diumenge, 31 de març de 2019

JARDINES SANSSOUCI. Rambla de les Flors 8. Sala de festes. (1951)



*1951.- Retall publicitari del dia de la inauguració del local. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
 
El nom de Sanssouci, que evoca el del castell i residència d'estiu del rei prusià Frederic II a la localitat alemanya de Postdam, prop de Berlín, fou un dels habituals per donar nom a sales d'espectacles de tot el món. La Barcelona de la postguerra no va ser una excepció i el dia 16 de juny de 1951 va obrir-se com a terrassa d'estiu un local a l'aleshores número 8 de la Rambla de les Flors, davant del Mercat de la Boqueria. El seu nom era indistintament Sanssouci o Jardines Sanssouci.
Sembla que aquesta sala de festes va esgotar la seva propia existència aquell estiu de 1951 perquè no se'n troba cap altra referencia a les hemeroteques, almenys amb aquest nom, més enlla de la revetlla de Sant Joan, on el programa incloia l'actuació de l'aleshores popular vedette catalana Gema del Río, nom artístic de Maria Soler i Cuñat (1913-1996). 

*1951.- Programació del Sanssouci del dia 19 de juny d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1951.- Revetlla de Sant Joan als Jardines Sanssouci (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
 
La popular vedette Gema del Río va actuar al Sanssouci de la Rambla durant la revetlla de Sant Joan de 1951 (Foto: IMdb)

dissabte, 30 de març de 2019

CLUB FRIEDENDORFF. Idiomes. Passeig de Gràcia 11. (1949-1950's)

 
 
 
Aquest club social, freqüentat majoritàriament per persones pertanyents a classes benestants permetia la pràctica d'idiomes (bàsicament anglès, alemany i italià) en un ambient de conversa allunyat de les clàssiques classes amb professor i alumnes. L'objectiu era el perfeccionament de la parla en les llengües estrangeres, però a la vegada s'orientava a aprofundir les relacions socials. Era també freqüentat per subdits d'altres països establerts a Barcelona on sovint es trobaven amb compatriotes.
Va obrir portes al 1949 al primer pis del número 11 del Passeig de Gràcia, sobre les Galerías Condal, a l'aleshores flamant edifici del Banco Vitalicio que s'havia acabat d'enlairar a la cantonada amb la Granvia. El club havia estat promogut per Miguel Juan De Zeidt Frienderdorff,  que a principis dels anys 1940's ja havia fundat a Madrid els Estudis Friedendorff-Norris, que s'havien establers a l'antic Palacio de Miraflores del número 19 de la cèntrica Carrera de San Jerónimo.
De fet, el club era un servei addicional i reservat a socis perquè a Estudios Friedendorff  també s'hi impartia l'ensenyament d'idiomes mitjançant mètodes més tradicionals. El local del club era dividit en diverses sales i cadascuna es reservava per a la pràctica d'un idioma determinat. Més enllà d'una iniciativa d'aprendre i perfeccionar idiomes, el Friedendorff  va esdevenir un club social i cultural on s'organitzaven múltiples activitats exteriors com festes, excursions i viatges, desfilades de moda  i activitats culturals com exposicions d'art i fins i tot algunes representacions artístiques. 


dijous, 28 de març de 2019

CARTELLÀRIA BARCELONINA 1922

 
 
 



 
 
 
 
 
 
 

RELLOTGERIA JORDÀ. Plaça Catalunya 8. (1932-1969)



 
Situada als baixos de la Casa Ròmul Bosch i Alsina, a la cantonada entre la Plaça de Catalunya i la Ronda de la Universitat, aquesta  rellotgeria va obrir portes durant els primers anys de la Segona República.  
 
