diumenge, 30 de setembre del 2018

LAS INDIAS. Magatzems i prendes de vestir. Canuda 17-21 (1898-1928)



 
*1897.- Primers anuncis publicitaris de Las Indias.

A diferència d'altres grans magatzems de finals del segle XIX dedicats al vestit i als teixits, a Las Indias eren especialistes en vestir senyores. Així ho feien palès a la publicitat d'aquesta gran botiga del carrer Canuda 17 a 21, que correspón als edificis que avui tenen la façana orientada cap a la plaça Vila de Madrid. A l'any 1898, quan va inaugurar-se aquest negoci, la plaça encara no existia i el carrer Canuda, malgrat la seva estretor, continuava essent un dels més animats dels que embocaven a la part alta de la Rambla. 
 
 
*1913.- La figura femenina sempre molt present en els reclams publicitaris de Las Indias. (Font: todocolección.com)
 
Rosell i Barceló, els empresaris que havien fundat i tirat endavant el negoci, van desenvolupar estratègies comercials per aconseguir augmentar les vendes. Las Indias es presentava a les seves clientes com una botiga on s'oferia una gran varietat d'articles de qualitat inspirats en la moda femenina de París i Londres i a molt bon preu.  
 
 
*1913.- Vals de descompte que s'oferien als clients de Las Indias.  (Font: todocolección.com) 
 
 
 *1928.- La retolació dels últims anys dels magatzems
 
Els magatzems Las Indias varen estar actius durant més de trenta anys i van tancar portes definitivament a finals de 1928. Totes les existències van ser adquirides per uns altres magatzems, els anomenats La Concepción, que van ser posades a la venda a preus de saldo a la seva botiga del número 40 de la Rambla de Catalunya.
 
*1929.-Campanya de liquidació d'existències dels magatzems Las Indias a la botiga de La Concepción de la Rambla de Catalunya (Font: Hemeroteca La Vanguardia).
 

dissabte, 29 de setembre del 2018

MUEBLES LA FÀBRICA. Primeres instal·lacions al Poble-Sec (1942-1950's)



Félix Estrada Saladich (Monistrol de Calders 1901- Barcelona 1997) va ser l'impulsor de l'empresa Muebles La Fábrica, una de les capdavanteres d'aquest sector a Barcelona i Catalunya. Estrada era una home amb un extraordinària visió comercial, un gran emprenedor i un empresari d'èxit que havia estudiat el funcionament de les empreses nordamericanes i dels països més desenvoluptas. 
Als anys 1940's, després d'haverse dedicat als negocis en diversos sectors va concentrar-se en el de la indústria del moble a través de l'empresa FERSA (Fábricas de Ebanistería Reunidas. Sociedad Anónima) que no era més que la societat que va desenvolupar l'exitosa empresa Muebles La Fàbrica.  
 
Fèlix Estrada Saladich (Font: Memorias de Un comerciante catalán. Editorial Quiris)
 
Però abans d'instal.lar-se al carrer Rocafort, Muebles La Fàbrica va tenir tot un seguit de locals escampats pels carrers del barri del Poble-Sec. Aquests primers establiments incloien diversos tallers artesanals i de tapisseria i un modest local de vendes i exposició al carrer Radas. El creixement de l'empresa però, va ser meteòric i Fèlix Estrada va optar per fer una gran inversió concentrant el negoci en un nou edifici al carrer Rocafort 142 que va ser construit en un temps rècord de vuit mesos.

*1946.- La primera botiga d'exposició i venda de Muebles La Fábrica al carrer Radas número 20 (Foto: Arxiu Mas / AFB)
 
*1946.- El taller del carrer Cabanes 33. (Foto: Arxiu Mas / AFB)
 
*1946.- El taller de tapisseria al carrer de l'Olivera cantonada amb Ricart. (Foto: Arxiu Mas / AFB
 
L'any 1948 es produeix el trasllat de la modesta planta de vendes del carrer Radas 20 a la nova seu de Muebles La Fábrica al carrer Rocafort 142. L'olfacte comercial d'Estrada el va portar a celebrar la inauguració de la nova planta de vendes del carrer Rocafort amb un castell de focs artificials des del terrat del nou edifici, que va provocar que tota la ciutat conegués on estava ubicat aquell nou edifici.
D'altra banda, Estrada Saladich va ser també un home amb molta sensibilitat cultural, propietari d'obres d'art i president de l'Asociación Nacional de Coleccionistas.
 
