diumenge, 9 octubre de 2011

CD CATALUNYA DE LES CORTS (1918-1970)


L'any 1918 es va fundar al barri de Les Corts el Catalunya Sporting Club, que es va orientar bàsicament cap a la pràctica del futbol. Durant els anys 1920's i 1930's el club va jugar la tercera divisió del campionat de Catalunya i disputava el seus partits en un solar situat entre la Diagonal i la Travessera de les Corts. El 1926 va jugar al camp d'en Galvany situat prop de l'actual plaça Francesc Macià al costat de la Diagonal. Finalment va recalar en el camp de la Travessera de Les Corts cantonada amb Entença al costat del Col·legi Pare Manyanet, on avui hi ha els Jardins de Joaquim Ruyra. Jugava amb samarreta blava i pantaló blanc. D'aquest equip provenia el que fou gran jugador del Barça Martí Ventolrà.
Durant el franquisme el club va passar a denominar-se oficialment Club Deportivo Cataluña de Las Corts i va jugar en les categories regionals i d'aficionats. L'any 1956 va aconseguir la millor classificació de la seva història quan va aconseguir l'ascens a Tercera Divisió on només va jugar una temporada.
El 30 de gener de 1966 el Catalunya de Las Corts, que en els seus ultims anys va tenir la seu social al carrer Morales 35, va disputar el seu ultim partit al Camp de la Travessera, on sempre jugava els diumenges al matí. L'execució del pla urbanístic de la zona havia sentenciat la desaparició d'aquell camp de futbol que mai va tenir portes ni graderies, només una tanca de fusta per separar el terreny de joc dels ocasionals espectadors. Orfe de camp propi, l'equip va passar a jugar els seus partits al camp de Torre Melina a Collblanc fins a la seva desaparició l'any 1970.

*1966.- Noticia de premsa publicada a El Mundo Deportivo sobre la desaparició del camp de la Travessera.

CINE ARGENTINA. Sadurní 11 / Robador 28 (1947-1967)

Un dels cinemes oberts a la part nord del Barri Xino després de la Guerra Civil. Estava situat per sota del carrer Hospital dins l'illa delimitada pels carrers Sant Rafael, Sant Josep Oriol, Robador i Sadurní amb entrada per aquests dos últims. Era una sala poc agraida i modesta, amb un aforament de 767 localitats. Es caracteritzava per la seva sordidesa. La seva clientela habitual barrejava gent honesta i treballadora del barri amb altra de molt baixa condició, integrada per clients i proxenetes del comerç de la prostitució de la zona del carrer Robador i delinqüents habituals que freqüentaven el barri.
Paco Villar, que ha investigat a fons els racons del Barri Xino, apunta diverses anècdotes curioses sobre aquest cinema i comenta que, bàsicament, la gent hi anava a dormir i els noctàmbuls hi passaven pràcticament tot el dia. El so dels roncs formava part de l'ambient de la sala i el que es veia a la pantalla era el menys important. Fins i tot,  l'ordre de projecció dels rotllos dels films no era sovint l'adequat, però ni així hi havia queixes [1]. També era lloc habitual on s'oferien serveis sexuals manuals a càrrec de les popularment anomenades pajilleras.  
La sala va obrir el dia 6 de setembre de 1947 i va aguantar fins l'any 1967.


*1947.- Anunci publicat a La Vanguardia poc després de l'obertura del cinema

[1]. Villar, Paco. Historia y leyenda del Barrio Chino. Edicions La Campana. Barcelona. 1996