L'EDIFICI DEL MAS CASANOVAS. Hotel (1899-1904).- Caserna de la Guàrdia Civil (1904-1934).- Escola Pablo Iglesias (1934-1939).- Caserna de la Guàrdia Civil del Guinardó (1940-1950) i Escola Obispo Irurita (1950-1970's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

Foto: Autor desconegut. Colecció privada de Jorge Álvarez. Publicat a La Barcelona desparareguda de Giacomo Alessandro. Volum II.

Els antics terrenys del Mas Casanova eren situats al Baix Guinardó en la zona contigua a l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau i abastaven aproximadament des de l'actual Ronda del Guinardó fins a la Travessera de Gràcia, que abans de la construcció de l'hospital arribava fins a la carretera d'Horta prop de Can Girapells. Eren terres de conreu de vinyes que van patir la plaga de la fil·loxera el 1881. La part més baixa era dedicada a conreus de secà amb alguns arbres fruiters. La masia de la finca era situada sobre l'actual curs del carrer Cartagena a l'alçada del carrer que precisament porta el nom de del Mas Casanova (Manso Casanovas durant el franquisme). L'espai que ocupava el Mas Casanovas s'estenia inicialment al voltant dels terrenys colindants al curs ascendent del carrer Igualtat (actual Cartagena), aproximadament entre la Travessera de Gràcia i l'actual Ronda del Guinardó.

La masia, que disposava d'una petita capella annexa, es va enderrocar per la urbanització del carrer Igualtat i les obres de construcció de l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau. 

1890's.- El que quedava de la capella del Mas Casanovas a finals del segle XIX abans d'aixecar-se l'hotel. En el dibuix inferior l'emplaçament de l'antiga capella sobre els terrenys que acabarien marcant el límit muntanya del recinte de l'Hospital de Sant Pau cap a l'últim tram del carrer Cartagena. 

Des del 1876 un projecte d'urbanització dels terrenys del Mas Casanovas preveia l'obertura d'un total de nou carrers, dels quals tres eren perpendiculats a la Travessera de Gràcia (Castillejos, Igualtat (avui Cartagena) i una petita porció de Dos de Maig) i els altres sis n'eren paral·lels (Sant Climent -avui Rosalia de Castro-, Santa Carolina, Lleó XII -actualment Llorens i Barba-, Mas Casanovas. Fargas i Niça [1]. Tots els solars que quedaven a la dreta del carrer Igualtat van ser comprats el 1901 pels administradors del futur Hospital de Sant Pau que era a punt erigir-se, L'antiga masia tambe formava part dels terrenys afectats i com s'ha apuntat abans fou enderrocada,

Montserrat de Casanovas i Fernández de Landa (1861-1948), que havia heredat la propietat de la finca, va sol·licitar a l'ajuntament de Sant Martí de Provensals permís per edificar un hotel als terrenys del Mas Casanova el de 1898

*1930's.- Zona on previsiblemet es trobava l'antiga masia del Mas Casanova (cercle marró) i emplaçament de l'Hotel Mas Casanova (cercle vermell) sobre un plànol dels anys 1930's. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya / Barcelofília. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

Hotel de la Fuente de Casanovas

El pendent existent a la zona afavoria la visibilitat de l'hotel que era fàcilment identificable des de lluny. Havia estat construit en un estil eclèctic, que li donava una certa aparença de castell medieval, sobre el que destacàven les seves dues cúpues semicirculars revestides de pisarra. Al mateix temps des de les finestres i balcons de l'hotel es podia gaudir d'unes vistes privilegiades del pla de Barcelona fins al mar. L'establiment hoteler es va dotar d'una central elèctrica pròpia dissenyada per l'enginyer Josep Mestres Borrell i instal·lada al costat mateix de l'hotel, que assegurava la continuïtat de l'energia elèctrica en aquella zona encara molt descampada. 

