diumenge, 30 de desembre de 2018

FARMÀCIA I LABORATORI BALTASAR DOMÈNECH. Ronda de Sant Pau 71. (1907-1939)


*1907.- Imatge del local que acollia la farmàcia i el laboratori de Baltasar Domènech a la Ronda de Sant Pau. (Foto: Autor desconegut. Font: Marian Domènech Grau)

Baltasar Domènech i Cortés havia nascut a Falset (El Priorat) el 1864 i amb vint-i-dos  anys va arribar a Barcelona on inicià els estudis de Farmàcia, disciplina en la que es va llicenciar al 1890. [1].
Domènech va establir la seva primera oficina de farmàcia a Santa Coloma de Gramenet i sis anys després es va traslladar al número 72 del carrer de Sant Pere més Baix, on va començar a experimentar amb un preparat farmàceutic que ben aviat tindria forta anomenada per tot el territori de l'Estat: l'anomenada Fosfo-Glico-Kola.

Baltasar Domènech i Cortés (1864-1923)


*1907.-Un dels primers anuncis de la Fosfo-Glico-Kola quan la Farmàcia Domènech era encara al carrer de Sant Pere més Baix. (Font: Fundació Concòrdia Farmacèutica) 
 
El 1907 Domènech va obrir una nova farmàcia al número 71 de la Ronda de Sant Pau, entre Manso i Parlament, davant de l'Escola Pia de Sant Antoni. El local era ampli i incorporava també el seu laboratori on preparava les seves fórmules magistrals i altres remeis. 
Com ja hem apuntat, la Fosfo-Glico-Kola, es va convertir en el seu producte estrella. Consistia en un preparat farmacèutic a base de glicerofosfat de calci i nou de cola, que ja havia comercialitzat des de la seva antiga farmàcia del barri de Sant Pere i que tingué una gran acceptació a tot l’estat com a remei contra el mal de cap, els marejos i en general per superar qualsevol estat de fluixesa de defenses i de feblesa física. El producte va ser presentat inicialment en granulat i més endavant es va comercialitzar també en comprimits, elixir i injectables.

 
*1907.- Dues imatges de l'interior de la farmàcia de Ronda de Sant Pau 71. (Font: Fundació Concòrdia Farmacèutica)

Pel que fa a la seva nova farmàcia del barri de Sant Antoni, Domènech va tenir cura de dissenyar-la amb tot luxe de detalls d'estil modernista, la qual cosa li va valer ser guardonada amb el primer premi de 1908, que anualment lliurava l'Ajuntament a la millor botiga.
D'altra banda, Domenech es va revelar també com un avançat expert en el fenòmen de la publicitat. Els recursos emprats pel farmacèutic tarragoní per presentar d'una manera adequada i convincent el seu producte al client eren múltiples i sempre enginyosos. Així mateix, era abundosa la diversitat d''objectes com calendaris, plumes, ventalls, caixetes, etc. amb que Domènech recolzava la publicitat del seu producte.  
 
 

*1910's.- Vista exterior de la farmàcia. Observi's que el relleu de la façana, rera el balcó del primer pis, és similar a la imatge publicitària. (Font: Fundació Concòrdia Farmacèutica)
 
*1910.- Les alusions als polítics de l'època tampoc hi faltaven a l'hora de fer publicitat de la Fosfo-Gliko-Kola. (Font: Biblioteca de Catalunya. Museu d'Història de la Medicina. UAB).
 
Fins i tot als bitllets dels tramvies s'hi podien trobar anuncis del popular producte de Baltasar Domènech (Font: Col·lecció privada de Francisco Arauz)
 
 
*1930.- Publicitat en català al Butlletí del Sindicat de Metges de Catalunya (Font: Biblioteca de Catalunya. Museu d'Història de la Medicina. UAB).
 
*1928-1935.- Diversos missatges publicitaris insertats a la premsa diària argumentaven des de diferents punts de vista les qualitats de la Fosfo-Glico-Kola de Baltasar Domènech. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

*1930's.- L'esport present també a la publicitat de la Fosfo-Gliko-Kola
 
De la farmàcia de la Ronda de Sant Pau se'n perd la pista un cop d'acabada la Guerra Civil. Santiago Domènech, el fill del farmacèutic Baltasar, hi va instal.lar un taller de construccions mecàniques a l'any 1940, que fabricava maquinària per a laboratoris farmacèutics i per a la indústria química i alimentària.
 
