dijous, 31 de juliol de 2014

CASA SICART. Plaça Catalunya 16 / Fontanella 1-3. (1867-1990)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i ENRIC COMAS PARER



Situada a la cantonada muntanya de la Plaça Catalunya amb Fontanella, aquesta casa va néixer numerada amb el 2 del Passeig de Gràcia que, fins a la consolidació de la Plaça Catalunya, arrencava de la cruïlla entre Fontanella i Portal de l'Ângel. Després va quedar registrada amb el número 16 de la Plaça Catalunya i l'1 de Fontanella.
Era obra de l'arquitecte Pau Martorell i els baixos de l'edifici van acollir establiments històrics com la Sociedad Catalana General de Crédito (1907), el Banco di Roma (1909), una popular administració de loteries, la botiga de Galetes Montes que tenia la seva seu principal al barri de Sant Antoni o la Granja Maldà a la banda del carrer Fontanella que era freqüentada per l'escriptor Sebastià Juan Arbó
L'any 1903 la façana va ser reformada d'acord amb un projecte de Antoni Maria Gallissà i Soqué (1861-1903) però, en morir aquest, va ser conclòs per Enric Fatjó. S'hi van afegir uns petits pinacles sobre la cornisa que li donaven un aspecte de castell medieval i es van modificar els acabaments dels vèrtexs de les cantonades. La reforma va incloure també la construcció d'un annex de planta baixa i dues alçades al solar contigu cap al cantó del carrer Fontanella. Al pis superior hi havia la sala de música i un atractiu mirador-tribuna format per tres arcs sobre columnes i una barana de pedra molt treballada. Remataven el conjunt quatre escultures de musses que tocaven diversos instruments musicals. Cap al 1906-1907 els baixos de la Casa Sicart es varen reformar, la qual cosa va permetre d'instal·lar-hi els primers locals comercials.

*1900.- Projecte de reforma d'Antoni Gallissà (Font: Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona)

*1906.- Projecte de reforma d'Enric Fatjó (Font: Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona)

*1880.- Vista de la casa en el seu estat original, sense els afegits incorporats el 1903 la part superior de la façana.

*1905.- L'estat original de la façana del annex de la Casa Sicart a la banda del carrer Fontanella amb el seu mirador-tribuna.

*1905.- Aspecte de la sala de música de l'annex de la Casa Sicart.


*1910's.- La Casa Sicart després de la reforma de 1903


*1919.- Una altra imatge de la Casa Sicart amb presència d'autoritats militars al carrer. (Foto: Josep Maria de Sagarra / ANC)

L'any 1991 l'edifici va ser enderrocat per dur a terme l'última ampliació dels magatzems El Corte Inglés que van arribar fins a Fontanella completant així tota la vorera Besòs de la Plaça Catalunya. Sobre la façana de Fontanella es va reproduïr el mirador-tribuna de l'annex de la Casa Sicart, que avui podem veure adossat la façana grisa dels populars magatzems.

 *1989.- La façana de la Casa Sicart poc abans del seu enderroc.
 
*2012.- L'antic mirador-tribuna de l'annex de la Casa Sicart va ser reconstruit sobre la façana dels magatzems El Corte Inglés quan es va fer l'última ampliació el 1991.

dimarts, 29 de juliol de 2014

TRINK-HALLE. Bar. Nou de la Rambla 2 (1911-1939)

*1915.- La sempre concorreguda cantonada entre la Rambla i l'inici del carrer Nou amb la terrassa del Trink-Halle (Foto: Edicions Viena. Autor desconegut)

