dilluns, 27 de febrer de 2012

CINE SPRING. Passeig de la Bonanova (1911-1939 i 1955-1985) / CINE MURILLO (1939-1955)

 
Aspecte exterior del Cine Spring en els seus primers anys. (Foto: Moragas)
 
Interior de la sala del cine Spring (Foto: Moragas)
 
Aixecat l'any 1911 per l'arquitecte Joaquím Font i Pedrosa (1871-1934), el cinema Spring del passeig de la Bonanova 103 va comencar a funcionar el 1911 amb un aforament per 770 espectadors.
Arribada la dècada dels 1920's va ser reformat i ampliat fins assolir una capacitat de 1.250 butaques. En acabar la Guerra Civil, com molts altres cinemes, va tenir que canviar el nom. Spring no sonava gaire espanyol i li van posar el nom de Cine Murillo a partir del 7 de maig de 1939.

*1940.- L'Spring, esdevingut Murillo a la postguerra. (Foto: Josep Maria Sagarra i Plana)

La patriòtica denominació va romandre fins el 1955 any que va recuperar el seu nom de tota la vida. Durant la primera etapa del franquisme oferia sessions els dijous, dissabtes, diumenges i festius.
A finals dels 1970's, la sala va ser reconvertida en un cinema de repertori amb el nom de Cinestudio Spring, que projectava pel·lícules d'autor. Aquest últim periode va durar fins el 1984 quan va ser venut i enderrocat l'any següent. En el solar que ocupava s'hi construiren habitatges de luxe.

*1981.- Un  programa setmanal del Cinestudio Spring. Com es pot comprovar l'oferta era atractiva i variada per als bons cinèfils.  

dissabte, 25 de febrer de 2012

CIRCO ESPAÑOL MODELO (1892-1893) i CIRCO TEATRO ESPAÑOL (1893-1907)

*1898.- Dues imatges de l'entrada al Circo Teatro Español, la silueta del qual es pot veure a la part dreta de les imatges. Al costat l'entrada al cafè.

El Circo Español Modelo va ser el primer local d'espectacles de la història del Paral.lel. Era situat a l'esplanada existent a la cruïlla entre el Paral·lel i el carrer Nou de la Rambla, al mateix lloc on després s'aixecaria el Teatre Español. El projecte original tenia forma elíptica de 26 x 18 metres amb una pista central de 6 metres de radi i fou edificat per l'arquitecte Francesc Mariné. Durant la seva construcció hi va haver dos morts. La d'un obrer que va morir a causa d'un accident laboral i la del propietari Josep Bosch i Pi, que en assabentar-se de la notícia va patir un infart de miocardi fulminant. El seu soci Manuel Suñer Sucarrats es va fer càrrec d'acabar les obres del local, que va obrir les seves portes el mes d'abril de 1892 amb l'actuació d'una companyia de circ dirigida per Cirilo Llop.
Al cap d'un any va canviar de nom i va de esdevenir Circo Teatro Español. Posteriorment es modificaria  l'estructura suprimint la pista central rodona i s'hi va construir un escenari. Tot el recinte era de fusta i tenia la forma d'un gran barracó d'unes dimensions de 34 x 24 metres.
En la seva primera etapa com a Circo Español Modelo el local va funcionar exclussivament com a circ. El gimnasta i atleta Cirilo Llop dirigia la companyia eqüestre, gimnàstica, acrobàtica i còmica que hi actuava de forma permanent amb localitats al preu de 50 cèntims. Entre els artistes que hi actuaren destacaven  Miss Leodiska i les seves cacatues ensinistrades, Freire i la gimnasta Mlle. Rougatti. També hi ha notícies de que hi varen actuar les germanes Sansoni, dues dones de gran corpulència i força que es desfeien amb facilitat de tota mena de lligadures i cadenes; i la funambulista Miss Zephora que entusiasmava el públic amb els seus arriscats exercicis. El 1894, coincidint amb el Centenari de Colom, s'hi va representar una pantomima sobre el descobriment de les Amèriques que va tenir un notable èxit entre la ciutadania.
Amb el pas dels anys, els espectacles de circ van anar reduint-se i cada cop s'hi programaven més espectacles teatrals, sarsueles i varietats. La companyia de teatre d'Enric Borràs va ser la primera en actuar-hi. També s'hi feien lluites de galls organitzades pel Cock-Pit Barcelonés.

