dilluns, 31 d’octubre de 2011

TEMPLET DE L'ESTACIÓ DE METRO DE LESSEPS (1924-1960)

*1925.- L'accés a l'estació de metro de Lesseps poc després de la seva inauguració (Foto: Arxiu TMB)

L'estació del metro de Lesseps (avui linia 3) formava part de la línia del Gran Metro que unia Gràcia amb el centre de la ciutat cobrint inicialment el trajecte fins a Plaça Catalunya. Aquesta linia fou inaugurada el 30 de desembre de 1924 per l'infant Ferran de Baviera en representació del Rei d'Espanya Alfons XIII.
Lesseps era l'última parada a l'extrem nord de la linia i tenia com a element diferenciador un templet envoltat per una marquesina, situada a nivell de carrer, des d'on s'accedia a les vies de l'estació soterrània mitjançant dos ascensors amb capacitat per a trenta persones. En el seu interior el templet acollia, a banda de la caixa dels ascensors, una escala al seu voltant que també permetia baixar a peu a l'andana, l'espai de les taquilles on es venien els bitllets i un petit vestíbul. Lesseps va ser la primera estació de la línia que disposava d'ascensor. Aquest singular accés era situat al final del carrer Salmerón (Gran de Gràcia) on la via s'eixamplava en ajuntar-se amb l'antiga Riera de Vallcarca (avui avinguda Príncep d'Astúries).

En aquesta imatge es poden apreciar els detalls de la cobertura del templet. Al fons es veuen les últimes cases del carrer Gran de Gràcia abans d'embocar en l'antiga plaça Lesseps. (Foto: Brangulí)


 


El templet segons un dibuix d'Àlex Reyes

L'Ajuntament va autoritzar la construcció d'aquest templet amb la condició que, passats deu anys, el consistori municipal podria ordenar el seu enderrocament amb les despeses a càrrec de la companyia del metro, a la vegada que obligava que la construcció hauria de realitzar-se "amb materials naturals i de caràcter permanent i ornamental". El resultat fou una estructura de pilars i vigues amb tancament de vidre i coberta cupulada en esquif de zinc. Una marquesina, també de vidre, envoltava tot el conjunt que presentava també elements de caràcter ornamental -tal i com imposava l'ajuntament- amb motllures, cornises, mènsules, etc. Durant el franquisme alguns d'aquests elements van ser simplificats o senzillament van desaparèixer, en un nou exercici de practicitat i despreci envers el passat. La façana del cinema Roxy, un dels més populars del barri, va contemplar durant tota la seva existència aquest templet que s'aixecava just davant de la sala. 


*1957.- El templet d'accés al metro pocs anys abans del seu enderrocament. A l'esquerra de la imatge es pot veure la façana del Cine Roxy. (Foto: Arxiu TMB)

El 15 de maig de 1960 va començar a ser enderrocat tal i com disposava el projecte de nous accesos a l'estació. L'accés en ascensor va ser substituit per un de nou amb escales mecàniques, que es va inaugurar el 18 de juliol d'aquell mateix any.


*1962.- Noves vies de les linies del tramvia varen ocupar l'espai (al centre de la imatge) on hi hagué el templet.

diumenge, 30 d’octubre de 2011

LA HOJA DEPORTIVA GOLES (1940's - 1970's)

Article el.laborat amb el suport de MIQUEL CARTISANO

*1950.- Un exemplar de l'últim Goles de l'any 1950. El Sevilla era líder després de jugar-se la setzena jornada del campionat de Lliga.

Baixar les tardes de diumenge a passejar per les Rambles va ser durant molt anys indissociable amb escoltar, avançada ja la tarda, una musiqueta intermitent, que reclamava l'atenció dels vianants més futbolers i dels aficionats a les travesses, interessats a conèixer de primera mà els resultats dels partits de la jornada. Era la veu cridanera dels venedors del Goles, un full informatiu en forma de díptic, imprès a doble cara, on hi figuraven tots els marcadors dels matxs de la jornada dominical. 
El Goles!!!, el Goles!!!,... la Hoja deportiva Goles!!!... con los resultados de los partidos!!!...  Compruebe su quiniela!!!... era la cantarella habitual dels venedors. El Goles va començar a editar-se als anys 1940's i ben aviat el full va incloure també un resum de la cartellera d'espectacles i la publicitat suficient com per fer rendible el negoci.
Durant molts anys aquesta publicació es va imprimir al carrer del Correu Vell, rera de Correus, al costat de la muralla amb una Heidelberg Minerva. La fòrmula va durar fins ben bé finals dels anys 1970's.  