Posseïdor d'un afortunat i estratègic emplaçament a la cantonada de la Rambla amb el Carrer Nou aquest bulliciós establiment amb nom de dificil pronúncia, era d'alguna manera com la porta d'entrada i el referent de benvinguda per a tots els que s'endinsaven cap a les fascinants penombres del Barri Xino, a través del carrer més popular de tots els que hi menaven. Era el carrer Conde del Asalto, conegut també en versió escurçada com Asalto, i popularment com a carrer Nou.
El Trink-Halle va començar a guanyar popularitat durant la Primera Guerra Mundial, quan Barcelona era una ciutat pròspera allunyada del conflicte, però farcida d'espies, confidents, militars, malfactors, delinqüents internacionals i gent exiliada dels seus països en guerra. El local ja existia el 1911 [1], tot i que Paco Villar [2] fixa l'any de la seva obertura al 1913, un any abans de l'inici del conflicte. El seu fundador Esteve Bigas va aconseguir crear un ambient cosmopolita, malgrat l'estretor de la vorera del carrer on les taules i les cadires s'apretaven ocupades per un públic àvid de contemplar tot el allò que passava per davant del seus ulls.
La decoració exterior era plena de grans  cartells publicitaris (Anís del Mono, Vermut Cinzano i Cervesa Damm). A partir del capvespre l'ambient pujava en intensitat. Apareixien dones del carrer carregant piles per les seves llargues nits de negoci. Aquestes prostitutes sovint teneien en els cambrers els seus fidels aliats per concertar cites o assegurar una certa discreció al client dels barris alts que, amb les butxaques plenes de bitllets, anava a buscar companyia femenina mig d'estranquis amb la por al cost de ser vist per algun conegut. Turistes i badocs hi eran també presents i completaven la parròquia d'habituals un seguit de personatges sense sostre, que aprofitaven la concorrència per fer les seves demandes de caritat o vendre les coses més sorprenents que hom podia imaginar.
El Trink-Halle va desaparèixer després de la Guerra Civil. Un local amb aquest nom tenia pocs numeros per conservar-lo. El mateix 1939 va passar a dir-se Covadonga.

*1935.- Vista del Trink-Halle des de la Rambla (Foto: Josep Maria Sagarra i Plana) 

[1].- La Veu de Catalunya. (Edició del 20 de març de 1911)
[2].- Villar, Paco. Barcelona, ciutat de cafès (1880-1936) Viena Edicions. Barcelona. 2013

diumenge, 27 de juliol de 2014

CASA MIQUEL BUXEDA. (1866-1914)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i ENRIC COMAS I PARER


*1890's.- Vista de la façana de la Casa Miquel Buxeda. (Foto: F.J. Álvarez)

Una de les primeres construccions del perímetre de la Plaça Catalunya fou la Casa Miquel Buxeda, projectada pel mestre d'obres Jeroni Granell i Mundet (1834-1889) amb la col.laboració del seu deixeble el valencià Rafael Guastavino Moreno (1842-1908). Fou construida entre 1866 i 1871 i ocupava la cantonada amb la Ronda de Sant Pere. En aquells anys la plaça encara no existia i la finca quedava assignada al primer tram del Passeig de Gràcia que començava al carrer Fontanella com a continuació del Portal de l'Àngel.
Miquel Buxeda i Crehuet, el propietari de la casa, va ser un important empresari del tèxtil. Era nascut a Camprodón, però va establir la seva fàbrica principal a Sabadell juntament amb el seu germà Domènec. 

*1866.- Plànol traçat per Rafael Guastavino amb la distribució interior de la planta baixa de l'edifici . (Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona).

L'edifici disposava de semisoterrani, un entresòl com a planta noble i tres alçades més. El cos central de la façana era acabat amb un discret frontó que es repetia per tres vegades i en dimensions més reduïdes sobre les balconades de les cantonades.
Cap a finals de la dècada dels 1880's la Companyia d'Assegurances La Paternal tenia instal·lades les seves oficines al pis principal de l'immoble i al març de 1907 va obrir als baixos de l'edifici l'Orxateria Italiana que només hi romandria fins a l'agost següent.



