dimarts, 19 de juny de 2018

BOBBY'S Diagonal 365. BOBBY'S TOO Doctor Rizal 8. (1970's)

 


El pub anglès Bobby's Free continua avui obert, curiosament ocult rera d'una barberia, al carrer Pau Claris, entre Casp i la Gran Via, al costat de la llibreria Laie. Malgrat la proliferació d'aquest tipus de locals a causa del boom turístic que ha patit la ciutat en les darreres dècades, el Bobby's Free segueix ocupant una posició destacada entre els més coneguts del seu ram.
De fet, els Bobby's van ser pioners dels pubs anglesos a Barcelona des que van obrir portes cap a començaments dels anys 1970's. Els dards encastats a les dianes, les taules de billars, la llum pàl·lida i l'atmosfera intimista amb una música suau que permet el diàleg tot i que sigui en la distància curta, són els  trets fonamentals que els caracteritzen. Les cerveses i els destil·lats escocesos en fan la resta.
Si ens capbussem en la història de la ciutat ens adonarem que els Bobby's van arribar a ser tres. El senyor que va els va promoure es deia Lynn Robert Berkeley Schultz (1942-2008). Era un ciutadà britànic que havia treballat de funcionari de l'ONU i va recalar a Barcelona per fer de consultor en temes vinculats al medi ambient. Els que el van conèixer diuen que sempre lluïa barret i tenia el dandisme propi dels anglesos amb aquella arèola habitual de bon vivant  que gasten aquest tipus de personatges.
El fet de portar els Bobby's a aquest blog d'elements desapareguts no és pas pel local de Pau Claris, sino pels altres dos pubs que amb aquest mateix nom es van obrir abans a la ciutat.
El primer Bobby's que va posar en marxa el senyor Berkeley era a la Diagonal, al barri de la dreta de l'Eixample. Quedava situat a l'estreta vorera de mar entre els carrers Pau Claris i Roger de Llúria. L'èxit de l'aposta va animar el seu fundador a obrir-ne poc després un altre.
 
El primer Bobby's

El segon local el va batejar amb el nom de Bobby's Too, en un joc de paraules basat en la semblança sonora entre els mots anglesos Too (També) i Two (Dos). El lloc escollit va ser el carrer doctor Rizal, que discorre entre el carrer Gran de Gràcia i la placeta de Narcís Oller tocant a Via Augusta. Aquest dos primers Bobby's que avui recordem van desaparèixer als pocs anys.

El Bobby's Too de Gràcia va ser el segon de la família.
 
Quan Berkeley va obrir el seu tercer Bobby's no el va anomenar Three sino Free, repetint la juguesca sonora anglesa ja emprada en el segon local. Quan es va inaugurar a l'actual número 85 de Pau Claris, aquell carrer sencer, des de Correus fins a Còrsega, es deia encara Via Layetana. És l'únic de la família que ha sobreviscut. Serveixi doncs, aquest article per mantenir viu el record dels altres dos.

 

dissabte, 16 de juny de 2018

AUTOBÚS DE DOS PISOS ACLO REGENT. Sèrie 400. (1948-1968)

Agraïments a JORDI BORONAT MARÍN

 

*1948.- Presentació del nou Aclo Regent davant del Palau Reial de Pedralbes. (Foto: Josep Brangulí / Fundació TMB)