 
 
[1].- Subirà Rocamora, Manuel i Puebla Esteso, Félix. Baltasar i Santiago Doménech, dos farmacèutics catalans innovadors. Concòrdia Farmacèutica.
 
 

divendres, 28 de desembre de 2018

SOCIEDAD RECREATIVA LA HECHICERA (1900's-1917) i EL RECREO (1917-1920's). Nou de la Rambla 40.

 
 
Durant els primers anys del segle XX el sector del Raval més pròxim al port, que aviat seria conegut com Barri Xino, va viure la consolidació de les anomenades societats recreatives, unes entitats que en realitat eren estructures encobridores de negocis més tèrbols com el joc, la prostitució i fins i tot les drogues.
La Hechicera, situada al pis principal [1] del número 40 de Conde del Asalto (Nou de la Rambla), va ser un dels locals que responia totalment a aquest format i que amb el temps assoliria una gran popularitat entre els balls de cambreres  al costat d'altres noms com La Bombilla, El Canal o La Gran Martinica.   
El magnífic treball de recerca de Paco Villar en la seva història del Barri Xino [2] ens va regalar una descripció detallada de La Hechicera, extreta dels apunts del periodista Àngel Marsà [3], (també conegut com Enrique Mistral). La plantilla era composta de pianista, enllustrador de sabates, encarregat del guarda-roba, cambreres i papallones.  Aquestes últimes eren les dones de menys antiguitat a la casa, que s'ocupaven de temptejar els clients i ballar amb ells, mentre que les cambreres tenien la missió de fer-los consumir al màxim i eren dotades de grans habilitats per distingir entre els de butxaca acabalada i els fluixos de pistrincs. La plantilla s'arrodonia quan hi havia sessions de joc amb els encarregats de les taules.
El funcionament del local era gairebé de sessió contínua amb pauses a l'hora de dinar i sopar,  A mesura que avançava el dia l'ambient era més canalla i a la nit l'espectacle del ball entre parroquians i cambreres adquiria dimensions més obscenes i descarades.
Les apostes van tenir també una presència destacada en la història de La Hechicera. Una causa judicial del 1907 sentenciada el 1914 per joc il·legal identificava a Juan Vila Obrador i Manuel Paton com els amos del local.
El 18 d'abril de 1917 un incendi, del que mai en van quedar aclarides les causes,  va reduir a cendra el mobiliari i les estances del local. Algunes veus deien que el priopietari ja feia temps que es volia vendre el negoci. Un retall de premsa identificava a un alemany (Carlos Braus) com l'arrendatari del local.
Només un mesos després, al setembre d'aquell mateix any, el local va ressuscitar sota el nom de El Tesoro.  
 
 *1917.- Retall de premsa referit a l'incendi que va patir el local de La Hechicera. 
 
 
 *1920.- Un altre local de característiques similars (El Tesoro) va ocupar el lloc de La Hechicera després de l'incendi.  
 
 
[1].- Algunes fonts situen La Hechicera al primer pis de l'immoble.
 
[2].- Villar, Paco. Historia y leyenda del Barrio Chino. Edicions La Campana. 1996
 
[3].- Marsà, Àngel. Fullet núm. 17. El café de camareras de la col·lecció Los bajos fondos de Barcelona. 1921.  
 

dimarts, 25 de desembre de 2018

MERCAT DOMINICAL DEL LLIBRE VELL AL PARAL·LEL (1920's-1936)

 
A començaments dels anys 1920's, el mercat del llibre vell, que cada diumenge s'aplegava als voltants del Mercat de Sant Antoni, ocupant les amples voreres del carrer d'Urgell, i de les Rondes de Sant Pau i Sant Antoni, va haver de desplaçar-se al Paral·lel.
Inicialment va ocupar la vorera de la banda del barri de Sant Antoni entre la Ronda de Sant Pau i el carrer de Viladomat. Sobre aquest espai els llibreters instal·laven les seves parades i diumenge rera diumenge oferien les seves mercaderies al vianant.
 
