diumenge, 30 de juny de 2013

FORTY. Restaurant. Roger de Llúria 40. (2004-2006)

 
*2005.-  El turquesa era el color dominant a la decoració de l'interior del Forty.
 
Forty, va ser un restaurant situat al costat mateix de l'Snooker Barcelona, en el mateix local que just anteriorment havia ocupat el Fuse. Reproduia la proposta del seu antecesor: restaurant de gamma alta amb la possibilitat de continuar la nit al mateix local escoltant un concert o prenent-hi les copes.
El local era molt freqüentat per la comunitat gai i la decoració era dominada pels blaus amb preferència pel turquesa. El gran espai quedava estructurat en tres sectors. Només a l'entrar una barra per prendre combinats dels que la carta n'oferia una extensa varietat sota la direcció del mestre de la coctelera Francesco Angotti. Tot seguit, un gran menjador on se servien bàsicament plats de cuina mediterrània i per acabar una petita sala lounge atapeïda de coixins. El local era també un espai idòni per celebrar-hi festes privades.
 
*2005.- Al Forty hi havia música en directe de dijous a dissabte. El 7 de maig hi va actuar el grup de música electrònica i new wave Oblique que es presentava amb aquest suggerent cartell. 
 
Forty va tenir una existència força curta. A començaments de 2006 el local va ser traspassat i s'hi va instal·lar un restaurant del grup Little Italy, que tampoc tindria una vida massa llarga.
Un restaurant japonés (Iroue), d'aquests que portes el menjar al cuiner perque te'l passi per la planxa i pots consumir fins que t'atipes, ocupa actualment (2013) el local.

dissabte, 29 de juny de 2013

LASERMON. Muntaner 82. (2005-2006)

Un local de vida curta, gairebé qualificable d'experiència frustrada, Lasermon va obrir portes al mes de juny de 2005 i amb prou feines va sobreviure un any. La proposta era, si més no, curiosa. Un bar de copes a l'ús complementat amb un gran espai de 700 m2 on el client, proveit d'una arma làser, podia disparar contra tothom sense vessar una gota de sang.
A través de circuits laberíntics es tractava d'impactar sobre qualsevol ésser viu que es movia al voltant. En resum, una activitat idònia per descarregar tensió.   Els jugadors portaven una armilla receptora dels trets, que duia acoplada una cuirassa, amb punts sensibles a l'impacte dels raigs làser disparats pels altres participants en el joc.
 
*2006.- L'interior del circuit de jocs de  Lasermon era ple de neons i amagatalls per protegir-se i disparar a la vegada. (Foto: © Salir.com)
 
La zona de copes era decorada amb un grans panells lluminosos amb imatges de superherois del còmic. A l'altra, les partides estàndar tenien una durada de vint minuts. Si a dintre del laberint et trovabes amb algú amb qui precisament no hi havia "bon rotllo", la descàrrega d'adrenalina estava assegurada. El local s'orientava també al món empresarial i a l'organització de jocs de rol que podien possibilitar que els empleats disparessin contra el seu cap i viceversa.
Lasermon va aparèixer a l'abric de l'èxit de la seva segona trilogia d'Star Wars i prometria ser un local d'èxit. Però el soroll que produien les batalles láser, amb els crits inevitables dels jugadors en plena cacera,  i la protesta reiterada d'algun veí que no podía dormir, va generar un llarg procés de denúncies que va acabar amb el tancament del local per l'ajuntament al maig de 2006.
Els seus promotors, Santiago Álvarez i Benjamín Sánchez, van intentar reobrir el local a través d'una trepidant batalla jurídica (aquesta sense pistoles láser) però no van aconseguir el seu propòsit.
Avui (2013) un macrorestaurant oriental (Indochine), que no és barat precisament, ocupa el gran local on hi hagué el Lasermon.

dijous, 27 de juny de 2013

LA CASA ENCANTADA. Carrer Escornalbou 30. Guinardó.

Article el·laborat amb el suport de MIQUEL CARTISANO 
 
 
*1950's.- La Casa Encantada en els seus anys de màxim esplendor amb atzavares i altres plantes a la part superior de la façana. (Foto: Arxiu Huertas)
 
El carrer Escolnarbou, que puja des del passeig Maragall fins a la Ronda del Guinardó, va ser durant gran part del segle passat  una via poblada de cases baixes, majoritàriament de planta i pis, al bell mig del barri. La popularment coneguda com a casa encantada del Guinardó era localitzada a l'actual número 30, entre els carrers Xiprer i Renaixença. Es tractava d'una construcció modesta de planta baixa i una alçada. Destacava però, per la seva façana d'una gran originalitat, que donava la sensació d'una roca del massís de Montserrat. Conformava un volum irregular d'entre el que s'obrien portes i finestres.
 
