diumenge, 16 de febrer de 2020

RESTAURANT GALA. Via Augusta 112. (1966-1990's)

 
 
*1966.- Primers anuncis del restaurant Gala insertats a la premsa poc després de la seva obertura (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
 
Restaurant obert a l'any 1966 a la Via Augusta cantonada amb el carrer Lincoln, molt a prop de la Plaça Molina. 
L'establiment formava part del grup de restaurants selectes i distingits de la part alta de la ciutat i així era anunciat a la publicitat de l'època. Disposava de viver propi de llagostes i les seves mariscades eren força valorades entre les classes benestants que el freqüentaven. 
 
*1966.- L'edifici de l'Hotel Gala Placidia, als baixos del qual hi havia el restaurant Gala.
 
El local formava part de l'Hotel Gala Placídia, un immoble començat a construir al 1965, segons un projecte de l'arquitecte Jordi Adroer amb acabats ceràmics de Joan Vila-Grau i Jordi Aguadé.  L'hotel disposava de 28 suites que s'anunciaven com ideals per a homes de negocis. La seva façana s'estenia fins al numeros 33 i 35 del carrer de Lincoln. La seva inauguració es va produir al maig de 1966. 
El 1990 l'hotel i el restaurant van canviar de titulars passant de Lincoln S.A. a mans d'Ajhoury Desarrollos Turísticos, S. A. i cap a mitjans de la dècada l'edifici es va reformar i rehabilitar per deixar de ser hotel i construir-hi pisos.
 
*1984.- Als anys 1980's Gala proposava plats de nova cuina basca.
 
*1990's.- Targeta del Restaurant Gala i l'Hotel Gala Placídia corresponent a l'última etapa d'aquests establiments.

 
El mateix local on hi hagué del restaurant Gala va ser ocupat a partir de mitjans de la dècada dels 1990's per diverses pastisseries que també incorporaven serveis de càtering. Al 1996 s'hi va instal·lar Mos, que el 2006 va passar a ser Bocí i actualment (2020) hi ha la pastisseria Dolç.


 

RED SUN. Sala de festes. Castillejos 283. (1976-1977)



Sala de festes situada al barri de la Sagrada Família de la que es tenen les primeres notícies cap a les acaballes del 1976, un any després de la mort el dictador. La seva existència amb aquest nom va ser força efímera, tot just una temporada i a finals de 1977 el local va ser remodelat i reinaugurat com a Discoteca Marco Polo.
En el cartell habitual del Red Sun hi va figurar la súpervedette transexual d'orígen italià Dolly Van Doll, després de passar per locals del Raval com el Cabaret Gambrinus i Barcelona de Noche, i anys abans de triomfar al Belle Èpoque del carrer Muntaner.
Un altre habitual del cartell d'aquest local era el cantant català Josep Guardiola, que un any abans havia gravat un primer himne del RCD Espanyol,  i començava a enfilar la recta final de la seva carrera.
Els programes del Red Sun es completaven amb alguns espectacles eròtics i de music-hall.
 

Dolly Van Doll i Josep Guardiola.
 
*1976.- Anunci del Red Sun a la cartellera de la Vanguardia.

divendres, 14 de febrer de 2020

MARCO POLO. Discoteca. Castillejos 283. (1977-1981)

Agraïments a JORDI SERRANO


*1978.- Enganxina de la discoteca Marco Polo. (Font: Col·leccio privada de Jordi Serrano)

Local situat al barri de la Sagrada Família, pròxim a l'Hospital de Sant Pau. Va succeir a la sala de festes Red Sun als baixos del número 283 del carrer Castillejos, entre Provença i Rosselló. Marco Polo s'ajustava més al patró convencional de discoteca que el seu predecessor, si bé s'anunciava com un local d'alterne amb gran presència femenina. Va entrar en funcionament cap a finals de 1977, tot i que els anuncis insertats a la cartellera de la premsa periòdica parlaven sovint d'inauguració. Obria totes les tardes a partir de les 6 i els dimecres l'animador Josep Gabarró hi presentava els anomenats Miércoles Marco-Locos.
No va tenir gaire recorregut, al 1981 va canviar de nom per transformar-se en la Discoteca 81 i un any més tard s'anunciava com a Maxim's 82 amb format de pub-cocteleria.