L'establiment va ser inaugurat el 26 de setembre de 1899 i batejat amb el nom oficial d'Hotel de la Fuente Casanovas, en referència a una de la fonts existents als terrenys i de les quals s'havien proveit durant molts anys els veins de la zona. Disposava d'un trentena d'habitacions de notable luxe i comfort en un intent d'arrencar un negoci vinculat al Gran Hotel Inglaterra de la cantonada entre el Portal de l'Àngel i la plaça de Catalunya (just on anys després s'aixecaria l'edifici de la Telefònica). Com a responsables de l'hoteleria i restauració hi figuraven els germans Cacciami i es posava a disposició del públic un òmnibus des de la Plaça Tetuan, que en quinze minuts arribava a l'hotel. 

*1899.- Full publicat en ocasió del banquet inaugural de l'Hotel de la Fuente Casanovas. Inclou un dibuix de la vista general de la ciutat des de l'emplaçamant de l'hotel on s'hi pot veure la Sagrada Família amb només l'àbsis construit i amb el mar i la muntanya de Montjuïc al fons. (Font: Fons J. Fernández)

*1899.- A dalt: Anunci de la inauguració de l'Hotel de la Fuente Casanovas que dóna més rellevança al Gran Hotel de Inglaterra, del que deixa clar que l'establiment del Guinardó n'és una mera sucursal.

Abaix: Retall de premsa sobre l'obertura i característiques de l'hotel, que insisteix en el caràcter de pintoresco de l'establiment.  (Font: La Dinastia. Edició del 27.09.1899)

*1899.- La Vanguardia també va dedicar unes línies a la inauguració de l'hotel, amb aquesta nota que inclou informació sobre la central elèctrica i d'altres subministres propis. (Font: ARCA).

Les expectatives però, aviat es van veure frustrades, tot i que es va intentar atraure els barcelonins cap a la zona oferint a l'emergent FC Barcelona uns terrenys colindants a l'hotel per fer-los servir de camp de joc. L'acord era amb la condició que els jugadors poguessin ocupar diverses habitacions i serveis de l'hotel com a vestidors. L'estada del Barça a l'Hotel Casanovas va durar només una temporada i l'hotel va continuar la seva vida amb més pena que glòria. Carme Martín, en el seu magnific blog Memòria dels barris [1] apunta també la coexistència del funcionament hoteler amb el joc de casino abans del tancament de l'establiment. L'aleshores popular revista Los Deportes en el seu numero de 20 d'octubre de 1901 feia esment a que l'hotel ja no podia acollir els jugadors per canviar-se la roba a causa del seu tancament.

*1901.- Nota publicada a la revista Los Deportes el 20 d'octubre d'aquell any (Font: ARCA).

Sigui com sigui, la manca de viabilitat com a negoci de l'Hotel de la Fuente Casanovas es va fer palesa de tal manera que la instal·lació va quedar definitivament abandonada per a la seva finalitat hotelera cap a finals del 1904, deixant un edifici que acabaria sent cedit a la Guàrdia Civil. 

*1900`s.- Dues imatges de l'edifici en la curta etapa en què va ser Hotel de la Fuente Casanovas. (Fotos: Autor desconegut).

*1904.- Retall d'un plànol simple de Barcelona i el seu entorn en el que hi figura l'Hotel Casanovas.

Caserna de la Guàrdia Civil

El fracàs del projecte hoteler va fer que la propietària arrendés l'espai a l'exèrcit on els militars realitzaven maniobres i exercicis d'instrució. Als pocs anys però, l'edifici va passar a la Guàrdia Civil que hi va establir una Caserna i amb aquest funció el Mas Casanovas va romandre fins al periode republicà.