*1990's.- Una altra imatge de La Casa Encantada en els seus últims anys, poc abans de ser enderrocada.

Carent de qualsevol valor arquitectònic, la seva raresa era exclusivament producte d'un capritx del propietari i la seva vàlua només era enquadrable dintre del patrimoni sentimental del barri. L'auge del negoci immobiliari es va anar emportant progressivament aquestes petites casetes, tant del mateix carrer Escolnarbou com de molts altres del Guinardó. A la casa encantada també li va arribar l'hora. Avui una construcció moderna de maó vist i sense cap raresa destacable ocupa aquell mateix lloc. 


*2013.- Immoble que actualment ocupa l'emplaçament on hi hagué la Casa Encantada del Guinardó. (Foto: Miquel Poch)

dimarts, 25 de juny de 2013

SUZET. Creperia. Tallers 69. (2001-2006)

Caminant pel carrer Tallers des de la Rambla cap a la plaça Universitat, una mica abans d'arribar a la plaça Castella, hi trobavem Suzet, un local diferent, polivalent i dissenyat amb imaginació. Era un restaurant especial. La seva promotora i propietària era una dona francesa, Pascaline París, una aficionada a l'arquitectura i a l'interiorisme que va farcir el local de detalls innovadors. Suzet s'anunciava com un restaurant creperia, però qui hi entrava de seguida s'adonava que era un lloc especial. Taules comunitàries que convidaven a fer conversa amb els veins contrastaven amb la informalitat dels pufs sense respatller, mentre l'entrada era  presidida per un video-wall i a les parets laterals grans miralls aconseguien donar una sensació de major amplitud i profunditat al local.
El seu plat més característic eren les galettes, una mena de coques molt primes semblants a les crepes. Suzet sorprenia pel seu l'interiorisme amb llums de neó i una decoració minimalista. En poquets anys va esdevenir un petit nucli de cosmopolitisme i sopar-hi resultava força econòmic i sobretot agradable.
A finals de 2006 va tancar i el local va passar a ser ocupat per un restaurant de la cadena Udon especialitzada en noodles (fideus), una autèntica vulgaritat comparat amb la pèrdua que va representar la desaparició de Suzet.  

dissabte, 22 de juny de 2013

CINEMA MAJESTIC. Aragó 174-176 (1930-1938)

 
*1934.- El cinema Majestic al costat mateix de la Casa del Pueblo a la cantonada entre els carrers Aragó i Casanova.
 
 
Situat davant de l'indret on hi hagué el Pont del Mico, a la cruïlla entre els carrer Aragó i Casanova, el cinema Majestic fou inaugurat el dissabte de Glòria (19 d'abril) de 1930, just un any abans de l'adveniment de la Segona República.  El seu promotor va ser Josep Maria Bosch, empresari del cinema Diorama de la plaça Bonsuccés, que va voler orientar el Majestic com un cinema per a  famílies i l'equipà des del començament per a la projecció de cintes sonores. Però aquell objectiu inicial de ser un plàcid cinema familiar es va veure truncat per la seva pròpia situació als baixos de la Casa del Pueblo del Partit Radical. Aquest fet el va convertir en un lloc força insegur on hi sovintejaven manifestacions, aldarulls, baralles entre partidaris d'opcions polítiques enfrontades i fins i tot alguns tiroteigs. Tot això va provocar que els veins del barri prenguessin partit per l'Splendid, un altre cinema que era situat un carrer més avall a Consell de Cent entre Casanova i Villarroel.
Els anys de la República foren els anys del Majestic, que ja no sobreviuria a la Guerra Civil. Els bombardeigs de 1938 varen impactar sobre la Casa del Poble i sobre el propi local que va quedar malmès i en estat ruïnós. Acabada la Guerra ja no es va intentar reconstruir ni reobrir com a  cinema i a les naus que quedaven s'hi va instal·lar la fàbrica de gelats i productes d'alimentació Frigo, abans de la construcció a finals dels anys 1960's del gratacels gris de 22 plantes que avui presideix aquell xamfrà.
Aquest local no s'ha de confondre amb el cine Majestic que hi hagué a la Trinitat Vella als anys 1960's.

divendres, 21 de juny de 2013

CITYTV. Diagonal 477 (2001-2006)

 

Citytv fou una de les primeres experiències de televisió privada a Catalunya. Pertanyia al Grup Godó, editor del diari La Vanguardia i tenia establerta la seva seu a la Torre de Barcelona (antiga seu del Banco de Madrid) situada a la Diagonal tocant  a la plaça Francesc Macià.
Va començar les seves emissions el dia de Sant Jordi de 2001. El programa estrella de la cadena va ser Vitamina N, un magazine d'actualitat que amb un format de late-show ocupava la franja horaria de la nit i matinada. Era presentat i conduit per Jordi González, un periodista que amb els anys esdevindria un dels principals presentadors de programes de tertúlies d'actualitat a d'altres canals d'àmbit estatal. També passaren per Vitamina N noms com el mallorquí Quique Jiménez (Torito), Marta Torné, Raúl, Xavi Oribé, Enric Escudé, l'ambigua Soledad León de Salazar, Rocco Steinhäuser i Anta Porto entre d'altres.


