ESSER. Discoteca. Sala de festes. Ronda del General Mitre 169. (1983-1986)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

Discoteca del barri de Sant Gervasi localitzada als números 169-171 de la Ronda del General Mitre, entre els carrers de Sant Gervasi de Cassoles i del Miño, prop del carrer de Balmes. El local va ser promogut pel conegut empresari de l'oci nocturn barceloní Kike Anzizu (Enrique Anzizu Furest), molt actiu en aquella època, que fou un dels artífexs del reflotament de l'històric Bikini de la Diagonal.

Esser va ocupar els locals que anteriorment havien acollit discoteques i sales de festa com El Papagayo, l'efímera Ideas, com també el pub d'ambient tropical i begudes hawaianes Wahiwa Paradise.

El local es va presentar al públic amb un logotip simple, que superposava un triangle blanc a la petjada d'una empremta digital. Les seves propostes presentaven una mena de barreja entre la música postmoderna de l'època, influenciada per moviments com la movida madrileña, però també abastaven altres manifestacions artístiques no estrictament musicals (teatre, exposicions de roba, joies i objectes decoratius, etc.). 

*1983.- Disseny de Peret (Pere Torrent) per la discoteca Esser.

Esser va tenir una presència important a la nit barcelonina presentant una varietat d'actuacions en directe entre les que s'hi van comptar les de: 

Niña de Vallecas  (1983)

Relaciones Paralelas. Banda catalana de tecno-pop formada al barri sabadellenc de Torre Romeu (1984).

De Tacón, grup de rock femení (1984)

Guevara Twist. Grup de pop-rock vinculat a l'estètica after-punk i new wave (1985)

L'espectacle multidisciplinari del grup ARPA impulsat pel col·lectiu Laboratorio-A, que va presentar una performance entre teatral i musical el juny de 1985. 

*1984.- Una postal de promocional d'Esser dissenyada pel dibuixant Montesol (Francisco Javier Ballester).    

      

L'aparició d'Esser a la nit barcelonina va coincidir amb l'última etapa del llegendari Zeleste del carrer de l'Argenteria. Molts dels habituals d'aquesta sala laietana esgotaven les últimes hores la nit a Esser, que tancava més tard, i acabaven baixant les fosques escales de Mitre 169 per les que s'accedia a aquesta discoteca. D'altra banda, Esser va ser també contemporània de la resurrecció del Bikini de la Diagonal gràcies a la gestió del grup Turmix, que d'alguna manera va establir el seu centre d'operacions a Esser, on s'acomboiaven cada nit els joves dissenyadors, dibuixants de còmic, interioristes i artistes emergents de l'època. 

*1984.- L'interior de la discoteca Esser durant la festa d'homenatge a la sala del barri del Born La Ceca, que es va celebrar al juny d'aquell any. (Foto: Santi Bartolomé. El Noticiero Universal / ARCA). 

WAHIWA PARADISE. Ronda del General Mitre 169. (1976-1980)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Els baixos i soterrani de la Ronda del General Mitre 169-171 havien acollit fins al 1975 El Papagayo, una discoteca i sala de festes promoguda per l'empresari de l'oci nocturn Chufo Lloréns (Josep Llorens Cervera 1931-2025). L'any de la mort de Franco, Llorens va optar per consolidar la seva discoteca insígnia del barri del Turó Park, que era Don Chufo i va deixar El Papagayo, que tot seguit i amb un canvi radical de decoració, va donar pas al Wahiwa Paradise.

El local formava part d'aquell grup de pubs que van aparèixer a Barcelona a mitjans dels anys 1970's, que es caracteritzaven per la seva ambientació hawaiana i de la Polinèsia. S'hi servien begudes i combinats exòtics que aleshores representaven una novetat per al client. A aquest grup de locals també hi pertanyien noms com Kahiki, Kahala i Aloha. El Wahiwa Paradise, però, incorporava a la seva oferta d'oci una programació habitual d'espectacles diversos i música en directe.

*1976.- Al desembre d'aquell any, l'actriu Mercè Bruquetas (1921-2007) hi va presentar una de les obres més populars de la seva carrera, Mercè dels uns, Mercè dels altres. (Font: El Noticiero Universal / ARCA).

El pianista brasiler Leonardo Luz, divulgador de la música popular carioca, hi va treballar a finals dels anys 1970's exercint com a director artístic de la sala. Altres artistes que hi van actuar van ser Mara Vador durant l'època nadalenca de finals de 1978, el showman argentí Nito Bengal i l'humorista mallorquí Ramon (Ramon Navarro López), al qual les seves actuacions al Wahiwa Paradise durant 1979, li van servir de trampolí de llançament per donar-se a conèixer i actuar després a diversos programes de la televisió catalana TV3 (Filiprim i Tres i l'astròleg, entre d'altres).

