diumenge, 30 de novembre de 2014

PONT SOBRE L'AVINGUDA ICÀRIA (1976-1988)

Poc després de complir-se un any de la mort de Franco quan el país tot just acabava d'encetar una complicada transició cap a la democràcia, una insfrastructura pública va ser inaugurada a Barcelona en un intent de pal·liar l'etern problema del pas del trànsit pesat pel mig de la ciutat. L'alcalde Socias Humbert, que des del primer moment va mostrar un talant molt més dialogant amb les associacions de veïns i l'oposició, que el desmarcava clarament del tarannà autoritari dels seus antecessors Joaquim Viola i Enric Massó Vázquez, presidia el consistori municipal quan es va obrir el pont sobre l'avinguda Icària. Feia ben poc que aquesta via havia recuperat el seu nom històric que el franquistes varen dedicar al Capitán López Varela.
Era un pont isostàtic metàl·lic amb absència de formigó que s'elevava paulatinament des del costat del pont de les agulles per superar les vies de la línia de la costa en direcció a Mataró deixant enrere l'Estació de França i la terminal de Rodalies. La seva obertura al trànsit pesat de camions va suposar l'eliminació d'un perillós pas a nivell que generava greus problemes de fluïdesa i l'alleujament per als veïns del carrer València i altres vies de la ciutat. 

*1986.- El pas del pont per sobre de les vies de la línia fèrria de la costa. (Foto: © Martí Llorens


*1976.- La Vanguardia informava amb aquest retall de la imminent inauguració del pont al desembre d'aquell any.

*1976.- Vista aèria del pont amb el seu traçat marcat en vermell (Foto: TAF / La Vanguardia)


*1977.- Només unes setmanes després es va fer palès que l'acollida del nou pont entre alguns sectors dels transportistes no era precisament de satisfacció (Edició de la La Vanguardia del 4 de gener).

En un intent poc reeixit i gairebé ridícul d'humanitzar al màxim la nova obra, l'ajuntament va tenir la brillant idea d'instal·lar fins i tot un espai de jocs infantils just sota la pendent per on s'elevaven els camions. No hi ha dubte que el soroll i la contaminació emesa pels vehicles feien poc saludable per als infants gaudir d'aquelles improvisades i inadequades instal·lacions.

*1976.- L'espai de jocs infantils sota el mateix pont que l'ajuntament va condicionar coincidint amb la inauguració del viaducte. (Foto: Jaume Mor /Arxiu Històric del Poblenou)

*1986.- El pont en ple funcionament poc abans de l'inici de les intervencions urbanístiques per construir la Vila Olímpica que el varen sentenciar per innecessari.  (Foto: © Martí Llorens

El pont de l'avinguda Icària amb prou feines va sobrepassar la dècada de vida. L'any 1988 el pont va ser desmantellat i traslladat provisionalment uns cents de metres mes enllà a la cruïlla amb el carrer de Marina per continuar fent la seva funció mentre s'ordenava definitivament la zona amb motiu de la construcció de la Vila Olímpica i la nova urbanització del seu entorn.

Enllaços d'interès:
L'ultim viatge a Icària (1987). Enric H. March 
Barri d'Icària. Marta Domínguez Sensada

CARRER DELS ARCS / PLAÇA NOVA. Edificis desapareguts. (S.XIX-1964)

Article elaborat amb el suport de FRANCISCO ARAUZ i EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

El carrer dels Arcs va néixer seguint el traçat d'un antic aqüeducte que portava aigua a Barcelona i que era conegut com el Pont de La Moranta, nom que antigament tenia el carrer. Aprofitant l'estructura del arcs d'aquest pont es van construir-se les primeres cases i popularment el carrer va canviar de nom adoptant el que te en l'actualitat.[1]. Enllaçava, igual que avui, la plaça Nova amb la plaça de Santa Anna (que actualment correspon a la part baixa, o més pròxima al mar, de l'Avinguda del Portal de l'Àngel).  