Aquest programa destacava especialment perque el plató era situat a la planta baixa de la propia Torre Barcelona, que aleshores estava en obres en plena reforma integral de l'edifici. Era un espai molt participatiu i sovint es podien veure imatges en directe a peu de carrer de la Diagonal i de la gent que s'hi acostava per veure el programa in situ. Vitamina N va durar entre 2001 i 2004.
L'estiu de 2003 el Grup Godó va aconseguir la primera llicència de televisió privada atorgada per la Generalitat, la qual cosa li va permetre passar de ser un canal estrictament d'àmbit local a estendre les seves emissions a tota Catalunya.
Citytv va desaparèixer per convertir-se de forma efímera en Td8 i després en 8tv, l'actual canal privat del Grup Godó.


*1999.- La Torre Barcelona amb la seva façana original mentre era reformada pel Grup Godó. A la planta baixa era situat el plató de Vitamina N, el programa emblemàtic dels primers anys de Citytv.

dimecres, 19 de juny de 2013

LE CLOCHARD. Discoteca. Muntaner 494. (1967-1984)


El disseny de la marca gràfica de Le Clochard evocava indiscutiblement l'estètica hippy i psicodèlica de finals dels 1960's.


Situada en el tram final del carrer Muntaner -entre la Ronda del General Mitre i la plaça Bonanova- el club discoteca Le Clochard va obrir portes al desembre de 1967, només deu mesos després del boom de Bocaccio, local que era situat just davant a l'altra banda del carrer i que, en poc temps, s'havia convertit en el centre neuràlgic de la modernor del moment que aviat seria coneguda com la gauche divine.
Però entrar a Bocaccio no estava ni molt menys a l'abast de qualsevol. Calia pertanyer a una determinada elit de la burguesia o de la intel·lectualitat de la ciutat o almenys tenir-hi bones coneixences i amistats. Molts dels que veien com se'ls barrava el pas per accedir al local d'Oriol Regàs, trobaven a Le Clochard un consol proper i probablement encara més liberal que a l'idolatrat local de moda del davant.
El 1982 el nou Reglament de Policia d'Espectacles va endurir les mesures de seguretat dels petits locals, en especial pel que feia referència a les sortides d'emergència. D'altra banda l'incendi esdevingut a la discoteca madrilenya Alcalá 20 el 17 desembre de 1983 amb un resultat de 82 joves morts, havia posat en alerta a tots els estaments oficials i els ajuntaments del país que havien donat un termini de dos anys per adequar els locals a les noves i més estrictes mesures de seguretat. Com sigui que Le Clochard tenia la sortida d'emergència compartida amb un altre local veí, que es deia Churchill, la discoteca va ser precintada la qual cosa suposava la seva definitiva defunció.  Bocaccio per altres raons seguiria les seves passes només uns anys després.







dilluns, 17 de juny de 2013

EL DIQUE FLOTANTE. Sastreria. Alta costura. Portal de l'Àngel / Canuda (1929-1968)

*1929.- Catàleg publicitari corresponent a la temporada que El Dique Flotante va obrir la seva botiga del Portal de l'Àngel.

*1929.- Interior de la botiga que va obrir El Dique Flotante al Portal de l'Àngel/Canuda.


El Dique Flotante va ser un nom indissociable de la història de l'alta costura de qualitat a la Barcelona del segle XX. El negoci havia nascut l'any 1899 fundat per Joaquim Beleta i Mir a la Rambla. Va ser però al 1929, en una Barcelona eufòrica que celebrava l'Exposició Internacional, quan es va inaugurar l'establiment més emblemàtic de la seva història a la cantonada entre el Portal de l'Àngel i el carrer Canuda.  Constava de vàries plantes i va ser dissenyada pel decorador Antoni Badrinas i Escudé (1882-1969), que va obtenir el primer premi de l'Ajuntament de  Barcelona en la modalitat d'interiorisme.

