divendres, 29 de maig de 2020

CASA VILA. Tallers 7, pis principal. (1931-2008)

Text de JAUME SUSANY



Casa Vila (1931-2008) va ser un dels darrers negocis del seu ram que van tancar les seves portes a la nostra ciutat. Obert per Ramon Vila al 1931, aquest establiment es dedicava a tot allò relacionat amb el cinema amateur, una afició que va arribar a tenir molta volada a la nostra ciutat. Es compraven i venien pel·lícules, projectors, editores o filmadores (també conegudes com tomavistas o motocàmeres), i altres aparells i material relacionat amb tots els formats que van anar apareixent.

*1933.- Anunci de Casa Vila a la secció d'anuncis de La Vanguardia.

També es va anar incorporant el cinema sonor, amb banda òptica o magnètica o el color. Molt d’aquest material podia trobar-se també en les nombroses cases de fotografia o fins i tot en algunes òptiques de la ciutat, però Casa Vila pertanyia als que s’hi dedicaven en exclusiva. No eren els únics: Cine Familiar a la Rambla, Cine Pópuli al carrer Taquígraf Serra o Casa Alexandre al carrer Sant Pau en són alguns exemples. 

*1956.- Catàleg de productes que es podien trobar a Casa Vila. (Font: todocolección.com)

Aquests negocis, com a precursors dels vídeo-clubs que vindrien molts anys després, editaven cada any els seus catàlegs amb les noves pel·lícules disponibles per llogar. Alguns d’ells inclús, oferien el servei de projeccions a domicili, per escoles o sales de congressos, fins a on es desplaçava un projeccionista amb l’aparell i la pel·lícula en qüestió. Com anècdota, en un documental sobre el dibuixant i publicista Francesc Macián, la seva filla explicava tot l’enrenou domèstic que li va costar al dibuixant la creació d’El Mago de los sueños (producció animada datada del 1966 i protagonitzada pels personatges de la popular Familia Telerín) i de com va fer tot el muntatge a casa i la banda sonora amb un magnetòfon portàtil amb la veu de les seves filles. Però en especial recordava el fet d’anar amb el seu pare a Casa Vila a llogar el projector. 
Amb els anys, Ramon Vila va traspassar el negoci al seu gendre Josep Suriol, que havia viscut tot allò des de jove amb passió, al mateix temps que es consolidaven com a formats estàndard les pel·lícules domèstiques de 8 mm. en blanc i negre o color, el Super 8 a partir del 1965, o les de 16 mm. més professionals. Més tard, arribarien el Beta i el VHS, amb els magnetoscopis envaint les llars i arraconant els projectors. Tot aquest món va anar desapareixent i els negocis van anar plegant lentament. 
Casa Vila però, situada com sempre al seu pis del carrer Tallers tocant a la Rambla, es va mantenir oferint als seus clients el servei de copiar pel·lícules de 8 i Super 8 a format VHS o també reparant els projectors, uns aparells mecànics molt delicats i complicats. 

Placa de metall col·locada al número 7 del carrer Tallers damunt dels intèrfons fins al 1978, quan la botiga es va modernitzar. (Font: todocolección.com)

*2008.- Última placa de plàstic de Casa Vila que va existir a peu de carrer entre 1978 i 2008. (Foto: Jaume Susany).

Arribats els anys 1990's ja gairebé havien desaparegut les pel·lícules convencionals en el món dels aficionats, ja ningú llogava pel·lícules ni comprava projectors. Casa Vila però, seguia oberta, aleshores ja amb Josep Suriol acompanyat d'un grup d’amics que venien a parlar de cinema o de la vida, mentre projectaven velles pel·lícules de Ginger Rogers i Fred Astaire o de neorrealisme italià, i a on noms com Bolex, Eumig, Cinecol o Hanimex no eren estranys. 
Estanteries i aparadors plens de capses de plàstic, cartró o metall, rodones o quadrades, cadascuna amb la seva bobina i el seu cartell corresponent i multitut d’aparells, alguns de molt antics. Els pocs aficionats al cinema domèstic que encara s’atansaven a Casa Vila, hi podien comprar pel·lícules de segona mà (allà havia anat a parar tot l’inventari de Cine Pópuli quan van plegar), i trobar pel·lícules convencionals, documentals, musicals, antics noticiaris, dibuixos animats o les primeres produccions classificades S o X, i amb els personatges de Walt Disney, La Pantera Rosa, Oliver Hardy & Stan Laurel o Larry Semon o Charles Chaplin com els que havien estat més populars. També s'hi podia comprar algun projector en bones condicions o inclús portar-lo a reparar, gairebé el darrer lloc on encara ho feien. 
Aquest petit tresor amagat en un pis principal del Raval va subsistir fins a l’any 2008, quan el senyor Suriol es va jubilar i Casa Vila va tancar, en silenci. 

