Tot i que les primeres cases de menjars a la platja de la Barceloneta provenen de finals del segle XIX quan molts pescadors aprofitaven part de les seves captures per cuinar-les i oferir dinars, el boom dels restaurants de primera linia de mar en aquest barri es va consolidar bàsicament a partir de la posguerra en l'espai comprès entre els Banys de Sant Miquel i el que seria l'inici del Passeig Marítim. Allà es va formar una via paral·lela a la linia de la costa on anaven a morir els estrets carrers de la trama urbana del barri i s'hi concentrava una munió de restaurants encaixonats els uns al costat dels altres. Era també habitual veure com els empleats sortien al carrer a buscar el client i li oferien lloc per aparcar el vehicle. Aquests xiringuitos o merenderos, com se'ls coneixia popularment, tenien a la part del darrere terrasses amb entarimants sobre la platja o fixaven directament les taules dels comensals sobre al sorra.
Identificació de la zona (en vermell) on eren emplaçats aquests restaurants a primera linia de mar.
Aviat anar a mejar marisc i paelles a la Barceloneta va passar a formar part del circuit turístic per excel·lència i a la vegada també es consolidà com un costum molt propi i típic pels autòctons.
En la seva darrera etapa la restauració a primera linia de mar era a la Barceloneta un negoci consolidat i s'hi menjaven paelles i plats de marisc a dojo. Can Pinxo, Can Costa-El Deporte, Costa Azul, Catalunya, Can Costa, El Merendero de la Mari, Mar y Playa, Salmonete, L'Escamarlà, Aurora, Sol y Sombra, Casa Paulino, Rancho Grande, Miramar, La Gaviota, La Marina, Terramar i El Avión foren els noms del 18 últims supervivents abans de la desaparició definitiva d'aquell espai únic i irrepetible
Els xiringuitos varen caure sota l'acció implacable de la piqueta l'any 1994 per aplicació estricta de la Llei de Costes, que obligava a alliberar els espais contingus a la linia de la platja. L'espectacle de les màquines enderrocant aquelles petites edificacions de planta baixa va ser contemplat pels veins amb llàgrimes als ulls i amb la seguretat que una etapa de la història del seu barri quedava tancada per sempre més.
Molts dels propietaris dels xiringuitos desapareguts varen obrir nous restaurant -generalment mantenint el mateix nom- a la rehabilitada zona del Port Vell o al Passeig Joan de Borbó on l'enderrocament dels antics ràfals va permetre una paròmica sobre el port abans impossible.
*1985.- Can Costa i Cal Pinxo dos dels reastaurants de la zona que atreien més públic.
*1985.- El rètols dels xiringuitos El Salmonete, Casa Paulino, El Gato Negro o El Avión, visibles tots a la foto, donaven animació a la zona.
*1990.- Una vista nocturna dels últims anys dels xiringuitos (Foto: Anna Boyé)
*1990.- L'irrepetible i popular Bernardo (Bernardo Cortés Maldonado) amenitzava els àpats amb els seus temes d'avui i de sempre acompanyat d'una guitarra. El Virolai i l'Himne del Barça formaven part també del seu repertori habitual. (Foto: Anna Boyé)
*1994.- Punt i final. El Restaurant Catalunya, que regentava Antoni Miquel Cervero Leslie, el conegut cantant de Els Sirex, a punt de ser enderrocat. (Foto: Arxiu Popular de la Barceloneta).
Un món desaparegut, com tants d'altres. És el preu que hem hagut de pagar per obrir Barcelona al mar. Em sap greu perquè és un paisatge de la meva vida.
ResponEliminaMiquel, es poden trobar fotos.
Enric, he pujat una selecció de fotos de totes les èpoques
ResponEliminaMolt bones, Miquel!
EliminaQuanta nostàlgia has despertat!
Amb llàgrimes als ulls, és veritat. Les dels veïns, i les dels que ho teníem com a paisatge íntim. Sopar al Salmonete, amb els peus a la sorra i en Bernardo cantant i tocant la guitarra. Ràbia pel poder destructor de l'especulació, però suposo que tot paisatge -i tota memòria- és construït sobre les runes dels paisatge anterior.
ResponEliminagràcies per l'article!
ResponEliminajo també vull donar-te les gràcies per l'article. No voldria tornar al paissatge d'abans, bé... de vegades si: de vegades sento que han embellit el meu barri per a regalar-lo al turisme, directament. Que ara que està més maco, ja no és meu... en fi. No voldria tornar al passat però m'encanta que m'hagis refrescat la memòria amb dades i imatges. Moltes gràcies.
ResponEliminaUn paisatge que viu a la memòria.
ResponEliminaM'encanta!!! Nosaltres hem obert una petita bodega en honor a la meva tia que regentava el Restaurant Dos Hermanas que després va ser El Merendero de la Mari.
ResponEliminaEs cert. El merendero de la Mari va ser el nom que li va posar la nova propietària després de fer el traspàs i va durar un parell d'anys mentre que Las Dos Hermanas va ser un dels primers "merenderos" (res de xiringuitos) que es va instal·lar a la platja de la Barceloneta i es va mantindre al voltant d'uns 70 anys. Quan un ¿periodista? en la inauguració de El merendero de la Mari va dir que allà mateix havia existit un altre merendero sense historia, ho va fer des de la ignorancia més absoluta. Tots ells eren únics i tots mereixedors de lloances per la seva dedicació a la cuina marinera.La Pepita i en Victor de Las Dos Hermanas van fer arribar als merenderos la recepta del romesco per acompanyar els plats de peix.
EliminaI va ser El Salmonete qui posava les taules damunt la sorra pocs anys abans d'enderrocar-los. Els demés, romàven en un tancat.
Des de el Hawai fins l'Aurora, primer van ser merenderos i després restaurants. Amb els anys es va afegir El Salmonete. Els merenderos ja eren molt populars abans dels Sirex i en Bernardo!!!!!.
Obrir Barcelona al mar...i el hotel vela?
ResponEliminaDoncs a mi l'hotel Vela em sembla un encert. Què voleu que us digui. Ha servit per dignificar tota aquella zona del final que estava feta una M, ha permès urbanitzar tot un sector amb arbres i circuits de bici fins allà on s'aixecarà la Fundacio Pasqual Maragall contra l'Alzheimer i perllongar el passeig marítim que ha quedat molt bé. Tot això sense l'Hotel Vela no ho haguessim vist. Per tant, crec que també aquest edifici mereix la seva quota per haver contribuit a obrir més Barcelona al mar, malgrat el provincianisme de molts que només hi veuen especulació (és cert, n'hi ha, però a tot arreu) i es posen nerviosos davant la construcció de qualsevol gratacels. Doncs a mi m'agrada i el trobo original. Sé que aquest comentari pot generar polèmica, però així és com penso jo.
ResponEliminaestic d'acord amb espinaler. certament sap greu quan algunes coses desapareixen o canvien, però no es pot dir sempre que qualsevol temps passat era millor.
ResponEliminaSi us plau, algú té una foto de El Gato Negro? La podeu penjar o dir-me on la puc trobar.
ResponEliminaGràcies.
AMI