*1907.- Notícia de l'obertura de l'Orxateria Italiana i publicitat d'aquest establiment amb tots els preus dels seus productes estrella. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

L'edifici va arribar gairebé als 50 anys de vida i fou començat a enderrocar el 1914 per construir-hi la Casa Vicenç Ferrer que amb el temps acolliria el reputat Hotel Victoria.
Avui el lloc que ocupava aquesta casa coincideix amb l'accés principal als grans magatzems El Corte Inglés de la cantonada  de la Plaça Catalunya amb la Ronda Sant Pere.

divendres, 25 de juliol de 2014

SALÓN VÍCTOR PRADERA. Urbanització. (1963-1966)


 *1965.- Vista del Salón Víctor Pradera des de l'Arc de Triomf.


Més d'una vegada havia sentit a dir que passar en cotxe per sota de l'Arc de Triomf era una d'aquelles petites coses que agradaven als més menuts de la família. Doncs bé, aquesta simple aventura va deixar de ser possible a partir de la tardor de 1962, quan l'ajuntament va decidir emprendre la reurbanització del Salón Victor Pradera (avui Passeig Lluís Companys).
El nou projecte comprenia l'aillament de l'arc, que quedava apartat del trànsit rodat i de l'accés dels vianants, mitjançant un cercle plantat de gespa que dibuixava una rotonda de distribució del trànsit en la cruilla. Trafalgar, Ronda Sant Pere, Avinguda Vilanova i l'inici del passeig de Sant Joan. A l'altre extrem del passeig una solució similar es contemplava al voltant del monument a Rius i Taulet.

 
*1962.- Article i plànol publicats a La Vanguardia del 4 de juliol, que expliquen i il·lustren la primera fase de reurbanització del sector de l'Arc de Triomf. Curiosament el plànol contemplava l'arribada de l'Avinguda de la Catedral a aquesta zona. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

Les voreres empedrades de trencadís van ser escurçades per construir l'esmentada rotonda i van deixar d'arribar fins als murs de totxana de l'arc. Van desaparèixer també els fanals modernistes inclinats de Pere Falqués, que compliren condemna als magatzems municipals al costat d'altres peces històriques de la mateixa família com els sis exemplars del Cinc d'Oros. Només es va conservar alguna base de l'estructura de pedra d'aquests fanals per fer les funcions específiques de banc per a vianants. La via central del passeig va ser dedicada bàsicament a aparcament de superfície.


 *1962.- Article publicat a La Vanguardia en la seva edició del 24 d'agost amb un contingut altament crític sobre com estava reordenant l'entorn de l'Arc de Triomf.



*1964.- Una altra vista del l'entorn de l'Arc de Triomf envoltat de gespa. En una de les bandes del passeig es pot apreciar que encara subsistia una de les bases de pedra dels aleshores desapareguts fanals de Pere Falqués. En primer terme es veuen els sostres d'algunes atraccions de fira de les que s'hi instal·laven habitualment. Al centre de la calçada del passeig les linies pintades en diagonal delimitaven les places d'aparcament de superfície.

Aquesta ordenació de l'espai públic va ser força efímera perque només 3 anys després es va decidir abordar l'inici de la construcció dels aparcaments soterranis, obra executada en dues fases, que va tenir el saló potes enlaire, fins el 1974 quan es va inaugurar la nova ordenació del passeig, sense trànsit a l'espai central i grans quadrats de gespa i palmeres.

*1966.- A la primavera d'aquell any van començar les obres de construcció de l'aparcament soterrat que va fer desaparèixer progressivament la urbanització del passeig. (Font: La Vanguardia. Edició del dia 20 de març)

dimecres, 23 de juliol de 2014

CLINICA DE TOCOLOGIA DEL DR. ANDREU BAYER. Hurtado 5.