*1896.- Programació d'espectacles teatrals del Circo Teatro Español i de baralles de galls.

Un incendi va destruir totalment aquell primer teatre del Paral·lel la matinada del dia 21 de maig de 1907. L'estructura de fusta va facilitar la propagació de les flames. Sobre les seves cendres s'hi va edificar tot seguit el Teatro Español, inaugurat el 1909.

*1907.- Extracte de la notícia apareguda La Vanguardia sobre l'incendi que va destruir totalment el local.



*1907.- Dues imatges del Circo Teatro Español devastat per les flames. (Fotos: Merletti)


*1907.- Apunt de Nicanor Vázquez del Circo Teatro Español després de l'incendi que el va destruir.

divendres, 24 de febrer de 2012

EL RAMILLETE. SOCIEDAD MABILLE. Salons de Ball. Robador 32. (1867-1907)


Un dels centres de ball més populars de la Barcelona de la segona meitat del segle XIX fou el Saló El Ramillete, situat al carrer Robador número 32, i la societat Mabille que hi tenia la seu. Els salons van ser inaugurats l'any 1867 amb un ball a benefici del patronat dels pobres. Les societats de ball que hi establiren la seva seu foren diverses (La Nueva Paloma, L'Amistat, Mabille...). Aquesta última es va consolidar a partir de 1869 com l'organitzadora dels balls als Salons Mabille, on va posar en marxa una acadèmia de ball sota la direcció d'Ignasi Arberd, que tots els dies feiners de 8 a 10 de la nit hi impartia les seves classes de ball. 
Amb el pas del anys la societat Mabille va anar adquirint més prestigi i va obrir un altre saló de ball ben aprop, al carrer Sadurní, mentre l'acadèmia continuava a Robador.
Aquest tàndem format pel saló El Ramillete i l'Acadèmia de Ball Mabille va continuar la seva tasca en favor dels amants i entusiastes del ball fins a la primera dècada del segle XX.

dijous, 23 de febrer de 2012

CONVENT DE LES CLARISSES DE JERUSALEM (1885-1971). TXECA I PRESÓ DE SANT ELIES (1936-1942)

*1935.- El recinte del convent dins l'oval vermell localitzat en un plànol d'abans de la Guerra Civil (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya)

Aquest convent, construit l'any 1885 per les monges clarisses de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem, ha estat probablement un dels edificis de la ciutat que, dintre dels seus murs, ha viscut les escenes i episodis més esgarrifosos i la màxima crueltat que el gènere humà és capaç de generar enbogit per raons ideòlogiques i mogut per un odi irrefrenable.
El convent i les seves monges hi van viure plàcidament fins a les vigilies de l'esclat de la Guerra Civil. Ja en els primers dies de juliol de 1936, les religioses havien abandonat l'edifici per marxar cap a Itàlia i als pocs dies els milicians anarquistes de la FAI varen incautar el convent que quedà ocupat. El recinte que l'envoltava (a l'indret on avui hi ha l'Institut Menendez y Pelayo) era molt ampli  i, a banda del gran nombre de cel·les i soterranis del convent,  incloia també un hort amb granja i tot quedava protegit de l'exterior per uns murs alts.


*1929.- Vistes del convent i el seu claustre

El conjunt fou considerat idoni per acollir-hi un centre de detenció. En aquesta tesitura i amb l'esclat de la Guerra Civil el convent viurà la seva etapa més cruel i esgarrifosa de la seva existència i aviat passa a ser conegut com la Txeca de Sant Elies, assolint una fama similar a d'altres com les de Vallmajor, La Tamarita o Muntaner. Els detinguts van arribant a centenars. Bàsicament són falangistes, religiosos, gent conservadora i de dretes que és torturada i assassinada sense gaires contemplacions i en la més completa impunitat. En algunes memòries de supervivents s'han descrits episodis esgarrifosos del que es feia a la txeca de Sant Elies durant la Guerra Civil. El recinte comptava amb una granja de porcs, que segons alguns testimonis s'alimentaven de les restes humanes dels presoners torturats i assassinats. Cada nit hi havia un tràfec de presoners que eren traslladats a cementiris o descampats on eren assassinats. Acabada la Guerra Civil, el recinte va passar a ser presó dels vencedors i lògicament s'invertiren els termes: els torturats varen passar a torturadors i a l'inrevés.
L'any 1943 el convent va ser restituït a les monges que van tornar d'Itàlia i van descobrir desagradables troballes de trossos de cadàvers, esquelets i restes de sang per tot arreu. L'edifici va tornar a la seva funció inicial deixant enrera l'infern viscut durant la guerra i posguerra. L'any 1970 les religioses varen vendre una gran part del recinte del qual avui només en queda l'església, esdevinguda parròquia de Santa Agnès, i les dependències annexes. 

