CASERNA MILITAR DE SAN FERNANDO. Carrer de la Maquinista 25. La Barceloneta (1779 - 1940's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Durant la segona meitat del segle XVIII, entre 1764 i 1779, van ser construïdes al barri de la Barcelonaeta dues casernes militars, la de San Carlos i la de San Fernando. Aquesta última ocupava el terreny delimitat per l'antic carrer de San Fernando (després de La Maquinista), Marquès de La Mina, Sant Josep i Ginebra. Acollia el destacament del regiment d'infanteria Jaen núm. 27 i tenia una planta rectangular amb un ampli pati al bell mig de l'edifici.

*1932.- Emplaçament de la Caserna de San Fernando al carrer de La Maquinista, segons un plànol de l'epoca de la Segona República. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1928.- Ordenada sortida dels soldats d'infanteria per la porta d'accés del carrer de La Maquinista de la Caserna de San Fernando. (Font: Autor desconegut) 

A finals de la dècada dels 1920's, dins el programa de reforma i modernització de les Casernes Militars, es va construir la Caserna del Bruc al final de la Diagonal. El pla pretenia allunyar del centre urbà les casernes militars i la del Bruc, construïda d'acord amb un projecte de l'enginyer militar Vicente Martorell de 1927, sobre uns terrenys que havien pertanyut a Eusebi Güell, va servir per esponjar el centre de la ciutat de les velles casernes. Així doncs, el regiment d'infanteria Jaén número 27, establert a la caserna de San Fernando de la Barceloneta, va ser un dels afectats pel trasllat, que no es va produir fins al 1931, poc després de proclamada la Segona República. No obstant això, el vell edifici va romandre dempeus fins al final del la Guerra Civil.

*1920's.- Vista exterior de la caserna des de la cantonada entre el carrers de La Maquinista i Sant Josep. (Font: Autor desconegut).

*1920's.- Formació del regiment d'infanteria Jaén núm. 27 al pati central de la Caserna de San Fernando. (Foto: Autor desconegut).

Enderrocada la caserna als anys 1940's, els seus terrenys van ser ocupats per un grup de nous habitatges per a pescadors del barri, que va ser promogut per l'Instituto Social de la Marina i que van projectar els arquitectes Josep Antoni Coderch de Sentmenat i Manuel Valls. Aquests habitatges es van inaugurar a finals dels anys 1950's i sobre les vicissituds que van envoltar aquest projecte i la construcció de l'edifici (Grup d'habitatges Almirante Cervera) ens ha deixat un excel·lent treball Andrea Palomino de la Fuente [2]. 

_________________

[1].- Lloret Piñol, Marc. La modernización del sistema de acuartelamiento en la ciudad de Barcelona: Del derribo de las murallas (1854) a la Guerra Civil de 1936. Tesi doctoral de la Universitat de Barcelona (UB). Barcelona. 2001.

[2].- Palomino de La Fuente, Andrea.  El otro Coderch de la Barceloneta. Viviendas para pescadores. Grupo Almirante Cervera. Temporánea. Revista de Historia de la Arquitectura #4. 2021.

LA MAQUINISTA TERRESTRE Y MARÍTIMA. Fàbrica de la Barceloneta (1861-1967)

 MIQUEL BARCELONAUTA

La simbologia del logotip de La Maquinista Terrestre y Marítima integrava un flama industrial entre les inicials de la companyia, envoltades per quatre línies rectes paral·leles que evocaven les vies del tren i quatre d'ondulades que recordaven les onades del mar.

*1860's.- Gravat que reprodueix els tallers de la fàbrica de La Maquinista a la Barceloneta amb el mar al fons en els seus els primers anys de funcionament (Font: Ajuntament de Barcelona).

Una de les empreses més importants de la ciutat i la més destacada del sector metal·lúrgic va ser La Maquinista Terrestre y Marítima (MTM) i la seva fàbrica de La Barceloneta.