*1930.- El primer d'abril d'aquell any, El Dique Flotante inaugurava la primera planta de sastreria de senyor en la seva botiga del Portal de l'Àngel. (Font: La Vanguardia)

Després de la Guerra Civil, El Dique Flotante va ser una de les cases fundadores de la Cooperativa d'Alta Costura juntament amb Santa Eulalia, Carmen Mir, Pertegaz i Pedro Rovira. El Dique Flotante va ser capdavanter en l'alta costura i les seves col·leccions de temporada van desfilar regularment pels salons de moda a partir de 1941 i nodrien els armaris de les classes més adinerades. Amb el pas del temps, igual que les altres botigues de moda emplaçades a Ciutat Vella,  van abandonar el barri antic per obrir sucursals a l'Eixample. El Dique... va començar la seva expansió amb la ubicada al passeig de Gracia cantonada amb Diputació.
El 1965 al costat de Pedro Rodríguez i Balenciaga va participar al saló d'alta costura de Noya York. Els germans Ricardo i Francisco Beleta van ser els principals modistos oficials de la marca. La botiga de Portal de l'Àngel va tancar el 1968, les altres van aguantar fins l'any 1988.



divendres, 14 de juny de 2013

CAFETERIA OXFORD. Muntaner / Sant Màrius (1971 - 2010)

 
*1970's.- Un sotagot de la cafeteria Oxford.
 
Entre els locals i establiments que van aparèixer arrel de l'obertura de Bocaccio a la part alta del carrer Muntaner, cal destacar la cafeteria Oxford, situada ben aprop de la discoteca d'Oriol Regàs, just a la cantonada amb el carrer Sant Màrius.
Es tractava d'un bar cafeteria convencional decorat amb motius de la famosa universitat británica, que en els seus primers anys va esdevenir parada obligatòria per a molts amics de la nit, que calentaven motors en aquest bar abans d'iniciar la davallada a les psicodèlies del Bocaccio.
També era  frequëntat per alguns clients d'una coneguda casa de cites que hi havia al mateix carrer Sant Màrius i que donava molt a parlar en aquells vigorosos anys 1970's.
 
*1971.- Una imatge de l'entrada de Bocaccio on es pot apreciar la proximitat de l'Oxford, del que es veu un fragment del seu rètol (fletxa vermella). (Foto: Xavier Miserachs)
 
Després del tancament del Bocaccio a finals dels 1980's, l'Oxford va romandre obert durant més de dues dècades i fou sotmès a algunes reformes mantenint sempre a peu de carrer el relleu en pedra de l'escut universitari que donava nom al local.
 
 
*2008.- L'Oxford en els seus últims anys oferia ja un aspecte decadent a la mateixa cantonada entre Muntaner i Sant Màrius.

A finals de maig de 2013, després d'una temporada que el local fou ocupat per un poc exitós restaurant japonès, l'Oxford reapareixia amb el mateix nom de sempre. Amb una decoració interior molt més càlida i moderna el local tornava a l'activitat amb la intenció de recuperar la seva condició de bar de barri. Darrera quedaven aquells aparells d'aire condiconat a la vista de quan el bar era aixopluc previ de les boges nits de Bocaccio  i de noctàmbuls més modestos que s'havien de conformar en remenar l'esquelet a Le Clochard.

dijous, 13 de juny de 2013

SOLSONA. Fàbrica de galetes. Poblenou. (1917-1977)

 
 
 
 
 
"222, la galleta que se pide por su número" va ser una popular cançoneta de reclam publicitari que animava els espais d'anuncis televisius a començaments dels anys 1970's. Però la presència de Galetes Solsona al barri de Poblenou venia de lluny.
Pere Solsona, un emprenedor empresari mataroní de xocolates i pastissos, va decidir expandir el seu negoci a Barcelona on es traslladà al 1888 per obrir una petita fàbrica de galetes al carrer Aragó. Amb el pas del anys el negoci anava creixent i va passar a un recinte més gran al carrer de La Bordeta, fins que el 9 de gener de 1917 es va establir a la cantonada del carrer Wad-Ras 127 (avui Josep Trueta) amb Dos de Maig 26 (avui Àvila) al barri industrial de Poblenou.
Fou als anys 1950's quan, a través d'un projecte de l'arquitecte Ramon Terradas, es va ampliar en alçària la nau principal construida formant petites bòvedes ceràmiques amb bigues de forja. L'empresa va fer popular una xocolata batejada amb el nom de Kubala, tot aprofitant la tirada comercial de l'ídol futbolístic del moment. Els productes Solsona oferien habitualment col·leccions de cromos als seus clients.
 
*1950's.- Un dels àlbums de cromos que oferien les capses de galetes i xocolates Solsona. Abaix la Xocolata Kubala i el seu àlbum de cromos corresponent.
 