*1970.- El convent poc abans de ser enderrocat per construir-hi habitatges. Al fons, a lesquerra de la imatge es veu l'esglesia, únic element del recinte conservat actualment.

dimarts, 21 de febrer de 2012

HIPÒDROM DE CAN TUNIS (1883-1934)



Podriem dir que l'afició per les curses de cavalls no ha estat prou rellevant, ni tant sols coneguda, per la majoria dels actuals barcelonins. Però curiosament, a finals del segle XIX, Barcelona disposava d'un hipòdrom actiu i animat, que reunia especialment a les classes benestants. A començaments del segle actual no queda ni rastre d'aquesta instal·lació, ni de cap altra de característiques similars.
Ubicar avui l'hipòdrom de Can Tunis no és facil. Estariem parlant del final de l'actual passeig de la Zona Franca en els terrenys portuaris de l'altre costat de la muntanya de Montjuïc. Fou inaugurat el setembre de 1883 i, segons comenta el cronista Sempronio, es va construir sobre un estany dessecat per iniciativa de la Societat per al Foment de la Cria Cavallar que s'havia unit a una companyia francesa. La instal·lació disposava d'una magnífica tribuna coberta amb un aforament per a 2.500 espectadors. S'hi podia arribar per la carretera de la Mare de Déu de Port, seguint un trajecte paral·lel al que avui és el passeig de la Zona Franca, o mitjançant el tramvia de Can Tunis que sortia de la Rambla de Santa Mònica.  La companyia de tren que explotava la linia del Morrot va adequar també un baixador específic per poder arribar a l'hipòdrom amb ferrocarril.

*1887.- Ressenya dedicada a l'hipòdrom a l'obra Barcelona y sus alrededores: guía histórica descriptiva y estadística del forastero de Josep Coroleu  (Barcelona. Jaime Seix, 1887)

 
*1891.- Ubicació de l'hipòdrom de Can Tunis segons un plànol de finals del segle XIX. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya)

*1900.- Vista general de la tribuna coberta de l'hipòdrom. (Foto: Fernando Rus)

Els temps que l'hipòdrom va acollir curses de cavalls tenen dos periodes ben definits. El primer va coincidir amb la seva inauguració i arrencada i abraça el periode comprès entre 1883 i 1896. Després va viure una etapa d'abandonament i d'oblit de gairebé 20 anys. El Barça i altres equips pioners del futbol a la ciutat hi van jugar alguns partits en els seus primers anys de vida com a clubs, però la seva funció principal consistia a servir de camp d'aterratge dels primers prototips d'avió i de punt de reunió dels agosarats  pioners del repte de volar. L'11 de febrer de 1910 els terrenys de l'hipòdrom van viure el primer vol d'un avió sobre Catalunya. L'heroi fou el francès Julien Mamet que va enlairar-se cap al cel de Can Tunis en un Bleriot d'un únic motor fet de ferralla, paper i fusta.
Tot i que el Pla Angulo d'ampliació del port ja amenaçava el futur de l'hipòdrom des de 1904, una nova empresa se'n va fer càrrec i el 1917 el recinte va tornar a obrir les portes per oferir curses de cavalls. S'iniciava així una segona etapa que va durar fins el 1932 quan la proclamació de la República i la creixent politització de la vida pública van reduir considerablement l'afició als cavalls i la instal·lació va tancar definitivament. Dos anys després va ser enderrocat. La creixent expansió del port demanava més espais per als nous molls. D'aleshores ençà Barcelona no ha tornat a tenir un hipòdrom.

*1931.- Un anunci publicat al setmanari satíric Papitu en els últims anys de funcionament de l'hipòdrom.
 

diumenge, 19 de febrer de 2012

POR QUÉ. Setmanari de successos. (1959 - 1970's)

Entre les publicacions periòdiques més populars editades a les dècades dels 1960's i 1970's, les dedicades a la crònica negra i als successos van tenir una acollida força interessant entre el públic.
El setmanari Por Qué va ser una rèplica barcelonina a una altra publicació dedicada a aquest segment de l'actualitat que s'editava des de Madrid: El Caso. Enrique Rubio Ortiz (1920-2005), un periodista d'origen castellanomanxec afincat a  Barcelona, que després seria popular a la televisió pel programa Investigación en Marcha i per la seva Timoteca Nacional, en va ser el fundador.
Un altre col·laborador habitual d'aquesta revista va ser el periodista Joan Poch Soler, conegut per les seves cròniques sobre la societat barcelonina als diaris El Noticiero UniversalEl Périódico.