*1910's.- Dues imatges que mostren maniobres militars sobre els camps pertanyents al Mas Casanovas davant de l'antic Hotel. (Fotos: Autor desconegut)

Grup Escolar Pablo Iglesias

Ja arribada la Segona República, la Generalitat es va fer càrrec de l'edifici a l'any 1934 i el va convertir en el Grupo Escolar Pablo Iglesias. L'antiga caserna va ser reformada a fons a càrrec del l'arquitecte Josep Goday i Casals (1881-1936), que va adaptar l'edifici a la nova finalitat docent que s'hi duria a terme fins l'acabament de la Guerra Civil. La inauguració havia tingut lloc el dia de Sant Jordi de 1934.

*1934.- Aspecte que presentava las façana principal de l'edifici de l'Hotel Casanovas el dia de la seva inauguració com a Grup Escolar Pablo Iglesias després de la reforma de Josep Goday. (Foto: Badosa / El Día Gràfico)

*1934.- L'alcalde Carles Pi Sunyer i altres personalitats durant la cerimònia d'inauguració del Grup Escolar. (Foto: Badosa / El Día Gráfico).

Abans de l'inici de la Guerra Civil es varen realitzar unes excavacions a la part posterior del recinte de l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau per posar al descobert un poblat ibèric existent a la zona dels antics terrenys del Mas Casanova. L'esclat del conflicte bèlic però, va frustar la iniciativa i aquell solar acabaria ocupat per un important nucli de barraques a la postguerra. 

*1973.- Imatge del nucli barraquista emplaçat darrera de la tanca de separació del recinte hospitalari de Sant Pau. En primer terme es veu el carrer Cartagena amb força trànsit en direcció ascendent cap a l'avinguda Mare de Déu de Montserrat. (Foto: Autor desconegut. Fons Josep Maria Huertas Claveria).

Caserna de la Guardia Civil del Guinardó

Acabada la Guerra Civil el nou règim va decidir tornar a instal·lar a la Guardia Civil a l'edifici. La

benemèrita hi romanguè al llarg d'una dècada fins al 1950.

Escola Obispo Irurita

La manca d'equipacions docents al barri durant el franquisme va fer decidir al règim a recuperar l'edifici per a finalitats docents, tal i com s'havia esdevingut durant la República. El nou centre escolar instal·lat a l'edifici i inaugurat el 1950 va ser dedicat al Obispo Irurita un dels màrtits preferits pel règim franquista. El centre romangué actiu fins a la recuperació de la democràcia amb alguns conflictes amb els pares dels alumnes per la deficient qualitat de les instal·lacions i de l'ensenyament impartit.

*1960's.- Coberta d'un butlletí de notes de les alumnes de l'escola Obispo Irurita amb l'escut franquista sobre la silueta de l'edifici. Com es pot veure, fins i tot en les llibretes de notes existia la separació per sexes.  

Finalment el 1986 l'edifici fou remodelat íntegrament i ampliat seguint un projecte de l'arquitecte Jordi Romeu i Costa (Barcelona, 1949). Es van substituir les cobertes de les cúpules per un model diferent de les originals semiesfèriques que li donen un aire bizantí molt característic. L'escola resultant va ser el CEIP Mas Casanovas que recuperava l'històrica denominació del lloc.

_______

[1].- Corbera Palau, Joan. El Mas Casanovas; senyors, pagesos, rajolers, veins. El Pou. Grup d'Estudis de la Vall d'Horta i la Muntanya Pelada.-  Barcelona, 2020.

[2].- Martín, Carme. https://memoriadelsbarris.blogspot.com/2010/12/mas-casanovas-i-lhotel-casanovas.html

REAL ESCUELA DE INGENIEROS ELECTRICISTAS DE SARRIÁ. Passeig de la Bonanova (1905-1914)

Clausurat al 1904 l'Hotel del Parque de la Montaña del Passeig de la Bonanova, el mateix edifici que l'havia acollit va tenir continuïtat iniciant una nova etapa com a Real Escuela de Ingenieros Electricistas.