*1932.- Publicitat de la rellotgeria Jordà i els seus acreditats rellotges de paret.  A la botiga hi havia també un taller de reparació. (Font: todocoleccion.com)
 
 
*1940's.- Vista de la botiga a peu de carrer. (Foto: Merletti / IEFC)

Als anys 1940 va ser reformada en profunditat amb un volum d'aparadors i cartell exterior que no va tenir cap mena de consideració amb els arcs originals de les portes de l'edifici original que van quedar modificats i ocults rera un nou contorn. Un rellotge clàssic presidia l'entrada a la botiga pel cantó de la vorera de la Plaça de Catalunya  davant de l'accés a l'estació del metro Tranversal.
A finals de 1969 la rellotgeria Jordà va tancar portes i els baixos de l'edifici van ser ocupats per una agència de viatges anomenada Internacional Expreso curiosament de nom similar a la que abans de l'any 1932 (Viajes Internacionales) també havia ocupat el mateix local.
 
*1948.- Imatge de la Casa Bosch i Alsina amb la façana molt maltractada pels reclams publicitaris. S'hi pot distingir la rellotgeria Jordà als baixos que va modificar ostensiblement l'aspecte original de l'edifici. A la part esquerra de la foto s'hi pot veure l'estructura del Banco de Bilbao encara en construcció. (Foto: Merletti / IEFC)

diumenge, 24 de març de 2019

CARTELLÀRIA BARCELONINA 1924



Oleguer Junyent
 
Eduard Serra
 
Josep Segrelles
 
Emilio Reyes
 
Oleguer Junyent
 
 
 
 

CINE CASAS. Mare de Déu de Port 124. (1941-1970)


Modesta sala de cinema, emplaçada al barri de la Zona Franca, que va prendre el nom del seu primer propietari Narciso Casas Durbán.
Les fonts consultades calculen que la sala va obrir portes cap a l'any 1941 [1] durant la immediata posguerra i que el seu aforament s'acostava a les 900 localitats, distribuïdes entre la platea (651) i l'amfiteatre (225). Popularment se'l coneixia entre els veïns com a Cinema del Port
L'escriptor Francesc Candel, a la seva novel·la On la ciutat canvia de nom (1957), fa una acurada descripció de l'ambient de misèria i brutícia que envoltava aquella sala de cinema durant els seus primers anys de funcionament. Explicava que, durant els mesos d'hivern, moltes famílies del barri s'hi emportaven el sopar fet des de casa, perquè al pati de butaques d'aquell cinema s'hi estava molt més calent que a les seves modestes cases i barraques. No importava repetir pel·lícula. Quan arribava l'estiu la calor era sovint insuportable i els homes es treien la camisa a l'interior de la sala, on funcionava un gran ventilador, el soroll del qual dificultava poder escoltar clarament dels diàlegs dels films. 
A finals dels anys 1940's el local va passar a mans d'Anastasio Valldaura que va reformar i ampliar l'amfiteatre fins a 300 localitats. Anteriorment Josep Balañá Espinós, germà de Pere Balañá, havia regentat també el local.
la programació oferia esporàdicament sessions de varietats entre pel·lícula i pel·lícula. Destacable fou l'actuació del ballarí i cantant de copla andalús Antonio Amaya, que va aconseguir omplir de gom a gom el local. 
En els darrers anys d'activitat de la sala l'amfiteatre ja no s'utilitzava. Les successives inspeccions tècniques realitzades a partir de 1960 havien moltes deficiències, entre elles que les butaques del galliner no estaven fixades al terra. L'aforament oficial havia quedat reduit a 643 localitats.
Finalment va tancar portes el 27 de setembre de 1970  i posteriorment un taller mecànic va ocupar el seu lloc.