L'humorista Ramon.

ROSAS 5. Club privat BDSM. Atenes 5. (2002 - 2023)

MIQUEL BARCELONAUTA

Local de caràcter privat orientat als aficionats a la cultura sadomasoquista i fundat pel suís Kurt Walter Fisher. Era situat a la cantonada entre el carrer d'Atenes i el del Turó de Monterols i els habituals l'anomenaven simplement Rosas.

Disposava d'una masmorra visible des d'un altell entresolat habilitat com a bar amb taules i cadires, des d'on es podia seguir l'espectacle. S'anunciava com el primer club d'Europa d'aquestes característiques orientat a la comunitat BDSM. Exteriorment, va estar completament invisibilitzat fins al 2016 quan va aparèixer per primera vegada a la porta d'entrada la seva marca gràfica.

2017.- Imatge del fundador de Rosas 5 Kurt Walter Fisher en un flyer editat amb motiu de la celebració del sisè aniversari de la seva mort.

Després de l'empenta inicial del fundador Kurt Walter Fisher, que va morir al 2011, la següent etapa del club es va realitzar sota la direcció de Mikel Truhan que va morir el 2018 als 68 anys. Una de les especialitzacions del club va ser l'art de lligar amb cordes mitjançant el sistema de bondage japonès anomenat shibari, del que s'impartien cursets d'iniciació i perfeccionament. També s'hi celebraven actes i tertúlies sobre temes vinculats al BDSM. L'últim dels gerents del local va ser Jordi Lucena i s'hi programaven diverses activitats periòdiques. 

Interior del Rosas 5 amb una vista de la masmorra des de l'altell del local.

La pandèmia de la COVID-19 va suposar un cop molt dur per aquest local que va haver de suspendre les activitats del club, i malgrat que un cop superada va continuar programant activitats vinculades al món del BDSM ja no va recuperar els seus dies d'esplendor al local d'Atenes 5. Finalment va tancar a mitjan de 2023. Avui el local de la planta baixa i els baixos és ocupat per una escola de ball.

SAN DIEGO. Restaurant-sala de festes (1960-1964), després CESAR AUGUSTO (1965-1980's). Via Augusta 201.

MIQUEL BARCELONAUTA

Situat a la vorera mar de la Via Augusta, entre els carrers de Calvet i de Vallmajor i entre les estacions del ferrocarril de Sarrià de Muntaner i de La Bonanova, aquest local va irrompre entre la societat benestant barcelonina a partir dels primers dies del mes de febrer de 1960. La televisió ja havia començat a envair les llars de molts ciuatadans i el conjunt musical Relax, que havia participat en un dels primers programes, va ser també un dels primers grups en actuar al San Diego. 

L'accés al restaurant es feia a través d'un passadís exterior per on també s'accedia a l'entrada de veins de a l'edifici. D'altra banda, el local disposava d'un jardí obert a la part posterior del local amb una àmplia terrassa.

*1961.- Anunci de premsa del San Diego sobre el reveillon de cap d'any per a rebre el 1962. (Font: El Noticiero Universal / ARCA)    

El 1965 el Restaurant Cesar Augusto prenia el relleu del San Diego al mateix local amb el que començaria una etapa de gairebé vint anys fins a mitjans de la dècada dels 1980's.

*1980's.- Tarja publicitària del restaurant Cesar Augusto 

Amb posterioritat al tancament del Cesar Augusto, la ubicació privilegiada del local, entre els barris de Sant Gervasi i la Bonanova, li va permetre acollir al llarg dels anys diverses propostes gastronòmiques que s'hi van instal·lar també en forma de restaurants:

Roncesvalles (1990)

Restaurant italià Il Benedetti (2000)

Tofees (2010)

DOP (2020) 

De tots ells però, el San Diego va ser el primer.

ATÓMICO CLUB. Boite. Aribau 250 / Travessera de Gràcia (1946-1949)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Durant la segona meitat dels anys 1940 i especialment a partir de 1947, amb l'oficialitat franquista tan estricta en vetllar per la puresa de la llengua de l'imperio i en evitar que mots i denominacions estrangeres la infectessin, es va produir una excepció amb la paraula boite que, llevat dels personatges més cultes i viatjats s'emprava habitualment amb la pronúncia espanyola sense el so francès buat.  