*1921.- Primeres parades del mercat del llibre dominical instal·lades prop de la cantonada del Paral·lel amb la Ronda Sant Pau (Foto: Josep Brangulí / ANC)

Durant les gairebé dues dècades que va durar aquest emplaçament l'espai ocupat pel mercat del llibre va anar creixent progressivament. Als voltants dels paradistes registrats s'instal·laven altres llocs de venda improvisats, que exposaven les seves mercaderies sobre la mateixa vorera. El mercat s'estengué durant els anys 1930's també a la vorera d'enfront, la del barri de Poble-Sec.    
 
*1930's.- Un matí de diumenge al mercat del llibre vell a la vorera del Para.lel entre la Ronda de Sant Pau i el carrer Comte Borrell. En primer terme veiem la Granja Galcerán i al fons es pot distingir la silueta del Teatre Talía. (Foto: Josep Brangulí / ANC)
 
En aquest nou emplaçament però, el problema continuava subsistint els dies de pluja. Alguns llibreters s'arreceraven aleshores sota els porxos existents als baixos de les antigues  edificicacions del Paral·lel. La majoria però, havien d'esperar al diumenge següent per exposar i vendre els seus llibres vells. Per aquest motiu els llibreters van demanar a l'ajuntament poder establir-se novament al costat del mercat de Sant Antoni i aprofitar la marquesina que envoltava tota l'illa del mercat on els dies feiners hi havia les parades de roba dels encants.
A l'any 1936 el mercat dominical del llibre vell i d'ocasió tornava a l'entorn del mercat de Sant Antoni i, malgrat el parèntesi de la guerra, va iniciar una nova etapa sota la marquesina. La venda de productes evolucionaia incorporant cromos, segells, monedes, revistes i publicacions de tota mena i altres objectes de col·leccionista. 

 

diumenge, 23 de desembre de 2018

JARDINS DE CAN MANTEGA. Primera urbanització i elements aquàtics. (1960's-1980's)


Els Jardins de Can Mantega es van construir durant els primers anys de la dècada dels 1960's sobre els terrenys que anteriorment havien estat els horts de la masia del mateix nom, un dels últims espais de masies rurals dins el casc urbà de Sants. 
El terreny va començar a ser desbrossat i aplanat el 1960 amb un cartell que anunciava la futura creació d'un ampli espai verd davant mateix de la parròquia de Sant Joan Maria Vianney aleshores encara en construcció. Les obres dels jardins es varen iniciar al 1961.

*1960.- L'espai dels Jardins de Can Mantega era encara un solar amb la façana de l'església de Sant Joan Maria Vianney a mig construir. (Foto: Arxiu Municipal de Sants-Montjuïc).

La inauguració oficial dels jardins es va produir al 1962 tot i que l'espai ja havia acollit la Festa de l'Arbre a l'octubre de l'any anterior. D'entre els elements més característiques de l'ordenació d'aquell espai verd hi destacava la presència d'un espai d'aigua al bell mig del jardí, que inicialment era constituit per un llac situat en un pla lleugerament més baix que el nivell del parc. Posteriorment es va afegir l'escultura de la Font del Ninyu, que era a la plaça de Víctor Balaguer i va ser traslladada a Can Mantega a causa de les obres del primer cinturó de Ronda, avui conegut com a Ronda del Mig. Aquesta intervenció va suposar la incorporacio d'un nou espai d'aigua envoltat de desmais, un dels qual s'endinsava dins el rectangle aquàtic a través d'un queixal sobre el que estava plantat. Aquest popular safareig, com el coneixien molts veins, era ideal perquè els nens hi fessin navegar els seus barquets. 


*1961. A l'octubre d'aquell any es va celebrar a Can Manteca la Festa de l'Arbre tal i com figurava en aquest petit monolit de maó i rajoles avui desaparegut. (Foto: Arxiu Municipal de Sants-Montjuïc).
 