 
*2019.- Malgrat el pas dels anys i les mans de pintura aplicades sobre la paret, els vestigis del que va ser el Cine Casas romanen encara sobre la porta dels baixos del número 124 de Mare de Déu del Port. (Foto: Albert Berenger)
 
[1].- Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Editorial Temporae. 2015.

dissabte, 23 de març de 2019

PAVELLÓ INFLABLE DEL BCD (Barcelona Centre de Disseny). Diagonal / Numància. (1974-1976)

 
 
*1974.- Una imatge exterior del pavelló inflable del BCD (Foto: Autor desconegut)
 
El divendres 17 de maig de 1974 va inaugurar-se a la cantonada de la Diagonal amb el carrer Numància un pavelló inflable que acollia la seu provisional i l'espai expositiu del Centre de Disseny Industrial de Barcelona, conegut també com el BCD, acrònim de Barcelona Centre de Disseny.
Aquell llarg espai de la vorera mar de la Diagonal, que s'estenia entre el minigolf Bikini i la plaça de la Reina Maria Cristina, on s'havia inaugurat feia poc el segon centre de vendes de El Corte Inglés de la ciutat,  era aleshores encara un successió de solars buits i sense edificar on creixien les herbes silvestres

*1974.- Retall de la notícia, publicada  a La Vanguardia, sobre la inauguració del pavelló inflable.

La inauguració d'aquesta instal·lació efímera i modesta de 800 metres quadrats, va comportar també la de l'exposició permanent, que exhibia una mostra dels millors dissenys en el camp de diversos sectors com la maquinària industrial, l'electrònica, el mobiliari, l'esport, la decoració, la llar, els envasos, els embalatges o la construcció.
Durant la seva curta existència el pavelló inflable va acollir també exposicions sectorials i monogràfiques, de caràcter periòdic, en un intent de donar rellevança a la innovació en el disseny industrial.
 
*1974.- Foto captada a l'abril d'aquell any poques setmanes abans de la inauguració del pavelló inflable. A l'altra banda de la Diagonal veiem la silueta de l'inacabat Hotel Hilton que acabaria acollint finalment l'Hospital de Barcelona.  
 
*1974.- L'entorn del pavelló inflable que s'endevina al fons de la imatge amb la seva carpa blanca. (Foto: La Vanguardia).
 
Al desembre de 1976 el BCD es va establir a la seva nova seu de Passeig de Gràcia 55, al nou edifici de façana blanca que va acollir posteriorment el centre comercial Boulevard Rosa. Al mateix temps, el pavelló de Diagonal-Numànica va ser definitivament desinflat. 

divendres, 15 de març de 2019

MUSEU DEL CLAVEGUERAM. Passeig de Sant Joan. (1995-2005)


*1998.- L'edicle d'accés al Museu del Clavegueram. Al fons el monument a Jacint Verdaguer.

Instal·lació museística sorgida a l'abric de les obres de la Barcelona Olímpica i més concretament de la construcció del col·lector d'aigües existent  al subsòl de l'eix Passeig de Sant Joan-Lluís Companys-Parc de la Ciutadella pel passeig dels Til·lers fins a desembocar al mar. 
El Museu del Clavegueram es va inaugurar a l'any 1995 sota un tram del Passeig de Sant Joan situat entre la Diagonal i el carrer València. La seva gestió es va encarregar a la Fundació Pere Garcia Faria, entitat que porta el nom de qui fou l'enginyer de la xarxa de clavegueram de la ciutat. L'accés des del carrer es realitzava a través d'un modern edicle de vidre i marbre mitjançant un ascensor o unes escales que portaven fins a la cota dels col·lectors. L'esmentat edicle constituïa, a més a més, l'element bàsic d'identificació visual del museu des de l'exterior.
Aquest projecte museístic havia estat ideat pels enginyers Joan Ramón de  Clascà, Jaume Vilalta i Albert Serratossa, amb el suport de l'aleshores alcalde Pasqual Maragall a partir de la celebració d'una exposició anomenada Sota la Ciutat, que s'organitzà a l'any 1991 en ocasió de les obres dels nous col·lectors.
 
 
*1991.- Portada i contingut del catàleg de l'exposició Sota la Ciutat, que fou el precedent de la concepció del Museu del Clavegueram. (Font: todocoleccion.com).
 
