diumenge, 23 d’abril de 2017

ELS RESTAURANTS DEL MOLL DE LA FUSTA (1988-1998)

Agraïments a ELOY FC


*1990.- Panoràmica nocturna del Moll de la Fusta amb els seus restaurants en funcionament.

Una de les operacions urbanístiques més rellevants de l'últim quart del segle XX, amb la democràcia ja recuperada als ajuntaments, va ser l'ordenació del Moll de la Fusta, conegut oficialment com Moll de Bosch i Alsina, que discorre paral·lel al passeig de Colom.
El projecte de Manuel de Solà-Morales, que s'inseria dintre del pla de recuperar el mar per a la ciutat, s'estructurava al voltant de dos eixos. D'una banda, un passeig empedrat de llambordes i plantat de palmeres que discorria paral·lel a la línia de port al nivell del propi moll, i de l'altra un llarg balcó-passeig enlairat respecte del moll al nivell de la calçada del Passeig de Colom, sota el que passava el trànsit d'una de les calçades de la Ronda Litoral.
Va ser en aquest últim espai on es construïren cinc estructures que havien d'encabir sengles restaurants amb terrasses al seu voltant. L'any 1988 l'ajuntament va atorgar una concessió per una durada de 10 anys per explotar d'aquests establiments, que disposaven d'un edicle de sostre ondulat i extenses terrasses annexes a l'aire lliure sobre el mateix passeig.

*1990.- Vista aèria del Moll de la Fusta en la que podem veure quatre dels cinc establiments de restauració (fletxes grogues) amb les seves respectives terrasses.

Seguint l'eix des del Portal de la Pau en direcció a la Plaça d'Antonio López els establiments de restauració que s'hi van inaugurar a l'estiu de 1988 van ser els següents:

Blau Marí. Restaurant especialitzat en cuina marinera gestionat per la família Navarro, que regentaven també el restaurant Roig Rubí i el del Museu Picasso.

Distrito Marítimo.  Un altre establiment de cuina de mar 

Traffic.  Restaurant-bar i xampanyeria.
 
Cerveseria del Moll gestionada per Ignasi Furest i Brasserie del Moll

Gambrinus.  Presentava la singularitat d'un escamarlà gegant obra de Mariscal situat sobre la coberta de l'establiment.
 
 
 
 
*1988.- Imatges i plànol de l'establiment Traffic. (Font: Jordi Romeu)
 
Els paladins de la Barcelona fashion, de la gent guapa i del disseny van veure en aquests espais un territori idoni per ocupar i sortir dels seus habituals reductes de la part alta de la ciutat. El Moll de la Fusta es va posar de moda i els noctàmbuls amb pedigrí d'aleshores semblaven obligats a passar-hi per deixar-se veure i demostrar així estar à la page
Ben aviat però, es palesaren els primers problemes. Els establiments no disposaven de lavabos propis i els clients tenien que anar als del pàrquing que hi havia a sota amb els consegüents inconvenients que això suposava. Per resoldre aquesta situació el 1990 es van condicionar lavabos propis dins els edicles. El soroll de camions i vehicles que circulaven pocs metres més avall per la Ronda Litoral eren també un altre handicap per un sopar íntim i tranquil.
L'explotació d'aquests establiments que semblava força rendible durant els primers anys va iniciar un període de decadència després de la celebració de les Olimpíades. La fórmula estrictament de restauració va cedir espai en favor dels establiments de copes i música a tot decibel.
Durant l'últim any d'existència d'aquests establiments, substistien només el Gambrinus i el Distrito Marítimo convertit en discoteca, l'Star's Club un bar de copes que ja només obria els caps de setmana, i dos restaurants: l'Octopussy i el coreà Seoul.
Quan la caducitat de la concessió municipal s'acostava l'ajuntament va començar a donar signes inequívocs de la seva voluntat de recuperar aquells espais per a l'ús públic. S'havia obert el Maremàgnum al final del moll d'Espanya amb una gran oferta d'oci i restauració i calia limitar aquests espais. El Moll de la Fusta es transformaria només en un passeig. Els establiments van haver de tancar i dels edicles es van tapiar i més tard en van quedar només les estructures, amb els pilars i les cobertes configurant simples espais per protegir-se del sol.
L'únic record que queda d'aquell nucli de restaurants és la gamba de resina i fibra de vidre (que en realitat és un escamarlà) dissenyada per Javier Mariscal i Alfred Arribas i executada per Manolo Martín, que podem veure sobre l'últim dels edicles en direcció a la Barceloneta.
La proposta d'oci i restauració que es va implantar a la part superior del Moll de la Fusta va aguantar durant un decenni. Finalment però, va fracassar probablement pel seu complicat encaix dins la trama viària de la zona, però també perquè al seu voltant altres espais d'aquestes característiques havien proliferat (Palau de Mar inclòs).  
 
