dilluns, 30 de juliol de 2018

CINE ALBORADA. Galileu 282-288. (1947-1964)

 
 
 
El barri de Les Corts ha estat històricament un dels més mancats de sales cinema. De fet, abans de l'obertura del Loreto (1963) i del Renoir Les Corts (1996) només hi trobem la sala coneguda com a Cine Alborada, situada al número 288 del carrer Galileu, entre Can Bruixa i Novell.
Tot i que els estudiosos de la història de les sales de cinema a Barcelona [1] han fixat l'any de la seva obertura al 1948, el cert és que els col·leccionistes de programes de mà del cinema Alborada n'han trobat de datats als primers dies de 1947.
 
*1947.- Un dels primers programes de mà del Cine Alborada. (Font: todocolección)
 
La sala disposava d'un aforament de 845 localitats i fins el 1954 les programacions no van començar a aparèixer a les cartelleres dels diaris. Fins aleshores s'anunciaven pels barris de Sants i Les Corts en programes de mà i petits anuncis a les botigues. El local pertanyia a l'empresa Las Arenas S.A. que també gestionava les sales Albéniz, Arenas i Gayarre del barris de Sants i Hostafrancs. En els seus primers temps només obria els caps de setmana i amb el pas dels anys va passar a programació diària.
A l'any 1955 el cinema va ser sotmès a una reforma  a càrrec de l'arquitecte Antoni de Moragues i Gallisà que va permetre modernitzar les instal·lacions. L'Alborada compartia en aquells temps programació amb els esmentats Arenas i Gayarre, de manera que en una mateixa jornada les bobines de les pel·lícules eren transportades de sala a sala per un ciclista, que possibilitava la projecció simultània del mateix film en tres sales diferents.
En els seus últims anys va ser un dels cinemes on un adolescent Quim Monzó -aleshores veí del barri- va tenir els seus primers contactes amb el món del cinema. Al juny de 1961 la premsa hi anunciava un acte d'Homenatge a la Vellesa promogut pel Patronat Local de Les Corts. Al novembre de 1964 va tancar portes definitivament. 
 
*1961.- Notícia de la celebració de l'Homenatge a la Vellesa al local del cinema Alborada (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
 
 
[1].- Munsó Cabús, Joan.- Els cinemes de Barcelona. Edicions Proa. 1995
Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Editorial Temporae 2015.  

diumenge, 29 de juliol de 2018

MIRADOR PLAÇA DE LA HIDRÀULICA. Montjuïc. (1920's-1987)

Agraïments a ELOY FC


*1920's.- Foto captada abans d'urbanitzar-se definitivament aquell sector de la muntanya de Montjuïc. ja s'hi pot veure la plaça de la Hidràulica (fletxa groga) i al costat apareix l'Estadi Català situat al sot de la Foixarda. Aquí el podem veure amb la graderia lateral ja totalment construida abans de ser convertit en parc d'atraccions durant l'exposició. (Foto: AMB).

Les primeres urbanitzacions de la muntanya de Montjuïc prèvies a les obres de l'Exposició Internacional de 1929 ja havien deixat enllestit un espai ajardinat amb un circumferència d'aigua al centre i lleugerament elevat mitjançant un perimetre format per murs, escales i baranes. Als plànols que es van distribuir durant l'Exposició l'indret figurava identificat com a mirador, si bé aviat va ser conegut com a plaça de la Hidràulica. Durant el certamen internacional era l'espai d'accés al restaurant Ambassadeurs al que servia d'entorn amb l'elegant brollador lluminós instal·lat davant del local.



*1929.- Dos plànols de les instal·lacions de l'Exposició de 1929 al sector de la plaça de la Hidràulica. En ambdós acasos, s'identificava el lloc només com a Mirador. (Fonts: i Col·lecció particular de Francisco Arauz).

El restaurant fou desmentellat després de l'exposició igual que el Poble Oriental que s'estenia a la banda de ponent. La configuració de la plaça va quedar inalterada després de la Guerra Civil, si bé quedava un xic allunyada del parc de Montjuïc i no era un espai gaire transitat, llevat dels barraquistes que havien començat a poblar la zona dels voltants de l'estadi cap al cim de la muntanya.

*1932.- Fragment d'un plànol posterior a l'Exposició en que l'espai apareix amb el nom de plaça de la Hidràulica. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).
 