*1925.- Imatge de la processó de Corpus de 1925 amb la custòdia entrant a la plaça Nova per la cantonada Boters/Arcs en el seu trajecte cap a la catedral.

Cap a finals del segle XIX el carrer dels Arcs va patir diverses modificacions de la seva antiga alineació, sobretot en aixecar-se els edificis que fan cantonada amb Boters i la pròpia Plaça Nova. El carrer s'eixamplava en el seu començament en rebre l'embocament del carrer Capellans formant un triangle abans d'arribar a la Plaça Nova. De fet el primer edifici de la banda Besòs del carrer dels Arcs (número 2) va estar ocupat durant els anys 1920's i 1930's per la Camiseria de Fèlix Bellfort amb un gran anunci a tota façana que deia "La casa que vende más barato". Aquest espai coincidiria avui amb el lloc on s'aixeca la seu del Col·legi d'Arquitectes.

*1933.- Alineacions dels carrers Capellans, Arcs i Boters d'abans de la Guerra Civil que coincideixen amb els solars dels edificis posteriorment enderrocats i avui desapareguts (Font: Institut Cartògrafic i Geològic de Catalunya)

*1930's.- Entrada al carrer dels Arcs des de la plaça Nova. 

1930's.- Imatge de la cantonada Arcs/Boters/Plaça Nova. Tots els edificis que es veuen a la foto són desapareguts.



Tot aquell indret dels voltants de la Catedral va ser especialment castigat durant la Guerra Civil quan al 1938 hi van caure diverses bombes llançades pels aliats de l'exèrcit nacional de Franco.
Un dels solars que havien quedat buits a causa dels efectes destructius de la Guerra era l'existent entre l'inici dels carrers dels Arcs i Capellans d'una banda i el carrer del Bou de l'altra. En aquell tram, al número 5 de la plaça  hi hagué entre 1861 i 1938 la Llibreria Puig.

*1941.- L'edifici del número 9 de la Plaça nova ja enderrocat entre els carrers del Bou (a l'esquerra) i de la Corríbia (al centre de la imatge). (Foto: Pérez de Rozas)

A finals de 1959 es començà a construir l'edifici del Col·legi d'Arquitectes un cop completades les obres d'eixamplament i obertura de l'avinguda de la Catedral que van fer desaparèixer el carrer de la Corribia i el carrer del Bou de la Plaça Nova. La construcció d'aquest nou edifici, amb un impactant mural de Picasso a la façana i una estètica trencadora, que s'aixecava al bell mig de Ciutat Vella amb una alçada superior a la majoria de les edificacions de l'entorn, no va quedar exempta de polèmica.


*1946.- Inici de l'obertura de l'avinguda de la Catedral fins a la Plaça Nova al fons. A la dreta es veu l'últim tram que quedava del carrer de la Corribia. A l'esquerra el solar on s'edificaria el Col.legi d'Arquitectes. Al fons l'embocadura del carrer dels Boters.

*1958.- El solar situat entre els carrers Arcs (esquerra) i Capellans (dreta) abans d'enlairar-se l'edifici del Col.legi d'Arquitectes

*1964.- El nou edifici del Col·legi d'Arquitectes i al costat (fletxa vermella) l'immoble que feia cantonada amb el carrer Boters poc abans de desaparèixer.

*1965.- El carrer dels Arcs a punt d'inaugurar la nova ordenació de les voreres. A la dreta el Palau Pignatelli encara en construcció, seu del Reial Cercle Artístic, amb la seva façana de pedra imitant un palau gòtic. Al fons el solar amb el carrer Boters ja sense l'edifici de la cantonada.

