dilluns, 30 de gener de 2012

SENYALITZADOR LLUMINÓS DE CARRERS AMB PUBLICITAT (1955-1960's)

*1959.- Un senyalitzador lluminós instal·lat a la plaça Cerdà, que s'acabava d'urbanitzar. Al fons es pot veure el monument (actualment desaparegut) al dissenyador de l'Eixample.

Entre les novetats del mobiliari urbà, que durant la segona meitat dels anys 1950's varen aparèixer pels carrers de Barcelona, hi destacava una mena de fanal de plàstic de formes arrodonides que duia a la part superior el nom del carrer on era plantat i a la superficie inferior s'hi podia incorporar un reclam publicitari. Funcionava doncs com a senyalitzador de carrers i era sustentat des del terra per un sol pal que es bifurcava en dos en arribar a la part lluminosa. Els cables elèctrics que permetien il·luminar la part superior discorrien per l'interior del pal i resseguien les dues bifurcacions que envoltaven i sustentaven el plafó lluminós.
Aquests senyalitzadors es van veure pels carrers més cèntrics de la ciutat ben bé fins a finals dels anys 1960's. Posteriorment varen desaparèixer per donar pas a un altre model en que les formes arrodonides foren substituides per formes geomètriques en angle recte.  

diumenge, 29 de gener de 2012

PICADERO JOCKEY CLUB. (1951-1980's)


El popular Picadero (oficialment Picadero Jockey Club) va ser un club poliesportiu barceloní de gran renom fundat l'any 1951 per Joaquín Rodríguez Roselló com a continuador de l'antic Picadero Andaluz que hi havia a la Diagonal.
L'entitat, que curiosament va nèixer sense cap secció d'equitació, va destacar especialment pel seu equip de basquetbol (secció fundada el 1953), tot i que també va assolir notables èxits en d'altres disciplines esportives com handbol, beisbol, voleibol, ciclisme, hoquei patins o rugbi.
L'època daurada del bàsquet masculí al Picadero JC va tenir lloc als anys 1960's. Fou subcampió a la Lliga Espanyola en quatre ocasions (1964, 1965, 1966 i 1970) sempre darrera del Real Madrid que en aquells temps era l'etern guanyador del campionat. En la Lliga de 1970 la diferència amb els blancs fou de només un punt. Pel que fa  la Copa del Generalísimo (com es deia aleshores) va ser brillant campió de l'edició de 1964 amb victòria final davant l'Aismalíbar de Montcada i Reixac, però havent superat el Real Madrid a les semifinals per 40 punt de diferència, una gesta gairebé increïble en aquells anys.

*L'equip de bàsquet del Picadero de començaments dels 1970's.

Alfonso Martínez, Albanell. Josep Maria Jofresa i Joaquim Enseñat eren les dues grans figures de l'equip. El 1968 va repetir títol de Copa  a la final disputada a Gijón que l'enfrontava al Joventut de Badalona (58-55) amb una gran actuació del base Chus Codina. El Picadero fou un dels primers equips espanyols a contractar jugadors nordamericans. De fet, era un club que pagava molt bé als jugadors i no disposava d'un estructura de pedrera de categories inferiors com altres clubs catalans. Ocupava en part el buit en el bàsquet barceloní provocat per la desaparició de la secció de bàsquet del FC Barcelona.
Arribats els anys 1970's, el retorn del FC Barcelona al basquetbol d'elit i la puixança del Joventut de Badalona, van provocar en l'equip de bàsquet masculí del Picadero (aleshores esponsoritzat per Damm i després per Filomatic) l'inici d'una etapa de decadència que es va palesar a partir de la seva retirada de la primera divisió a finals de la temporada 1972-73.
L'equip femení de bàsquet però, va continuar el seu camí amb notables èxits. Rosa Castillo, Anna Junyer i Roser Llop eren algunes de les seves jugadores més destacades. Sota nombroses denominacions (PICEFF Barcelona, Evax, Intima, Comansi o Natural Cus) en funció del espònsors que el club anava trobant, les noies del Picadero van aconseguir entre 1975 i 1983 un total de 6 Lligues Espanyoles i 7 Copes, fent el doblet a les temporades 1975, 1978, 1980 i 1983. L'ultim titol assolit fou la Copa de 1985. Finalment l'equip de bàsquet femení, última manifestació del club, va ser desfet el 1989.   

L'equip del Picadero Comansi, que acaparava tots els títols de bàsquetbol femení als anys 1980's.

Pel que fa a la secció d'handbol, el Picadero va aconseguir l'ascens a Primera Divisió de la Lliga Espanyola a la temporada 1968-69, després de vèncer l'eliminatòria de promoció al Club Salleko de Sant Sebastià.
A les edicions de la Copa del Generalísimo de 1969 i 1970 va arribar a les semifinals, que va perdre davant el FC Barcelona i el BM Granollers que serien els respectius campions. El club es va mantenir a la primera divisió durant cinc temporades fins que, tal i com va passar en la secció de bàsquet, hi va renunciar en començar la temporada 1973-74.
En d'altres esports més minoritaris el Picadero també va assolir èxits importants. En beisbol va ser campió d'Europa de les edicions de 1963 i 1968, enfront l'Europhon de Milà i els Piratas de Madrid respectivament. La secció de rugbi va tenir que plegar el 1972. La raó fou que la federació espanyola no acceptava marques comercials en els noms dels equips i el Picadero ja necessitava dels seus espònsors per subsistir.
Dos anys després de la seva fundació, el club es va traslladar des de l'antic Picadero Andaluz de la Diagonal a la carretera de Sarrià 161 on va inaugurar la seva nova pista al febrer de 1953. En els seus últims anys el club va tenir la seva seu social i la pista coberta al pavelló de la Travessera de les Corts / Arístides Maillol, al costat d'un edifici de 8 plantes inaugurat el 1968 sobre els terrenys que antigament havia ocupat la masia de Can Taner i que el Picadero JC havia adquirit a l'any 1965. El pavelló van ser comprat pel FC Barcelona l'any 1973 i rebatejat com Blaugrana 2. Albert Tobal (1979) i Joaquim Sagnier (1983) foren els últims presidents. En els seus últims anys l'equip femeni de bàsquet era l'única manifestació visible del club, que es nodria bàsicament dels ingressos de la seva sala de Bingo.
En desaparèixer el club molts dels socis del Picadero s'integraren en el Club Esportiu Laietà.

