dissabte, 31 de desembre de 2011

JARDINS D'EUTERPE. (1857-1860's)

Cap a mitjans del segle  XIX, la societat coral La Fraternitat, que dirigia Josep Anselm Clavé, va adquirir uns terrenys a la zona on avui es troba el passeig de Gràcia, entre els carrers València i Aragó, al sud dels jardins dels Camps Elisis, que havien estat inaugurats el 1851. L'objectiu d'aquesta compra era disposar d'un espai propi per concentrar-hi les actuacions de la coral.
Euterpe eren uns jardins amplis i elegants, plantats d'acàcies i rosers, que van ser inaugurats el 5 de juliol de 1857 i que venien a suposar una ampliació dels Camps Elisis cop a la banda de Barcelona. Al bell mig del recinte s'aixecava una glorieta feta amb canyes i ornada amb gessami i heures. Al centre de la plaça hi havia l'escultura d'Euterpe, musa de la música dels antics grecs, obra de l'artista Geroni Suñol. L'esplanada on es celebraven els concerts era il·luminada amb llums de gas i coberta per un envelat guarnit amb cistelles de flors que penjaven dels arcs que perimetràven el recinte cobert. Els concerts de les corals eren seguits per un públic nombrós amb un gran fervor i se celebraven els dijous de les vuit a les dotze de la nit i els diumenges i dies festius al matí. A les nits de concert els jardins lluien magníficament il·luminats amb una gran varietat de llums de colors. Al cap d'un temps, la pròpia coral La Fraternitat va canviar el seu nom pel d' Euterpe.
Entrada la dècada dels 1860's la febre constructora i urbanitzadora del passeig de Gràcia, que ja s'albirava com la via de futur més important que creuaria l'Eixample, va precipitar la desaparició dels jardins d'Euterpe, com també la dels Camps Elisis i altres espais verds situats a la zona.

divendres, 30 de desembre de 2011

SALON AMAYA. Paral.lel 106-108. (1943-1949)



La imatge popular que va deixar de Barcelona la Guerra Civil i el seu desenllaç final era la d'una ciutat trista, vençuda i sotmesa a un  nou ordre. Tot i això, entrada la dècada dels 1940's, començaven a obrir-se nous locals d'esbarjo, oci i diversió i la vida nocturna va anar recuperant el pols d'altres èpoques. Un dels elements que varen ajudar a aquesta recuperació va ser l'obertura de sales de ball amb música d'orquestra. Al mateix temps, els nous ritmes de moda (swing, boogie) anaven deixant enrere els balls clàssics (tango, vals) i aportaven noves vibracions sobre les pistes.
En aquest context l'obertura del Salon Amaya va suposar la consolidació d'un punt calent d'ambient de ball durant la segona meitat dels 1940's. El local era situat a la part alta de Marquès del Duero (nom que aleshores tenia el Paral.lel) a la vorera de la banda del barri de Sant Antoni i era un local amb un interior amplíssim presidit per esveltes columnes i un gran bar. Abans de la Guerra aquell mateix escenari havia acollit el taxi-dancing Royal Concert després anomenat Dancing Estambul.
Antonio Astell Mur, que també era el propietari d'altres locals com el Club Trébol i el Casablanca, va ser el fundador de l'Amaya, que va obrir portes el 24 d'abril de 1943, dissabte de Glòria, i era anunciat com el Palacio de la Música Moderna. L'orquestra Virginia amb el pianista José Matas i un músic austríac de nom Charly, varen amenitzar aquelles primeres sessions del local, que ben aviat esdevindria referent a la zona del swing, però també de la rumba i els ritmes flamencs. Mentre que les sales veines com el Rialto, el Price o l'Apolo es nodrien d'una clientela més proletària, a l'Amaya hi feia cap un personal d'extracció social més diversificada. Els dijous s'hi celebraven vibrants concursos de ball. A l'escenari hi varen ser habituals l'Orquestra Ribalta i el conjunt de Federico Masmitjà.
Jordi Pujol Baulenas i Miquel Badenes Rico van saber descriure amb precisió el tipus d'ambient que es vivia a l'Amaya. El personatge més característic era el pollo-swing: cabells engominats, jaqueta de fil, camisa de coll llarg, corbata a ratlles, pantaló per damunt del turmell i sabates de sola de suro. El complement femení eren noies amb faldilla acampanada per sota del genoll, i sabates topolino. A l'interior de la sala el ritme era frenètic sobre la pista de ball. Als racons es podien veure mares assegudes que sempre acompanyaven les seves filles al ball. Les vigilaven amatents per evitar que caiguessin fàcilment sota les urpes d'algun pollo-swing massa espavilat. 
Pel que fa a la rumba i la música gitana, que ja avançava cap a la fussió amb el jazz i altres ritmes, artistes flamencs com Mr. Raymond, Patufo o Sardineta hi actuaven regularment. Els grups d'ètnia gitana, la majoria veins de l'entorn del carrer de la Cera, n'eren també clientela habitual i es trobaven al bar La Cubana situat just al costat del local.
A l'abril de 1945 va tenir lloc un dels campionats de swing més sonats de la història de l'Amaya. El triomf va ser per Quique i Blanca, una parella que feia tres anys que ballaven junts i que, gràcies a aquest premi, arribaren a actuar a la pel·lícula de Juan de Orduña  Mi enemigo el doctor.
Per la seva banda, els grups de gitanos varen posar en pràctica el jitterbug, una modalitat de ball apareguda als Estats Units a finals dels anys 1930's i derivada dels ritmes més accelerats de les danses africanes. El jitterbug constituia un veritable espectacle per la vista  i comportava uns nivells de contorsionisme extrem que requerien dels ballarins una gran preparació física i atlètica. 
L'Amaya no va tenir però, una vida gaire llarga. A finals dels 1940's va desparèixer i al mateix lloc s'hi varen instal·lar els Estudis Cinematogràfics IFI propietat del cineasta reusenc Ignacio F. Iquino.