L'edifici de l'altra banda del carrer dels Arcs, la més pròxima a la Rambla, va desaparèixer el 1964. Això va pemetre juntament amb la construcció del Palau Pignatelli una nova ampliació del carrer. El solar resultant a la cantonada amb Boters es mantingué desocupat i protegit per una tanca publicitària fins al 1989. El mateix podem dir de l'altre solar existent a la Plaça Nova entre els carrers de la Palla i Boters. 
Finalment a començaments de la dècada dels 1990's es va poder completar definitivament després de molts anys la façana de la Plaça Nova que tanca l'avinguda de la Catedral, amb la construcció de sengles edificis sobre els dos solars esmentats.

[1].- El punt d'arrencada d'aquest aqüeducte va ser reconstruït amb dubtosa fidelitat l'any 1958. Es reproduïren els dos primers arcs que arrenquen de la base de d'una de les torres de l'antiga muralla per entre les quals s'accedeix al carrer del Bisbe. Vegeu en aquest sentit el què en pensen Dani Cortijo al seu bloc Altres Barcelones i Enric H. March a Bereshit.


Comerços i botigues dels edificis desapareguts: 

Arcs 1 / Boters 23. 
Amat (Persianes i catifes. 1880's - 1938) 
Serra y Torrella (Teixits. 1944) 
Central de la Estilogràfica  (1944 - 1960's)




























Arcs 2. 
Bellfort (Camiseria. 1917 - 1930) /
Palermo (Camiseria. 1930's)

Arcs 3. 
Papereria Parisien (1880's)















Brichs (Sombrereria 1884 - 1917)
Mobles (1904-1925)
Òptica (1914-1926)
La Casa Blanca (Llenceria i Teixits. 1918)
El Globo (Sabateria)
Galeries Costa (1942 - 1960's)
Central de la Estilográfica  (1944 - 1960's)

Arcs 3.- Pis 2. 
Serra y Ribera (Fotografia)


Arcs 4. 
Tintoreria Exprés (1930's)

Pl. Nova 2. 
El Punt Anglés (Gèneres de punt i Mitges)

Pl. Nova 3. 
Farmàcia de la Plaça Nova- La Cruz Roja - Ponsatí.

Pl. Nova 3.- Pis 1. 
F. Bach (Sastreria. 1920's)
 






Pl. Nova 4.  
Sagarra (Queviures. 1920's)  
Padrós (Queviures)





















Pl. Nova 4.- Pis 1
Perruqueria.

Pl. Nova 5 / Capellans 2
Puig (Llibreria)
Closa (Antiguitats)
 





 

Bellfort (Camiseria)

Pl. Nova 6. Maria Galilea (Loteria. Administració núm. 2)
 











 
Pl. Nova 12.  J. Esteva  (Teules i materials de construcció. 1905)
 
 
 



 

dissabte, 29 de novembre de 2014

GRAN CAFÉ CATALÁN. Rambla de Santa Mònica 6 (1881 - 1940's)

Agraïments a EMÍLIO GÓMEZ FERNÁNDEZ, FRANCISCO ARAUZ i RAMON VILALTA


*1930.- Vista nocturna i exterior del Gran Café Catalán.

El Gran Cafè Catalán havia nascut al 1881 a l'antic número 6 de la Rambla de Santa Mònica. L'establiment va ser reformat de dalt a baix l'any 1909 i convertit en cabaret durant els anys de la Primera Guerra Mundial, quan la ciutat atreia turistes i forasters de totes classes i la Rambla presentava un aspecte d'ebullició contínua.
Però la dada més remarcable d'aquest local és que al 1921 el pianista Llorenç Torres Nin hi va fundar la Demon's Jazz Band i el popular músic català va ser conegut a partir d'aleshores com a Mestre Demón. El Gran Cafè Catalán va ser doncs un dels llocs pioners en la introducció del jazz a Barcelona i fou precisament durant els anys 1920's, sota la direcció dels germans Ribé, quan el local va adquirir un cert nivell de prestigi entre els cabarets i dancings de la zona. Un grup de 60 senyoretes compartien ball amb els clients. Les sessions de jazz s'iniciaven a les tres de la tarda i es perllongaven fins a les quatre de la matinada amb balls de tango.