dissabte, 28 de gener de 2012

CINEMATÒGRAF DE LOURDES. Canuda 31 (1905-1906)


*1906.- Publicitat de les projeccions del Cinematògraf de Lourdes apareguda a La Vanguardia del dia 3 de gener.

Abans que el pis principal del número 31 del carrer de la Canuda cantonada Bertrellans acollís la històrica Sala Mozart, ja s'hi havia un petit local per a projeccions cinematogràfiques. Era l'època que en aquest lloc hi tenien la seva seu el Comitè de Defensa Social i l'Associació de Catòlics. Aquestes entitats es dedicaven a la persecució i denúncia de tot allò que consideraven que atemptava contra la moral i els bons costums (erotisme, pornografia, prostitució, etc.). Al local s'hi va condicionar una mena de sala d'actes on el comitè hi celebrava les seves reunions i assemblees. Però també va funcionar com a teatret i espai de projeccions de pel·lícules fins que a mitjans dels anys 1910's esdevendria l'esmentada Sala Mozart. 
Segons explica Jordi Torras i Comamala, en els seus estudis sobre els inicis del cinema a Barcelona, el Cinematògraf de Lourdes va obrir portes el dia 21 de desembre de 1905 i projectava pel·lícules de temàtica religiosa amb especial consideració al tema de les aparicions de la Verge a Lourdes. La vida d'aquest local però va ser força efímera.

dijous, 26 de gener de 2012

CASA COLL PORTABELLA. Edificació original. (1914-1950's)


*1918.- Aspecte original de la Casa Coll Portabella. A la dreta de la imatge es pot veure la porta d'accés al jardí del Palau Pérez Samanillo. (Foto: Arxiu Mas. Institut Amatller d'Art Hispànic)  

Moltes són les edificacions de la Diagonal que varen perdre parts o elements estructurals originals, especialment els remats de les seves façanes. Entre elles l'edifici identificat pel cronista Lluís Permanyer com la Casa Coll Portabella n'és una altre exemple notori. Construïda el 1914 amb planta baixa i quatre pisos -en el seu format original-, s'aixeca a l'actual número 508-510 de la Diagonal, entre Balmes i Tuset, i va ser notablement modificada en relació al projecte original. Avui la podem veure amb set pisos i passa pràcticament inadvertida. Ignasi Coll Portabella, promotor i primer propietari d'aquesta edificació era un acabalat industrial del ram de la llana que també va ser l'amo de la fàbrica de cerveses La Bohèmia.
L'edifici originalment presentava dues cúpules revestides de ceràmica i lleugerament endinsades cap a l'interior de la superfície del terrat que li atorgaven un aspecte noble i sumptuós. 
Una anècdota important en relació a aquest edifici  és que al febrer de 1939, un mes després de l'entrada dels nacionals a Barcelona i quan la Guerra Civil encara no havia acabat del tot, el general Franco va voler impressionar al vençut poble català amb una desfilada militar per la Diagonal. La tribuna improvisada, des d'on el dictador va presidir l'acte, era situada precisament al pis principal d'aquesta casa, que apareixia guarnida amb domassos que representaven escenes glorioses de la història pàtria i fins i tot li va ser encastat un espectacular símbol de la Falange (el yugo y las flechas) a la part superior de la façana. Un seguit de tropes de regulars, legionaris i moros fidels al Generalísimo van desfilar aquell matí del 21 de febrer per davant de la Casa Coll Portabella, des de la qual Franco estenia el seu braç en el més pur estil de la salutació feixista.

*1939.- Franco (dins el cercle vermell) saluda a les tropes nacionals que desfilen per la Diagonal des del principal de la Casa Coll Portabella, guarnida per l'ocasió el dia 21 de febrer. (Foto: Pérez de Rozas).

En el decurs dels anys 1950's, sense que n'haguem pogut precisar més la data, l'edifici va perdre definitivament les dues cúpules del terrat. Però l'estropici no es va aturar aquí. També li va ser afegides, de forma barroera, dues plantes més sense mantenir l'estil original. El resultat va ser un edifici vulgar que havia perdut gairebé tota la seva singularitat. Ja als anys 1930's la finca veïna cap al costat del carrer Balmes, que ocupava la tanca i porta d'entrada al jardí del Palauet Pérez Samanillo havia estat enderrocada i convertida en una edificació de set pisos amb la qual es va igualar en alçada.

*1935.- Plànol topogràfic dels temps de la República on s'ha identificat amb un punt vermell l'edifici -aleshores en el número 512 de la Diagonal- des d'on Franco va presidir la desfilada de la Victòria. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya).