 
El 1964 Solsona seguia creixent i va obrir una altra fàbrica a Martorell. Arribats els anys 1970's, i coincidint amb els moments de máxima expansió de l'empresa, una multinacional alemanya (Balshent) va fer una oferta de compra als propietaris de Solsona per 500 milions de les antigues pessetes. Després de moltes negociacions l'adquisició no es va dur a terme i, tot seguit, es va produir un fet que acabaria condicionant el futur de l'empresa. Els alemanys de Balshent es van quedar amb la fàbrica de la competència (Loste) ubicada també a Poblenou.
 
 
*1965.- Un anunci de les galetes 222, el producte més conegut de l'empresa Solsona.

La davallada de Solsona no va trigar en iniciar-se i al 1977 l'empresa va presentar suspensió de pagaments, que no fou acceptada perque l'empresa ja es trobava en situació de fallida.
Galletas y Chocolates Solsona Rius, S.A. va tancar portes amb l'acomiadament dels 480 treballadors que es distribuien entre les dues empreses de Martorell i Poblenou.
Sortosament una part important de les naus originals d'obra vista del carrer Josep Trueta ha arribat intacta als nostres dies i s'ha pogut preservar aquesta part del patrimoni industrial poblenoví, que avui acull un laboratori de noves tecnologies.


1970's.- L'entrada a la fàbrica situada a la cantonada Wad-Ras / Ávila en els seus ultims anys.

dilluns, 10 de juny de 2013

PARC D'ESPORTS DEL SOL DE BAIX. CANÒDROM PARK / PARQUE. Les Corts - Sants (1932-1951)

A cavall entre els barris de Sants i les Corts, el Parc d'Esports del Sol de Baix ocupava una part important dels terrenys avui delimitats per la Travessera de les Corts, la Gran Via de Carles III, l'avinguda de Madrid i el carrer Joan Güell. Fou inaugurat durant els primers dies de juny de 1932 per iniciativa de la Asociación Hípico Galguera de Cataluña. En el projecte original la corda de la pista per a curses de llebrers es complementava amb altres dues per curses de motos i de trotons respectivament, mentre que l'espai central era apte com a terreny de joc de futbol, rugbi o beisbol.

*1932.- El projecte original del Parc d'Esports del Sol de Baix incloia, apart del canòdrom, tot un seguit d'instal·lacions esportives. (Font: Hemeroteca El Mundo Deportivo. Cliqueu sobre el  plànol per ampliar-lo)
 
*1932.- Les curses hípiques de trotons eren habituals també en els primers anys del Sol de Baix
 
 
*1932.- Al Parc Esportiu del Sol de Baix es van arribar a celebrar curiosos espectacles com aquesta Batalla Naval i Aèria a l'estiu de 1932 (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la) 
 
El plat fort de la instal·lació era però, el Canòdrom Park que va donar una gran embranzida a l'afició barcelonina per les curses de llebrers i a les apostes que generaven. Al mateix temps, les curses de trotons no es varen consolidar i varen desaparèixer pràcticament del Sol de Baix. El 1934 coincidint amb la revetlla de Sant Joan es va inaugurar l'enllumenat que permetia celebrar curses nocturnes.
 
 
L'esclat de la Guerra Civil trencaria les optimistes perspectives inicials d'aquest parc esportiu que durant el conflicte bèl·lic va concentrar gairebé tota la seva activitat en les curses de llebrers. Els civils que es varen adherir a l'aixecament feixista contra la República del juliol de 1936 es concentraren a les graderies del canòdrom durant els dies previs a la data escollida pel cop d'estat. La nit del 19 de juliol molts falangistes i simpatitzants de Franco es varen desplaçar des del Sol de Baix fins a la Caserna del Bruc de Pedralbes  per unir-se a l'Alzamiento.
En acabar la Guerra Civil els franquistes varen procedir a traduir el nom del canòdrom a la lengua del imperio i el rebatejat Canódromo Parque va continuar la seva singladura fins a  començaments dels anys 1950's.
Però a banda de les curses de llebrers i algunes de ciclistes i motociclistes, un altre esdeveniment esportiu trobaria acollida al Sol de Baixa finals dels anys 1940's. Es tractava de les curses de midgets, uns petits bòlids que es desplaçaven a grans velocitats sobre la pista de cendra del canòdrom. Aquesta modalitat automobilística era força espectacular i al mateix temps perillosa. Els accidents eren freqüents i la protecció física dels pilots mínima. Aviat van ser prohibides per ordre governativa quan es va descobrir la gran quantitat d'apostes clandestines que generaven.
 