La instal·lació de la zona d'examens de conducció, emplaçada en el tram que portava fins a l'Estadi, va tornar a animar aquell lloc a partir de finals dels anys 1960's. Els examinants i els seus familiars i amics es concentraven prop de la zona per esperar el moment de les proves i matar els nervis amb la contemplació d'aquell indret.

*1986.- Vista general de la plaça de la Hidràulica en els seus últims temps. Al fons el Palau Nacional, les Piscines Picornell i l'Estadi. Sobre aquests terrenys s'aixecarien les instal·lacions del INEFC (Institut Nacional d'Educació Física de Catalunya) i l'entorn que el separava de l'estadi quedaria convertit en l'anella Olimpica. (Foto: Antonio Lajusticia Bueno. AMB). 
 
*1987.- La plaça d'Europa a la dreta de la imatge aèria va començar a prendre terreny a la vella plaça de la Hidràulica (esquerra), que seria eliminada poc després en construir-se l'INEFC (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

Les obres de la anella olímpica van acabar amb aquell petit espai ajardinat. Al seu costat es va urbanitzar la plaça d'Europa amb la torre de comunicacions de Telefònica i sobre el mateix espai l'edifici de l'INEFC.

dissabte, 28 de juliol de 2018

DIONISOS URGELL. Restaurant grec. Comte d'Urgell 90 (1993-2018)


 
El primer restaurant amb el nom de Dionisos que hi hagué a Barcelona va obrir al carrer del Cometa, prop de l'Església de Sant Just, rere l'Ajuntament. Va ser el primer grec de la ciutat en aquells inicis de la dècada dels 1980's quan el menjar helènic era encara un gran desconegut a Barcelona.
Uns anys més tard, al 1993, Ioannis Golias va crear la cadena de restaurants Dionisos i va obrir el primer a la cantonada entre Comte d'Urgell i Diputació, al costat de la cocteleria Sant Trop i davant del local que seria durant uns anys la redacció del diari El Periodico de Catalunya, avui ocupat per l'Hotel del Comte.
Aquell primer Dionisos d'Urgell tenia un carisma que no tingueren cap dels altres que posteriorment obririen escampats per la ciutat, a barris diversos com Gràcia, el Born, o fins i tot al propi Eixample al local del carrer Aribau que havia ocupat històricament el restaurant Boston.
 
 
L'encarregat del local, un home prim que semblava talment sortit d'una taverna de la Plaka d'Atenes i al qual el pas dels anys li va anar aclarint el color dels seus frondosos bigotis, era com una veritable icona humana de l'establiment. Una porta corredera de vidre era el recurs per facilitar el trànsit dels clients perque el mostrador era a molt poc espai de l'entrada. A l'interior un espai petit però molt pintoresc reproduia a la perfeccio l'ambient dels bars grecs. El tzatziki, els giros, la moussaka, les dolmades, la tarama i aquella amanida amb petits cubs de formatge feta entre l'enciam, hi feien la resta.
Després de 25 anys de funcionament el Dionisos d'Urgell va tancar sobtadament el 2018 completant una última etapa en la que, segons el parer d'alguns clients, el servei havia decaigut notablement. Va ser substituït per una pizzeria.
 
* 2000's.-  La porta d'accés a l'interior del Dionisos Urgell.
 

dimecres, 25 de juliol de 2018

CASA DEL MARINO. Grup Escolar. Carrer de l'Escar. Moll de Rebaix. (1930-1991)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ i ELOY FC


*1930.- Emplaçament de La Casa del Marino entre el Port Vell i el barri de la Barceloneta.

Cap a finals dels anys 1920's la Societat del Pòsit Marítim va adquirir un solar al Moll del Rebaix, davant de la Barceloneta,  per construir-hi un edifici social i recreatiu per als treballadors portuaris, que fou inaugurat a finals de 1930 amb el nom de Casa del Marino

*1930.-. Una notícia sobre les primeres activitats a la Casa del Marino abans de l'acabament definitu de la construcció de l'edifici.  (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1932.- Emplaçament de la Casa del Marino sobre un plànol municipal de l'època. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) 
L'edifici a quatre vents era d'estil neoclàssic amb dos patis laterals i una façana de baixos i dues alçades amb una balconada amb balaustrada al pis principal. Del cos central de la façana sobresortia un pis més rematat per un frontó sota el qual hi havia la inscripció Casa del Marino. 

*1935.- Façana de la Casa del Marino. (Foto: Pérez de Rozas)

El 1932 l'edifici va ser cedit a l'organisme autònom de l'administració Instituto Social de la Marina, que s'encarregava de la previsió i cobertura mèdica i assistencial als treballadors del mar.

