dijous, 25 d’abril del 2019

ROMANO DI CAPRI. Còrsega 503. Marisqueria (1966) Club-Discoteca. (1967-1970)

 
 

Discoteca situada entre el barris de la Sagrada Família i el Camp d'en Grassot al numero 503 del carrer Còrsega entre Nàpols i Sicília. Va tenir força acollida cap a finals dels anys 1960's. Conformava una mena de triangle en aquell sector de la ciutat que tenia al Trocadero de Travessera i al Club Doble Zero de Pare Claret com els altres dos vèrtexs.
El local, que s'identificava amb una mena de llenguado al seu logotip, havia nascut al 1966 com un snack-bar i marisqueria agermanada amb el restaurant dels banys Capri de Gavamar al quilómetre 14 de l'autovia de Castelldefels, que dirigien els germans Planellas. 
Durant vàries temporades l'animador i locutor radiofònic Josep Maria Pallardó emetia des de la pista del Romano di Capri un programa musical de gran acollida entre la joventut.
El 1968 la discoteca funcionava els dies feines de 6 a 10 de la tarda i de les 11 fins a altes hores de la matinada. Els diumenges al matí es muntaven happenings. No hi faltaven actuacions en directe de conjunts que intentaven fer-se un nom en l'emergent món de la música pop-rock autòctona.   
 
*1967.- Anunci d'una sessió de música en viu al Romano di Capri. a l'estiu d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

dilluns, 22 d’abril del 2019

AIGUA MINERAL JALPÍ. Botiga. Diputació 286. (1900’s-1930’s)



 
*1910's.- Botiga de venda i distribució de l'aigua mineral Jalpí, amb els carros de repartiment a la porta. (Foto: Roisin / IEFC)

L'Aigua Jalpí, provinent del municipi de Tordera a l'Alt Maresme, va ser una de les primeres marques a comercialitzar-se als començaments del segle XX. La primera botiga de magatzem i distribució s'havia instal·lat al número 19 de la Rambla del Centre. Fou cap a l'any 1910 que el local es va traslladar al número 286 del carrer Diputació fent cantonada amb el de Roger de Llúria. La botiga s'estenia per un dels semisoterranis dels baixos de l’edifici. Des d’allà sortien els carros que repartien garrafes i ampolles a llars i comerços de la ciutat. Aquest carros de tracció animal o humana apareixien retolats amb el nom de la marca per fer el lliurament a domicili.
Ja al 1909  l'Aigua Jalpí s'anunciava en les pàgines de La Vanguardia subratllant les seves propietats vigoritzadores. Amb el pas dels anys, Jalpí va aconseguir aplegar nombroses opinions favorables, que es publicitaven a tota pàgina en anuncis de premsa.

*1909.- Un dels primers anuncis de l'Aigua Jalpí publicat a La Vanguardia en d'aquell any quan la seva botiga era encara a la Rambla del Centre. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la). 

El fundador de l'empresa havia estat August Maria Borràs-Jalpí un prohom noble que havia inaugurat a Tordera una planta d'envasament per comercialitzar l'aigua de la mina de Jalpí. El producte va tenir una gran anomenada a Barcelona coincidint amb l'epidèmia del tifus. La mina produia un cabal de 3.000 litres d'aigua per minut a una temperatutra de 17 graus que brollava continuadament a través de 12 aixetes de plata.
Com anunciava la publicitat de l'època, que recomanava el seu ús terapèutic, l'aigua de Jalpí estava especialment indicada per a la neurastènia, els mals de cap d’origen tòxic, la gota, la diabetis, l’albuminúria, els desordres digestius, el fetge, l’aparell circulatori, les vies urinàries, nefritis i la pròstata. A l'any 1915 l'Aigua Jalpí va obtenir el Gran Premi a l'Exposició Nacional Farmacèutica de Barcelona.
La publicitat va tenir un gran efecte en la popularitat assolida pel producte que es presentava amb lemes com aquests:

Agua Jalpí. Perfecto lavador de los riñones 
Agua Jalpí. Decidid probarla
Agua Jalpí, superior a la de Evian 
La más pura y ligera es el Agua Jalpí.
 