El carrer Hurtado és una via del barri del Putget, no gaire ampla, que baixa des del turó fins a morir al carrer Craywinckel. A començaments del segle XX tota aquesta zona era plena de petits xalets, torretes i construccions a quatre vents amb els seus jardins particulars, que poblaven aquesta àrea intermitja entre el nucli antic de Sant Gervasi de Cassoles i Vallcarca. Era també un lloc idoni perque els metges hi instal.lessin les seves consultes i clíniques privades en un ambient proper a la serra de Collserola que aportava un entorn aparentment més saludable que no pas el centre de la ciutat sorollós i amb un aire menys pur.
La Clinica Tocològica del doctor J. Andreu Bayer era un d'aquests centre mèdics privats. En aquest cas s’atenia a les embarassades des de l'inici de l'embaràs fins al moment del part i també en el postpart.
Les primeres noticies que hem trobat dd'aquesta clinica daten de començaments dels anys 30 amb publicitat en català. Curiosament la publicitat d'abans i després de la guerra es pràcticament calcada, com si la clínica s'hagués mantingut aliena i al marge del drama bèlic civil que van viure la ciutat i el país. 

*1936/1939.- Referències a una iguala de maternitat que s'oferia a la Clinica del Dr. J. Andreu Bayer i que no va variar amb el pas de la Guerra Civil. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

Crida l'atenció en aquests anuncis la referència a les popularment anomenades "iguales", un precedent històric del que avui es coneix com el polèmic "copagament sanitari". WEn aquella epoca la sanitat no era universal sino limitada als treballadors que cotitzaven per l'anomenat Seguro Obligatorio de Enfermedad (SOE), però tothom que disposava de recursos suficients tenia la possibilitat de pagar a un metge una quantitat fixa i periòdica que li garantia una atenció similar a la prestada per la Seguretat Social. Això sol·lucionava en part l'accés a la atenció sanitari de les persones que no cotitzaven.
Tot i que els successius canvis de numeració del carrer fan dificil trobar avui el lloc exacte on hi hagué aquesta clinica, tot fa pensar que es trobava emplaçada entre els carrers de la Mare de Déu del Carmel i Espinoi

diumenge, 20 de juliol de 2014

EDIFICIO EUROPA. Passeig de Gràcia 83. (1962-2008)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

 
En començar la dècada dels 1960's els locals d'oficines començaven a prendre posicions al passeig de Gràcia. Al número 83, sobre el mateix solar que abans havia ocupat l'edifici modernista conegut com la Casa de la Viuda Almirall (enderrocada entre els anys 1959 i 1960) es va enlairar l'Edificio Europa. Coincidia tot plegat amb l'inici del desarrollisme franquista i l'idea de deixar definitivament enrera el record dels anys de l'autarquia per obrir-se a Europa. L'empresa que hi tenia la seva seu seguia clarament aquesta línia amb el nom d'Europa S.A. Compañía Española de Capitalización. L'exterior de l'edifici, dissenyat per l'arquitecte Leopoldo Gil Nebot, recordava encara les construccions oficials de la posguerra amb la paraula Europa que sobresortia centrada a la part superior de la façana. Les primeres oficines de l'edifici van entrar en servei a mitjans de 1962.
La inauguració oficial amb la litúrgia habitual del franquisme i els discursos grandiloqüents de torn no es va produir fins als darrers dies de gener de 1963. Els baixos de l'edifici eren potser la seva única nota de modernitat. Acollien la seu barcelonina de la companyia de línies aèries alemanyes Lufthansa i la nova cafeteria restaurant Tropeziens, que havia entrat en servei el desembre de 1962.

*1963.- Notícia de l'acte oficial d'inauguració de l'Edificio Europa publicada a La Vanguardia del dia 31 de gener.

*1980's.- L'edifici reformat i sense el rètol que hi hagué inicialment a la part superior de la façana.

Amb el pas dels anys, l'edifici va ser objecte de reformes durant els anys 1980's i va desaparèixer el rètol amb la paraula Europa de la façana. També els establiments de la planta baixa a peu de carrer es varen modernitzar.
Ja entrat el segle XXI es va realitzar l'última reforma que, tot i mantenir l'estructura de l'edificació, va suposar l'enterrament definitiu de l'edifici Europa, convertit des de 2009 en un complex d'apartaments de luxe coberts per una cridanera façana vanguardista de línies ondulades dissenyada per l'arquitecte japones Toyo Ito.

