dilluns, 30 d’abril de 2012

GRANJA EXPERIMENTAL (1854-1926)

Plànol de la Granja Experimental amb els carrers de l'entorn de l'actual plaça Francesc Macià sobre les que s'estenia el recinte

L'any 1854, el marquès de Sentmenat va cedir uns terrenys de la seva propietat que ocupaven una superfície de 25 fanecades* a canvi d'un seguit de condicions: 4 havien de ser dedicades a un  jardí botànic i les altres 21 a una granja agrícola per a la formació de pagesos i agricultors. A més a més, el marquès finançava les despeses del trasllat, la construcció dels edificis i oferia una quantitat anual de diners per a les despeses ordinàries. L'operació donava prestigi social als Sentmenat, que deixaven molt clar que aquest projecte només es podria dedicar en el futur a les finalitats esmentades.
Els terrenys, situats dintre dels límits de la vila de Gràcia, ocupaven la finca anomenada Torre del Pla a l'entorn de l'actual plaça de Francesc Macià. La part nord era delimitada pel curs de la Travessera de Gràcia i el límit sud per carrer Coello (actualment Londres), mentre que en amplada abastava des del carrer Villarroel fins gairebé el carrer Comte Borrell.
La Granja Experimental va ser dirigida inicialment per l'agrònom Jaume Llansó (1806-1862), després de la seva mort per Josep Tristany i Serret i posteriorment pel veterinari Josep Presta. El 1863 s'hi va instal·lar una estaciò metereològica amb la finalitat d'estudiar la influència climatològica en els conreus. L'any 1870 la Diputació de Barcelona va ser designada pel govern espanyol com l'organisme encarregat de dur a terme les finalitats formatives d'aquest projecte a la Granja Experimental. Des del 1888 fins al 1911, va ser el centre de formació dels perits i capatassos agrícoles i funcionà com Escola Provincial d'Agricultura.  L'any 1905 el pedagog Francesc Flos i Calcat hi va instal·lar una extensió a l'aire lliure de l'Escola Sant Jordi.

*1905.- Un grup de nens de l'Escola Sant Jordi fent activitats recreatives als terrenys de la Granja.
 
L'execució del Pla Cerdà topava frontalment amb aquell equipament que impedia l'avenç de la Diagonal, la urbanització de l'actual plaça Francesc Macià i de les illes de l'Eixample de la zona. Amb l'arribada del nou segle es va començar a plantejar un trasllat de la granja. Aquest propòsit es va trobar amb la forta oposició del marquès de Sentmenat que va interposar una demanda. L'obertura el 1915 d'una nova Granja Experimental a Caldes de Montbui i la posada en marxa de l'Escola Superior d'Agricultura, on es formaven els futurs enginyers agrònoms, a la nova Escola Industrial del carrer Urgell, varen afavorir les raons per desmuntar la Granja Experimental. Però no va ser fins el 1926 que la Diputació va cedir a l'Ajuntament els espais necessaris per l'obertura de l'Avinguda Diagonal i els carrers Villarroel, Urgell, Buenos Aires, Londres i l'actual avinguda Josep Tarradelles. Un cop urbanitzats els esmentats carrers, la Diputació disposava de tres enormes solars buits. Segons explica el cronista Lluís Permanyer, el delimitat per Urgell, Diagonal, Villarroel i Buenos Aires va ser arrendat e1 1938 al florista Andreu Batlle, que hi va instal·lar uns vivers i una botiga de plantes i flors. 
Després de la Guerra Civil els antics terrenys de la Granja Experimental varen acollir també la pista de patinatge del Patín Hoquei Club i  a partir dels anys 1950's van començar a aparèixer problemes legals. Començava a entreveure's que aquella zona tindria un gran valor immobiliari i els hereus de la família Sentmenat reclamaven els terrenys, emparats en que ja no feien la funció agrícola que, un segle abans, havia estat establerta per l'antic marquès com a condició de la cessió.
Finalment, després de diversos plets i pressions polítiques la Diputació va acceptar tornar els terrenys als Sentmenat a canvi d'una suma de diners xifrada en 135 milions de pessetes, que, segons versions oficials de l'època, es dedicarien a l'acabament de les Llars Ana Gironella de Mundet a la Vall d'Hebron.