Els antecedents històrics de La Maquinista els trobem d'una banda en el Vapor Bonaplata, una fàbrica que era situada al carrer Tallers en l'entorn actual de la plaça Castella, i de l'altra en l'empresa La Barcelonesa (Sucesores de Tous, Ascalíbar i Compañía) que era emplaçada als terrenys de l'antic Convent de Sant Agustí al carrer de Sant Pau.

L'antic Vapor Bonaplata, incendiat el 1835, havia estat adquirit el 1839 per Valentí Esparó i Giralt, havent adoptat el nom comercial oficial de Talleres de Esparó y Consocios amb posterioritat al tancament de la Bonaplata, si bé ocupava al carrer Tallers el mateix espai. La fundació de La Maquinista Terrestre y Marítima datada del dia 14 de setembre de 1855 provenia doncs, de la fusió de les empreses d'Esparó i La Barcelonesa. La nova societat tindria com a homes forts i socis destacats per la quantitat d'accions de l'empresa que posseïen a Ramón Bonaplata, Joan Güell i Ferrer, José A. Mendiguren, Josep Maria Serra i Nicolàs Tous i Soler. El cofundador Valentí Esparó seria el primer president de La Maquinista. 

Joan Güell i Ferrer, Nicolàs Tous i Ramon Bonaplata, tres dels capitalistes destacats de la MTM en el moment de fundar-se l'empresa.

*1900s.- Plànol del port i de la Barceloneta, on està delimitada la notable superfície que ocupava la fàbrica de La Maquinista (Font: Fons MTM / Ajuntament de Barcelona).

*1920's.- La fàbrica de la Maquinista quedava situada davant del mar i al costat de la Catalana de Gas. (Font: Ajuntament de Barcelona).

Durant els primers anys de la seva vida com empresa La Maquinista va mantenir els tallers i les fàbriques dels carrers Tallers i de Sant Pau, però ja al 1846 s'havia decretat que no hi podien haver indústries de vapors dintre del perímetre dels casc antic de la ciutat. Aquesta prohibició no incloïa el barri de la Barceloneta que va ser l'escollit per aixecar la nova fàbrica.

L'aparició de la fàbrica de La Maquinista a la Barceloneta va alterar considerablement la vida social i laboral d'aquell barri, que fins aleshores havia estat dedicat gairebé exclusivament a la pesca, al mar, a la construcció naval i als treballs vinculats a la vida comercial del port de la ciutat. Tot i que ja s'hi havien establert els tallers Nueva Vulcano (1836), s'incorporava ara al barri una instal·lació industrial de gran calat, que ocupava una superfície de més de 17.500 metres quadrat i que donava feina a uns 600 treballadors en l'inici de les seves activitats i que arribaven a 1.400 a l'any 1896. La fàbrica s'estenia entre els carrers Alegria (actualment Andrea Doria) i Ginebra. S'hi arribava per l'antic carrer de Sant Ferran (rebatejat amb el mateix nom que l'empresa el dia 15 de setembre de 1907), un cop passada la Caserna de Sant Ferran en direcció a mar. Avançant per aquell carrer apareixia l'arc de l'entrada a la fàbrica amb l'escut i el nom de la MTM. En aquell mateix sector de la Barceloneta hi hagueren establerts els tallers de la Unión Naval de Levante i la fàbrica de la Catalana de Gas al costat de l'antiga plaça de toros, també coneguda com El Torín.

*1930's.- La fàbrica de La Maquinista en un plànol de l'època (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) 

A principis del segle XX l'Armada Espanyola vivia sumida en un procés de desmoralització per la desfeta de la Guerra de Cuba (1898) i no hi havia una planificació acurada sobre com rearmar els bucs de guerra. Amb la visita a la fàbrica del Rei Alfons XIII a l'abril de 1904, l'Armada Espanyola va fer diversos encàrrecs a la MTM, si bé al cap de pocs anys (1909) la creació de la Sociedad Española de Construcción Naval monopolitzaria tota la producció naviliera militar deixant fora a la MTM i a qualsevol altre competidor industrial.