*1961.- Un exemplar de la primera època del Por Qué

Por Qué tenia un contingut sensacionalista, que es centrava en delictes comuns, tragèdies  i esdeveniments extrems i extraordinaris, obviant lògicament tota informació vinculada a la repressió política del règim. Temes com les inundacions del Vallès al 1962, les aparicions de la Verge en un poblet càntabre anomenat Garabandal, o les malifetes i fugues de El Lute van ser exhaustivament tractats. S'editava setmanalment i a les ultimes planes tenia un secció fixa anomenada Los Cacos de Joso, amb acudits gràfics il.lustrats. La seva redacció era en un pis antic de l'Eixample al número 176 del carrer Diputació.

dissabte, 18 de febrer de 2012

HOGAROTEL (1962-1980)

Aquest era el logotip identificatiu dels salons Hogarotel que es celebraven anualment durant el mes de novembre al recinte firal de Montjuïc.

La Barcelona de Porcioles va dedicar gran part del seus esforços a promocionar la ciutat com a seu d'un gran nombre de salons i fires. Aquesta voluntat de projecció quedava resumida en un eslògan que es va fer sentir molt des de mitjans dels anys 1960's fins al final del fraquisme Barcelona, ciudad de ferias y congresos.
La Fira de Barcelona va fer una forta inversió en adequar l'espai firal de Montjuïc en els gran pavellons que havia deixat l'Exposició de 1929. Alguns varen ser respectats, altres enderrocats i aixecats de nou. Aquest impuls firal va tenir en la dècada dels 1960's, en ple desarrollisme, el seu punt més àlgid amb l'arrencada d'un gran nombre de salons monogràfics de periodicitat anual. Un dels de més renom va ser Hogarotel. Com el seu nom indicava era una fira orientada a tot allò necessari per a la llar i l'hostalatge, incloent-hi gastronomia i decoració. Els últims models d'electrodomèstics hi eren sempre presents i això generava una gran expectativa ciutadana per aquest certamen en un país que començava a assolir alts nivells de consumisme, després de les dures dècades immediatament posteriors al final de la Guerra Civil.
La celebració a Barcelona d'un saló monogràfic anual dedicat a la llar i l'hoteleria havia estat una idea del Foment de les Arts Decoratives que ja el 1961 n'havia organitzat un anomenat Hogar-Decoración. Però fou a l'any següent, quan va inaugurar-se Hogarotel-2, (tot i que era el primer certàmen amb aquest nom), ocupant el recinte del nou Palau de les Nacions entre els dies 9 i 25 de novembre de 1962. Després d'aquella primera edició, el certàmen començaria a agafar embranzida any rera any.
Durant la celebració d'Hogarotel-2  es va organitzar un concurs per a mestresses de casa per a premiar el millor menú per a 6 persones amb un cost de 35 pessetes per cap. El premi consistia en un plat d'or de 16 centimetres de diàmetre. El saló se celebrava sempre durant el mes de novembre. La tercera edició ja va congregar 350.000 visitants i al 1971, amb la celebració d'Hogarotel-11, l'espai expositor s'havia ampliat considerablement i abastava tots els palaus de l'entorn de la plaça de l'Univers.




L'any 1980 Hogarotel va celebrar la seva última edició. L'escissió que ja feia uns anys que es veia a venir es va produir inexorablement. Els empresaris dedicats a l'hoteleria ja havien decidit anar pel seu compte i s'aplegarien en un nou saló anomenat Hostelco. Per la seva banda, el sector de la llar també havia posat en marxa dins aquell últim Hogarotel la primera edició de l'ExpoHogar, que seria bàsicament el seu successor i es consolidaria ràpidament com el nom del saló de la llar.          

dimecres, 15 de febrer de 2012

TAPA D'ARQUETA DE TRAMVIES (1940's-1960's)