*2012.- Immoble que ocupa actualment el solar del número 83 del Passeig de Gràcia, on hi hagué la Casa de la Viuda Almirall entre 1900 a 1959 i posteriorment  l'Edificio Europa.

CASA DE LA VIUDA ALMIRALL. Passeig de Gràcia 83. (1900-1959)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ


Un dels exponents de l'arquitectura modernista, tristament desaparegut dels carrers de la ciutat, fou la casa situada al número 83 del Passeig de Gràcia, entre Mallorca i Provença enfront de la Casa Milà (La Pedrera) d'Antoni Gaudí. La construcció va ser encarregada a l'arquitecte Josep Doménech i Estapà (1858-1917) per Josefa Trius i Rodó, després de la mort del seu marit Ramon Almirall, destacat empresari del ram del tèxtil.
L'edifici disposava d'un entresol baix construït sobre el nivell del semisoterrani i quatre alçades acabades amb dos vistosos terminals en forma de pic que coronaven cada extrem de la façana.
La propietària de la casa va morir l'any 1918. Al anys 1920's el doctor Cusí i Vidal, especialista en oto-rino-laringologia, hi tingué la seva consulta al pis principal.

 Dues tribunes presidien el pis principal

 Vista del finestral principal de l'entresol

 Porta d'accés a l'edifici. 


Acabada la Guerra Civil, al setembre de 1939 es van instal·lar a l'edifici les oficines de la productora i distribuidora cinematogràfica Balet y Blay. Posteriorment, a l'octubre de 1942, s'hi va obrir una sucursal de la Joieria Vallmitjana

 
*1939.- Notícia de l'obertura de les oficines de Balet i Blay a Passeig de Gràcia 83. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. 5 de setembre de 1939).

*1942.- Retall publicitaria aparegut a l'edició de La Vanguardia del dia 13 d'octubre

La Casa de la Viuda Almirall va ser tristament enderrocada cap a finals dels anys 1950's. La seva desaparició va ser una mostra més de la nul·la sensibilitat del moment envers el patrimoni històric i artístic de la ciutat en benefici de la creixent especulació immobiliària. A començaments dels 1960's ja s'hi havia aixecat un vulgar bloc d'oficines conegut com Edificio Europa.
Amb el pas del temps, el solar de l'antiga Casa de la Viuda Almirall l'ocupa avui un edifici d'apartaments amb una façana original plena de sinuositats, obra de l'arquitecte japonès Toyo Ito, que sembla voler recordar La Pedrera.

 

divendres, 18 de juliol de 2014

EL IMPERIO DEL JAPÓN. CLAPÉS Y Cia. Rambla Catalunya 23. (1894-1903)




Durant les darreres dècades del segle XIX els motius orientals, i més concretament japonesos, es van posar de moda a Barcelona i entre la burgesia i les classes benestants va començar a quallar el gust per decorar les seves llars amb elements propis de l'orient llunyà. També en alguns locals i establiments públics s'imposava l'estil nipó.
L'afició al japonisme ja havia entrat a Barcelona abans de l'Exposició de 1888. Odón Viñals i Santiago Gisbert van ser els pioners en comercialitzar art i decoració del Japó a la capital catalana. Ja al 1892 es té notícia de l'obertura dels primers tallers d'ebenisteria dedicats a la fabricació de mobles japonesos a la ciutat [1]. Aquell mateix any, Pere Clapés i Trabal va constituïr la societat Clapés y Compañía. Sociedad en Comandita i dos anys després va obrir a la Rambla Catalunya 23 el magatzem-botiga El Imperio Japonés en el que s'hi exposaven mobles i elements decoratius importats directament del Japó [2]. De fet, el local de la Rambla Catalunya era ja el segon de Clapés, que n'havia obert anteriorment un altre al número 14 del carrer Ferran i fins i tot havia establert la seva pròpia sucursal a Yokohama. Però, a banda de la importació, el propi Clapés va començar a fabricar-ne també a Barcelona, aconseguint ser l'empresa més prestigiosa en aquest sector del moble japonès.   
A El Imperio Japonés s'hi podien trobar ombrel·les i paraigües de seda, objectes de porcellana, biombos, màscares, ventalls, mobles i complements de bambú i sobretot mobiliari. Aquest local de Rambla Catalunya va romandre actiu fins el 1903. Clapés el va abandonar per continuar el negoci des del carrer Ferran i un nou local al carrer de les Heures número 3, seguit d'un últim trasllat el 1912 al carrer Tamarit 191, on va mantenir el negoci fins al seu tancament definitiu cap a finals dels anys 1920's.