Durant els primers anys del franquisme el transport públic de superfície es  va intentar resoldre amb el que quedava dels vells vehicles d'abans de la Guerra Civil. No obstant, el deteriorament d'aquells autobusos i tramvies que l'antiga CAB havia transferit a la companyia Tranvías de Barcelona, era tan manifest, que juntament amb la demanda creixent generada per la immigració, no feia sostenible aquest servei públic en tals condicions.
Així doncs, la societat TBSA, malgrat el model econòmic autàrquic que caracteritzava el nou règim i els mals auguris que s'albiraven amb la desfeta de les potències de l'eix en el desenllaç de la Segona Guerra Mundial, va optar per intentar importar del Regne Unit una partida de xassissos d'autobús AEC-Aclo Regent dotats de motors dièsel. Posteriorment van ser carrossats per l'empresa saragossana Material Móvil y Construcciones (antiga Carde y Escoriaza) amb estructura d'Imperial, és a dir de dos pisos. La primera sèrie tenia la porta d'entrada al mig del lateral amb tancament plegable pneumàtic. 
Tots els autobusos Aclo Regent quedarien numerats amb la centena dels 400. Els primers van entrar en funcionament el 27 de març de 1948 després d'uns dies de proves. Cobrien les línies L -entre Pla de Palau i Nuñez de Arce- i P, per la Diagonal entre la Plaça de la Victòria (Cinc d'Oros) i el Reial Club de Polo.

*1948.- Un Aclo Regent en proves passant per la Diagonal cantonada Muntaner (Foto: Josep Brangulí. Fundació TMB)


 El primer model de l'Aclo Regent presentava la porta d'accés al lateral.
 
Segona versió de l'Aclo Regent amb plataforma d'entrada al darrera i escala de cargol per accedir al nivell superior 
 
 
 
 *1948.- Dues imatges dels dos pisos de l'autobús de prova en la seva primera versió amb porta lateral. (Fotos: Josep Brangulí. Fundació TMB)
 
 
*1960's.- Un dels autobusos de la segona versió de l'Aclo Regent amb porta al darrera aturat a la Plaça Núñez de Arce (actual Joaquim Folguera).
 
Entre 1948 i 1952 es van posar en funcionament 50 autobusos d'aquesta sèrie als que se n'afegiren altres 20 a partir de 1953. Aquesta darrera vintena d'unitats, ja carrossada al Poblenou per MACOSA, presentava algunes modificacions respecte als del primer grup. L'entrada era pel darrera i s'accedia al nivell superior per escala de cargol.
A partir de 1962 els Aclo començarien a desaparèixer del paisatge urbà de Barcelona. Un grup de 42 van ser modificats i transformats en autobusos d'un únic pis per l'empresa basca radicada a Bilbao Seida., Passarien a ser coneguts com els Aclo-Seida. L'any 1968 seria el de la desaparició definitiva dels Aclo Regent de dos pisos de les línies regulars d'autobusos de la ciutat.
Només el cotxe número 410 va reaparèixer al 1981 per cobrir durant 8 anys (des de maig d'aquell any fins al febrer de 1989), i gairebé a manera de reclam turístic, la línia 747, també coneguda com el Zoobús, que anava de la Plaça Catalunya fins al Parc Zoològic de la Ciutadella.  
 
*1980's.- El Zoobús va aprofitar el cotxe Aclo Regent número 410 i circulava només els diumenges.

dilluns, 11 de juny de 2018

BARCELONA DEPORTIVA. Publicació setmanal d'informació esportiva. (1944-1974)

 
 
*1951.- Portada a dues tintes d'un exemplar de Barcelona Deportiva
 
Setmanari esportiu publicat a la ciutat entre 1944 i 1974, que apareixia els dilluns amb les cròniques de tots els partits celebrats el diumenge fins a les categories regionals.
Barcelona Deportiva era com una mena de Hoja del Lunes de l'esport amb una capçalera que combinava l'escut de la ciutat i les cinc anelles olímpiques.
El periodista granadí José Zulbeldia en va ser el seu director més longeu i entre els col·laboradors habituals hi figuraren el fotògraf Carlos Pérez de Rozas y Sáenz de Tejada (1920-1990) i el dibuixant Joaquim Muntañola (1914-2012).
 
*1950.- Portada a color del almanac d'aquell any amb els representants del Nàstic, el Barça i l'Espanyol, els tres equips catalans que militaven a primera divisió. (Font: todocoleccion)
 
 
*1966.- Insignia de trau commemorativa dels 1000 números de Barcelona Deportiva.
 
Als anys 1970's el setmanari va viure una segona etapa rellançat i dirigit pel periodista i directiu espanyolista Juan Segura Palomares. Durant aquest últim període l'escut de Barcelona de la capçalera va ser substituït pel de la diputació provincial. Finalment al 1974 va desaparèixer definitivament dels quioscs.
 