*1950.- Revers d'un Goles de la temporada 1950-51. Com es pot apreciar el full incorporava també publicitat d'espectacles i un extracte de la cartellera amb teatres, cinemes d'estrena i reestrena i sales de festes i varietats. En aquell mes de desembre de 1950 Juanita Reina reapareixia al Poliorama i al Calderón es representava El gato con Botas. Londres 1850 d'Alejandro Ulloa.

dissabte, 29 d’octubre de 2011

FÀBRICA BATLLO (1869-1889)



Heus aquí un cas en que el patrimoni industrial de la ciutat s'ha pogut conservar tot i que sigui parcialment. La Fàbrica Batlló va ser construida segons plànols de Rafael Gustavino entre 1868 al 1869. Es va emplaçar al pla de Barcelona, en terrenys de l'antic municipi de Les Corts, ocupant quatre illes del Pla Cerdà: les delimitades pels actuals carrers d'Urgell, París, Viladomat i Rosselló.
Fou probablement la fàbrica tèxtil més important de tota la ciutat durant la segona meitat del segle XIX i va arribar a  ocupat més de 2.000 treballadors.
Del conjunt original només s'ha convervat la magnífica xemeneia de seixanta metres d'alçària, que ha quedat com un monument a la indústria, alguns edificacions secundàries i especialment l'Edifici del Rellotge, visible des de la cantonda Urgell/Rosselló, on es trobaven els tel·lers i es desenvolupava el procés productiu.
La fàbrica va ser tancada l'any 1889. La raó d'una retirada de l'activitat tan ràpida va ser conseqüència del temor dels propietaris a la creixent conflictivitat social i a les revoltes laborals cada cop més radicalitzades.
Ja entrat el segle XX, la fàbrica fou venuda el 1906 i en pocs anys va ser transformada en Escola Industrial. El 1910 ja funcionava com a tal. Entre 1927 i 1934, seguint  el projecte de Joan Rubió i Bellver, s'hi van afegir progressivament les edificacions restants fins deixar el recinte més o menys com el veiem actualment. Es va construir el cos central amb entrada per Urgell/Còrsega i l'espai més proxim al carrer Viladomat fou ocupat per un altre edifici que acollía l'Escola d'Agricultura. Finalment un altre edifici es va aixecar a la banda del carrer París.
L'ultima edificació del recinte fou la Piscina Sant Jordi inaugurada a mitjans dels anys 1960's.

*1926.- L'antiga Fàbrica Batlló convertida ja en Escola Industrial. Faltava encara aixecar l'edifici principal d'accés al carrer Urgell. Tot aquest espai central va desaparèixer.

divendres, 28 d’octubre de 2011

GRAN CINEMATÒGRAF I TEATRE MECÀNIC DE LA UNIVERSITAT. Carrer Aribau 4. (1899-1912)


El 6 d'octubre de 1899 es va inaugurar un dels locals pioners en l'exhibició de projeccions de cinema a Barcelona. Es tractava del Gran Cinematògrafo y Teatro Mecánico de la Universidad que era situat al començament del carrer Aribau tocant als jardins del recinte de la Universitat. Aquest establiment ocupava el lloc d'un l'antic local anomenat El Mundo Ciclista (1897-1899), que va ser un centre de reunió dels aficionats a l'esport ciclista on podien comprar i vendre tota mena de bicicletes i accessoris realacionats amb el ciclisme. 
A banda de projeccions de cinema, el local oferia espectacles de putxinel·lis i audicions musicals a través del fonògraf Melotrop.
Va ser l'embrió del Cinema Royal, obert en aquell mateix lloc el 16 de maig de 1912, que amb el temps es va convertir en Cinema Central (1939-1972) i que avui ocupen les minisales Aribau.

dijous, 27 d’octubre de 2011

CAN GASPARÓ. Les Corts (Segle XVIII-1971)

(Foto: Antònia Estruch i Piera. Arxiu Municipal del Districte de Les Corts) 

Can Gasparó va ser una de les finques més importants de l'antic nucli de Les Corts de Sarrià. En aquest indret, durant el segle XIX la família Cuyàs va ser la principal dinamitzadora de la vida sociocultural de la zona i va participar activament en la segregació de Les Corts com a municipi independent de Sarrià. 
L'historiador Josep Maria Contel [1] ha estudiat a fons l'evolucio històrica d'aquesta casa, que s’aixecava a la banda nord de la finca i disposava de planta baixa, un primer pis i golfes. Era envoltada per un conjunt de pavellons addicionals que incorporàven garatge, cavallerissa i cotxeres, així com una petita capella en un dels extrems bastida el 1775. A l'altre costat hi destacava un cos més elevat en forma de torre amb coberta piramidal. Tot el conjunt, d'estil neogòtic, era envoltat per unes grans extensions d'horts i jardins amb frondosa vegetació. El pi centenari que avui encara es pot veure al mig de la Travessera de Les Corts i que va servir de punt de trobada de tants barcelonistes durant l'època del camp de Les Corts, n'és un clar exponent. A l'altra banda de les esmentades edificacions, l'actual Parc de Les Infantes formava també part dels antics jardins de la finca.

