diumenge, 30 de gener de 2011

ESTÀTUA DE LA VICTÒRIA de Frederic Marés. Diagonal - Passeig de Gràcia (1940-2011)


Obra de l'escultor Frederic Marès, l'efígie que simbolitzava la victòria franquista a la Guerra Civil va ser col.locada a l'any 1940 al peu del monolit-obelisc que hi ha al centre de la cruïlla entre la Diagonal i el Passeig de Gràcia.        
Acabada la Guerra Civil, un cop retirada l'escultura de la República de l'escultor Viladomat que coronava el llapis, les autoritats del nou règim varen encarregar a Marés de fer-ne una de nova dedicada als vencedors. L'escultor va proposar la que havia modelat l'any 1932, que ell mateix va considerar adequada per a emplaçar-la al peu de l'obelisc. Quan la va veure el bisbe però, li semblà una absoluta indecència perque la dona anava nua de cintura cap amunt. Aleshores Marés va esmenar l'error esculpint-li una túnica. L'indret va ser també anomemat com a plaça de la Victòria i només després de mort Franco va ser rebatejada com a plaça de Joan Carles I. El canvi de nom de la plaça va propiciar també el de l'escut que hi havia al peu del monument gravat en una placa de granit. De l'escut de l'Espanya franquista amb l'àguila de rigor es va passar a l'escut de la Monarquia. 
L'aplicació de la Llei de la Memòria Històrica va permetre finalment enretirar l'escultura el dia 30 de gener de 2011. L'estàtua de Marés va ser dipositada a les dependències municipals a l'espera de passar a formar part del fons museístic històric de la ciutat. 
Curiosament, els setanta anys que l'escultura va presidir el lloc es reparteixen equitativament en anys en vida de Franco (35) i anys de transició i democràcia ja amb el dictador mort (35).

dissabte, 29 de gener de 2011

LA FONT DE L'AURORA. Jardinets de Gràcia. (1929 -1933)

*1929. El grup d'escultures que componien la Font de l'Aurora al capdamunt dels jardinets de Gràcia. (Foto: Arxiu Municipal del Districte de Gràcia)

Conjunt escultòric obra de Joan Borrell i Nicolau (1888-1951) inaugurat el dia 13 de juliol de 1929, quan es va recuperar aquest espai verd que havia existit anteriorment però que el 1909 havia estat eliminat.  
La Font de l'Aurora estava integrada per un conjunt d'escultures d'inspiració clàssica i mitològica, que servien de portal d'entrada a la vila de Gràcia i tancaven l'ultim tram del passeig de Gràcia. L'obra evocava l'Aurora, el Sol i la Lluna mitjançant diverses d'imatges que emergien de les aigües de la font sobre unes quàdrigues i, tot plegat, sota la presència de la figura de la deesa Minerva esculpida en marbre dempeus sobre una nau. Completàven el conjunt quatre columnes corínties sobre les que hi havien dues àguiles amb les ales desplegades i altres dues disposades a arrencar el vol.


 *1930.- Dues imatges més de la font davant la Casa Fuster. (Fotos: Carles Fargas AFCEC)

El 1933 el monument va ser desmuntat i algunes de les peces que el componien, després de romandre als magatzems municipals, van acabar tenint destins diversos. La quàdriga va anar a parar als jardins del Turó Park (just al costat de l'entrada que hi ha a la cantonada Ferran Agulló-Josep Bertrand); les àligues que coronaven les columnes són al Picnic de les Àligues a les muntanyes de Montserrat del zoològic del Parc de la Ciutadella, i a la deesa Minerva se la pot veure des de fa uns anys al peu de l'edifici de l'Institut Cartogràfic de Catalunya, al final del carrer Lleida a Montjuïc.
De tot allò, avui als jardinets de Gràcia només hi queda la base de l'antiga font on hi ha el brollador.

dimecres, 26 de gener de 2011

TEATRO LÍRICO-SALA BEETHOVEN (1881-1900)