El llegat deixat a la ciutat per La Maquinista de la Barceloneta és immens. D'allà varen sortir totes les peces de les estructures metàl·liques que van permetre bastir els principals mercats de la ciutat; Des del Mercat Central del Born (1876) fins al Mercat de Sant Antoni (1882) passant pels de La Barceloneta (1884), la Concepció (1888), Hostafrancs (1888) i els graciencs de Santa Isabel (Abaceria Central) (1892) i la Llibertat (1893) entre d'altres.

Especialment activa era pel que fa a ala fabricació de locomotores i material ferrroviari (vagons, màquines, etc.) motors, maquinària naval per impulsar vaixells i automòbils, etc. L'empresa disposava fins i tot d'un himne composat el 1867 per Anselm Clavé, que de jove havia estat treballador de La Maquinista.

*1920's.- El primer arc d'entrada a la fàbrica (foto superior) havia quedat situat a dins de la fàbrica a causa de successives ampliacions i va ser substituït per una altre (foto inferior) amb una disposició diferent de les lletres del nom de l'empresa. (Fotos: Fons MTM)

A l'any 1917 l'empresa de La Maquinista va créixer considerablement amb l'obertura de la seva nova fàbrica al barri de Sant Andreu de Palomar, una factoria que era molt més gran (gairebé 80.000 metres quadrats més que la de La Barceloneta) i que arribaria a ocupar a més de 3.000 treballadors, centralitzant la producció de maquinària i material ferroviari. 

*1937.- Val d'una pesseta emès durant la Guerra Civil a la fàbrica.

*1955.- Tapa del llibret anunciador dels actes commemoratius del centenari de l'empresa.

*1958.- Un anunci de la MTM sol·licitant personal a la seva fàbrica de la Barceloneta. (Font. ARCA/El Noticiero Universal)

La fàbrica de La Maquinista a la Barceloneta va començar a ser desmantellada al 1965. Havia perdut el seu accés directe al mar amb la urbanització del passeig marítim i va quedar durant algun temps només com a dipòsit de mercaderies acabades fins que en les dècades posteriors es va començar a urbanitzar la zona.

Pel que fa al conjunt de la MTM, ja a la dècada dels 1960's i atès el caràcter estratègic de l'empresa, l'Estat havia decidit integrar-la a l'INI (Instituto Nacional de Industria) que en privatitzar-se va optar per vendre-la al grup francès Alsthom al 1989

Als voltants de finals dels 1980's amb la nova reurbanització de tot el sector del Bogatell, la Vila Olímpica i el front marítim va desaparèixer definitivament la fàbrica. Només es van salvar com a elements històrics i referencials l'arc de l'entrada a la fàbrica amb les lletres i el logotip de l'empresa, així com una xemeneia circular i un pont-grua sostingut per quatre pilars.

*1979.- Projecte de construcció d'habitatges i equipaments docents en els terrenys que havia ocupat la fàbrica La Maquinista de la Barceloneta. (Font: Revista Arquitectura núm. 245. 1983. pàgs. 41-43)

TEATRE DE LA MARINA (1908-1925) i CINE MARINA (1925-1979). Carrer Ginebra 5 / Passeig Nacional. La Barceloneta.

Inaugurat com a teatre el dia 7 de març de 1908 amb el debut d'una troupe mímica dirigida pel pierrot Andrés Cadre, aquesta sala del barri de la Barceloneta ha estat objecte de diverses hipòtesis al voltant de la seva reconversió en cinema a partir de 1925.

Seguint la hipòtesi exposada per Carme Tierz [1] i secundada per Roberto Lahuerta [2], el teatre i el cinema coneguts com de la Marina o simplement Marina van ser al mateix local, situat al número 5 del carrer Ginebra fent cantonada amb el Passeig Nacional (actual Joan de Borbó). 

*1908.- Programa del Teatre de la Marina el dia de la seva inauguració. En aquest retall hi ha una errada ja que es fa constar el dia 7 de març de 1907 quan en realitat es tracta de l'any següent. (Font:  Hemeroteca La Vanguardia)

El local va funcionar com a sala estable de teatre des de la sala obertura i uns anys després s'hi van començar a projectar les primeres pel·lícules que es barrejava amb la presentació de varietats musicals. Al mateix temps, el Teatre de la Marina exercia també una clara funció social de cara als treballadors del barri. En aquest sentit, era habitual la celebració de funcions benèfiques en favor de famílies de pescadors que havien perdut algun membre a l'alta mar a causa dels temporals. 