*1978.- Retall publicat a la cartellera d'espectacles de La Vanguardia a finals de març d'aquell any. Malgrat que anunciva una inauguració ja feia mesos que el local funcionava amb el nom de Marco Polo.  

dimecres, 12 de febrer de 2020

MOSTRA D’ART NOU. MAN74. Escultures amb automòbils a la Rambla de Catalunya (1974)


*1974- Diputació / Rambla de Catalunya. Dos Seats 133 rampants davant el Gran Hotel Calderón. (Foto: Eduard Olivella / AFB)

A l'estiu de 1974 la Rambla de Catalunya es va omplir d'unes curioses escultures protagonitzades per carrosseries d’automòbils intervingudes per una vintena d'artistes catalans del moment, que van donar una imatge diferent i singular als trams de passeig d’aquesta cèntrica via. L'exposició es concentrava bàsicament a la part baixa del passeig central entre Aragó i Gran Via.
Les obres apareixien escampades entre els til·lers del passeig i varen provocar la sorpresa de més d'un vianant poc acostumat a aquesta mena de manifestacions artístiques durant el franquisme.
 
*1965.- Amèlia Riera
 
L'artista que va promoure aquesta exposició va ser la pintora i gravadora barcelonina  Amèlia Riera i Toyos (1934-2019), una de les promotores de la MAN (Mostra d'Art Nou), que en la seva edició de 1974 presentaria aquesta proposta artística al carrer. 
L'empresa automobilística espanyola SEAT hi va tenir també una presència important. Les carrosseries exposades eren gairebé totes del seu model Seat 133, un utilitari de format petit que venia a substituir l'històric 600, de la mateixa manera que el model 127 havia succeït a l'antic 850. SEAT va aprofitar que havia presentat el model en el darrer Saló de l'Automòbil per donar a la MAN les carrosseries per a l'exposició i així afavorir la popularitat del seu nou producte. Gràcies a l'excel·lent tasca de recerca realitzada per l'historiador Ferran Pujol i Querol hem pogut disposar de les fotografies que Eduard Olivella va realitzar durant aquest event i d'alguns detalls dels mateix [1].
 
*1974.- Algunes de les obres exposades a la Rambla de Catalunya. A l'última s'hi pot apreciar la signatura de Joan Hernàndez Pijoán. (Fotos: Eduard Olivella / AFB)
 

A la mostra no hi va faltar tampoc un Dodge Dart, l'únic automòbil de format americà, fabricat a Espanya per Barreiros, que recordava a molts dels vianants que presenciaven la mostra al cotxe en què Luis Carrero Blanco havia mort en atemptat l'hivern anterior.
Una lleganda urbana, que no hem pogut confirmar, sosté que l'obra dissenyada per Jordi Pericot evocava l'execució a la Presó Model del jove anarquista Salvador Puig Antic només feia uns mesos, i per aquest motiu va ser censurada sense poder exposar-se a la Rambla de Catalunya.
La mostra va estar plantada durant els mesos de juliol i agost d'aquell últim any sencer amb el dictador encara viu. Els artistes que hi varen participar foren:
 
Joan Vilacasas,
Evarist Vallès
Romà Vallès
Valbuena
Joan Josep Tharrats
Gerard Sala
Albert Ràfols-Casamada
Jordi Pericot
Parets
Joan Hernández Pijuan
Sebastià Forné
Claret
Armand Cardona Torrandell
Carbó Bechtold
Bosch Cruañas
Rafael Bartolozzi
Francesc Artigau
Eduard Arranz Bravo
Daniel Argimon i Granell
Amèlia Riera
 
 
 
[1].- Pujol i Querol, Ferran. Amèlia Riera sota la mirada d'Eduard Olivella. 2018.
Article disponible al web de la Biblioteca de Catalunya.

dimecres, 5 de febrer de 2020

MURAL BARCELONA de Josep Maria Subirachs. Estació Barcelona-Sants (1979-2006)



No són poques les obres de l’escultor Josep Maria Subirachs (1927-2014) que han anat desapareguent del paissatge urbà de Barcelona en els últims anys. Una d’elles és el fris-mural que va dissenyar per a un dels accesos a l’estació de Barcelona-Sants (concretament el de la plaça dels Països Catalans). Quedava enlairat sobre les portes d’accés al gran vestíbul de l’estació per l’extrem més pròxim al Parc de l’Espanya Industrial. Era format per vint peces quadrades distribuïdes en dues fileres horitzontals de deu i simbolitzaven les lletres del nom de la ciutat entre un entramat de rodes ferroviàries. L’obra data del 1979 i va ser instal·lada en una de les primeres reformes de l’estació.
Composicions de característiques similars ja havien estat assajades per Subirachs al fris de la plaça de Sant Miquel que uneix la part vella i la nova de les dependències de l’ajuntament, així com al vestíbul de l’edifici Mercurio (Jordi Mir i Valls. 1968) als números 57-59 de la Via Augusta.


De forma un xic sorprenent i inesperada, el mural va desaparèixer durant la reforma que a l’any 2006 va executar ADIF aprofitant l’adequació de l’estació a l’AVE. Posteriorment el mural va ser instal·lat al Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú on es pot contemplar actualment.