*1948.- Notícia de la construcció del nou edifici del carrer Rocafort. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
  
 
*1950's.- El local del carrer Radas 20, que havia acollit el primer centre de vendes, convertit en taller després de la inauguració del nou l'edifici central del carrer Rocafort. (Foto: Autor desconegut).

dijous, 27 de setembre del 2018

SHADOWS. Discoteca. Muntaner 4 (1985-1995)



 
 
Durant l'interí de temps comprès entre la sala de festes i discoteca Muntaner 4 i l'escenari teatral de la Sala Muntaner, aquest local va ser ocupat pel Shadows, una discoteca amb actuacions musicals en directe, que es mantingué activa durant gairebé una dècada. La proposta d'oci del local no diferia gaire de l'anterior quan els germans Riba dirigien en negoci   
Shadows combinava la música de l'època amb la dels anys 1960's. amb actuacions en directe de grups legendaris en el panorama pop barceloni com Los Salvajes o Los Sírex o de veus de la música comercial espanyola, com la del mallorquí Lorenzo Santamaría o el barceloní Juan Erasmo Mochi. Per al conjunt musical capitanejat per Antoni Miquel Cerveró Leslie, les actuacions setmanals del dijous a la nit al Shadows varen representar com una mena de ressurrecció del grup.
A començaments dels 1990's hi actuava regularment el músic i guitarrista Frank Mercader. La historia de Shadows va acabar el 1995 a partir del moment que Josep Maria Coll va adquirir el local i el va convertir en la Sala Muntaner

dimecres, 26 de setembre del 2018

SALA MUNTANER. Teatre. Muntaner 4. (1996-2018)



*2017.- Vista nocturna de l'entrada a la Sala Muntaner
 
El 15 de novembre de 1996 la Sala Muntaner obria portes al número 4 d'aquest carrer, ocupant els baixos de l'edifici on Terenci Moix va viure els últims anys de la seva vida. El nou teatre venia a  ocupar el mateix espai que anteriorment havia acollit antres propostes d'oci com havien estat cronològicament el cabaret Emporium i les discoteques Muntaner 4 i Shadows.
L'obra que va suposar l'arrencada de la Sala Muntaner fou la comèdia Culékulé de Xavier Bosch i Miquel Cors. El local oferia una programació diversa i al seu escenari s'hi podien veure gèneres tan diferents com el cabaret, la dansa, la màgia, els monòlegs còmics i d'acudits o peces tant de teatre contemporani com alternatiu. 
 
 
Per aquesta sala hi van desfilar les obres de directors teatrals com Àlex Rigola, Ricard Salvat, Xavier Albertí, Magda Puyo o Manuel Dueso. Hi van actuar artistes com el veterà Santi Sans (Politica, pilotes i altres putades), Carles Flavià (El estado del malestar) o Sol Picó (Razona la vaca). 
 
 
Al març de 2005 la Sala Muntaner va ser tancada per reformes i no es tornà a reincorporar a la cartellera fins a les acaballes de 2006 amb una renovació a fons de la sala segons un projecte de l'arquitecte Ángel Morcillo. Després de la reobertura, amb un aforament per a 183 espectadors i amb Josep Maria Coll de director artístic i l'empresa Solmontros S.L. al darrera, el local va aconseguir consolidar el seu projecte de teatre alternatiu.
 
 
Al setembre de 2018 la sala va tancar portes definitivament despres d'una davallada important d'espectadors que van fer inviable la continuïtat del projecte
 
*2017.- Vista del pati de butaques de la sala.
 
 

dilluns, 24 de setembre del 2018

LAS NOVEDADES. Sastreria i Grans Magatzems. Rambla / Canuda (1899-1919)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ i VALENTÍ PONS TOUJOUSE

*1909.- Las Novedades en un anunci publicat a la Revista Mundial (Font: BNE).