El museu va disposar durant els seus pocs anys de funcionament d'abundant material gràfic, que incloïa mapes, plànols, dibuixos i fotografies com a suport a l'explicació de les diferents etapes  de la història del clavegueram barceloní, amb referències a les antigues tècniques de recollida d'aigues pluvials i residuals des de l'antiga Grècia, Roma i Babilònia fins als entramats de clavegueram existents en èpoques més recents a les gran ciutats europees.
L'objectiu del museu era doncs explicar, mitjançant visites guiades, el funcionament dels pasadissos soterranis que conformen la xarxa de clavegueram de la ciutat des d'una perspectiva històrica. Malgrat la seva originalitat,  el museu es va anar degradant amb el pas dels anys amb una davallada considerable del nombre de visites. A l'any 2000 va patir una inundació i a partir d'aleshores, l'ocupació de  l'espai per part de persones sense sostre o simples brètols amb idees destructives, va acabar provocant el seu tancament reiteradament reivindicat per les protestes dels veins, per la inseguretat que generava especialment a les nits.
A l'any 2003 es va produir un primer tancament de la instal.lació, que dos anys després va ser victima d'una nova ocupació després que es va forçar l'entrada. Durant un parell de setmanes va quedar obert sent objecte de diversos saqueigs i ocupacions. Els desperfectes dels accessos es van reparar però va quedar definitivament tancat.

*2009.- Imatge de la degradació soferta per l'edicle d'entrada al museu amb els vidres trencat i peces de marbre arrencades. (Foto: Roser Vilallonga / La Vanguardia).

Tot i un anunci de reobertura a l'any 2009, la rehabilitació de l'espai museístic no es va arribar a  concretar. L'ajuntament no es va decidir a  tornar a posar-lo a l'abast del públic quan es va acabar la concessió de gestió a la Fundació Garcia Faria.
Amb l'execució de les obres de la reforma i enjardinament de les voreres del passeig de Sant Joan es va aprofitar l'avinentesa per fer desaparèixer totalment aquells accessos.
El cas del Museu del Clavegueram és d'aquells que ens obliga a fer una reflexió sobre  la sostenibilitat de determinats projectes gestats en èpoques d'eufòria urbanística, que si no van acompanyats d'uns criteris de manteniment i conservació acaben esdevenint víctimes de la degradació i l'abandonament. 
 
*2017.- A l'espai que ocupaven els accesos al Museu del Clavegueram hi queden només com a vestigi tres respiradors al costat de la parada de l'autobús. (Fotos: GoogleEarth).

 

dimecres, 13 de març de 2019

CASA ROSA (CASA DE LA MUNTANYA) . Nou de la Rambla / Passeig de Miramar (1940-2002)


*1992.- Vista aèria de la Casa Rosa (Font: AMB)

La Casa Rosa o Rosada, altrament coneguda com Casa de la Muntanya, va ser una construcció singular situada al final del carrer Nou de la Rambla (Conde del Asalto) a la falda de Montjuïc tocant a Miramar, prop d'aquella zona on el Funicular que puja del Paral·lel comença a veure el cel. S'aixecava sobre terrenys resultants dels moviments de terres realitzats durant les obres d'urbanització d'aquell sector amb motiu de l'Exposició de 1929 al costat del refugi número 307, avui feliçment recuperat i rehabilitat per a ser visitat.
Havia estat construida als inicis dels anys 1940's quan tot aquell sector es va poblar de barraques a causa de la misèria que va presidir els anys següents a l'acabament de la guerra. Sobre aquell paisatge de construccions fràgils al barri de Primavera, les quatre alçades més entresol i baixos atorgaven a la Casa Rosa una imatge de supremacia que contrastava amb l'entorn barraquista que l'envoltava.
L'edifici tenia tres habitatges amb jardí a la planta baixa, on també hi vivia el porter, dos més a l'entresòl i els pisos de les quatre plantes eren tots exteriors i disposaven de cuina i bany. Les dutxes eren exteriors en un pati i l'immoble disposava també d'ascensor amb un safareig per cada veí al terrat.