*1961.- Retall de premsa sobre la celebració de la Festa de l'Arbre al jardins de Can Mantega. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del 12 d'octubre)
 
 
*1960's.- L'estany envoltat de gespa va ser el primer element aquàtic del parc que va desaparèixer. (Foto: Arxiu Municipal de Sants-Montjuïc).

*1970's.- El llac en els seus dies de màxim esplendor ocupava el centre del jardí amb un desmai i altres plantes integrades al voltant de l'espai d'aigua. (Foto: Arxiu Municipal de Sants-Montjuïc).
  
A partir dels 1980's el deteriorament del llac començava a fer-se evident i es va optar per buidar-lo d'aigua i convertir-lo en una improvisada pista de patinatge
 
*1990.- Ja sense el desmai, el llac, popularment conegut com el safareig, es va tornar a omplir d'aigua. No obstant això, caminava inexorablement cap a la seva degradació. (Foto: Autor desconegut)
  
*2010.- L'antic llac buit amb els seus limits deteriorats són l'últim capítol de la història d'aquest d'aquest espai d'aigua del Jardins de Can Manteca, que el projecte de reforma executat el 2016 va suprimir. (Foto: betevé).

A banda dels elements aquàtics desapareguts aquests jardins acabarien sent un dels exemples de degradació de l'espai public més palesos de la ciutat. La inseguretat també hi era present. El 2009 un baralla campal entre integrants de dos grups de Latin Kings va acabar amb la mort d'un d'ells.
Finalment la remodelació arribaria al 2016 donaria una altra configuració a aquests jardins tants anys abandonats amb els mínims recursos. 

dimecres, 19 de desembre de 2018

PAVELLÓ DE NITRATO DE CHILE: Exposició de 1929.

Agraïments a ELOY FC, FRANCISCO ARAUZ, CARMEN GIMÉNEZ i JAUME SUSANY
 
*1929.- El pavelló de Nitrato de Chile en un follet publicitari editat durant l'Exposició. (Foto: Anuario de Atracción de Forasteros 1929-1930).

El salitre, una substancia formada per nitrats de potasi i de sodi i també anomenat nitrat de Xile, va ser durant el primer terç del segle XX un dels recursos naturals més preuats d'aquella república sudamericana. De fet, Xile en va ser fins a l'any 1930 el principal productor i exportador del món. Les seves aplicacions en la fabricació de pòlvora però sobretot com a substancia per fertilitzar els camps de conreu li van donar una gran popularitat a Europa. Els pobles i les viles de les zones agrícoles van omplir-se de murals fabricats amb rajols ceràmics amb la imatge d'un home sobre un cavall que anuncaiaven Nitrato de Chile. Encara avui alguns d'ells s'han conservat i són visibles. 

Imatge relacionada
Dos anuncis de salitre o nitrat de Xile.

A l'Exposició de Barcelona del 1929 es va presentar un pavelló de Nitrato de Chile que era situat al final del carrer Lleida entre el Palau de les Arts Gràfiques (actual Museu d'Arqueologia) i el Pavelló de la Caixa de Pensions (actual Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya). Era d'estil calarament racionalista i, tot i que els pavellons de països sudamericans es van reservar per l'Exposicio Iberoamericana de Sevilla que es celebrava aquel mateix any, en realitat aquest era un homenatge al país xilè i a la seva prosperitat a través del salitre.

*1929.- Una vista del pavelló de Nitrat de Xile amb el Pavelló de la Caixa de Pensions i les cúpules del Palau Nacional al darrera. (Foto: Targeta Postal. Comitè del Nitrato de Chile).

*1929. Emplaçament del pavelló de Nitrato de Chile (cercle blau), al capdamunt del carrer Lleida. (Font: Plànol de l'Exposició Internacional de 1929. (Cortesia de Francisco Arauz).

*1929.- Un grup d'exploradors xilens davant del pavelló.  (Foto: Targeta Postal. Comitè del Nitrato de Chile).).

