dijous, 1 març de 2012

BARRAQUES DE RERA EL CEMENTIRI. Poblenou. (1890's - 1989)

Article el·laborat amb el suport de MARTA DOMÍNGUEZ SENSADA

*1970.- Vista de l'entrada principal del cementeri de l'Est a Poblenou. A la dreta de la imatge, perfectament aliniat amb les vies del tren i el mur del cementiri, es pot veure, perimetrat en vermell, el nucli barraquista popularment conegut com les barraques de rera el cementiri. (Foto: Fondo TAF-ANC)

De tots els nuclis de barraques del front litoral marítim de Barcelona (Somorrostro, Pequín. Camp de la Bota, Bogatell, Marbella...), les que eren emplaçades al costat del Cementiri de l'Est al barri de Poblenou, varen ser les últimes en ser enderrocades. De fet, eren també les més ben integrades al teixit urbà i configuràven bàsicament un carrer paral·lel al mur del cantó de mar del cementiri, ocupant un espai allargat que limitava amb l'esmentat recinte funerari d'una banda, i amb l'entramat de vies de l'estació ferroviària de mercaderies del Bogatell, de l'altra.
El barraquisme havia arribat a Barcelona a les acaballes del segle XIX, com a conseqüència de la mancança d'habitatge per acollir un fenòmen migratori en alça. L'Exposició Universal de 1929 i la gran quantitat d'obres que va comportar aquell event, va generar un nou allau de mà d'obra nouvinguda que va tenir que instal.lar-se en zones disperses i despoblades, generalment terrenys propietat de l'Estat, que ningú reclamava.


*1935.- Fragment d'un plànol municipal en el que es pot apreciar el nucli barraquista distribuit paral·lelament a la paret del cementiri. A l'altra banda, l'Estació del Bogatell i el mar. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya)

L'espai contigu al cementiri de Poblenou va tornar a ser un catalitzador pels assentaments barraquistes d'aquests emigrants. Aquest nucli va arribar a sumar fins a una vuitantena de barraques d'obra, que els propis habitants havien construit amb les seves mans. Amb el temps la seva integració al barri era total i molts d'ells treballaven en els tallers i fàbriques existents a la zona. Rera el carrer principal (avui dedicat a la bailaora Carmen Amaya), que donava a la tàpia del cementiri, les barraques s'amuntegaven sense ordre, però formant entre elles estrets passadissos i carrerons.
Tot i els febles intents del porciolisme per començar a erradicar les barraques a partir de 1958, el nucli de darrera del cementiri va aguantar dempeus fins al final. Un final inevitable marcat per la urbanització de tota la zona del Bogatell amb motiu dels Joc Olímpics de 1992. Barcelona necessitava un rentat de cara a fons per oferir al món una bona imatge. La decissió d'ubicar la vila Olímpica dels atletes a l'entorn del barri de Poblenou acabaria sent el detonant definitiu per l'enderroc de les barraques i la reurbanització total de la zona.


 

*1989. - Passadissos i carrerons entre les barraques (Fotos: Marta Domínguez Sensada).

*1989.-  Enderrocament de les últimes barraques al desaparegut carrer de Darrera del Cementiri (avui molt més ample i dedicat a Carmen Amaya). A la dreta de la imatge la paret del cementiri de l'Est. (Foto: Marta Domínguez Sensada).

Podeu trobar més informació sobre el fenòmen del barraquisme a Poblenou en aquest enllaç:

TEATRO ESPAÑOL. Paral·lel. (1909-1980)


Sobre les cendres del desaparegut Circo Teatro Español, arrassat per un violent incendi una nit de maig del 1907, s'hi va edificar ràpidament un nou teatre més gran que l'anterior, que passaria a ser el de més capacitat de tot el Paral·lel amb més de 1.300 localitats. El propietari del solar Josep Terrés va encarregar l'obra a l'arquitecte Melcior Viñals i el nou Teatro Español va inaugurar-se el dissabte 27 de novembre de 1909 amb la representació de l'òpera La Dolores.

*1911.- El Teatro Español (perfilat en vermell) durant els seus primers anys. Davant es poden veure els grans tendals del popular Cafè Español sobre la vorera del Paral·lel, més a la dreta l'Arnau i al fons el monument a Colom. 

Durant aquesta primera època i fins a la República va ser conegut com a Gran Teatro Español. A partir del 1911 va començar a incorporar projeccions cinematogràfiques al seus programes fins el 1917. En els anys següents i fins als anys 1930's, les representacions teatrals acaparaven majoritàriament l'activitat del local on hi triomfaven els vodevils de la companyia de Josep Santpere i de l'artista Elena Jordi. L'any 1935 es va convertir en cinema.

*1925.- Dues imatges de l'interior del Teatro Español.


Acabada la Guerra Civil, el 17 de desembre de 1939 l'Español va tornar a obrir portes com a  cinema. No obstant això, es va arribar a una mena d'alternança teatre-cinema. Als anys 1940's hi van actuar còmics com Alady i Lepe i als anys 1950's Els Vienesos Arthur Kaps i Franz Joham, i posteriorment va passar d'oferir espectacles teatrals a projeccions cinematogràfiques. Com a Cine Teatro Español es va mantenir en la cartellera entre les acaballes dels anys 1950's i els primers anys 1960's .

*1950's.- A mitjans dels anys 1950's el Teatro Español començava a quedar envoltat pels nous edificis del Paral·lel.


*1953.- Entrada al Teatro Español en els seus anys de cinema. S'hi projectava La dama de Trinidad amb Rita Hayworth i Gleen Ford.


*1970.- Cartell d'un vodevil presentat a l'Español en la seva darrera etapa sota la direcció de Matías Colsada

A mitjans dels anys 1960's i durant els seus últims anys, va tornar al teatre després que el local va passar va ser gestionat per l'empresari Matías Colsada. La història de l'Español acaba a finals de març de 1980. El local, tot i mantenint part de la seva estructura externa va ser remodelat per convertir-se en la popular macrodiscoteca Studio 54.


*Espectacles teatrals presentats al Teatro Español l'últim dia dels anys 1968 i 1978, quan el local era propietat de l'empresari teatral Matías Colsada (Font: Arxiu de La Vanguardia)