Material de l'inventari de Cine Pópuli (Taquígraf Serra 28) que va recollir Casa Vila quan la botiga de Les Corts va tancar. 

*2008.- Josep Suriol envoltat de pel·lícules i projectors darrera el taulell de Casa Vila, poc abans del tancament del negoci. (Foto: Marc Mallol Esquefa).

dijous, 28 de maig de 2020

MARISOL. Ball. Funicular de Montjuïc. (1942-1964)

Agraïments a JAUME SUSANY




Acabada la Guerra Civil el Maricel Park, primer parc d'atraccions de la zona, havia desaparegut totalment i les barraques començaven a guanyar terreny en aquell sector de la muntanya. De tot aquell passat de festa i d'oci d'abans de la guerra només en va quedar el Marisol, (castellanització imperfecta del nom Maricel), que era ball amb orquestra, que des del 1942 fins als començaments de la dècada següent oferia pràcticament l'únic espai viu en aquella zona de la muntanya.
El Marisol s'anunciava fent èmfasi en les magnífiques vistes sobre la ciutat que oferia el local des de la seva terrassa d'estiu. Durant els primers anys la música anava a càrrec de l'Orquestra Bertrán i tenia com artista destacat al cantant Raúl Abril.

*1943- Les nits de la Festa Major del Paral·lel solien acabar al Mirasol on el jovent pujava per escoltar les melodies de Raúl Abril. (Font. Hemeroteca la Vanguardia

Abril (nascut Josep Maria Juncosa Panadès 1911-1969) era natural de la localitat prioratina de Porrera i no destacava especialment per ser un prodigi de veu. No obstant això, va aconseguir una popularitat creixent que va conrear des de la seva etapa al Marisol. Enrera havia quedat el seu passat com a soldat del bàndol republicà a la guerra, on va perdre un dit al front de Belchite. Malgrat aquests delicats precedents, va saber integrar-se en el nou ordre franquista dels vencedors i fer-se un lloc com a solista d'orquestra. Arribaria a gravar un grapat de discos i entre els seus èxits musicals hi destacaven alguns temes que s'han fet eterns com Reloj no marques las hores, Mi casita de papel o Tico Tico.

*1940's.- Raúl Abril, un clàssic en els primers anys del Marisol. (Font: todocoleccion.com)

El 1950 Abril va marxar a Madrid on va acabar el seus dies, amb un final trist presidit per una apoplexia que li va paralitzar mig cos fins a la mort. 
Sobre la pista del Marisol hi aparegueren d'altres artistes mentre el local es convertia també en un espai apte per a celebrar els convits de noces, bateigs i comunions. 

*1959.- Revetlla de Sant Joan al Marisol. (Font. Hemeroteca la Vanguardia) 

La història del Marisol s'allargà fins a l'estiu de 1964. Fou aleshores quan l'edifici de l'estació va ser ampliat en alçada amb dues plantes i va incorporar el restaurant Montjuich Park, mentre que l'espai corresponent a l'antic Marisol va ser ocupat anys després per un bar restaurant de la prolífica cadena Marcelino a peu de carrer. 

*1963.- Últims anuncis del Marisol abans del seu tancament i desaparició. (Font. Hemeroteca La Vanguardia)

*1966.- El Restaurant Park Montjuich sobre l'estació del Funicular. A l'esquerra, el Bar Marcelino en el lloc on havia estat situat el Marisol. (Foto: Arxiu TMB).

diumenge, 24 de maig de 2020

EL TRAM SUPERIOR DEL FUNICULAR DE MONTJUÏC (1929-1981)