Els baixos també van ser reformats deixant l'antic l'entresòl al nivell del carrer per instal·lar-hi la bolera Boliche (1953) i molts anys després el cine bar del mateix nom (1998).

dimarts, 24 de gener de 2012

PAVELLÓ DELS AUTÒMATES NARBÓN (1904-1906)


*1905.- Retall de la cartellera de La Vanguardia del dia 8 de maig.

Els Automàtes Narbón foren una atracció de començaments del segle XX que van tenir una bona acollida entre el públic. L'únic local estable d'aquest espectacle creat per Alfredo Narbón es va instal·lar al número 19 de la Rambla de Catalunya, prop de la Gran Via, on es va construir un pavelló a l'interior del qual hi havia el teatret d'autòmates. Les figuretes acuradament dissenyades executaven amb precisió els seus moviments i componien quadres de gran realisme. La inauguració va ser el dia 11 de juny de 1904 i el primer espectacle es va titular "La conquista de Argel". Constava de dos actes en el que es representaven la defensa i conquesta de la capital algeriana. Aquestes representacions d'autòmates eren ideals per a la quitxalla. Darrera l'espectacle hi havia el treball dels escenògrafs Moragas i Alarma, dos dels més reputats de l'epoca.

*1904.- Notícia de la inauguració del teatret d'Autòmates Narbon a La Vanguardia del dia 14 de juny.

Les sessions dels autòmates es complementàven amb una projecció de cinema en acabar les representacions. La màquina era situada a l'exterior i la projecció es realitzava per transparència. Aquest detall era informat al públic per assabentar-lo que no hi havia perill d'incendi. Cal recordar que en aquella època el foc era un accident força habitual en aquests tipus d'espectacles.
Els temes dels espectacles presentats tenien relació amb el calendari de festes i tradicions populars i religioses (Nadal, Setmana Santa, Sant Joan, Tots Sants, Corpus...) i es barrejaven amb producccions pròpies. Un altre recurs de l'empresa era oferir sessions de sarsuela quan els espectacles habituals no assolien el nombre d'espectadors previst.
A començaments de l'any 1906 es perd la pista del pavelló dels Automàtes Narbón que va deixar d'aparèixer a les cartelleres dels periòdics i revistes d'espectacles de l'època. Anys després, al 1911 l'espectacle d'autòmates reapareix al Saturno Park a la plaça d'Armes del Parc de la Ciutadella. El 1915 Alfredo Narbón posava en venda el seu negoci d'autòmates des de Santander.

dilluns, 23 de gener de 2012

PALAU PÉREZ SAMANILLO. Construcció original. Diagonal / Balmes. (1910-1930's)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ


*1910.- Aspecte original del palauet Pérez Samanillo a la cantonada Diagonal / Balmes en una targeta postal de l'època. (Foto: Àngel Toldrà Viaza). 

Heus ací el cas d'un edifici que encara avui podem contemplar però no en la mateixa versió en que fou construit l'any 1910. El Palau Pérez Samanillo va ser projectat per Joan Josep Hervàs i Arizmendi, per encàrrec de Luís Pérez Samanillo, un ric financer català d'origen filipí, dedicat bàsicament als negocis immobiliaris. L'edifici va aconseguir el Premi de l'Ajuntament al millor edifici a l'any següent. Es tracta d'una obra d'inspiració neogòtica aixecada en els ultims anys del modernisme.

La placa de bronze, dissenyada per Bonaventura Bassegoda, que acredita que el Palau Pérez Samanillo va obtenir el Premi de l'Ajuntament al millor edifici de la ciutat el 1911.

*1920's.- Una perspectiva poc habitual de l'edifici original en una imatge captada des del darrera. En primer terme el carrer Balmes. (Foto: Fons Ferran / ANC)

L'any 1936 la façana principal va perdre un relleu esculpit, obra de Manuel Fuxà, que representava el Sagrat Cor sobre el medalló que corona la façana al xamfrà Balmes/Diagonal. Grups anarquistes el varen destrossar a cops de martell en els dies següents a l'esclat de la Guerra Civil.
Però les principals modificacions de l'obra original es varen produir a finals dels anys 1930's durant la Guerra Civil, quan la finca va perdre dos elements fonalmentals de la seva estructura original. En primer lloc el jardí, que s'estenia per la banda de la Diagonal on hi havia la porta principal d'accés. L'altre element desaparegut va ser tota la part de l'edifici més allunyada de la cantonada amb Balmes, que fou radicalment escapçada i que componia com una mena de cos de planta quadrada coronat per una torre abombada coberta de pissarra. Lamentablement amb aquesta intervenció la casa va deixar de ser una edificació a quatre vents perque la banda de la part desapareguda va quedar convertida en una mitgera que, en construir-se l'edifici veí, va fer perdre la perspectiva visual de l'obra.

*1939.- El 21 de febrer, amb la guerra encara per acabar, les tropes franquistes ja desfilaven victoriosament per la Diagonal. En aquesta imatge es pot veure la Casa Pérez Samanillo ja retallada amb la finca veina de set pisos que s'havia construit al costat. (Foto: Pérez de Rozas).