Mirar al terra mentre caminem o passejem per la ciutat permet descobrir elements diversos que configuren el paissatge urbà. Apart dels panots que cobreixen les voreres i dels escossells que delimiten els espais on són plantats els arbres, les tapes de les arquetes, que permeten  accedir a les conduccions soterrades dels subministraments, són un altre element curiós, que ha ofert multiplicitat de dissenys al llarg de la història .
El model de tapa d'arqueta que ocultava l'accés a les conduccions elèctriques dels antics tramvies a partir dels primers anys del franquisme, abans que la companyia Tramvies de  Barcelona imposés els seu logo amb la TB, era d'un disseny molt convencional, avui pràcticament desaparegut, que sembrava les voreres dels carrers de la ciutat per on circulaven tramvies. Era un tapa quadrada amb el nom Tranvias al centre dins un òval allargat, vorejat per una trama de petits quadrets en biaix que cobrien la resta de la superfície.   

dilluns, 13 de febrer de 2012

SAN CARLOS CLUB. Gran de Gràcia 137 (1963-1981)

La història de l'entrada del rock and roll i de la música pop a Barcelona no es podria explicar sense parar esment en un local, que fou pioner en el desenvolupament d'aquell nou fenòmen musical, que durant els anys 1960's s'estenia implacablement per tot el món occidental. Aquest local fou el San Carlos Club, situat al carrer Gran de Gràcia 137, davant l'estació de metro de Fontana.
El San Carlos va ser promogut per Pere Saus Garriga, que ja havia obert anteriorment el Salón Verdi. Pel local del carrer Gran de Gràcia varen desfilar tot un conglomerat de grups autòctons que intentaven obrir-se camí en el món de la música pop. Entre tots ells varen destacar especialment els Sirex, un grup barceloní famós per temes com La escoba, Muchacha bonita o El tren de la Costa, que hi varen actuar regularment totes les nits dels dissabtes entre 1963 i 1964. Fins i tot acabarien dedicant una de les seves cançons al San Carlos Club. El local es va mantenir durant uns anys com un dels capdavanters en presentar música en viu a la ciutat. L'any 1969 hi van actuar grups com Los Bravos, un altre conjunt pop espanyol de primera línia o Màquina!, un grup català de rock experimental i música progressiva.
El local va anar sobrevivint com a ball-discoteca fins als anys 1970's, per transformar-se tot seguit en un local de varietats amb la seva famosa cascada d'aigua, llum i color, on hi actuaven còmics de l'estil de Santi Sans. Va adequar-se els canvis derivats de l'arribada de la democràcia i el 1977 es va convertir en un cabaret amb espectacles sexy (¡Báñeme esta noche!) i en la seva darrera etapa presentava funcions de cafè teatre (La mona de Tarzán) fins a la seva definitiva desaparició el 1981.

SAN CARLOS CLUB (Los Sirex)

Yo salí de mi casa a las seis
pero antes a una chica yo llamé.
Y a las siete en San Carlos le cité.
Usted dirá lo que puedo hacer allí.
Es un club muy pequeño pero bien.
Y la gente se le divierte con el show.

Venga niña vamos que ya nos esperan,
quiero divertirme y gozar con mis amigos si,
divertirme esta tarde ser feliz.

Pues tan sólo espero que me den las siete
para presentarte a todos mis amigos,
pues a ti nunca te han podido ver
.



 
*1964.- Els Sirex al Carrer Gran de Gràcia davant de l'estació de Metro de Fontana i el San Carlos Club.

diumenge, 12 de febrer de 2012

CAMOA. Sala de Ball. Gran Via/Mèxic (1980-1994)


(Gentilesa de Pedro Rodés)


A començaments de la dècada dels 1980's, un allau de nous locals de ball va envair la nit barcelonina. Entre ells hi hagué un segment orientat als més grans, als amants del ball més veterans desitjosos d'escoltar els temes de tota la vida. En aquest grup varen dominar llocs com Imperator, Sutton, Marabú, Tango... Una de les sales de ball pioneres d'aquesta tipologia de locals va ser Camoa, situada al número 322 de la Gran Via, més enllà de la plaça Espanya, fent cantonada amb el carrer Mèxic.  
Camoa s'orientava clarament a públic que ja passava dels quaranta i que podia arribar perfectament als seixanta i escaig. Aurelio Moya (el mateix que uns anys després obriria Imperator) va ser l'artífex d'aquesta arrencada de "la sala més camp de Barcelona" (així figurava a la publicitat), que inicialment funcionava en sessions de tarda a partir de les 6 tots els dies de la setmana i les nits dels divendres i dissabtes.
Al local hi havia música en directe a càrrec de les orquestres Barcelona, Metropol, Paraíso i Oasis i amb una especial atenció a la salsa i les seves nombroses variants rítmiques. Tampoc hi faltaven les actuacions i espectacles d'humor i varietats. Manolito Royo, Teresa Guerra, José Herrerías i Ramon Capel foren alguns dels artistes que desfilaren per Camoa.
Entrada la dècada dels 1990's Camoa oferia entrada gratuïta al públic femení totes les tardes de dilluns a divendres i a tothom la nit del diumenge. Després de l'estiu de 1994 Camoa desapareixia per donar pas a Epoca, una sala de ball de similars característiques que va durar fins a finals del 1999.

