CANÒDROM MERIDIANA. Carrer de la Riera d'Horta / Concepción Arenal (1964-2006)

MIQUEL BARCELONAUTA

El Canòdrom Meridiana va ser construït entre els barris del Congrés i La Sagrera sobre una superfície rectangular de 10.000 metres quadrats. que correspon a l'illa delimitada pels carrers Concepció Arenal, Riera d'Horta, Pardo i Ignasi de Ros. Les curses de llebrers i especialment les apostes que duien aparellades havien generat una notable afició a Barcelona. En acabar la Guerra Civil, continuaven  actius el Canòdrom Sol de Baix a Les Corts i el Canòdrom Barcelona, que havia substituït a l'antic Kennel a la carretera de Sarrià. Durant el franquisme s'hi afegiren tres noves instal·lacions d'aquest tipus: A l'entorn de la plaça d'Espanya i a partir de 1953 el Pabellón del Deporte (Llança(Sepúlveda/Gran Via) va ser convertit en canòdrom; el 1955 apareixia el Canòdrom Loreto que romangué actiu fins el 1962 i aquell mateix any, al costat del Reial Club de Polo, al final de la Diagonal, va obrir-se el Canòdrom Avenida, després rebatejat com Diagonal. Finalment, ja entrada la dècada dels 1960's, l'oferta d'instal·lacions per acollir curses de llebrers es va completar amb la construcció del Canòdrom Meridiana, que va ser l'últim i el més modern de la ciutat.

La construcció d'aquest nou canòdrom s'havia iniciat a finals de 1962 segons un projecte dels arquitectes Antoni Bonet Castellana (1913-1989) i Josep Puig i Torné (1929-2020). L'edifici principal s'estenia al llarg de la Riera d'Horta i constava d'una única graderia en forma de grill de taronja. A la planta superior, plantejada com una mena de mirador, un ampli passadís permetia la circulació interna dels espectadors cap a les finestretes de les apostes i el bar, mentre que la planta inferior era reservada a l'activitat dels cuidadors dels gossos amb espais dedicats a serveis, oficines i a les gosseres on descansaven els llebrers que competien a la pista.    

Arquitectònicament hi destaca l'estructura penjant que suporta el forjat de la coberta i que està constituïda per una successió de lamel·les de protecció solar a manera de brise soleil. Per la seva singularitat el canòdrom va ser catalogat com Patrimoni Arquitectònic de la ciutat. La inauguració oficial del recinte es va celebrar als inicis de 1964.

*1962.- Vista a vol d'ocell de la construcció de la graderia del canòdrom. A l'extrem inferior dret es pot veure l'església del barri del Congrés i al fons la Meridiana. (Foto: Fons TAF/ANC).

  

*1961.- Dues imatges més de la construcció de la tribuna del Canòdrom Meridiana. 

*1964.- Aspecte general que oferia el canòdrom en els seus primers mesos d'activitat. (Foto: Francesc Català-Roca).

*1964.- Dues imatges de la graderia del canòdrom amb l'ambient que es formava entre els jugadors d'apostes al passadís interior i les lamel·les que pengen de la coberta. (Fotos: Francesc Català-Roca).

*1970's. Cues a les finestretes per formalitzar les apostes. (Foto: Xavier Martí Alavedra / Marge Books).

1960's.- Els llebrers preparant-se per la cursa amb la graderia del canòdrom plena de gom a gom. (Foto: Canòdrom Meridiana). 

*1964.- Moment del tret de sortida d'una cursa  (Foto: Francesc Català-Roca).

*1970's.- Una cursa en ple desenvolupament.  (Foto: Arxiu La Razón).

*1980's.- Imatge nocturna del Canòdrom Meridiana. (Foto: Xavier Martí Alavedra / Marge Books).

Puntualment sobre la gespa del centre de la corda s'hi celebraven competicions i exhibicions gimnàstiques. Durant el període d'esplendor de les curses de llebrers (1970's-1980's) aquest canòdrom va acollir diversos Campionats d'Espanya d'aquesta disciplina arribant a celebrar-ne 14 entre 1965 i 2005. Les curses de llebrers van iniciar un declivi notable a partir dels anys 1990's i des de 1999 el Canòdrom Meridiana va ser l'únic que es mantenia en actiu a Espanya.