*1929.- Una imatge de l'interior del pavelló. (Foto: Targeta Postal. Comitè del Nitrato de Chile).
 

dissabte, 15 de desembre de 2018

LINIA 50. Tramvia (1905/1936, 1943/1956 i 1965/1970). Autobús (1970-2018)

Agraïments a ALFRED PUIG i JORDI BORONAT MARÍN

*2017.- Un dels últims cotxes de la línia 50 al seu pas per la Plaça Tetuàn. (Foto: Autor desconegut)

La progressiva entrada en servei, a partir de 2012 i fins 2018, de la xarxa ortogonal d'autobusos de Barcelona, que conforma una trama integrada per línies verticals (mar-muntanya), horitzontals (Llobregat-Besòs) i altres de recorregut diagonal amb enllaços continuats entre elles, va canviar radicalment el mapa d'autobusos de la ciutat. La implantació de la nova xarxa va comportar inevitablement la desaparició d'algunes línies històriques de l'antiga ordenació.
La línia 50 va ser una d'elles. El 50 havia arribat a ser especialment popular. D'una banda perquè recorria un tram de gran centralitat com era un considerable segment de la Gran Via, i de l'altra perque era la via d'arribada a determinats nuclis de Nou Barris amb un gran bagatge històric de reivindicacions i lluites veinals.

Antecedents
Els orígens de la línia 50 arrenquen de finals del segle XIX, i més concretament del 14 d'agost de 1880, quan la Sociedad Anónima del Tranvía del Ensanche y Gracia (TBEG) va establir les seves primeres línies entre la Plaça de Santa Anna (actual Portal de l'Àngel) i la Travessera de Gràcia d'una banda, i entre la pròpia Travessera i la plaça Rovira, de l'altra. Aquests dos trajectes esdevindrien una única línia a l'abril de 1883.

Primera línia de tramvia 50 (1905-1936)
La primera línia de tramvia numerada amb el 50 va aparèixer a l'any 1905. Fou el resultat de la modificació de les línies 36 i 37 entre la plaça Santa Anna i la plaça Rovira. Es mantindria en servei fins als inicis de la Guerra Civil que va quedar suspesa.
 
Reaparició del tramvia 50 després de la guerra (1943-1956)
Ja a l'etapa franquista, a l'any 1943 l'antiga línia 37 del tramvia es renumerada com a 50 i comença a cobrir el recorregut entre Plaça Lesseps i Sants per passeig de Gràcia i Gran Via. La línia però, serà clausurada al 1956.

Última etapa del tramvia 50 (1965-1970)
A començaments dels anys 1960, l'ajuntament de la ciutat i la companyia de tramvies començaren a plantejar-se seriosament la necessitat de dotar els barris obrers situats al nord de la plaça Lluchmajor (bàsicament la Guineueta, Verdum i Roquetes) d'un servei de transport públic que els acostés al centre de la ciutat i als enllaços amb d'altres línies.  El creixement demogràfic experimentat per aquests barris i la pressió veinal demandant el servei eren motius suficients per encarar el projecte. L'empresa però, no era facil. Molts espais de la zona no estaven encara urbanitzats, el terreny era irregular i amb desnivells i instal·lar vies de tramvia en aquestes condicions complicava les coses. L'objectiu prioritàri era poder connectar la plaça Virrei Amat amb el final de la Via Júlia. 
Les obres d'instal·lació de les vies començaren al 1964 i es perllongaren fins el 9 d'octubre de 1965 data en què quedaren enllestides. El 30 de novembre de 1965, coincidint amb les festes del Districte IX, la línia 50 del tramvia reapareixia com a reforç de la línia 37 unint la plaça Tetuan amb la Via Júlia.
El servei era cobert amb cotxes de la sèrie 1200, coneguts popularment com a manoletes [1]. 
 
*1968.- Un tramvia  de la línia 50 de la sèrie 1200 a la cruïlla entre Gran Via i Passeig de Gràcia. (Foto: Bernard Harrison)

El 19 de març de 1968 s'ampliava el trajecte de Plaça Tetuàn a Plaça Universitat a través de la Gran Via.

*1968.- Fragment de l'anunci de Tranvias Barcelona S.A. sobre l'ampliació del trajecte de la línia 50. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

El 1969 el recorregut es va tornar a allargar, aquest cop de Plaça Universitat fins a Gran Via / Vilamarí molt a prop de la Plaça d'Espanya.