dimarts, 27 de desembre de 2011

CARRER DE L'ARC D'EN CIRÉS (Segle XVIII-1965)

Conegut indistintament com a Cirés o Arc d'en Cirés, aquest carrer fou una de les vies més populars i singulars de l'històric Barri Xino. Arrencava del final del carrer del Migdia, del qual en realitat n'era el seu perllongament, des de la cantonada del carrer de l'Arc del Teatre (indret popularment conegut com les quatre cantonades) fins el carrer Nou de la Rambla (també conegut durant molts anys com Conde del Asalto). Fou urbanitzat cap a finals del segle XVIII sobre els terrenys dels Horts d'en Cirés, nom corresponent a la família que n'era propietària. 
Antigament aquest carrer havia estat conegut popularment com el carrer de les baralles perque era el lloc habitual on la gent dels baixos fons resolien els seus desencontres de forma violenta a cops de pal o a gavinetades. Els episodis de violència amb morts hi eren habituals així com les bronques amb persecucions i crits que, a totes hores constituien la normalitat d'aquell indret, però especialment a les nits on la foscor feia extremadament perillós circular-hi.

*1930.- Una vista del carrer Cirés des de la cantonada amb l'Arc del Teatre. Aquesta via era habitualment ocupada per mercats improvisats on es venia de tot en unes condicions d'higiene i salubritat molt deficients. Si s'observa bé la fotografia es pot veure que pel mig del carrer passeja un policia uniformat amb les mans al darrera, la qual cosa explica l'atenció de les persones que aparexien en primer pla que no li treuen l'ull de sobre. (Foto: Josep Domínguez. Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la

Durant pràcticament tota la seva existència, l'Arc d'en Cirés fou la representació màxima de la misèria humana. Segons el testimoni dels cronistes de l'època, aquest carrer conformava un paissatge brut i angoixant on s'amuntengaven les escombaries en un ambient irrespirable dominat pels orins, les deixalles i la putrefacció extrema. Als matins s'hi organitzava una mena de mercat del peix i a les tardes s'hi venien tota mena d'objectes robats i productes de contraban. Les concentracions humanes arribaven a omplenar de gom a gom el carrer. La presència intermitent de la policia, que hi patrullava habitualment per parelles, provocava la desaparació sobtada dels delinqüents i gent de mal viure que hi mercadejava i, només uns minuts després, quan els agents de l'autoritat s'allunyaven, l'escena tornava a recomposar-se i el carrer recuperava el seu aspecte habitual de misèria i bullici humà. Arribada la nit, a la part del carrer coberta per l'arc s'hi amuntegaven cossos malaltissos de captaires i altres personatges de mal viure privats de per vida d'un sostre sota el qual dormir.
Acabada la Guerra Civil, que havia castigat fortament aquell entorn amb bombes i destrucció de cases, l'Arc de'n Cirés va ser afectat de ple per l'obertura de l'avinguda Garcia Morato (antecessora de l'actual avinguda de les Drassanes). Primer va desaparèixer el carrer del Migdia, del que ja només quedaven runes i solars abandonats i miseriosos, i el 1965 ja s'havien enderrocat totes les cases de l'Arc d'en Cirés. Una operació urbanística que les autoritats qualificaren d'exemplar i higienitzant, però que trencava la essència històrica d'aquella zona, la més degradada i miserable del barri.  

Localització del carrer de l'Arc d'en Cirés. A l'esquerra, sobre un plànol de 1935, hi veiem marcat en vermell tot el recorregut del carrer amb la part final coberta per l'arc entre les finques 57 i 59 del carrer Conde del Asalto (Nou de la Rambla). A la dreta, sobre un plànol datat del 1891, s'hi assenyala en groc la situació del carrer enmig del barri de les Drassanes. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la

*1935.- Fotograma del film francès La Bandera de Julien Duvivier on apareixen diverses imatges del carrer Cirés. Aquest fotograma apareix en una escena al minut 3 de metratge. (Podeu veure el film sencer en aquest enllaç: http://www.youtube.com/watch?feature=player_detailpage&v=NX9A9A1bDuU#t=183s )

dilluns, 26 de desembre de 2011

PATI DE CORDERS. Lloc de les execucions a garrot. (Segle XIX)


*1894.- El garrot de Ramon Casas. Oli sobre tela. 

Situat al costat de la vella presó de Reina Amàlia, aquest pati amb arbres plantats fou l'escenari macabre de les execucions a garrot durant el segle XIX i començaments del XX. Era al mateix lloc on avui es troba la plaça de Josep Maria Folch i Torres davant l'Institut Milà i Fontanals. El pintor Ramon Casas va reproduir en un dels seus quadres l'escena d'una execució a garrot en aquest pati. L'obra es pot veure avui al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid.
A partir de 1848 els Codis Penals vigents regulaven els procediments de l'aplicació de les penes de mort a  garrot. Les execucions eren públiques i s'havien de fer sobre un taulat i de dia. El condemnat havia d'anar vestit de negre, llevat dels casos de parricidi o regicidi en que la roba havia de ser de color groc amb taques vermelles. El cadàver romania exposat durant quatre hores al mateix lloc de l'execució. Després els familiars podien recollir-lo i quedaven obligats a fer un enterrament discret, gairebé secret. L'acte de l'execució era seguit per un capellà, els testimonis i els membres de les germandats religioses que generalment anaven encaputxats.
El botxí Nicomedes Mendez va ser l'encarregat d'executar les penes de mort mitjançant el garrot al Pati de Corders entre 1891 i 1908. L'última de les seves execucions ja va tenir lloc a la Presó Model del carrer Entença. Diuen que Nicomedes era un funcionari exemplar convençut que la seva feina era un bon servei prestat a la societat. Ell mateix deia que "no soy yo, no soy yo quien mata a ese desgraciado, no son los tribunales quien le mandan quitar la vida. Él mismo es quien se mata con el crimen que cometió, él es quien ha buscado su propio fin". Va introduir una modificació en la tècnica del garrot anomenada versió catalana consistent en un punxó que accionat pel cargol principal rebentava el bulb raquidi del reo. Aquesta variant es va aplicar per primer cop el 21 de novembre de 1894 per ajusticiar l'anarquista Santiago Salvador, que havia col·locat una bomba al Teatre del Liceu.