El seu fundador va ser l'empresari Pedro Trilla. El 1915, Guillermo Juncà agafa les regnes del local i s'inicià un període de col·laboració amb el Cinema Triunfo del carrer del Rec. Ambdues sales s'alternaven en la projecció de pel·lícules. No obstant, el local continuava vivint bàsicament dels espectacles de circ, teatre i varietats i el cinema era el menys habitual. Després d'uns anys de tancament temporal, la sala va ressuscitar, aleshores sí, com a cinema i Los hugonotes va ser el film que va iniciar la seva nova etapa a partir del 15 d'octubre de 1925.

A partir de l'arribada de la República i l'ebullició política en la vida barcelonina va convertir el Marina en un continuat escenari de mítings i actes polítics, mentre que l'activitat artística no cinematogràfica desapareix de la sala a partir de setembre de 1933. 

L'adveniment del franquisme no va evitar que el local tornés a ser escenari habitual de varietats i espectacles. El 1947 hi va actuar Imperio Argentina i al 1957 Lola Flores. La sala havia esdevingut cinema de reestrena amb programes dobles sota la direcció de José María Bellera. També hi tingueren lloc activitats de caire social i polític. Als anys 1950's hi eren habituals els actes d'adhesió inquebratable al règim organitzats pel governador civil Felipe Acedo Colunga. 

Els testimonis consultats per Roberto Lahuerta apunten que a la postguerra l'acomodador anava vestit de vermell i que l'olor de ranci envaïa l'ambient només entrar al local on era permès de fumar. La sala es va anar degradant progressivament i en els seus últims anys oferia una imatge interior de desordre i soroll que feien difícil seguir el film en projecció. En realitat molts dels espectadors venien allà a d'altres coses o simplement a dormir. 

El Cine Marina va tancar definitivament al mes de setembre de 1979.

*1947.- Programa del Concert Benèfic ofert al Cine Marina per l'Orquestra Municipal de Barcelona en el marc de les Festa Major de la Barceloneta.

Alguns dels actes polítics i socials organitzats al Cine Marina.

*1931.- (7 de març). Assemblea de Ferroviaris de Catalunya.

*1931.- (6 d'abril). Míting de presentació dels Candidats Republicans Autònoms del Districte I.

*1931.- (10 de juliol). Assemblea de 3.000 obrers del Sindicats de Transports.

*1931.- (8 de novembre). Míting de la Unió Socialista de Catalunya amb incidents a última hora.

*1932.- (5 de novembre). Míting de la Federació Local del Sindicat Únic de la CNT.

*1932.- (18 de novembre). Conferència de l'alcalde Joan Casanelles.

*1934.- Míting de la Coalició d'Esquerres.

*1936.- (10 de febrer). Míting del Front d'Esquerres.

*1936.- (29 de novembre). Acte de Socorro Rojo Internacional.

*1943.- Diada de Reis. Repartiment de joguines als fills dels productors portuaris en acte organitzat pel Consell de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS.

[1].- Tierz, Carme i Minuesa, Xavier. Barcelona, ciutat de teatres. Ajuntament de Barcelona. Viena Edicions. 2013 

[2].- Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Ediciones Temporae. Madrid. 2015.

CASA DEL MARINO. Grup Escolar. Carrer de l'Escar. Moll de Rebaix. (1930-1991)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ i ELOY FC

*1930.- Emplaçament de La Casa del Marino entre el Port Vell i el barri de la Barceloneta.