*1950's.- Façana exterior de la Casa Rosa. (Foto: Joan Sabater / Fons Montserrat Sabater)

La història de l'edifici està molt lligada a la figura de Marco Rossi, un dels integrants del grup musical Los Mustangs, que s'encarregava de la guitarra solista al conjunt liderat per Santi Carulla. Rossi va néixer a l'edifici al 1942 i va viure en un dels habitatges de la planta baixa fins el 1975. Era habitual als anys 1960's sentir al grup assajant al jardí de la casa preparant les seves actuacions a El Pinar, a l'altra punta del Poble-Sec, o al San Carlos Club de Gràcia. Alguns veins recorden també a Rossi al volant d'un cridaner automòbil d'estètica americana pujant pel carrer del Roser (aleshores Rosal) cap a la Casa Rosa.
Amb el pas dels anys l'edifici seria víctima de l'abandonament i la degradació abonats per la seva pròpia feblesa estructural.
Tota la zona del barri de Primavera inclosa la Casa Rosa va quedar afectada per la reurbanització d'aquell sector. No seria però, fins després de les olimpiades que es procediria a l'expropiació i reallotjaments dels pocs veïns que hi quedaven, que van anar a parar a edificis d'obra nova situats prop de la zona o que van rebre la seva corresponent indemnització. El següent acte seria l'enderrocament de l'edifici, ja molt malmès en els seus darrers anys, que no obstant suposaria la pèrdua d'un referent històric i emblemàtic de la part alta del Poble-Sec.
A la zona es va construir el Parc de la Primavera inaugurat el 2007 segons un projecte de Patrizia Falcone.

Enllaç d'interès:
Júlia Costa. Un balcó al Poble-Sec

divendres, 8 de març de 2019

EL PINAR. Ball i espai d'esbarjo. Mare de Déu del Remei 33. Poble-Sec (1952-1972)

 
*1960's.- L'entrada a El Pinar (Foto: Autor desconegut)

Qualsevol crònica històrica poblesequina, localitzada al veïnat de la França Xica i el seu entorn durant el segon terç del segle XX, resultaria incompleta i injusta si no fes cap referència a El Pinar, un espai de festa i esbarjo, que durant més de vint anys ocupà la finca número 33 del carrer de la Mare de Déu del Remei, prop de la parròquia de la Mare de Déu de Lourdes.
Es tractava d'un local extraordinàriament modest, que durant tota la seva existència va estar mancat de qualsevol connotació glamourosa o burgesa. Ans al contrari, era d'allò més popular i atenent a aquesta condició hi era pròpia la fortor dels alès d'anís i carajillo i l'ambient carregat de barreja de fum de tabac i suor. També hi sovintejaven els incidents, que en general tenien el seu orígen en la voluntat de marcar territori per part dels grups de joves habituals, o en inoportunes mirades a xicotes alienes que despertaven el dimoni de la gelosia i tenien la seva continuació a l'exterior amb corredisses, crits, mastegots i fins i tot episodis de lliuta cos a cos sobre el capó d'algun cotxe aparcat al carrer on es decidia el guanyador de la trifulca.
A El Pinar, que anteriorment havia estat conegut com El Jardín, s'hi organitzaven qualsevol mena de celebracions amb motiu de casaments, comunions, bateigs i festes d'aniversari. Com que no hi havia restaurant, calia portar el menjar fet o acabar de preparar-lo in situ.  
El local disposava de jardí i de tres espais separats. En els primers anys de la dècada dels 1960's El Pinar es va convertit en el bressol artístic de grups musicals locals emergents, especialment dels Sirex del Leslie i dels Mustangs del Santi Carulla. Allà mateix s'hi podia viure la rivalitat, sovint ferotge, entre seguidors d'uns i altres. També Ramon Arcusa i Manolo de la Calva (el popular Dúo Dinámico) hi havien interpretat el seus temes alguna tarda de diumenge.