Inaugurat el dia de Sant Jordi de 1881, el Teatro Lírico era situat al carrer Mallorca entre el Passeig de Gràcia i Pau Claris. L'edifici, obra de l'arquitecte Salvador Vinyals, s'aixecava sobre els terrenys dels antics Jardins dels Camps Elisis on anys enrera hi havia hagut el teatre del mateix nom. Era envoltat d'un ampli jardí amb un cafè-restaurant i un curiós edifici en forma de torre en el que s'hi ubicava una estació metereològica. El seu nom oficial era Teatro Lírico-Sala Beethoven, en homenatge al compositor sord, que tenia una escultura en el recinte, a la que uns anys després se n'afegí una altra de Wolfgang Amadeus Mozart.
La construcció del Lírico havia estat una iniciativa de l'empresari i financer Evarist Arnús, encaparrat en construir un auditori per a concerts de música en l'emergent barri de l'Eixample, capaç de donar prestigi a la ciutat. Però, a la vegada, disposar d'un teatre d'aquelles característiques suposava també per al seu promotor una garantia comercial molt rendible, que li permetia controlar les festes i l'activitat social de l'alta burgesia de la ciutat i disposar d'un recinte per desenvolupar tota mena de contactes i negocis.

 
*1882.- Dues imatges del Teatro Lírico-Sala Beethoven: L'entrada principal del carrer Mallorca i el vestíbul d'accés.

L'interior del teatre era extraordinàriament luxós i elegant amb butaques molt còmodes i un sostre pintat per Francesc Soler i Rovirosa. Podia aplegar fins a 2.000 persones de les quals 850 ocupaven la platea. Se'l considerava el millor teatre de la ciutat després del Liceu.
El concert d'inauguració va ser dirigit pels mestres Bonaventura Frigola i el francès Jules Massenet. Va incloure un seguit de peces del propi Massenet (Marxa solemne, Le roi de Lahore i Scènes pintoresques) a més de la Sisena Simfonia de Beethoven. Al llarg dels seus 19 anys de vida el local es va especialitzar en música i teatre musical (òpera i sarsuela especialment).

*1882.- Vistes interiors, des del pati de butaques (a dalt) i dess de l'escenari (abaix) d'aquest esplèndid teatre que destacava per la seva sumptuositat i elegància. 


El 1881 s'hi va estrenar l'òpera Carmen de Georges Bizet. Noms famosos com Sara Bernhardt, Maria Barrientos o Julian Gayarre varen triomfar sobre l'escenari del Lírico. Durant l'Exposició Universal de 1888 va acollir nombrosos balls, sopars i celebracions.
El teatre va tancar les seves portes el 31 d'octubre de 1900.  El terreny va ser venut i malgrat algun intent inicial de reaprofitar els seus elements arquitectònics i decoratius per bastir un nou teatre municipal, finalment la idea fou descartada. El petit edifici de l'estació metereològica va ser desmuntat i es va reconstruir al Parc de Ca l'Arnús a Badalona on encara avui es pot veure.

*1892.- L'any 1883 Evarist Arnús va fer construir aquest petit edifici de l'estació metereològica al costat del Teatro Lírico.

dimarts, 25 de gener de 2011

CÚPULA VENUS. Teatre-Cabaret (1979-1985)

 

Situada en el pis més alt de l'edifici del vell Teatre Principal de la Rambla, la Cúpula Venus va ser un espai teatral alternatiu que va engegar a finals de la dècada dels setanta i va sobreviure fins a mitjans dels vuitanta. Alternava els espectacles de cabaret amb representacions teatrals i musicals.
A la Cúpula Venus van triomfar artistes inoblidables com Christa Leem, stripteuse de la progessia per excel·lència i musa del poeta i artista Joan Brossa, que a l'any 1977 va protagonitzar el primer striptease televisiu de la història del país al programa del circuit català de TVE Mirador.
Altres figures de l'escena teatral, que amb el pas dels anys també es consagraren, varen fer les seves primeres passes a l'escenari de la Cúpula Venus: Pepe Rubianes, Loles León, Oriol Tramvia, Joan Gimeno, Ángel Pavlosky o Xus Estruch, amb el seu divertit espectacle La Peixatera, en són alguns.
Avui l'espai de la Cúpula Venus continua existint vinculat al veí Club de Billar Monforte, un dels més antics del país. El teatre-cabaret va desaparèixer. Ocasionalment l'espai s'ha utilitzat per acollir-hi festes privades, presentacions de llibres, performances i algun concert.