Així doncs, els locals anomenats boites havien començat a proliferar en les nits barcelonines. Al costat de Saratoga, emplaçada a les Galeries Maldà amb accés pel carrer del Pi número 5, la del Parador del Hidalgo a la que s'accedia pel passatge Domingo o la de l'Atlanta al carrer Trafalgar sota el gratacels dels carrer Jonqueres, aquests locals varen utilitzar sense problemes la denominació afrancesada que evocava locals de música amb poca llum i ambient íntim. 

En els últims dies de desembre de 1946 es va obrir l'Atómico Club, inicialment publicitat com a Ball, Saló de Tè i Bar Americà. En aquells primers temps del local hi actuava el conjunt de Pancho Melguizo. A l'octubre de 1947, va passar a ser dirigit per Ramon Rocabruna, aleshores gerent del Restaurant Chipi de Sant Just Desvern, amb l'orquestra del pianista Pere Masmitja que amenitzava les sessions i la ballarina La Luana evolucionant sobre l'escenari. Els van succeir Alfredo Alcácer amb el seu conjunt instrumental i una altra ballarina coneguda com Finita Pérez.

Alfredo Alcácer

L'Atómico era situat al carrer Aribau, en els baixos de la primera finca de la vorera del costat Besòs, un cop creuada la Travessera de Gràcia en direcció muntanya. Era un edifici d'inicis dels anys 1940's enlairat obre els terrenys que havia ocupat el jardí del Convent de les de les Dames Negres de les Germanes de l'Infant Jesús.

L'últim curs del local va ser el 1948-1949, que va ser amenitzat en gran part pel conjunt de Pere Masmitjà, que va obrir la temporada el 20 de desembre.

*1948.- L'últim anunci aparegut en premsa de l'Atómico va coincidir amb el reveillón de Cap d'Any per rebre al 1949.

PLAÇA DE CALVO SOTELO (des de 1979 FRANCESC MACIÀ). Botigues i comerços. Anys 1970's

MIQUEL BARCELONAUTA

La dècada dels anys 1970's suposa la consolidació arquitectònica definitiva de la plaça amb l'edificació a l'últim solar que quedava per construir: el que fa cantonada amb la Diagonal i el carrer de la Infanta Carlota Joaquima (avui avinguda de Josep Tarradellas). Allà es conclou entre 1970 i 1972 l'aixecament de la torre anomenada inicialment del Banco de Vizcaya i rebatejada Edifici Macià després del canvi de nom de la plaça. L'edifici de 20 plantes i 75 metres es l'únic gratacels de la plaça si considerem que la veina Torre Barcelona, seu actual del Grup Godó, ja queda fora d'ella. Va ser projectat per l'arquitecte Josep Lluís Soteras i Mauri (1907-1989) donant preferència a la façana tota de vidre acolorit de tons ataronjats que reflecteix el sol envers l'exterior i que en els seus baixos conté l'obra escultòrica de Josep Maria Subirachs (1927-2014) titulada Comunicació-Computació. La promoció va ser de la immobiliària La Llave de Oro a través de l'empresari Lluís Marsà.

*1970's.- L'edifici del Banco de Vizcaya en primer terme, última edificació que quedava per completar el cercle de la plaça. (Font: Postals Escudo de Oro).

 

   

Detalls dels relleus escultòrics de Josep Maria Subirachs als baixos de l'Edifici Macià, A l'esquerra Comunicació i a dreta Computació. (Fotos: Juan María Pérez / La Vanguardia)

Aquest procés envers l'acabament de la plaça, ja iniciat a la dècada anterior, acaba conferint a l'espai un aire de modernor, que actualitza aquell component ineludiblement burgés que ja ostentava des dels anys posteriors a l'acabament de la Guerra Civil. Eren els temps del Lamoga i les sales de festes d'estiu més properes del nord de la Diagonal (El Cortijo i Rosaleda) que alehores ja havien desaparegut. Tot plegat fa que la zona de Calvo Sotelo aparegui davant dels ulls dels barcelonins, especialment els més joves, com a un nou espai de centralitat, allunyat dels tradicionals del centre de la ciutat. Els caps de setmana i festius, la presència de grups de joves al voltant d'alguns establiments que actuen com a improvisats punts de trobada (bàsicament l'entorn de La Oca i després del Pokin's) i d'una munió de discoteques, pubs i bars musicals concentrats principalment al voltant del triangle que formen els carrers Bori i Fontestà, Beethoven i Mestre Nicolau, afavoreixen grans concentracions humanes en la zona. D'altra banda, i des d'una òptica ideològica, la notable presència de jovent de ment conservadora o si més no despolititzada, fa que l'apelatiu Zona Nacional sigui aplicat a la plaça com l'avantsala d'accés als barris benestants i popularment anomenats pijos situats per sobre de la Diagonal. L'únic cinema de la plaça, el Rialto, va tancar portes al 1977.