(*) La faneca és una antiga unitat de superficie de terres de conreu que equivalia a una dotzena part d'una hectàrea (833,3 metres quadrats)

dissabte, 28 d’abril de 2012

CAFETERIA MONZA. Rambla Catalunya / Mallorca (1960's-1980's)


La Cafeteria Monza, situada al número 86 de la Rambla de Catalunya, cantonada amb Mallorca, molt a prop del cinema Alexandra, va ser un dels molts establiments de restauració que la familia Esteve Sala va tenir a Barcelona al llarg del segle XX. Entre ells es compten locals legendaris com Granja Royal, Moka, American Soda, Baviera, etc.
El seu propietari Esteve Sala Soler, fill d'Esteve Sala Cañadell, falangista i regidor de l'ajuntament de Barcelona durant l'època franquista, assegurava en una entrevista del cronista Lluís Permanyer de 1987, que va ser al Monza on es va introduir la pizza a Barcelona, uns anys abans de l'esclat del negoci de les pizzeries.
El local era una cafeteria de línia moderna sorgida a començaments de la dècada dels 1960's amb una decoració molt especial, obra de l'interiorista Carrera, que es centrava en la temàtica automobilística (Monza és el nom del circuit que hi ha als afores de la ciutat de Milà i l'Esteve Sala era un entusiasta dels esports del motor).

dijous, 26 d’abril de 2012

ENTENZA CINEMA. Entença 90-92 (1931-1942)

L'Entenza va ser una sala de cinema modesta i de la que costa trobar referències històriques. Va obrir portes el dissabte 28 de febrer de 1931, amb un programa triple que incloia els films Fausto amb Emil Jannings; El septimo cielo (Seventh Heaven), una obra mestra del cinema mut dirigida per Frank Borzade amb Janet Gaynor i Charles Farrell de parella protagonista; i El poder de una mirada amb Conrad Nagel i May MacAvoy.
La sala donava servei al nucli que es va formar al voltant del l'Escorxador i la Presó Model a la part més propera a Sants de l'Esquerra de l'Eixample. Compartia amb el Salón Eslava, del carrer Mallorca cantonada amb l'Avinguda de Roma, la cobertura cinematogràfica de l'incipient setè art en aquell barri.
El local, que estava dotat de calefacció central, era situat als numeros 90-92 del carrer que donava nom al cinema, tocant a la cantonada amb Consell de Cent. La sala va funcionar amb regularitat durant tot el periode republicà fins a l'esclat de la Guerra Civil que comença a desaparèixer de la cartellera. A partir del 1939 només se'n té notícia pels anuncis a la premsa que el posaven a la venda o en lloguer com a local cinematogràfic, sense que se n'hagi pogut concloure una nova reobertura, però sí la seva desaparició definitiva a partir de 1942..

*1936.- L'Entenza Cinema anunciat a la cartellera de La Vanguardia del dia 11 de gener oferia un programa triple.


*1933.- Emplaçament del cinema Entenza, prop de l'Escorxador General, en un plànol municipal dels anys 1930's. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu a sobre de la imatge per agrandir-la).

dimecres, 25 d’abril de 2012

CASA TRINXET. Còrsega / Balmes (1904 - 1967)



Resulta sempre especialment dolorós referir-se a la desaparició de la Casa Trinxet. En primer lloc perque amb l'eliminació  d'aquest edifici es va perdre una magnífica mostra del modernisme a Barcelona i perque l'enderroc va ser un barroer exercici d'especulació immobiliària, que avui seria considerat un atemptat contra la història de la ciutat i l'art del nostre país, però que als anys 1960's, en plena eufòria desarrollista del porciolisme, era força habitual.
L'edifici, obra de l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch, havia estat aixecat l'any 1904 per encàrrec d'Avel·lí Trinxet i Casas, un important empresari del ram del tèxtil que era oncle del pintor Joaquim Mir. Les obres havien començat el 1902  i el 1905 va rebre un accèssit en el concurs anual d'edificis artistics que en aquells temps organitzava l'ajuntament de Barcelona.
La Casa Trinxet era situada al número 268 del carrer Còrsega tocant  a Balmes, en aquell tram on la via fèrria de la línia de Sarrià s'endinsava cap al cantó de llevant per creuar la Diagonal i guanyar l'actual curs de la Via Augusta. A banda del seu esplèndid aspecte extern, l'interior de la casa era d'una bellesa excepcional. Hi havien col·laborat reputats artesans de l'època com Gaspar Homar (decoració interior), Manuel Ballarín (forja), Eusebi Arnau (escultures de pedra), Josep Maria Barnadas (columnes de pedra i capitells florals), Alfons Juyol (escultures de fusta) i Joaquim Mir (pintures).

*1904.- Les vies del carril de Sarrià eren al costat mateix de la Casa Trinxet com s'aprecia en aquesta imatge. (Foto: Arxiu Família Agustí)


*1908.- Una altra vista de la Casa Trinxet amb la tanca que la separava del tren del carrer Balmes en primer terme.