*2010.- La coneguda gamba de Javier Mariscal i Alfred Arribas ha esdevingut una de les icones del port de Barcelona. És l'únic record que queda d'aquella etapa d'un Moll de la Fusta inicialment entregat a la modernitat, el disseny i la cultura fashion.

divendres, 21 d’abril de 2017

PUB RED LION (1964-2010) i BLACK LION (2010-2017) Evarist Arnús 64-70

Un article elaborat amb JORDI SERRANO


L'any 1964 va obrir portes als números 64-70 del carrer Evarist Arnús del barri de Les Corts un petit local que passarà a la història com el primer pub anglès a Barcelona. El negoci havia estat promogut per un grup d'amics anglesos i la seva creixent popularitat va dotar-lo d'una clientela que no es limitava als barris de Les Corts i Sants sino que altres joves de zones més allunyades de la ciutat també hi feien cap habitualment. Barcelona iniciava aleshores l'època daurada dels pubs i les discoteques i això va potenciar l'interès per conèixer el Red Lion.
Com en els típics pubs anglesos l'interior del local era força fosc amb les parets pintades de negre i el terra de moqueta. Des de l'entrada s'accedia a una sala principal amb la barra a un costat i un petita sala secundària amb taules i cadires a l'altra. L'element més característic i que li conferia un especial personalitat era una típica cabina telefònica vermella pròpia del paisatge urbà londinenc.
Malgrat la seva llunyania del centre, el Red Lion va viure una etapa d'esplendor durant els anys 1960's i 1970's fins que l'oferta de pubs anglesos i irlandesos es va estendre per tota la ciutat. El local es va convertir en un lloc habitual de trobada d'alguns membres de la nova cançó. La mallorquina Maria del Mar Bonet, i el valencià Ovidi Montllor  hi varen fer algunes actuacions i uns anys després hi actuaria també Gato Pérez.
A finals dels anys 1970's Ramon Villaró es va fer càrrec del pub. La seva dona Regina que portava el bar Los Pontones a l'altre costat del carrer l'havia animat a agafar el negoci [1]. Amb Villaró i un altre soci es va obrir una llarga etapa del pub fins a l'any 2007 quan el local va canviar de mans i el seu nou propietari Jofre Pruna va intentar rellançar-lo amb l'objectiu de frenar una progressiva decadència. Es va renovar el mobiliari i la decoració interior, la famosa cabina va ser canviada de lloc i a la sala adjunta van aparèixer taules i cadires més baixes així com petits sofàs. Les parets es varen omplir de pantalles de televisió i se'l va convertir en un sport-bar en la línia dels locals d'aquesta mena, molt apropiats per presenciar en grup partits de futbol i altres esports d'equip. També es varen fer canvis en la façana exterior i en el logotip.
Pruna tenia l'idea aprofitar la proximitat al Camp Nou per convertir-lo en lloc de reunió d'aficionats culés abans i després dels partits del Barça. Malgrat tot, aquest objectiu no va acabar de reeixir perquè la situació del Red Lion quedava fora de les rutes habituals de camí cap a l'estadi blaugrana.
La nova direcció va renovar també l'oferta gastronòmica amb amanides, nachos i hamburgueses i bones cerveses. La música va apostar amb més decisió pel rock. Aprofitant la referència del nom del pub al rei de la selva, el local es va convertir en la seu de la penya Lehoi Beltz de l'Athletic Club de Bilbao, la més nombrosa que l'equip basc té a Barcelona  i,  per tant, en punt de trobada dels seguidors per  veure els partits del seu equip, mentre que a les parets la decoració britànica es barrejava amb bufandes, samarretes, banderes i altres objectes relatius al club bilbaí.
 