*1923.- Interior de la botiga de Diputació / Llúria. (Foto: Roisin / IEFC)
 
El seu fundador morí el 1922 i va deixar com a successors la seva esposa Sofía de Algorta, propietària de dues parts dels seus béns, i el seu fill, posseïdor de la part restant. Val a dir que aquesta organització era l’empresa més rendible del grup Jalpí, un cúmul de negocis, la majoria fallits, que els havia carregat de deutes. L’any 1926, els negocis de la família Jalpí estaven en situació de fallida tècnica i Sofía de Algorta ordenà reduir les despeses logístiques. El transport diari a Barcelona es feia en tres camions amb uns costos de 3.000 pessetes mensuals.
Com explica l'historiador Joan Bou i Pla [1], l’empresa Jalpí tingué tres etapes: la primera, regentada pel seu fundador, que abasta des dels seus inicis fins al 1922, any de la mort d'August Maria Borràs-Jalpí. La segona, sota la custòdia de Sofía de Algorta, muller del fundador, i de Miquel Maria, únic fill del matrimoni. I la tercera a partir de 1927 quan la companyia va passar a les mans de Gaspar Burcet Malvesia, que la dirigiria fins als anys quaranta.
 
*1928.- En la seva última etapa l'empresa de l'Aigua Jalpí va incorporar una gasosa llimonada a la seva oferta de productes. (Font: Hemeroteca la Vanguardia)
 
 
[1].- Bou i Pla, Joan.  Agua Jalpí, Pura de mesa, única en Catalunya. Blog personal. http://joanboupla.blogspot.com/2013/10/agua-jalpi-pura-de-mesa-unica-en.html

divendres, 19 d’abril del 2019

ZAFIRO. Ball discoteca. Sants 387 (1965-1970's), ZAFIRO-3 (1970's-1985) HEAVY METAL (1985-1987) TIFFANYS (1988-1989) i ANDREWS BARCELONA (1989-1993)


*1965.- Primer reveillon de Cap d'Any celebrat al ball Zafiro per a rebre el 1966. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

Zafiro va ser una de les discoteques més populars del barri de Sants durant l’últim terç del segle XX. Situada al número 387 del carrer de Sants, prop del límit amb Collblanc i l’Hospitalet aquest local va néixer a finals de 1965 com un ball amb música en viu que presentava artistes com Henry Vidal, Armando Rey, Lorenzo Tejada, Eduardo Valverde, Eliseo del Toro, Ramon Calduch, acompanyats d'orquestres i grups musicals com Los Colombos, Quixot’s Quartet, Kimber’s, Los Dante o Los Mohicanos.
El local seria reformat de dalt a baix a començament dels anys 1970’s per convertir-lo en Zafiro-3, una discoteca que s'incorporava a l'àmplia oferta existent a la ciutat en locals d'oci d'aquesta mena. 

*1970's.- Zafiro-3 inaugurava una nova etapa del local amb aquest sensual logotip.

Als anys 1980’s l’animador Albert Malla era al front de les festes i sessions especials que tenien lloc al local, presentant els seus concursos i animant a la parròquia a pujar a l’escenari. Durant els anys de Zafiro-3 el local va ser anunciat  com la primera vídeo discoteca de la ciutat.
El 1985 el director de cinema José Antonio de la Loma hi va portar les seves càmeres per a rodar alguna de les escenes del seu film Perras Callejeras, un dels títols del subgènere quinqui que tenia força tirada a començaments dels anys 1980’s.


*1985.- Fotograma del film Perras Callejeras on es veu la porta d'accés a Zafiro-3 des del carrer de Sants.
 
L’última etapa de la història del local es caracteritza per canvis de nom: primer entre 1985 i 1987 va ser Heavy Metal, freqüentada per l’entrenador del Barça Terry Venables [1], i finalment Tiffany’s a partir de juny de 1988 i finalment Andrews Barcelona entre 1989 i 1993.

 
1987.- Celebració del Moda Baño '87 en els temps de Heavy Metal. Curiosament gairebé tots els biquinis de les noies semblen idèntics. (Foto: © José Vea Sala).
 
 
*1988.- Així s'anunciava la reobertura del local amb el nom de Tiffany's en els darrers anys de la història com a discoteca. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 21 de juny de 1988).

Un centre de jocs en grup de la cadena Q-Zar (1994) seria el següent destí del local abans de la reforma definitiva de l’edifici, que va acabar esdevenint un bloc d’apartaments i estudis (Pierre &Vacances Residence).