[1].-  Anuari Riera. Guía general de Cataluña. Barcelona, 1896.
[2].Bru i Turull, RicardEl comerç d'art japonès a Barcelona (1885-1917). Locvs Amoenvs 10, 2009-2010.

dijous, 17 de juliol de 2014

SALÓN VICTOR PRADERA / PASSEIG LLUIS COMPANYS. Urbanització central (1974-1991)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ

*1975.- El Salón Víctor Pradera en una targeta postal

Després del període d'abandonament que va seguir a la construcció dels dos grans pàrquings soterranis al Salón Víctor Pradera, els últims ajuntaments de la dictadura van acabar urbanitzant aquell ampli passeig entre l'Arc de Triomf i l'entrada nord al Parc de la Ciutadella,.
Mentre en un extrem el vell arc quedava situat dins una gran rotonda verda, en el passeig es va optar per donar un marcat protagonisme a les superfícies de gespa i es van plantar diverses fileres de palmeres datileres per completar l'enjardinament. Els espais per a vianants quedaven reservats a les zones més laterals sota l'ombra dels vells plàtans.
A l'altra banda, el monument a  Rius i Taulet va ser també envoltat de gespa amb una balaustrada corbada. per davant d'uns accesos en forma d'X que permetien la circulació d'entrada i sortida d'automòbils a l'aparcament soterrat.
L'arribada de la democràcia va comportar el manteniment inicial d'aquesta ordenació amb la recuperació de l'escultura de Pau Claris que inicialment va quedar situada sobre el panell de gespa més proper a l'Arc de Triomf i emplaçat perpendicularment al centre de l'arc. L'any 1980 l'ajuntament decidia rebatejar el passeig i dedicar-lo al president màrtir Lluís Companys.
El 1991 aquesta imatge verda va ser substituida per un passeig dur més apte per a l'ús dels vianants i la restauració i recuperació progressiva dels fanals modernistes dissenyats per Pere Falqués. L'estàtua de Pau Claris va ser desplaçada a uns dels laterals per recuperar el seu lloc original.


 *1976.- Vista a vol d'ocell del Salón Víctor Pradera des del Parc de la Ciutadella.


*1980's.- La recuperada estàtua de Pau Claris en el seu primer emplaçament al centre del passeig Lluís Companys (Fotos: Postales Escudo de Oro)

dimecres, 16 de juliol de 2014

FANALS MODERNISTES MODIFICATS. Passeig de Gràcia. (1950's-1985)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i FRANCISCO ARAUZ




Quan a partir de l'any 1985 es van començar a restaurar els fanals modernistes de Pere Falqués del passeig de Gràcia, alguns es sorprengueren pel fet que a mesura que s'anaven recuperant es constatava que el seu disseny no era exactament el mateix d'abans.

Dues imatges del fanal de Pere Falqués. A l'esquerra l'original recuperat i a la dreta el que hi hagué des de finals dels anys 1950's fins a 1985 quan s'inicià el procés de recuperació dels originals.

El cert és que durant gran part del temps de la dictadura de Franco, tota la transició i els primers anys de democràcia, el disseny dels fanals de Falqués va incorporar alguns trets que els diferenciaven de l'original. Concretament els globus blancs subjectats amb una trama de filferro que penjaven sobre el centre de la calçada havien estat substituïts cap finals dels anys 1950's per un altre model en forma de llàgrima calcat al dels fanals del carrer Ferran. Aquesta alteració de l'original es completava amb la supressió dels altres globus blancs que penjaven de l'espiral de forja damunt dels bancs de trencadís i que antigament tenien la funció d'il·luminar la part del passeig reservada als vianants. Aquests últims van ser senzillament eliminats.