 
El Red Lion es va afegir també a la moda de les cerveses artesanes oferint una llarga carta i va reforçar el seu caràcter localista amb lemes com orgull de barri per destacar el seu arrelament a Sants i Les Corts, sense deixar de banda la seva presència a internet amb un web propi. També s'hi organitzaven actuacions de musica en directe. 
Fou en aquesta darrera etapa quan aparegué un problema inesperat. La promoció del local a través de la xarxa va ocasionar que un pub de Madrid amb el mateix nom reclamés els drets de propietat del nom Red Lion que tenia registrat oficialment. Pruna tenia que optar entre pagar-los una quantitat o bé canviar el nom de l'establiment. Lògicament es va decantar per aquesta segona possibilitat, el lleó va passar de vermell a negre i el local va ser rebatejat com a Black Lion, si be conservava algunes referències al seu antic nom que és com el seguia coneixent la clientela.
 
 
*2014.- Jofre Pruna Colera, l'últim propietari del pub (Foto: Álvaro Monje)


Els problemes no s'acabaren aquí perquè un veí va denunciar el local pel sorolls i es va acabar la música en directe, a la vegada que l'arribada de la crisi provocava també una minva considerable dels ingressos del pub. La temporada de futbol salvava el balanç però en els mesos d'estiu amb prou feines es cobrien despeses. Per acabar-ho d'adobar el propietari de l'immoble va exigir un augment del  lloguer que passaria de 1.300 a 1.800 euros mensuals. La tresoreria era molt justa i la manca de recursos per un manteniment adequat va comportar que es comencessin veure sofàs amb les fundes trencades i lavabos avariats. Tot plegat va portar al tancament d'aquest històric local al març de 2017. 

[1].- García, Juan Manuel. La Vanguardia. Edició del dia 10 de febrer de 2017

 

dijous, 20 d’abril de 2017

CINE BRETÓN.- Jaume Piquet 7. Sarrià. (1939-1972)

 
Cinema que va arribar a ser molt popular al barri de Sarrià. Va ser inaugurat el mateix any que va acabar la Guerra Civil, concretament el dia 26 de juny de 1939, per Pere Alsina Castells, un home molt actiu a la postguerra en la gestió de sales de cinema, que també era propietari d'altres cines dels barris alts (Spring, Adriano, Galvany o Iberia entre d'altres). El Bretón va canviar d'amos diverses vegades, figurant noms com Benaiges, Xicota o l'esmentat Alsina entre els seus gerents.   
A la primera meitat de la dècada dels 1950's va ser objecte d'una ampliació que va consistir en la construcció d'un pis més per encabir-hi l'amfiteatre. La reforma va ser executada segons un projecte de l'arquitecte Jaume Contijoch Batlle i la sala va ser reinaugurada el 15 de setembre de 1954 amb un aforament de 386 localitats.
Adscrit des del primer dia a la categoria de cinema de reestrena, va tancar portes a l'abril de 1972 i l'edifici posteriorment va acollir un gimnàs.

*1970.- Programació doble setmanal en un fullet publicitari dels últims anys del Cine Bretón.

dilluns, 17 d’abril de 2017

LA PLAÇA CATALUNYA DURANT EL CONGRÉS EUCARÍSTIC (1952)


 
*1952.- Una imatge del monòlit acabat amb una creu que es va instal·lar al centre de la Plaça Catalunya amb motiu del Congrés Eucarístic. Al fons l'edifici del Banco de España encara no estava del tot enllestit. (Foto: Autor desconegut).
 