L'edifici era de planta rectangular amb un pis i unes golfes on el pintor Joaquim Mir va instal·lar el seu estudi. A la façana lateral amb vistes al carrer Balmes  hi havia una entrada auxiliar  que conduia al jardí posterior, on hi havia les estances del servei. A sobre d'aquest accés, hi havia una petita terrassa que el 1912 va ser coberta per a construir-hi un oratori.

*1928.- Les vies del carril de la línia de Sarrià en el punt que es desviaven del curs del carrer Balmes amb la façana posterior de la Casa Trinxet al fons (Foto: Autor desconegut. Arxiu Municipal de Gràcia)

La casa va pertànyer sempre a la família Trinxet, si bé no sempre va ser utilitzada com a habitatge. Acabada la Guerra Civil, les autoritats municipals franquistes varen instal·lar-hi una escola femenina de formació domèstica que hi va romandre durant una dècada fins a l'any 1950 que fou traslladada.
Va ser a mitjans dels anys 1960's quan es va començar a plantejar la venda i enderroc de la casa. La notícia de la seva possible desaparició va provocar la reacció immediata d'un sector d'artistes i intel·lectuals, que van publicar a La Vanguardia un manifest de defensa del patrimoni artistic tot demanant l'adquisició de l'immoble per part de l'Ajuntament i la instal·lació d'un museu del modernisme a la casa.
No obstant això la Casa Trinxet ja havia estat comprada per la immobiliària Núñez i Navarro, que amb la connivència de les autoritats municipals de l'alcalde Porcioles varen procedir a l'enderroc l'any 1967.

*1965.- Vista de la Casa Trinxet en els seus últims anys amb un garatge al costat que no estalviava en rètols.

*1966.- Text de la carta publicada a La Vanguardia del dia 20 de març en la que un grup d'artistes i intel·lectuals demanen a l'alcalde Porcioles la no demolició de la Casa Trinxet. (Cliqueu a sobre per agrandir)

Paral.lelament a l'enderroc, les múltiples peces artístiques que contenia l'interior de la casa van ser venudes a diferents compradors, bàsicaments col·leccionistes i antiquaris. La dispersió d'aquest material va ser tan gran, que moltes d'elles es troben avui en destins desconeguts.
Les pintures de Joaquim Mir van ser convertides en quadres un cop trossejades i varen passar a mans dels descendents de la pròpia família Trinxet. Avui se'n pot veure una d'elles exposada a la Fundació Godia. Uns anys després de l'enderroc, el 1972, l'Ajuntament va organitzar una exposició que va aplegar les pintures i els vitralls que havien decorat la casa.
Al lloc on hi hagué la Casa Trinxet, Núñez i Navarro hi va aixecar un vulgar edifici d'oficines. Sortosament, uns anys després, el constructor no va aconseguir el mateix objectiu amb el xalet de Can Golferics.




*1908.- Diverses imatges de l'interior de la Casa Trinxet  (a dalt) i del jardí exterior (abaix)



dimarts, 24 d’abril de 2012

CALÇATS MINERVA Pelai-Balmes (1923-1938)

*1930.- La botiga de Calzados Minerva a la cantonada Pelai-Balmes, ocupava planta baixa i pis principal del mateix edifici que a començaments de segle havia acollit els magatzems Old England. Al fons, Balmes amunt, es poden veure les dues cúpules punxegudes de la Casa Francesc Riera i el perfil de la serra de Collserola. (Foto: Josep Brangulí)

 
L'edifici de planta baixa i cinc alçades que fins després de la Guerra Civil va presidir la cantonada Pelai-Balmes havia estat ocupat a començaments de segle pels magatzems Old England. Entrats els anys 1920's l'antic comerç ja havia abandonat l'edifici i a partir de 1923 els baixos i el pis principal varen ser ocupat per un altre negoci: Calzados Minerva, una empresa especialitzada en tot tipus de sabates que va esdevenir una de les de més renom de l'època. El negoci havia començat a créixer a partir d'una botiga inicial al número 4 de la plaça Real. La de Pelai 11 i Balmes 1 es va convertir amb la seu central de venda a l'engròs i al detall.
En els anys següents l'empresa va experimentar un notable creixement i Calzados Minerva es va anar estenent amb l'obertura d'altres botigues a la ciutat. El negoci tenia sucursals a Astúries (Oviedo i Xixon) i fàbrica a Ciutat de Mallorca. L'empresa va optar també per donar força visibilitat a la marca i sobre les 4 cariàtides que adornaven l'últim pis de la façana de l'edifici hi va instal·lar un cridaner rètol lluminós amb el nom de la botiga que recordava el que Old England hi havia tingut a començaments de segle.
La pista d'aquesta botiga de Calzados Minerva es perd amb la Guerra Civil. Després tot l'edifici va ser enderrocat i en el seu lloc s'hi va aixecar la seu d'una entitat bancària.