 *1930.- Als anys 1930's es conservava encara el  disseny original (Foto: Brangulí)

*1951.- Obres de construcció del brollador de Passeig de Gràcia-Gran Via. En primer terme, a la dreta, es veu un fanal que segueix conservant el disseny original amb alguns elements malmesos.

 
 *1959.- Els suports per procedir al canvi de model ja estaven instal.lats. Sobre el bancs de trencadís s'hi van instal·lar un panells per a publicitat.

Curiosament, fora d'aquestes modificacions i de perdre alguns elements de forja de l'estructura que no eren reposats, els fanals de Falqués varen ser respectats per la dictadura, i no van patir la mateixa sort que altres grups de fanals com els del Cinc d'Oros o del passeig Lluís Companys que van romandre empresonats als magatzems municipals.

El globus del fanal modificat s'inspirava en els del l'eix Ferran / Jaume I / Princesa a Ciutat Vella.

*1910.- Imatge de començaments del segle XX amb el model original de fanal.

El procés de restauració i recuperació de tots els fanals segons el model original de Pere Falqués es va allargar fins el 1990.

dissabte, 12 de juliol de 2014

MAGATZEM INDUSTRIAL. Casp / Roger de Flor. (1900's-1960's)

Article elaborat a partir d'un treball de recerca d'ENRIC COMAS i PARER i EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ.

Magatzem industrial i de distribució situat al número 114 del carrer Casp fent cantonada amb Roger de Flor, aquest local va tenir diversos usos al llarg de la seva existència. 
A començaments de segle XX al mateix lloc hi hagué el local d'un negoci de fustes conegut com Depósito Central de Maderas SA [1]. Posteriorment va acollir el magatzem i tallers de l'empresa Bertrán Hermanos dedicada a la confecció de pelleteria, que tenia la botiga al carrer Fontanella 16. Molt probablement cap a finals dels anys 1920's el local deixaria de pertànyer als Bertrán i es va dedicar a altres negocis entre ells un de taller de reparació d'automòbils fins que va passar a ser propietat de la família Muniesa, una de les més notables en el sector majorista del negoci d'ous, volateria i caça.

*1926.- Fragment d'una factura de Peletería Bertrán (Font: todocoleccion.net


*1933.- Emplaçament del magatzem a la cruïlla Casp/Roger de Flor segons un plànol municipal parcel·lat. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya) 

Amb l'esclat de la guerra i després de la col·lectivització dictada pels sindicats, el negoci dels Muniesa és confiscat i el local acull el magatzem de distribució i control d'ous i volateria. Són temps revolucionàris que marcaren la vida de la ciutat durant el conflicte civil generat per l'aixecament militar feixista de juliol de 1936. El local conservava encara pintat sobre la façana el dibuix del tigre de la marca de Peletería Bertrán, així com els contorns de l'antic rètol amb les lletres suprimides.


*1937.- El rètol Almacen de Huevos adverteix de la nova funció del local, que encara conservava a la façana el dibuix del tigre identificatiu de l'empresa Peleteria Bertrán



*1936.- Nota publicada al diari anarcosindicalista Solidaridad Obrera en la que es donen instruccions sobre el paper del magatzem de Casp 114 com a centre de control de distribució d'ous i volateria. (Font: Solidaridad Obrera 23.setembre.1936) 


*1936.- Retalls de La Vanguardia sobre les mesures de control de distribució i venda d'ous a la ciutat. (Font: Hemeroteca La Vanguardia) 


*1937.- El camió de repartiment d'ous davant del magatzem de Casp / Roger de Flor. 

La pista d'aquest local desapareix cap a finals dels anys 1960's quan al xamfrà es construeix l'edifici d'habitatges amb façana de maó vist que hi podem veure actualment. 

[1].- Anuario-Riera. 1908, núm.1, pàgina 604.