 
*1949.- Cartell anunciador de les curses de midgets, en l'última etapa del Canòdrom del Sol de Baix
 
*1950.- Curses de midgets sobre la pista de cendra del Canòdrom del Sol de Baix. (Font: No-Do)
 
L'històric canòdrom del Sol de Baix tancaria el 1951, però només tres anys després se n'obriria un altre, el Loreto, que mantindria viva l'afició pels llebrers en aquella zona de la ciutat.

diumenge, 9 de juny de 2013

LES 24 HORES DE MONTJUÏC. Motociclisme de resistència. (1955-1986)

 
*1970.- Cartell anunciador de la setzena edició de la cursa.
 
Les 24 Hores de Montjuïc van animar el panorama motociclista de la ciutat entre 1955 i 1986. Es tractava d'una cursa de resistència organitzada per la Penya Motorista Barcelona, inspirada en les 24 Hores de Le Mans. Es posaven a prova simultàniament la força física dels pilots i la solidesa de la mecànica de les motos.
L'esdeveniment s'organitzava en els primers dies de juliol al circuit de Montjuïc i el rogir de les motos durant el dia i la nit es deixava escoltar en una gran part de la ciutat.
La primera edició tingué lloc el 3 de juliol de 1955. El primer reglament de la cursa establia que les motocicletes havien de ser de sèrie i els equips havien d'estar formats per dos pilots, cadascun dels quals havia de conduir la moto un mínim de sis hores totals i un màxim de sis sense interrupció. Als boxes només s'autoritzava la presència del copilot, un delegat de l'equip, un mecànic i l'encarregat de l'aprovisionament. Durant la cursa eren permeses les reparacions, però no el canvi de peces. La sortida era com a Le Mans (a moto parada els pilots arrencaven a còrrer cap a ella des de l'altra banda de la pista). Per a les primeres edicions es definiren un seguit de cinc categories, lliurant-se un trofeu a l'equip guanyador de cadascuna d'elles: 100cc (superior a 75cc), 125cc, 250cc, 350cc i 500cc.
 
 
*1982.- Una típica imatge de la sortida de la cursa amb els pilots corrent cap a les motos davant la Font Màgica.
 
Els guanyadors de la primera edició varen ser Joan Soler Bultó i Josep Maria Llobet, que amb una Montesa Brio de 125 cc. de sèrie, varen fer 510 voltes al circuit, amb una distància recorreguda de 1.935,922 km. a una velocitat mitjana de 80,633 km/h.
A partir de 1958 van començar a participar-hi equips estrangers i tres anys després la cursa va ser inclosa a la Copa d'Europa i posteriorment al Campionat del Món de Resistencia. El primer equip estranger guanyador van ser els italians Gandosi i Spaggiari pilotant una Ducati 125 cc, que va recòrrer 2.228,266 km, a una mitjana de 92,870 km/h. Va ser en l'edició de 1959. La crònica negra de la cursa va començar a escriure's també aquell mateix any. Conrad Cadirat, un pilot català de 29 anys que conduia una Ossa, va sortir de la pista i s'estavellà contra un pal. Amb la violència de l'impacte el cos del pilot va sortir projectat sobre la pista i va ser colpejat mortalment per la moto que venia al darrera. El dramatisme del fet adquiria encara més grans proporcions perque la nòvia del pilot, la jove gimnasta Olga Soler Hörner, havia mort només uns mesos abans en l'accident aeri que també va costar la vida a Joaquim Blume.
El 1961 la cursa de Montjuïc era inclosa a la primera Copa d'Europa per la FIM i el 1966 es va superar la mitjana de 100 km/h per l'equip format pel català Josep Maria Busquets i l'italià Francesco Villa que pilotàven una Montesa 250 cc.
 
 
 
Als anys 1970's les marques catalanes (Montesa, Bultaco i Ossa) cedirien terreny davant l'entrada de les japoneses (Honda, japauto, Suzuki i Kawasaki) i europees (BMW, Laverda, Ducati i Guzzi)
El 1980 la cursa fou inclosa en el Campionat del Món de Resistència, però dos anys més tard el boicot dels pilots francesos va portar al FIM a excloure Montjuïc per a aquest campionat a partir de 1983. Tot i això, les 24 Hores de Montjuïc van continuar celebrant-se fins al 1986, quan un altre tràgic accident va comportar la seva definitiva cancel·lació.
De fet, el vell circuit de Montjuïc havia quedat obsolet per acollir les potents màquines i les grans velocitats que podien assolir (les mitjanes eren ja de 120 km/h), i la seguretat dels participants i del públic no quedava suficientment preservada. Barcelona, que ja havia perdut els Grans Premis d'Automobilisme i Motociclisme per idèntics motius, es quedava sense aquesta competició esportiva de ressó mundial.
A partir de 1995 la cursa es reprengué, però ja allunyada de la ciutat, al  Circuit de Catalunya de Montmeló amb el nom de 24 Hores Motociclistes de Catalunya.
En el palmarès de la cursa de Montjuïc hi destaca el nom de Benjamí Grau amb un total de set victòries assolides entre 1972 i 1986.
 
