dissabte, 16 de novembre de 2019

NO. Discoteca, Aribau 242 (1983-1999)

 
 
 
Emplaçada als baixos i soterrani de l'edifici d'oficines de la cantonada Aribau / Travessera de Gràcia, la discoteca NO tancava la llarga vorera que pujava des de la Diagonal i que aplegava un grapat de locals nocturns com el night-club Las Vegas (després Costa Breve), el Pub 2,40 i l'entrada al Drugstore David a través del pàrquing)
L'obertura d'aquest local coincideix amb l'inici de l'any 1983, amb un país que començava a deixar la transició enrera amb el PSOE ja instal·lat al poder des de feia uns mesos mercès a la seva victòria a les urnes de l'octubre de 1982.
Una de les primeres celebracions sonades que va acollir la discoteca NO va ser la festa posterior al sopar de presentació de la cadena radiofònica Antena 3 a Barcelona. Fou la nit del 17 de febrer de 1983 i al local hi varen fer cap l'expresident del govern espanyol Adolfo Suárez, l'alcalde Pasqual Maragall i el director de la nova cadena Manuel Martín Ferrand. No hi va faltar una de les estrelles de l'emissora, el popular periodista José María García que cobria amb el seu programa nocturn Supergarcía en la hora cero la informació esportiva.
 
 
 
*1983/85.- Anuncis diversos insertats en premasa sobre les activitats de la discoteca NO. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).
 
NO es va nodrir d'una programació on sovintejaven les actuacions en directe a les nits, mentre que a les tardes les llargues cues d'adolescents per entrar denotaven que el local havia aconseguit una rellevança important dintre del ventall de propostes d'oci de l'època. 
La seva activitat s'estengué fins a finals de la dècada dels 1990's, quan la discoteca va acometre una reforma amb canvi de nom i va passar a ser Get Back i posteriorment Barroko's.
Tot i la seva desaparició definitiva a l'any 1999 la marca NO s'ha continuat utilitzant esporàdicament per acollir festes revivals pels nostàlgics dels bons temps.
 
*2013.- Cartell d'una de les festes privades organitzades sota la marca NO anys després del tancament de la discoteca.
 

dijous, 14 de novembre de 2019

SHANG-HAI. Sala de ball. Rambla de Catalunya 24. (1934-1940)



*1934.- Anunci insertat a la cartellera d'espectacles de la premsa barcelonina sobre la inauguració de la sala de ball Shang-hai. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
 
Sala de ball amb acadèmia per aprenents situada a la part baixa de la Rambla de Catalunya entre la Gran Via i el carrer de la Diputació. El Shang-hai va obrir portes durant el període republicà, concretament la nit del dijous 4 d'octubre de 1934, només dos dies abans d'una data històrica per Catalunya amb incidents i dels grossos a la Plaça Sant Jaume on Lluís Companys va proclamar l'Estat Català.
Les seves orquestres habituals (Centauros i la Napoleon's Band)  amenitzaven les sessions de ball i els actes i celebracions privades que s'hi organitzaven habitualment. 
 
*1935.- Ball de Carnestoltes al Shang-hai amb procés de selecció de joves aspirants a actriu inclòs. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
 
Acabada la Guerra la sala seguia activa i amb les mateixes orquestres que abans de la guerra l'havien inaugurat. Ben aviat però, s'imposà un canvi de nom i una nova època. A començaments del 1940 el local es va transformar en la Sala Bolero, que va subsistir fins a començaments la dècada dels 1960's. 
 
*1939.- Al mes d'abril d'aquell any, poc després d'acabada la guerra, el Shang-hai tornava a estar actiu i Centauros i Napoleon's continuaven sobre l'escenari del local. 
 
*1940.- A l'any següent l'antic Shang-Hai quedava ja convertit en Bolero inaugurant una nova etapa.
 