*1960's.- Els Sirex en els seus inicis actuant a l'escenari de El Pinar. (Foto: Editorial Milenio /Angel Lenoir)

*1968.- Cap a finals dels anys 1960's El Pinar es convertia en Stifanis Club per programar el seves actuacions musicals.

Hi eren habituals les bodes i celebracions gitanes, que alteraven considerablement el silenci al barri amb sorollosos repics de palmes esquitxats amb el so rascat de les cordes de les guitarres durant llargues estones que es feien inacabables.
En els seus últims anys s'hi va instal·lar una autoescola que després va ser traslladada prop del mercat de Sant Antoni.
El Pinar va desaparèixer pocs anys després de començar la dècada dels 1970's quan el fenòmen de les discoteques ja s'havia generalitzat conquerint tota la geografia urbana.


Enllaç d'interès:
Júlia Costa. Un balcó al Poble-Sec

dimecres, 6 de març de 2019

RIEUSSET. Indústries Gràfiques. Sepúlveda 88-94. (1935-1980's)


*1935.- Anunci d'Indústries Gràfiques Rieusset S.A. poc després d'instal·lar-se al carrer Sepúlveda.

Passejant per la vorera de mar del carrer Sepúlveda, en el tram comprès entre Viladomat i Calàbria, us trobareu un edifici d'habitatges aparentment normal. Tanmateix, si hi parem atenció, veurem que està construit a quatre vents sense contacte amb les mitgeres de les construccions veïnes. Es troba justament al número 88-90 i és una construcció de l'any 1935, obra de l'arquitecte Santiago Casulleres i Forteza (1901-1960), un especialista en edificis industrials, que té la major part de la seva obra localitzada a Sabadell.
Els baixos i l'interior d'illa d'aquest immoble van acollir durant anys la fàbrica d'arts gràfiques i impressió Rieusset S.A. Aquesta empresa havia estat fundada al 1870 per José Francisco Rieusset que, des del seu petit taller del carrer Diputació, va adquirir una certa notorietat per imprimir amb gran qualitat un seguit de documents oficials de seguretat (segells de correu, bitllets, xecs, accions, etc. ) per encàrrec d'una república sudamericana.
Amb el curs dels anys va esdevenir la primera empresa espanyola que va utilizar la reproducció fotomecànica en substitució dels antics procedimets litogràfics. Als seus tallers es van imprimir els cartells de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929 i els reclams de la Compañía Española de Turismo.
A mitjans dels anys 1930's es va traslladar a l'esmentat emplaçament del carrer Sepúlveda al barri de Sant Antoni.

*1935.- Una imatge de l'interior dels tallers (Font: Arxiu Rieusset)
 
*1940's.- Publicitat d'Indústries Gràfiques Rieusset S.A. (Font: todocolección)
 
Rieusset S.A. va ser una de les empreses capdavanteres en l'edició de cromos, etiquetes, segells i cartells oficials per compte de l'Estat Espanyol, fins al punt que als anys 1940's als seus tallers va imprimir-se el popular bitllet d'una pesseta amb la imatge d'una caravel·la al seu anvers.
 
*1940's.- Paper modeda de curs legal d'una pesseta imprés als tallers gràfics Rieusset del carrer Sepúlveda. 
 

*1966.- Una acció de Rieusset S.A. (Font: todocolección)
 
A partir dels anys 1970's l'empresa es va anar traslladant progressivament a la seva nova seu de la localitat de Santa Perpètua de Mogoda. 
Avui les dues antigues entrades d'accés al tallers gràfics són els accessos a l'interior d'illa que acull els Jardins de Tete Montoliu inaugurats al gener de 2007.