La dècada dels anys 1950's va començar amb una certa eufòria del règim franquista per la projecció internacional que per la pàtria suposava la preparació de dos esdeveniments que tenien a Barcelona com a seu i protagonista. Els Segons Jocs del Mediterrani (1955) i el 35è. Congrés Eucarístic Internacional (1952). Esport i religió, dos valors exaltats permanentment per la ideologia triomfant a la Guerra Civil, que impregnaven el pensament feixista del règim, constituïen respectivament el cor i el leiv-motiv d'aquestes dues celebracions de caire internacional. El Congrés Eucarístic però, va implicar molta més atenció i suport per part del règim que no pas aquells jocs reduits als països banyats de la ribera mediterrània.
Confirmada la desfeta final de les forces de l'eix davant els aliats a la Segona Guerra Mundial, el règim de Franco vivia dies d'aïllament internacional en un escenari d'autarquia davant el bloc democràtic occidental, que seguia veient Espanya com un dels reductes de la ideologia totalitària vençuda el 1945. En aquest context constituïa una gran honra pel franquisme el fet de poder ostentar durant uns dies la capitalitat mundial de l'Església catòlica i la fe cristiana. Madrid ja havia estat la seu d'un Congrés Eucaristic el 1911 i fou en part per això que l'opció de Barcelona fou viable i finalment reeixida. Havien passat catorze anys des de la celebració de l'anterior a Budapest (Hongria) el 1938, poc abans de l'esclat de la gran guerra. Els actes del congrés varen durar des del 27 de maig fins a l'1 de juny de 1952.
La plaça Catalunya que des de l'arribada de les tropes franquistes aquell 26 de gener de 1939 ja havia estat escenari i testimoni de tot tipus d'actes i exaltacions del nou règim va tornar a tenir un paper protagonista. Una nova exhibició de les icones pròpies del règim, amb la creu com element principal estava ara més justificada que mai.

*1952.- La Vanguardia en la seva edició del dia 1 de maig informava dels treballs que s'estaven realitzant al centre de la plaça.

Al bell mig de la plaça s'hi va plantar un ostentós pilar blanc que era coronat per una creu lluminosa a una alçada de trenta-cinc metres. Al seu voltant,  formant un cercle, els pals amb les banderes de tots els països participants al Congrés Eucarístic completaven el decorat.  


*1952.- La façana de l'Hotel Victoria a la Casa Vicens Ferrer lluïa també la seva gran creu. (Foto: Autor desconegut).
 
El carrers de l'entorn de la plaça, així com algunes artèries importants de la ciutat, lluïren petites banderes d'Espanya, Barcelona i el congrés, que penjaven de cables instal·lats de banda a banda de la via, ancorats de façana a façana. Alguns edificis de la plaça o adjacents també s'engalanaren per l'ocasió. Una gran creu presidia la façana de l'Hotel Victoria sobre la botiga Vicens Ferrer a la cantonada amb la Ronda de Sant Pere.
L'edifici de Banco Español de Crédito, representant màxim de l'arquitectura oficialista del moment, va ser objecte d'una il·luminació nocturna d'allò més potent per donar més solemnitat a la plaça durant aquells dies.
 
 
 
*1952- L'edifici del Banco Español de Crédito va lluir una solemne il·luminació.
 
Van ser moltes les balconades que es van ornamentar amb un element lumínic que imitava la creu que coronava l'obelisc que s'havia  enlairat al centre de la plaça Catalunya. Era formada per dos tubs fluorescents (reutilitzables un cop acabat el Congrés) que es va comercialitzar ràpidament i tingué molt d'èxit. Tot fa pensar que més d'un faria el seu particular agost amb aquest negoci.
 
*1952.- Un anunci publicat a La Vanguardia sobre la creu fluorescent que es va veure a molts balcons i façanes durant els dies del Congrés Eucarístic.

 
A nivell urbanístic el Congrés Eucarístic de 1952 va deixar per la ciutat algunes reformes importants. Es van obrir definitivament algunes vies principals com Princep d'Astúries i Infanta Carlota (actual Josep Tarradellas) i es va instal·lar el brollador monumental de la cruïlla Passeig de Gràcia/Gran Via. Però potser el més rellevant va ser que es va construir un barri sencer conegut com les Viviendas del Congreso (avui simplement Congrés) entre el Guinardó i Sant Andreu.

*1952.- La Deessa de Josep Clarà en primer terme amb el monòlit del Congrés Eucarístic al darrera. (Foto: Col·lecció privada Francisco Arauz).