Acabada la Guerra Civil, l'adquisició de la finca per part de l'aristocràtic Círculo Ecuestre va permetre probablement salvar-la de l'especulació immobiliària. El medalló del centre de la façana va ser ocupat per un relleu amb l'escut d'aquesta entitat que, a partir de 1947, va instal·lar-se al palauet i que avui encara hi té la seva seu social. Fou aleshores quan a la banda del carrer Balmes s'hi va afegir un cos adossat de planta baixa i terrat que més tard seria també modificat.
Els baixos de l'edifici han acollit al llarg de la seva història diversos locals. Primer va ser el Saint Cyre, després el restaurant Papillón i a finals de l'any 1976 s'hi va obrir el restaurant espectacle Crazy Horse copiant una fòrmula força exitosa al París de l'època.

*1912.- El Palau Pérez Samanillo en el seu estat original. La linia vermella separa la part conservada fins avui (a la dreta) de la part desapareguda com a conseqüència de les reformes aplicades a l'edifici als anys 1930's, que van permetre construir-hi la finca del costat adossada a la mitgera. (Foto: Francesc Ballell)



*1935.- La construcció de l'edifici contigu va suposar la desaparició d'una de les ales del palau. (Foto: Maymó)  

*2008.- Aspecte actual de la Casa Pérez Samanillo, seu social del Círculo Ecuestre

diumenge, 22 de gener de 2012

WALDORF CINEMA (1966-2003) / CINE MISTRAL (1934-1962)

Al carrer Calàbria número 38, molt aprop de l'avinguda Mistral, va obrir-se el 8 de desembre de 1934 una sala cinematogràfica construida sobre un projecte de l'arquitecte Antoni de Ferrater. El local disposava d'un aforament de 2000 butaques i en aquell primer dia d'exhibició va presentar un programa triple amb els films El ídolo de las mujeres, la producció alemanya Guerra de valses i la francesa Tratado secreto, aquesta última d'estrena. Acabava de nèixer el Cinema Mistral.

*1936.- Publicitat en català del Cinema Mistral.

El 20 de juny de 1936, la sala va presentar. en sessió de proves, el sistema de cinema sonor en relleu de la marca Audioscopick, que venia a ser el mateix aque avui coneixem com Dolby.
Amb l'esclat de la Guerra Civil el cinema Mistral desapareix de la cartellera d'espectacles i no hi tornarà a sortir fins el 4 de febrer de 1939 amb les tropes franquistes ja a Barcelona i amb l'exhibició de El milagro de la fe, amb Silvia Sidney i Chester Morris, i Tres lanceros bengalíes de Henry Hathaway. A partir d'aleshores el Mistral, atesa la seva proximitat al Paral.lel, serà quelcom més que un cinema de barri i continuarà la seva trajectòria fins el 29 de desembre de 1962, pocs dies després de la gran nevada, que va afectar considerablement la vella estructura del local. Canción de juventud amb Rocío Dúrcal i La venganza de Hércules varen ser les últimes pel·lícules exhibides en aquest cinema amb el nom de Mistral.
Posteriorment el local s'enderroca i al mateix lloc s'hi aixeca un nou edifici d'habitatges de 7 alçades i àtic, que en els seus amplis baixos acollirà el nou cinema Waldorf. De fet, el Waldorf és presentat com el tercer cinerama de la ciutat (el Florida i el Nuevo eren els altres dos) i comença a projectar pel·lícules mitjançat aquest sistema. Així doncs, el 6 de juny de 1966 el flamant Waldorf Cinerama arrenca la seva història amb la projecció de La carrera del siglo i debuta en la categoria de sala d'estrena amb tots els ets i uts.

*1966.- Publicitat a La Vanguardia sobre l'imminent obertura del nou cinerama Waldorf. La carrera del siglo va ser la primera pel·lícula que s'hi va projectar mitjançant el sistema de cinerama.

*1966.- Una entrada de sessió matinal del Cinerama Waldorf

El 15 de desembre de 1985, el Waldorf, que ja havia perdut l'estela de cinerama, és reconvertit per Cinesa en un complex de quatre minisales i enceta el darrer periode de la seva història. 


A finals de 2003 el cinema va tancar definitivament les seves portes. El contracte entre Cinesa i els propietaris del local acabava, les multisales havien esdevingut totalment deficitàries i l'empresa d'exhibició no va voler ampliar-lo. Posteriorment, l'ajuntament va adquirir el local amb l'objectiu d'instal·lar-hi diversos equipaments. Durant més de set anys el lloc va presentar un aspecte d'abandonament i els graffittis inundaven l'entrada del desaparegut cinema.
Finalment, l'espai on hi hagué l'històric cine Mistral i després el Waldorf acull avui (2012) un centre de serveis socials per al barri, un petit interior d'illa amb jocs infantils i l'Arxiu Municipal de l'Eixample.

divendres, 20 de gener de 2012

PLAÇA CATALUNYA. Primera urbanització integral en X. (1902-1924)

 
 
Plànol de la Plaça de Catalunya urbanitzada formant una aspa amb dues vies per vianants que creuaven l'espai en diagonal (Font: Arxiu Alex Reyes)

A finals del segle XIX, l'espai que avui ocupa la plaça Catalunya conservava encara algunes edificacions dempeus al centre. Concretament, la Casa Estruch amb el seu Museu de l'Armeria annex, la Casa Gibert i el cafè La Pajarera ocupaven la banda muntanya, mentre que a la banda que tocava a Fontanella i el Portal de l'Àngel hi havien la Casa Grases i la Casa RosichEl Circ Equestre i un petit llac amb brollador a l'entrada completàven el recinte d'aquesta zona sud de la plaça.
 