 
 
 

divendres, 7 de juny de 2013

TROPEZIENS. Snack-Bar. Passeig de Gràcia 83. (1962-1993)


En començar la década dels 1960's, l'oferta gastronòmica barcelonina va començar a canviar alguns dels seus postulats de sempre, per fer una aposta decidida cap al mejar ràpid i els plats combinats a preus relativament econòmics. La proliferació d'oficines al centre de la ciutat afavoria alternativa gastronòmica que ja s'havia estés en els països europeus del bloc capitalista i especialment als Estats Units. En ple Passeig de Gràcia entre Provença i Mallorca es va obrir en els últims dies de 1962 l'snack-bar Tropeziens. El seus artífexs foren la familia González promotora també d'altres establiments cèntrics o del propi passeig com els Picadilly, Kansas o Samoa.


*1963.- Amb aquesta ressenya informava La Vanguardia de l'obertura del Tropeziens.
 
El local va tenir ben aviat una favorable acollida i també atreia als turistes que anaven a contemplar La Pedrera. A banda de restauració s'hi servien també bons combinats amb el seu barman oficial Hilario Garachana rera la barra.
A la primavera de 1970 el local va ser sotmès a una profunda renovació, que va suposar un rentat de cara al primitiu Tropeziens. Amb menys de 10 anys de funcionament, ja havia esdevingut un clàssic en un passeig de Gràcia molt devaluat a nivel d'establiments de restauració en favor de una puixança imparable de seus i sucursals bancàries. El local va canviar la marca gràfica per esdevenir pizzeria, un recurs de restauració aleshores molt estés. Al novembre de 1971 el local va patir un incendi però va retornar ràpidament a l'activitat. L'advocat i politic Miquel Roca i Junyent, que tenia el seu despatx professional molt aprop, n'era un client asidu. El setembre de 1984 el restaurant patiria un segon incendi sense desgràcies personals.
 
 
 
*1970's.- A partir de començaments d'aquesta dècada Tropeziens es va reorientar. Va canviar la seva imatge gràfica i la decoració del local i esdevingué pizzeria.
 
Les pàgines de la història del Tropeziens es van tancar definitivament el 1993, quan els seus propietaris -encara els González- van decidir convertir el local en un restaurant Tex-Mex anomenat AzMe Café. Avui al lloc on hi hagué el Tropeziens hi trobem la polémica façana ondulada dissenyada per Toyo Ito que cobreix un complex d'apartaments de luxe.

dimecres, 5 de juny de 2013

ESLAVA. Cinema i Sala de Ball. Mallorca 35. (1939-1969)

*1954.- Un programa anunciador de les dues pel·lícules de l'Eslava amb l'inefable No-Do a la mitja part.


Recent lliberada Barcelona per les tropes nacionals de Franco, l'Eslava no trigà gaire en posar-se en marxa. Fou el 13 de febrer de 1939, dues setmanes després de l'arribada victoriosa dels vencedors. El local va ser obert en el mateix recinte abans ocupat pel cinema Foc Nou, que havia tancat durant la guerra. Era situat al carrer Mallorca entre Entença i Rocafort, a la vorera muntanya,  davant mateix de la rasa de les vies del ferrocarril de l'avinguda de Roma.
Tres films varen entretenir els espectadors d'aquella primera sessió: Tres lanceros bengalíes, Placeres del agua i Un marido en apuros.
Cap a finals dels anys 1940's es van incorporar varietats a la programació i el cinema es va mantenir fins al final dels seus dies com a sala de reestrena. L'any 1954 la sala fou totalment reformada i s'hi va instal·lar una pantalla molt més gran.
L'Eslava fou probablement el cine més popular d'aquella zona que s'estenia pels barris de l'entorn de la Model, i del veinat pròxim a l'Escorxador Municipal. Com a complement de l'oferta lúdica cinematogràfica disposava també d'una sala de ball annexa, sempre molt concorreguda pels joves, on actuaren orquestres com la Novelty's Band o el conjunt Copacabana. Tot plegat un complex molt arrelat al barri,  que va aguantar fins a l'any 1969 quan el recinte fou enderrocat per construir-hi habitatges.

diumenge, 2 de juny de 2013

BAR KOCSIS. París-Villarroel (1974-1979)


Sàndor Kocsis. (Budapest 1929 - Barcelona 1979)