*1933. Una imatge de Calçats Minerva durant els anys de la República, captada des del començament del carrer Balmes.

diumenge, 22 d’abril de 2012

SPORTSMEN'S CLUB. Instal·lacions esportives del Saló de Sant Joan (1903-1906)

*1906.- Vista de la pista de patinatge de l'Sporstmen's Club, a la dreta de la imatge, al costat del Palau de Justícia.

A l'inici del segle XX, Barcelona va assistir a l'irrupció de l'esport com a fenòmen social des d'una triple vessant: activitat d'oci, exercici físic del cos i espectacle competitiu. A banda del futbol, que ben aviat esdevindria l'esport amb més addicció tant des del punt de la pràctica com de l'espectacle, altres modalitat esportives van tenir entrada i creixement a la nostra ciutat. Lògicament foren les classes burgeses i adinerades les que promogueren la pràctica d'aquestes activitats. Les havien vist en els seus viatges a d'altres països, especialment a la Gran Bretanya i les seves colònies, i era com un repte social aconseguir introduir-les a casa nostra. 
Una de les societats pioneres en el desenvolupament de l'esport a Barcelona fou el Sportsmen's Club (Club dels Esportistes), que malgrat la seva curta vida va saber aglutinar i donar resposta a aquestes novedoses inquietuds esportives de la societat barcelonina
L'Sportsmen's Club va néixer l'any 1903 quan la societat Sport-Fox-Terrier, dedicada inicialment als gossos de pressa i lluita, va decidir transformar-se en entitat esportiva sota la presidència de Joaquim Salgot. Per tal de dur a terme aquest objectiu va comprar uns terrenys del Saló de Sant Joan (actual passeig de Lluís Companys) entre el Palau de Justicia i el Parc de la Ciutadella.

*1903.- La Vanguardia del dia 10 d'octubre publicava aquesta nota sobre la creació de l'Sportsmen's Club,  en la que també informava de la convocatòria d'un concurs per dissenyar el segell identificatiu de l'entitat. Entre els membres del jurat hi figuraven reconeguts artistes com Ramon Casas o Miguel Utrillo.

El nombre de disciplines esportives que va acollir l'Sportsmen's Club seria molt variada i nombrosa. La primera secció a constituir-se va ser la de tir, en les modalitats de carrabina i pistola, i tot seguit van veure la llum les d'atletisme, cròquet, ciclisme, bitlles, esgrima, gimnàstica i patinatge. Una altra decisió important de l'entitat va ser oferir al rei d'Espanya Alfons XIII la presidència d'honor, la qual cosa li atorgava una especial rellevança social.

*1904.- El pavelló que acollia els serveis d'administració de l'Sportmen's Club apareix en aquesta imatge engalanat amb banderes i flors (vegi's les inicials "AXIII" sobre la porta), amb motiu de la visita del Rei d'Espanya Alfons XIII a Barcelona.

Durant 1904 les activitats de l'Sportsmen Club varen continuar a l'alça. Es van organitzar les primeres curses de patinatge, algun partit de futbol en col·laboració amb el fundador del Barça Joan Gamper i la primera cursa internacional de motocicletes a la plaça d'Armes del parc de la Ciutadella.
Pel que fa a les instal·lacions del club destaca la construcció d'una primera pista de patinatge al Saló de Sant Joan. Se l'anomenava Skating-Ring i era  situada a la cantonada amb el passeig de Pujades. L'èxit de l'entitat era indiscutible i en acabar aquell any 1904 l'Sportsmen's Club arribava als 1.367 socis registrats, xifra considerablement superior a la d'altres clubs esportius de la ciutat, com per exemple el FC Barcelona que només en tenia 234.
L'any següent ja s'havia posat en marxa una nova pista de patinatge de dimensions més grans que la primera. Era a l'altra banda del solar, tocant al carrer Buenaventura Muñoz i a la façana lateral del Palau de Justícia. Les seves dimensions de 25 x 50 metres la convertien en la més gran de la ciutat i servia també per acollir les festes socials de l'entitat, com la celebrada durant les festes de Carnaval de 1905 quan va acollir un curiós i espectacular ball de disfresses sobre patins. Una fita especialment remarcable és que aquell mes de febrer de 1905 la pista de patinatge de l'Sportsmen's Club va ser l'escenari del primer partit d'hoquei patins celebrat a Catalunya.
Els socis però, demostraven un especial interès pels esports del motor i les curses ocupaven lloc preferent en l'organització d'activitats. L'antiga pista de patinatge va ser habilitada com a  taller de reparació i posta a punt de motocicletes per a competir a les curses. D'altra banda, el creixement imparable de les  sol.licituds per associar-se va obligar a la junta directiva a proposar d'establir una quota d'inscripció als nous associats de 30 pessetes per evitar la massificació de l'entitat.
Malgrat tenir un nivell d'activitat i de socis tan notori, l'Sportsmen's Club va anunciar la seva dissolució a finals de 1905. Els directius estaven cansats i es va crear una comissió gestora per intentar mantenir en vida a l'entitat. Però tot plegat va quedar en un intent perquè al febrer de 1906 l'Sportsmen's Club deixava d'existir, tot i que les seves instal·lacions al Saló de Sant Joan van continuar acollint esdeveniments socials i esportius durant uns anys més, fins al 1908 en que foren reformades i algunes enderrocades per acollir l'Sportsmen's Park.
Com a llegat i record de l'activitat de l'entitat, la Copa Sportsmen's Club de motociclisme va mantenir aquest nom i el diari esportiu El Mundo Deportivo va tenir cura de la seva organització a partir de 1906.