Cap a finals dels anys 1920's la Societat del Pòsit Marítim va adquirir un solar al Moll del Rebaix, davant de la Barceloneta,  per construir-hi un edifici social i recreatiu per als treballadors portuaris, que fou inaugurat a finals de 1930 amb el nom de Casa del Marino

*1930.-. Una notícia sobre les primeres activitats a la Casa del Marino abans de l'acabament definitu de la construcció de l'edifici.  (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1932.- Emplaçament de la Casa del Marino sobre un plànol municipal de l'època. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) 
L'edifici a quatre vents era d'estil neoclàssic amb dos patis laterals i una façana de baixos i dues alçades amb una balconada amb balaustrada al pis principal. Del cos central de la façana sobresortia un pis més rematat per un frontó sota el qual hi havia la inscripció Casa del Marino. 

*1935.- Façana de la Casa del Marino. (Foto: Pérez de Rozas)

El 1932 l'edifici va ser cedit a l'organisme autònom de l'administració Instituto Social de la Marina, que s'encarregava de la previsió i cobertura mèdica i assistencial als treballadors del mar.

*1932.- A La Vanguardia del mes de gener s'informava de l'adquisició de l'edifici per l'Instituto Social de la Marina.

El 3 de novembre de 1935, el govern municipal presidit per l'alcalde Francesc Jaumar i de Bofarull hi va inaugurar el Grup Escolar Casa del Marino,  amb la qual cosa l'edifici va passar a tenir una funció docent orientada als nens del barri de la Barceloneta.

*1935.- Autoritats presents a l'acte d'inauguració del Grup Escolar a l'edifici de la Casa del Marino. (Foto: Pérez de Rozas)

* 1935.- Retall de l'edició de La Vanguardia del 5 de novembre d'aquell any

Durant el franquisme l'edifici va continuar fent la seva funció  fins que la voracitat desmesurada de les transformacions olímpiques va certificar la seva defunció. En el seu lloc es va construir l'edifici del Consorci El Far.

 

*1970's.- La Casa del Marino al centre de la imatge (fletxa groga). (Font. Escudo de Oro. Postals)

 

*1991.- Façana posterior de la Casa del Marino, a punt de ser engolida per les obres olímpiques.

 

BANYS LA DELICIOSA. Platja de la Barceloneta. (1867-1930's)

Agraïments a RAMON VILALTA

Un dels establiments de banys més antics de la Barceloneta va ser el que es va obrir l'any 1867 per iniciativa de Tomàs Ribalta a la Platja de la Deliciosa.

Aquests banys quedaven emplaçats al final del passeig Nacional entre la instal·lació militar de defensa coneguda com la Bateria del Astillero i els tallers de les drassanes Nueva Vulcano.

El mateix Ribalta obriria al 1893 al costat de La Deliciosa els populars Banys Sant Sebastià probablement els de més anomenada de tota la història de la Barceloneta.

Inicialment els banys La Deliciosa eren populars per la seva plataforma de fusta que d'endinsava força metres dins el mar i permetia als banyistes exercitar-se en l'art de tirar-se a de cap a l'aigua.   

La pista del banys La Deliciosa es perd a finals dels anys 1930's amb l'esclat de la Guerra Civil, període en el que es van viure continuats bombardeigs a la zona 

 

*1930's.- Emplaçament dels Banys de La Deliciosa al costat dels Banys Sant Sebastià a la Barceloneta. 

 

Publicació adreçada als abonats dels banys.  

 

*1889.- Vista de la passarel·la que hi havia sobre la platja de La Deliciosa, que s'endinsava cap al mar i permetia als banyistes capbussar-se. (Dibuix de Pau Febrés)

 

*1920's/1930's.- Dues imatges dels banys La Deliciosa. Al fons es veuen les instal·lacions de les drassanes de Nueva Vulcano. (Foto: Autor desconegut)  

 

 

 

 

1930's.- Dues imatges de grups d'homes joves assidus dels banys La Deliciosa. 

 

 

RESTAURANT PUDA CAN MANEL. Moll de la Barceloneta (1870-1900) / Passeig Joan de Borbó 60-61. (1900-2016)

*1880.- Imatge de la Puda Manel quan era als antics magatzems del Moll de la Barceloneta a finals dels segle XIX.

Un dels restaurants més antics i populars de la Barceloneta va ser la Puda Manel, oberta l'any 1870 i que va sobreviure durant més de 140 anys.