[1].- Comentari del cronista de la nit Josep Sandoval publicat a les pàgines de La Vanguardia el 31 de desembre de 1985.

dilluns, 15 d’abril del 2019

CHAMONIX. Restaurant. Boîte. Calvo Sotelo 8-9 / Infanta Carlota 138-140. (1963-1969)



Entre 1962 i 1963 es va tancar el sector sud de l'aleshores plaça de Calvo Sotelo (avui Francesc Maciá) entre el carrer Comte d'Urgell i l'Avinguda Josep Tarradellas (aleshores dedicada a la Infanta Carlota Joaquima). Es va fer aixecant un edifici d'oficines de vuit plantes al solar que uns anys abans havia estat ocupat pel Club Patín. Era la segona construcció que es feia a la plaça després del bloc noucentista de Josep Maria Rodríguez Lloveras (1902-1984), que ocupa tota la corba del sector muntanya (des de Calvet a l'avinguda de Pau Casals). L'edifici de les parpelles de Winterthur encara trigaria un anys a arribar i encara més tard la s'hi aixecaria la Torre Macià ja als anys 1970's.
Als baixos d'aquest edifici numerat amb el 8 i 9 de la plaça, però per la banda d'Infanta Carlota, es va obrir un local al setembre de 1963, que ocupava la planta del nivell de carrer i el soterrani, S'anunciava com a restaurant i el seu nom era Chamonix. Luis Alonso va ser el seu primer xef.
Un parell anys després, a partir del maig de 1965, el local apareixia a la cartellera també com a boîte i al l'espai del soterrani s'hi podia ballar després del sopar. El 1968 la direcció del local li va donar una volta més i oferia ball-discoteca a partir de les 6 de la tarda.

 
*1965.- Retalls de la inauguració de la boîte, el 15 de maig d'aquell any i de l'inici de la temporada següent el 8 d'octubre (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
 
Amb l'arribada de l'any 1970 el local va ser reformat a fons i la història del Chamonix es va tancar per sempre. El nou local, que va ser promogut per la cadena Ferrer, oferia els espectacles sexy més agosarats de l'època. Li van posar de nom Mister Dollar.

*1970.- Retall de la cartellera de La Vanguardia del 10 de febrer. Del Chamonix ja només queda la referència perquè els nous clients de Mr. Dollar sàpiguen on és. 

diumenge, 14 d’abril del 2019

CINE CALIFORNIA (1947-1968). Rambla del Poblenou 53.

 

Una de les sales de cinema més populars del barri del Poblenou durant els anys del franquisme fou el  California, situat al número 53 de la Rambla, aleshores coneguda oficialment com Paseo del Triunfo.
Va ser inaugurat el 4 d'octubre de 1947 per iniciativa de l'empresari d'espectacles C. Gomáriz a l'edifici que antigament havia ocupat l'Escola de la Cooperativa Obrera La Económica i en el mateix local on abans hi van haver els cinemes Sporting Club (1929-1935) i Rívoli (1935-1938). Durant els primers anys del franquisme havia acollit el menjador infantil número 5 d'Auxilio Social. 
El Cali, com era conegut popularment al barri, era la sala on es projectaven les pel·lícules aptes. Per això la presència de nens i adolescents era habitual i molts dies massiva. Els films de qualificació moral més severa calia anar a veure'ls al Triunfo de Pere IV o al Rellisquín (Ideal).  
 
*1947.- Notícia de la inauguració imminent del cine California a les pàgines de La Vanguardia a l'edició del dia 17 d'abril d'aquell any.
 
Amb la renumeració de la Rambla de Poblenou, a l'edifici que va acollir el cinema li va ser assignat el número 73, on el trobem avui (2019) amb els baixos ocupats per un basar xinès.
 
*2018.- Aspecte del local que va ocupar el cinema California convertit en un basar xinès. (Font: GoogleEarth).

dijous, 11 d’abril del 2019

ESTAND DE LITHINÉS DEL DR. GUSTIN. Exposició de 1929. Montjuïc. (1929-1930)

 
 
*1929.- Aspecte que presentava l'estand dels Lithinés del doctor Gustin a Montjuïc. (Font: IEFC).
 
Entre els petits estands de les empreses que van concòrrer a l'Exposició Internacional de 1929 a Montjuïc no hi va faltar el dels Lithinés del Dr. Gustin, un producte que s'havia fet molt popular a les llars durant al primer quart del segle XX. Es tractava d'una sol·lució de carbonat de liti en pols que es diluïa amb aigua (aigua de lithinés) i aportava tot un seguit de remeis per l'aparell digestiu. Bàsicament era indicat per combatre les malalties associades a la presència d'àcid úric al cos (reumatisme, gota, artritis, etc.).
Tot i que els Lithinés ja es comercialitzaven a Barcelona des dels inicis del segle passat per Dalmau Oliveres des del número 14 del passeig de la Indústria, al costat de la Ciutadella, l'empresa que va presentar-se a Montjuïc durant l'Exposició s'havia constituït sota la forma jurídica de societat anònima el 5 de desembre de 1927. La patent provenia del farmacèutic parisenc Arthur Mille.
 