Dissenys diversos de les capçaleres de Barcelona Deportiva en diferents etapes

dissabte, 9 de juny de 2018

PUB 2'40. Aribau 240 (1971-2015)


El gripau amb el canotier i la guitarra símbol inconfundible del Pub 2'40 durant tota la seva història

Fundat a l'any 1971 per Luís Sagnier de Sentmenat (1933-2005), comte de Múnter, i situat als baixos de l'edifici David, al costat del Nigth-club Las Vegas, el Pub 2'40 va ser durant varies dècades un dels referents de la nit de la ciutat. La història d'aquest local la componen dues èpoques força notables i diferenciades
Els inicis de Pub 2'40 a començaments dels anys 1970's destil·laven encara un ambient gauche divine comparable, en certa mesura i salvant les distàncies, amb el Boccacio de d'Oriol Regàs.
La música sudamericana en directe n'era un producte habitual i la parròquia que freqüentava el local no estava exempta de la presència reiterada de famosos i coneguts del món de l'art (Salvador Dalí), de l'esport (futbolistes, tennistes i del món del motor -Sagnier era un gran amant i aficionat al motociclisme-), del cinema (Sara Montiel, José Luis de Vilallonga) o la de la música i la cançó (Tete Montoliu i Serrat). Hi eren habituals també les exposicions d'art i l'argentí Bebu Silvetti (1944-2003) va arribar a gravar un disc titulat Una noche en el Pub 2'40, produït pel mateix Luís Sagnier. Un gripau amb cara de felicitat, que tocava la guitarra i evocava el tema Sapo Cancionero, es va convertir en el logotip del local.

Sapo cancionero interpretat per María Dolores Pardera i Los Sabandeños
 
*1974.- Un dels habituals actes vinculats a figures dels esports del motor que es celebraven al Pub 2'40. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
 
Portada del disc Una noche en Pub 2'40

Porta d'accés al Pub 2'40
 
Va ser amb l'arribada dels anys 1980's quan el local va viure una progressiva metamorfosi interna fins esdevenir, en molt poc temps, una mena de temple de la prostitució de luxe de la nit barcelonina. I no pas perquè l'objecte social de l'empresa estigués vinculat al comerç carnal, sino perquè el local va començar a poblar-se, nit rere nit, d'unes femelles de bellesa exagerada que, en condició de clientes normals, el convertiren en una mena de centre de contractació dels seus serveis sexuals, que oferien fora del local, després de les copes i les converses de rigor a la barra o als còmodes seients escampats al voltant de les dues pistes de ball. En un escenari com aquest no era d'estranyar que els voltants de la zona acabessin plens d'apartaments per consumar tot el que s'havia preparat i contractat prèviament a l'interior del Pub 2,40. Els dies que coincidien amb fires i congressos, així com els de partits de Champions, el local acabava ple de gom a gom. 
Finalment el Pub 2'40 va tancar portes en els primers mesos del 2015.
 
*2000's.- Flyer dels últims anys del Pub 2'40 que es podia trobar a les recepcions de molts hotels de la ciutat.

dimarts, 5 de juny de 2018

SOWETO: Bar Discoteca. Sòcrates 68. Sant Andreu. (1989-1995)

 
 