*1952.- La guàrdia mora del general Franco obre pas al cotxe oficial del caudillo durant la seva estada a Barcelona amb motiu del Congrés Eucarístic. Al fons la Casa Vicens Ferrer amb una gran creu i la Ronda de Sant Pere engalanada amb banderetes. (Foto: Col·lecció privada Francisco Arauz).

*1952. Vista aèria de la plaça Catalunya i el seu entorn. Assenyalats amb rectangles vermells, la creu de la façana de la Casa Vicens Ferrer, l'obelisc del centre de la plaça i el primer tram de la Rambla de Catalunya guarnit amb banderetes. (Foto: TAF /ANC. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).
 
 
 

divendres, 14 d’abril de 2017

SOCIEDAD RECREATIVA TABARÍN. Ball i varietats. Plaça Letamendi 8-9. (1914-1915)

A començaments del 1915 un nou espai d'oci, ball i diversió va irrompre sobtadament a la cartellera d'espectacles de la premsa diària. Es tractava de la Sociedad Recreativa Tabarin emplaçada a la vorera mar /Llobregat de la plaça Letamendi en els números 8 i 9. S'havia inaugurat unes setmanes abans, concretament la vigília de Nadal de 1914. 
El local s'autodefinia a  la seva pròpia publicitat com un lloc distingit on la societat elegant barcelonina no hi podia faltar i proposava un programa d'atraccions internacionals i suggerents ballarines i artistes, que es barrejaven amb el públic durant els temps reservat al ball. Al Tabarín s'hi organitzaven també concursos de balls amb premis per als guanyadors i sobtava que aquesta prestesa distinció permetés l'entrada lliure al local durant gran part dels dies que estava actiu com es podia llegir als anuncis.
No oblidem que la neutralitat espanyola durant la Primera Guerra Mundial havia portat a la ciutat molts artistes de varietats, bohemis i espies, però també gent acabalada que fugia del conflicte bèl·lic que afectava els seus països i feia correr amb facilitat el diner en una ciutat que vivia dies intensos en la seva vida nocturna. 
L'experiència del Tabarín però, no va ser gaire perllongada. Havia arrrencat, com s'ha dit, una nit de Nadal i va durar fins a mitjans del juny següent, moment en el qual el local es va posar a lloguer i va deixar d'aparèixer a les cartelleres.
 
*1915.- Publicitat de Tabarín insertada en la popular revista satírica i poca-vergonya Papitu.

*1915.- Articles com aquest, publicat al Papitu del 24 de febrer, fan pensar que al Tabarín, a banda del ball i la música, s'hi concentraven senyoretes de moral distreta. Pel contingut de l'article sembla que tota la redacció hi va fer cap aquell dissabte i s'ho van passar d'allò més bé.


  
 
*1915.- Dos anuncis del Tabarín publicats a la cartellera de La Vanguardia a la primavera d'aquell any. 

LA DIDA. Restaurant. Roger de Flor 230 (1975-2013)




Quan a l'any 1975 les torres de la façana de la Passió de la Sagrada Família encara no estaven del tot enlairades i el dictador Franco començava a consumir els seus últims dies de vida, un restaurant de cuina catalana va intentar omplir un buit gastronòmic de restauració de qualitat existent al barri, que encara no patia l'allau turístic incontrolat i permanent d'avui.
En aquest context va néixer aleshores La Dida, un restaurant situat al carrer Roger de Flor, entre Rosselló i Provença, a poc més de 300 metres de la plaça de la Sagrada Família.  
L'interior del local, dividit en planta baixa i altell, reproduïa amb encert una ambientació típica  d'una masia senyorial catalana. L'amplíssim menjador de la planta baixa era sectoritzat en diferents espais que aconseguien generar la intimitat suficient sense perdre de vista la magnitud del conjunt. Disposava també de tres menjadors privats de formats diversos i era un lloc propi per acollir celebracions familiars, especialment noces i banquets. En total, el local podia acollir fins a 180 comensals. La cuina catalana dominava absolutament la carta, si bé  en els últims anys, a partir de maig de 2010 , els propietaris varen impulsar un espai dedicat als plats de marisqueria gallega, que s'incorporaren a la seva ja tradicional especialització en plats de cuina catalana. Especialment esperada era la temporada de bolets i a les nits durant els sopars s'hi podien escoltar les notes de la música en directe d'un piano.