Poc abans de l'arribada del segle XX van obrir-se a la Rambla dels Estudis cantonada Canuda una grans magatzems que s'anunciaven amb el nom de Las Novedades. La inauguració d'aquest nou establiment va produir-se el dissabte 14 d'octubre de 1899. L'oferta de productes era força variada i incloia seccions de sastreria, camiseria, sombrereria, sabates, articles de fumador complements com corbates i bastons i roba per a nens. La roba per a senyores i nenes es va incorporar molt tímidament als inicis, si bé a la dècada següent va consolidar secció pròpia.
La botiga, amb grans aparadors a peu de carrer, s'estructurava entre el soterrani, la planta baixa i el pis principal de l'edifici.


*1899.- Notícia de l'obertura de Las Novedades publicada a les planes de La Vanguardia el dia 15 d'octubre.
 
 
*1902.- Anunci de la campanya de Reis d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
 
  
*1910.- Un altre anunci dels magatzems Las Novedades
 
 
 
*1914/15.- Amb el pas dels anys els magatzems van incorporar també secció de roba femenina.
 
Habitualment aquests magatzems feien dues liquidacions durant l'any, els mesos de febrer i agost, per rematar les existències de la temporada, que oferien amb uns descomptes del 15%.
Van tancar al 1919 per donar pas a una oficina de contractació i crèdits abans que a l'any 1925 el local fos ocupat pel mític Cafè de la Rambla
 
*1910's.- Com apareix en aquest anunci, a Las Novedades es podien trobar també prendes esportives per a practicar futbol i tennis. (Font: Barcelona Atracción)
 
 
*1917.- Publicitat dels últims anys de Las Novedades. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

divendres, 21 de setembre del 2018

BRACAFE. Casp 2.(1931-2018)


 
*1950's.- L'establiment de Bracafè de Casp 2 durant els anys del franquisme.

A finals de 2017 es va procedir a iniciar la reforma de la Casa Pascual Pons, obra de l'arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia, que ocupa el primer tram del passeig de Gràcia, entre Casp i Ronda de Sant Pere. L’edifici ja havia estat reformat a començament dels anys 1980’s quan es va recuperar la torreta recoberta de trencadís de la cantonada amb Casp eliminada als inicis dels anys 1960’s
Les obres d’aquesta nova reforma, promoguda per l'asseguradora Catalana Occident propietària de l'edifici, es van perllongar durant mes d'un any i van comportar l’excavació d’un soterrani per habilitar-hi un pàrquing. El projecte contemplava l’entrada al garatge des del carrer Casp i va afectar de ple a la cafeteria Bracafé que funcionava des de 1931.
Concretament el dia 29 d'abril  de l'any de la proclamació de la Segona República, aquell Bracafè havia obert les seves portes al públic, promogut per German de Erausquin y Olabarrieta, una basc emprenedor que viatjant a Sudamèrica on va entrar en contacte amb el Govern de l'Estat de Sao Paulo, que li van proposar de ser l'apoderat de la companyia Bracafè-Casas do Brasil, per tal d'obrir una sucursal a Espanya. Erausquin va acceptar l'oferiment i seria l'encarregat de la instal·lació de l'estand de Bracafè a l'Exposició de Barcelona de 1929, on es van servir més d'un milio de tasses de cafè gratuïtes. El següent pas va ser obrir una torrefactora del número 35 del carrer Comte d'Urgell i expandir el negoci per Barcelona i altres ciutats d'Espanya.
 
 
Amb l'esclat de la Guerra Civil, les autoritats van decretar que el cafè era comerç d'Estat i les compres a l'estranger de cafè cru passaven a ser controlades per l'administració publica. Aquest fet, juntament amb els bloqueig dels ports espanyols, va barrar el pas a Bracafè com a importadora de cafès i el propietaris brasilers van decidir tancar l'empresa. Aquesta operació era molt costosa pels deutes contrets i va provocar la retirada dels brasilers. Eurasquin, amb una gran visió d'empresa, es va oferir a fer-se càrrec de tots els deutes a canvi d'esdevenir el propietari de la companyia. Després de sanejar els comptes Bracafè va tornar a remuntar el vol i reactivar els seus establiments de cafè a Barcelona.
La ciutat es va anar poblant de les lletres grogues i verdes de la bandera carioca anunciant els locals de Bracafè, mentre la seva icona amb un home amb barret de palla abocant un sac de grans de cafè es feia familiar per als barcelonins. Aquesta mateixa imatge apareixia reproduïda en relleu de pedra sobre la paret exterior de l'entrada al Bracafè del carrer de Casp. Al 2018 l'empresa aplegava una trentena llarga d'establiments franquiciats dispersos pels carrers de Barcelona.
 