 
Soweto (acrònim de South Western Township) és un dels districtes perifèrics de la ciutat sudafricana de Johannesburg a la regió del Transvaal. Constitueix un barri històricament molt vinculat a la lluita i la resistència de la població de raça negra contra l'apartheid i amb la figura de Nelson Mandela.
A la Barcelona de finals dels anys 1980's, Soweto fou també el nom que l'empresari de color Santiago Roku va escollir per la discoteca que va obrir al carrer Sòcrates del barri de Sant Andreu, entre l'església de Sant Pacià i la plaça de les Palmeres.
El local, decorat amb una barreja de palmeres artificials, caretes i tòtems de tribus africanes, canyes de bambú i altres motius tropicals, combinava les músiques de procedència afro, antillana i llatina. Les actuacions eren diàries i bàsicament s'hi escoltaven estils musicals vinculats al reagge, la salsa, el merengue i ritmes africans amb el denominador comú del color negre de la pell dels seus intèrprets. Els habituals del lloc comentaven que s'hi podien escoltar converses parlades en pilhi, una mena d'esperanto africà, a mig camí entre el francès i l'anglès.
Al Soweto hi eren també habituals les festes de disfresses, concursos de ball i altres celebracions plenes de ritme i color, que tenien el seu plat fort en les festes d'elecció de Miss Negra Barcelona.

 

dissabte, 2 de juny de 2018

APOLO 7. Bar musical per a tintinòlegs. Comte d'Urgell 106. (1996-2000)


 


Barcelona ha tingut al llarg del temps diversos establiments temàtics (bàsicament llibreries i botigues d'objectes de regal) creats al voltant de la figura de Tintin, el popular personatge del món del còmic creat pel dibuixant belga George Remi (Hergé) (1907-1983).
Cap a finals dels anys 1990's es va obrir al carrer Urgell 106, quasi tocant a Diputació, un bar de copes que era com un temple d'homenatge a l'imaginari del popular periodista dels pantalons de golf i l'ona de cabell enlariada sobre el front.
Tota mena d'imatges, objectes i dibuixos del propi Tintin, del Capità Haddock, el professor Tornassol, Bianca Castafiore, Milú o els Dupont-Dupond atapeïen l'interior del local. Funcionava regularment de les 6 de la tarda a les 3 de la matinada i li van posar el nom d'Apolo 7. No va tenir una vida gaire llarga, cap a mitjans del 2000 va tancar portes i els seus clients tintinòlegs es van quedar sense poder seguir assaborint les seves copes envoltats d'aquell museu d'icones del seu personatge preferit. 

(Font: Àlex Brown. Blog Vestigios de Barcelona)
 
Curiosament el coet vermell i blanc amb el que el jove periodista i els seus amics van anar a la lluna molt abans que els humans, va romandre penjat a la façana del local durant força temps després del tancament de l'Apolo 7. Finalment, va desaparèixer al 2010 quan es va rehabilitar la façana de l'edifici.

dijous, 31 de maig de 2018

RESTAURANT PITARRA (1987-2018), abans CAN CISCO (1890-1950) i CAN SOGAS (1951-1986). Avinyó 56.



*2010's.- L'entrada al Restaurant Pitarra en els seus últims anys
 
A l'any 1853 el nen Frederic Soler i Hubert, de 14 anys,  va començar a treballar com a ajudant en un taller de rellotgeria del carrer Avinyó, que acabaria heretant del seu oncle. A partir de 1856, va començar a escriure obres de teatre de contingut humorístic i satíric amb el nom de Serafí Pitarra, fins arribar a esdevenir empresari teatral i participar activament en l'obertura del teatre en català al Romea del carrer Hospital.
La rebotiga de la seva rellotgeria a Avinyó es va convertir en lloc de trobada d'una colla de tertulians com Josep Anselm Clavé, Conrad Roure, Valentí Almirall i Victor Balaguer. 
 
Frederic Soler, conegut com Pitarra (1839-1895).
 
Poc abans de la mort de Pitarra, esdevinguda el 1895, el local va ser traspassat i s'hi va obrir un restaurant conegut com Can Cisco (1890). Amb el pas del temps va ser conegut com Restaurant Sogas sense conservar ja cap record del poeta i dramaturg. Cap a finals dels anys 1980's els germans Marc i Jaume Roig van adquirir el local i l'espai de l'antiga rellotgeria i el transformaren en un restaurant que, a més de portar el nom de Pitarra, es va convertir en una mena d'homenatge al dramaturg català. A dintre hi conservaren amb el nom de La rebotiga d'en Pitarra aquell taller de rellotgeria on va treballar de jove i van omplir el local de records antics relacionats amb el popular autor teatral. El local va ser freqüentat per personatges de la cultura com Manuel Vázquez Montalbán, Ovidi Montllor o Joan Brossa.