 

*1906.- Frontó dela façana principal amb el rètol de l'escola i vista general de l'edifici des del Passeig de la Bonanova

 

Les primeres notícies sobre la presència d'aquesta escola a Sarrià daten del 1905. L'entitat havia estat creada la localitat costanera de El Masnou per la iniciativa privada, amb l'objectiu de formar electricistes autòctons per tal d'evitar l'excessiva dependència de tècnics estrangers en aquest ram professional.

L'any 1904, aprofitant una estada d'Alfons XIII a Barcelona, l'Escola va sol·licitar el patronatge reial que li fou concedit pel monarca. Malgrat el títol de Real que encapçalava el seu nom,  l'escola va objecte de qüestionament des dels seus primers dies per part d'associacions professionals i docents d'enginyers industrials, que no veien amb bons ulls la independització de la branca de l'electricitat. La història de l'Escola quedaria marcada per aquesta causa i farcida de polèmiques, debats acalorats i dimissions.  

 

*1906.- Escrit de renúncia de diversos professors en solidaritat amb el dimitit director de l'Escola Ramon Fort. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

 

 *1907.- Retalls de La Vanguardia que recullen la polèmica entorn a la consideració d'estudis independents de l'especialitat d'electricista

 

Com s'aprecia a la fotografia de l'encapçalament, el frontal de l'edifici era presidit per un rètol que anunciava l'escola. En un dels laterals es mantenia a peu de carrer un accés als Jardins del Parque de las Montaña.
L'Escola havia adoptat el pla docent dels estudis d'electricitat que simpartien a l'Institut Electrotecnique de Montefiore de Liège (Bèlgica) i al 1910 eren 15 els alumnes matriculats a Sarrià.
Fionalment al 1914 es va prohibir a l'escola que emprés el nom d'Enginyers perque no era recioneguda oficialment.
Cap al 1925 l'edifici seria ocupat per l'Escola Tècnica Eulàlia i posteriorment pels Jesuïtes, que haurien de tancar el centre en l'època republicana. 

 

 

 

 

COL·LEGI AUSIÀS MARCH. Plaça Comas. Les Corts (1893-1975)

*1910.- Aspecte exterior original del Col·legi Ausiàs March, sense la remunta que posteriorment s'hi afegí per construir-hi un àtic. (Foto: Autor desconegut)

*1950's.- Façana del Col·legi Ausiàs March amb l'edifici ja remuntat. A la imatge es pot veure en primer terme la Font de l'Oca que hi havia al centre de la plaça Comas.

 

Obra de l'arquitecte Antoni Rovira i Rabassa (1845-1919) l'antic edifici del Col·legi Ausiàs March s'aixecava a la plaça Comas fent cantonada amb el carrer de Joan Güell i enfront de l'antiga Casa de la Vila de Les Corts de Sarrià.

L'edifici original constava de baixos i un pis principal amb un escut del municipi esculpit en pedra sobre la porta d'entrada. Posteriorment cap a la dècada dels 1940's va ser remuntat per afegir-hi un àtic lleugerament enretirat respecte del pla de la façana.

Va ser la primera escola municipal del barri quan encara Les Corts de Sarrià era municipi independent i Gerard Piera i Piera n'era l'alcalde. De fet, Piera va ser l'últim batlle de l'ex-vila, que fou annexionada a Barcelona per un dccret de la reina regent Maria Cristina datat del 20 d'abril de 1897. 

 

 

*1933.- Emplaçament del col·legi al barri de Les Corts segons un plànol municipal de l'època (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

 

Durant el franquisme l'edifici, sota el nom oficial de Grupo Escolar Ausias March, va reprendre la seva funció docent fins a l'any 1975 que va ser enderrocat per construir les noves instal.lacions escolars inaugurades per l'alcalde Joaquim Viola a l'octubre de 1976. 