El Funicular de Montjuïc que coneixem avui com la línia que remunta la muntanya des del Paral·lel fins a l'estació situada a l'avinguda de Miramar, va tenir durant més de cinquanta anys un segon tram que continuava cap al castell i que provenia de l'època de l'Exposició Internacional de 1929.
Concretament va ser inaugurat el 23 de juliol de 1929, amb l'Exposició ja en marxa. En els primers dies de 1927, quan el primer tram del funicular ja estava en construcció, es va presentar una sol·licitud per a la concessió d'un perllongament del funicular fins al peu del castell. El fet que aquell indret era considerat zona militar requeria que la Capitania General emetés prèviament el seu informe favorable abans de passar l'expedient a l'ajuntament per a resoldre'l definitivament. No hi hagué massa problemes i un any després les autoritats militars donaven la seva conformitat, si bé imposaven un seguit de condicions: l'edifici de l'estació superior no podia ultrapassar una determinada alçada per no entorpir la visibilitat a la zona i sota l'estructura de la pròpia estació caldria instal·lar unes càmeres de mina per tal de poder dinamitar-ho i destruir-ho fàcilment si la situació d'emergència ho requeria. Per la seva banda el concessionari assumiria la l'obligació d'instal·lar una tanca de fil ferro amb punxes als costats del traçat de la línia del funicular per tal evitar l'accés de persones.

*1929.- Construcció de l'estructura de l'estació superior del funicular. (Foto: Arxiu TMB)

*1929.- Notícia de la inauguració del tram superior del Funicular de Montjuïc publicada a La Vanguardia del 24 de juliol d'aquell any. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

En el primer Ple municipal de l'any 1929 es va donar per aprovat el projecte, les obres van començar el 28 de març i durarien  poc més de tres mesos. La seva execució no oferia excessives dificultats ja que era recorregut recte i tot en superfície. 

*1929.- Arribada de passatgers a l'estació del cim del segon tram del funicular anomenada Cumbre(Foto: Arxiu TMB)

*1930.- Els dos vagons del funicular superior arribant a les vies de separació. (Foto: Fons Cuyàs. ICGC.)

L'endemà de la inauguració el servei va ser obert oficialment al públic. L'horari de funcionament del funicular superior era de les 7 del matí fins a mitjanit. Els intervals de pas era de 10 minuts els dies feiners i 6 els festius. El servei podia patir algunes alteracions quan els usuaris militars que pujaven i baixaven del castell ho sol·licitaven. L'estació inferior, que connectava amb el primer tram del Funicular era coneguda oficialment com Avenida de la Exposición, mentre que la superior rebia el nom de Cumbre.
Pel que fa al perfil dels usuaris un cop acabada l'Exposició eren bàsicament militars i habitants dels enclavaments barraquistes que s'havien establert a la zona, els diumenges i festius s'hi afegien també grups excursionistes. L'obertura del Maricel Park el 14 de juliol de 1930 va incorporar un grup més a la clientela. Aquest parc d'atraccions oferia un bitllet especial combinat que incloïa a banda de l'entrada al recinte d'oci, el viatge amb els dos trams del funicular.
Amb l'arribada de la Segona República es va consolidar com a clientela més sòlida del funicular superior les 6.000 persones que aproximadament vivien a les barraques de la zona. Mentrestant el castell va perdre la seva funció de fortalesa militar, els uniformes van davallar durant uns anys de les cabines del funicular i els amants de la natura que oferia la muntanya i de l'oci que proposava el parc d'atraccions n'eren els més habituals. 


*1935.- Recorregut del tram superior del Funicular de Montjuïc en un plànol municipal de l'època (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