Puda és un mot emprat per referir-se a les fonts i brolladors d'aigua sulfurosa que emeten una olor pudent i desagradable. Les antigues cases de menjars dels molls de la Barceloneta van rebre també aquest apel·latiu perquè eren locals tancats i pràcticament sense ventilació, que acumulaven unes fortors provinents del peix en descomposició i altres flaires portuaris. Amb el temps varen convertir-se en tavernes on, malgrat les olors, s'hi podien menjar bons plats de peix. El nom de puda, tot i les seves connotacions despectives, va ser assumit pel llenguatge popular i fins i tot pels propis propietaris que van mantenir la denominació per referir-se als seus establiments de menjars.

 

La popular Puda Manel era situada originalment al moll de la Barceloneta, dins dels magatzems portuaris de Sota Muralla, on compartia emplaçament amb d'altres pudes o cases de menjars bàsicament orientades als pescadors i la gent de mar. Aquests antics magatzems havien perdut la seva utilitat a partir de mitjans del segle XIX amb la construcció del gran dipòsit central, la qual cosa va propiciar que fossin ocupades per les pudes.

Posteriorment, cap a l'any 1900, la Puda Manel va passar a ocupar els baixos d'un edifici de l'actual passeig de Joan de Borbó, tocant a l'embocadura del carrer del Judici. Allà va romandre durant tot el segle XX assolint una gran popularitat, especialment per les seves paelles i plats de peix i marisc, entre els que hi destacava el bacallà a la llauna. L'establiment va ser recordat per Josep Pla en alguns dels seus llibres. L'escriptor empordanès el presentava com un establiment ple de pescadors i gent del barri, on es jugava a cartes en un ambient de companyonia, tot i que sovint hi havia ball de bastons quan algun personatge dels baixos fons o busca-raons hi feia cap.

Després de molts anys d'haver estat un dels estendards de la restauració típica del barri, Can Manel acabaria essent víctima de l'especulació immobiliària, associada al boom turístic, que va patir el barri de la Barceloneta d'una manera ferotge a partir dels primers anys del segle XXI. 

Des de 2014 els seus últims propietaris, la família Domènech, van intentar salvar el restaurant fins que la compra de tot l'edifici per una immobiliària va acabar disparant la renda que haurien de pagar per mantenir el lloguer del local.

El 16 d'octubre de 2016 abaixaven la persiana i deixaven enrere tota la història d'aquest establiment lligat a la idiosincràcia del barri mariner de la Barceloneta, que ha estat un dels més perjudicats per la desaforada febre turística que viu la ciutat

 

 

*2015.- Dues imatges (exterior i interior) de Can Manel poc abans del seu tancament. 

CINE BARCINO. La Maquinista 46. (1964-1981)

*1981.- Una imatge del cine Barcino en els seus últims temps amb una pintada contrària a la instal·lació d'una sala de bingo.

Només 17 anys de vida va arribar a sumar aquesta sala de cinema del barri de la Barceloneta, que de ben segur serà recordada per tots els veïns del barri que van tenir l'oportunitat de conèixer-la.

Segons recull Roberto Lahuerta [1] l'arquitecte que projectà l'edifici fou José Rodríguez Lloveras, que el 1963 va construir la sala per encàrrec de José Antonio Padró Jové, tot i que la inauguració del cinema no es produiria fins entrat el mes de març de 1964.

L'accés a la sala de projecció era pel carrer de la Maquinista i s'hi arribava a través d'un llarg vestíbul al que segui una sala també allargada fins arribar a la platea dividida en tres grups de butaques.

Sobre l'aforament inicial de la sala les primeres dades son de 1966 i ens parlen d'un total de 1.062 localitats (731 a la platea i altres 331 al club). La sala disposava de sortida a l'exterior pel carrer Giner i Partagàs.