 

dimecres, 13 de novembre de 2019

MINIESTADI DEL FUTBOL CLUB BARCELONA. Avda. Aristdies Mallol s/n. (1982-2019)

 
 
2000's.- Imatge a vol d'ocell del Miniestadi del Futbol Club Barcelona. (Foto. FCB) 

La celebració del Mundial de Futbol de 1982 a Espanya va tenir a Barcelona com una de les seves seus. Els partits es disputaren al Camp Nou del FC Barcelona i a l'estadi de Sarrià del RCD Espanyol.
Josep Lluís Núñez era el presdident del Barça i com era d'esperar en un home que havia fet de la construcció la seva empresa, no va dubtar a acometre una reforma i ampliació del Camp Nou, que va veure completada la seva tercera graderia a través dels gols i el lateral de davant de la tribuna coberta. Les obres es van completar amb una altra instal.lació esportiva, el Miniestadi, que va ser edificat davant del Palau Blaugrana a l'altra banda de l'avinguda d'Arístides Mallol, sobre els terrenys que antigament havia ocupat la pista d'atletisme de la zona esportiva del club.
El Miniestadi va ser el bressol d'una bona colla de futbolistes que hi van donar les seves primeres passes i tocs de pilota guiats per un concepte de pedrera que acabaria donant moltes tardes i nits de glòria al club.


*1982.- El Mini en construcció, encara sense la visera de la tribuna instal·lada

Projectat per Josep Casals i Ramon Doménech, tenia una capacitat per a 15.276 espectadors, tots asseguts, distribuïts en una graderia inferior molt més petita i una altra de superior que acollia a la major part de l'aforament. A la banda del costat Llobregat s'aixecava la tribuna coberta mitjaçant una visera de revestiment blanc. Les dimensions del terreny de joc eren de 103 x 65 metres. Va començar a ser construit cap a finals de 1981 i la seva inauguració es va produir el 23 de setembre de 1982, diada de la Mercè,  amb un partit en el que debutà amb la samarreta blaugrana Diego Armando Maradona i en el que va jugar uns minuts el jove de només 14 anys Guillermo Amor. Simultàniament es va construir una pasarel·la per a vianants que el connectava amb el Palau Blaugrana. 
Els plànols del Miniestadi van servir de model per a construir altres estadis de similars característiques, com el Cartagonova de Cartagena o el Nou Castàlia a Castelló.
 
2000's.- Aspecte de la tribuna coberta del Miniestadi
 
Era el camp de joc habitual de l'equip filial Barça Atlètic (després Barcelona B), i de les categories inferiors del club. En els seus darrers anys també hi disputava els seus partits l'emergent equip femení del club blaugrana. Sobre la seva gespa es van formar jugadors legendaris en la història recent del Barça com Andrés Iniesta, Xavi Hernàndez, Víctor Valdés, Carles Puyol, o Leo Messi
El 2002 va acollir els partits de futbol americà dels Barcelona Dragons, un projecte per introduir aquest esport a les grans capitals europees que no va reeixir. A partir de 2003 s'hi van jugar partits de la selecció andorrana de futbol. 
Va ser sovint escenari de concerts i esdeveniments politics i socials i en alguns moments es va plantejar la seva cobertura total per acollir-hi un pavelló polisportiu com alternativa al Palau Blaugrana, idea que finalment seria descartada.
A l'octubre de 2019, després de 37 anys de servei al club, el Miniestadi va ser protagonista del seu últim acte. La celebració d'un partit d'homenatge a la seva pròpia història. Tot seguit, va començar a ser enderrocat dintre del programa d'execució de les obres de l'Espai Barça i un cop ja havia estat inaugurat el seu successor: el nou Estadi Johan Cruyff a la ciutat Esportiva Joan Gamper de Sant Joan Despí.

*2019.- El miniestadi en fase d'enderrocament a la tardor d'aquell any. (Foto: mundodeportivo)

dissabte, 9 de novembre de 2019

SASTRERIA ESTANISLAU FUREST. Primera botiga. Plaça Reial 4 / Passatge Madoz 6. (1898-1917)


*1898.- Els aparadors de la sastreria i camiseria Furest poc temps després de la seva obertura.

