diumenge, 23 octubre de 2011

EL PAPAGAYO. Boite. (1963-1975)



Josep Llorens Cervera, més conegut com Chufo, va ser l'animador de la nit barcelonina durant els anys 1960's i 1970's. El seu primer projecte, abans d'obrir la discoteca Don Chufo, va ser una boite situada a  la vorera muntanya de la Ronda del General Mitre, just al número 169, molt aprop de la cantonada amb Balmes. El local en qüestió es deia El Papagayo i va ser decorat per l'interiorista Manolo Muntañola que hi va aplicar una fòrmula de sobrietat i elegància amb regust aristocràtic propi dels clubs anglesos. Al local hi destacava un gran llum de cristalls de roca que presidia la sala
La proposta, que oferia una programació permanent d'actuacions en directe de tot tipus: música, màgia, humor... va assolir aviat un gran èxit. El propi Chufo Llorens agafava el  micròfon i feia entrevistes en directe quan algun un famós del món de l'espectacle visitava o era conviat a la sala. També hi llegia textos de Sebastià Gasch les nits del dimecres.
Aquí hi actuava l'imitador Toni Viñas, que havia començat la seva carrera a La Cova del Drac i es retiraria a la pista El Papagayo al març de 1968. També van desfilar importants cantants com Jorge Sepúlveda, María Dolores Pradera, Conchita Bautista, Núria Feliu, Guillermina Motta i cantautors com l'argentí Facundo Cabral. El showman Chicho Gordillo també en va ser un dels habituals.
A l'estiu de 1970 el local va ser objecte d'una reforma a fons renovant la decoració i els espais. La vida de El Papagayo, combinant els espectacles en directe amb la simple discoteca, va durar fins a l'any 1975. Després un pub hawaià anomenat Wahiwa Paradise va ocupar el seu lloc.

CINEMA KURSAAL. Rambla de Catalunya 53-55. (1910-1965)

Una de les sales de cinema més clàssiques del centre de Barcelona fou el Kursaal, situat a la Rambla de Catalunya entre Aragó i Consell de Cent. Obert el dia 6 de març de 1910, sobre el mateix solar que abans havia ocupat el cinema Clavé (una sala de projecció de fusta que figura entre les primeres que es van obrir a la ciutat) i posteriorment la sala de ball Universal, el Kursaal va ser una iniciativa de Josep Balanyà.
Ben aviat, al setembre de 1911, va ser objecte de la seva primera reforma, que va presentar una nova façana amb quatre pals per penjar-hi banderes i un elegant vestíbul. Durant aquella primera dècada de vida, la sala es va consolidar com una de les més distingides de la ciutat.
El 1914, en decretar-se la censura prèvia de les pel·lícules, el Kursaal va oferir la seva sala a tots els exhibidors dels cinematògrafs de la ciutat, per tal que s'hi fessin les projeccions prèvies amb presència de les autoritats del Govern Civil que atorgaven els visats de censura. En aquell mateix any, s'hi organitzava l'anomenat Puzzle-Concurso, que consistia a projectar de forma simultània i superposada escenes de diverses pel·licules i fotografies d'artistes famosos. Els assistents tenien que endevinar-les totes.

*1922.- El nou Kursaal poc després de la seva inauguració. A la imatge es pot veure l'escultura d'una de les dues àligues que coronaven l'edifici.

El diumenge 31 de març de 1920 la sala va tancar portes per ser reformada a fons i no es va reobrir fins el 9 de febrer de 1922. Aquell nou Kursaal, que s'anunciada a la premsa com El Templo de la Cinematografía, presentava una façana totalment renovada d'estil Lluis XVI coronada per dues àligues amb les ales desplegades. A l'interior hi destacaven les butaques de fusta estampada, imitant pell de cocodril, i amb suports metal·lics de ferro. Aquesta reforma havia estat obra de l'arquitecte Josep Domenech i dels decoradors Francesc Vilaró i Josep Simó Bofarull. El panels van ser fets per Antonio Utrillo. La nova pantalla disposava del novedós sistema Glipographe que evitava la deformació lateral de les imatges. El film francès Cherchez la femme va ser el primer en projectar-se en aquest nou Kursaal refet.
Durant els anys de la República la sala va acollir, juntament amb el Lido Cinema, sessions del cineclub Studio Cinaes i, entre altres, s'hi va projectar el film soviètic de Pudovkin La madre
Acabada la Guerra Civil el cinema Kursaal va mantenir curiosament el seu nom, malgrat l'espanyolització obligada dels noms de les sales que va decretar el franquisme. L'empresari de la sala  Bartomeu Lafarga, amb una astúcia fora del comú, va argumentar que el nom Kursaal era una paraula d'origen alemany i que mantenir el nom del cinema era com un homenatge al Tercer Reich i al règim de Hitler, que en aquells temps començava a ocupar Europa. La proposta va ser lògicament ben vista pels franquistes, l'estratagema va tenir èxit i el nom de Kursaal va poder romandre en el rètol de la sala. El mot en qüestió prové de dues paraules alemanyes: Kurhaus (balneari) i Saal (sala), que fan referència als antics pavellons (sales de cura) que hi havia als balnearis. Però al mateix temps l'expressió Kurhaus-Saal o KurSaal, com a equivalent a sala del casino, es va utilitzar per designar qualsevol centre d'oci de l'alta burgesia. 
L'any 1946 els empresaris Francisco Ariza i Juan Estrada varen fer-se càrrec de la sala i van signar un contracte amb la Twenty Century Fox per l'exhibició exclusiva dels seus films a Barcelona. El Kursaal va ser la segona pantalla barcelonina (després del Fémina) a disposar del sistema Miracle Mirror de CinemaScope, que es va estrenar amb la projecció de film El Principe Valiente. Un grapat d'anys després, el 22 de setembre de 1959, s'hi va presentar el sistema Tood-AO  amb la pel.lícula Oklahoma 

*1940.- L'entrada del Kursaal quan s'hi va estrenar La baronesa y el mayordomo.

El Kursaal va abaixar la persiana definitivament el primer dia d'agost de 1965. En el seu últim dia de funcionament va projectar la pel·lícula El pistolero. Va ser un tancament per sorpresa, gairebé a traició. L'arrendatari que explotava la sala es va assabentar per casualitat que el propietari volia enderrocar l'edifici.
L'especulació immobiliària havia sentenciat a mort el Kursaal.  El cinema es va enderrocar als pocs mesos i el seu emplaçament es va convertir en un solar sense edificar durant més de cinc anys. Un edifici d'oficines, inaugurat a l'octubre de 1972 pel Banco del Noroeste, conserva avui encara el nom d'aquest mític cinema barceloní en el mateix lloc que va ocupar durant els seus 55 anys de vida.