*2012.- Entrada al restaurant amb el carrer Roger de Flor al fons.


*2012.- El menjador principal de La Dida.
 

A punt d'arribar als quaranta anys de vida, La Dida va tancar portes al 2013. Un parell d'anys després, al mateix local s'hi obria un tablao flamenco dedicat a la figura mítica de Camarón de la Isla amb la intenció d'aprofitar la proximitat del temple de Gaudí per atraure-hi el turisme. Naixia així al 2015 Casa Camarón. Bodega Flamenca. 

diumenge, 9 d’abril de 2017

CLÍNICA DE BEBÉS. Joguines i taller de reparacions. Carrer del Bisbe 3 (1890-1929) i Tapineria 6 (1929-1960's)

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER, MIQUEL F. PACHA i JORDI ARTIGAS 


  
Al desembre de 1890 la senyora Dèlia Codina va obrir una botiga de joguines al número 3 del carrer del Bisbe prop de la catedral [1]. Les nines eren ja en aquella època les joguines més apreciades i també al mateix temps, les més susceptibles de ser trencades o malmeses pel infants. La botiga es va especialitzar en nines, o millor dit, en ninos, perquè la major part de la seva producció era presentada en masculí com a fillets vivents o altres denominacions menys afortunades. Els ninos eren oferts als clients classificats en diversos models en funció de l'edat que representaven i la complexitat de les prestacions de la pròpia joguina (reien, tancaven els ulls, dormien, ploraven...). El risc de malmetre tots aquests mecanismes, fàcilment avariables en mans dels infants, va animar els propietaris a ampliar el negoci a partir de 1903 incorporant-hi un servei de reparacions mitjançant un taller. Aquest fet els portà a batejar l'establiment que passà a ser conegut com la Clínica del Bebé.
 
 
*1927.- Dos anuncis de la Clínica de Bebés publicats aquell any. (Font: D'ací i D'Allà. Núm. 217)
 
A finals de 1929 el negoci es va traslladar a l'altre costat de la catedral, concretament al número 6 del carrer Tapineria, ocupant els baixos  d'un dels edificis construïts arrel de l'obertura de la Via Laietana. A banda de les reparacions, la producció de nines automàtiques seguia essent la principal activitat de la Clínica de Bebés.

*1929.- L'obertura de la plaça Garriga Bach, davant de la porta del claustre de la catedral, provoca el trasllat de la Clínica de Bebés des del carrer del Bisbe fins a Tapineria.


 
 
 

*1930's.- L'anomenat Xinet de les Missions o Xinet Ric va ser una de les creacions de més èxit de la Clínica de Bebés.
 
*1930.- El Jordiet  era la catalanitat feta nino, amb barretina i llacets amb la senyera
 
*1931.- El ratolí Mickey, primer personatge creat per Walt Disney el 1928, servia també com a reclam publicitari de la Clínica de Bebés. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).
 
*1933.- Publicitat durat la campanya de Reis a La Vanguardia.


*1934.- Publicitat amb les novetats de la campanya del dia de Reis de 1935

Acabada la Guerra Civil i sense conèixer-ne més detalls, el negoci apareixia a la secció d'anuncis de La Vanguardia amb el nom de El Juguete Moderno oferint joguines a revenedors i firants. Curiosament durant les campanyes de Reis de 1948 i 1949 la Clínica de Bebés reapareix a la premsa fent referència encara a la seva antiga ubicació al carrer del Bisbe 3. La pista es perd a començaments dels anys 1960's.