dissabte, 11 de febrer de 2012

CENTRO BLANCO. Dispensari de Bon Pastor. (1940-1976)

Article elaborat amb el suport de JOAN PALLARÉS-PERSONAT

*1960's.- Façana i entrada al Centro Blanco, el dispensari del barri del Bon Pastor durant els durs anys del franquisme.

El Barri de Bon Pastor no va ser annexionat al terme muncipal de Barcelona fins a l'any 1945. Anteriorment pertanyia a Santa Coloma de Gramenet. Durant els anys de la dictadura, amb el supost de la parròquia del barri, es va habilitar al carrer d'Enrique Sanchis (alcalde i industrial colomenc) aquest equipament amb l'objectiu de pal·liar les mancances assistencials del barri.
El Centro Blanco, conegut pels veins com El Dispensario, va ser instal·lat l'any 1940 on abans hi hagué l'Ateneu Popular i la seva posada en marxa va servir per atenuar relativament les penúries i necessitats de la població del barri, molt castigada en aquells temps per malaties pulmonars, apart de les mancances d'alimentació, salubritat i l'efecte hivernal del fred i la humitat propis d'aquells indrets pròxims al riu Besòs. 
Amb el pas dels anys El Dispensario va donar pas a un nou ambulatori, però les seves dependències van ser també ocupades per l'associació de veins del barri des de començaments dels anys 1970's. També s'hi feien reunions sindicals i obreres i es lluitava contra el franquisme. L'any 1976 l'Associació de Veïns va ser desnonada de l'edifici que va ser enderrocat posteriorment. En el mateix solar s'hi construiria anys després l'actual Centre Cívic del barri.

divendres, 10 de febrer de 2012

CAFETÍN MUSIQUERO. C. Santaló (1971-1981)




A començaments dels anys 1970's es va obrir a la part baixa del carrer Santaló un local que ben aviat es consolidaria com un reducte de reunió dels amants de la musica sudamericana. El seu nom era El Cafetín Musiquero. S'afegia a la llista d'altres locals barcelonins (El Candil, Rancho 1...) promoguts i freqüentats per sudamericans i que oferien musica en viu de cantautors i grups d'aquelles contrades.
Durant aquella vibrant dècada dels anys 1970's, la dura repressió exercida pels governs dictatorials sudamericans va provocar l'arribada a Barcelona d'una important colònia de xilens, uruguaians i argentins, que varen trobar en El Cafetín el lloc idoni de trobada. L'imminent final de la dictadura a Espanya va afavorir també que el local tingués una bona acollida entre els barcelonins, en un ambient de progressia i d'intel·lectualitat d'esquerra, mentre al petit soterrani, entre núvols de fum, la gent cantava i escoltava temes d'aquelles terres llunyanes com Te recuerdo Amanda, A desalambrar, La zamba de la esperanza, La Muralla, Canción con todos o la sempre imprescindible Hasta siempre comandante.
Del Cafetín Musiquero se'n faria càrrec el music xilè, amic de Joan Manuel Serrat, Willy Bascuñán, creador del grup América Joven. El 1974 l'argentí Ricardo Ica Novo va arribar també al local, per on desfilarien tot un seguit de cantautors que varen deixar una emprempta inoblidable amb les seves cançons de lluita i reivindicació social. 

dijous, 9 de febrer de 2012

CINE BALMES (1953-2001)

Agraïments a MARÍA JOSÉ GONZÁLEZ


*1953.- Anunci de la inauguració del Cine Balmes

El cinema Balmes va obrir portes el dia de Nadal de l'any 1953 al número 215 del carrer del mateix nom, molt aprop de la cruilla amb Travessera de Gràcia. La sala va quedar catalogada dins la categoria de sales d'estrena.
Als anys 1960's la sala es va dedicar a l'exhibició de cinema d'art i assaig. En aquest tipus de cinemes, després anomenats Salas Especiales, era possible visionar cinema d'autor i pel·licules de cult que no s'oferien en els circuits convencionals d'estrena.