Finalment al 2006 es va clausurar com a canòdrom i va passar a propietat municipal al 2010. L'edifici acull des de novembre de 2020 l'Ateneu d'Innovació Digital i Democràtica i l'antiga pista de curses una zona verda.

WAWANCO / WAWANKO. Pub . Disco Bar. Oliva 41 (1978 - 2000's)

L'expressió Wawanco, Wawanco o Uauancó fa referència a un dels ritmes llatins del continent sudamericà, nascut a Cuba al final del segle XIX coincidint amb l'abolició de l'esclavatge i exportat a d'altres països de l'entorn inclosos els Estats Units. D'aquest ritme, emparentat amb la rumba, en parla Xavier Patricio Pérez, el mític Gato Pérez, en el seu inoblidable tema La Rumba de Barcelona, la lletra del qual repassa i barreja els ritmes llatins i els barris de la ciutat  

La rumba que coneixem no és de la Xina ni del Japó

La rumba neix al carrer, filla de Cuba i d'un gitanet

La nostra rumba de Barcelona està marejada de voltar el món

Gato ens parla del wawankó (uauancó) com un ritme de New York i un altre concepte lligat a aquest nom és un grup musical (Los Wawanko) format cap a finals de la dècada dels 1950's, que integrava músics de diferents nacionalitats de l'Amèrica llatina i fusionava diversos ritmes llatins. 

El Candombe a l'Uruguai

la Milonga es argentina

el Bolero mexicà

i la Plena que és boricua

Fabricant el uauancó

que és un ritme de New York

neix un boogaloo simpàtic

que és el ritme més mafiós

El Wawanco barceloní va ser un local de música en directe nascut a finals dels anys 1970's al barri de la Sagrera, en un carrer estret anomenat Oliva que discorria paral·lel al de Garcilaso. En realitat la sala va tenir dues etapes. El primer Wawanco, on s'interpretaven ritmes diversos, ja existia almenys des de l'any 1978 i la cartellera d'alguns periòdics barcelonins de l'època fins i tot anunciaven els grups que hi actuaven. Bambú era un d'ells. Als inicis dels anys 1980's se'l coneixia amb el nom de T&S i a la publicitat s'acompanyava del reclam Especialidades musicales. 

 

*1978-1980.- Dos retalls de la cartellera d'aquells anys on apareixia el pub Wawanco amb grups que hi actuaven habitualment (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

1980's.- Logo dels primers anys del pub Wawancó en una capsa de mistos de l'època.

El 26 de gener de 1985 el local va ser reinaugurat sota la direcció de Jordi Rodero, que el va dedicar a música de rock dur i heavy metal, una de les seves passions. La nova fòrmula va atraure ràpidament força clientela amant d'aquest gènere. S'hi punxaven temes com Apettite for destruction de Guns n' Roses i el local es va convertir en uns dels referents del rock dur a Barcelona. Posteriorment Rodero va optar per obrir una altra sala. Es deia Mephisto i era localitzada a la zona del Poblenou que s'havia revaloritzat molt amb l'arribada de les Olimpiades del 1992.

*1990's.- Flyer del Wawanco durant la seva etapa dedicada al rock dur

La pìsta del local es perd al 2004 quan la part baixa del carrer Garcilaso va ser eixamplada i reurbanitzada, de manera que va absorbir el carrer Oliva entre la Meridiana i el carrer Gran de la Sagrera. Aquesta obra va afectar les finques de la zona i entre elles el solar que havia ocupat el Wawanco.

PUB PAPAE. Bar Musical. Avda. Meridiana 294-296. (1978-1984)

Situat a l'avinguda Meridiana al barri de La Sagrera, entre els carrers d'Honduras i Garcilaso, aquest bar musical,  especialitzat en còctels va animar les nits del barri durant la transició dels anys 1970's als 1980's per un sector de públic bàsicament format per parelles que hi anaven a passar les estones.

*1984.- L'entrada del Pub Papae a l'avinguda Meridiana.

Emplaçament del Pub Papae al barri de La Sagrera amb els pàrquings recomanats als clients.

No hi haurien gaires més coses a dir d'aquest local, si no fos perquè el seu final dissortadament es va inscriure dins les pàgines de la crònica negra dels anys de la transició política. En aquells temps, el clima d'inseguretat era molt notable i el Pub Papae va ser assaltat la matinada del dia 7 de febrer de 1984 per un grup armat, que va assassinar al propietari del local Rufino García, un home de 38 anys, nascut a Lleó, que va rebre diversos impactes de bala. En un article d'investigació periodística, publicat a la revista d'actualitat política i social Cambio 16 [1], es denunciaven pràctiques d'extorsió i xantatge que en aquells temps patien diversos locals nocturns d'oci de la ciutat. 

*1984.- Article publicat al diari ABC sobre l'atracament al Pub Papae en el que va resultar mort el seu propietari. (Font: Hemeroteca ABC)

*1984.- A la premsa del dia 11 de febrer es publicava aquest article sobre les detencions dels assaltants del Pub Papae. Tres anys després, el presumpte autor seria condemnat a 22 anys de presó. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

El local va ser aprofitat pel negoci que el va succeir, el bar musical Bilitis, un pub de similars característiques, que evocava la pel·lícula d'adolescència eròtica fotografiada per David Hamilton, que havia triomfat a les pantalles uns anys enrere dins el gènere de cinema classificat "S". 

*1986.- Publicitat i sota-got del bar musical Bilitis successor del Pub Papae. (Font: todocoleccion.com).

[1].-  Rafael Cid i José Díaz Herrera. El Sindicato del crimen. Revista Cambio16 núm. 639. (27 de febrer de 1984).  

http://biblioteca.ccoo.cat/intranet-tmpl/prog/en/local_repository/documents/17466_37485.pdf

M'LADY. Carrer Murcia. Discoteca (1969-1970's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ROBERTO LAHUERTA MELERO

(Gentilesa de L'Home dels Nassos)

L'entorn de l'avinguda Meridiana i els barris que s'estenen a una i altra banda d'aquesta via no van ser aliens a l'aparició i creixement del fenomen de les discoteques que va arribar a Barcelona cap a finals dels anys 1960's. Tot i que les de més renom es localitzaven al centre de la ciutat i a les zones més benestants (Sant Gervasi, Turó Parc, etc.), a barris com el Clot, la Sagrera o Sant Andreu naixien també altres locals, més modestos, que permetien al jovent gaudir de l'esclat de la música pop.

M'Lady, situada al carrer Múrcia del barri de Navas, va ser un d'aquest locals. No era gaire gran i tenia dos ambients ben diferenciats. La inauguració va tenir lloc el dia 18 de maig de 1969, Els seus promotors eren també els responsables d'una altra discoteca de la zona, l'Europa 68 tocant a Fabra i Puig.  

*1969.- Anunci publicat a la premsa quan es va inaugurar el local.

CA N'ARPÍ (Cala Filomena). TEMPLET I PINACLE. Sagrera/Pacífic. (1915)

Article elaborat amb el suport d'ALFRED PUIG i FRANCISCO ARAUZ 

*1961.- Perfil llunyà de Ca n'Arpí/Cala Filomena amb el seu templet i pinacle originals. (Foto: Autor desconegut. Gentilesa de Francisco Arauz) 

L'any 1914 el mestre d'obres Joaquim Rivera i Cuadreny (1857-1919) va rebre l'encàrrec d'aixecar un edifici d'habitatges als números 160-162 del carrer de la Sagrera, molt aprop del nucli de vies ferroviàries que enllaça el centre de la ciutat amb el barri de Sant Andreu de Palomar. L'edifici, de planta baixa i quatre alçades, es caracteritzava pels seus detalls modernistes entre els que destacava la diversitat de suports de les bases de les balconades, però molt especialment per una peça singular que coronava la façana en el vèrtex de la cantonada amb el carrer Pacífic.

Dues imatges de Ca n'Arpí, edificació coneguda popularment com Cala Filomena. La façana sencera es pot veure a la imatge de l'esquerra i el pinacle desaparegut a la de la dreta.

Era un templet de base quadrada format per quatre columnes i coronat per un pinacle en forma de didal amb una bola de pedra al cim. La singularitat d'aquest element es feia palesa perque s'enlairava en un punt on les parets semblaven abandonar el pla vertical de la façana perpendicular al terra, tot desplaçant-se lleugerament cap al centre del carrer.

L'edificació fou enllestida l'any 1915 tal i com figura en un esgrafiat de la pròpia façana al costat d'un escut de Catalunya. No hem pogut trobar dades fefaents que ens aportin informació precisa sobre l'any que el templet va desaparèixer.

¨

*2013.- Detall del capdamunt del vèrtex de la façana de Ca n'Arpí on s'aixecava el templet desaparegut.

.

PIERROT. Discoteca. Avda. Meridiana 244 (1960's-1980's)

Agraïments a ROBERTO LAHUERTA MELERO

El logotip de Pierrot, molt difòs a través d'enganxines durant els anys 1970's.

Gairebé a la frontera entre Clot i la Sagrera, en plena Meridiana. al costat de l'estació del metro de Navas, el Mesón de Goya i el cinema Rivoli, va obrir a finals dels anys 1960's la discoteca Pierrot. Era un local de barri, la típica discoteca que s'incorporava a aquesta nova proposta lúdica del jovent en un barri allunyat del centre i de les zones nobles de la ciutat. A començaments dels 1970 s'hi van organitzar alguns concursos de bellesa femenins (Guapa de Barcelona), però també masculins (Mister España 1974) en col.laboració amb Producciones El Faro.   

*1974.- Elecció de Mister España a Pierrot

Com moltes altres discoteques Pierrot no va ser aliena a puntuals episodis de violència, alguns especialment greus com l'apunyalament del porter el 1979 i l'intent de robatori amb tiroteig contra l'encarregat i el seu fill al 1986, un fet luctuós que va precipitar el final d'aquest local.

Dos retalls de premsa publicats a La Vanguardia sobre sengles successos amb violència contra les persones esdevinguts a Pierrot.

Pierrot va tancar a finals dels 1980's i el local va tenir la seva continuïtat com a discoteca amb noves propostes i una gran diversitat de noms. Primer com a Multiespacio Tercera Fase i després com l'after-hours James Dean, que va tenir molts problemes amb els veins fins al punt que es veié obligat a modificar els seus horaris, per continuar amb Locos por la Música o Punto BCN. Avui (2014) hi ha un ampli supermercat.

CINEMA IMPERIAL. "LA BARRACA". La Sagrera (1926-1981)

Article el·laborat amb el suport de JOAN PALLARÈS-PERSONAT

*1979.- Vista del vell Cinema Imperial en els temps que era reivindicat pel barri. Les pancartes demanaven la conversió de La Barraca en Ateneu Popular. (Foto: Arxiu F. Ripoll)

Conegut popularment com La Barraca el Cine Imperial ha estat el cinema de més anomenada del barri de La Sagrera. Era situat al carrer Martí Molins i va ser obert a mitjans dels anys 1920's. Durant els temps de la República hi sovintejaven els mítings polítics i al llarg de tots els anys de la dictadura franquista va esdevenir el típic cinema de barri. La Barraca obria els dissabtes, diumenges i festius i oferia programacions en sessió contínua de dues i fins i tot tres pel·lícules de reestrena.

Amb el restabliment de la democràcia la sala aviat va entrar en crisi fins que va tancar portes. Els veins es van apressar a reivindicar l'històric local per al barri, tot demanant-lo com Ateneu Popular. L'ajuntament va accedir a comprar el local l'any 1978. Després de ser enderrocat a l'any 1981, va poder ser finalment convertit en un modern centre cívic, que va ser inaugurat al novembre de 1982 per l'alcalde Narcís Serra.

*1979.- Una altra imatge de La Barraca durant la celebració de la Festa Major de la Sagrera. Els gegants desfilen per davant del local.

*1981.- L'enderroc de l'edifici del cinema.