*1909.- Un retall de la cartellera de La Vanguardia de març de 1909

El local va aguantar gràcies al seu emplaçament privilegiat a la Rambla durant els anys de la República i la Guerra Civil, però va anar agonitzant en el període següent a l'acabament de la Guerra Civil fins la seva desaparició.

*1932.- L'interior del Gran Café Catalán amb un rètol rera la barra on podem llegir MGM Song Bar. (Foto: Fons Gabriel Casas i Galobardes / ANC)

dijous, 27 de novembre de 2014

BAR NEUTRAL. Calvet / Marià Cubí (1900's-2000's)


*1955.- El Bar Neutral a la cantonada de Calvet i Marià Cubí. (Foto: Fons Félix Tejedor)

Un dels bars de tapes i menjars casolans imprescindibles en la història del barri de Galvany fou el Neutral. Obert en els primers anys del segle XX, sembla que el seu nom provenia d'un intent per fer les paus entre els molts grups d'ideologies diferents i adversàries que hi feien cap. L'any 1947 l'establiment va ser refundat per la família Tejedor que va agafar el negoci. El Neutral va continuar com un petit espai de poble entre un barri cada cop més aburgesat i benestant. S'hi podia jugar al millón i formar part de la seva penya de travesses. Quan als anys 1980 aquell veïnat quedà transformat en una zona de bars que esclatava nit rera nit, el Neutral romania al seu racó com un avi esdevingut bar que vetllava discretament refugiat en la seva estretor i petitesa enmig del marasme dels nous temps. 
Com era previsible la fi de segle va precipitar la seva sentència de mort. Un hotel modern i de luxe va ocupar després aquell solar i alguns altres dels volants i el record del Neutral va quedar per la història. El Neutral va renéixer al carrer Ganduxer, però ja no era el mateix.

dimecres, 26 de novembre de 2014

OVEN. Restaurant. Lounge. Discoteca. Ramon Turró 126 (2002-2010)




Instal·lat a peu de carrer dins una antiga nau industrial que havia acollit una impremta, entrar al restaurant Oven ens transportava de forma immediata al cosmopolitisme encisador de la Nova York dels lofts, dels paisatges industrials rehabilitats.
El projecte havia estat obra de l'arquitecte Minos Digenis i de l'interiorista Antoni Arola. El disseny aplicat a l'interiorisme d'aquest local era d'allò més avançat i trencador. Configurava una proposta espaial multifuncional, que sorprenia ja des del primer moment amb un primer espai ajardinat situat només en creuar la façana exterior i que ens portava a una nova façana de vidre que donava accés a l'interior.
Els colors vermell i el blanc i un gran globus lluminós anomenat Oven dominaven l'interior sectoritzat en una gran sala chill-out, un menjador amb diferents nivell i una cuina totalment a la vista del visitant situada rera un envà envidrat. Tot plegat era cobert per un sostre del que penjaven plafons mòbils a manera de suport per a les projeccions. En un dels laterals un mur format per peces de formigó que dibuixaven rengleres de quadrats completava l'original proposta visual d'aquell espai.
El servei incloïa restaurant amb sopars amenitzat per un DJ. Tot plegat es transformava havent sopat en discoteca i altres propostes que incorporava el local eren exposicions d'art i concerts.
Aquell primer Oven va desaparèixer abans de completar una dècada d'existència. Digenis i Arolas el van reproduir en un altre espai més cèntric (Gran Via / Bruch). Havia nascut el New Oven


*2002.- La terrasseta exterior d'accés al local. (Foto: Albert Font / Eugeni Pons)

*2002.- L'espai reservat a restaurant. (Foto: Albert Font / Eugeni Pons)

*2002.- La cuina visible des del menjador. (Foto: Albert Font / Eugeni Pons)