*1905.- Imatge aèria, captada des d'un globus aerostàtic, on es distingeix perfectament la urbanització en aspa de la plaça. (Foto: Col·lecció privada Jorge Álvarez)
 
*1906.- Dues vistes de la Plaça Catalunya urbanitzada amb dos vials en forma d'aspa i palmeres. A la imatge superior es pot veure la intersecció entre les dues vies al centre de la plaça. A la inferior, una vista des de l'Hotel Colon, a l'esquerra es pot veure el Portal de l'Àngel amb els dos campanars de la Catedral al fons, el cimborri central encara no havia estat aixecat.

Totes aquestes edificacions no varen acabar de ser enderrocades fins a l'any 1902. Fou a partir d'aleshores que es va poder donar per primer cop a la plaça una ordenació integral de tota la seva superfície de 46.000 metres quadrats. Des dels temps de l'Exposició Universal de 1888 fins aleshores s'havia definit un trajecte que creuava en diagonal la plaça des del començament de la Rambla fins a l'inici del passeig de Gràcia. La nova ordenació va voler conservar aquesta via, de manera que la solució escollida va ser una urbanització en forma d'aspa, que enllaçava també la Rambla Catalunya amb el Portal de l'Àngel. Al bell mig, en el punt on es creuaven les dues vies de 20 metres d'amplada, quedava com una mena de placeta central. Els espais formats per l'aspa conformaven triangles on es plantaren flors i arbres al marges, bàsicament plàtans i una gran quantitat de petites palmeres, molt baixes, que amb prou feines s'aixecaven uns metres del terra. Aquest nou aspecte no va agradar gaire a la ciutadania com explica el cronista Lluís Permanyer en el seu llibre Biografia de la Plaça Catalunya [1]. Les palmeres foren batejades popularment com "els apis" i algunes publicacions satíriques de l'època no trigaren gens en fer mofa del nou aspecte de la plaça. No obstant això, a mesura que les palmeres foren creixent i guanyant alçària i la ciutadania es va anar acostumant a transitar per la nova plaça, aquesta va començar a ser acceptada.


*1903.- Vista del vial que creuava en diagonal la plaça, des de l'inici de les Rambles fins al Passeig de Gràcia.

Aquesta primera urbanització integral de la Plaça Catalunya va comportar un canvi de la numeració de les finques dels carrers adjacents (Fontanella, Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia), ja que es va decidir que la plaça tindria numeració pròpia.
A finals de 1917 va arribar a la plaça aigua de Montcada a través d'una font feta de maó vist que hi havia al centre. Els marges de la plaça començaren a veure com es completaven les edificacions i algunes com l'Hotel Colón eren ampliades i guanyaven en alçària. Al centre de la plaça s'hi van instal.lar bancs, cadires de vímet i tumbones i el lloc va anar consolidant-se com a espai de centralitat. Era punt de trobada de totes les minyones de les cases del voltant i lloc predilecte per l'organització d'actes culturals politics i socials.
Fins a l'any 1924 la plaça va mantenir aquesta ordenació. Posteriorment va començar un periode de tres anys d'obres i reformes que semblava que mai no acabaria i que ens va portar el 1927 a l'ordenació actual amb alzineres i estàtues. Altres elements visibles avui, com el paviment central amb la rosa del vents i les dues fonts monumentals, es van afegir a finals dels anys 1950's.

[1] . Permanyer, Lluís. Biografia de la Plaça Catalunya. Edicions La Campana. 1995  

dimecres, 18 de gener de 2012

CINE VERSALLES. Castillejos 256. (1927-1986)

Juntament amb el Niza, el Versalles va ser la sala de cinema més important del barri de la Sagrada Família. Va ser inaugurada l'any 1927 per Antoni Bertran en temps de la dictadura del general Primo de Rivera a la cantonada Castillejos-Mallorca. Les seves dimensions eren singulars ja que el recinte era quadrat i la seva amplària excessiva provocava que el públic situat als marges veia la pantalla de biaix i la imatge projectada en males condicions de visualització. Contràriament el vestibul d'entrada era molt reduit. Durant els anys 1930's el Salón Versalles va acollir també la celebració de combats de boxa.
Als anys 1950's es va fer una reforma en profundidat del local, que va passar a disposar d'un vestibul nou més gran, mentre que l'aforament, que inicialment era de 800 butaques, va passar a 1.167 espectadors. En aquesta nova etapa el Versalles era propietat de José Lecumberri de la Fuente i oferia programes dobles amb espectacles de varietats i de revista que complementàven la sessions de cinema. Antonio Machín, Estrellita Castro, Pepe Marchena i Antonio Molina van ser alguns dels artistes de renom que hi varen actuar. Es van instituir els anomenats Miércoles Fémina dedicats a les dones, que gaudien de preu reduits, mentre que els divendres la programació era doble amb quatre pel·lícules.

*1951.- La supervedette catalana Maty Mont, molt coneguda al Paral.lel, va arribar a actuar també al cine Versalles quan el local alternava el cinema amb les varietats (Font: La Vanguardia)

L'any 1977 el Cinema Versalles inicia una nova etapa a partir de la seva adquisició pel Grup Balañá que el converteix en sala d'estrena, sovint complementada amb alguna pel·lícula de reestrena. Una dècada després, la llum del Versalles s'apaga definitivament el 8 de maig de 1986 en plena època del boom del video domèstic i de tancament massiu de cinemes de barri.
L'espai va ser ocupat després per la macrodiscoteca Barçalles i a continuació per una residència d'avis.   

dimarts, 17 de gener de 2012

SALA IMPERIO. Diputació / Balmes. (1909-1918)

*1914.- Entrada de la Sala Imperio mentre hi representaven Amor Salvaje de José Echegaray.