*1905.- Article publicat a La Vanguardia (edició del dia 22 de novembre) sobre els intents d'evitar la desaparició de l'Sportsmen's Club per part d'alguns associats que es constituiren en comissió gestora. Finalment però, no aconseguirien el seu propòsit. 

divendres, 20 d’abril de 2012

PIZZERIA MARIO. Urgell / Londres (1968-1990's)

*1970's.- Un sotagot de la desapareguda Pizzeria Mario del carrer Urgell cantonada Londres

El boom de les pizzeries a Barcelona va començar cap finals de la decada dels 1960's. Fins aleshores la pizza era coneguda pels que tenien la possibilitat de viatjar a Itàlia o a d'altres països d'Europa, però al nostre país no estava prou introduïda.  En començar els anys 1970's era ja un fenòmen prou emergent i la zona de les rodalies de la plaça Calvo Sotelo (avui Francesc Macià) va ser de les primeres que varen viure la progressiva instal·lació i obertura de restaurants especialitzats en pizzes i pasta italiana. De tots ells, la Pizzeria Mario, inaugurada a l'octubre de 1968 i situada a la cantonada entre Urgell i Londres, es distingia per la seva estreta marquesina instal·lada a tocar de façana sobre al vorera. Tenia però, l'amplada suficient per situar-hi una tirada de taules i ampliar l'aforament del local. Aquelles primeres pizzes tenien un flaire especial i rera el taulell s'hi veien fotografies a tot color de l'equip genovès de la Sampdoria i molta bandera verda blanca i vermella.
Al cap d'uns anys Mario Ellena, propietari de la pizzeria Mario, va obrir-ne una altra al número 15 de l'avinguda de Sarrià, davant la benzinera. Era la Mario-2, que avui encara és oberta i s'hi pot veure una pintura a l'oli de la primera Pizzeria Mario amb el seu sostre tricolor sobre la marquesina de la cantonada.   
Aquella zona es va anar poblant progressivament de pizzeries (La Mamma, Il Comendatore, Commodoro i altres que han desaparegut o canviat de nom), però l'original Mario ja no hi és. Va desaparèixer a començaments dels anys 1990's i a molts sempre ens quedarà el record d'haver-hi descobert la pizza, avui convertida en un recurs massa habitual i estandaritzat -potser fins i tot vulgar- per resoldre un àpat i quedar ben tip.
 
*1970's.- Una imatge de l'interior del restaurant extreta d'una capsa de llumins.

dijous, 19 d’abril de 2012

CINE ORIENTE (1940-1975)/CINE ROMA (1976-1984) / SALA X Carrer Aragó 197 (1984-2004)


La sala de cinema Oriente va ser oberta el 8 de febrer de 1940 amb la projecció d'un programa doble integrat pels films Horizontes perdidos i La casta Susana. Era situat a la vorera muntanya del carrer Aragó, entre Muntaner i Aribau, en aquells temps que les façanes dels edificis encara suportaven els fums dels trens que passaven per la rasa ferroviària. Josep Maria Huertas recordava que la sala tenia una especialíssima peculiaritat. El sostre podria obrir-se mitjançant un mecanisme que s'utilitzava a les nits d'estiu i permetia veure el cinema gairebé a la fresca.
Poc després de la fi de la dictadura, la sala va ser reformada en profunditat i va canviar el seu nom pel de Cine Roma. El nou local perfectament remodelat amb nous seients va obrir amb la projecció del film La raulito l'11 de juliol de 1976. Oferia films d'estrena i d'autor.
Però l'any 1984, amb la legalització del cinema pornogràfic el Roma va acollir una de les sales X obertes a l'empara de la nova lesgislació i va perdre el seu  nom. En aquesta ultima etapa la sala es va convertir a la marginalitat pròpia d'un cinema d'aquestes característiques i malgrat l'auge del video domèstic, que acabaria condemnant pràcticament totes les sales X, la del carrer Aragó 197 va arribar al segle XXI fins al seu tancament a finals de 2004 que deixaven enrera 20 anys de projeccions de cine porno.