*1975.- El dia 11 d'abril va començar l'enderroc de l'antic edifici del Col·legi Ausiàs March. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

PALAU DELS COMTES DE FÍGOLS. Via Augusta 202-226. (1918-1972). ESCOLA VIRTÈLIA. (1941-1969)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ELOY FC i VALENTI PONS TOUJOUSE

Vista parcial de la facana del palau dels Comtes de Fígols. (Font: enricsagnier.com) 

Aquest palau senyorívol i majestuós en forma de castell va ser projectat pel prolífic arquitecte Enric Sagnier i Villavechia cap al 1914 i enllestit el 1918. Havia estat un encàrrec de José Enrique de Olano y Loyzaga (1858-1934), comte de Fígols i propietari i explotador de les mines de carbó al Berguedà.  

L’edifici era d'estil noucentista amb alguns detalls platerescs a la façana, com l'escut d'armes de la família que presidia la torre lateral. L’interior, era format per un seguit de salons nobles amb una elegant escalinata que donava accés al primer pis on hi havia les principals estances. Disposava també d'una capella i d'una sala d'actes al soterrani on es podien reunir fins a 125 persones. Tot plegat era envoltat d'uns frondosos jardins en els que hi destacava una pineda a la banda de la Via Augusta, que va propiciar que el lloc fos conegut com Els Pins.

L'edifici va ser la residència familiar dels Olano a Barcelona fins entrada la dècada dels 1930's. Posteriorment durant uns anys va ser residència i escola de monges i en plena Guerra Civil es va habilitar com a hospital de sang per atendre ferits del front i víctimes dels bombardeigs.

Instaurat el règim franquista el palau va ser llogat per l'Escola Virtèlia, una institució fundada pels docents Enric Badal i Alicard, Dolors Calvet, Joan Duran i Josep Jordi Llongueras, amb un ideari catalanista i catòlic que, amb el pas dels anys temps i malgrat la manca de llibertats, va aconseguir escapolir-se dels dictats de l'oficialisme franquista en matèria d'educació. L'escola, que havia iniciat les seves activitats el mateix mes d'octubre de 1939 en un edifici de la plaça Lesseps, s'instal·là a partir de l'inici dels curs 1941-42 en aquest palau de la Via Augusta al barri de Sant Gervasi.

 

*1940's.- Imatge del Palau dels Comtes de Fígols durant el temps que va acollir Virtèlia en un fullet publicitari de l'escola. (Foto: Autor desconegut)

Virtèlia va ser el bressol educatiu d'un gran grup de catalans fills de classes benestants, que posteriorment tindrien un pes específic molt rellevant en la vida pública del país i en el procés de recuperació de les llibertats democràtiques a Catalunya. Homes com Pasqual Maragall, Miquel Roca,  Anton Cañellas, Ricard Bofill, Joan Vila Grau, Lluís Bassat o Xavier Rubert de Ventós, per citar-ne només alguns, van ser alumnes de Virtèlia.

El palau de la Via Augusta va ser també el lloc on es creà la Confradia de la Mare de Déu de Montserrat, una institució lligada a Virtèlia i dirigida per mossèn Pere Llumà i Viladrich, que es dedicava al foment de la convivència i la formació dels joves amb un ideari d'arrels catòliques, que donava rellevança a aspectes com l'escoltisme, la formació artística i cultural i la defensa i l'ensenyament del català.
A partir dels anys 1960's la institució va entrar progressivament en decadència fins al punt que, abans de finalitzar la dècada, va haver de mudar-se a altres locals. El terreny on hi havia l'antic palau dels Comtes de Fígols va ser adquirit per l'empresa d'informàtica i tecnologia IBM, que el 1969 hi va projectar un modern edifici encarregat a l'arquitecte Josep Antoni Coderch de Sentmenat. En una conjuntura presidida per l'especulació i la requalificació de terrenys, Coderch prefereix construir l'edifici en un altre indret i les seves relacions amb IBM comencen a deteriorar-se. L'empresa d'informàtica però, acaba imposant el projecte de façana de l'arquitecte català, que finalment opta per renunciar a la paternitat de l'obra, que serà completada per IBM i l'edifici enllestit el 1975. [1].