*1891.- Execució pública a garrot vil d'Isidre Mompart, condemnat per l'assassinat de dues nenes de 5 i 11 anys a Sant Martí de Provençals. La foto va ser captada pel doctor Guillem F. de la Confraria de la Puríssima Sang i fou prohibida durant molts anys. Sorprèn l'enorme expectació que generaven les execucions i la gran quantitat de públic assistent al Pati de Corders, on fins i tot es poden veure nens pujats als arbres. 

*1892.- Execució d'Aniceto Peinador al Pati de Corders el dia 12 de juliol a càrrec del botxí titular de l'Audiència de Barcelona Nicomedes Méndez. Els membres de les germandats encaputxats abandonen el lloc un cop executada la pena, mentre el cadàver de Peinador, que havia estat declarat culpable d'un crim al carrer Banys Vells, continua exposat sobre el patíbul.

*1892.- Reproducció parcial de l'article publicat a La Vanguardia del 13 de juliol amb la descripció de l'execució d'Aniceto Peinador.

*1900's.- Concentració de presos al pati de Corders de la presó del carrer Reina Amàlia.

Alguns dels executats a garrot al Pati de Corders:

Isidre Mompart. 16 de gener de 1892
Aniceto Peinador. 12 de juliol de 1892 
Santiago Salvador Franch. 21 de novembre de 1894
Rosa Boix. 23 de juliol de 1896
Antonio Amat. 3 de novembre de 1907

diumenge, 25 de desembre de 2011

LA MUNDIAL. Gomas y Lavajes. Espalter 6. (1920's-1950's)



La consolidació del Barri Xino de principis del segle XX com el principal nucli de prostitució  de la ciutat va comportar la proliferació de locals especialitzats en la venda de preservatius i en el tractament i prevenció de les malalties venèries i infeccioses.
La Mundial, situada al número 6 del carrer Espalter, va ser una de les botigues més emblemàtiques i conegudes d'aquest sector. No tancava fins a les tres de la matinada i oferia tota mena de gomes, fins i tot d'importació -les alemanyes als anys 1920's eren molt apreciades i la marca era Neverrip-. Polvos mataladillas marca Rapid, irrigacions per després de l'acte sexual i altres tractaments completàven l'oferta sanitària d'aquest establiment que va continuar existint després de la Guerra Civil.
La Mundial també s'anunciava en algunes revistes i oferia condons per correspondència amb la tramesa de segells de correu com a forma de pagament. A la revista setmanal còmico-satírica madrilenya Muchas Gracias s'hi publicaven anuncis dels preservatius de La Mundial.

*1929.- Portada de la revista Muchas Gracias i anunci de preservatius de La Mundial que hi apareixia publicat.


RENO. Restaurant. Tuset 27. (1954-2007)

Agraïments a MARIA JOSÉ GONZALEZ

*1976.- L'entrada al restaurant Reno, al carrer Tuset tocant amb Travessera de Gràcia (Foto:  Diari de Barcelona)

Un dels restaurants més selectes i de prestigi que va tenir la ciutat va ser Reno. Era situat al final del carrer Tuset fent cantonada amb Travessera de Gràcia i durant més de 50 anys va estar a l'elit de la gastronomia barcelonina.
Va obrir el 1954, quan l'aristocràcia ciutadana vinculada a la nova oficialitat derivada del franquisme necessitava alternar socialment en nous espais per sobre de la Diagonal en l'anomenada zona alta. La frase Comemos en Reno va esdevenir aviat una nota d'indubtable prestigi social.
Un dels elements més característics de Reno era la seva marquesina blanca que s'estenia sobre la vorera del xamfrà Tuset-Travessera. Josep Julià va ser durant molts anys el veritable artífex de l'èxit i el prestigi d'aquest establiment. El restaurant va veure passar impassiu els anys, va viure l'eclosió de modernitat de l'època daurada de Tuset Street a finals dels 1960's, i després la fi del franquisme i l'adveniment de la democràcia. El 1981 va fer una renovació a fons de les instal·lacions i la decoració i continuava sent un dels líders de la restauració a  Barcelona. Però com sovint passa amb els restaurants, la jubilació de l'amo comporta la decadència i l'inici del declivi del negoci. Això és justament el que va passar a Reno quan Julià va haver de deixar el negoci a causa de l'edat. El Grup Paradís el va comprar, va introduir canvis en la carta i la clientela fidel va començar a trobar a faltar el Reno d'abans. El juliol de 2007 el restaurant va plegar veles deixant enrera una història que l'havia situat durant molts anys entre els grans de Barcelona. 
El mateix lloc l'ocupa avui un altre restaurant, obert el 2008 i dirigit per Josep Olivé, que porta per nom Two7 i que juga amb la coincidència entre el número 27 pronunciat en anglés i el nom del carrer. 

dissabte, 24 de desembre de 2011

CINE TRIANON / CINE TRIANA. C. València 379 (1917-1968)

*1920's.- Una de les poques fotografies que es coneixen del cinema Trianón original