*1933.- Can Gasparó era situat entre el Jardí de les Infantes i la Travessera de les Corts, al costat de l'antic camp del Futbol Club Barcelona  (Plànol: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

A la mort de Gaspar Cuyàs, el 1801, la propietat va passar a mans del seu fill Vicenç Cuyàs. El 1846, la capella de Can Gasparó va ser utilitzada com a parròquia mentre es construïa l’església de la Mare de Déu del Remei. Gaspar Cuyàs va morir el 1870 i va nomenar hereu universal el seu nét Antoni Cuyàs Samsó, el qual va morir als setze anys i la propietat va passar a mans del seu germà Josep Maria.
El 1910, en Josep Maria Cuyàs va fer obres de reforma a la casa, que van consistir bàsicament a enderrocar i canviar la distribució del la planta baixa, del primer pis i de les golfes. El 1920 va morir sense testar. Les propietats van anar a parar en parts iguals als seus fills però el seu fill Antoni Cuyàs i Lagriffa va comprar als seus germans les seves parts.
Finalment, després de diferents litigis, l’Ajuntament va comprar Can Gasparó l'any 1934 i l'antiga masia i els seus annexos van acollir l'Escola Pública Duran i Bas promoguda dins la Campanya Pro-Escoles que es va endegar al barri de les Corts.
A l'any 1971 l'antiga masia va començar a ser enderrocada i al mateix lloc s'hi va aixecar el modern Grup Escolar Duran i Bas, inaugurat el gener de 1974 per l'alcalde Enrique Massó.

*1965.- Una vista aèria de Can Gasparó, que apareix al centre de la imatge, rera la tribuna coberta de l'antic camp de Les Corts. També s'hi pot veure la Travessera i el pi centenari. (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona)

[1].Contel Ruiz, Josep Maria. Can Cuiàs o Gasparó. Revista Les Corts. Suplement del Districte. Ajuntament de Barcelona. Pàg. 4. Edició de setembre de 2007

BODEGA CIURANA. Vallespir 185. (1954-2004)


La cruilla Vallespir-Can Bruixa amb el rètol de la Bodega Ciurana (Foto:  Xavier Pérez Cañizares)

Un lloc entranyable i d'una popularitat fora de dubtes va ser la Bodega Ciurana. Situada a la part alta del santsenc carrer de Vallespir, pèrò ja al barri de Les Corts, tocant a Marquès de Sentmenat i davant mateix del Parc de les Infantes.
Ceferino Rabascall Ciurana va ser l'encarregat d'aquest negoci durant l'última etapa dels cinquanta anys que la bodega va animar la vida de la frontera entre Sants i les Corts. L'interior de l'establimet era d'una austeritat total, taules de marbre, grans botes de vi a la pared, caixes de refrescos i begudes apilades en qualsevol racó, cap concessió a la modernor i tot col·locat amb una practicitat absoluta, sense importar l'ordre ni l'estètica. Com a contrapartida els clients eren amablement atesos en un ambient familiar i de barri, que feia especialment agradable anar-hi a fer el vermut, l'entrepà o dinar-hi.
Un rètol bandera d'aquells grans que patrocinava la Coca-Cola i un rústic tendal amb serrell varen ser els reclams externs del local durant molts anys. Quan la bodega va obrir l'any 1954, el Barça encara jugava al vell camp de les Corts i Can Ciurana rebia una gran concentració de barcelonistes especialment els dies de partit.
Va ser una pena perdre aquest local que també freqüentàven estudiants, però bàsicament treballadors i gent del barri que hi anaven a esmorzar i dinar.
L'enderrocament de l'edifici per construir-ne un de nou va propiciar la desaparició del Ciurana. Després del seu tancament, un modern i espaiós Restaurant Ciurana va obrir al carrer Can Bruixa 41-45. Ocupa pràcticament el mateix lloc, però no s'assembla en res a l'antiga i enyorada bodega.
En aquest web hi podreu trobar un completíssim reportatge fotogràfic d'aquesta històrica bodega: http://www.fotoxpc.com/barciurana.html

La barra de la Bodega Ciurana (Foto:  Xavier Pérez Cañizares).

dilluns, 24 d’octubre de 2011

EL TERCER TEMPLET DE LA CASA PICH I PON. Plaça Catalunya 9. (1921-1949)

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

 
*1920.- Una vista de la plaça Catalunya nevada, amb les palmeres en primer terme patint els efectes del gel. Al fons, al costat de l'Hotel Colón es pot veure el perfil de la Casa Pich i Pon en obres, amb les bases dels tres templets que coronàven la façana encara per enlairar.

*1931.- Vista de la Casa Pich i Pon amb els tres templets originals. (Font: Detall d'una fotografia de Joan Fontanilles. Col.lecció Ricard Martínez).

La Casa Pich i Pon, edifici noucentista de la plaça Catalunya enlairat l'any 1921 per Josep Puig i Cadafalch, va ser projectada seguint el mateix volum d'alçària i proporcions del veí Hotel Colon rematat l'any 1918. Al sostre de l'edifici hi destacàven tres templets formats per vuit columnetes jòniques, que sostenien una coberta cupulada arrodonida, sobre cadascuna de les quals emergia una figura masculina del deu Mercuri. El cronista Lluís Permanyer apunta que la ciutadania va batejar l'edifici com la casa dels templets xinesos.
Acabada la Guerra Civil, els tres templets varen sobreviure a l'enderrocament de l'Hotel Colon, però després de completar-se la construcció de l'edifici del Banco Español de Crédito, cap a començaments de 1949 va desaparèixer  el templet contigu a la torre central del nou edifici bancari. A finals de 1960, els dos templets de la cantonada amb Rambla de Catalunya també foren desmuntats i desaparegueren sobtadament dels terrats de la Casa Pich i Pon. El porciolisme no estava per afegitons estranys que limitessin la visibilitat i l'espai als rètols publicitaris lluminosos.