L'interior del local en els seus primers i últims anys d'existència. (Font: Blog Bracafè 1929).
 
El Bracafè de Casp 2 va ser durant anys lloc de trobada diària de molts professionals de les ones, tant de Ràdio Barcelona, al costat mateix, com de Radio Nacional, al número 1 de passeig de Gràcia abans del seu trasllat al nou barri del 22 @. Fins a tres generacions de locutors i professionals del mitjà radiofònic van compartir vivències, projectes i repassades de guions dia rera dia a les taules i els taulells d'aquell establiment.
 
*2010's.- El local en els seus últims temps.
 
El certifcat de defunció del local es va estendre el dia 31 d'agost de 2018. Uns anys abans ja s'havia perdut el Cafè de la Ràdio just al costat, al numero 4. Tal i com s'havia anunciat, al lloc on hi havia el mític Bracafé de Casp hi va aparèixer l'entrada al nou aparcament interior soterrat. En aquells mateixos dies aquell primer tram del carrer de Casp havia perdut també l'edifici del cine Novedades i l'Hotel Barcelona davant mateix del Bracafè
 
*2018.- Amb aquesta nota fixada a la porta de l'establiment s'acomiadava Xavier de Eurasquín dels seus clients. El text es referia erròniament a la demolició de l'edifici. Les obres del pàrquing afectaven només el local del Bracafè. L'edifici de Sagnier, tot i la reforma, va seguir sortosament dempeus.
 

diumenge, 16 de setembre del 2018

RETOLACIÓ JEROGLÍFICA DE CATIFES G. AMAT. Plaça Nova. (1900's-1910's)

Agraïments a LLUÍS GELIS i CODINACH i FRANCISCO ARAUZ

 
La Plaça nova a començaments del segle XX. (Font: Tipolitografia Lluís Tassó)
 
 
Recreació del retolatge jeroglífic de la fàbrica de catifes, persianes i esteres de Gervasi Amat al carrer dels Arcs / Plaça Nova.
 

Una funció publicitària o merament anunciadora com és la retolació d'un negoci o d'una  empresa, va tenir a començaments del segle XX un singular i curiós tractament a la fàbrica de catifes, estores i persianes que Gervasi Amat regentava a la plaça Nova.
Aquest fabricant tenia la botiga al número 1 del carrer dels Arcs. La fàbrica i el magatzem eren a un edifici contigu a una de les torres de la muralla que tanca la plaça Nova i dóna accés i entrada al carrer del Bisbe.
Amat va colocar als balcons dels pisos superiors unes lletres que s'alternaven amb imatges a la manera d'un jeroglífic per tal d'anunciar el magatzem i la fàbrica del seu propi nom i el dels productes més habituals que s'hi venien.
Gervasi Amat, que va ser el primer president de la comissió de festes de Sant Roc de la Plaça Nova, va impulsar aquest innovador sistema de publicitat a la vista del públic i del vianant que, més enllà de la seva originalitat, és discutible si facilitava les coses al lector.

*1906.- Un retall publicitari amb tipografia convencional de la casa G. Amat.

Aquesta original retolació era insertada a la part externa de les persianes dels balcons dels nivells superiors de la façana. Consistia a formar els mots amb imatges insertades entre les lletres de les paraules, talment com als jeroglífics.
El text de lletres i imatges combinava català i castellà i contenia el missatge G.Amat. Fabrica y Magatzem d' Alfombras Felpillas Estoras y Persianas. En aquestes tres darreres paraules, que identificaven els productes de la casa, només s'hi incloia com a imatge la carta de l'as de la baralla de cartes per formar les dues últimes lletres.

*1900's.- Una imatge de la Plaça nova amb la retolació jeroglífica de la Fàbrica i Magatzem de Gervasi Amat. 

 Ampliació de la imatge anterior.