En qualsevol cas, la imatge majestuosa del Palau dels Comtes de Figols va desaparèixer sense cap mena de miraments el 1972 i mesos després va començar a edificar-se la nova seu d'IBM a Barcelona, una construcció moderna que a partir de 1995 va passar a acollir les dependències del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.
Barcelona va perdre així un edifici que hauria pogut acollir algun equipament públic tot preservant el seu patrimoni arquitectònic. L'especulació però, va guanyar un cop més la batalla.   

*1960.- El Palau enquadrat en groc era situat entre els carrers Vallmajor (esquerra) i Castelló (dreta). (Font: ICC). 

Logotip original de l''Escola Virtèlia amb les seves incials, l'oreneta i la rosa dels vents

*1970.- Vista aèria dels terrenys que envoltaven el palau amb els seus frondosos jardins. A l'esquerra el carrer de Raset, a la dreta la Via Augusta.

*1972.- Imatge aèria del palau ja en l'inici del procés de desmantellament. (Font: AHB)

[1].- Perez Mañosas, Antoni. Tesi doctoral presentada al Departament de Projectes Arquitectònics. Universitat Politècnica de Catalunya. UPC. 2015

CAN GRASES (1890's-1970's) / ESCOLA MONTESSORI (1920-1925) / RESIDENCIA D'ESTUDIANTS NORMALISTES (1927-1933) / GRUPO ESCOLAR URUGUAY (1941-1966). Comte de Salvatierra / Via Augusta

Agraïments a RAMON VILALTA

Finca i casa pertanyent a la família Grases que era situada al carrer del Comte de Salvatierra, una via curta dels afores de la vila de Gràcia, que enllaçava el carrer Balmes amb el carrer per on discorria el carril Barcelona-Sarrià (avui Via Augusta), per sobre de la Diagonal. El seu propietari Antoni Grases i Riera [1] havia tingut una casa al centre de la plaça Catalunya que al desembre de 1895 fou enderrocada per permetre la nova urbanització de l'espai.

*1920's.- Imatge de Can Grases amb el seu jardí en primer terme. (Foto: Josep Barrillón)

 

A partir del moment en que la família va deixar de viure a la finca, Can Grases començaria una llarga història sempre molt vinculada a l'ensenyament. El 1920 la Mancomunitat de Catalunya hi va obrir l'Escola Montessori, que seguia els criteris de renovació pedagògica i conreu de la llibertat entre els alumnes, que la pedagoga italiana Maria Montessori havia dissenyat. La família Grasses va llogar la finca al Consell de Pedagogia de la Mancomunitat. El 1927 s'hi va instal·lar la Residència d'Estudiants Normalistes, un any abans que els límits de la finca quedessin rectificats per les obres de cobriment de les vies del carrer del Carril per urbanitzar-hi la Via Augusta.

*1933.- Emplaçament de la finca de Can Grases en un plànol traçat durant la Segona República. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Va ser durant els primers anys de la postguerra, quan a la casa s'hi va instal·lar el Grupo Escolar Uruguay, inaugurat pel Ministeri d'Educació franquista el 12 d'octubre de 1941 en ocasió del Dia de la Hispanidad, altrament dit de la Raza. Formava part d'un pla per obrir escoles a la ciutat amb noms dels anomenats países hermanos de América Latina. Els cònsols respectius de cada país presidien els actes d'inauguració dels centres escolars. A Can Grases li va tocar el dedicat a l'Uruguai com constava en una placa que es va penjar a la cantonada amb la Via Augusta al costat d'un dels balcons del primer pis.

 

*1941.- La portada de La Vanguardia del dia 2 d'abril d'aquell any informava sobre la inauguració dels nous grups escolars, entre ells el dedicat a l''Uruguai. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

 

*1941.- El Grupo Escolar Uruguay instal·lat a la Casa Grases poc després de la seva inauguració. 