Situat al número 379 del carrer València, prop de la cantonada amb Nàpols amb vista a la Diagonal, el Trianón va ser obert el diumenge 11 de novembre de 1917.  La sala va donar servei principalment als veins del barri de la Sagrada Família aleshores emergent. 
Dues dècades després, amb l'arribada del nou ordre imposat pels guanyadors de la Guerra Civil, les autoritats van  obligar a canviar el nom de la sala. De Trianón es va passar a Triana, en un intent de buscar un nom el més semblant possible.
L'any 1954 la sala va ser objecte de grans reformes que varen dotar-la d'uns aparells de projecció nous, millores acústiques i especialment una nova pantalla panoràmica. S'hi va projectar Sanson y Dalila amb notable èxit de public. Amb el pas dels anys el Triana es mantingué com a cinema de reestrena preferent amb sessions contínues de dues pel·licules fins al seu tancament el 1968. L'edifici fou enderrocat i uns anys després la immobiliària Núñez i Navarro hi va construir un dels seus blocs repetits i avorrits. 

dijous, 22 de desembre de 2011

MONUMENT A NARCÍS OLLER a la Via Augusta (1934-1962)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ

*1934.- El monument pocs dies després de la seva inauguració (Foto: Autor desconegut. Col.lecció Francisco Arauz).

Aquesta obra, realitzada en bronze per l'artista Eusebi Arnau el 1932, va ser inaugurada al començament de la Via Augusta tocant a Diagonal l'any 1934. L'escultura va romandre al seu emplaçament original durant les primeres dècades de la posguerra però l'increment del trànsit rodat per aquella cantonada sempre tan animada de cotxes com era Diagonal-Via Augusta, van aconsellar traslladar-lo a la plaça que duu el nom del literat i que es troba cent metres més amunt, on encara avui podem admirar-lo. 

*1934.- Notícia de la inauguració del monument publicada a La Vanguardia (5/5/1934)

Anys abans del seu trasllat el monument va ser envoltat per un polígon de gespa protegit en el seu perímetre per una reixa baixa amb diverses plantes enfiladisses que remuntaven el pedestal. Aquest primer tram de passeig de la Via Augusta va ser eliminat el 1962 quan s'amplià la calçada amb una barana de ferro al mig que separava els dos sentits de la circulació.

*1957.- El monument a Narcís Oller amb el bust de l'escriptor encara en el seu emplaçament inicial al començament de la Via Augusta.

dimarts, 20 de desembre de 2011

CASA CIUTAD. Botiga de pintes. Portal de l'Àngel (1924-2009)


Fundada per Josep Ciutad, aquest negoci es remunta a l'any 1882. La botiga de pintes va començar al carrer del Pi per traslladar-se l'any 1924 al número 14 de l'avinguda Portal de l'Àngel, davant del cinema París. Era un comerç especialitzat en tota mena d'articles de tocador, no solament pintes, sino també raspalls, brotxes, peinetes, diademes, etc.
El fill de Josep Ciutad va continuar el negoci que després passaria a la seva nora Maria José Cura i posteriorment al seu nét.
La botiga va aguantar l'asfixiant pressió comercial de l'entorn fins al febrer de 2009 que va tancar definitivament. Avui només una placa al terra recorda que allà hi hagué aquella botiga, exemple recent i trist de la manca de protecció de les autoritats municipals envers els establiments històrics de la ciutat. 

dilluns, 19 de desembre de 2011

BOIRA. Bar musical. Amigó 47. (1978 - 1990's)



Al barri de Galvany, pujant per Amigó a mà esquerra abans d'arribar al mercat, va obrir portes el 1978 un bar musical que aviat aconseguiria acomboiar un segment de jovent de progressia més o menys d'origen benestant. El Boira formava part en el seus inicis d'una ruta que passava per altres locals de la zona com La Enagua, La Araña i Chapa. En aquells primers anys el local s'associava al consum de drogues i la clientela tenia aquell punt d'alternativa i contestatària que propiciava el fet que hi sovintejessin les redades. Així doncs, era força habitual trobar-se amb la policia buidant el Boira en actuacions contundents i per sorpresa.
Uns anys després, el Boira es va convertir en el local degà de l'aquell indret, que a partir de la meitat dels 1980's esdevindria una de les zones de més activitat nocturna amb proliferació de tota mena de bars i locals de moda. Al Boira sempre li va quedar l'estela de ser un dels pioners. Era un local no gaire gran, amb un passadís d'accés que ens portava a una sala gairebé quadrada, amb una barra a mà esquerra, molts tamborets, un billar i l'habitacle del DJ situat en un racó.  S'hi escoltava bona música i sovint acollia exposicions i performances. El disseny original del local era de Jordi Mambrilla i un dels seus propietaris va ser Enric Meier.
A començaments dels 1990's el local va ser reformat i refundat i d'acord amb el pas dels temps va canviar l'ambient i s'hi organitzaven festes d'allò més marxoses, però la seva etapa daurada sempre va ser la dels primers anys.

*1987.- L'interior del Boira vist des del racó del DJ amb un disc de vinil de Prince en primer terme i la barra al fons. (Foto: Eugeni Bofill)

dissabte, 17 de desembre de 2011

ELEPHAS. Bar Scotch. Gran Via 649 (1960's)


*1960's.- Publicitat de l'Elephas. (Gentilesa de Maribel Gómez García).


Cap a la meitat dels anys 1960's juntament amb l'arribada de les boites i els pubs, varen començar a proliferar també a Barcelona els bars scotchs. El whisky diferent al Dyc (marca nacional per excel·lència) era cada cop més apreciat i en aquesta mena de locals es podia gaudir de les millor marques d'escocesos i bourbons americans.
L'Elephas, situat a la Gran Via tocant a Bruc i molt aprop del Ritz, va començar a tenir un cert renom cap a la segona meitat dels 1960's. Es nodria en gran part d'una clientela gai que aleshores tenia molt més dificil trobar llocs d'ambient fora del gairebé obligat perímetre de Ciutat Vella.
Amb una decoració ideada per Pedro Fradera Lalueza i objectes d'art de Gifre & Escoda, l'Elephas va fer una important inversió en l'equip de música i el so era un dels millors de la ciutat en aquests tipus de locals. A la publicitat es feia esment de l'Stereo Sound com una de les excel·lències de l'ambient del local.