 
Alguns dels espectacles presentats a la Cúpula Venus:

*1979: Travessa deserts, de  Carles Reig, Col·lectiu Ignasi Iglesias dirigit per Santi Sans.
*1979: El cuplet boig. Grup Roba Estesa
*1980: No vols tassa? Tassa i mitja, Grup Roba Estesa i Oriol Tramvia.
*1981: Viatge de nuvis (cabaret arrevistat), La Trup 69.
*1982: I Colombaioni (Els pallassos de Fellini).
*1983: Pay-Pay, de Pepe Rubianes
*1983: Més dificil encara!. Teatre de La Lluna 
*1983: Swing Núria Swing amb Núria Feliu 
*1984: Para vosotros con amor amb Christa Leem i Carmen Wernoff
*1984: El comisario Jou en el Catch. dirigit per Ferran Rañé
*1985: Nits d'astrologia, hipnosi i mentalisme amb Pere Paulí, Sterel i Babakar Limbo.
*1985: Concierto de familia de Carmelo Seyes

*1984.- Els stripteases de Christa Leem eren especials i no tenien res a veure amb l'estètica convencional d'aquests espectacles eròtics.

diumenge, 23 de gener de 2011

BALUARD DEL REI. (Segle XV-1890)

*1865.- El Baluard del Rei vist des de la muntanya de Montjuïc amb el port i el barri de la Barceloneta al fons (Foto F. Frith)

*1890.- Una vista del baluard que sobresortia en direcció a Montjuïc des de la linia de la muralla (a l'esquerra de la foto) contigua a la Porta de Santa Madrona. (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona)


El Baluard del Rei, també anomenat del Mar, era situat a l'extrem de la Muralla del Mar més proper a Montjuïc, adossat al recinte de les Drassanes. En aquell, indret, on avui hi ha la plaça de les Drassanes (popularment coneguda com la plaça del carbó) i l'inici de l'avinguda del Paral.lel, aquesta construcció fortificada era l'angle de la muralla, que abandonava la línia de mar i girava en direcció cap a l'interior. Com en tot recinte emmurallat, el baluard formava un sortint de la linia de la muralla que permetia una millor defensa de la ciutat en cas d'atac exterior i era el lloc ideal per concentrar les peces d'artilleria. 
Fou enderrocat l'any 1890 quan ja feia dos anys que el monument a Colom presidia el port de Barcelona. Com sigui que el monument al descobridor d'Amèrica for aixecat el 1888 en ocasió de l'Exposició Universal, és possible veure algunes fotografies del Baluard del Rei amb el monument al fons. De fet, l'eliminació d'aquesta construcció va servir per obrir fins al mar l'avinguda del Paral.lel.

*1862.- Una de les fotografies més antigues que es coneixen del Baluard del Rei, amb un rieral d'aigues residuals en primer pla i la Porta de Santa Madrona al fons. (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona)

*1863.- Vista de la muralla de les Drassanes des de la costa del Morrot. Al centre de la imatge es pot veure la porta de Santa Madrona i a la dreta el Baluard del Rei. El mar arribava aleshores fins a la mateixa muntanya de Montjuïc formant un penya-segat. (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona).

*1890.- El Baluard del Rei comença a ser enderrocat. El tram en obres que es veu en primer terme correspon a l'actual passeig de Josep Carné. Al fons, es pot veure la silueta del cim del monument a Colom entre les edificacions interiors del baluard. (Foto: Joan Martí. Arxiu Fotogràfic de Barcelona)

*1870.- El Baluard del Rei, al fons després de les Drassanes, vist des de l'indret que actualment ocupa el Portal de la Pau i l'embarcador de les golondrines. (Foto: Joan Martí. Arxiu Fotogràfic de Barcelona)

*1873.- Plànol de les Drassanes realitzat per Juan Gaya. En groc el Baluard del Rei.

dissabte, 22 de gener de 2011

PANOT DE LES ROSES.