*1955.- El Grupo Escolar Uruguay amb la Via Augusta al fons.

 

El Grupo Escolar Uruguay va romandre a l'antiga finca de Can Grases fins a l'any 1966. El primer dia d'abril d'aquell any va ser inaugurat el nou edifici docent a l'Avinguda Príncep d'Astúries cantonada Guillem Tell. El vell xalet del carrer Comte de Salvatierra va continuar dempeus algun temps més fins al seu enderroc. Sobre el solar resultant a l'any 1973 s'hi va començar a construir un edifici d'oficines on el 1975 el desaparegut Banco Guipuzcoano hi va instal·lar la seva seu principal a Catalunya.

[1].- El seu germà, Josep Grases i Riera (1850-1919) va ser un notable arquitecte modernista que va construir moltes de les seves obres a Madrid.

PAVELLÓ DE LA COMPANYIA DE TABACS DE FILIPINES. Exposició de 1929. Parc de Montjuïc.

*1929.- El Pavelló de Tabacos de Filipinas durant l'Exposició Universal.

Projectat per l'arquitecte Antoni Darder, el pavelló per a l'Exposicio Universal de 1929 de la Compañía General de Tabacos de Filipinas va ser construït el 1928 a l'actual carrer dels Segons Jocs Mediterranis, una via perpendicular a l'últim tram del carrer Lleida. 

L'edifici, inspirat en l'estil art-decó característic dels anys 1920's, tenia una planta en forma d'U amb una torre lateral i un acabament octogonal sobre el seu cos central. Era envoltat per un entorn enjardinat.

En acabar l'exposició va ser un dels pavellons que es va lliurar de l'enderroc va ser reaprofitat per finalitats escolars. 

El 10 d'abril de 1932 amb algunes reformes sobre el projecte original s'hi va inaugurar el Parvulari Municipal. 

*1929.- El pavelló al centre de la imatge en un dibuix de l'època.

Acabada la Guerra Civil el pavelló original que acollia el parvulari va patir diverses reformes i va perdre un dels seus elements més característics: la torreta que s'aixecava al costat més pròxim a l'Avinguda de la Tècnica (actual carrer de la Guàrdia Urbana).  

*1931.- Plànol de la planta del pavelló reformat com a parvulari Forestier.

*1932.- Inauguració del Parvulari Forestier

*1933.- Dues imatges més del parvulari. La inferior amb la torreta desapareguda en primer terme.

ESGLÉSIA DE SANT GAIETÀ I CONVENT DELS TEATINS. Plaça de Santa Anna (Portal de l'Àngel). (1660's- 1940's)

Agraïments a LLUÍS GELIS i CODINACH

El convent i l'església dels teatins, coneguda popularment com de Sant Gaietà, van ser construïts a la segona meitat del segle XVII a la plaça de Santa Anna, nom amb el que es coneixia la llarga esplanada que avui coincideix amb el curs del Portal de l'Àngel. L'església tenia la porta davant de l'embocadura del carrer de la Canuda on avui hi ha la petita plaça de Carles Pi i Sunyer i un edifici municipal que temps enrere va acollir l'Institut Municipal d'Estadística.

El convent va ser obert el 1666 per l'orde dels teatins [1] i l'església fou beneïda el dia 23 de febrer de 1670 amb el títol de l'Expectació de Nostra Senyora i Sant Maties, en memòria del magistrat municipal Matías Vilar, que fou el seu benefactor. En alguns documents antics era conegut com el convent de l'Esperança.

Plànol de la planta de l'església de Sant Gaietà i el convent dels teatins.