Un cendrer de vidre amb el logotip del local (Font: Col·lecció de Juan M. Guinart).

divendres, 16 de desembre de 2011

XARCUTERIA LA CASTELLANA. Rambla. (1899-1990's)



Fundada l'any 1899, aquesta típica xarcuteria era situada just a la vorera d'enfront de l'entrada a la plaça Real, a l'antic número 26 de la Rambla del Centre. Destacava per la qualitat i varietat dels seus embotits i funcionava tant de botiga com de bar on es podien prendre algunes tapes amb un bon got de vi.
Entrar-hi era un autèntic exercici de plaer per al sentit de l'olfacte a causa de la barreja d'olors d'embotits, formatges i altres productes que conformàven uns aromes increiblement agradables. Els tacs de fuet eren d'allò més deliciosos. Unes quantes tauletes amb cadires de fusta permetien seure contemplar un decorat farcit fins a l'infinit d'ampolles de licors, llaunes, pernils penjats i altres queviures. Tot això amb el bullici de la Rambla de fons. Una escaleta de fusta donava l'accés als labavos situats en una mena d'altell.  En els seus ultims anys La Castellana era oberta fins a altes hores de la nit i mantenia el seu aspecte antic i entranyable de taverna i bodega.

Algunes curiositats històriques:

*1921.- A començaments d'aquell any el governador Martinez Anido va decidir com a mesura populista perseguir els establiments i botigues on es detectaven irregularitats en el pes dels productes. La Xarcuteria La Castellana i el seu propietari figurava entre una de les denunciades (Font: La Vanguardia 12/gener/1921. Cliqueu a sobre per engrandir)

*1965.- Al maig d'aquell any un camió va empotrar-se contra La Castellana després de provocar un accident de trànsit a la Rambla (Font: La Vanguardia 25/maig/1965. Cliqueu a sobre per engrandir)

dijous, 15 de desembre de 2011

BAR POPEYE. Balmes 171. (1936-2004)


*1937.- El Bar Popeye, poc després de la seva obertura, apareixia decorat amb imatges del popular heroi dels dibuixos animats.
 

Inaugurat l'11 de juliol de 1936, pocs dies abans de l'esclat de la Guerra Civil, el Bar Popeye, situat al carrer Balmes tot just passada la Diagonal, fou sempre un local especial i curiós. La seva decoració tenia reminiscències d'art-decó i en plena posguerra el bar oferia reservats per a parelles fins que varen ser prohibits en les vigílies del Congrés Eucarístic de 1952. També va acollir la primera barra americana de Barcelona. Després va sobreviure a la pressió immobiliària i comercial pròpia d'una zona noble i desitjada com aquella.
Els seu decorador Font Palmerola va incorporar al local motius diversos alusius al legendari marí Popeye i als personatges més propers al seu món: el seu gras rival Brutus i la seva esquifida nòvia Olivia. Des del carrer l'establiment destacava per les seves portes pintades d'un color vermell viu.
La història del Bar Popeye va acabar sobtadament amb la jubilació del seu propietari,  amb un vell i ronyós tendal de color verd sobre l'entrada i una clientela històrica, fidel i veterana que el tenia com un reducte d'oci i de passar el temps i que va perdre el seu lloc de referència quan el local va tancar. 
 
*1990's.- En el seus últims anys el Popeye conservava encara el mateix rètol de quan va ser inaugurat.

dimarts, 13 de desembre de 2011

GÀBIA DE VIDRE. Marià Cubí 105. (1968-1978)



A les nits barcelonines de finals dels anys 1960's va començar a brillar amb força, per damunt de la Diagonal, un local que curiosament duia el seu nom en català, detall poc habitual en aquells anys de dictadura. Gàbia de Vidre, al carrer Marià Cubí, entre Aribau i Muntaner, va néixer com un scotch restaurant on es feien presentacions de llibres. Després va evolucionar i es va acabar presentant com a boite-discoteca però també com un pub sudamericà amb música en viu, on actuaven grups com Gauchos 4.
La decoració del local, a càrrec de Josep Maria Espada, tenia evocacions de la belle èpoque, una mica en la linia de modernor modernista que també Xavier Regàs havia aplicat al mític Bocaccio del seu germà Oriol al capdamunt del carrer Muntaner. 
Un incendi va acabar amb la vida de Gàbia de Vidre el 14 de març de 1978. Després, al mateix lloc s'hi va intentar instal·lar un club de premsa com a centre de reunió de la classe periodística, però el projecte no va arribar a cuallar. Als anys 1980's el local d'alterne Sabor, un dels top-less de més exit d'aquells anys, va ocupar també el mateix lloc i tornava a animar la nit a la zona.


*1978.- Aspecte exterior del local de Gàbia de Vidre després de l'incendi que el va destruir. (Foto: kimpol/bcn)

*1978.- La Vanguardia en la seva edició del 16 de març es feia ressó de l'incendi que va acabar amb Gàbia de Vidre.


dilluns, 12 de desembre de 2011

PASSERA DEL MOLINET sobre el Riu Besòs.

Article elaborat amb la col·laboració de JOAN PALLARÈS-PERSONAT

*1950's.- D'aquesta manera tan ordenada i curiosa es salvaven les aigues del riu Besòs a la posguerra  per anar del Bon Pastor a Santa Coloma o a l'inrevés.