*1975.- Publicitat dels últims anys del Cinema Oriente

*1976.- Anunci de la reinauguració de la sala com a cine Roma amb la projecció del film argentí La Raulito.

dimecres, 18 d’abril de 2012

PAVELLÓ AUDOUARD. Exposició Universal 1888. Parc de la Ciutadella (1888)

*1888.- Vista del pavelló-quiosc del retratista Pablo Audouard que durant l'Exposició Universal de 1888 va instal·lar-se al parc de la Ciutadella. (Foto: Audouard / AFB)

El fotògraf Pablo Audouard Deglaire (1856-1919) va ser probablement el retratista més prestigiós i conegut a la societat barcelonina i catalana de finals del segle XIX. Havia nascut a l'Havana i era fill de famíla de fotògrafs. Va instal·lar-se a Barcelona a finals de la dècada dels 1870's.
Al llarg de la seva vida professional va tenir diversos estudis, primer a la Rambla, després a la Gran Via i finalment al Passeig de Gràcia-Consell de Cent, concretament als baixos de la casa Lleó Morera.
Audouard va ser escollit fotògraf oficial de l'Exposició Universal de 1888, celebrada a l'entorn del Parc de la Ciuitadella. Va compaginar la seva tasca com a retratista amb la fotografia d'espais oberts, infrastructures i arquitectura monumental. En aquest sentit, són famoses les seves sèries fotogràfiques sobre el port de Barcelona.
Durant l'Exposició de 1888 la fama d'Audouard es trobava en el seu moment més àlgid fins al punt que va tenir el seu propi pavelló al recinte de la Ciutadella. Era una petita construcció d'aparença semblant a un quiosc de l'època situada al costat de la capella. Allà va exhibir els seus treballs fotogràfics i permetia als visitants de l'exposició de retratar-se.


*1888.- Una vista aèria del recinte del Parc de la Ciutadella durant els dies de l'Exposició Universal. L'oval vermell identifica el petit pavelló d'Audouard. Darrera es veu la capella de l'antiga ciutadella. (Foto: Audouard / AFB)


Un autoretrat de Pablo Audouard


Els arquitectes Josep Puig i Cadafalch i Antoni Gaudí retratats per Pablo Audouard.

diumenge, 15 d’abril de 2012

CAMP DE FUTBOL DEL CLUB ESPORTIU JÚPITER. Llull / Pujades / Lope de Vega (1921-1948)


*1927.- El camp del Júpiter del carrer Llull en els seus primers anys. (Foto: Arxiu Històric de Poblenou)

El Club Esportiu Júpiter, sens dubte l'entitat futbolística més important del barri de Poblenou, va començar la seva singladura l'any 1909, quan va ser fundat a la cerveseria Cebrián, al mateix lloc que avui ocupa la popular orxateria Tío Ché. En els seus primers anys de vida el club disputava els seus partits al Camp de la Bota i després en un camp del carrer Taulat. Finalment el 1921 inaugurava un camp propi amb tribuna de fusta més aprop de la Rambla, entre el carrers Llull i Pujades. Segons explica el web del club aquest terreny de joc era situat entre el carrers Marià Aguiló i Bilbao.
La inauguració va ser el 18 de setembre de 1921 amb un partit amistós que enfrontava els jupiterencs amb el FC Barcelona. Els blaugrana, que aleshores tenien un gran equip, es van acabar imposant als locals per 3-4. El Júpiter va alinear a  Puig, Rufes, Garrabé, Mitjavila, Callicó, Aluja, Margarit, Tena, Cros, Navas i Gil. A l'equip blaugrana hi figuraven les seves estrelles de l'època Samitier, Sagi, Sancho, Piera i Torralba. Sense abandonar el carrer Llull, al cap d'uns anys el terreny de joc del Júpiter va passar a situar-se una mica més cap al Besòs, concretament a l'illa delimitada per Llull, Espronceda, Pujades i Lope de Vega, lloc que avui coincideix amb l'espai que avui ocupa la plaça de Josep Trueta (abans Lope de Vega)
L'escut original del Júpiter era rodó amb una estrella de cinc puntes blava sobre les quatre barres catalanes, un disseny que recordava molt la bandera d´Estat Català. Aquesta semblança va ser la causa de la denúncia que durant la dictadura del general Primo de Rivera va presentar el jutge Cristóbal Fernández, davant el governador civil. Era el 30 d´abril de 1924 i la denúncia argumentava que l'escut del club era "una clara disimulación de la bandera separatista catalana". El govern de Primo de Rivera va decidir doncs prohibir-lo i tot seguit se'n va adoptar un de nou de disseny triangular amb els colors gris-grana del club i la corona de la Ciutat Comtal amb un rat penat a sobre.
Amb l´adveniment de la República les coses tornaren al seu lloc i en començar la temporada 1931-32 es va restituir l'escut prohibit. Aquest fet va ser celebrat sobre el mateix terreny de joc del carrer Llull amb una cerimònia celebrada el 25 de setembre de 1931. Aquell dia s'enfrontaven en partit del Campionat de Catalunya de Primera Categoria el Júpiter i el Palafrugell i el propi president Macià va presidir l'acte i va rebre una insignia d´or que reproduia l´escut perseguit durant la dictadura.

