dimecres, 30 d’octubre del 2019

JOIERIA RELLOTGERIA CARLOS VENDRELL. Rambla / Sant Pau. (1920's-1960’s)


*1920's.- Una imatge de la Joieria de Carlos Vendrell amb la seus aparadors plens de joies i rellotges.

Coneguda popularment i durant molts anys com la joieria del Liceu, aquest establiment va pertànyer a una de les nissagues de joiers i rellotgers més antigues de Barcelona: la família Vendrell. Tot i que el seu primer negoci va arrencar al 1840 del barri de Sants, la botiga de la Rambla del Centre número 2 que feia cantonada amb l'entrada al carrer Sant Pau, als baixos de l'edifici del Liceu, va ser durant anys la joieria més emblemàtica dels Vendrell.
Es distingia clarament i de lluny pel seu rellotge d'esfera que hi havia a l'exterior a la mateixa cantonada. Carlos Vendrell va ser l'artífex de l'expansió de l'empresa creada pel seu pare Jaume Vendrell, que havia començat amb un negoci de quincalla amb la seva dona Francesca Castellà al número 37 del carrer Hospital. Carlos Vendrell Castellà va ser regidor de l'Ajuntament de Santa Maria de Sants i figura clau en l'expansió del negoci.

1920's.- Propaganda de la Joieria Vendrell. (Font: todocoleccion.com). 

*1925.- Anunci de la joieria publicat en premsa.  (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

*1930's.- La joieria de Carlos Vendrell (fletxa groga) amb el seu rellotge a la cantonada. (Foto: Josep Brangulí /AFB).

*1964.- Postal en la que podem veure la rellotgeria Vendrell en els seus últims anys. El rellotge sobre la porta d’accés a la botiga encara es visible a la cantonada amb el carrer Sant Pau. 



diumenge, 27 d’octubre del 2019

BANYS PÚBLICS MUNICIPALS DE LA PLAÇA D'ESPANYA (1929-1980's)

Agraïments a CARMEN GIMÉNEZ, ELOI FC i VALENTÍ PONS TOUJOUSE.
 
*1929.- Vista de la plaça d'Espanya durant els dies de l'Exposició Internacional. Al fons l'edifici-hotel que acollia les termes municipals. (Foto: Gabriel Casas i Galobardes / AMB)

Els primers banys públics municipals a Barcelona van aparèixer amb la Exposició Internacional de 1929. Eren al subsòl d'uns dels hotels que envoltaven la plaça d'Espanya. Concretament el que ocupava la cantonada entre la Gran Via i l'arrencada del carrer Creu Coberta. Van ser oberts al públic amb el nom de Termas Municipales.


*1929.- Retall de premsa en el que es reprodueix una nota de l'Ajuntament que defensa la idoneïtat de les termes públiques, poc abans de la inauguració de les de Plaça d'Espanya. (Font: El Diluvio. Edició del 28 de juliol. Biblioteca de Catalunya).
 
 
*1929.- Dues imatges de l'interior de les termes. (Foto: Gabriel Casas i Galobardes/ANC)
 
 
*1929.- Dues imatges més de les termes i les dutxes circulars de la plaça Espanya (Font: Blog bereshit)
 
Com tantes altres coses, aquestes termes van caure en l'oblit un cop clasusurat el gran esdeveniment internacional que va suposar l'Exposició. Al cap de menys d'un any presentaven un estat lamentable d'abandonament.
 
*1930.- Acabada l'Exposició, La Vanguardia del 16 de març proposava la recuperació de les malmeses termes per als nens de les escoles municipals amb aquest article. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

Tot i això reapareixerien uns anys després ja dintre el periode republicà promoguts pel Club Femení i d'Esports i foren reoberts com a piscina del club a l'octubre de 1932. L'acte d'inauguració va ser presidit pel president Francesc Macià i pel batlle de la ciutat Jaume Aiguader.

*1932.- La piscina de les termes de la Plaça d'Espanya reinaugurada dintre del local social del Club Femení i d'Esports. Francesc Macià i Jaume Aiguader hi són presents.
 
El Club Femení i d'Esports va desaparèixer al 1936 amb l'inici de la Guerra Civil. A partir d'aleshores els banys tornaren a viure una etapa d'oblit i decadència.
No obstant això, a la postguerra van tornar a entrar en servei per pal·liar les mancances de molta gent sense llars en condicions i progressivament es van anar deteriorant. El seu ús més frequent però, va ser el d'urinari públic. El vestíbul del local que les acollia es completava amb una administració de travesses, un estanc i un servei d'enllustrador de sabates. La pista d'aquesta instal·lació es perd a començaments de la dècada dels 1980's.

*1960's.- L'entrada a les termes ja en fase d'avançada decadència. (Foto: Autor desconegut).

diumenge, 13 d’octubre del 2019

ARTÍCULO 26. Gran de Gràcia 25. (1987-1991)




Successor del Monumental en ple cor de Gràcia, aquest bar musical, apte per actuacions en directe, va aparèixer a l'abric de la imparable febre preolímpica de locals freds i de disseny, que va embolcallar tota Barcelona durant els últims anys de la dècada dels 1980's.
La inauguració del local es va produir a finals de novembre de 1987 amb una festa amb gran presència dels mitjans a la que hi varen fer cap músics com Jorge Pardo,  Salvador Benavent, Josep Mas Kitflus i el mag Idrox.
La direcció de la sala anava a càrrec de Jorge Rodriguez.  Roda de Saxos i el guitarrista Diego Cortés van ocupar l'escenari en els dies següents.