La façana de l'església era presidida originàriament per una estàtua de Sant Gaietà, obra de l'escultor Miquel Sala de Cardona (1627-1704). La imatge del sant, de poc més de dos metres d'alçada, quedava situada al nivell de la cantoria o primer pis dins un nínxol envoltat per dues obertures circulars que hi havia sobre la porta d'entrada al temple. A la part superior un frontó triangular rematava la façana.
La façana lateral del carrer del Governador (avui dedicat a Duran i Bas) era molt més austera amb una discreta porta per la que s'accedia al creuer. S'hi podia veure el cimbori que coronava l'església amb una base quadrada envoltada de merlets i una cúpula final semiesfèrica sobre una llanterna circular
L'interior del temple d'estil renaixentista era format per una única nau de 26 metres de llargària total (incloent-hi el presbiteri) i 8 d'amplada. L'absis era pla i el formaven tres petites capelles de dos metres de fondària. A la intersecció de la nau amb el creuer hi havia una gran cúpula semiesfèrica, amb una llanterna també circular.  
Segons recull Antoni de Bofarull en la seva Guia Cicerone de Barcelona els frescos de l'interior de la cúpula i el llenç amb clarobscur que hi havia al presbiteri dataven del segle XVIII i eren obres del pintor i gravador Manuel Tramulles i Roig (1715-1791). Finalment un retaule en el que hi va participar l'artista vigatà Pere Costa (1693-1761) ocultava el mur de l'absis.
El 1816 s'hi havia obert una escola per a sordmuts que va romandre activa fins el 1823. El 1836 amb l'exclaustració de les ordes religioses decretada pel govern espanyol i el tancament de l'església al culte, l'estàtua de Sant Gaietà va ser suprimida de la façana i en l'espai corresponent al nínxol que l'acollia s'hi va obrir un balcó. L'interior del temple va ser blanquejat amb cal cobrint els frescos de la cúpula i les parets.
A partir d'aleshores els dos edificis vans er destinats a finalitats socials diverses. El 1837 el convent va ser destinat a estudis universitaris per esponjar la Universitat de Cervera. Posteriorment el 1843 l'escola de sordmuts va tornar a ser oberta incorporant a més l'escola de cecs que ja havia estat fundada el 1820.

Més tard el convent va ser destinat a habitatges per militars sense recursos. El 1864 s'hi va obrir el Teatre Tirso de Molina i posteriorment va acollir una caserna de bombers i jutjats municipals

*1860.- L'edifici tal com apareixia als Quarterons de Garriga Roca quan era escola de Cecs.

*1910's.- La porta de l'antiga església amb el balcó obert en el nínxol on originàriament hi hagué l'escultura de Sant Gaietà. A la dreta una porta adjacent amb el rètol Escuela Nacional de Primera Enseñanza. (Foto: Arxiu Mas)

*1933.- Emplaçament de l'església i el convent sobre un plànol municipal editat durant la Segona República. (Font. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1906.- Fragment de l'obra Las Casas de Religiosos de Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX de Gaietà Barraquer i Roviralta, que explica un projecte de reforma del convent i les seves dependències de meitat del segle XVIII (Font: Universitat Autònoma de Barcelona- UAB)

El bombardeigs de la Guerra Civil van danyar considerablement aquell sector i el convent i l'església van acabar de ser enderrocats entre els anys 1940 i 1945. La desaparició de l'església va donar lloc a la petita plaça dedicada a Carles Pi i Sunyer i a un edifici d'un estil neoclàssic coincident amb els gustos arquitectònics dels primers anys del franquisme, que va ser inaugurat el 26 de gener de 1955 com a seu de l'Institut Municipal d'Estadística. La part del darrera, on hi havia el convent, va quedar durant mols anys com un solar sense construir. 

*1940.- A la dreta de la imatge veiem la façana de l'antiga església de Sant Gaietà ocupada pels franquistes amb una ostentosa bandera espanyola al balcó. Al fons es deixa veure la cúpula de l'edifici de la Telefònica.(Foto: Josep Brangulí / ANC)

*1955.- El nou edifici que es va construir sobre el solar de l'antiga església i convent de Sant Gaietà va ser inaugurat el 26 de gener d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

[1].- Enllaç a l'entrada sobre els teatins a la viquipèdia