El pont del Molinet que coneixem avui és un ampli vial en revolt sobre el riu Besòs, que connecta el barri de Bon Pastor amb la localitat veina de Santa Coloma de Gramenet. El nom li ve d'un antic molí que hi hagué a la banda gramenenca del riu. Curiosament fins al gener de 1945 el curs del Besòs no separava Barcelona de Santa Coloma. Uns potents aiguats caiguts al  segle XV varen desviar la llera del riu, però no es van alterar els límits geogràfics dels antics termes municipals de Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar i Santa Coloma de Gramenet. Aquesta ultima vila passà a tenir territori a banda i banda del riu, igual que Sant Adrià de Besòs en l'actualitat.   
A la ribera occidental del Besòs, que actualment pertany a Barcelona, els camps de la Torrassa, l'Estadella i el Barri Vermell no s'urbanitzaren fins el 1918 i les Cases Barates no foren aixecades fins deu anys més tard. A finals de 1944 l'Ajuntament de Barcelona va adquirir els terrenys de Santa Coloma que quedaven a la seva banda per un milió de pessetes, pagament que incloia també el dret a extraure àrids de la llera del riu. Aquesta ha estat l'última annexió de terrenys que ha viscut Barcelona des dels temps de l'agregació dels antics municipis del pla.


*1959.- En un dels extrems un cartell amb una mena de bústia lligada amb un candau demana als usuaris de la passera que col·laborin amb ajuts pel seu manteniment i conservació.

*1964.- Una altra imatge de la passera durant els anys 1960's


Els veins del barri del Bon Pastor es comunicaven amb Sant Andreu a través del carrer Sant Adrià. Per fer-ho amb Santa Coloma tot era més complicat ja que els ajuntaments es desentenien del tema de construir un pont.  L'única via de pas era en realitat una passera sobre el riu construida amb taulons i fustes d'una manera d'allò més arcaica i simple.
Un home s'encarregava periòdicament de posar i treure els taulons. La majoria dels usuaris cada cop que hi  passaven li allargaven una propina. Però els dies de pluja, quan el Besòs baixava massa ple, aquesta sol·lució dels taulons no era possible i sense la passera fent servei calia recòrrer uns quants quilòmetres fins al pont de Santa Coloma per travessar el riu. La passera del Molinet permetia també fer el camí més curt a tots els obrers que, d'una banda o altra del riu, anaven diàriament a treballar a les nombroses fàbriques i indústries que hi havia a la zona. Aquesta situació va durar fins ben entrats els anys 1970's. Fins a l'any 1978 no es va inaugurar l'actual pont del Molinet.


*1930.- Plànol de la ribera del Besòs en el que es veu delimitada en vermell la porció de terreny del municipi de Santa Coloma que quedava a la banda de Barcelona del riu. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la).

*1930.- En aquesta altra imatge del plànol es pot apreciar (delimitada amb un cercle verd) la zona en la que hi havia la Passera del Molinet. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la).

diumenge, 11 de desembre de 2011

ORXATERIA DEL TIO NELO. Pla de Palau / Porxos de'n Xifrè. (1835- 1890)


*1860.- L'orxateria del Tio Nelo, ja instal.lada sota els Porxos de'n Xifré, segons un dibuix de l'època de Josep Lluís Pellicer.

L'Orxateria del Tio Nelo va ser un legendari establiment de la primera meitat del segle XIX. De fet, va ser la primera orxateria que es va obrir a Barcelona. El Tio Nelo, que es deia en realitat Manuel Arnal i havia arribat de València, va ensenyar als barcelonins el gust d'una estranya beguda de color clar a base de xufles triturades que ben aviat va aconseguir un notable èxit entre la ciutadania amb independència de la classe social. Gent de tota mena i condició baixava al Pla de Palau a degustar l'orxata i també els granissat de taronjes i llimones que el popular Tio Nelo preparava i servia vestit de llaurador. La clientela més fidel, segons apunta Gaietà Cornet, eren els alumnes que concorrien a les classes de Llotja i que es gastaven 4, 6 o 8 quarts (encara no hi havien pessetes) en funció del tamany del got. El negoci va funcionar tan bé que un anys després el tio Nelo es va establir en uns baixos de les voltes de'n Xifré al passeig d'Isabel II just al costat del Restaurant Les 7 Portes.
A l'hivern venia torrrons i sobretot bunyols i el negoci va durar fins després de l'Exposició Universal de 1888.  

dissabte, 10 de desembre de 2011

ESCULTURA LA DONA. Josep Ma. Subirachs. Via Augusta 197 (1975-1995)

L'any 1975 l'empresa La Seda de Barcelona va donar a la ciutat una escultura de Josep Maria Subirachs anomenada La Dona, que es va instal·lar sobre un pedestal a la mateixa vorera de l'entrada principal de la seu de l'empresa a Via Augusta 197 cantonada Calvet. Amb aquesta escultura es commemorava el 50è. aniversari de la fundació de La Seda. 
No es tracta en aquest cas de la desaparició d'una obra, però sí d'una pèrdua per Barcelona d'una escultura, que va ser sorprenemtment traslladada a la zona insdustrial del Prat de Llobregat quan l'empresa Azko, propietària de La Seda, va decidir deixar l'edifici de Via Augusta i traslladar-se a la localitat riberenca del Baix Llobregat. 
L'obra, ubicada avui a l'empresa Catalana de Polímers (antiga Terlenka), constitueix una nova utilització per part  de Subirachs de la tècnica del negatiu. En forma còncava representa la silueta d'una dona, sense cap ni braços visibles, coberta amb un llençol. El cos és de marbre i té adossada una altra forma idèntica de bronze. Contrasta el blanc i el negre d'ambdues parts. La forma del llençol sobre el cos de la dona imita els vestits de l'antiguitat grecoromana, però també té una càrrega eròtica remarcable, perquè juga amb la idea d'una dona dormint nua que es transparenta sota el llençol. Sense que se m'enfadin els pratencs considero que si aquesta escultura ha de romandre a la seva vila fora preferible exposar-la en una zona més cèntrica. 