*1940.- Anunci de El Juguete Moderno

*1948.- Un anunci publicat en premsa a finals dels anys 1940's en el que reapareix el nom de Clínica de Bebés. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1961.- Oferta de treball de l'empresa publicada a La Vanguardia
 
 

[1].- Capella Simó, Pere.  Les joguines i les seves imatges en temps del modernisme. Barcelona-Palma i el model de París. Tesi dirigida per Teresa M. Sala i Jaume de Córdoba. Universitat de Barcelona, 2012, pàg. 589-590.

dissabte, 8 d’abril de 2017

TINTORERIA. Casa Queraltó. Carrer Aribau 18. (1911-1960's)

 
El marc de la Tintoreria existent als baixos de la Casa Queraltó a començaments dels anys 1960's. (Foto: Cuadernos de Arquitectura)

 
Tintoreria instal·lada als baixos d'una de les cases Queraltó, dos edificis bessons datats del 1899-1900 i projectats pel mestre d'obres Manuel Guitart i Codorniu, que encara podem veure avui a la cantonada Aribau / Diputació. [1]
La botiga que acollia la tintoreria esmentada era al número 18 d'Aribau, just abans d'arribar a la cantonada on hi havia una de les portes d'accés a l'escala de veins.
David Mackay data la seva obertura cap al 1911 [2], i el seu desmantellament es produeix avançada la dècada dels 1960's.
L'element destacable d'aquest establiment era visible des de l'exterior i el constituïa el marc sobreposat a la façana dels baixos, que envoltava l'entrada a la botiga.
Tot ell treballat en fusta, s'estructurava en dos plafons laterals, un a cada costat de l'aparador, configurant sengles semiovals que definien espais de publicitat. Sobre la porta un altre espai de perímetre irregular acollia el rètol de Tintoreria sense incorporar cap altre nom identificador del propietari o empresa. Finalment als marges superiors, dos ovals en biaix envoltats de motius vegetals de fusta tallada contenien el 18 corresponent a la numeració del carrer Aribau.  
 
*2013.- Hamburgueseria instal·lada al local que va acollir la Tintoreria (Foto: GoogleEarth)
 
 
[1].- De les dues cases bessones Queraltó, la més propera a Diputació va ser remuntada perdent els terminals arrodonits que coronaven la façana.
 
[2].- Mackay, David. Tiendas modernistas en Barcelona 1882-1922. Cuadernos de Arquitectura, núm 40. 1962.
 

diumenge, 2 d’abril de 2017

PAVELLÓ DE LA COMPANYIA TRANSATLÀNTICA I TORRE-FAR. Secció Marítima de l'Exposició Universal de 1888.

Agraïments a VALENTÍ PONS TOUJOUSE, CARME GRANDAS,  ELOY FC i ENRIC COMAS i PARER
 
 
*1888.- Plànol de la Secció Marítima annexa al recinte de l'Exposició Universal de la Ciutadella. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)
 
La Secció Marítima de l'Exposició Universal de 1888 quedava lleugerament apartada del recinte central situat a l'interior del Parc de la Ciutadella. Un pont que salvava les vies del ferrocarril  permetia enllaçar ambdues zones.
El recinte assignat a la Secció Marítima no era molt gran i tenia dos elements singulars que destacaven sobre la resta. D'una banda, el pavelló de la Companyia Transatlàntica, que era la principal empresa de transports marítims transoceànics. Havia estat fundada a Cuba el 1850 per Antonio López (1817-1883) i havia passat a mans del seu fill Claudi López Bru (1853-1925), segon marquès de Comillas, i cunyat d'Eusebi Güell, un dels principals mecenes de Gaudí. L'altre element destacat era una torreta coronada per un far construida amb materials extrets d'una mina de carbó de la localitat asturiana d'Aller.
 
*1888.- Gravat de Serra Pausas en el que es pot veure el pavelló i el far en construcció a la Secció Marítima (Font: La Ilustración Ibérica núm. 278, de 28 d'abril)
 
*1888.- El pavelló de la Companyia Transatlàntica amb la torre-far al seu costat. (Foto: Pau Audouard / AFB)

*1888.- Gravat del pavelló amb vista de l'entrada principal.

Gaudí havia rebut l'encàrrec de projectar un pavelló per l'esmentada Companyia Transatlántica. Finalment però, es va decidir reproduir el mateix pavelló que un any abans havia estat present per l'empresa naviliera a l'Exposició Naval de Cadis de 1887. Era un edifici projectat pel mestre d'obres murcià Adolfo García Cabezas.