Estanislau Furest i Roca va obrir a l'any 1898 una botiga de roba de senyor a la cantonada de la plaça Reial (número 4) amb el passatge de Madoz (número 6), el petit carrer que porta fins al carrer de Ferran. Furest era el germà del reconegut metge i homeòpata Modest Furest descobridor del Vichy Catalán a Caldes de Malavella.
Furest es va distingir des dels seus inicis com una botiga de qualitat que oferia als seus clients els millors productes tèxtils (sastreria, camiseria, sombrereria...) i de complements de moda. La plaça Reial era a finals del segle XIX, juntament amb l'entorn de la Rambla i els carrers que hi embocaven, el centre comercial per excel·lència de  la ciutat. Furest va dotar el seu establiment d'un taller annex de sastreria i als seus productes tradicionals de moda i vestir hi afegí, com a element diferenciador i de qualitat, la roba esportiva, conscient què la pràctica de l'esport constituïa una gran novetat per als que volien viure al dia en simptonia amb el progrés.    

Emplaçament exacte de la primera botida d'Estanislau Furest a la Plaça Reial (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

 
*1913.- Dues imatges de la botiga de Furest a la placa Real

L'èxit i la bona acollida que la sastreria i camiseria va rebre per part de la burgesia local va comportar de plantejar-se un trasllat a l'emergent zona de l'Eixample, que poc a poc començava a consolidar-se com la nova zona noble i el nou centre de la ciutat.
Així doncs, a partir del 1917 el nou destí de Furest seria un dels baixos de la Casa Rocamora, concretament als números 12-14 del Passeig de Gràcia, entre el carrer de Casp i la Gran Via, un establiment que va arribar a ser centenari i que va tancar al febrer de 2019, assetjat per la pressió comercial de les multinacionls i grans empreses de moda que viu el centre de la ciutat. El negoci de la família Furest però, ha arribat a la quarta generació i continua en varies botigues que té a la part alta de la ciutat i en diversos centres comercials. 

diumenge, 3 de novembre de 2019

MONTEPÍO CATALÁN DE QUINTOS (1878) i BANCO DE REDENCIONES (1910)


Acabada la Guerra del Francés (1808-1814) i després de constituir-se al 1812 les Corts de Cadis, l'exércit espanyol era format per dues tipologies de militars.
D'una banda hi havia els militars professionals o de carrera, que d'una manera permanent servien a l'exércit i n'havien fet el seu ofici escalant graons en el comandament militar.
Un segon grup era constituit per ciutadans d'entre 20 i 30 anys, que obligatòriament havien de prestar el servei militar durant uns anys i que formaven la tropa. No obstant això, no tots els joves eren obligats a prestar serveis a l'exércit, sinó que només una cinquena part dels que es trobaven en aquest segment d'edat eren cridats a files. La selecció es feia a través d'un sorteig que determinava les lleves anuals. El nom de quintes provenia doncs del fet que, com s'ha dit, al sorteig només se'n seleccionava una cinquena part. La durada del servei militar podia arribar als vuit anys, si bé se'n complien períodes mes curts, generalment de dos a quatre anys.  Un cop completat aquest període els joven quedaven durant un temps en situació de reservistes i podien ser cridats a files en cas de guerra o si era necessari.  
Ja a la primera meitat del segle XIX es varen començar a establir sistemes autoritzats per tal d'evitar prestar el servei militar sense quedar en situació de pròfug i ser perseguit per la justícia. Igual com passava a França, als Estats-Units i la majoria dels països, al costat de les crides oficials al patriotisme, a complir amb els deures militars i  a donar la vida per la nació i els seus valors si convenia, es desenvolupaven sistemes alternatius per poder evitar el risc de servir a l'exércit i perdre-hi la vida. Aquest escenari acabà convertint-se en un dels exemples més rellevants de la divisió social entre privilegiats i pàries. Mentre aquests últims havien de pagar un impost de sang per la pàtria, que sovint podia comportar la pèrdua de la vida o la salut en els camps de batalla, els privilegiats fills de bones famílies amb recursos pagaven un altre tipus d'impost consistent en ingressar uns diners per escapolir-se dels deures patris  i evitar posar-se l'uniforme.  D'aquesta operació de lliurar-se del servei militar i de la guerra en deien la redempció en metàl·lic.
Amb motiu de les guerres colonials (Cuba i Filipines) a finals del segle XIX i dels enfrontament de l'exércit espanyol amb els revoltats del nord d'Àfrica a començament del segle XX, els sistemes per evitar l'exércit eren un constant tema de debat a la societat barcelonina i catalana. Episodis com les revoltes de la Setmana Tràgica de l'estiu de 1909 s'expliquen amb el malestar creat dins les classes populars i treballadores, que havien d'enviar els seus fills a la guerra, mentre les classes benestants s'estalviaven aquest malson a canvi de diners.
El 1878 es va crear a Barcelona el Montepío Catalán de Quintas que tenia com a objecte gestionar aquestes redempcions. La familia del mosso mitjançant el pagament d'una quantitat de diners assegurava al seu jove no sortir escollit a les llistes dels cridats a files.
 