*2009.- Actual ubicació de l'escultura La dona en ple paissatge industrial del Prat de Llobregat

STUDIO 54. Discoteca. Paral·lel 64. (1980-1994)

 

Una de les discoteques de més renom que ha tingut Barcelona al llarg dels anys va ser l'Studio 54 del Paral.lel. El nom evocava la mítica sala novaiorquesa, que va ser tan popular a finals dels anys 1970's i que concentrava cada nit als personatges famosos més importants que passaven per la ciutat dels gratacels.
L'Studio 54 barceloní va ser inaugurat enmig d'una gran expectació el 9 d'octubre 1980 sobre l'edifici que abans havia estat el Teatro Español. Un americà, de nom Mike Hewitt, va ser el promotor del projecte. L'empresari teatral Matías Colsada que era aleshores el propietari de l'Español va acceptar el repte de convertir l'antic teatre en una macrodiscoteca que tenia que marcar un abans i un després en la història d'aquests tipus de locals a Barcelona. 
Els principis van ser una mica decebedors. Hewitt va creure que Barcelona era com Nova York i que tota la jet set baixaria al Paral.lel sense problemes. Pero l'Studio 54 es va convertir en la disco de moda de la ciutat i l'èxit va acabar sent atronador, especialment a partir de l'any 1982 quan el DJ Raúl Orellana va agafar les regnes de la cabina. A l'interior tot era com un espectacle per als cinc sentits. Les plujes de confetti, globus i cotó, les canonades de fum, la immensa barra, Les gogós que ballaven frenèticament dins unes gàbies... Tot plegat concentrat en un al·lucinant espai de tres plantes coronat per un bar i uns ponts colgants que permetien gaudir d'una vista aèria general de tota la grandiosa discoteca sempre farcida d'un empatx de llum, color i efectes especials. Sovintejaven les actuacions en directe i les festes i celebracions de tota mena. L'aforament oficial del local arribava fins a les tres mil persones. Studio 54 va contribuir a donar vida al Paral·lel, una via que en altres temps fou sinònim de bullici nocturn i diversió assegurada i que als anys 1980's semblava sumida en una decadència galopant. Entre els molts concerts inoblidables que aquesta sala va oferir destaquen especialment els d'Ultravox, Depeche Mode, Spandau Ballet, Tina Turner, Duran Duran, Simple Minds i New Order.

*1982.- Imatge interior de Studio 54. (Foto: Autor desconegut)

Aquest conte de fades es va allargar fins al 1994, any en que la macrodiscoteca va ser venuda al grup Chic, per donar pas a un curt període en que s'anomenà Chic Studio i després Chic Gallery, però ja no era el mateix. Al setembre de 1996 el local fou semienderrocat mantenint només l'estructura de l'antic teatre. Quatre any més tard donà pas al restaurant-espectacle Scenic Barcelona, que ben aviat va derivar cap un intent d'establir-hi un macroprostíbul amb showgirls, que la pressió veinal, davant un alcalde Clos cada cop més impopular, va aconseguir aturar. La història més recent del lloc que ocupà Studio 54 és la de l'obertura del local teatral Artèria Paral.lel.

dijous, 8 de desembre de 2011

FAÇANA EL CORTE INGLÉS (II). Plaça Catalunya (1970-1991)

*1973.- Vista aèria de la Plaça Catalunya. A l'esquerra de la imatge la façana de marbre polit de color gris dels magatzems El Corte Inglès tal i com era als anys 1970''s i 1980's.

L'any 1970 un cop enderrocada la Casa Vicenç Ferrer, els coneguts magatzems El Corte Inglés van ampliar el seu recinte comercial i van crèixer fins a la cantonada amb Ronda de Sant Pere, tot incorporant a la imatge de la Plaça Catalunya una nova façana que seguia l'estil de l'original inaugurada el 1962. No obstant, en aquesta ampliació el marbre de tonalitat grisa era molt més visible ja que el cos principal de la façana era desprovist de finestres i només les lletres verdes lluminoses del logo de l'empresa presidien el frontal de la façana de Plaça Catalunya. La façana no era llisa i les peces de marbre eren col.locades de manera que conformaven una textura irregular amb formes geomètriques. A l'extrem de Ronda de Sant Pere, sobre l'entrada de la mateixa cantonada, la façana en corba presentava la mateixa disposició que l'original de 1962 amb finestres de vidre. El conjunt, obra de Luis Blanco-Soler i Lorenzo García Bordón (arquitectes oficials de tots els centres comercials de El Corte Inglés),  era coronat per un cos rodó de vidre a la novena planta on s'hi instal·là la cafeteria-restaurant amb vista panoràmica sobre la plaça.
Aquesta imatge dels grans magatzems va romandre fins als 1991, quan la façana va ser totalment reformada segons un projecte conjunt  dels arquitectes Torres, Martínez Lapeña, Bohigas, Martorell i Mackay. Aquest nou canvi d'imatge va integrar també la nova ampliació resultant de la incorporació de dos immobles contigus fins a la cantonada amb Fontanella, que li van donar l'aspecte que avui podem veure.

dimecres, 7 de desembre de 2011

ESTACIÓ PROVISIONAL BALMES/GRAN VIA. Linia de Sarrià. (1927-1929)


*1928.- Una imatge de l'estació provisional de final de trajecte de la línia de Sarrià, situada al mig del carrer Balmes entre el carrer Corts (actual Gran Via) i la Ronda Universitat. Els edificis del fons corresponen al carrer Pelai.