A partir del juliol de 1936 l'esclat de la Guerra Civil i l'ambient revolucionari que es vivia a la ciutat, va propiciar, com en moltes altres empreses, l'ocupació i el control de la direcció de la companyia per un comitè d'obrers vinculats a la Federació de Comunicacions i Transports de la CNT. El servei es va normalitzar després de setmanes d'incidents que van acabar amb l'expulsió de l'antiga direcció. El conflicte bèlic emergent que vivia el país també va alterar les condicions de l'entorn. Així doncs, el castell va tornar a ser utilitzat per l'exércit, que el va habilitar com a presó militar. El funcionament de la línia del funicular va quedar aleshores fortament condicionat per la seva ubicació en zona militar, la qual cosa comportava que en qualsevol moment podia ser ocupada i controlada per l'exércit.  
Els barraquistes de la zona van viure jornades de terror i desesperança quan van començar els bombardeigs sobre la ciutat que tingueren a la muntanya de Montjuïc com una de les seves zones i objectius predilectes. L'auge de la població barraquista va patir una frenada i molts dels seus habitants van haver de marxar a d'altres llocs més segurs. Al mateix temps el Maricel Park suspenia definitivament les seves activitats i era clausurat per sempre més. A mesura que avançava la guerra, la reducció del nombre de passatgers era notable. En els últims anys del conflicte es limitaven als militars i als familiars, amics i visitants dels presos que hi havia al castell. Al juny de 1938 l'empresa concessionària va canviar de nom per passar a ser Funiculares de Barcelona S.A. Es van incrementar les tarifes per mirar de pal·liar el fort dèficit que patia la companyia i el servei es limitava a només dos dies per setmana.
Amb l'arribada del nou ordre franquista es va nomenar amb caràcter provisional un administrador d'origen italià, fins que es van restablir els antics membres del consell d'administració expulsats pels anarquistes. Després de gairebé un any d'inactivitat es va recuperar el servei, les inspeccions tècniques i els mateixos intervals de pas que abans de la guerra. La clientela però, tornava a davallar per la misèria i la manca de diners per pagar-se el trajecte. I un altre element s'afegia a aquesta delicada situació: les avaries eren contínues, el material havia envellit o s'havia malmès i la situació d'aïllament internacional que vivia el país no permetia adquirir peces de recanvi a l'estranger, sinó que s'havien de fabricar de forma gairebé artesanal a diversos tallers de la ciutat sense aconseguir la qualitat de les originals. Un conveni subscrit amb els Ferrocarrils de Catalunya S.A. va permetre que les reparacions es realitzessin als tallers de Sarrià.
En aquells primers anys de la postguerra el fenomen barraquista s'havia disparat envaint tota l'àrea ocupada abans pel Maricel Park. En aquesta dramàtica tesitura el funicular superior fins al castell havia deixat de ser rendible i havia esdevingut un espai llòbrec i més marginal i miseriós que mai, amb un paisatge diari freqüentat pels pobladors de les barraques, bàsicament families obreres que lluitaven desesperadament per tenir un sostre sota el qual dormir, militars de baixa graduació i parelles de la guàrdia civil que conduïen a presos emmanillats fins al castell a complir les seves condemnes. Per Setmana Santa es realitzaven via crucis patriòtics fins al castell i els participants s'acumulaven entorn al funicular superior. 
  
*1945.- El via crucis del castell. Retall de l'edició del dia 31 de març de La Vanguardia.

*1960.- L'antiga estació en els seus últims anys. (Foto: Arxiu TMB)

Fins a començaments de la dècada dels 1960's amb els plans municipals de frenar la degradació de la muntanya no es va decidir dedicar una part important del pressupost a la zona. Entre 1964 i 1965 es va acometre la millora dels dos funiculars i a dignificar l'entorn. El 13 d'octubre de 1965 es va procedir a la inauguració de la nova estació del Castell i la reforma general de les instal·lacions. La progressiva supressió del barraquisme a la zona va comportar però, la pèrdua d'una clientela fidel mentre que l'obertura de nous espais com el nou Parc d'Atraccions o el Mirador de l'Alcalde generaven un bons nivells d'ocupació dels vagons durant els  caps de setmana però deficitària els dies feiners. 

*1965.- Inauguració de la nova estació superior batejada com Castell que substituïa l'antic edifici de sostre a dues aigües. (Foto: Arxiu TMB)

*1965.- L'alcalde Porcioles, acompanyat del seu seguici d'autoritats, arriba a la reformada estació del cim del funicular. (Foto: Arxiu TMB)

*1970's.- Un dels vagons del funicular avançant per les vies en direcció al castell. (Foto: Arxiu TMB)

*1970.- Vista aèria del trajecte del funicular amb les seves dues estacions. El Parc d'Atraccions ja apareix construït i urbanitzades les seves àrees d'aparcament sota el castell. (Font: Fons SACE. ICGC).

El tret de gràcia al  funicular superior el va donar sens dubte la inauguració al juny de 1970 del Telefèric de Montjuïc, un nou servei que pràcticament cobria el mateix trajecte, però a través d'unes atractives cistelles vermelles enlairades que permetien a l'usuari contemplar tota la panoràmica sobre la ciutat. D'altra banda, aquest nou servei arribava fins al mateix castell. 
El 2 de març de 1971 les dues línies del Funicular de Montjuïc es van integrar a la Societat Privada Municipal Ferrocarril Metropolità de Barcelona. Un any després els funiculars van començar a funcionar sota la nova direcció municipal. Això va suposar un lleuger increment en el nombre de passatgers. El 1978 la Generalitat rep les competències estatals sobre el metro. Els nous estudis elaborats sobre la viabilitat de mantenir els dos funiculars van concloure que es tractava de serveis obsolets i envellits que no valia la pena mantenir. Darrera hi havia la pugna política entre convergents i socialistes de portar el metro fins a Montjuïc o no. Finalment es va resoldre suprimir només el funicular superior i rehabilitar  la línia de Paral·lel a Miramar.  
El 12 de gener de 1981 es va suspendre el servei en els dos funiculars. El del tram superior ja no tornaria a funcionar. 