*2000's.- Dues imatges de l'interior del Restaurant Pitarra. Hi destacaven les seves parets plenes de quadres i il·lustracions d'època relatives a la vida i obra de l'autor teatral.
 
 
El 2018 els barcelonins ens vam trobar amb la trista i desagradable notícia del tancament del restaurant. El tauró turístic i la incapacitat de l'administració municipal per preservar els llocs històrics, van acabar transformant aquest entranyable restaurant en un pub irlandès (Scruffy Murphy's) per a joia de forasters amb ganes de gatzara i nul interès per la història de la nostra ciutat.

dimecres, 30 de maig de 2018

YABBA DABBA CLUB. Avenir 63 (1987-2000's)

 
 
 
El llegendari crit de Pedro Picapiedra quan agafava un dels seus moments d'eufòria i bramava allò de yabba-dabba-doo, va inspirar per donar nom a aquest local a Pedro Marín [1] i Sergio Crespo, els seus fundadors. S'acostaven els Jocs Olímpics i les nits barcelonines eren com una competició ferotge de locals de moda que emergien dia rere dia amb dissenys originals i trencadors.
El barri de Galvany (Universal, Mas i Mas, Boira...) era un dels centres neuràlgics on cada nit es concentrava la fanfàrria de la modernor. Va ser allà, en un dels extrems del carrer Avenir, molt a prop de Calvet, on el Yabba Dabba Club va néixer i créixer com un dels locals més singulars del barri.
Era un bar de copes, no gaire gran, als baixos d'un antic edifici. L'interiorisme proposava un disseny de ciencia ficció de Pilar Líbano amb neons i canelobres, que  incorporava unes cridaneres escultures de Meritxell Duran. Tot plegat configurava un espai a cavall entre l'estètica de Blade Runner i un museu d'autòmates.
La parròquia era diversa i s'hi podia veure, en respectuosa cohabitació, a moderns més propis d'un Satanassa amb jovent pijo de casa bé emmirallat per aquell original entorn  al mig del que consideraven el seu barri natural.
Amb els pas dels anys eren cada cop més freqüents les festes privades i no tan privades que van deixar el Yabba Dabba Club en un lloc preferent del record de la història de la gresca nocturna de Galvany.
 
 
 
[1].- Pedro Marín, el principal promotor del Yabba Dabba Club, va tenir una discreta carrera com a cantant pop en la que va destacar amb el seu tema Aire.
http://cancionesdeoro.mforos.com/977289/4345559-pedro-marin/

dimarts, 29 de maig de 2018

VILORCA. Cafeteria. Gran Via de les Corts Catalanes / Balmes (1957-1990's)

L'any 1956 la Casa Francesc Riera, amb les seves dues torretes punxegudes a la cantonada Gran Via / Balmes va ser convertida en un nou edifici, amb un coronament presidit per un pal·li, que cobria la repetida escultura corporativa de La Unión y el Fénix Español. Aquesta nova edificicació va emergir sobtadament en aquella cruïlla, que encara recordava els bombardeigs de l'aviació italiana durant la Guerra Civil.
A la part del baixos més pròxima a Gran Via, s'hi va obrir un bar-cafeteria d'interior ampli i estètica convencional anomenat Vilorca. El local era també restaurant i disposava d'un soterrani de 160 m2 ideal per a grans celebracions privades amenitzades amb música enllaunada.
Amb uns cambrers impecablement uniformats amb camisa blanca, corbatí negre i una jaca de color grana, el Vilorca era territori d'oficinistes, comercials i d'algun funcionari de l'edifici del davant, seu de l'INP, després INSALUD i més tard ICS.
Entre el personal del servei hi destacava un cambrer menut, de llenguatge castís i amb una retirada facial al Martí Galindo, que en els últims anys de l'establiment confessava als clients les seves ganes de plegar, dient-los que ja estava esperant amb candeletes la jubilació para volverme a mis madriles.
El Vilorca va aguantar fins poc després de la febre olímpica del 1992, després d'una darrera etapa en la que va abandonar el seu format històric de sempre i fins i tot es ballava salsa al soterrani. Posteriorment un restaurant-sala de festes anomenat Danzarama va ocupar aquell local.