El soterrament de la linia de tren del carrer Balmes, que unia Barcelona amb Sarrià, va comportar la necessitat de realitzar diverses obres provisionals, per tal de mantenir el servei al màxim possible durant els treballs de cobertura de la linia. L'actuació més destacada fou la construcció d'una estació provisional al mateix carrer Balmes mentre s'executaven els treballs de soterrament de l'estació de final de línia de la Plaça Catalunya al costat del carrer Pelai. 
Provisionalment el final de trajecte s'acabava al mateix carrer Balmes entre Gran Via i Ronda de la Universitat on es varen aixecar dues andanes amb una tercera al mig i unes viseres que servien per protegir de la pluja als viatgers que esperaven o arrivaben a l'estació. La construcció d'aquesta instal·lació provisional va iniciar-se a començaments de 1927 i va entrar en servei el dia 8 de maig d'aquell any, a la vegada que quedava fora de servei l'antiga estació de superfície de Plaça Catalunya/Pelai. El baixador provisional es mantingué en peu fins el 24 d'abril de 1929, data en que va començar a ser desmuntat coincidint amb l'entrada en servei del trajecte soterrat. El carrer Balmes va ser reasfaltat i obert per fi al trànsit rodat lliure per sempre més de vies i passos a nivell.

*1927.- Publicitat d'una botiga de pells situada al començament del carrer Balmes. Al final de l'anunci es fa referència al baixador provisional.


.
*1928.- L'estació provisional  vista des de la Ronda Universitat

*1928.- Una imatge de les andanes de l'estació provisional al mig del carrer Balmes.

*1929.- Desmuntatge de l'estació provisional. Per fi podia obrir-se el carrer Balmes sense vies. 

dimarts, 6 de desembre de 2011

POMPEYA. Cabaret. Music Hall. Paral·lel 52. (1914-1941)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ

*1920.- L'entrada al Cabaret Pompeya al número 52 del Paral·lel en una imatge captada a l'any que hi va explotar la bomba.

*1930's.- Programes de mà amb les artistes habituals que actuaven al Pompeya, entre elles la popular Bella Dorita (Font: Benet Rossell. Cliqueu a sobre per ampliar.)

El Music-hall Pompeya fou un dels cabarets més populars del Paral·lel durant la primera meitat del segle XX. Era situat a la cantonada amb Nou de la Rambla (l'entrada al local era pel número 103 d'aquest carrer) just on avui es troba la Sala Bagdad.
Fou obert el 19 de desembre de 1914 en el local que abans havia estat Teatre Gayarre i era freqüentat per obrers, estudiants i classes populars. El seu aspecte extern era extraordinàriament simple i recordava més un magatzem industrial que no pas un local d'espectacles i diversió. La clientela hi consumia llimonades i cerveses i la permissivitat permetia a l'interior uns nivells elevats de la xerinol·la i soroll. L'espectacle començava a primera hora de la tarda i s'hi feien tres sessions. Les artistes (ballarines i canzonetistes) desfilaven per la pista, s'insinuaven al personal amb moviments sinuosos i dialogaven amb el públic generant converses picants que anaven pujant de to. Esporàdicament mostraven alguna part íntima de la seva anatomia entre l'expectació i l'embadaliment dels congregats.
El Pompeya va passar tràgicament a la història del pistolerisme a conseqüència de l'atemptat que va patir el dia de 12 de setembre de 1920 poc després de la mitjanit. Eren els anys de lluites aferrissades i sagnants entre els activistes del Sindicat Únic (anarquista) i del Sindicat Lliure (emparat per la patronal). Dos dies abans, en un enfrontament entre bandes armades, havien resultat morts dos treballadors de La Publicitat afiliats al Sindicat Lliure. Va ser aleshores quan els activistes d'aquest sindicat van decidir provocar un atemptat per tal que s'inculpés als membres del Sindicat Únic. Aquella nit durant el descans de l'espectacle, Inocencio Feced, confident de la policia i activista del Lliure, va deixar una bomba sobre una de les butaques, la va cobrir amb la seva gorra i se n'anà als lavabos. Només uns minuts després, l'artefacte va esclatar amb el resultat de 6 morts i 18 ferits greus. Feced va ser detingut, però no es va poder demostrar res i el pistoler acabaria en llibertat uns dies després i tres anys més tard encara podria participar en l'escamot que va assassinar a Salvador Seguí, El Noi del Sucre. 


*1920.- La Vanguardia del dimarts 14 de setembre recollia així el fets de l'atemptat del Pompeya. (Cliqueu a sobre per ampliar-ho).

*1920.- Destrosses provocades per la bomba que va esclatar al pati de butaques del Pompeya el 12 de setembre d'aquell any.

Al poc temps, el Pompeya es va recuperar del trauma d'aquesta matança i va continuar la seva singladura al Paral·lel. Durant la primera meitat dels anys 1930's, sota la direcció d'Antoni Astell, el local va viure un nou període d'esplendor. Astell va ampliar el Pompeya amb la compra del local del costat, on hi havia el cafè La Subasta, hi va fer una reforma radical i va dotar-lo d'una façana més cridanera. A l'interior es va instal·lar una passarel·la lluminosa amb uns jocs de llums espectaculars que ressaltaven els artistes acolorint les seves figures. La contractació d'artistes de reconegut prestigi com Bella Dorita o Estrellita Castro van ajudar a augmentar la categoria del local. El conjunt ampliat disposava a més de dues dependències annexes: el Cabaret Dancing Palace i el Hollywood Bar Dancing.

*1925.- El Pompeya va tornar a funcionar després del desgraciat incident de la bomba.

*1931.- Programació del Pompeya a l'abril d'aquell any, la setmana abans de la proclamació de la Segona República.



Però després de la Guerra Civil, el Pompeya ja no era el mateix i va caure en una decadència que precipità el seu tancament a començaments dels anys 1940's.
L'escriptor Andreu Martín ha evocat aquest mític local del Paral·lel en el seu llibre Cabaret Pompeya, una obra del gènere de novela negra publicada el 2011.