50 Pl. España - Vía Julia
Ida: Pl. España, Av. José Antonio, Pl. Tetuán, Pº San Juan, Consejo de Ciento, Roger de Flor, Mallorca, Dos de Mayo, Industria, Pº Maragall, Av. Borbón, Pl. Virrey Amat, Dr. Pi y Molist, Pº Verdún, Pl. Lluchmajor, Vía Julia (Vía Favencia)
Vuelta: Vía Julia (Via Favencia), Pl. Lluchmajor, Pº Verdún, Dr. Pi y Molist, Pl. Virrey Amat, Av. Borbón, Pº Maragall, Indústria, Dos de Mayo, Valencia, Nápoles, Diputación, Pº San Juan, Pl. Tetuán, Av. José Antonio, Pl. España

 

*1969.- El tramvia 50 al final del seu recorregut (Via Júlia/Via Favència). Al fons, sobre la muntanya es pot veure el castell de Torre Baró. (Foto: TMB). 
 
El tramvia de la línia 50 va passar aleshores a ser la més llarga de la ciutat amb un recorregut de 20 quilòmetres i amb 40 cotxes en dies feiners i 27 els festius. Només deixava de funcionar a la matinada durant dues hores, de 2:00 a 4:00. L'últim recorregut del 50 com a tramvia va ser la nit del 17 d'agost de 1970.


L'autobús 50 (1970-2018)

*1970.- Bitllet commemoratiu del dia de la posada en funcionament de l'autobús 50 en substitució del tramvia.
 
La línia 50 va quedar coberta amb autobusos a partir del dia 18 d'agost de 1970. El recorregut era aquest:

50 Pl. España - Vía Julia
Ida: Pl. España, Av. José Antonio (actual Gran Vía), Pl. Tetuan, Pº San Juan, Mallorca, Av. Gaudí, Industria, Pº Maragall, Av. Borbón, Pl. Virrey Amat, Doctor Pi y Molist, Pº Verdún, plaza Lluchmajor y Vía Julia.
Vuelta: Vía Julia, plaza Lluchmajor, Pº Verdún, Doctor Pi y Molist, Pl. Virrey Amat, Av. Borbón, Paseo Maragall, Padre Claret, Av. Gaudí, Provenza, paseo San Juan, Pl. Tetuán, Av. José Antonio, Pl. España.

El 18 de març de 1971 es va modificar lleugerament el trajecte a l'extrem de la Plaça Espanya. En comptes de fer el gir per Vilamarí i Entença els cotxes van passar a fer-lo per Llança i Tarragona. El punt final de la línia va quedar emplaçat a la Plaça Espanya al costat de l'entrada al túnel soterrani.  
Al desembre de 1981, el 50 canvia el seu punt final a Plaça Espanya per situar-lo a l'embocadura de l'avinguda Mistral amb Paral·lel i un any després, amb l'ampliació de la L4 del metro fins a Roquetes, es va estudiar la suspensió de la línia amb grans protestes per part dels veins.
Entre 1984 i 1985 amb la conversió en passeig arbrat de l'avinguda Gaudí, els autobusos van deixar de circular per aquesta via i el trajecte de pujada es va establir pel carrer Padilla i el de baixada pel carrer Lepant. Aquests recorreguts es van modificar novament a finals de 1991 quan la pujada es va realitzar per Independència i la baixada per Dos de Maig
Al 1995 s'allarga el recorregut de la línia fins el barri de Trinitat Nova després d'anys de reivindicacions dels veins de la zona  que, no obstant aquesta ampliació, demanaven que l'autobús arribés fins al carrer Garbí. En aquest context, al març de 1996 es produeix un curiós incident. Un grup de veïns assalten un cotxe de la línia 50 que havia arribat al final del trajecte (Palamós/Llosa) i demanen al conductor de continuar i portar-los fins a Palamós/Garbí. L'ajuntament havia al·legat que no era possible perllongar el trajecte fins allà per la insuficient amplària de la calçada que no permetia el pas de l'autobús fins aquest punt i no l'havia acceptat com a final de línia. El conductor s'hi va negar i l'autobús va quedar interceptat pels veins fins a l'arribada de la Guàrdia Urbana i la Policia Nacional. Amb aquesta acció es va aconseguir que el final de la línia s'establís al carrer Garbí, com volien els veïns, mitjançant la modificació de les voreres que dificultaven l'arribada de l'autobús. [2]
El 1998 el 50 va allargar el seu recorregut des de Paral.lel /Avinguda Mistral fins a la plaça Dante davant de l'antic Parc d'Atraccions de Montjuïc. Aquest trajecte es va ampliar el 2002 fins a la plaça de Carlos Ibáñez prop de Miramar.
 