Va formar part de la inacabable llista de sales de reestrena que durant els anys 1960's i 1970's oferien programa setmanal de dues pel·lícules en sessió contínua. De l'explotació se n'encarregà l'empresa Cinematografía Barcino S.A. Malgrat les successives reformes i rentats de cara a que va ser sotmès, el local va anar patint un progressiu deteriorament amb el pas del temps. En els seus últims anys va reduir el seu aforament i fins i tot va deixar d'aparèixer a la cartellera de premsa. La sala presentava un aspecte lamentable, que va provocar que les succesives inspeccions acabessin ordenant la seva clausura a l'any 1981. Una sala de bingo i després un aparcament van ser els ulteriors usos del local.

 

[1].- Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Editorial Temporae. 2015

DISPENSARI DELS TREBALLADORS DEL PORT (1940-1950's)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ

 

*1940's.- Entrada al dispensari dels Servicios Sindicales del Puerto. Al fons l'Escola de Nàutica. (Foto: Pérez de Rozas)

El 27 de novembre de 1940, després d'un any d'esgotadors treballs i penúries per intentar retornar al port de Barcelona una imatge digna i reconstruir gran part de tot allò que les bombes nacionals de la guerra havien malmès, l'aparell nacional-sindicalista del règim franquista va inaugurar a l'esplanada de la Barceloneta, rera la plaça Palau, un petit dispensari per atendre als treballadors portuaris. 

Una important representació de camises blaves acompanyats de les sotanes d'algunes autoritats eclesiàstiques de la ciutat i amb la solemne presència del governador civil Wenceslao González Oliveros varen obrir les portes d'aquest servei destinat exclusivament als treballadors del port, notícia que el periòdic local La Vanguardia recollia a la portada del dia següent. L'entrada del dispensari apareixia amb tota la iconografia nacional-sindicalista pròpia de l'època.

                  

*1940.- Portada de La Vanguardia del 28 de novembre 

El petit edifici va fer la seva funció al costat de les vies del tren de mercaderies que anava des del port cap als terrenys ferroviaris annexos a l'Estació de França. Els serveis sanitaris d'aquest dispensari varen ser traslladats als anys 1960's a un altre edifici nou de trinca que avui encara podem veure al final del Moll de la Fusta. Posteriorment, el vell dispensari seria habilitat com a biblioteca i cap a finals dels anys 1960's va esdevenir benzinera aprofitant part de la seva estructura original i afegint-hi una coberta  que donava aixopluc als cotxes i als seus conductors mentre repostaven. Les obres olímpiques del 1988 varen donar un nou impuls a la zona ja convertida en una plaça dedicada al geògraf Pau Vila i el que quedava d'aquell vell edifici franquista va ser definitivament enderrocat.

*1950's.- L'edifici del dispensari apareix aquí amb el rètol de Sección de Trabajos Portuarios.

*1970's.- Una benzinera va passar a ocupar el lloc de l'antic dispensari.

CASERNA DELS MOSSOS DE LES ESQUADRES DE VIGILÀNCIA DEL PORT (1905-1980's)

Material fotogràfic de FRANCISCO ARAUZ

Agraïments a JORDI J. PAYÁ CASTAÑÉ

Aquest petit edifici portuari de només una planta va ser projectat a principis del segle XX per acollir els serveis de vigilància del port, que inicialment eren situats a l'edifici dels Magatzems Generals de Comerç.

*1904.- Fragment de la Memòria del Port de Barcelona de l'any 1903 on es fa esment a la imminent construcció de la caserna.

La caserna era situada a l'espai intermig entre els Magatzems Generals de Comerç (avui Palau de Mar) i els rafals del Passeig Nacional de la Barceloneta (avui Joan de Borbó). Va desaparèixer després de la Guerra Civil.

*1933.- Emplaçament de la caserna en un plànol municipal de l'època (Font: Institut Cartogràfic i Geológic de Catalunya)

*1930's.- La caserna en primer terme, a l'esquerra els rafals del Moll de la Barceloneta i a la dreta els Magatzems Generals de Comerç del Moll del Dipòsit. 

Acabada la Guerra Civil el petit edifici va ser destinat a altres usos, entre ells els serveis d'electricitat fins que a mitjans dels anys 1960's van ser traslladats. Finalment, a finals dels anys 1980's, coincidint amb l'enderrocament dels rafals del Moll de la Barceloneta, aquesta construcció va ser també suprimida.