*1931. El president de la Generalitat Francesc Macià el dia 25 de setembre de 1931, en la cerimònia de l'acte de recuperació de l'escut original del Júpiter. Durant la República el club del Poblenou vestia de verd i blanc.


*1933.- El vell camp del Júpiter sobre un plànol municipal de l'època (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya)

*1934. Un equip del Júpiter que es va enfrontar al FC Barcelona en el camp del carrer Llull.  

Durant l'aixecament militar de Franco del juliol de 1936, el camp de futbol del Júpiter va servir de punt de trobada dels militants anarquistes per preparar a Barcelona la resposta popular contra els militars rebels. Destacats liders anarquistes (Garcia Oliver, Ascaso, Jover) eren veins del barri, la població del qual simpatitzava molt amb la causa llibertària i anarcosindicalista.
Acabada la Guerra Civil varen tornar les prohibicions. I ara no tan sols afectaven l'escut sino també al propi nom del club. El Júpiter va tenir que canviar el seu nom i va passar a ser el CD Hércules, mantenint els colors verd i blanc que havia lluit durant la república. Sortosament el nom de Júpiter va poder ser recuperat ràpidament el 1940.  L'escut quatribarrat i estelat però, tindria que esperar al 1989.

Evolució de l'escut del CD Júpiter durant la seva etapa del camp del carrer Llull. D'esquerra a dreta: el quatribarrat amb estel (1921-1924 i 1931-1939), el grisgrana (1924-1931), el del Club Deportivo Hércules (1939-1940)  i el verd i blanc des de 1940 fins al trasllat al camp del carrer Agricultura

El Júpiter va jugar durant prop de 30 anys entre els carrers Llull i Pujades al cor del Poblenou, una etapa que va coincidir amb els millors anys del club, que als anys 1930's va arribar a tenir 2.000 socis i pugnava amb el Barça i l'Espanyol pel campionat de Catalunya. Però amb el nou ordre imposat pel franquisme el club va tenir moltes dificultats per continuar a partir dels anys 1940's, va estar a punt de desaparèixer i va acabar,  gairebé exiliat, abandonant el Poblenou  per recalar a la Verneda, on a començaments de la temporada 1948-49 es va inaugurar al seu terreny de joc actual del carrer Agricultura. El vell camp del carrer Llull / Lope de Vega fou enderrocat i amb ell molts dels records d'aquell club esportiu, obrer i antifranquista que havia estat.


*1940's.- Una imatge d'un partit disputat al camp del Júpiter de Llull / Lope de Vega.

Dos retalls de premsa. El primer correspon al gener de 1940 quan el Júpiter es va convertir per Real Decreto en Club Deportivo Hércules. En el d'abaix, d'abril de 1941, el club ja havia recuperat el seu nom històric (Font: Hemeroteca El Mundo Deportivo)

divendres, 13 d’abril de 2012

ESGLÉSIA DE SANT MARTÍ DEL CLOT (1903- 1936)






*1920.- Vista de l'esglesia de Sant Martí del Clot, que apareix entre els fums dels trens que circulaven per l'actual Meridiana.

Obra de l'arquitecte andreuenc Pere Falqués i Urpí (1850-1916), aquesta església de considerables dimensions va tenir un llarg procés de construcció que abasta des de 1882 fins a 1903. S'aixecava rera la línia del ferrocarril i els combois circulaven just per darrera de l'absis en el traçat que avui correspon a l'avinguda Meridana.
Durant al Guerra Civil el temple va ser saquejat, incediat i posteriorment enderrocat. En el decurs de la dècada dels anys 1940's al mateix lloc s'hi va construir l'actual parròquia.

*1936.- L'Església de Sant Marti durant el seu enderroc. En primer terme la via de tren.