 
*1879.- Anunci del Montepío Catalán de Quintas, publicat al periòdic El Diluvio, on s'explica el funcionament de les redempcions en els pobles i districtes amb poca població. (Font: ARCA. Biblioteca de Catalunya)
 
       
*1881.- Anunci publicat a La Vanguardia sobre els canvis legals previstos a la nova Llei reguladora de l'accés al servei militar i els serveis oferts pel Montepío Catalán de Quintos, l'entitat que gestionava les redempcions, per tal que els joves poguessin evitar d'anar a complir el servei militar a canvi d'una contraprestació econòmica.  
 
Aquesta mena d'assegurança ja havia estat assajada anys abans i les agències i montepíos de quintas van esdevenir negocis força rendibles a les que s'hi vincularen noms importants de nissagues catalanes (Sentmenat, Camps, Güell, Comillas, Sert) [1].
La subscripció de l'assegurança lògicament s'havia de fer a l'avançada, és a dir abans del sorteig. Com que molts dels subscriptors resultaven exclosos, les seves aportacions asseguraven la rendabilitat del negoci. Entre 1878 i 1911 la premsa diària publicava habitualment informacions sobre les crides de les quintes i les condicions de subscripció de les redempcions. 
El Montepío Catalán de Quintas va fixar la seva primera seu social al número 68 del carrer Ample al bell mig d'un sector ple d'instal·lacions militars (la Capitania General a la muralla del mar, després Passeig de Colom, el Parc d'Enginyers on avui s'aixeca l'edifici del Govern Militar o les Casernes de les Drassanes al final de les Rambles.)

*1887.- Una subscripció al Montepío a favor d'un jove, que realitza la seva mare vídua per lliurar-lo (redimir-lo) del servei militar per 750 pessetes de l'època. El document està datat i registrat en els últims dies d'aquell any davant l'imminent sorteig dels quintos de gener de 1888. (Font: todocoleccion.com)
 
El Montepío s'instal·la també al número 1 del carrer Sant Honorat, fent cantonada amb la plaça de Sant Jaume i el carrer del Call. A finals de la dècada dels 1880's, la seva gestió va quedra vinculada al Banco Vitalicio de España i a l'asseguradora La Previsión amb la figura de José Suazo i Juvé, que havia estat el fundador i director del Montepío, com a cap visible. L'evolució del seus subscriptors va passar de 715 (1879) a 1.290 (1892) fins arribar als 16.000 durant el primer anys de la Guerra de Cuba. [2]
 
*1884.- Anunci propera lleva fi den termini per ingressar al montepio davant l'imminents sorteig de les quintes. 750 pessetes (150 duros) de l'època era la quota prevista.

A finals de 1910 es constitueix l'anomenat Banco de Redenciones que s'anuncia com el successor del Montepío Catalán de Quintas i s'instal·la a la Rambla del Centre prop del Liceu. La seva existència però, es efímera. La redempció en metàl·lic es derogada i al mateix temps es prohibeix la constitució de societats que assegurin l'obtenció de dispenses o qualsevol altre tipus d'avantatges respecte del servei militar. Per combatre aquestes activitats s'estableixen multes, la quantia de les quals evoluciona de 1.000 pessetes el 1912  fins a 5.000 el 1924. D'altra banda les quantitats subscrites són incautades per l'Estat. Aquest canvis legislatius van provocar la progresiva desaparició d'aquestes societats.

*1911.- Anunci del Banco de Redenciones referent a la lleva del 1911 (Font: Hemeroteca La Vanguardia


[1].- Sales, Núria. Servei militar i societat a l'Espanya del segle XIX. Recerques: Història, economia i cultura núm, 1. 1970. pàgs. 145-181.
[2].-  Diario de Barcelona. Edició del dia 29 de novembre de 1895.