*1998.- Ampliació del recorregut del 50 cap a Montjuïc. (Font: TMB)
 
Al setembre de 2011, després de l'obertura del centre comercial de la plaça de les Arenes, la línia va tornar a modificar el seu recorregut. Deixava de circular per Vilamarí i Sepúlveda i arribava fins al nou centre comercial amb parada a Plaça Espanya.
El 20 de setembre de 2012 es produeix una important modificació del recorregut. El 50 deixa de pujar a Montjuïc i a partir de la Plaça d'Espanya continua el seu recorregut per Creu Coberta i carrer de Sants fins arribar a Collblanc.  
Finalment la línia desapareix el 25 de juny de 2018 amb l'ampliació de la nova xarxa ortogonal d'autobusos.
L'actual linia diagonal D50 (Paral·lel-Ciutat Meridiana) conserva aquest número com a record del que fou l'històric 50.

 
*2014.- Un dels últims recorreguts de la línia 50 entre Trinitat Nova i Collblanc. (Font: TMB. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)
 

[1].-  L'expressió popular Manolete per referir-se a aquests models de la sèrie 1200 prové del fet que aquests tramvies, fabricats a Saragossa per Carde y Escoriaza, van ser els primers unidireccionals de manera que, per canviar de sentit de circulació, necessitaven d'una via en forma de raqueta per així poder donar una "volta al ruedo".
 
[2].- Web autobusesbcn.es

divendres, 14 de desembre de 2018

TERMINAL D’IBERIA A LA PLAÇA D'ESPANYA. (1952-1990's)

Agraïments a CARMEN GIMÉNEZ i FRANCISCO ARAUZ
 
A l’any 1952 l’empresa Iberia, Líneas Aéreas Españolas, va establir la seva terminal a la plaça Espanya a través d’un conveni amb l’ajuntament. Oficines, bitlleteria, atenció al passatger i una estació d’autobusos que connectava amb l’aeroport del Prat eren  els serveis que acollia aquesta nova terminal. Per a construir-la es va enderrocar part de l’edifici de l’antic Palau del Vestit que ja havia perdut la seva cúpula original. La part afectada era a l’arrencada de l’avinguda de la Reina Maria Cristina, abans d'arribar al Palau de la Metal·lúrgia just davant d’una de les torres venecianes.
 
*1952.- Les obres de la nova terminal. Al fons les cúpules del Palau Nacional, de l'Estadi i de la Fàbrica Casaramona (seu actual del Caixaforum). (Foto: Leopoldo Plasencia /IFEC)
 
*1952.- La terminal recent enllestida. Encara s'hi pot veure un cartell que certifica que les obres van ser a càrrec de l'ajuntament. A l'altra banda els operaris cofois per haver acabat de col·locar el rètol de la terminal somriuen des de les finestres. (Foto: Leopoldo Plasencia /IFEC)

La construcció de la terminal d’autobusos va requerir de construir una rampa per salvar el desnivell existent amb el centre de la plaça i així permetre que els cotxes accedissin a un pati interior que era el punt de sortida i arribada cap a l’aeroport. Això va comportar lleugeres modificacions de la façana de Plaça Espanya per obrir l’accés dels autocars. Els primers cotxes eren del model Z-403 Monocasco fabricats per Pegaso.
 