Arthur Mille (1854-1942), el pare dels lithinés.
(Font: Revue d'histoire de la pharmacie)
 
*1927.- Una acció de l'empresa Lithinés del doctor Gustin S.A.E. (Font: todocoleccion.com)
 
L'estand instal·lat a Montjuïc constituïa un exemple clar de disseny racionalista. Era de reduides dimensions i s'estructurava al voltant d'una barra rodona situada entre dos obeliscs de diversos cossos, que sostenien una coberta de vidre i metall disposada per protegir del sol i la pluja tot l'interior de la barra.
Aleshores els paquets de Lithinés ja es comercialitzaven pel doctor Farrero a través del seu laboratori del número 313 del carrer de Mallorca. 
 
 
*1929.- El petit estand de Lithinés del Dr. Gustin amb el Palau Nacional al fons durant els dies de l'Exposició de 1929. (Foto: Autor desconegut).
 
L'estand es va emplaçar a l'inici de l'avinguda de Muntanyans, entre el Palau de la Química, avui desaparegut, i el Parc d'Atraccions, que posteriorment es transformà en l'actual estadi de rugbi de la Foixarda. 
 
*1918.- Primers anuncis de Lithinés del Dr. Gustin a la premsa.
 
*1930's.- Una capsa de dotze paquets per barrejar amb aigua i obtenir la recomanada aigua de Lithinés.

dissabte, 6 d’abril del 2019

AVICOLA ARENAS. CASA DELS POLLETS. Creu Coberta 26. (1847-2013)



*1960's.- La botiga de l'Avicola Arenas on els nens de Sants i Hostafrancs s'aturaven a mirar els pollets que hi havia als aparadors. (Foto: Autor desconegut)

El 21 de gener de 2013 va començar a executar-se l'enderroc d'una de les cases més antigues de les que havien arribat al segle XXI a l'eix comercial Creu Coberta-Sants. Ens referim a la situada al número 26 de Creu Coberta, entre la sastreria Ros i un popular frankfurt, gairebé a tocar del desaparegut cinema Arenas.
Els origens de l'edifici es remunten cap mitjans del segle XIX, quan el traginer Joan Corradas i Bosch va aixecar un hostal aproximadament al lloc on hi havia l'esmentat cinema Arenas. La casa que després es va dir dels pollets era un edifici annex a l'hostal. Corradas era natural del poble lleidatà d'Hostafrancs de Sió i va posar aquest mateix nom al seu hostal. Aquest fet va donar el nom al barri que hi ha entre la plaça Espanya i Sants [1]. 
Durant el segle passat va acollir un establiment singular anomenat Avicola Arenas on es venien pollets, que es podien veure als modestos aparadors de la botiga i que van ser la causa que l'imaginari popular atorgués aquell nom a la casa. Era habitual que els vailets del barri s'acostessin als vidres de l'aparador per veure com els aquelles petites aus recent nascudes es movien. També s'hi podien comprar aneguets. La dinàmica del comerç, tan actiu en aquell tram de carrer, va comportar la desaparició de la botiga dels pollets a començament dels anys 1980's i a partir d'aleshores diversos comerços es van anar succeint en l'ocupació dels baixos de l'edifici. L'últim d'ells va ser un bar de la tipologia falafel, d'aquells que serveixen carn premsada i encastada en un dispositiu giratori vertical al votant del foc i que es talla en làmines de dalt a baix.
L'edifici desaparegut presentava dos cossos iguals de només un pis d'alçada i amb sengles obertura a l'exterior en forma de balcó entre els quals apareixia pintat sobre la façana un modest rellotge de sol.
El PERI d'Hostafrancs que preveia la continuïtat del carrer de la Diputació més enllà del de Tarragona descrivint una corba pel darrera de l'Hotel Plaza va ser el culpable d'aquesta desaparició. Van haver de passar 6 anys més perque l'obertura d'aquesta via es fes realitat. La botiga del Rei de les Gorres, que ja havia tancat uns anys abans, també forma part del record d'aquell sector del tram del carrer Creu Coberta més pròxim a la Plaça d'Espanya.
 
 
*2013.- Les bastides instal·lades a la façana anunciaven un imminent enderroc. A sota un detall del rellotge de sol pintat sobre la façana. (Fotos: Hemeroteca La Vanguardia)

[1].- Bonet L., Noves, J., Pelegrí, Romeu J. i Salvador F.-  Gent i fets del barri d'Hostafrancs. Edicions Edigesa. Barcelona. 1992.