 
 
 

Entre els models de panot que al llarg del temps han anat cobrint les voreres de Barcelona, n'hi ha un, el de les roses, que avui podem donar pràcticament per desaparegut.
Igual que el panot de la flor (sens dubte el més característic de la ciutat), el de les roses era de clara inspiració modernista, i va ser un dels primers que es van emprar per decorar les voreres dels carrers de l'Eixample.

Models de panot hidràulic de la Casa Escofet emprats avui en els carrers de Barcelona. El de les roses ja no hi és. (Cliqueu per agrandir).

Fent un exercici extrem d'observació encara n'hem pogut trobar alguns, que s'han salvat del pas del temps i de les renovacions de voreres. Probablement perque ocupen l'espai més pròxim a les façanes on generalment no hi afecten les obres de reparació d'avaries de les conduccions soterrànies dels subministres, i també perque, miraculosament, el tram de carrer no ha estat mai objecte de una reforma a fons de les voreres. Però el que podem assegurar és que aquest tipus de panot ja ni s'utilitza ni es reposa.
Si passeu pel carrer Diputació 51-53 (vorera muntanya), entre Calàbria i Rocafort, podreu veure encara algunes peces, majoritàriament malmeses i amb el dibuix ja poc marcat, de panots de les roses

Dos grups de panots de les roses dels poquíssims que encara es poden veure a les voreres de la ciutat.

FRONTÓ CONDAL. Rosselló-Balmes (1896-1924)

*1902.- La façana del Frontó Condal amb les tanques de vies del tren del carrer Balmes en primer terme. (Foto: Arxiu Huertas)

Inaugurat el dia de la Mercè del 1896, el Frontó Condal va ser el de més anomenada de la Barcelona de començaments del segle XX. Era situat a la cantonada entre els carrers Rosselló i Balmes, davant de les vies del tren, en el mateix lloc que avui ocupa la Universitat Pompeu Fabra. 
L'edifici era obra de l'arquitecte Francesc Rogent (1861-1898). Amb una pista de 68 metres de longitud va ser un dels frontons coberts de més llargària construits. Tenia una coberta amb una gran claraboia que permetia l'entrada de llum natural, frontis de pedra i un aforament de 6.000 espectadors, distribuits en quatre graderies (peu de pista i tres pisos), que discorrien paral·lelament a la façana del carrer Rosselló. Rera l'edifici hi havia un ampli jardí i en el vestibul un elegant saló-cafè. Allà hi tenia la seva seu la Real Sociedad de Sport Vasco de Barcelona, que gestionava el frontó i fomentava l'afició a l'esport de la pilota basca a Barcelona.
Aquesta instal·lació va acollir també, de forma ocasional, combats de boxa, esgrima i lluita grecoromana fins a la seva clausura el 1924.
El Mundo Deportivo en la seva edició del dia 2 d'abril de 1924 publicava en portada "Ayer 1º de Abril, comenzó el derribo del hermoso Frontón Condal, grandioso edificio orgullo de Barcelona y que para vergüenza de la afición se deja deoaparecer. No entremos en detalles del asunto. que nos llevaría por derroteros que queremos evitar. Digamos solamente que no hay derecho, que por quienes debían, se deje desaparecer el Frontón Condal único en el mundo".
El 1926 els jesuïtes, que van comprar el solar, hi van instal·lar l'Institut Comercial Immaculada en un nou edifici que a l'any 1953 va ocupar el Forum Vergés. 