dissabte, 26 de maig de 2018

CINE LUX. Avinguda del Jordà 1-3. (1967-1970)

Agraïments a ROBERTO LAHUERTA MELERO
 
Sala de cinema promoguda per l'empresari Bernardino Balaguer, gerent de SADIS (Sociedad Anónima de Inmuebles Sociales) amb una capacitat per a 1420 localitats que es distribuïen entre platea (986) i amfiteatre (434). Era situada entre la masia de Can Figuerola i l'Hospital Asil de Sant Rafael a la Vall d'Hebron. El projecte per construir el cinema va ser de l'arquitecte Amaro Tagarro [1].
La seva primera sessió va projectar-se el 21 de desembre de 1967 amb un programa doble: Mando perdido, un film bèl·lic ambientat a la Guerra d'Algèria amb Anthony Quinn i Alain Delon com a principals protagonistes, i la comèdia francesa El gran restaurante amb Louis de Funès.
 
*1961.- Plànol del projecte del cine Lux, en el que es pot veure l'espai que ocupava la sala. L'actual avinguda del Jordà figura aquí encara com a carrer en projecte.
 
*1967.- El primer programa doble ofert al cine Lux en un anunci publicat a les planes de La Vanguardia
 
Al Lux s'hi programaven setmanalment sessions de dues pel·lícules intercalades entre el dilluns al dimecres i el dijous al diumenge. En els primers anys fins i tot els diumenges i festius s'oferia sessió contínua des de les 11 del matí.
En els últims temps el cinema només funcionava els caps de setmana i la seva vida va ser curta. L'última sessió va tenir lloc el 20 de juny de 1970, només dos anys i mig després de la seva obertura, amb la projecció de la comèdia francesa d'Yves Robert El arte de vivir... ¡pero bien!,  i el western La furia de los 7 magníficos.
Un cop clausurat, el local va sera adaptat per a magatzem de l'empresa de productes làctics Letel. Al costat mateix de l'edifici que acollia aquest cinema hi hagué la discoteca Steel Club 68
 
[1].- Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Editorial Temporae. 2015.

dijous, 24 de maig de 2018

BANYS LA DELICIOSA. Platja de la Barceloneta. (1867-1930's)

Agraïments a RAMON VILALTA

Un dels establiments de banys més antics de la Barceloneta va ser el que es va obrir l'any 1867 per iniciativa de Tomàs Ribalta a la Platja de la Deliciosa.
Aquests banys quedaven emplaçats al final del passeig Nacional entre la instal·lació militar de defensa coneguda com la Bateria del Astillero i els tallers de les drassanes Nueva Vulcano.
El mateix Ribalta obriria al 1893 al costat de La Deliciosa els populars Banys Sant Sebastià probablement els de més anomenada de tota la història de la Barceloneta.
Inicialment els banys La Deliciosa eren populars per la seva plataforma de fusta que d'endinsava força metres dins el mar i permetia als banyistes exercitar-se en l'art de tirar-se a de cap a l'aigua.   
La pista del banys La Deliciosa es perd a finals dels anys 1930's amb l'esclat de la Guerra Civil, període en el que es van viure continuats bombardeigs a la zona 


 
*1930's.- Emplaçament dels Banys de La Deliciosa al costat dels Banys Sant Sebastià a la Barceloneta. 
 
Publicació adreçada als abonats dels banys.  
 
*1889.- Vista de la passarel·la que hi havia sobre la platja de La Deliciosa, que s'endinsava cap al mar i permetia als banyistes capbussar-se. (Dibuix de Pau Febrés)
 
*1920's/1930's.- Dues imatges dels banys La Deliciosa. Al fons es veuen les instal·lacions de les drassanes de Nueva Vulcano. (Foto: Autor desconegut)  
 
 
 
 
1930's.- Dues imatges de grups d'homes joves assidus dels banys La Deliciosa. 
 