*1952.- Vista exterior de les dependències de la terminal des del pati interior on estacionàven els autobusos. (Foto: Leopoldo Plasencia /IFEC)
 
*1952.- El autobusos Pegaso que s'encarregaven del transport dels viatgers a l'aeroport des de la terminal. (Foto: Leopoldo Plasencia /IFEC)
 
*1960's.- La terminal durant la Fira de Mostres. (Foto: Postales Escudo de Oro)
 
La línia d’autobusos era gestionada per la pròpia empresa Iberia. A l’any 1968 la durada del trajecte per la Gran Via i l’autovia de Castelldefels fins l’aeroport era de 20 minuts, comptant que no hi haguessin retencions.
A l’any 1972 el preu del bitllet era de 20 pessetes, lleugerament superior a les 8,50 que costava arribar a l’aeroport amb la línia PR bis, molt més lenta, perquè s’endinsava pels carrers del nucli urbà del Prat de Llobregat.
La línia d’autobusos va funcionar fins el 30 de setembre de 1976. Al dia següent va quedar substituida per la línia de ferrocarril que sortia de l’Estació de Sants i que ja portava mes d’un any funcionant. Els nervis dels passatgers per agafar el vol a temps quan hi havia embussos a l’autovia havien quedat definitivament enrere.
 
*1970's.- La terminal en una postal de l'època. L'accés al pati interior havia estat reduit d'alçada i la retolació modificada. 
 
 

divendres, 7 de desembre de 2018

MERCADILLO DE LES DRASSANES (S.XIX-1950)


*1940's.- Emplaçament principal del Mercadillo de les Drassanes. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la) 

Des de mitjans dels segle XIX la venda ambulant sense regulació es va anar apropiant dels carrers de la part baixa del Raval, especialment sobre els més pròxims a la Caserna de les Drassanes. Els carrers Migdia, Arc del Teatre, Cid i Berenguer el Vell concentraven aquesta activitat comercial que incloia preferentment venda de fruites, hortalisses i peix i també transaccions d'objectes robats de tot tipus. No hi mancanva tampoc la venda de cigarretes de segona mà elaborades amb el tabac sobrant de les burilles trobades pel terra durant el dia i relligades amb paper de fumar barat per a un nou consum.
Paco Villar descriu amb cruesa aquest ambient comercial existent durant el canvi de segle [1], un ambient infecte presidit per la pestilència i fortor dels carrers que tufejaven a peix, entre núvols de mosques que circulaven sobre les parades improvisades i de deixalles acumulades sobre l'empedrat que feien d'aquells carrerons un niu d'insalubritat i de misèria.  
Amb el pas dels anys va ser al carrer del Portal de Santa Madrona, aprofitant el seu tram més pròxim al Paral.lel allà on la via era més ampla, on finalment es va concentrar la plana major dels establiments de llocs de venda al aire lliure, que va ser conegut com el Mercadillo de les Drassanes.  

  
 
*1946.- Tres imatges d'un reportatge fotogràfic de Josep Brangulí on es pot veure l'ambient del mercadillo instal·lat rera mateix dels murs de les Drassanes, en el tram del carrer del Portal de Santa Madrona comprès entre els carrers Cid i Peracamps (Fotos: Josep Brangulí) 
 
Acabada la Guerra Civil, la misèria i la fam dels primers anys del franquisme varen tornar a consolidar aquest lloc com a centre neuràlgic de la venda ambulant del Barri Xino. Una gernació de gent necessitada es concentrava diàriament al costat de la paret inclinada del recinte de les Drassanes per comprar o vendre, per regatejar o pactar un preu i moltes vegades també per robar el que es podia o recollir les restes del que no es venia o quedava descartat.
El 1950, les autoritats varen decidir acabar (o almenys intentar-ho) amb aquella concentració de venda ambulant a la zona i es va condicionar un vell edifici militar del final del Paral.lel com a mercat. Li van posar el nom de Mercat del Carme i va ser predecessor de l'altre Mercat del Carme, que a partir de 1972 hi hagué al carrer de l'Arc del Teatre.
 
*1950.- Amb el trasllat el mercadillo va abandonar el carrer del Portal de Santa Madrona per emplaçar-se a l'altre costat del Paral·lel com a Mercat del Carme.  
 
[1].- Villar, Paco. Historia y Leyenda del Barrio Chino. Edicions La Campana.  Ajuntament de Barcelona. 1996.