Inaugurada el 9 d'abril de 1909 la Sala Imperio era situada al número 245 del carrer Diputació entre Balmes i Rambla de Catalunya. A la vorera d'enfront  hi havia el Teatre del Nou Retir.
La sala, que va generar molta activitat sociocultural durant els seus 10 anys de vida, va tenir un funcionament polivalent com a teatre, oferint espectacles de varietats, sarsueles i també cinema. Hi van actuar grans estrelles de l'època com Raquel Meller, Tórtola Valencia, Paquita Escribano, Conchita Ledesma i Toresky. El 1915 la gran Pastora Imperio, fent honor al nom del local, hi va estrenar El amor Brujo de Manuel de Falla.

*1910.- Publicitat a La Vanguardia de la programació de la Sala Imperio on actuava Toresky

*1914.- Sortida d'un miting maurista celebrat a la Sala Imperio

El local acollia habitualment míting polítics i els incidents a la porta eren força freqüents. Va ser famós també com a lloc de trobada dels jugadors d'escacs, un entreteniment que començava a generar afició en aquelles primeres dècades del segle passat.
L'edifici de la Imperio va ser enderrocat el 1918 per construir-hi un magatzem de la casa Fabra i Coats que va cremar un any després al maig de 1919.

dilluns, 16 de gener de 2012

COLOMAR DE FUSTA. C. Montalegre (1930's)

*1930's.- Per situar-nos, l'edifici del colomar al terrat era a la cantonada entre Montalegre i Valldonzella, que és el carrer que apareix al fons de la imatge. A mà esquerra veiem la façana de la Casa de la Caritat que avui acull el Centre d'Art Contemporani. A l'altra banda de carrer, on hi ha la tàpia rera la que apareixen dues figueres, s'aixeca actualment la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.

Els colomars de fusta, autèntiques estructures de fusta encimbellades com si es tractés de castells, eren molt corrents de veure sobre els terrats de les cases de la Barcelona de començaments del segle XX. El terrat era un espai on es feia vida social entre els veins i que sovint era lloc d'esbarjo on es podia gaudir d'una certa privacitat. En aquell context, la columbofília era una afició força expandida entre els barcelonins.  Els columbòfils practicàven l'ensinistrament d'aquests animals i els feien volar guiant-los mitjançant una canya amb un drap a l'extrem. Altres usaven xiulets per a captar l'atenció de les aus. També s'organitzaven competicions i fins i tot baralles, que sovint acabaven amb els pobres animals morts. El colomar del carrer Montalegre tocant a Valldonzella va ser un dels més espectaculars.

dissabte, 14 de gener de 2012

TROLEIBÚS TIPUS B - "GILDA" (1941-1966)


*1958.- El trobeibús Tipus B número 572, que cobria la linia FH (Rocafort-Plaça Catalana) fent una parada a la Ronda de Sant Pere. (Foto: Pedro Ferré Puig)

Acabada la Guerra Civil, la flota d'autobusos i tramvies de Barcelona havia quedat força malmesa i calia reposar les unitats per garantir el trasllat de la població, especialment des dels barris perifèrics al centre. La manca de combustible i de recursos, conseqüència de la posguerra i la Segona Guerra Mundial, van propiciar l'aparició de trobeibusos moguts per energia elèctrica que prenien d'un cablejat exterior mitjançant dues astes o tròleis situats al sostre del cotxe. L'any 1941 es va constituir l'empresa Maquitrans (Maquinaria y Elementos de Transporte) que es va encarregar de la construcció d'aquests vehicles de transport col·lectiu. 
El anomenats de tipus B eren baixos d'una sola planta a diferència dels del tipus A que eren de dos pisos. No eren gaire grans i disposaven de dues portes, una a cada extrem del costat dret del cotxe, que s'obrien i tancaven mitjançant un sistema pneumàtic. La porta del darrera era per l'entrada de passatgers, tenia quatre fulles i era accionada pel cobrador. La davantera era exclussivament per sortir del cotxe, tenia dues fulles i el conductor era l'encarregat de gestionar-la. Les carrosseries varen ser pintades en tres versions: vermell-ivori, verd-blanc i amb dues tonalitats de blau. Les linies servides amb troleibusos duien el distintiu F com a primera lletra de la línia, que feia referència al terme filobus sinònim de troleibús.  
El nombre de cotxes d'aquesta serie que circularen per la ciutat va ser de 40. Varen ser construits entre 1941 i 1949 i numerats del 550 al 589. Com a dades curioses cal esmentar que no disposaren d'intermitents ni de llums de frenada fins als anys 1960's i que eren conegudes popularment com a "gildes", perque la seva aparició va coincidir amb l'estrena de la famosa pel·lícula de Rita Hayworth.
Les primeres unitats en ser retirades ho foren al 1964 i només dos anys després ja no en quedava cap fent servei. La major part d'aquests cotxes varen acabar els seus dies al dipòsit de Sarrià on foren desguassats.