 

diumenge, 20 de maig de 2018

STEEL CLUB 68. Discoteca. Avda. Jordà 1. (1968-1970)

Agraïments a ROBERTO LAHUERTA MELERO


Una de les discoteques perifèriques nascudes a resultes del boom d'aquest tipus de locals cap a finals dels anys 1960's, l'Steel Club 68 era situada al costat de la sala de cinema Lux, on arrenca l'Avinguda del Jordà davant de l'Hospital de Sant Rafael. al barri de la Vall d'Hebron, si bé l'entrada al local era a la part del darrera, al costat de la Masia Figuerola, entre els carrers Judea i Sinaí.
Funcionava els caps de setmana i festius i era freqüentat per joves dels barris de la zona i també pel personal que treballava als hospitals de la zona. Oferia actuacions en directe i va tenir una vida força efímera.
No hem trobat cap referència gràfica del local més enllà d'alguns inserts a la cartellera d'espectacles de La Vanguardia durant els anys 1968 i 1969. Una gran quantitat de conjunts que no arribarien a l'èxit com Su-and-So, Los Pumas, Grupo 66, Los Fugitivos, Los No, Los Amos, Ruffo y sus 4, Los Tiburones, Coalas Grup, King's Boys o Spiral-7 van actuar sobre la pista d'aquesta discoteca. Altres de més coneguts com Micky y los Tonys hi van tocar al març de 1969.
El local va ser posteriorment ocupat per magatzems de diverses empreses.

*2017.- Espai per on s'accedia a la discoteca Steel Club 68
 
*1968.- Una de les primeres actuacions en directe a la discoteca. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
 
 
*1969.- L'Steel Club 68 a la cartellera de La Vanguardia (Edició del 19 d'abril)


Micky y los Tonys, probablement l'únic grup d'èxit dels molts que van actuar al Steel Club 68.

dissabte, 19 de maig de 2018

PLAÇA D'ESPANYA. Primera urbanització. (1890's-1927)

Agraïments a ELOY FC, RAMON VILALTA, MAITE MAR i JAUME MAS


*1899.- Últims treballs de construcció de la plaça de toros de les Arenes des del descampat de la futura plaça Espanya encara  per urbanitzar. (Foto: J. Valdés)

El projecte d'Ildefons Cerdà d'urbanització del Pla de Barcelona ja preveia l'existència d'una plaça a la intersecció entre la Gran Via i l'eix Paral·lel/Creu Coberta, als límits entre Barcelona i Hostafrancs.
La construcció de la Plaça de toros de Les Arenes, inaugurada a l'any 1900, va donar un nou protagonisme a la zona i la plaça es va anar definit en dos espais centrals: un de circular centrat entre l'eix del carrer Tarragona i l'inici del carrer Creu Coberta i un altre d'allargat que donava continuïtat a la plaça seguint l'eix de la Gran Via en direcció Llobregat. 
A la banda muntanya s'hi havien establert diverses fondes i cases de menjar al costat del primer cinema Boheme, mentre que al costat mar s'hi anava format una gran esplanada, si bé hi hagueren durant un temps edificis que seguien la façana mar de la Gran Via i que serien enderrocats entre 1915 i 1918.
A la cantonada de Gran Via amb el Paral·lel hi hagué a principis del segle XX el teatre Palacio de las Arenas, que després de l'incendi de 1908 va ser substituït pel Cinematógrafo Teatro España
Aquesta ordenació inicial de la plaça va subsistir pràcticament, amb algunes petites variacions, fins a l'esclat de les obres de l'Exposició Internacional de 1929 que canviarien radicalment el disseny de la plaça i el seu entorn, tot atorgant-li definitivament una centralitat fins aleshores no consolidada. 