*1948.- Una imatge en la que encara es pot veure el tercer templet, pràcticament enganxat a la torreta de l'edifici Banesto, poc abans de ser desmuntat.

*1965.- A mitjans dels anys seixanta, la Casa Pich i Pon (a l'esquerra) havia perdut tots els seus templets.

*1980.- La Casa Pich i Pon sense publicitat al terrat ni templets, pocs anys abans de la recuperació dels dos de la cantonada. 

Mort el dictador i recuperada la democràcia, els dos templets de la cantonada amb Rambla de Catalunya van ser convenientment restituïts i reposats al seu lloc l'any 1982 per l'arquitecte Jordi Romeu, que hi va executar un excel·lent treball de restauració. Però el tercer templet, que de fet fregava amb el cos central de l'edifici veí del Banco Español de Crédito i li hagués fet perdre esveltesa, ja no va ser mai més reposat.    

*2009.- La Casa Pich i Pon amb els dos templets recuperats, quan acollia la seu barcelonina de Cajamadrid.



*2011.- Detall d'un dels templets actuals de la Casa Pich i Pon.

diumenge, 23 d’octubre de 2011

EL PAPAGAYO. Boite. (1963-1975)



Josep Llorens Cervera, més conegut com Chufo, va ser l'animador de la nit barcelonina durant els anys 1960's i 1970's. El seu primer projecte, abans d'obrir la discoteca Don Chufo, va ser una boite situada a  la vorera muntanya de la Ronda del General Mitre, just al número 169, molt aprop de la cantonada amb Balmes. El local en qüestió es deia El Papagayo i va ser decorat per l'interiorista Manolo Muntañola que hi va aplicar una fòrmula de sobrietat i elegància amb regust aristocràtic propi dels clubs anglesos. Al local hi destacava un gran llum de cristalls de roca que presidia la sala
La proposta, que oferia una programació permanent d'actuacions en directe de tot tipus: música, màgia, humor... va assolir aviat un gran èxit. El propi Chufo Llorens agafava el  micròfon i feia entrevistes en directe quan algun un famós del món de l'espectacle visitava o era conviat a la sala. També hi llegia textos de Sebastià Gasch les nits del dimecres.
Aquí hi actuava l'imitador Toni Viñas, que havia començat la seva carrera a La Cova del Drac i es retiraria a la pista El Papagayo al març de 1968. També van desfilar importants cantants com Jorge Sepúlveda, María Dolores Pradera, Conchita Bautista, Núria Feliu, Guillermina Motta i cantautors com l'argentí Facundo Cabral. El showman Chicho Gordillo també en va ser un dels habituals.
A l'estiu de 1970 el local va ser objecte d'una reforma a fons renovant la decoració i els espais. La vida de El Papagayo, combinant els espectacles en directe amb la simple discoteca, va durar fins a l'any 1975. Després un pub hawaià anomenat Wahiwa Paradise va ocupar el seu lloc.

CINEMA KURSAAL. Rambla de Catalunya 53-55. (1910-1965)

Una de les sales de cinema més clàssiques del centre de Barcelona fou el Kursaal, situat a la Rambla de Catalunya entre Aragó i Consell de Cent. Obert el dia 6 de març de 1910, sobre el mateix solar que abans havia ocupat el cinema Clavé (una sala de projecció de fusta que figura entre les primeres que es van obrir a la ciutat) i posteriorment la sala de ball Universal, el Kursaal va ser una iniciativa de Josep Balanyà.

*1911.- Façana del primer Kursaal 

Ben aviat, al setembre de 1911, va ser objecte de la seva primera reforma, que va presentar una nova façana amb quatre pals per penjar-hi banderes i un elegant vestíbul. Durant aquella primera dècada de vida, la sala es va consolidar com una de les més distingides de la ciutat.
El 1914, en decretar-se la censura prèvia de les pel·lícules, el Kursaal va oferir la seva sala a tots els exhibidors dels cinematògrafs de la ciutat, per tal que s'hi fessin les projeccions prèvies amb presència de les autoritats del Govern Civil que atorgaven els visats de censura. En aquell mateix any, s'hi organitzava l'anomenat Puzzle-Concurso, que consistia a projectar de forma simultània i superposada escenes de diverses pel·licules i fotografies d'artistes famosos. Els assistents tenien que endevinar-les totes.

*1922.- El nou Kursaal poc després de la seva inauguració. A la imatge es pot veure l'escultura d'una de les dues àligues que coronaven l'edifici.