*1956.- El cotxe número 569 cobrint la linia FL (Les Corts- Pl. Urquinaona) a la plaça Tetuan. A la foto es poden apreciar les dues portes diferents d'entrada i sortida. (Foto: fotos.qdq.com)

PRESÓ D'AMÀLIA. Ronda Sant Pau. (1839-1936)



Aquesta sinistra instal·lació penitenciària ha passat a la història com una de les més tètriques i inhumanes que ha tingut la ciutat. Quedava emplaçada entre la Ronda de Sant Pau i el carrer de la Reina Amàlia, a l'espai on avui s'obre la plaça de Josep Maria Folch i Torres i l'Institut Milà i Fontanals.
La presó es va instal.lar aprofitant l'edifici de l'antic convent de Sant Vicent de Paül, que s'havia construït el 1833. Només dos anys després, la desamortització i l'anticlericalisme popular fan fer fora els monjos i l'edifici va ser incendiat. Sobre les restes malmeses del convent, s'hi va condicionar la presó, coneguda popularment com Presó d'Amàlia, nom que prové del carrer del mateix nom dedicat a Maria Josefa Amàlia de Saxònia que fou la tercera esposa del rei d'Espanya Ferran VII.     
Una de les característiques de la presó era que acollia indistintament homes, dones, infants i ancians. Només a partir que es va obrir la presó Model al carrer Entença (1904) va quedar reservada exclussivament a dones i comencà a ser coneguda també com la Presó Vella. La seva capacitat oficial no arribava als 300 reclusos. Tot i això, el nombre de presos i preses que hi eren confinats va arribar els 800 durant els seus primers anys de funcionament i a l'any 1847 es va arribar a un grau d'ocupació de prop de 1.500. Aquesta massificació feia extraordinàriament dura i cruel la vida dels interns amb unes condicions higièniques pèssimes que precipitaven malalties i morts. L'espai era tant reduit que era habitual que els reclusos fessin vida als patis on el fet de poder respirar a l'aire lliure era molt més agradable. Hi sovintejaven els episodis de corrupció per part dels funcionaris i l'alimentació era deficient. Al costat mateix de la presó hi havia el Pati de Corders on es duien a terme els actes públics d'execució a garrot dels condemnats a mort.
La gestió del centre corria a càrrec de l'Ajuntament i oficialment duia el nom de Casa Municipal de Corrección. La duresa de la vida a Amàlia ja s'evidenciava en el contingut del dur reglament de règim intern del centre, que per exemple preveia que "todo aquel que blasfemase o profiriese palabras obscenas e injuriosas será inmediatamente puesto en el cepo y en caso de reincidencia de le aplicará una mordaza".      
A partir de 1904, com s'ha dit, la presó d'Amàlia va quedar reservada només per a dones, amb la qual cosa les condicions varen millorar, però només relativament. L'establiment penitenciari va sobreviure fins a la Segona República i durant les primeres dècades del segle XX  va acollir moltes preses anarquistes. En aquells temps va ser coneguda també com La Galera, a causa de l'obligació que tenien les recluses de treballar en la confecció de filats. Finalment, a l'any 1936 la presó va ser enderrocada i el govern va aprofitar políticament el fet per denunciar les males condicions de la vida penitenciària que havien imposats els règims monàrquics anteriors a 1931.






*1936.- Inici dels treballs d'enderroc a la teulada



*1936.- Les obres d'enderroc de la Presó d'Amàlia en plena execució rera una tanca plena de propaganda política, que evidencia l'intens moment que vivia el país en les vigílies de la Guerra Civil. (Foto: Arxiu Nacional de Catalunya)

*1936.- Una de les cel·les de càstig situades al pis superior de la presó. (Foto: Arxiu Nacional de Catalunya)

divendres, 13 de gener de 2012

PANORAMA DE WATERLOO. Plaça Catalunya (1888-1890)

Agraïments a MAITE MAR


A finals del  segle XIX Barcelona va viure la moda dels Panorames, un entreteniment cultural basat en l'espectacle visual. Vistes fixes de passatges de grans dimensions animats mitjançant trampes visuals que li donaven sensació de moviment amb successions d'imatges de banda a banda d'una gran pantalla. La més notable d'aquestes instal.lacions va ser el Panorama de Plewna (Gran Via- Rambla Catalunya). La celebració de l'Exposició Internacional de 1888 atreia a Barcelona força turistes i era necessari aguditzar l'enginy.
Al mig de la plaça Catalunya, just al costat de la Casa Estruch, s'hi va instal·lar el Panorama de Waterloo. Dintre de l'edifici circular, construit per l'arquitecte Jaume Gustà i Bondia, s'estenia un immens llenç allargat d'una superfície de 1800 metres quadrats (120 x 15 metres), obra del pintor belga Charles Verlat de l'Acadèmia de Belles Arts d'Anvers,  que es complementava amb prop de 400 figuretes i altres detalls creats per l'escultor Franz Joris, entre els quals s'incloia la del propi Napoleó.
Aquesta instal·lació va romandre durant dos anys al mig de la plaça Catalunya i va ser definitivament desmuntada el dia 4 de juny de 1890.

*1888.- Dietari de la construcció del Panorama de Waterloo segons les diferents informacions que va publicar La Vanguardia.


*1890.- Dos anys després, d'aquesta manera tan esquëta, s'anunciava a La Vanguardia del dia 6 de juny la retirada definitiva del panorama de Waterloo de la plaça Catalunya.