*1912.- Una vista de l'interior del Frontó Condal

*1924.- L'edifici del Frontó Condal durant les obres d'enderrocament. (Foto: Josep Brangulí) 


*1925.- El solar resultant de l'enderroc del Frontó Condal vist des del carrer Rosselló. Al fons es pot veure el perfil de la Casa Trinxet i a l'esquerra els edificis del carrer Balmes. 

dijous, 20 de gener de 2011

LA MURALLA DEL MAR (1427 - 1881)

*1850. La muralla del mar al seu pas per davant de l'antic convent de la Mercè (actual Capitania General) amb el pont d'accés que travessava per sobre del carrer Sota Muralla. Al fons, les Cases d'en Xifré. (Gravat d'Onofre Alzamora)


Entre 1427 i 1475 Barcelona va aixecar la seva fortificació marítima per protegir-se de l'arribada de pirates a la ciutat. Era la coneguda muralla del mar, una barrera de pedres  que arribava des de l'actual plaça d'Antonio López fins a les Drassanes i el Baluard del Rei, tot connectant amb els altres trams de muralla terrestre fins encerclar la ciutat.
L'any 1834 el capità general Ramon de Meer y Kindelán la va fer eixamplar i ampliar després de l'enderroc del convent gòtic de Sant Francesc, que havia estat propietat del duc de Medinaceli, al qual es va dedicar una plaça en aquell indret. Al mateix temps, l'espai obert contigu a la muralla va ser empedrat i il·luminat fins esdevenir un autèntic passeig.
La barrera de pedres que componia la muralla va ser eliminada entre els anys 1873 i 1881 per donar pas uns anys després al passeig de Colom. El servei de defensa que feia aquella vella muralla havia quedat obsolet amb els moderns procediments d’estratègia militar. La desaparició de la muralla del mar va permetre també la connexió de la ciutat amb el barri pescador de la Barceloneta que fins aleshores era territori aillat fora dels murs que protegien la ciutat.  



*1860/1870.- Fotos: Joan Martí i Centelles. Arxiu Fotogràfic de Barcelona

*1855.- El carrer Sota Muralla amb les escales per pujar al passeig situat sobre la muralla. Al fons la muntanya de Montjuïc.

L'any 2007 es va iniciar la construcció d'una promoció immobiliària, al costat de l’antiga estación de Rodalies, que va comportar la redescoberta del Baluard de Migdia i d’un tram de la muralla del mar. Aquest fet va generar un ampli moviment ciutadà en defensa de la seva conservació. L’ajuntament va prometre inicialment (maig de 2008) construir un circuit arqueològic per preservar la total visibilitat del Baluard de Migdia, que el convertiria en un indret d'interès turístic i facilitaria la interpretació històrica del conjunt.
No obstant, un cop presentat públicament el projecte definitiu, la modificació va ser mínima i, tot i que l'Ajuntament va voler salvar la muralla i el Baluard de Migdia, ambdues troballes van quedar enfonsades i una petita plaça interior només permet la visió d’aquell del conjunt històrico-patrimonial, des del pàrquing dels nous edificis, a través d’una mena de peixeres semi-transparents.

*1878.- La muralla del mar en fase d'enderrocament prop de l'actual plaça d'Antonio López. Al fons es poden veure, a l'esuqerra l'antic convent de Sant Sebastià i darrere el Palau de la Llotja. A la dreta les cases dels porxos d'en Xifré. (Dibuix de Lluis Rigalt, datat del mes de maig de 1878).
 

dimarts, 18 de gener de 2011

HOSPITAL MILITAR. Carrer Tallers (1840-1943)

*1910. Cantonada dels carrers Valldonzella i Tallers amb l'edifici de l'Hospital Militar