1887.- El pavelló de García Cabezas a l'Exposició Naval de Cadis un any abans.

Aquest detall és l'origen de la polèmica sobre la veritable paternitat gaudiniana d'aquest pavelló. Una polèmica que va fer-se palesa als anys 1960's amb les opinions oposades, que Joan Bassegoda [1] i Cèsar Martinell [2] van exposar en sengles articles a les pàgines de La Vanguardia. Mentre el primer defensa que el pavelló és obra de Gaudí, Martinell argumenta que en realitat no és un projecte del creador de la Sagrada Família, sino una adaptació del pavelló de Cadis, que era desmuntable. Segons Martinell l'encàrrec no va ser de fer nou pavelló, sino d'adaptar i reformar el de Garcia Cabezas.
 
*1888.- Vista de la Secció Marítima amb el pont que l'enllaçava amb el Parc de la Ciutadella en primer terme. Al fons, dins el quadre groc, veiem el pavelló de la Companyia Transatlántica i la torreta-far. (Foto: Pau Audouard / AFB)
 
El pavelló de Cadis tenia unes dimensions de 30 per 14 metres amb un interior estructurat en tres salons, un de central i dos laterals amb una cúpula central coberta de teules de ceràmica en forma d'escates de peix [3].
Altrament, al pavelló de l'Exposició Universal barcelonina de 1888, la intervenció de Gaudí va ser força interessant. L'edifici va ser redissenyat en estil nassarita granadí, evocant l'Alhambra, amb arcs de ferradura i parets i sostres d'estuc. Gaudí va canviar l'entrada i el pòrtic i va afegir-hi quatre torres, a manera de minarets, adornades amb arabescs i coronades amb una doble cornisa de permòdols i merlets. Exteriorment, les persianes basculants de fusta i els màstils amb gallardets completaven la façana i van acabar de donar una personalitat diferent al pavelló amb la intervenció gaudiniana [3]. 
Un detall poc explorat de la història d'aquest edifici és el de la data de la seva desaparició. L'escassedat de fotografies de la zona a partir de la clausura de l'Exposició de 1888 ens obliguen a plantejar tres hipòtesis.
La primera seria que el pavelló ja fou desmuntat, almenys en part, en acabar el certamen, tot i que el manteniment durant anys d'aquella zona amb caràcter lúdic accessible a través del pont des de la ciutadella ens inclina a construir una segona hipòtesi segons la qual el pavelló romandria al seu lloc sense les quatre torres-minaret fins al 1914. Aquell any l'ajuntament va habilitar diverses instal·lacions de la Secció Marítima de l'Exposició de 1888 per acollir els malalts de febre tifoide de l'epidèmia que va afectar Barcelona en una operació que va ser l'origen de l'hospital d'infecciosos. A partir d'aquell moment l'ús lúdic que havia tingut la zona va passar a ser reemplaçat per un ús sanitari. La darrera hipòtesi és que el pavelló va ser enderrocat quan es va executar el projecte de reforma i ampliació de l'Hospital d'Infecciosos (actual Hospital del Mar) a mitjans de la dècada dels 1920's, seguint un projecte de Josep Plantada. Pel que fa a al far la documentació gràfica consultada fa pensar que va desaparèixer d'aquell indret poc després de la clausura de l'exposició.

*1890's.- L'entrada al pavelló en els anys posteriors a l'Exposició. Com es pot apreciar les quatre torres ja havien estat suprimides i l'edifici presentava clares mostres d'abandonament. (Foto: Frederic Bordas i Altarriba. Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.)

En qualsevol cas, l'emplaçament del pavelló i la torre-far coincidirien actualment amb el passeig marítim i l'entrada a l'esmentat recinte hospitalari.

[1].- Bassegoda Nonell, Joan. La Vanguardia. Edició del dia 27 de març de 1968. Pàg. 47. 
[2].- Martinell Brunet, César.- La Vanguardia. Edició del dia 15 d'agost de 1968. Pàg. 27.
[3].- Bassegoda Nonell, Joan. El gran Gaudí. Edicions Ausa. 1989.