*1970's.- Les cistelles vermelles del nou telefèric suposarien a mig termini la sentència de mort pel funicular superior. 

dissabte, 23 de maig de 2020

ELBE (Electrònica Beltrán). Moianès 19-27. (1962-1994)


*1970.- La fàbrica de televisors Elbe al carrer Moianès cantonada Cuyàs on hi havia la seu central de l'empresa. (Foto: Joan Planàs i Llorens).

Josep Bertrán Marqués va fundar a l'any 1940, en plena postguerra, una botiga anomenada Comercial Radio Bertran Electrònica, que comercialitzava components electrònics i que va començar a fabricar aparells de ràdio. La botiga s'instal·là al carrer Sepúlveda 106-108. El negoci va créixer i als inicis de la dècada dels 1960's van començar a fabricar televisors fins a traslladar la seu de l'empresa al barri de Sants, concretament al carrer Moianès prop de l'estació de Magòria.
Al maig de 1980, Josep Bertran va morir als 71 anys i el seu gendre Eduard Serrat es va fer càrrec de l'empresa com a president de la companyia.

El disseny original de la marca gràfica d'Elbe incorporava la lletra grega èpsilon per partida doble.

Al 1972 Elbe va associar-se amb l'empresa alemanya Körting i això li va permetre aconseguir els components necessaris per fabricar els seus primers televisors en color. Elbe fabricaria també videos, equips de música i encara tindria temps d'entrar en el món dels ordinadors personals que comercialitzaria sota el nom de Gold Tone, la seva segona marca.
Entre 1979 i 1986 Elbe va estar associada amb la japonesa Sharp i posteriorment amb NEC per fabricar equips de vídeo.  Finalment al 1992, Elbe va arribar a un acord de venda amb la companyia italiana Seleco que suposaria en primer terme l'acomiadament d'un 20% de la plantilla d'Elbe i al cap de dos anys la desaparició de la companyia de la família Serrat quan al 1994 va entrar en fallida voluntària en superar els seus passius als seus actius. La fàbrica de Moianès seria enderrocada anys més tard per donar pas a la construcció d'habitatges.
Elbe S.A. va ser l'última empresa catalana i espanyola del ram dels electrodomèstics en desaparèixer  del mercat. Abans ja ho havien fet les històriques Iberia (1974) Invicta (1974), Lavis/Labelson (1979), Vanguard (1981), Zenith (1983), Emerson (1984) i Kolster (1984). La marca però, ha subsistit fins als nostres dies i actualment és distribuïda per l'empresa River International, si bé ja no són fabricants sinó merament importadors i comercialitzadors.

*1960's.- Un grup de treballadores d'Elbe mostrant un dels televisors que fabricaven al carrer Moianès.  (Foto: Arxiu Neus Badia)


*1974.- Un curiós exemple de publicitat paternalista en aquest anunci publicat a la premsa per Elbe. El text advertia dels riscos de portar enganxines als cotxes, moda molt habitual en aquella època i que va provocar algunes multes. (Font: Hemeroteca La Vanguardia



El televisor portàtil Elbe Minor, un dels productes que va assolir més vendes entre els fabricats per la companyia


*1980's.- Amb l'arribada del video Elbe va acometre també la fabricació de reproductors VHS a la seva fàbrica de Moianès.


*1990.- Últims anys d'Elbe, sota la direcció de Josep Maria Serrat. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

divendres, 15 de maig de 2020

CARRER DESCATLLAR. Sants. (S.XIX-1960's)


*1930's.- Imatge del carrer Descatllar (línia groga) al seu pas per la plaça del Centre durant els anys de la República quan la plaça fou dedicada al pintor i polític Ernest Ventós. Molt al fons s'endevina el perfil de les torres de la Sagrada Família. (Foto: Arxiu Municipal de Sants). 