*2002.- L'espai lounge era el primer que es trobava el visitant un cop travessada la terrasseta d'accés. (Foto: Albert Font / Eugeni Pons)

diumenge, 23 de novembre de 2014

PALACIO DEL JUGUETE. Arcs núm. 8 (1936-2013)




L'any 1936 la família Banchs va arrendar un local als baixos del número 8 dels carrer del Arcs on va obrir una botiga de joguines, gairebé artesana, i la va batejar amb el nom de Palacio del Juguete.
Dissortadament el temps per als jocs va quedar interromput molt aviat per l'esclat de la Guerra Civil, que a mesura que avançava va omplir cada cop més de por, dolor i tristor les llars barcelonines.
Els cruels bombardeigs de 1938 van impactar només indirectament en l'edifici, però van destruir molts immobles dels voltants. Una esquerda al vidre de l'estructura de la caixa registradora del Palacio del Juguete es va mantenir fins l'últim dia com a testimoni viu d'aquell tràgic episodi.
Acabat el conflicte bèlic, la botiga va continuar la seva activitat i amb els seus 250 metres quadrats va romandre gairebé intacta durant tots els 78 anys d'existència, conservant viu el seu regust de temps passats. Es va especialitzar en la comercialització de joguines antigues tant a l'engròs com al detall. Als seus espaiosos aparadors hi havien soldadets de plom i joguines de fusta i de llauna al costat de les últimes novetats del ram.

El gran assortit de figuretes de plom que s'exhibien als aparadors del Palacio del Juguete incloïen no solament els típics soldadets sino també tota mena de personatges històrics.

Els elegants aparadors de la botiga conservaven el caliu d'un altre temps.

L'interior de la botiga farcit sempre de tota mena de joguines.

Finalment igual que molts altres comerços de Ciutat Vella, l'alliberament dels preus del lloguers que permetia la nova legislació d'Arrendaments Urbans, va provocar que Xavier Banchs descartés seguir en aquell local, que va passar a mans d'una coneguda marca de sabates.
L'únic consol que va acompanyar a la trista noticia de la desaparició, va ser que la família Banchs va poder continuar el negoci molt a prop, just a la finca del darrera amb sortida al carrer Capellans 3. Des d'allà el nou Palacio del Juguete continua il·lusionant als menuts i no tan menuts. La màgia que destil·lava l'antiga botiga però, es va perdre per sempre. 

dimarts, 18 de novembre de 2014

BEGUDES "D" / SANDARU. Planta embotelladora central. Buenaventura Muñoz/Nàpols (1940's-1980's)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ



Santiago Daurella i Rull va ser un actiu empresari català provinent d'una família que s'havia dedicat al negoci de la importació de bacallà. Acabada la Guerra Civil, Daurella va fundar un negoci familiar que assolí un grans resultats en el sector de les begudes carbòniques i els sucs de fruites. Va batejar l'empresa amb la seva inicial "D. Bebidas Carbónicas" i va començar a comercialitzar amb èxit la gasosa D i els refrescos de fruites Unnaranja, UnlimónUntomate, Unuva, Untoronja i fins i tot Unapio. Va aconseguir estendre la seva xarxa de distribució a tota la península. Aquesta experiència i les seves indubtables bones connexions amb el poder franquista li van servir perquè la companyia nordamericana Coca-Cola, quan es va instal·lar a Espanya a l'any 1951, li atorgués la concessió per Espanya del refresc més popular del planeta. La família Daurella va fundar aleshores l'empresa Cobega destinada a la comercialització de la Coca-Cola.

*1940's.- La primera seu de Bebidas Carbónica D al carrer Buenaventura Muñoz. Darrera es pot veure la silueta del  Palau de Justícia.

*1940's.- Publicitat dels primers sucs de fruita que va comercialitzar Daurella.

Va ser als anys 1950's quan Daurella va llençar al mercat els refrescos Sandaru (taronja i llimona). La denominació d'aquesta marca provenia de la combinació de les primeres síl·labes del nom i els dos cognoms del propietari i inicialment aquests productes van tenir una bona acollida. Tota la producció i envasament es feia a la planta del carrer Buenaventura Muñoz/Nàpols.