El diumenge 31 de març de 1920 la sala va tancar portes per ser reformada a fons i no es va reobrir fins el 9 de febrer de 1922. Aquell nou Kursaal, que s'anunciada a la premsa com El Templo de la Cinematografía, presentava una façana totalment renovada d'estil Lluis XVI coronada per dues àligues amb les ales desplegades. A l'interior hi destacaven les butaques de fusta estampada, imitant pell de cocodril, i amb suports metal·lics de ferro. Aquesta reforma havia estat obra de l'arquitecte Josep Domenech i dels decoradors Francesc Vilaró i Josep Simó Bofarull. El panels van ser fets per Antonio Utrillo. La nova pantalla disposava del novedós sistema Glipographe que evitava la deformació lateral de les imatges. El film francès Cherchez la femme va ser el primer en projectar-se en aquest nou Kursaal refet.
Durant els anys de la República la sala va acollir, juntament amb el Lido Cinema, sessions del cineclub Studio Cinaes i, entre altres, s'hi va projectar el film soviètic de Pudovkin La madre
Acabada la Guerra Civil el cinema Kursaal va mantenir curiosament el seu nom, malgrat l'espanyolització obligada dels noms de les sales que va decretar el franquisme. L'empresari de la sala  Bartomeu Lafarga, amb una astúcia fora del comú, va argumentar que el nom Kursaal era una paraula d'origen alemany i que mantenir el nom del cinema era com un homenatge al Tercer Reich i al règim de Hitler, que en aquells temps començava a ocupar Europa. La proposta va ser lògicament ben vista pels franquistes, l'estratagema va tenir èxit i el nom de Kursaal va poder romandre en el rètol de la sala. El mot en qüestió prové de dues paraules alemanyes: Kurhaus (balneari) i Saal (sala), que fan referència als antics pavellons (sales de cura) que hi havia als balnearis. Però al mateix temps l'expressió Kurhaus-Saal o KurSaal, com a equivalent a sala del casino, es va utilitzar per designar qualsevol centre d'oci de l'alta burgesia. 
L'any 1946 els empresaris Francisco Ariza i Juan Estrada varen fer-se càrrec de la sala i van signar un contracte amb la Twenty Century Fox per l'exhibició exclusiva dels seus films a Barcelona. El Kursaal va ser la segona pantalla barcelonina (després del Fémina) a disposar del sistema Miracle Mirror de CinemaScope, que es va estrenar amb la projecció de film El Principe Valiente. Un grapat d'anys després, el 22 de setembre de 1959, s'hi va presentar el sistema Tood-AO  amb la pel.lícula Oklahoma 

*1940.- L'entrada del Kursaal quan s'hi va estrenar La baronesa y el mayordomo.

El Kursaal va abaixar la persiana definitivament el primer dia d'agost de 1965. En el seu últim dia de funcionament va projectar la pel·lícula El pistolero. Va ser un tancament per sorpresa, gairebé a traició. L'arrendatari que explotava la sala es va assabentar per casualitat que el propietari volia enderrocar l'edifici.
L'especulació immobiliària havia sentenciat a mort el Kursaal.  El cinema es va enderrocar als pocs mesos i el seu emplaçament es va convertir en un solar sense edificar durant més de cinc anys. Un edifici d'oficines, inaugurat a l'octubre de 1972 pel Banco del Noroeste, conserva avui encara el nom d'aquest mític cinema barceloní en el mateix lloc que va ocupar durant els seus 55 anys de vida. 

dissabte, 22 d’octubre de 2011

ESTACIÓ DE SANTS (1936-1970)

Agraïments a CARMEN GIMÉNEZ
 

El dia 15 de febrer de 1936 es van inaugurar les andanes de la nova estació de Sants del ferrocarril de M.Z.A. Les obres havien començat al març de 1935 i les vies apareixien soterrades sobre el nivell del carrer amb dues andanes cobertes, que deixaven entre elles una secció central a cel obert sobre el pas dels trens. L'estació ocupava un espai que s'estenia sobre el carrer de Sant Antoni entre l'actual a plaça de Sants i el carrer Vallespir. Les taquilles on s'expenien els bitllets eren situades en unes petites barraques a la banda dels carrers Vallespir i Riego.
Amb anterioritat el barri Sants havia disposat d'una primera estació des de l'any 1853, quan encara era municipi independent, que va ser reformada i ampliada l'any 1902.

*1936.- Les noves andanes de l'estació el dia de la seva inauguració

*1945.- Firetes i atraccions al carrer de Sant Antoni durant la Festa Major de Sants. Al fons, l'estació. (Foto: Autor desconegut) 

El 24 d'octubre de 1948, coincidint amb la celebració del centenari del primer tren al país, va ser inaugurat l'edifici d'accés de viatgers a nivell de carrer, amb entrada per la cruïlla Sant Antoni/Galileu situada a l'extrem de les andanes que donava a la plaça de Salvador Anglada (avui plaça de Sants)

*1962.- Vista de la façana del modest edifici que acollia el vestíbul i el baixador a les vies de l'Estació de Sants construït el 1948 a la cantonada dels carrers Galileu i Sant Antoni.