Segur que més d'un passejador compulsiu, d'aquests que gaudeixen caminant per Barcelona i s'aturen en els petits detalls, s'haurà preguntat alguna vegada perquè una via tant estreta com és carrer Tallers, caminada en direcció Rambla-Universitat, s'eixampla tant en el seu últim tram formant la plaça Castella, un rectangle envoltat per un conjunt d'edificis menys antics amb una església al bell mig. La resposta és força fàcil. La plaça Castella és el resultat d'una de les primeres intervencions urbanístiques del franquisme a Barcelona, la que va fer desaparèixer l'antic Hospital Militar del carrer Tallers.
De fet, el primitiu carrer Tallers des del de Valldonzella fins a la seva sortida a la plaça Universitat era tant estret com la resta. En l'antic número 77 s'aixecava l'Hospital Militar.
L'edifici provenia del segle XVIII quan fou construit per allotjar-hi el convent dels Pares Paüls de la Missió. A conseqüència de les desamortitzacions va esdevenir primer fàbrica de tabacs i des de 1840 Hospital Militar. Era de planta rectangular i de quatre alçades sobre la planta baixa. A finals del segle XIX podia acollir fins a 800 malalts. Durant la dictadura del general Primo de Rivera hi va haver un primer intent de susbtituir-lo a causa de les pèssimes condicions d'higiene que patia. No obstant, va romandre dempeus durant tot el període de la República.

*1936.- Una de les entrades a l'Hospital Militar del carrer Tallers. (Foto: Pérez de Rozas)

Acabada la Guerra Civil els vencedors van consagrar-lo el dia 5 de febrer de 1939 en un acte de gran solemnitat presidit per les autoritats eclesiàstiques, que La Vanguardia de l'època comentava així: "Una solemne función religiosa, que con tonos de emocionante sencillez cerró el paréntesis antirreligioso y ateo de 30 meses de dominación soviética, devolviendo al ambiente del vetusto edificio el aire de cristiana caridad que centenariamente se había respirado siempre en este Centro Oficial". En els mesos següents i durant un parell d'anys l'edifici va servir per atendre presoners rojos destacats a batallons de treballadors que havien resultats ferits o malalts. Oficialment se'l coneixia com a Depósito de Prisioneros de Guerra de Tallers.
El desembre de 1942 l'hospital va quedar clausurat i tots els interns i el material sanitari va ser traslladat al nou Hospital Militar de Vallcarca. Tot seguit, la titularitat de l'edifici va ser recuperada per l'administració municipal, que va convocar un concurs públic per enderrocar-lo. L'única dependència que es va salvar de la piqueta va ser la capella barroca decorada pel pintor francès establert a Barcelona Joseph-Bernard Flaugier (1757-1813). De l'espai resultant en va sortir una plaça rectangular, inaugurada el 12 d'octubre de 1943, que l'ajuntament franquista va batejar com a Plaza Castilla, nom que s'ha mantingut fins avui.  

*1915.- Vista del pati interior de l'Hospital Militar del carrer Tallers. Una petita part del claustre va ser conservada i avui és el pòrtic de l'església que s'aixeca al bell mig de la plaça Castella. 

 
 
*1940's.- Tres imatges de les instal·lacions de l'Hospital Miliar a l'antic Convent dels Pares Paüls, abans del seu enderroc. En totes elles es pot veure l'església conservada actualment a la plaça Castella i a la més inferior el Dispensari Antituberculós de Josep Lluís Sert a l'esquerra de la imatge.

dilluns, 17 de gener de 2011

SEPU. (1935-2000)


La Sociedad Española de Precios Únicos (SEPU) va obrir els seus primers magatzems a Madrid l'any 1934 i només un any després, el 26 de març de 1935, ho feia també a l'actual número 120 de la Rambla dels Estudis. El negoci es va instal·lar al solar contigu al Palau Moja, propietat del marquès de Comillas, que ocupava els terrenys on anteriorment hi havia els jardins del palau. Era un edifici modest amb només planta baixa i un pis que quedava tancats per l'extrem oposat al Palau Moja amb una elegant lògia amb dues grans columnes corínties, obra d'Antoni Rovira. La superficie de prop de 2.500 metres quadrats va permetre acollir-hi un dels magatzems més populars de la història de la Rambla.

*1937.- El Sepu en temps de guerra amb la bandera catalana i un gran cartell cridant a la formació d'un Exércit Popular.