*1932.- A La Vanguardia del mes de gener s'informava de l'adquisició de l'edifici per l'Instituto Social de la Marina.

El 3 de novembre de 1935, el govern municipal presidit per l'alcalde Francesc Jaumar i de Bofarull hi va inaugurar el Grup Escolar Casa del Marino,  amb la qual cosa l'edifici va passar a tenir una funció docent orientada als nens del barri de la Barceloneta.

*1935.- Autoritats presents a l'acte d'inauguració del Grup Escolar a l'edifici de la Casa del Marino. (Foto: Pérez de Rozas)


* 1935.- Retall de l'edició de La Vanguardia del 5 de novembre d'aquell any

Durant el franquisme l'edifici va continuar fent la seva funció  fins que la voracitat desmesurada de les transformacions olímpiques va certificar la seva defunció. En el seu lloc es va construir l'edifici del Consorci El Far.
 
*1970's.- La Casa del Marino al centre de la imatge (fletxa groga). (Font. Escudo de Oro. Postals)
 
*1991.- Façana posterior de la Casa del Marino, a punt de ser engolida per les obres olímpiques.
 

dissabte, 21 de juliol de 2018

LA FONT AMB FANAL DE LA PLAÇA JOANIC (1870's-1950's).

Agraïments a SALVADOR CARMONA


*1931.- La font amb fanal era situada a la banda de muntanya de la plaça. (Foto: Josep Barrillón).

La plaça de Joanic rep el seu nom dels antics propietaris d'aquells terrenys. Josep Joanic els havia comprat el 1806 i posteriorment els seus descendents, especialment per iniciativa del seu nét Esteve Joanic, varen fer una primera parcel·lació el 1877 i d'aquí en va sortir la plaça, que durant molts anys va tenir una font amb fanal com a element més significatiu i referencial.
La font era situada sobre un graó i un pedestal de pedra amb un desguès al terra de la zona frontal protegit amb un reixat per evitar embussos i sortides de rosegadors. L'espai en forma de làpida on hi havia l'aixeta presentava un escut de l'antiga vila de Gràcia i el suport metàl.lic del fanal es projectava cap amunt fins a la pantalla de sis cares rematada per una corona.
La veina finca de Can Compte va suposar el límit de la plaça cap a la banda del Guinardó. La tanca de pedra Can Compte va ser enderrocada als anys 1930's, però fins després de la Guerra no s'hi va començar a edificar després de l'obertura del carrer Escorial i l'ocupació de les parcel·les del carrer del General Sanjurjo (avui de Pi i Margall). La font amb fanal desapareix a la posguerra producte de les successives urbanitzacions. Primer desapareix el fanal i finalment la font es suprimida del paissatge de la plaça.

*1930's.- Vista de la Plaça Joanic, quan encara limitava amb els amplis terrenys de la finca de Can Compte dels que quedava separada per una tanca, que seguia el curs per on avui discorre el carrer Escorial. Al quadrat vermell s'aprecia la font amb fanal. (Foto: Autor desconegut).

1940's.- La plaça Joanic després de la Guerra continuava amb una urbanització mínima. Alguns arbres al cantó de mar i la font amb fanal com a únic element destacable a la banda de muntanya. (Foto: Autor desconegut).
 
*1951.- La font de la plaça Joanic ja sense el fanal (Foto: Autor desconegut).

diumenge, 15 de juliol de 2018

ELS PINACLES DEL BANCO VITALICIO. Passeig de Gràcia / Gran Via (1949-1960's)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ

Entre els anys 1946 i 1949 es va aixecar a la cantonada de Passeig de Gràcia amb la Gran Via l'imponent edifici del Banco Vitalicio de España. És una construcció monumentalista de línies clàssiques i perfecta sintonia amb els cànons de l'arquitectura franquista, obra de l'arquitecte Lluís Bonet i Garí (1893-1993), un dels deixebles d'Antoni Gaudí més compromesos en la continuïtat de les obres de la Sagrada Família. 
Aquella nova seu del Vitalicio, inaugurada al gener de 1950, va superar en alçada a l'Edifici Fàbregas de la plaça Urquinaona/Trafalgar, esdevenint el més alt de Barcelona durant els anys 1950's, fins que el Banco Comercial Transatlántico de Diagonal /Passeig de Gràcia li va prendre la corona.
 