*1964.- El cap d'estació de RENFE, convenientment uniformat, dóna la sortida a un tren tocant la campana. Com es pot comprovar el nom de l'estació encara era Sans (sense t).

*1967.- Vista aèria de l'entorn de l'estació de Sants. En primer terme la plaça de Salvador Anglada (avui plaça de Sants). Al fons a la dreta la fàbrica de l'Espanya Industrial i a l'esquerra el gran espai on es construiria l'actual estació Barcelona-Sants. (Foto: Fons TAF-ANC)

Arrel de la construcció de l'actual estació central de Barcelona-Sants, iniciada a començaments dels anys 1970's, l'edifici d'accés va ser enderrocat i les andanes de l'estació es varen desplaçar en direcció al començament de l'avinguda de Roma sobre el gran espai existent entre l'eix dels carrers Numància/Tarragona per una banda i el carrer Comtes de Bell-Lloch per l'altra. L'espai que ocupava l'antiga estació va ser cobert i va permetre convertir el vell carrer de Sant Antoni en l'actual passeig.

dijous, 20 d’octubre de 2011

EDÉN CONCERT. Carrer Nou de la Rambla núm. 12 (1887-1935) (1987-1989)


Agraïments a GALDERICH PISCOLABIS
 


*1930's.- Imatge nocturna del carrer Nou de la Rambla (Conde del Asalto) on es pot veure el rètol lluminós vertical que anuncia l'emplaçament de l'Edén Concert. (Foto: Arxiu Nacional de Catalunya. Fons Gabriel Casas i Galobardes)

Un dels locals més legendaris i històrics del Barri Xino fou sens dubte l'Edén Concert, obert el mes de gener de 1887 al numero 12 del carrer Nou de la Rambla (també conegut com Conde del Asalto), en el mateix lloc que anteriorment havia ocupat el Café de la Alegría (1883-1886), un local dedicat al flamenco.
En els seus primers anys de vida l'Edén Concert oferia programes de varietats que presentaven sobre l'escenari artistes diversos del món de la màgia, l'acrobàcia, còmics, virtuosos de la prestidigitació i també del ball i de la dansa. Als pocs anys, el local havia esdevingut l'indubtable capdavanter del món del music-hall barceloní i la seva proposta va ser copiada per molts altres negocis del ram de l'espectacle. El jove Picasso en va ser dels clients habituals quan vivia en un estudi situat a la finca del costat davant el Palau Güell de Gaudí.

*1903.- Programa de varietats de l'Eden-Concert amb Bella Chelito entre les artistes.
 
*1920.- Cartell anunciador de la programació de l'Edén Concert

A l'Edén Concert van donar les seves primeres passes artistes com Encarnación Hurtado coneguda com La Malagueñita, Raquel Meller, la Bella Otero, la Bella Chelito, Tórtola Valencia, Adelita Lulú o Antonia la Chachavera, famosa per les seves danses del ventre. També va ser un local idoni i apreciat pels amants del joc. S'hi apostava a la la ruleta i el bacarà i a qualsevol mena de joc d'atzar.
L'empresari Francisco Buxó es va fer càrrec del local a l'octubre de 1914. Durant un curt periode es va anomenar Grand Palais Joyeux, però aviat va recuperar el seu nom de sempre. El 1916 el local va ser reformat a fons pel decorador Andreu Audet, que el va convertir en un establiment distingit i elegant, amb un restaurant al que anaven tots els turistes adinerats que visitaven Barcelona. Fou en aquest període, coincident amb el final de la Primera Guerra Mundial, quan l'Edén va viure una de les seves èpoques daurades.
L'any 1922 hi va haver un canvi de direcció i per un temps curt es va convertir en cinema, però al novembre de 1924, sota la direcció de Luis Corzana, el local va tornar a programar espectacles de varietats i a recuperar l'esplendor del passat.

*1927.- Un grup de ballarines a la barra de l'Edén Concert. (Foto: Gabriel Casas)



Ja a la decàda dels 1930's  Miguel Lage i Oreste d'Amico varen fer-se càrrec del negoci durant quatre anys amb el retorn de la Bella Dorita i la companyia de vodevil de Antonia la Chachavera com a reclams més importants.
En els seus últims anys va alternar èxits i fracassos amb diversos intents de renovació fins que va tancar per esdevenir Cinema Edén a partir del 23 de desembre de 1935.
Més de mig segle després, coincidint amb el centenari de la seva obertura, l'Edén Concert va ressuscitar efimerament per tornar a programar music-hall i varietats (Angel Pavlovski hi va actuar). Però el projecte no va cuallar i l'empresa que el gestionava es va declarar en fallida el 1989. Un pàrquing fou el destí definitiu del local.

dimarts, 18 d’octubre de 2011

CINEMA PADRÓ. C. Cera (1922-1985)