*1943.- Després de la seva victòria a la Guerra Civil, el franquisme no va trigar a edificar una nova parròquia al mateix lloc on hi hagué l'antiga església enderrocada el 1936. Així ho anunciava La Vanguardia el 22 de setembre de 1943.

dijous, 12 d’abril de 2012

CONVENT DE LES AGUSTINES PENEDIDES I ESGLÉSIA DE SANTA MARIA MAGDALENA. Aragó 121. (1872-1936)

*1909.- El convent de les Agustines Penedides després del saqueig de la Setmana Tràgica. A la part esquerra de la imatge es pot veure l'església de Santa Maria Magdalena i al fons la silueta de la Presó Model. (Foto: Ángel Toldrá Viazo)

La construcció d'aquest convent va iniciar-se a mitjans de la dècada dels 1860's al carrer Aragó, entre Comte Borrell i Viladomat. Va ser definitivament obert el 1872 i ocupat per la comunitat de les Monges Agustines Penedides.  Per la part del darrera, el solar del convent donava a la rasa ferroviària de l'actual avinguda de Roma, mentre que a la banda més pròxima al carrer Viladomat hi havia l'església dedicada a Santa Maria Magdalena.
Els fets de la Setmana Tràgica (1909) van castigar amb duresa l'edifici que fou saquejat i incendiat per les ires populars anticlericals. Només un any després va ser rehabilitat i les monges varen tornar a ocupar-lo.
La revolta popular antifeixista de juliol de 1936 va provocar novament la fugida de les religioses i l'ocupació del convent. L'església adjacent va ser enderrocada i l'edifici va deixar de ser un convent per fer funcions docents.
Acabada la Guerra Civil l'edifici fou reformat a fons i va acollir el Colegio Nacional Reyes Católicos, un equipament escolar públic inaugurat a l'octubre de 1941, que posteriorment, amb l'arribada de la democràcia, va convertir-se en l'actual CEIP Els Llorers.

dimarts, 10 d’abril de 2012

CONSTRUCCIONES MECÁNICAS REX. CICLOMOTORS. Comte Borrell 236-244 (1920's-1960's)

1950's.- Publicitat del motor Rex on es pot apreciat com anava muntat sobre la roda del darrera de la bicicleta.

La societat anònima Construcciones Mecánicas Rex es va establir a mitjans dels anys 1920's en un solar de l'Esquerra de l'Eixample pròxim a l'Escola Industrial. Amb el temps seria una empresa de gran anomenada en la fabricació de motors.
Ja en els primers anys de funcionament, la seu de la seva fábrica, al carrer Comte Borrell cantonada Rosselló, era el lloc on els aficionats al motociclisme i l'automobilisme havien de fer el pesatge i precintat per acreditar els prototips que corrien a les curses de Sant Cugat a l'Arrabassada organitzades per la Penya Rhin.
L'edifici constava de diverses naus i tenia dos elements caracteristics: la pista de proves del carrer Rosselló, una mena de petit velòdrom per a provar els prototips i una monumental escultura d'un lleó que coronava la façana del carrer Rosselló. L'any 1933 la fàbrica de Borrell va patir un incendi que no afectà a l'estructura de l'edifici.

*1962.- Imatge aèria de la fàbrica Rex a Comte Borrell / Rosselló. La fletxa groga indica l'escultura del lleó que coronava una de les naus. La fletxa vermella el petit velòdrom annex. Al fons es veu el recinte de l'Escola Industrial i a la dreta el carrer Urgell. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la).

Acabada la Guerra Civil, Rex va reprendre la seva activitat amb la fabricació i comercialitzacio de motors auxiliars. A partir de l'any 1953 va començar la fabricació i comercialització de ciclomotors de marca pròpia dissenyats pels enginyers industrials Guifré P. Ricart i Lluís Congost amb bastidor de xapa estampada i suspensió anterior de bieles curtes. El primers prototips varen ser presentats amb notable èxit a la Fira de Mostres d'aquell any. L'stand de Rex incorporava també una curiosa exposició sobre la història de la bicicleta.
Els motors auxiliars Rex es caracteritzaven per la seva transmissió final per corró i anava muntada sobre la roda posterior de la bicicleta, el ciclomotor o el tricicle.
A partir dels anys 1960's l'empresa va començar a patir una davallada que la va conduir al seu tancament a mitjans d'aquella dècada. L'any 1970 la fàbrica fou enderrocada i el solar parcel·lat per construir-hi habitatges.

*1931.- Anunci dels diferents tipus de motors que Rex fabricava i comercialitzava  als anys 1930's.



*1953.- Publicitat dels primers ciclomotors Rex. A la imatge es pot veure la pista de proves que hi havia dins del recinte de la fàbrica (Font: La Vanguàrdia) 




*1954.- Publicitat apareguda a La Vanguardia d'un manual sobre els motors Rex de 63 c.c. adreçat als propietaris de tallers mecànics