EL ELEFANTE BLANCO. Gai Club. Carrer Còdols. (1969-1979)

Agraïments a LEOPOLD ESTAPÉ i SÍLVIA ARQUÉ

Els elefants sempre han estat una icona recurrent dintre de la cultura gai. A Barcelona l'Elephas, situat en plena Gran Via, va ser un dels locals elegants on era frequënt veure-hi clients de tendència homosexual 

A Ciutat Vella durant l'última etapa del franquisme, hi va haver un altre elefant destacat: el local conegut amb el nom de El Elefante Blanco. En aquella època el triangle format pels carrers Còdols, Serra i Rull concentrava la major part dels locals orientats al públic gai. Allà l'ambient era molt més sòrdid i noms com Nagasaki, La Finestra, Arco Iris o Topkapi eren només alguns dels que conformavem l'oferta de la zona. Eren establiments sotmesos molt sovint a un sever setge policial, que provocava multes i tancaments governatius. L'estret carrer Còdols, que connectava el d'Escudillers amb el carrer Ample prop de la plaça de la Mercè, n'era el centre neuràlgic.

 

Detall de dos dels quadres que formavern part de la decoració interior de El Elefante Blanco. (Fotos: Gentilesa de Sílvia Arqué).

El Elefante Blanco era el local d'ambient gai més distingit d'aquella zona. El va obrir Amadeu Arqué cap a finals dels 1960's per substituir al Dickens Club que s'havia quedat petit. Contrastava amb la resta  de locals d'aquesta tendència, i sovint era fàcil veure-hi algun famós. La pròpia Sara Montiel, que ja s'havia convertit en una mena d'icona de la cultura gai, hi havia fet cap més d'una vegada. Quan avançada la matinada arribava l'hora de tancar, el tema reloj no marques las horas... es deixava sentir a l'interior del local avisant que calia anar abandonant la sala.

El dibuixant de còmic Nazario Luque fa referència a aquest local a les seves memòries [1], tot i que confessa que mai va formar part de les seves preferències. No obstant, reconeix que es passava hores en un petit frankfurt que un dels seus amics havia obert just al davant, i des d'allà observava i comentava la jugada, sense perdre's detall de tothom que entrava i sortia del local.
El Elefante Blanco va desaparèixer al 1979 per convertir-se en un bar de tapes. Els locals de públic gai començaven a diversificar-se i estendre's per altres zones de la ciutat, a mesura que lentament la permissivitat i la tolerància augmentaven.
 

[1]-. Nazario. La vida cotidiana del dibujante underground. Editorial Anagrama. 2016

ARENAS CINE GAY. Tarragona 5-7. (2003-2015)

*2015.- L'Arenas Cine Gay en els seus últims dies. (Foto: Jordi Cotrina/El Periódico de Catalunya)

Quan l'any 2003 es va tancar l'històric Cinema Arenas del carrer Creu Coberta es va condicionar la part del darrera del local, amb entrada pel carrer Tarragona, per instal·lar-hi una sala de dimensions molt més petites, unes 300 localitats, que ben aviat va aparèixer a la cartellera amb el nom d'Arenas Cine Gay.

*2004.- En els seus primers anys l'Arenas Cine Gay no s'anunciava encara com a tal i a l'entrada del local apareixia simplement com Arenas Cinema/Cine Arenas.

Aquell antic Cinema Arenas, que ja en les seves últimes etapes s'havia caracteritzat per no ser precisament un punt de trobada de cinèfils, va decidir sortir de l'armari i anunciar-se públicament i d'una manera explícita com el que era: un lloc per a contactes furtius del submón gai en un entorn on la neteja no era precisament un valor i on la pel·lícula que s'hi projectava era el menys important. 

La continuïtat d'aquest local va quedar amenaçada des del primer dia a causa del projecte municipal de perllongament del carrer Diputació per darrera de l'Hotel Catalunya Plaza. La previsió era que aquesta via fes un gir fins creuar Creu Coberta i arribar fins a la Gran Via. Això permetria a la circulació rodada procedent de l'Eixample per Diputació poder accedir a la Gran Via sense passar per la plaça Espanya.

La popularitat de l'Arenas dins el món gai va anar creixent fins convertir-se en un local anunciat en nombroses guies internacionals i turístiques del sector. En realitat era com un centre de contactes on, a banda de la sala de projecció de cinema, hi havia tot un seguit instal·lacions pròpies d'un centre lúdic per al col·lectiu homosexual. El responsable de taquilla ja advertia a les senyores i altres potencials clients que no semblaven ajustar-se al perfil adequat, que el que trobarien a dins no era segurament el que esperaven.

La sala amb les parets de l'entrada cobertes d'uns cridaners graffitti multicolors, va tancar definitivament el 12 d'octubre de 2015 i ha quedat en la memòria del barri d'Hostafrancs com un sòrdid epíleg en la història del Cinema Arenas del carrer Creu Coberta    

¨

*2015.- L'últim graffitti que va adornar l'entrada del Arenas Cine Gay abans del seu tancament i enderroc. (Foto: ara.cat )

Amb l'advertiment previ que la seva lectura pot ferir la sensibilitat d'algun seguidor d'aquest blog, aquest és un enllaç on s'explica amb pèls i senyals tot allò que es podia trobar a l'interior de l'Arenas Cine Gay. 

http://en-la-penumbra.blogspot.com.es/2011/08/cine-arenas.html?zx=cecfb76910e5eb08