El Cine Padró va obrir portes el mes de setembre de 1922 al número 31 del carrer de la Cera, al mateix lloc que anteriorment havia ocupat el Teatre Ambigú Barcelonès. La sala oferia programes de doble sessió de reestrena i era un cine familiar dels més populars d'aquell barri situat entre el final del carrer Hospital i la Ronda de Sant Pau. 
A partir de l'octubre de l'any 1978 va començar una època daurada del Padró quan va acollir la seu de la Filmoteca, que havia abandonat la sala del carrer Mercaders i encara depenia del Ministeri de Cultura de l'Administració Central. Eren anys d'esclat de llibertat i de recuperació de centenars de pel·licules d'autor que havien estat censurades o prohibides pel franquisme. Es programeven cicles dels millors directors europeus i els preus dels abonaments, molt econòmics, permetien als cinèfils.
L'etapa com a Filmoteca del Padró va durar fins el 1981. L'estiu d'aquell any els treballadors de la sala es van declarar en vaga perque no cobraven les seves nòmines. Tot era conseqüència de les dificultats sorgides en el procés de traspàs de la Filmoteca de l'Estat a la Generalitat. Les assignacions pressupostàries no arribaven a l'empresari del Padró que no podia pagar els salaris als seus empleats. La ciutat es va quedar sense Filmoteca durant més de tres mesos. Quan els cinc treballadors van decidir acabar la vaga van ser acomiadats i la Generalitat ja havia decidit canviar l'emplaçament de la Filmoteca que va ser traslladada a la Travessera de Gràcia. 
Després de dos anys tancat el cinema Padró va ser reformat. Amb un aforament de 438 butaques va tornar a obrir al desembre de 1983 fins al seu tancament definitiu el 1985. En aquesta última etapa la sala continuava oferint films d'autor i al maig de 1984 el director francès Jacques Demy hi va presentar la seva pel·lícula Une chambre en ville. Però les dificultats financeres de l'empresa que explotava la sala, tot i rebre alguna subvenció municipal, van acabar ofegant al Padró i provocant el seu tancament. Posteriorment, el local va ser enderrocat per construir-hi un edifici d'habitatges.

*1978.- Un cartell del Cinema Padró quan hi havia la Filmoteca 

*1981.- La Filmoteca instal·lada al Cine Padró. (Foto: Marcel·lí Sáenz /AFB)

dilluns, 17 d’octubre de 2011

PIZZERIA RIVOLTA. Carrer Hospital. (1977-1987)



Les ànsies de llibertat que van envair els carrers de Barcelona després de la mort de Franco, van propiciar el resorgiment del pensament llibertari, que tingué una gran acollida entre un determinat segment de la joventut i la seva màxima expressió en les Jornades Llibertàries celebrades l'estiu de 1977. Va ser en aquesta època quan es va obrir al carrer Hospital, abans d'arribar a la plaça del Pedró, la pizzeria Rivolta. La seva clientela es nodria majoritàriament de joves àcrates i artistes marginals, que ben aviat van consolidar el local com un reducte llibertari freqüentat a tota hora pels que somniavem amb una societat lliure i assembleària. El dia de la inauguració es va projectar en super-8 el film El pueblo en armas i els presents varen cantar A les barricadas! a tot pulmó.

*1980's.- Mural de l'interior del Rivolta.

El lloc era parada obligada abans d'anar a la Filmoteca del Cinema Padró, a locals de música i espectacle com Les Enfants Terribles o el Saló Diana.  Davant mateix, a la vorera d'enfront hi havia el bar Terra Alta, un altre punt de trobada llibertari on era habitual fer temps abans d'entrar al restaurant. Entre la clientela habitual del Rivolta s'hi podia trobar la flor i nata de les redaccions de les revistes llibertàries Ajoblanco (Pepe Ribas) o Star (Juanjo Fernández), els dibuixants de còmics de El Víbora Javier Mariscal, Montesol i Nazario o el provocador Ocaña acompanyat del seu inseparable Camilo. Tampoc hi faltaven els dirigents anarcosindicalistes de la CNT. A banda de les pizzes, el cafè irlandès era l'altra gran especialitat de la casa. L'èxit inicial del negoci va animar als gestors del Rivolta a obrir al poc temps la discoteca Karma a la plaça Real. Uns anys després, el negoci va ser comprat pels propis treballadors constituïts en Col·lectiu Rivolta.

*1979.- La persiana metàl·lica del Rivolta decorada pel dibuixant de còmic Carlos Azagra.

diumenge, 16 d’octubre de 2011

RASA FERROVIÀRIA DE L'AVINGUDA DE ROMA (1929-1973)

L'actual avinguda de Roma té el seu origen en el curs de la línia ferroviària que des de 1858 va unir el centre de Barcelona amb Sants i els municipis del Llobregat. Aquest traçat abandona el carrer Aragó a l'alçada de Casanova i gira en direcció Sants tot dibuixant una línia diagonal sobre la quadrícula de l'Eixample d'Ildefons Cerdà. L'existència d'aquesta línia del ferrocarril va consolidar el traçat de l'avinguda de Roma tal i com ha arribat als nostres dies.