*1947-1949.- Dues imatges de l'edifici del Banco Vitalicio en construcció, captades des de la terrassa de la Casa Pich i Pon de Plaça Catalunya. La torre que corona l'edifici va ser construïda al final, quan moltes de les dependències del nou edifici ja eren ocupades. (Font: todocoleccion. com)
 
L'edifici va canviar de propietari a l'any 2009 després de l'adquisició del Vitalicio pel grup assegurador Generali, nom amb el que se'l coneix avui.   

*1950.- Coronament original de l'edifici del Banco Vitalicio d'España amb els pinacles que envoltaven la torre central.

 
*1950.- Fragment de l'article publicat al diari madrileny ABC el 5 de febrer d'aquell any en ocasió de la inauguració de l'edifici.

L'aspecte original de l'edifici, d'acord amb el projecte arquitectònic de Bonet, presentava una façana coronada per un conjunt de 12 pinacles o agulles en forma d'obelisc, que envoltaven la balaustrada en el punt més alt de la torre central a 70 metres del nivell del carrer.
Aquest elements eren situats sobre els petits pedestals que delimitaven les diferents seccions de la balaustrada. Tenien forma d'obelisc sobre una base arrodonida en forma d'atuell. Cada costat de la balaustrada tenia quatre pinacles, dos de centrals i dos als vèrtexs, disposats de forma equidistant entre tots ells. 


*1950's.- Detalls de la base dels pinacles desapareguts

Avançada la dècada del 1960's i coincidint amb una època d'eliminació generalitzada de coronaments i terminals dels edificis a causa de la nul·la protecció oficial dels elements artístics dels edificis i tot cercant un manteniment més econòmic o inexistent de l'estructura que eliminava els perills de despreniments, l'edifici del Vitalicio va veure també com perdia els seus pinacles. Malgrat ser un edifici de menys de vint anys que no havia passat pels bombardeigs de la Guerra Civil, va tenir l'honor d'entrar també dins la gran familia dels edificis escapçats de la ciutat, circumstància que probablement ha passat inadvertida a molts ciutadans.
La publicitat va ser en aquest cas la causa de la desaparició d'aquestes agulles. Un primer rètol de Banco Vitalicio, situat al cim de l'edifici, su bé només al lateral del torreó encarat cap al xamfrà, va començar a amenaçar els pinacles a final de la dècada, que encara van aguantar aquest primer envit.

*1960's.- Primers rètols publicitaris amb pinacles encara sense eliminar

Fou a la dècada següent que els rètols publicitaris del Banco Vitalicio acabarien abastant els quatre laterals de la torre. Els pinacles foren discretament eliminats, com tambe alguns altres de característiques similars que hi havia als vèrtexs de les balconades dels pisos inferiors, uns metres més avall. En aquest cas, cal pensar que ho foren per motius de seguretat davant la inexistència de publicitat en aquest sector de la façana.  
La restauració de l'edifici promoguda pel grup Generali va preservar alguns d'aquest pinacles però no va retornar els originals del capdamunt de la torre, que segueix com a zona reservada a publicitat. 
 
*2000's.- La publicitat de Vitalicio, ja integrada dins el grup Generali, continua ocupant les quatre bandes de la torre sobre la barana que havien ocupat els pinacles. Similars als que hi havia al cim en podem veure d'altres als extrems de les balconades dels pisos inferiors.

dissabte, 14 de juliol de 2018

VÍDEO INSTAN. Vídeo Club. Enric Granados 30. (1980-2018)



L’arribada dels anys 1980’s va suposar l’esclat d’un fenòmen que canviaria alguns costums casolans, així com la vida i l’activitat dels cinèfils. Ens referim a l’eclosió del vídeo domèstic, un aparell que calia instal·lar al costat del televisor i permetia reproduir a tota hora cintes amb pel·lícules i gravacions a gust del consumidor. La comercialització d’aquest nou electrodomèstic va créixer exponencialment durant els primers anys d’aquella dècada, Paral·lelament no va trigar gaire en aparèixer un nou negoci dedicat a la comercialització de cintes amb pel·lícules: els videoclubs. 
 