 *1900's.- Mercat a la plaça Nova.

Ampliació de la foto anterior. En aquesta imatge hi podem veure una altra retolació jeroglífica "CARRER DELS ARCS Nª 1" que inclou un gos (ca) la nota re en un pentagrama i un conjunt d'arcs

*1910's.- Una altra imatge de la plaça Nova amb els anuncis de G. Amat retolats a l'esquerra de la imatge. (Font: Arxiu Mas). 
 

dimarts, 11 de setembre del 2018

MENJADOR GRATUÏT DEL CENTRE ANTIFEIXISTA SUDAMERICÀ . Muntaner/Sepúlveda. (1938)



*1938.- Imatge de l'antic restaurant Patria amb el rètol del tendal pràcticament il·legible. La gent forma cues per tal d'accedir al menjador Popular Gratuït del Comitè Antifeixista Sudamericà que apareix anunciat sobre els balcons del primer pis.

A finals de juny de 1938 amb la Guerra Civil ja en fase avançada i la ciutat atemorida pels bombardeigs es va inaugurar a la cantonada dels carrers Muntaner i Sepúlveda, al mateix llocal que havia acollit el restaurant Patria, un menjador popular gratuït. Havia estat promogut des del Comitè Antifeixista Sudamericà (CASA), una entitat formada bàsicament per argentins i brasilers que donaven suport a la República en el seu combat contra els militars sublevats.


*1938.- Segell del CASA editat a Barcelona per una campanya d'ajut a la República. (Font: José Vte. Domènech)
 
Aquest mejador era costejat pel diari Crítica, editat a la ciutat de Buenos Aires. El nom d'aquest periòdic argentí apareixia anunciat en un rètol que s'instal·là en el pis superior del restaurant al costat d'un dibuix amb les banderes republicana, argentina i catalana.
Crítica era una publicació de caràcter sensacionalista que havia estat fundada pel periodista uruguaià Natalio Botana (1888-1941). Va ser un dels diaris més venuts a la República Argentina durant la dècada dels anys 1930's. Amb l'esclat de la Guerra Civil havia pres partit per la causa de la República Espanyola en la seva lluita contra el feixisme i a la dècada següent va ser extremadament crític amb el moviment peronista. 

*1938.- Retall de l'article sobre l'acte d'inauguració del menjador que va publicar La Vanguardia del 25 dia de juny.

*1934.- Exemplar del diari argentí Crítica del 6 d'octubre d'aquell any caracteritzat pel seus titulars sensacionalistes.
 
El menjador funcionava en col·laboració amb l'Ajuntament i va tenir un existència força curta. El CASA es va disoldre a finals d'agost d'aquell mateix any i el menjador va seguir actiu durant el poc temps que quedava de guerra a Barcelona abans de la arribada dels franquistes als últims dies de gener de 1939.

*1938.- Relació de petites notícies del dia 19 d'agost d'aquell any entre les que figura la disolució del CASA (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

diumenge, 9 de setembre del 2018

RESTAURANT D'OBRERS DE SANTA MADRONA. Carrer Calàbria 8-12. (1899-1936)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ

*1908.- Vista de la façana de l'edifici del Restaurant d'Obrers de Santa Madrona en una publicació francesa. (Font: Douze jours à Barcelone. G. Ossorio Gallardo).

Agustí Robert i Surís (1860-1913) era el fill petit d'una familia benestant dedicada als negocis navals i a la política, que ens va deixar el Palau Robert del Passeig de Gràcia/Còrsega com a testimoni històric de la seva rellevant posició social dintre de la burgesia catalana de finals del segle XIX.
El jove Robert va sentir aviat una extrema sensibilitat artística. Va estudir arquitectura i es dedicà a la pintura fins que una greu malaltia degenerativa va començar a minar la seva salut i el va deixar mig paralític. En els seus ultims anys es va abocar de ple a les inciatives benèfiques per ajudar als pobres i als més desvalguts.
A finals del segle XIX va promuore la creació del que va anomenar-se Restaurant d'Obrers de Santa Madrona. Aquest menjador benèfic, inaugurat el 1899, es va construir sobre un terrenys del començament de carrer Calàbria, prop del Paral·lel. Funcionava tots els dies feiners entre les dotze i la una i mitja del migdia. A través d'uns bons s'oferia menjar a preus molts baixos per a persones amb pocs recursos, a la vegada que fonamentava la seva utilització perque la gent més acomodada socialment comprés el menjar dels més probres.