*1908.- Recepció oficial per la inauguració de la urbanització de la plaça d'Espanya. A l'acte hi va assistir l'alcalde accidental Francesc Puig Alfonso. (Foto: Frederic Ballell i Maymí)

*1908.- Retall del diari La Vanguardia sobre la inauguració de la urbanització de la plaça Espanya.

*1908.- Acudit publicat a L'Esquella de la Torratxa sobre la inauguració de la plaça d'Espanya. (Edició del 16 d'octubre)
 
 
*1908.- La plaça Espanya poc després d'inaugurar-se la seva primera urbanització. El cercle central era aleshores utilitzat per plantar-hi l'envelat de les festes del barri d'Hostafrancs. Es pot apreciar que encara no s'hi havien plantat els arbres. Als fons el Palacio de les Arenas que va ser destruït per un  incendi aquell mateix any.
 
 
  
*1910's.- Plànol de la Plaça Espanya on es poden apreciar les dues zones centrals. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

*1911.- El cercle central de la plaça amb alguns edificis a la banda mar de la Gran Via encara dempeus. Al fons a la dreta s'endevinen les siluetes de les torres de la Fàbrica Casaramona, actual seu del Caixafòrum.
 
 
*1913.- Una altra imatge del centre de la plaça amb l'arbrat ja consolidat. A la cantonada amb el Paral·lel, el Cinematógrafo-Teatro España havia substituït al Palacio de las Arenas.
 
*1914.- Els primers anys de la dècada van coincidir amb els de millor esplendor vegetal dels jardins situats en la zona central del costat Llobregat 
 
 
 
 
 
*1915/18.- Diverses imatges dels enderrocs dels edificis situats a la banda mar de la plaça on s'ajuntaven la Gran Via i el Paral·lel. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona)
 
La construcció de les estacions soterrades del Metro Transversal i de l'estació final de la línia dels Ferrocarrils Catalans cap al Llobregat va portar també mesos d'obres al centre i l'entorn de la plaça amb la construcció dels accesos i un templet. Les obres varen fer perdre vegetació i jardins a la plaça i les dues estacions van ser inaugurades al 1926. El 27 de maig la dels Catalans i el 10 de juny la del Metro Transversal.  
 

*1923.- Imatge aèria amb les obres a l'estació del metro transversal al centre de la plaça. 
 
*1925.- Imatge aèria de la plaça amb la nova ordenació del sector mar ja dibuixada en corba d'acord amb el projecte d'accés a l'Exposició Internacional que es celebraria a l'any 1929
  
*1926.- Últims anys de la primera urbanització de la plaça ja amb les balaustrades de les boques d'accés al metro transversal visibles al cercle central. En primer terme a la dreta es veu el templet d'accés a l'estació dels Ferrocarrils Catalans. L'enjardinament d'aquesta zona havia perdut molta vegetació respecte de la dècada anterior, tot i que hi mantenia l'avet. Les obres derivades de l'Exposició Internacional eren a punt de començar a la plaça.

*1926.- Les obres de l'Exposició en marxa amb el Palau Nacional a mig construir igual que els pavellons d'entrada. Mancava encara enlairar les dues torres venecianes i encara es poden veure les quatre columnes originals on ara hi ha la Font Màgica. A la plaça encara  no havien començat les obres de la font central de Jujol ni la nova ordenació de les voreres.

Amb l'arribada de l'any 1927 la plaça Espanya va donar per acabada aquella primera etapa de la seva urbanització. En pocs dies, la plaça fou envaïda d'un exèrcit d'obrers i màquines amb l'objectiu de donar-li la fesomia que la convertiria en la gran porta d'accés a l'Exposició de 1929. S'hi van aixecar els hotels de maó vist (entre ells l'edifici del rellotge i el número 2 que durant molts anys acolliria les oficines d'expedició del passaport) i la font monumental de Josep Maria Jujol (1879-1949), que aviat emergiria al centre de la plaça, mentre es completaven les obres dels dos pavellons d'accés a l'exposició amb les torres venecianes al centre.
 
*1928.- Activitat frenètica a les obres de la plaça Espanya per deixa-la a punt per la inauguració de l'Exposició de 1929.