També són remarcables en aquesta dècada els canvis al nomenclàtor dels carrers. Així amb la mort del dictador i l'adveniment de la democràcia, els anys 1970's es van tancar amb substancials canvis de nom en el carrers de l'entorn. La pròpia plaça a partir del 20 de desembre de 1979 es dedica al primer president de la Generalitat Republicana Francesc Macià (1859-1933) tot descartant al polític conservador José Calvo Sotelo (1893-1936), un dels màrtirs preferits del franquisme després del seu assassinat dies abans de l'inici de la Guerra Civil. L'Avinguda Diagonal, que durant tota la dictadura va honorar al Caudillo Franco recuperava el seu nom original. De la mateix a manera, la via d'accés al Turó Park que el règim franquista va dedicar al colpista Manuel Goded Llopis (1882-1936), militar responsable del fracassat Alzamiento a Barcelona el 19 de juliol de 1936, va tornar a recuperar el nom del violoncel·lista universal Pau Casals. D'altra banda, el president de la Generalitat recuperada Josep Tarradellas (1899-1988) hauria d'esperar una dècada mes a tenir el seu propi carrer quan al 1989, ja després de la seva mort, se li va dedicar l'anteriorment conegut com de la Infanta Carlota Joaquima. 

La Plaça Calvo Sotelo (Francesc Macià) amb els seus cinc trams de vorera. (Font: Barcelofília)

A

Del carrer Calvet - Av. del Generalísimo Franco (després Diagonal) fins a l'Av. del General Goded (després Pau Casals)

* Cases Ferrer i Cajigal.  (Diagonal 600 i Calvo Sotelo 1-5)

Diagonal 600.- Granja La Catalana

Calvo Sotelo 1.- Magda. Perfumeria.

Calvo Sotelo 2.-  Farmàcia Vilanova.

Calvo Sotelo 3.- Rialto Cinema. (fins a 1977). 

Wien

Pokin's. Hamburgeseria (des de 1979).

Calvo Sotelo 4.- 

Calvo Sotelo 5.- Sándor. Cocteleria

Estanc

Mantequerias Lafuente

B

De l'Av. del General Goded (després Diagonal) fins a l'Av. del Generalísimo Franco (després Diagonal) 

* Annex a les Cases Ferrer i Cajigal

Calvo Sotelo 6.- 

C

De l'Av. del Generalísimo Franco (després Diagonal) fins al carrer de la Infanta Carlota Joaquima (avui Av. de Josep Tarradellas). 

* Edifici Banco de Vizcaya (després Edifici Macià)

Calvo Sotelo 7.-  Banco de Vizcaya (des del 1972)

D

Del carrer de la Infanta Carlota Joaquima (avui Av. de Josep Tarradellas) fins al carrer del Comte d'Urgell.

* Edifici d'Oficines (Calvo Sotelo 8-9 / Comte d'Urgell 261-263 / Infanta Carlota 134)

Calvo Sotelo 8.- Zoppas Electrodomèstics

Calvo Sotelo 9.- Leiro. Ximeneies per la llar

Edifici d'Oficines. Infanta Carlota 134-138.-  

Infanta. Moda femenina 

Mister Dollar. Cabaret

E

Del carrer del Comte d'Urgell fins a l'Av. del Generalísimo Franco (després Diagonal)

Calvo Sotelo 10.-  Edifici Wintertur. Assegurances

La Oca. Dinner Shop  

La Oca Express. Cafeteria

Mix.  Bar musical. (1972-1973)

La Oca Gourmet. Restaurant. (des de 1974)

Bazar La Oca. llibres, diaris i revistes (a l'interior)

General Óptica

Trilla. Rodier. Moda (des de 1972)   

Skröner. Televisors

_____________

En aquest mateix blog vegeu també l'article. Plaza de Calvo Sotelo (1940-1979) en aquest enllaç:

https://barcelofilia.blogspot.com/2011/10/plaza-de-calvo-sotelo-1940-1981.html

i els articles de l'etiqueta Plaça Francesc Macià en aquest altre:

https://barcelofilia.blogspot.com/search/label/Pla%C3%A7a%20Francesc%20Maci%C3%A0