*1933.- Emplaçament del Restaurant d'Obrers de Santa Madrona al començament del carrer Calàbria. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

Contràriament al que era habitual en aquesta mena d'establiments coneguts com a menjadors socials o de beneficiència, Robert va voler que el seu portés el nom de restaurant. El local disposava de dues grans sales menjador, una per a homes i l'altra per a dones, així com d'una capella al pis superior. Agustí Robert s'havia encarregat personalment de dissenyar-lo i va aportar tot els diners per a fer front a la seva construcció.
Aviat va ser pràctica habitual que particulars i associacions caritatives compressin els bons amb l'objectiu de repartir-los entre els pobres i la gent humil per tal que poguessin anar al Restaurant d'Obrers i un cop allà disposar de la seva racció d'aliment. També es van posar a la venda paquets de bons a les persones o entitats que hi estaven subscrites mensualment. El preu d'aquests bons adquirits per famílies nobles o persones altruistes era sensiblement superior al que es cobrava als obrers i usuaris habituals del menjador.
El manteniment del restaurant es va encarregar a les monges Filles de la Caritat de Sant Vicent de Paul. El menjar estava estrucurat en raccions cadascuna amb els seus preus corresponents. El local tenia un rigorós reglament intern de funcionament, que feia esment a que el servei ofert havia se ser en tot moment digne amb unes condicions adequades de quantitat d'aliment i d'higiene.
Les raccions de pa i de vi, per exemple, mai es podien servir soles i era obligatori que anessin acompanyades d'altres raccions d'aliments cuits
 
*1904.- Fragment del reglament de règim intern de les instal·lacions. (Font: Anuari estadístic de l'Ajuntament de Barcelona. AHCB. Biblioteca de Catalunya).
 
*1908.- Imatge interior d'un dels menjadors del restaurant. (Font: Douze jours à Barcelone. G. Ossorio Gallardo).
 
L'edifici disposava també d'un oratori on cada any, durant la primera quinzena del mes de febrer, s'hi celebrava un missa de difunts en memòria de tots els benefactors del menjador que havien mort.
El 1905 el Ministeri d'Hisenda va declarar al restaurant exempt del pagament de la contribució industrial després de la resolució d'un recurs presentat pel propi Agustí Robert, argumentat en raó al caràcter benèfic i sense ànim de lucre de la institució, que incialment no havia estat exclosa de tal pagament.
Mort Agustí Robert la seva familia, que ostentava el títol nobiliari de Comtes de Torroella de Montgrí concedit per Alfons XII en la persona del seu germà Robert, va continuar fent-se càrrec de les instal·lacions que continuaren ateses per les monges.
Al maig de 1925, els reis d'Espanya Victòria Eugènia i Alfons XII varen visitar Barcelona i la reina va aprofitar l'ocasió per fer una visita al Restaurant de l'Obrer de Santa Madrona del carrer Calàbria.  
 
*1925.- Dos fragments de la crònica publicada a La Vanguardia en ocasió de la visita de la reina d'Espanya Victòria Eugènia al Restaurant de Obrers.
 
La història d'aquesta instal·lació acaba amb la Guerra Civil. Poc després d'esclatar el conflicte armat, el Restaurant d'Obrers de Santa Madrona va ser incauat pel Sindicat Únic de l'Aigua i Combustibles.
Acabada la guerra l'espai que havien ocupat els antics menjadors va ser atès per la congregació de les Damas Apostólicas del Sagarado Corazón de Jesús, que amb moltes dificultats econòmiques va continuar la tasca benèfica i caritativa.
Posteriorment s'hi va condicionar la modesta parròquia de Sant Domènec de Guzmán, que avui subsisteix totalment reformada als baixos d'un edifici modern i al costat del jardí interior dels Tres Tombs.
 
*1945.- La Vanguardia es feia ressó aquell any de les dificultats econòmiques de les monges que van heretar el local per fer front a la seva obra benèfica.