En els seus anys inicials l'estratègia comercial consistia a oferir molts productes al mateix preu. Amb aquesta política el Sepu va esdevenir ben aviat una amenaça pels petits comerços. L'esclat de la Guerra Civil va trencar però, aquells optimistes començaments i la façana del local va arribar a ser utilitzada amb finalitats propagandistiques per part del bàndol republicà.
Els magatzems varen reprendre la seva activitat un cop acabada la Guerra Civil. En els primers mesos posetriors a l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat les instal·lacions del Sepu van ser utilitzades per Auxilio Social. 

*1939.- El Sepu ocupat per Auxilio Social, l'organització falangista encarregada de donar aliments i suport als desvalguts. (Foto: Albert Louis Deschamps)

Aviat es consolidaren com els més populars de la Rambla, després que El Siglo havia desaparegut durant la República a causa d'un inesperat incendi.  Inicialment adreçats a les classes mitjanes van anar recalant progressivament en economies familiars més discretes a les que s'oferien fonamentalament productes de vestir, perfumeria i articles de cuina per a la llar a preus molt competitius.

*1953.- Anunci del Sepu amb tota mena d'ofertes i oportunitats (Cliqueu per ampliar)

En la lògia que s'aixecava a la part muntanya de la seva primera planta, s'hi col·locava durant les festes nadalanques un dels Reis Mags, que saludava els nens que passejaven per la Rambla assegut entre les dues columnes i convenientment  il·luminat.
L'eslògan que va fer famosos aquests magatzems va ser aquell tan escoltat de... Quien calcula compra en Sepu. Van ser també els primers que varen disposar d'escales mecàniques. 
L'empresa va abandonar el local al setembre de 2000 i, tot i que inicialment es va proposar l'enderroc de l'immoble i la construcció d'un hotel, finalment es va conservar l'edifici, que va acollir després altres botigues comercials i un restaurant al jardí-terrassa. El Sepu però, va passar a millor vida quedant només en el record.
 

dissabte, 15 de gener de 2011

BIKINI. Sala de festes. Mini-Golf. Discoteca (1953-1990)

Agraïments a XAVIER SIMÓN

*1953.- Entrada original al recinte de Bikini. (Font: Cuadernos de Arquitectura)

*1953.- Vista de la terrassa i el mini-golf  (Font: Cuadernos de Arquitectura)

*1953.- La bolera era una altra de les atraccions de Bikini  (Font: Cuadernos de Arquitectura)

Considerada com una de les sales més emblemàtiques de la part alta de la Diagonal durant un llarg periode de la segona meitat del segle XX, l'històric Bikini va ser inaugurat l'any 1953 i durant el seus 37 anys de vida va tenir una existència marcada per diferents etapes. Tenia entrada per la Diagonal i ocupava l'illa triangular delimitada també pels carrers Anglesola i Numància.
Quan es va obrir el propietari de la sala va voler recrear un ambient propi dels locals americans, incorporant-hi dos elements novedosos i trencadors com eren un mini-golf i una bolera. El conjunt es va edificar sobre un projecte de l'arquitecte Julio Chinchilla Ballesta.

*1953.- Interior de la sala de festes. (Font: Cuadernos de Arquitectura)

*1953.- Plànol de la planta del recinte. (Font: Cuadernos de Arquitectura)

*1953.- Les pistes del mini-golf van ser un dels principals reclams del local. (Font: Cuadernos de Arquitectura)

Durant els anys cinquanta Bikini va competir amb els dos gran balls veins a l'altra banda de la Diagonal:  Rosaleda i El Cortijo, que continuaven essent freqüentats per l'alta societat barcelonina. Els balls de saló amb orquestra eren el pa de cada dia, però Bikini desprenia des del primer dia una atmosfera innovadora en relació als altres locals d'aquella zona, que no van sobreviure als anys seixanta. Justament fou aleshores quan la "discoteca del mini-golf" va adquirir un major protagonisme. Novetats de la societat de l'època com el llançament al mercat del Seat 600, o la presentació de nous ritmes i balls com la yenka o el twist van tenir a Bikini com a sala amfitriona d'aquests events.