Emplaçament del Panorama de Walerloo (cercle vermell) sobre un plànol de la Plaça Catalunya traçat el 1895 quan ja havia estat desmuntat. S'hi identifiquen els diferents terrenys a expropiar per alliberar l'espai. (Autor: Pere Falqués i Urpí).

dimarts, 10 de gener de 2012

CASA ENRIC LLORENS. Façana. Còrsega 261. (1907)

Agraïments a MAITE MAR
 
 
*1908.- La Casa Enric Llorens acabada de construir amb el coronament de la façana lamentablement desaparegut (Foto: Franz Walcker)

Un altre exemple d'eliminació salvatge d'elements artístics arquitectònics el constitueix el cas de la Casa Enric Llorens, projectada pel mestre d'obres català d'origen estremeny Josep Pérez Terraza (1852-1907). Va ser construida a la cantonada Còrsega-Enric Granados entre el 1904 i el 1907 i va obtenir una menció honorífica en el concurs anual d'edificis artístics de l'Ajuntament de Barcelona de l'any 1907. Pérez Terraza no va poder rebre tal guardó ja que havia mort feia només uns mesos. La placa que ho acredita encara es pot veure avui (2012) al costat de la porta d'accés a la finca.
Potser sigui aquest un dels casos més notoris, però també menys coneguts, d'eliminació dels terminals d'una façana modernista, probablement perque no existeixen gaires documents gràfics de com era originariament. Afortunadament el fotògraf Àngel Toldrà Viazo el va incloure dins una de les seves postals de la sèrie Construcciones Modernas, tal i com apareix en la fotografia que encapçala aquest article on podem veure el seu excel·lent aspecte original. Doncs bé, si avui fem una passejadeta pel lloc i aixequem la vista no hi veurem ni el medallons que coronaven la part central de la façana, ni tampoc els dos esbelts terminals cupulats de les cantonades. Tots aquests elements  van desaparèixer un bon dia i els responsables van adoptar una solució tan salomònica com simple d'aliniar l'acabament de la façana (veure imatge inferior). No hem pogut trobar dades sobre la data o l'època en que es va produir tal atemptat, però probablement fora a la posguerra quan els recursos per restaurar eren migrats o inexistents i sovint els propietaris dels immobles s'emparaven en el perill que comportaven els efectes destructius dels bombardejos caiguts sobre Barcelona per actuar d'una forma despietada sobre el terminals artístics de molts edificis modernistes, que com en aquest cas, varen passar a millor vida. 
 
*2008.- Aspecte actual de la façana de la Casa Jaume Llorens.

dilluns, 9 de gener de 2012

CA'L SACRISTÀ. Cid / Peracamps. (1920's-1934)


*1930's.- El rètols verticals de neó de La Criolla i Ca'l Sacristà situats davant per davant dominaven sobre la foscor i la sordidesa del Barri Xino.

Juntament amb el mític dancing-club La Criolla, el cabaret Ca'l Sacristà va ser l'altre gran local canalla del Barri Xino de la Barcelona dels anys 1920's i 1930's. Estava situat just al front de La Criolla, a la cantonada entre el famós carrer del Cid i el petit carrer de Peracamps, que avui dóna nom al centre sanitari municipal que hi ha a la zona.

*1932.- Interior de Ca'l Sacristà, amb una mostra de la clientela habitual del local. Barreja de mariners, gent de mal viure, delinqüents i alguns turistes xafarders (com els tres del fons) que sovint sortien escurats o per cames. (Foto: Josep Maria de Sagarra) 

Conegut inicialment com el bar Nou, Ca'l Sacristà havia estat un típica taverna portuària que, a la vegada, era centre de reunió de gents de mal viure. Contrabandistes, mariners, lladres, prostitutes i pinxos n'eren la parròquia habitual. El cronista Sebastià Gasch el recordava guarnit amb una decoració de paissatges tropicals que destil·laven un cert aire colonial. A mitjans de la dècada dels anys 1920's Antonio Sacristà se'n va fer càrrec i ho va convertir en un ball i cabaret  que, amb el pas del temps i la creixent popularitat del carrer Cid i el seu entorn, va esdevenir un local de gran popularitat a la zona i un dels llocs habituals de fanfàrria nocturna. Els turistes amants d'emocions fortes van convertir-se en una altra cara de la clientela. Però el local també era conegut per ser un dels centres més actius del tràfic de drogues. Per la seva banda, els homosexuals i transformistes van començar a freqüentar-lo i alguns d'ells van arribar a actuar amb notable èxit a la pista del local. A començaments dels anys 1930's una decoracio amb motius orientals havia substituit les antigues pintures colonials

*1932.- Una excel·lent fotografia nocturna captada des del terra enllambordat del carrer Peracamps. A la dreta veiem el rètol vertical del  Bar Sacristà. El del fons és el carrer Cid i l'edifici que s'hi veu amb el gran llum de neó vermell al bell mig és el de La Criolla.


*1932.- Actuació d'un transformista sobre la tarima enlairada de Ca'l Sacristà. Al fons es pot veure a l'inrevés el rètol en vidre bisellat amb el nom del local. 


*1933.- Una parella d'homosexuals a l'interior de Ca'l Sacristà.

El 1934 Ca'l Sacristà va ser reformat de dat a baix i va convertir-se en el Wu-Li-Chang on els transformistes eren ja definitivament els reis de la pista.

*1935.- Emplaçament de Ca'l Sacristà i La Criolla els dos locals de més anomenada del Barri Xino dels anys 1930's. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu a sobre per agrandir)

*1948.- Vista de la cantonada que ocupava Ca'l Sacristà amb el nou edifici que es va construir al carrer Peracamps entre Cid i Portal de Santa Madrona.