Via ja existent des de l'últim terç del segle XIX, que va obrir-se amb la urbanització del sector nord de Sants tocant a Les Corts de Sarrià, el carrer Descatllar discorria en sentit Llobregat/Besòs fent de marge superior de la plaça del Centre quan aquesta es va urbanitzat. De fet, travessava la plaça per la seva vorera muntanya des de la zona del carrer Galileu fins als descampats que hi havia en direcció Barcelona més enllà del carrer Comtes de Bell-Lloch, família noble que havia tingut importants propietats al sector.
El nom del carrer podria fer referència a aquests dos personatges:
Francesc Descatllar i de Tord un militar del Berguedà mort al 1715, que intervingué a la Guerra de Successió o bé Lluís Descatllar i Desbac (1596-1645), un noble que va ser regent de la tresoreria entre 1627 i 1629 i que era senyor de Besora i el Catllar.
La denominació del carrer no va ser alterada pel franquisme que va respectar el nom original. Des de la inauguració del camp de futbol del carrer Galileu, la via havia quedat tallada a l'alçada de l'actual carrer de Joan Güell i arribava a la plaça del Centre amb el cinema Vallespir fent cantonada amb el carrer del mateix nom. A l'altra banda de la plaça, el carrer continuava uns metres amb la mitgera del local baix que acollia el popular Bar Restaurant Centro.
L'obertura de l'eix Berlín- Avinguda de Madrid, un dels grans projectes de l'alcalde Porcioles, a banda de la desaparició del camp de futbol de la Unió Esportiva de Sants, va suposar també una reparcel·lació de la zona i el carrer Descatllar va desaparèixer amb l'edificació d'habitatges amb façanes a aquelles dues vies ràpides, que va suposar també la divisió radical de la Plaça del Centre en dues parts, una ordenació que encara es conserva avui i que va suposar una considerable pèrdua d'identitat de la plaça com espai d'esbarjo dels veïns de la zona.  

*1932.- El carrer Descatllar en un plànol municipal de l'època. Com es pot veure la seva part central coincidia amb la vorera muntanya de la plaça del Centre. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1950's.- L'edifici del Bar del Centro al carrer Comtes de Bell-Lloch feia cantonada amb un dels dos trams del carrer Descatllar. (Foto: Arxiu Municipal de Sants).

*1960's.- Una dècada després es construïa el bloc d'habitatges de Comtes de Bell-Lloch/Berlín on hi havia el Bar del Centro. Són els últims anys del carrer Descatllar (fletxa groga) que aviat serà ocupat per un altre nou edifici. (Foto: Arxiu Municipal de Sants). 

dimecres, 6 de maig de 2020

LOS TIROLESES (1890's-1929) i ROLDÓS-TIROLESES (1929-1933). Agència de Publicitat. Rambla del Centre 7 i Bergara 10.


En els orígens de la història del fenomen de la publicitat a Barcelona, hi ha dos noms que tenen especial rellevança per explicar la consolidació d'aquesta activitat comercial a la ciutat. Un és la figura de Rafael Roldós i Viñolas (1846-1918), fundador a l'any 1872 de Centro de Anuncios Roldós y Compañía, encara avui (2020) existent. L'altre el de l'empresa coneguda com Los Tiroleses S.L
Fundada a Madrid a finals del segle XIX, disposava d'una sucursal a Barcelona que en els seus primers anys s'establí al número 7 de la Rambla del Centre, abans de la seva ubicació definitiva al número 10 del carrer Bergara molt a prop de la Plaça Catalunya.

*1919.- L'Estació del Carril de Sarrià al carrer Pelai. El rectangle groc coincideix amb un mitgera posterior de l'edifici del número 10 del carrer Bergara, on es veu un ampli mural publicitari de Los Tiroleses. A baix un detall ampliat de l'anunci.  



A finals de l'any 1928, en el marc dels preparatius per l'Exposició Internacional de Barcelona, Los Tiroleses va participar en un procés de fusió entre diverses empreses de publicitat, entre les que hi figurava la dels hereus de Roldós. Això va permetre la creació de la Sociedad Española de Publicidad Roldós-Tiroleses S.A amb un capital de 10 milions de pessetes. La nova companyia resultant amb aquesta denominació va quedar absorbida el 1933 per una altra operació empresarial, la qual cosa va suposar la desaparició definitiva del nom Tiroleses a Barcelona.

*1929.- Anunci de la nova companyia Roldós-Tiroleses S.A. producte la fusió de diverses empreses de publicitat entre elles els originaris Los Tiroleses

*1929.- Una acció de 500 pessetes de Roldós-Tiroleses S.A.