*1953.- Els primers anys de Bikini no tenien res a veure amb els ambients de discoteca de després. Així es divertia la clientela la nit de cap d'any celebrant l'arribada del 1954. (Foto: Arxiu La Vanguardia)

*1955.- Fragment d'un article de Manuel Robert publicat a la revista Distinción en el que descriu, en un to gairebé poètic, l'atmosfera que envoltava el Bikini dels primers anys.


*1964.- La cantonada Anglesola-Diagonal. Darrera d'aquests murs i d'aquesta torreta hi havia Bikini. L'entrada era per l'accés que es veu sota el triangle de la catenària del tramvia. (Foto: Arxiu La Vanguardia)


*1970's.- Vista general del circuit de mini-golf. En primer terme a la dreta el carrer Anglesola, al fons la Diagonal.

Avui està generalment acceptat que el nom de biquini, amb el que coneixem els entrepans calents de pernil amb formatge, té el seu origen en el fet que fou precisament el Bikini el primer lloc de Barcelona on es servien aquest tipus d'entrepans -aleshores anomenats croque-monsieurs-. Arribaren a ser tant típics que la gent demanava "un entrepà com aquells que fan al Bikini", de manera que se'ls va acabar coneixent amb el nom de la sala.
Amb l'arribada dels anys setenta la sala va ser objecte d'una renovació a fons per posar-se al dia. L'ambient discoteca s'havia ja consolidat com el propi i preferent de la sala i la presència del punxadiscos, convenientment instal.lat en la seva cabina -que ocupava l'antic escenari de l'orquestra-, formava ja part del decorat. La bolera va ser suprimida i també la pèrgola. Això va permetre incorporar una segona pista de ball. La marca gràfica també es va modernitzar i va quedar simplificada amb les tres consonants (BKN) del nom del local.

*1978.- Una vista del minigolf de Bikini. (Foto: Arxiu La Vanguardia)

Amb aquests canvis el Bikini va començar a socialitzar-se i amb l'arribada de la democràcia al país va ser freqüentat per un públic molt més heterogeni, la qual cosa tenia els seus punts forts i febles. El cert però, és que a començaments dels vuitanta, la sala palesava una inequívoca decadència, havia arribat a programar espectacles eròtics de gran vulgaritat i música d'ínfima qualitat. Calia un cop de timó per recuperar-la i tornar-la a dotar de la personalitat que havia tingut anys enrere. L'arribada el 1985 de Turmix -amb Kike Anzizu i Xefo Guasch- que es va fer càrrec de la gestió de la sala, va aconseguir rehabilitar el local, que novament va canviar el logotip recuperant l'original, i sobretot va fer una aposta decidida per la modernitat amb programació periòdica de concerts i festes. Els ritmes llatins i la salsa van ocupar també una de les dues pistes. Fins i tot, els diumenges al matí s'habilitava com a  discoteca infantil.   
L'última nit de l'històric Bikini va ser la del 10 de gener de 1990. Després el recinte fou enderrocat. Un nou gran edifici, similar a un gratacels horitzontal, va acollir l'Illa Diagonal i el carrer Anglesola va quedar com un dels passadissos interiors del centre comercial. Un anys després un nou Bikini fou aixecat al carrer Deu i Mata.

El punt groc indica la ubicació exacta de Bikini en una guia de carrers dels anys cinquanta

*1988.- Vista aèria del solar avui ocupat pel centre comercial L'Illa Diagonal, sobre el que s'ha marcat en vermell l'àrea que ocupava la discoteca i minigolf Bikini.


*1989.- L'entrada al Bikini en la seva última etapa, que va recuperar el logotip original del local. (Foto: Albert Ramis)

Anecdotari històric:

Carmen Polo de Franco, esposa del dictador, va organitzar al Bikini una de les seves tradicionals merendolas amb motiu d'una visita a Barcelona del generalísimo.

Els Reis Juan Carlos i Sofia havien ballat sobre la pista del Bikini quan eren nòvios.