*1968.- L'entrada del Cinema Balmes a la seva etapa de Sala d'Art i Assaig quan s'hi projectava el film de Peter Brook Marat Sade.

La matinada del 11 juliol de 1974 el Balmes va rebre la visita dels inquebrantables al règim, que li van aplicar el "fuego purificador" perquè s'hi projectava el film de Carlos Saura La prima Angélica.

*1974.- En aquest lamentable estat van quedar l'entrada i el vestíbul del Balmes després de l'incendi provocat per l'extrema dreta (Foto: Pepe Encinas)

*1974.- Retall de premsa en el que s'informava de l'atemptat. (Font: Hemeroteca ABC)

Cinesa va ser l'ultim propietari de la sala. En aquesta darrera etapa, una marquesina lluminosa cobria l'entrada del cinema. El dijous 22 de febrer de 2001 el cine Balmes va oferir la seva última sessió. En un detall entre simbòlic i nostàlgic es va projectar la mateixa pel·lícula que havia inaugurat la sala el 1953. Ava Gardner i Gregory Peck van tornar a aparèixer a la pantalla gairebé 50 anys després en la projecció de Las nieves del Kilimanjaro. Moria així un dels més entranyables cinemes barcelonins en una última sessió amb crispetes de regal i portes obertes per visitar la cabina de projecció.

*2001.- Última nit de la història del cine Balmes amb Las nieves del Kilimanjaro en cartell sota un rètol lluminós amb dues lletres del nom del cine ja foses. Eren les últimes hores d'una sala que molts recordaran per les inoblidables pel·licules que hi varen veure. (Foto: Xavier Gómez)

dimarts, 7 de febrer de 2012

DICEN... Publicació esportiva. (1952-1985)


La popular capçalera del Dicen... durant els anys 1970's

Entre els diaris esportius editats a Barcelona en la segona meitat del segle passat el Dicen... va ser l'únic capaç de fer ombra al degà i històric El Mundo Deportivo abans de l'aparició de l'Sport.
Dicen... (amb els tres punts suspensius darrera el títol) va començar com una revista esportiva setmanal que va aparèixer als quioscs el 13 de setembre de 1952,  fundada  per Federico Pastor, Francesc Albiach, José Luis Caro, socis de l'empresa editora Ediciones Rápidas SA. Els primers numeros tenien 20 pàgines i l'exemplar costava 3 pessetes. El fracàs fou total i partir del número 6, la revista va quedar reduida a 12 pàgines i el preu va baixar a 1,30 pessetes. Apareixia els dijous a la tarda a la mateixa hora que sortien els dos diaris de tarda El Noticiero Universal i La Prensa que costaven 0,70. Així doncs, amb dues pessetes es podien aconseguir el diari d'informació general i el Dicen...
Una altra dada a destacar és que fou la primera publicació que donava les claus del Marcador Simultáneo Dardo, un sistema que, mitjançant marques publicitàries, permetia seguir simultàniament des dels camps de futbol els resultats de tots els partits que es jugaven a la mateixa hora.

*1953.- Primera època del Dicen... amb portada de color. Apareixia als quioscs els dijous a la tarda. 

Però no va ser fins al febrer de 1965 que Dicen... esdevindria diari i començaria a caracteritzar-se pel seu color marró. En les seves millors èpoques va assolir una tirada de 90.000 exemplars diaris. Com tots els periòdics esportius, no es publicava els dimarts i la resta de dies arribava als quioscs a primera hora de la tarda.
L'any 1975 va entrar al Grup Godó i va deixar d'imprimir-se als tallers del Diario de Barcelona. El 1983 l'editora Ediciones Rápidas SA (ERSA) va entrar en procés de liquidació, el director de Dicen... Antonio Hernández Fillol va dimitir i Santiago Gargallo es va fer càrrec de la direcció del diari. Una nova empresa Deportes y Prensa SA va comprar tot seguit el diari que va passar a ser imprès als tallers de El Noticiero Universal.
No obstant, a partir de 1984 l'editora va començar a tenir problemes econòmics que van provocar diverses vagues de la plantilla perque els treballadors no cobraven puntualment les seves nòmines.
Aquesta situació va portar inexorablement a la desaparició definitiva de Dicen... a l'any 1985. Només un any després, la capçalera del diari va ser subhastada i el lider ultradretà Alberto Royuela va adquirir-la.
L'ultim intent de ressuscitar el Dicen... va ser molts anys després, al 2010, quan s'acostaven les eleccions a la presidència del Barça que van donar la victòria a Sandro Rosell. Però finalment el projecte no va reeixir.