*1962.- Un curiós anunci de Sandaru

Quan a començaments dels anys 1960's les grans companyies estrangeres de begudes (Coca-Cola, Pepsi-Cola, Schweeppes,...) van començar a comercialitzar les seves pròpies marques de refrescos de fruites (Fanta, Mirinda...) les de producció autòctona se'n varen ressentir. Algunes com Trinaranjus o Kas varen mantenir les seves quotes de mercat, però d'altres de més modestes o de distribució més limitada com els Sandaru varen anar perdent presència dins el ram.

*1967.- Cartell publicitari dels refrescos Sandaru (taronja, llimona i tònica)

La planta embotelladora central de Sandaru al carrer Buenaventura Muñoz cantonada amb Nàpols es convertiria, un cop clausurada l'empresa, en un actiu Centre Cívic conegut avui com Parc Sandaru.

dilluns, 17 de novembre de 2014

MR. DOLLAR. Cabaret. Nigth Club. Infanta Carlota/Josep Tarradellas 140. (1970-2012)



En els últims anys del franquisme l'anomenada Cadena Ferrer acumulava la gestió dels locals més atrevits de la nit barcelonina. Seus eren el New York del carrer Escudillers i el Panam's de la Rambla. En tots ells es forçava al màxim la restrictiva legalitat vigent en relació als espectacles eròtics, que prohibia qualsevol tipus de nuesa sobre l'escenari. No obstant això, en aquest tipus de locals, orientats en gran part al públic estranger que es trobava de pas per Barcelona, però també als visitants de comarques, es jugava al gat i al gos amb la policia i els censors que apareixien intermitentment les sales. Els responsables dels cabarets, mitjançant un joc de signes prèviament determinats, advertien de la presència de l'autoritat a la sala i les artistes cobrien la seva epidermis. Quan aquells fugien tornaven a actuar de forma més generosa a satisfacció dels bon voyeurs de la nit.
Al febrer de 1970 la cadena Ferrer va expandir-se cap a la part alta de la ciutat i va inaugurar Mr. Dollar, una nova sala situada al carrer de la Infanta Carlota, gairebé tocant  a la plaça Calvo Sotelo. La programació anunciava els espectacles més agosarats a nivell europeu (en aquells temps qualsevol al·lusió al vell continent era equivalent a permissivitat i modernor en matèria de sexe i erotisme). A la pròpia cartellera es feien veritables jocs de paraules per donar a entendre indirectament el contingut de les propostes artístiques presentades al local.

*1970.- Una de les primeres aparicions de Mr. Dollar a la cartellera de La Vanguardia

La canalla del barri i altres personatges no tan joves es quedaven sovint bocabadats davant d'una mena de vitrina, situada a peu de carrer, on amb grans fotos d'estudi a tot color es podien contemplar a l'entrada del local els cossos seminus de les sinuoses ballarines i artistes que hi actuaven.
En aquest local va fer les seves primeres passes el popular humorista uruguaià Godoy, la dona del qual hi treballava de ballarina. Un dia li van permetre fer un monòleg davant del públic i a partir d'aquí va iniciar la seva carrera artística com a humorista.

*1970.- Als pocs mesos d'inaugurar-se Mr. Dollar va incorporar El Rincón Bohemio, un altre ambient al local. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

Mr. Dollar va anar perdent pistonada un cop desaparegut el dictador i abolida la censura que prohibia aquests tipus de locals. La competència es va anar estenent, però la privilegiada situació del local, en un punt clau de centralitat de la part alta de la Diagonal, li va permetre romandre actiu com un local de Show Girls  fins que el 2012 es va acometre una reforma integral de l'edifici d'oficines de Josep Tarradellas/Francesc Macià, que va acabar fent desaparèixer aquest cabaret.