*2000's.- La porta d'accés des del carrer al videoclub
 
En aquells primers anys de la història del video coexistiren tres sistemes diferents, el Video 2000 de Philips, el Betamax i el VHS, que seria el que finalment s’imposaria després d’una curta etapa inicial de competència entre els tres sistemes. Els addictes als videoclubs es van haver de familiaritzar ben aviat amb un tot un seguit de rituals propis de les seves visites a aquests locals, que començaren a inundar els carrers de tots els pobles i ciutats. En els primers anys, el primer ritual consistia a comprar una pel·lícula com a garantia d’accés a la condició de soci. El preu de les pel·lícules era aleshores bastant alt. A partir d'aqui començava l'excitant exercici del buscar i trobar per emportar-se a casa el millor dels botins d'acord amb les preferències cinematogràfiques de cadascú.
Els rituals continuaven amb el registre de les cintes que s'enduien els clients i en la comprovació de l'estat de la cinta retornada en el moment de la seva devolució, un moviment de canell automàtic de la dependenta acompanyat d'una ullada de comprovació per assegurar que la cinta no havia estat malmesa. 
Video Instan, al carrer Enric Granados entre València i Mallorca, va ser un dels precursors i el que va tenir una vida més llarga. Ocupava un local ampli i semisoterrat, amb accés des del carrer a través d'una entrada de sostre baix i uns quants graons, que conduïen a un primer espai de caixa i retorn de les cintes, al qual seguia un ampli espai ple de prestatgeries curulles de pel·lícules classificades per gèneres. El sector dedicat a pel·lícules de venda era aleshores minúscul comparat amb el dedicat a lloguer que ocupava el 90 per cent de l'espai. Amb el temps el primer aniria creixent en detriment del segon.
  
*2000's.- Interior del local
 
La història de l'evolució del video és ben sabuda. L'VHS, després d'haver guanyat la partida als altres sistemes va acabar cedint terreny en favor del DVD, presentat en disquets d'un format molt més lleuger que els antics cartutxos de plàstic negre que contenien les cintes de VHS. I posteriorment el DVD va donar pas al Blu-Ray, que millorava considerablement la qualitat i la resolució de les imatges.
Mentre que a partir de la primera dècada del segle XXI, els videoclubs anaven tancant davant la pressió d'internet i la televisió de pagament, Video Instan va subsistir durant 38 anys com l'únic videoclub de la ciutat on, directament o per encàrrec, tot era pràcticament disponible, assolint un indiscutible prestigi entre el videòfils.
El final del mític local del carrer Enric Granados va arribar el 12 de juliol de 2018 amb la presentació in situ del film Brava, una pel·lícula de Roser Aguilar amb Laia Marull i Francesc Orella. L'increment del preu del lloguer feia inviable continuar allà. Video Instan però, no va desaparèixer. Es va reinventar i va obrir un nou local al carrer Viladomat 239 (Video Instan Cafè Cinema), que inclou fins tot una petita sala de projecció. La imatge del l'antic videoclub va quedar però, per sempre més instal·lada en el record del clients més nostàlgics, que no eren pocs. 
  
 *2018.- Últims dies de Video Instan al carrer Enric Granados amb l'anunci de l'imminent trasllat
 
 

diumenge, 8 de juliol de 2018

VILLA CARMEN. Escornalbou 37. (1914-1970's)

Agraïments a CARME MARTÍN
 

L'any 1914 va ser construida al número 37 del carrer del Guinardó (actualment Escornalbou) una modesta casa de planta baixa i un pis, que no destacava especialment sobre la resta de construccions d'aquest format tan habituals als carrers del Guinardó i altres barris a començaments del segle XX.
Una balconada sencera al primer pis davant tres obertures tancades amb persianes menorquines i uns esgrafiats verticals als baixos i al contorn superior de les finestres del primer pis eren els únics elements destacables de la façana, juntament amb el frontó on hi figurava l'any de la seva construcció 1914 i el nom de Villa Carmen.
 
*1933.- Emplaçament de Villa Carmen en un plànol de l'època de la Segona República. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)  
 