*1988.- Algunes de les actuacions que es van poder veure a Artículo 26 durant els primers mesos  d'aquell any. (Font: todocoleccion.com)
 
A l'abril de 1988 hi va actuar Betsy Pecanins (1954-2016), una artista mexicana d'origen nordamericà nascuda de mare catalana i coneguda com la reina del blues de Mèxic 

*1990.- Cartell anunciador d'una festa de presentació de l'álbum Violator del grup britànic Depeche Mode.
La pista de l'Artículo 26 es perd poc després de començada la dècada dels 1990's, amb una programació que presenta dues sales separades amb activitats de discoteca, balls de saló, salsa, sevillanes i algun espectacle porno. El 3 de gener de 1991 apareix per darrera vegada a la cartellera de La Vanguardia.
*1990.- Amb l'arribada de la nova dècada Artículo 26 comença ja a mostrar signes de decadència respecte del projecte inicial com ho palesa aquest anunci. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
*1991.- Activitats diverses a Artículo 26 segons aquest anunci que fou l'últim aparegut aparegut a la cartellera al gener d'aquell any.

dissabte, 5 d’octubre del 2019

EL DESERT DE SARRIÀ (S. XVI) I LA CAPELLA DE SANTA EULÀLIA (1463-1936)

Agraïments a ELOI FERNÁNDEZ CASTILLO

 
Gravat amb una vista de Barcelona des dels terrenys del Desert de Sarrià i fragment del mateix. (Publicat a Voyage pittoresque et historique en Espangne d'Alexandre de Lamborge / AHCB)
 
El nom de desert s'aplicava antigament als terrenys dels convents emplaçats als afores de les viles i ciutats, que generalment eren envoltats de grans espais oberts i silenciosos idonis per a la pràctica de la meditació i el recolliment espiritual.
El Desert de Sarrià era un d'aquest espais. Envoltava un convent de frares caputxins que estigué actiu entre 1578 i 1835. El seu emplaçament el podem situar entre la continuació del carrer Major de Sarrià un cop creuada la Ronda de Dalt, conegut com passeig de Santa Eulàlia, i els carrers de Can Caralleu i del Desert. Segons la llegenda aquí va néixer i viure Santa Eulàlia al segle IV a l'època romana. La finca havia estat cedida als caputxins pel duc de Ferlandina i els religiosos la van convertir en un espai arbrat i bucòlic on hi destacaven un seguit de figures de fang que evocaven diversos conceptes espirituals.
Durant el setge militar de 1714, el convent va ser ocupat militarment, si bé la majoria dels frares van poder continuar la seva tasca espiritual i la comunitat fou respectada.
El convent va desaparèixer després de la desamortització de 1835 i la finca passà a mans de Henry Misley, un anglès que hi establí la seva residència i que no tingué massa cura en mantenir adequadament els jardins i va fer desaparèixer les figures de fang, 
Posteriorment el doctor Josep Ricart i Gila (1846-1920) i l'industrial del ram tèxtil Josep Sert i Rius (1840-1895) hi fundaren un asil per obrers invàlids i mutilats, la construcció del qual encarregaren a l'arquitecte Josep Amargós i fou inaugurat el 1894 dins els límits de l'antic desert.

 
*1906.- Dues vistes de l'asil construit a l'espai del Desert de Sarrià. (Foto: Arxiu Municipal de Barcelona)

L'11 de setembre de 1905 s'hi celebrà una de les primeres Diades Nacionals de Catalunya amb l'assistència de polítics i personalitats culturals de l'època, entre ells Santiago Rusiñol que parlà davant de més de 5.000 persones.   
Les intervencions arqueològiques realitzades el segle passat sobre aquells terrenys van permetre localitzar unes guixeries (ornaments dels murs de l'antic convent caputxí) i un bloc rectangular de calcària, que feia les funcions de marxapeu per ajudar a pujar als cavalls. Se'l coneix com el cavalcador de Santa Eulàlia i es conserva davant l'església dels caputxins, al número 2 del carrer del Cardenal Vives i Tutó.
 
La pedra o cavalcador de Santa Eulàlia.
 
 

*1897/1920.- Dues imatges de Capella de Santa Eulàlia  amb l'edifici de l'asil del Desert de Sarrià adossat. (Font: AFB)
 
Des de l'any 1463 està documentada també en aquest indret una capella dedicada a Santa Eulàlia,  La capella fou destruida en els dies posterior a l'Alzamiento feixista de juliol de 1936. 
A finals del segle XX, els sarrianencs de la zona encara anomenaven el Desert a aquell sector. L'obertura de la Ronda de Dalt però, el va partir per la meitat i la urbanització del parc de Joan Raventós també va contribuir a canviar l'aspecte de la zona. Avui només el carrer del Desert i la residència d'avis de l'Institut del Desert de Sarrià recorden el nom que tingué aquella finca.