INSTITUT OFTALMOLÒGIC BARRAQUER. Construcció original. Muntaner/Laforja (1941)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a MERITXELL CARRERAS GALDÓS

Ignasi Barraquer i  Barraquer (1884-1965), fill de Joan Antoni Barraquer i Roviralta i de la seva cosina Concepció Barraquer i Garrigosa, va estudiar Medicina a Barcelona i va llicenciar-se el 1907. Obtingué el doctorat un any després amb la tesi titulada Dacriocistitis. El 1910 es va casar amb Josefa Moner i van tenir set fills, dos dels quals van continuar la nisssaga d'oftalmòlegs. Era coneguda l'atracció de Barraquer pels animals i va arribar a tenir un petit zoològic al jardí de la seva mansió de Torre Vilana a la Bonanova i després a l'avinguda Pearson. Al 1917 va presentar a la Reial Acadèmia de Medicina la seva tècnica de la intervenció de les cataractes mitjançant un instrument ideat per ell mateix i anomenat Erisífaco. Entre 1929 i 1939 va presidir la Societat Catalana d'Oftalmologia i el 1933 va ser nomenat professor Universitari a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. 

*1940's.- Imatge del primer edifici de l'Institut Oftalmològic Barraquer al carrer Muntaner xamfrà Laforja. (Foto: Autor desconegut.)

Els orígens de la història de l'edifici de la Clínica Barraquer estan vinculats a l'obertura del tram del carrer Laforja que fins als anys 1930's quedava interromput entre els carrers Muntaner i Camp de'n Vidal. En aquest sector s'estenia la mansió anomenada Quinta Eugènia propietat de Juan José Ferrer Vidal casat amb Maria Parellada Santaló, que pertanyia a una família que disposava d'una gran extensió de terreny al barri Galvany i que donà nom al carrer del mateix nom. Aquesta operació urbanística va permetre unir el barri de Galvany amb el nucli corresponent als voltants de la plaça Cardona, més enllà del carrer Aribau en direcció a Gràcia. 

La Clínica Oftalmològica va ser construida entre 1934 i 1941 a cavall entre el període republicà i l'inici de la posguerra. amb les interrupcions pròpies dels anys de la Guerra Civil, sobre un projecte dissenyat en l'època del GATPAC amb inspiracions de l'expressionisme alemany d'Enric Mendelsohn. El seu arquitecte va ser el sarrianenc Joaquim Lloret i Homs (1890-1988). El projecte de l'edifici de la clínica va preveure dos patis centrals que iluminen zenitalment les estances interiors.  

L'edifici original disposava de baixos, dues plantes i un àtic amb la façana de la cantonada arrodonida i una escala lateral al carrer Laforja amb interiors amb detalls art decó, que suposen una especial singularitat, atès que el propi doctor Barraquer hi va col·laborar incorporant aspectes propis de la iconografia de l'antic Egipte (un dels elements preferits del famós facultatiu), el qual tenia l'habitatge privat a la planta de l'àtic del propi edifici. L'emblema del centre és l'ull udjat que penjava del coll del faraó Tutankhàmon.  

Logotip del Centre Oftalmològic Barraquer inspirat en el mitologia egípcia.

La segona fase de l'edifici o primera ampliació de la clínica es va executar als anys 1950's i va consistir en allargar-la pel carrer Laforja en direcció al carrer Camp d'en Vidal. L'edifici nou era ja més alt que l'original i no va mantenir la continuïtat del marc de les finestres de la façana.

*1955.- L'ampliació de la clínica pel carrer Laforja va mantenir encara l'edifici orginal de la cantonada amb Muntaner, si bé el nou ja era més alt, amb finestres separades i arribava fins als cinc pisos (Foto: Autor desconegut).

Finalment al 1971 es va remuntar l'edifici afegint-hi tres plantes mitjançant una remunta que va respectar escrupulosament el projecte original tot mantenint la unitat de l'edifici respecte del projecte inicial. Aquesta ampliació va obligar a reforçar l'estructura mitjançant uns pilars metàl·lics exteriors. La corba de la cantonada va perdre però, el volum circular tangent que coronava la façana original. Aquest detall li va fer perdre part del marcat caràcter expressionista de la construcció de 1941.  

*1971.- Obres de remunta i ampliació de la Clínica Barraquer afegint-hi tres plantes més. (Font: Institut Oftalmològic Barraquer).

*2000's.- Imatge de l'edifici de la Clínica en l'actualitat.