*1985.- Un dels últims exemplars de Dicen... fou el del dia 25 de març, l'endemà que el Barça es proclamà campió de Lliga a Valladolid amb la famosa frase de Joaquim Maria Puyal Urruti t'estimo.

dilluns, 6 de febrer de 2012

CASA ASUNCIÓN BELLOSO. Façana original. Rambla Catalunya / València. (1909- 1950's)

Agraïments a JORGE ÁLVAREZ i ENRIC COMAS i PARER

*1909.- Vista general de la façana de la casa Asunción Velloso on es poden apreciar els detalls de les cobertes i teulades avui tristament desaparegudes. En primer terme a l'esquerra, l'estàtua del monument a Josep Anselm Clavé. 

*1910.- Una altra imatge de l'edifici en una targeta-postal de l'època

Obra de l'arquitecte Josep Domenech i Estapà (1858-1917), aquest edifici modernista situat al número 74 de la Rambla de Catalunya, fent cantonada amb el carrer València, constitueix un dels exemples més notables i a la vegada vergonyosos de la capacitat destructiva de l'especulació immobiliària, que va dominar la Barcelona de la posguerra i del desarrollisme porciolista.

*1910's.- Una de les dues cúpules de la casa Asunción Velloso (fletxa) visible des del passeig central de la Rambla Catalunya.

Una simple cop d'ull a l'aspecte original de l'edifici en comparació a com el podem veure avui, ens permet identificar l'amputació salvatge dels terminals de la façana i l'afegitó dels tres últims pisos. Un autèntic bunyol propi d'un despreci atroç contra el nostre patrimoni arquitectònic modernista, que va eliminar les dues torres asimètriques i el timpà central. Avui encara es poden veure les tribunes laterals, una semicircular i l'altra plana, amb motllures florals i vidrieres emplomades en els pisos més baixos i el patètic alçament de les mateixes sense cap mena de respecte a l'original.

*1930's.- Entre la façana original i l'afegitó de l'època porciolista hi hagué una primera remunta molt més respectuosa amb l'original. 


*2007.- Sembla impossible que el gènere humà hagi pogut ser capaç de transformar de forma tant barroera i salvatge una joia del modernisme. Però aquest és l'estat actual de la casa Asunción Belloso. Compari's amb la foto de la façana original. Sobren les paraules.  

diumenge, 5 de febrer de 2012

CASETA DE PRÀCTICS I FAR DE CONTRADIC. Port de Barcelona. (1912-1930's)

*1915.- La caseta dels pràctics amb el far de contradic. Al fons es pot veure el castell de Montjuïc. 

A l'any 1912 la Junta del Port de Barcelona va decidir aixecar una petita construcció a l'extrem del  contradic que feia dues funcions. D'una banda era la caseta dels pràctics (personal de suport encarregat de l'auxili de les embarcacions que circulaven pel port) i de l'altra s'hi va instal.lar a la part superior el far que senyalitzava un dels dos extrems del port. 
La caseta dels pràctics disposava d'una planta baixa que servia de basament de l'edifici i d'unes escales exteriors per accedir a la planta principal. Una terrassa envoltava la part superior de l'edifici amb dues alçades més estretes abans d'arribar a la cabina de la llum del far sobre la qual hi havia instal·lada una veleta.
Les obres foren inicades al març de 1912 amb un pressupost de 12.000 pessetes de l'època i varen ser acabades cap a finals del mateix any. A començaments del 1913 el far va entrar en funcionament fins als anys 1930's en que va ser enderrocat com a conseqüencia de l'ampliació del port.  

*1912- Obres de construcció de la caseta dels pràctics a l'extrem del Contradic. L'edifici va quedar enllestit en menys de 10 mesos.

*1933.- Emplaçament de la caseta dels pràctics (Torreón de los Prácticos al plànol) a l'extrem del Moll de Contradic, que tancava el port durant el primer terç del segle XX. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu a sobre per agrandir la imatge).