La singularitat d'aquest edifici prové però, del fet que a partir de l'any 1927 hi va viure amb la seva família la dirigent anarquista Frederica Montseny, que malgrat la seva ideologia contrària a les estructures d'estat, va arribar a ser la primera i única ministra anarquista dels governs de la Segona República ja en plena Guerra Civil. Com a titular del Ministeri de Sanitat i Assistència Social en el govern de Largo Caballero va promoure la Llei de l'avortament i va crear els centres d'atenció a les prostitutes.
La pròpia Frederica Montseny explicava que tots els anys venia a passar els estius a la casa del Guinardó l'historiador francès Max Nettlau  fins que va començar la Guerra. Eren habituals les visites dels principals dirigents anarcosindicalistes de l'època com Angel Pestaña, Garcia Oliver, Ascaso o Durruti.  Frederica explica també que la seva família no va ser mai la propietària de la casa, que pertanyia a l'empresa de transports de Gordo i Trias.
La llegenda de Villa Carmen però, va continuar acabada la Guerra Civil. Després de ser objecte de pillatge repetit i tolerat per les autoritats franquistes, la finca acabaria en mans del temut comissari Pedro Polo Borreguero, que va decidir d'instal·lar-s'hi als anys 1940's. Polo, un repressor i torturador implacable, que dirigia les seves brutals operacions des del seu despatx de Via Laietana, sembla que va optar per conèixer de prop i respirar l'aire d'aquelles parets on els seus enemics polítics havien planejat tantes accions a favor de l'alliberament del proletariat 

Frederica Montseny

*1977.- Frederica Montseny, recolzada amb un bastó, durant la seva visita a Villa Carmen envoltada d'un grup de periodistes i amics. (Foto: Família Jaume Creus)
 
Quan al 1977 Frederica Montseny va tornar de l'exili per participar en aquell històric míting de la CNT a Montjuïc, no va voler perdre l'oportunitat de fer una visita a Villa Carmen per evocar temps passats. La casa encara hi era, però tot havia canviat molt i Villa Carmen desapareixeria finalment cap a finals dels anys 1970's. 
Frederica Montseny va morir a Tolosa de Llenguadoc al gener de 1994 als 88 anys.

*1977.- Una altra imatge de la visita de Frederica Montseny a Villa Carmen un cop retornada de l'exili. (Foto: Família Jaume Creus)

dissabte, 7 de juliol de 2018

TRAMVIA SOBRE GESPA. Plaça Urquinaona (1940's)

Agraïments a VALENTI PONS TOUJOUSE, ALFRED PUIG, FRANCISCO ARAUZ i MAITE MAR.


*1947.- Imatge apareguda a la revista de Tranvias de Barcelona S.A. d'aquell any on es pot veure un tramvia de la línia 29 circulant sobre panells de gespa a la plaça Urquinaona.

Als anys 1940's els tramvies que creuaven la plaça Urquinaona seguint el trajecte de l'eix de la Ronda de Sant Pere van circular durant uns anys amb els rails envoltats de superfícies de gespa.
En concret van ser dos els tapissos vegetals que es van habilitar a l'esmentada plaça. Aquesta operació suposava el tancament al trànsit rodat de l'eix de la Ronda de Sant Pere al seu pas per la plaça, que quedava reservat exclusivament al tramvia 29. La resta de tramvies havien de circumval·lar la plaça per anar de Fontanella fins a l'inici del Carrer Roger de Llúria (línies 30 i 39) o a traves de l'eix de Pau Claris/Via Laietana (línies 7 i 8).
L'operació es va fer segons un projecte de l'arquitecte Josep Soteras, elaborat al principi dels anys 1940's. La nova disposició dels espais va generar dues grans superfícies de gespa que protegien els marges del trajecte del tramvia, llevat de la zona central de la plaça que es va habilitar com a zona d'aturada i accés dels viatgers als tramvies. La disposicio dels panells de gespa per les pròpies característiques de la plaça no era simètrica. L'espai més proper a la cruïlla del començament del carrers Roger de Llúria / Ausiàs Marc i Trafalgar / Jonqueres era més gran llarg que el de l'altra banda.

*1940.- Plànol de la reordenació de la Plaça Urquinaona segons el projecte de Josep Soteras (Font: Arxiu Municipal de Barcelona).
*1941.- Vista general de la Plaça Urquinaona amb la instal·lació de gespa sobre les vies del tramvia. Al fons de la Ronda de Sant Pere encara es pot apreciar la cúpula de l'Hotel Colon, a punt de ser enderrocat. (Foto: Autor desconegut)
 
*1947.- Una targeta postal de l'època on també es poden distingir des de la banda de Jonqueres/Trafalgar els espais de gespa sobre els quals circulaven els tramvies. Fent un exercici comparatiu amb l'enterior inatge, al fons, es pot veure l'edifici del Banco Español de Crédito que s'acabava d'inaugurar a la Plaça de Catalunya. (Foto: Postal J.V.B.)

*1940's.- Els tramvies circulant sobre el panell de gespa més pròxim a l'eix Via Laietana/Pau Claris

*1950's.- Els panells de gespa ja suprimits per ciment i asfalt al pas del tramvia pel centre de la plaça.