Sándor Kocsis passarà a la història del Barça i del futbol mundial com un dels millors davanters de tots els temps. Destacava especialment per la seva habilitat en el remat de cap, que li va valer l'apelatiu de tête d'or amb que el van batejar a França. Formava part d'aquella fornada d'hongaresos integrada pels Kubala, Czibor i Puskas, que havien fugit del seu país sota dominació soviética i van cercar una nova vida a Espanya aprofitant les seves dots amb la pilota.
Kocsis es va retirar gran, amb 36 anys, una edat a la que un futbolista professional dificilment arriba en plenes facultats físiques. Un cop penjades les botes va provar sense massa fortuna l'opció d'esdevenir entrenador. Aparcada aquesta possibilitat, el 1973 va obrir un bar restaurant a l'Esquerra de l'Eixample prop de l'Hospital Clínic. Ocupava una de les cantonades entre els carrers Villarroel i París. Als baixos de l'establiment, a nivell de carrer, hi havia la cafeteria i a l'entresol els menjadors on també s'hi organitzaven sopars i celebracions de grups.
El local era freqüentat per futbolistes retirats i per alguns altres en actiu com els paraguaians, Ortiz Aquino i Gato Fernández, que jugaven a l'Espanyol i consumien les seves tardes i algunes nits al bar del Kocsis. També hi apareixia sovint Laszly Kubala, que malgrat haver estat seleccionador espanyol continuava essent un adepte a les barres dels bars sempre que podia en companyia dels seus vells i nous amics.

*1970's.- Sándor Kocsis amb dos amics a l'entrada de la seva cafeteria a Paris/Villarroel

Els últims anys de la vida del Sandor van ser protagonitzats per la dissort portada a l'extrem. A banda de patir una dificil situació econòmica i de la dificultat d'assumir el fet de passar de ser un ídol a un futbolista retirat i fracassat com entrenador, la salut el va abandonar de la forma més cruel. Primer li van haver d'amputar parcialment un peu amb tot el cop psicològic que suposa perdre una part del cos que t'ha permès guanyar-te la vida i ser famós. Només uns anys després li va ser diagnosticat d'un tumor a l'estòmac, que després de diverses proves mèdiques va ser qualificat com incurable.
El 22 de juliol de 1979, Sándor Kocsis no va poder suportar més tanta dissort i es va precipitar al buit des d'una finestra de la Clínica Quirón on es trobava internat  mentre esperava que es consumissin els seus últims dies. Tenia només 49 anys.
El Bar Cafeteria Kocsis ja portava uns anys de crisi, el restaurant de l'entresol havia estat tancat i la mort del propietari va suposar també el traspàs del local que va deixar de portar el nom d'uns dels millors golejadors que han vestit la samarreta blaugrana.

dissabte, 1 de juny de 2013

PLAÇA DE L'UNIVERS. Plaça de la salsitxa. Fira Internacional de Mostres (1960's-1970's)

Els anys 1960's varen suposar la consolidació de la Fira Internacional de Mostres a Montjuïc. Barcelona  va ser projectada com a ciutat ideal per a l'organització de fires i congressos i el règim abocava grans esforços a la seva promoció en aquest sector. 
La plaça de l'Univers del recinte firal de Montjuïc havia deixat de ser aquell espai màgic d'aigua i llum amb un complex de fonts de l'enginyer Carles Buigas que tant havia impressionat als visitants el 1929. La dictadura la va convertir en l'espai central d'aquestes fires i el lloc adquiria una especial rellevança durant els dies de celebració de la Fira de Mostres als mesos de juny. Els  límits de la plaça també havien canviat. L'antic Palau de Projeccions havia estat enderrocat i a la banda de Montjuic s'havien construit dos nous edificis: el Palau de les Nacions (avui palau de Congressos) i el Palau Firal, que era com una mena d'annex de l'anterior. A l'altre costat de la plaça continuava existint l'antic Palau número 1 amb algunes reformes, i a la banda del carrer Lleida el Palau Central (antic Palau de l'Art Tèxtil) vivia els seus últims anys abans de ser enderrocat per donar pas a la façana blanca i resplendent del Palau del Cinquantenari aixecat l'any 1970. L'antiga Torre de la Llum, escapçada i modificada a la part superior, continuava presidint l'accés directe a la plaça des del Paral·lel.
Durant els dies de la fira la plaça de l'Univers era el lloc d'allò més concorregut. S'hi instal·laven tota mena d'estands i casetes (algunes eren permanents) i esdevenia el centre d'avituallament i descans de tota la parròquia que visitava la fira. El flaire dels fums de les botifarres i del menjar que s'hi servia dominava absolutament l'ambient i les llargues cues i aglomeracions de gent per aconseguir el desitjat entrepà o una beguda donaven al lloc un aspecte de bullici permanent. Per això l'indret va ser batejat popularment amb el nom de plaça de la salsitxa.



*1967.- Dues vistes de la plaça de l'Univers durant la celebració de la Fira de Mostres. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya)