diumenge, 12 de juliol de 2020

CINEMA SIBÈRIA. Paral·lel / Nou de la Rambla. (1934)


Una sala de cinema, si més no singular, fou la que es va inaugurar a l'estiu de 1934 al costat del Teatre Apolo, a la cantonada entre el Paral·lel i el carrer Nou de la Rambla (conegut aleshores com Conde del Asalto). A la publicitat de l'època, el cinema figurava localitzat al número 111 d'aquest últim carrer.
La singularitat del local s'explica per dos aspectes. D'una banda per ser una de les primeres sales de la ciutat en assajar la modalitat avui coneguda com cinema a la fresca (projeccions a l'aire lliure). L'altra característica fou la curta durada d'aquest local, que només va projectar pel·lícules durant els mesos de juliol i agost de 1934.
Després d'una probablement frustrada inauguració en les vigílies de la revetlla de Sant Joan, si ens cenyim als anuncies de la cartellera, tot apunta a que la veritable posta en marxa del local no es va produir fins el 6 de juliol amb un programa integrat per 3 cintes: La hermanita silenciosa, de la qual no n'hem pogut obtenir cap referència, El tigre del Mar Negro (The World and the Flesh) un film nordamericà anticomunista, ambientat en la revolució russa de 1917, amb George Bancroft i Miriam Hopkins i Soltero inocente (A Bedtime Story) una comèdia musical nordamericana protagonitzada pel francès Maurice Chevalier i Helen Twelvetrees.  

*1934.- Primer anunci d'inauguració del Cine Sibèria a les planes de l'edició de La Vanguardia del dia 20 de juny d'aquell any. 

*1934.- El segon anunci d'inauguració, a La Vanguardia del dia 6 de juliol d'aquell any, incloïa les pel·lícules que s'hi projectaven. 


*1934.- The world and flesh presentada en castellà com El tigre del Mar negro i Soltero Inocente van ser dues de les pel·lícules que van inaugurar el Cine Sibèria.

Com molt bé assenyala Enric H. March en el seu blog Bereshite  no s'han trobat imatges del Sibèria i tot fa pensar que la raó de la seva efímera existència rau en el fet que al mateix lloc hi van començar a ser instal.lades les primeres Atraccions Apolo a partir de l'any següent.

*1934.- Retall de la cartellera de cinema de La Vanguardia del dia 16 de juliol amb la programació del Sibèria.

El Sibèria canviava contínuament de programació oferint diàriament tres films en sessió de nit. L'últim dia d'agost de 1934 va aparèixer per última vegada a la cartellera d'espectacles i, com s'ha comentat, a partir d'aquella data ja mai se'n sabria res més.


*1934.- Darrera aparició del Sibèria a la cartellera de La Vanguardia el dia 31 d'agost.



dissabte, 11 de juliol de 2020

PLAÇA DE LA FORTUNA. Sants. (Segle XIX - 1960's)


Una de les places històriques desaparegudes del casc urbà del barri de Sants, que es va anar configurant al llarg del segle XIX. S'hi arribava des de la carretera de Sants pel carrer de Torredembarra des de la plaça (també desapareguda) de Victor Balaguer on hi havia l'antic ajuntament de la vila de Santa Maria de Sants. Per la banda de muntanya era delimitada per l'antic carrer de Sant Joan (després de Miquel Àngel a partir de l'agregació) i pel costat mar pel carrer Socors. Tornant a la banda muntanya hi embocava l'antic carrer del Brasil condemnat després pels plans urbanístics a créixer en amplària. 

*1933.-  La plaça de la Fortuna i el seu entorn durant els anys de la Segona República. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

La plaça presentava una urbanització mínima i en realitat era com un petit descampat on s'hi instal·laven les atraccions de festa major. Al sector nord hi havia una font pública tocant amb el carrer Miquel Àngel. En aquest mateix carrer hi havia la fabrica de malta de cervesa Moravia a la cantonada amb el carrer Brasil.

*1943.- Un envelat de festa major plantat sobre la plaça de la Fortuna amb les seves finestretes de venda d'entrades. (Foto: Arxiu Municipal de Sants-Montjuïc)

*1945.- Atraccions de festa major instal·lades a la plaça de la Fortuna. (Foto: Arxiu Municipal de Sants-Montjuïc)

Aquesta absència d'arbrat i altres elements s'explica perquè, en realitat, la plaça estava condemnava a desaparèixer ja des dels anys 1920’s, quan es va aprovar la reforma interior del barri que preveia una via de 30 metres d’amplària que uniria el carrer de Sants amb l'avinguda de Madrid, que aleshores era el perllongament del carrer París. El mateix succeïa amb la veïna plaça de Víctor Balaguer. El pla va trigar força anys en executar-se i la plaça de la Fortuna continuava essent un espai obert ideal perquè els nois del barri hi juguessin a futbol, per acollir-hi envelats i atraccions de cavallets i autos de xoc durant les festes del barri, mentre els edificis de l'entorn anaven desapareixent progressivament. 

*1950's.- Conjunt de carrers que envoltaven la plaça de la Fortuna i que van quedar afectats per l'obertura del carrer Brasil fins a la carretera de Sants. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).


*1950-1960's.- Dues imatges del sector muntanya de la plaça amb les cases baixes del carrer Miquel Ángel en primer terme, que a la foto inferior apareixen ja en fase d'enderrocament. (Fotos: Arxiu Municipal de Sants-Montjuïc)

Cap a mitjans dels anys 1960’s l'alcalde Porcioles va decidir posar fil a l'agulla al vell projecte amb l'obertura del Primer Cinturó de Ronda (avui conegut com a Ronda del Mig). Això suposaria la desaparició de la plaça ja que l'autovia urbana en que va acabar convertint-se el cinturó suposava un eixamplament dels 30 metres inicials als 50. Malgrat una forta pressió veïnal per tal que el cinturó passés soterrat, això només s'aconseguiria al carrer Badal i la possible supervivència de la plaça de la Fortuna es va esmunyir definitivament. Després quan als anys 1990 es es va cobrir la Ronda del Mig i el projecte va contemplar l'enjardinament de superfície de la nova la Rambla Brasil, ningú se'n recordava ja de la plaça, que, de la mateixa manera que l’escultura del Ninyo o altres elements del sector, havien passat a millor vida o a un altre indret. De les places de la zona, només la de Vázquez de Mella acabaria subsistint, convertida avui en un raconet d'accés al pàrquing soterrat entre blocs d'habitatges d'alçada.

*1977.- Imatge aèria de la cruïlla entre els carrer Miquel Àngel i Brasil, resolta amb un pont sobre el cinturó de ronda, que coincidiria amb el límit del costat muntanya de la desapareguda plaça de la Fortuna.


dilluns, 6 de juliol de 2020

BAR PEPITA. Constitució 158. La Bordeta. (1930's-1960's)


Típic bar de barri on se servien també alguns menjars en un ambient popular i proletari. El Bar Pepita era situat al barri de la Bordeta en un edifici d'una única planta que ja existia abans de la Guerra Civil i que durant molt de temps va quedar afectat urbanísticament per l'obertura del carrer Badal. Era un establiment freqüentat per obrers del barri i treballadors de les múltiples fàbriques de l'entorn. 
Al capdavall serien però, les obres de construcció del Primer Cinturó de Ronda (avui Ronda del Mig), les que provocarien l'enderroc i desaparició de la finca que acollia el Bar Pepita.

*1967.- Una imatge excel·lent de tot el petit edifici que acollia el Bar Pepita, un dels molts locals per beure i menjar que freqüentaven les classes populars i treballadores del barri. Al fons, sobre les cases dl carrer Badal, es pot veure la xemeneia de la fàbrica de Teixits Balet i Vendrell. (Foto: Jordi Rovira i Jornet/Arxiu Històric Sants-Montjuïc


*1933.- Emplaçament de la finca on hi havia el Bar Pepita. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

dissabte, 4 de juliol de 2020

BANCA MAGÍN VALLS. Plaça Urquinaona (1890's - 1930)


1900's.- La Banca Magín Valls tenia la seva sucursal barcelonina a la plaça Urquinaona, a  l'edifici de l'esquerra de la imatge.

Fundada a Sant Feliu de Guíxols el 1842, la Banca Magín Valls és coneguda com la primera entitat financera fundada en terres gironines i la seva aparició tingué a veure amb l'auge de la indústria surera. Va ser fundada per Magí Valls Bosch (1813-1882)
A la mort del fundador l'entitat canvia el nom a Hijos de Magín Valls i passa a ser dirigida pels germans Magí i Agustí Valls. En els seus últims anys se la coneixia simplement com a Banca Valls.
A finals del segle XIX va obrir una sucursal al pis principal del número 8 de la Plaça Urquinaona tocant a Trafalgar.
Al seu Quadern Gris, Josep Pla explicava amb detall i amb la seva característica habilitat descriptiva, les seves experiències amb aquesta banca quan vivia a Barcelona a començaments del segle XX i calia espavilar-se per pagar a temps una lletra. 

El meu pare m’escrivia des de Palafrugell: «El dia 4 venç una lletra de 1.800 pessetes. S’haurà d’anar a pagar a la Banca Magí Valls, plaça d’Urquinaona. El dia 4 al matí, no et moguis de casa. T’enviaré els diners per l’ordinari. Quan els tinguis, vés a la Banca i retira la lletra. Això s’ha de fer amb preferència a qualsevol altra cosa, perquè és important. S’ha de fer per manera d’evitar totes les despeses».
Quan arribava el dia 4, em quedava al pis, per tal d’esperar l’ordinari. L’esperava amb ànsia. Podien passar tres coses: que l’ordinari i els diners arribessin a l’hora. En aquest cas, tot es reduïa a presentar-se a la Banca, fer una llarga estona de cua i retirar la lletra d’un empleat malagradós i displicent que acabava de fer un negoci i semblava que us havia fet un favor d’una importància sensacional. Per desgràcia, però, aquesta possibilitat era una excepció. Generalment, les coses seguien un altre viarany.
L’ordinari se solia presentar al pis a quarts d’una de la tarda. Havia hagut de seguir un determinat itinerari i no havia pogut arribar abans. Ja en possessió dels diners, baixava els esglaons de quatre en quatre, agafava el tramvia fins a la plaça de Catalunya, corria després per la Ronda fins a Urquinaona i pujava les escales de la Banca –car la Banca era en un primer pis– galopant. Quan arribava davant de la finestreta, l’establiment solia trobar-se en els preliminars de l’acabament de la feina. Em situava en el residu de cua formada davant del forat. Generalment ocupava el darrer lloc… Amb això tocava la una. El caixer donava llavors una ullada a les persones que tenia al seu davant. Si descobria en la cua algun client de la casa o algun senyor ben vestit, condescendia de treballar una mica més. Llavors hi havia encara l’esperança d’arribar a algun resultat. Però generalment, quan tocava l’hora, la porteta de la finestra es tancava, simplement, d’una revolada. Quedàvem amb un pam de nas. Ens miràvem en silenci. Generalment la gent marxava amb el cap baix. Se sentia com baixaven l’escala, ara un pas ara un altre.
Alguna vegada, vaig atrevir-me a trucar, amb els nusos del dit, al vidre esmerilat. El caixer, amb una cara de sorpresa, obria una escletxa.
–Era per pagar una lletra… –que jo li deia, tímid, gairebé tremolant.
–Ha fet tard! Les lletres s’han de pagar abans de les dotze…
Fragment del Quadern Gris de Josep Pla

*1928.- Anunci publicat a La Vanguardia de la Banca Magín Valls

La Banca Magín Valls faria finalment fallida a començaments de la dècada dels 1930's. La nissaga dels banquers Valls arriba fins al recent candidat a l'alcaldia de Barcelona i ex primer ministre francès Manuel Valls.

divendres, 3 de juliol de 2020

BIJOU. Cocteleria. Luís Antúnez 24-26 / Neptú. (1983-1990's)




Cap a mitjans de la dècada dels 1980's Barcelona es convertiria en un referent del disseny interior especialment aplicat als locals d'oci i comerços. En aquest context, un dels llocs destacats era el Bijou, una diminuta cocteleria situada a la part sud de Gràcia, prop de la plaça Gal·la Placídia, en aquell sector solcat per la Riera de Sant Miquel.
La promotora del local, María José Araújo, dissenyadora de complements de moda i una apassionada pels detalls, va encarregar la seva realització a l'arquitecte Gabi Ordeig [1], que seria finalista del premi FAD d'interiorisme pel seu treball al Bijou en el que també hi va col·laborar Tonet Sunyer. Tots els detalls d'aquest local havien estat escrupulosament pensats per convertir-lo en un petit tresor per prendre un combinat en el millor dels entorns.


*1983.- Dues imatges de Fernando Casaus el professionalíssim barman que atenia la petita barra del Bijou durant els seus primers anys de l'establiment.

Les reduïdes dimensions del local van ser resoltes amb una porta de vidre corredera, que es podia accionar des de l'exterior prement un botó i permetia aprofitar més l'escassa superfície hàbil per als clients. Al costat de l'entrada hi havia un aparador que canviava sovint de contingut i en el que, durant els primers anys del Bijou, l'artista Carlos Pazos hi va deixar la seva personal empremta. 
El barman Fernando Casaus -que després seria substituït per Andres Guijo, un home format a la barra del Gimlet- havia reviscolat el legendari còctel que donava nom del local [2]  i el completava amb el una ostra per arrodonir aquella petita obra d'art, que va aconseguir seduir als habituals del lloc, un grup integrat per arquitectes i intel·lectuals als que també s'unien alguns dels noctàmbuls de prestigi de l'època.
El periodista i escriptor Julià Guillamon, que tenia un pis davant del Bijou, explicava uns anys després a les planes de La Vanguardia [3], que quan van tancar el local, una matinada va baixar al carrer amb una escala i un descargolador per endur-se les cinc lletres que componien el rètol de l'establiment.

Les lletres originals del rètol del Bijou (Foto: Julià Guillamon)

[1].- Gabriel Ordeig moriria prematurament al 1994 amb només 39 anys víctima d'una llarga malaltia. Havia estat autor d'objectes de mobiliari com els llums Bella durmiente i El huevo de Colón o la tauleta Nit. Nascut a Londres el 1954, va traslladar-se amb la seva família a Barcelona al 1960.  Va ser un dels fundadors de l'editora Santa- & Colé, que va alternar la recuperació de dissenys històrics amb la producció de creacions pròpies, en col·laboració amb artistes com Vicenc Viaplana o Francesca Llopis. D'Ordeig és també l'interiorisme del bar Sísísí de la Diagonal, un dels altres locals de moda de l'època.

[2].- L'origen del còctel Bijou prové de finals del segle XIX i Harry Johnson va ser el seu creador.  El combinat està format per Chartreuse verd, ginebra i vermut vermell en parts iguals, completat amb un cop d'angostura. 

[3].- Guillamon, Julià. Bijou. La Vanguardia. Edició del 10 de maig de 2007. 

dimarts, 30 de juny de 2020

DUETTO. Discoteca. Consell de Cent 294. (1982-1988)



Cap als inicis de la dècada dels 1980's el centre de la ciutat s'havia poblat de noves discoteques. Noms com Psicosis, Trauma i Duetto van ser probablement les més conegudes d'aquesta nova generació. Duetto va veure la llum a finals de 1982 i era a la mateixa vorera i a pocs metres de Trauma al carrer Consell de Cent entre Balmes i Rambla de Catalunya. Era un local ampli amb tres ambients diferents: la discoteca pròpiament dita, el club i la boîte. Dyango (novembre de 1982) va ser un dels primers artistes en actuar-hi. Era un local de gent normal, que guardava equidistància entre la progresia i el pijisme elitista d'uniforme.



El local organitzava concursos, festes de carnaval, i portava figures conegudes de la faràndula i l'esport, com les gales de Deportivísimo que van tenir força bona acollida. Animadors com Javier Artiga o Josep Maria Alemany i DJ's com José Luis Mateo o Ricard Grébol van contribuir a donar un toc personal a les nits de Duetto.

*1985.- Actuació de Jose Miguel al Duetto.

*1986.- Flyer de la temporada de Carnaval al Duetto. (Font: Maria José Cabezas Palacios).

Duetto tancava portes després de l'estiu de 1988 i a l'any següent, després d'una profunda reforma, el local iniciava una nova etapa amb el nom de Centro Ciudad.

dissabte, 27 de juny de 2020

HERBORISTERIA FARRAN. Plaça Reial 18 / Passatge Bacardí. (1940-2018)



Herboristeria establerta a la plaça Reial a l'any 1940 per  iniciativa de la família Farran dedicada a la venda a l'engròs d'herbes medicinals i d'espècies per la cuina. La botiga era emplaçada als baixos del numero 18, una finca ocupada aleshores per les pensions PalmaProsL'entrada a la botiga era sota els porxos i amb el pas dels anys va quedar situada al costat de Los Tarantos i el Jamboree. Hi havia però també una entrada al magatzem situada al passatge Bacardí que connecta la plaça amb la Rambla.                . 

L'accés a l'herbolari des del passatge Bacardí

Relleu de fusta amb la figura d'un herborista que hi havia sobre una de les entrades del passatge Bacardí

Durant prop de 80 anys, el negoci va ser un dels més populars de la plaça amb una clientela fidel i del barri. El negoci va haver-se de posar al corrent dels nous temps i el que havia estat inicialment una botiga d'herbes a l'engròs va incorporar també nous productes dietètics i bioecològics d'alimentació i cosmètica natural per tal de mantenir i eixamplar la clientela. Altrament, alguns dels nous veïns del barri vinguts d'altres països, van ensenyar als Farran fórmules d'herbes vingudes de les cultures magribina, indú o argentina.
No obstant això, l'epíleg de la història d'aquesta botiga va ser el mateix que moltes altres de Ciutat Vella. La pèrdua de veïns i clients del barri que van haver d'abandonar-lo a causa de la pressió immobiliària i el turisme creixent i desbordat, molt més partidari de l'alcohol i el souvenir, van dificultar la continuïtat de l'empresa.
A finals de juny de 2018, Carles Farran, l'últim representant de les tres generacions de la família que van regentar l'herboristeria, va decidir tancar definitivament el negoci, convençut que davant la davallada d'ingressos dels últims anys, era ja difícilment viable mantenir-lo actiu amb les noves circumstàncies que afectaven al barri. 

*2018.- Carles Farran al taulell de la seva botiga pocs dies abans de procedir-se al seu tancament definitivament. (Foto: Manolo García/ara.cat)

dilluns, 22 de juny de 2020

CASA ARPÍ: Fotografia. Rambla 38-40. (1944-2015)



Corria l'any 1944 quan Salvador Serra va obrir a la part baixa de la Rambla la botiga fotogràfica Casa Arpí, un establiment singular, que amb el pas del temps esdevindria un referent de visita obligada de tots els bons aficionats a la fotografia. Era al costat del passatge Bacardí, un dels accessos a la Plaça Real des de la Rambla.
Segons comenta Xavier Theros [1], els propietaris de Casa Arpí van fer bons negocis amb els marins ianquis de la Sisena Flota quan van començar a freqüentar la ciutat, el material sovint arribava a la botiga indirectament a través de les prostitutes a les que els hi havien regalat i que després les venien a l'Arpí. El negoci va anar creixent i es va ampliar amb noves dependències a l'edifici del costat. Destacava la planta dedicada exclusivament a articles de segona mà. En els seus últims anys de funcionament van arribar a obrir un petit museu d'antics aparells fotogràfics en un dels altells de l'establiment
El boom de la fotografia digital va representar una ferida mortal per l'Arpí que, malgrat intentar aguantar el negoci, va acabar cedint als imperatius empresarials dels nous temps i va tancar portes d'últim dia de l'any 2015.

*2000's.- La botiga d'Arpí a la Rambla

El logotip d'Arpí en els seus últims anys.

[1].- Theros, Xavier.- Vida i miracles de la Plaça Reial. Albertí Edicions. Barcelona 2019

diumenge, 21 de juny de 2020

CINEMA MANELIC (1930-1939) / CINE ALBÉNIZ (1939-1965). Carrer Sant Jordi 13-15


El cinema Manelic, un dels històrics del barri de Sants, era situat al costat del Mercat de Sants i molt a prop de les vies del ferrocarril que travessaven el barri. De fet, la sala de cinema es va construir sobre l'espai que anys enrera havia ocupat el Velòdrom del Cubell.
Va obrir portes al desembre de 1930 amb un aforament per a 500 espectadors i durant l'agitat període de la República (1931-1939) va servir sovint per aplegat mítings i concentracions polítiques de sindicats, associacions i partits. 

*1930.- Retall de l'edició de La Vanguardia del dia 5 de desembre d'aquell any, on s'informa de l'obertura de la sala de cinema Manelic.

*1933.- Localització del Cinema Manelic (després Albéniz) sobre un plànol de l'època republicana. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

L'arribada del franquisme va comportar d'entrada un canvi de nom i la sala va passar a anomenar-se Cine Albéniz, un homenatge que el seu propietari Enric Marcé i Planas, gran amant de la música, va voler fer al compositor de Camprodon [1]. Va quedar integrat en el grups de sales de reestrena i feia les funcions de cinema de barri molt freqüentat pels veïns de La Bordeta, Sants i Santa Eulàlia. Compartia pel·lícules  amb d'altres cinemes del barri, bàsicament amb l'Arenas, l'Alborada i el Gayarre, i la qualitat dels films era força deficient pel desgast i la escassa sincronització  els diàlegs.[2]


*1943.-Programa de mà de la postguerra on encara hi figurava l'antic nom de Manelic

*1956.- Un programa de mà de l'Albéniz amb la programació compartida amb d'altres cinemes del barri. (Font: todocoleccion.com)

*1960's.- La façana de l'Albéniz a l'extrem del carrer Daoiz i Velarde, davant les vies del tren durant els seus últims anys de funcionament del cinema.

Aquesta sala va ser una de les primeres en patir el fenomen creixent de la recessió dels cinemes de barri i va clausurar-se a l'octubre de 1965. Després l'espai es va transformar en un pàrquing i al pis superior s'hi va instal·lar un gimnàs on també s'hi entrenaven els practicants de la boxa.

[1].- Munso Cabús, Joan. El cinemes de Barcelona. Editorial Proa. 1995.
[2].- Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Editorial Temporae. 2015