*1908.- Un dels primers ponts construits sobre les vies fou el del carrer Vilamarí que portava a la presó Model, que es pot veure al fons de la imatge. L'avinguda de Roma encara no existia.

A començaments del segle XX la companyia de ferrocarrils MZA (Madrid-Zaragoza-Alicante) va presentar un pla de millora de la linia que arrivaba a Barcelona. El pla incloia bàsicament una reforma de l'antiga estació de Sants. L'ajuntament hi va veure l'oportunitat d'abordar altres projectes de reforma i va proposar rebaixar les vies davant de l'estació per situar-la al mateix nivell que la linia que discorria pel carrer Aragó i uniformitzar tot el trajecte. Això permetria a la llarga la connexió dels carrers de direcció mar-munyanya de l'Esquerra de l'Eixample mitjançant ponts sobre les vies, que evitarien els perillosos passos a nivell que hi havia des del Pont del Mico (Casanova-Aragó) fins a Sants. MZA va acceptar les propostes municipals amb la condició que l'ajuntament es fes càrrec dels  costos addicionals.
 
 
*1926.- Dues imatges de la rasa del tren captades des de l'anomenat Pont del Mico (Casanova-Aragó). A la de dalt, l'inici de l'actual avinguda de Roma on el nivell de les vies s'enlairava  fins a coincidir amb el del carrer. A la de baix, des de l'altra banda del pont es veu la corba de la rasa que abandonava el traçat del carrer Aragó per a desviar-se pel curs de l'actual avinguda de Roma.



*1928.- El pont del carrer Urgell en una imatge captada en direcció a Sants. (Foto: Josep Brangulí)

L'execució d'aquest projecte va ser però, llarg i lent i fins a les vigilies de l'Exposició Internacional no se li va donar l'oportuna velocitat a les obres de rebaix del nivell de les vies. Finalment el 22 de noviembre de 1929 la rasa del carrer Aragó ja tenia continuitat fins a Sants amb ponts per damunt de les vies a cada carrer que la creuava de mar a muntanya.
No obstant aquesta nova via resultant, per la que des del segle XIX havien circulat els ferrocarrils a nivell de superficie, no va ser batejada com avinguda de Roma fins a començaments dels anys 1940's, abans se l'havia anomenat Diagonal del Ferrrocarril MZA i durant el periode republicà avinguda de la Generalitat. Abans de la guerra ja s'havia començat a edificar al voltant de la nova rasa, les baranes de la qual eren de maó vist a diferència de les del carrer Aragó. La urbanització total de les voreres laterals no es va completar fins al 1946. La rasa de l’avinguda de Roma era també molt més ampla que la del carrer Aragó. Això va permetre fer-hi circular una tercera via de servei emprada sovint pel transport de mercaderies. 
*1955.- El primer tram de la rasa entre Casanova i Villarroel.

La rasa de l'avinguda de Roma no va començar a ser coberta fins a començaments dels anys 1960's. En una primera fase es van cobrir les vies només des de Casanova fins a Urgell, obra que complementava l'execució de la cobertura de la rasa del carrer Aragó. Aquest primer espai cobert es va urbanitzar i enjardinar amb un ampli passeig plantat de pins blancs i plàtans. Una mitgera senyalitzada amb llums taronges rodons (similars als dels semàfors de vianants de l’època) situats al nivell de la voravia gairebé a ras del terra, separava els dos sentits de la circulació i permetia als vianants creuar l’avinguda en dos temps aturant-se sobre la mitgera. Els disseny dels panots seguia el mateix estil de formes rectilínies en blanc i gris fosc aplicat a les voreres del carrer Aragó. Al triangle que la nova avinguda coberta formava amb els carrers Villarroel i Aragó s’hi va urbanitzar un espai verd amb una font coronada per l’escultura d’un gall, obra de Frederic Marés, que anteriorment havia estat emplaçada al passeig de Sant Joan. Aquest espai va ser batejat el 1984 amb el nom de plaça del Gall i s’hi va instal·lar en un dels vèrtexs el monument a Francisco de Goya subvencionat per la Casa de Aragón.

*1960.- El primer tram cobert de l'avinguda de Roma fou el que va de Casanova a Urgell. Es va executar coincidint amb  la cobertura de la rasa del carrer Aragó.


*1970.- El pont del carrer Entença



*1972.- El pont de Viladomat i al fons el gratacels de Casanova/Aragó quan ja eren a punt de començar les obres de cobertura. (Foto: Josep Maria Solé)

Però des del carrer Urgell fins a l'estació de Sants el trens continuaren encara circulant a cel obert fins el 1973, quan es van començar a col.locar les grans vigues de formigó que cobrien la rasa dins el projecte de construcció de la nova estació central Barcelona-Sants. A començaments del 1976 la nova avinguda de Roma era ja totalment transitable per la seva superfície.

*1974.- L'avinguda de Roma ja coberta a la cruïlla de Viladomat amb les noves calçades i voreres en obres. Al fons, al centre de la foto, es pot veure l'Edifici Estel de la Telefònica en construcció. (Foto: Pérez de Rozas)