divendres, 18 de març del 2016

CINE GALILEO. Carrer Galileu 60. (1928-1981)


*1981.- Imatge exterior del cinema Galileo, al número 60 del carrer del mateix nom: poc abans del seu tancament. (Foto: Joan Campañà i Mora)

Sala de cinema inaugurada el 24 de novembre de 1928 al barri de Sants, el Galileo va ser durant tot el període de la República i la Guerra Civil escenari gairebé permanent de trobades de partits polítics i sindicats. Les assemblees de treballadors i els mítings polítics eren el pa de cada dia a banda de la programació regular de pel·lícules. Acabada la guerra el seu propietari Joan Salvatella i Parellada va demanar el 1941 permís per reobrir el cinema i tornar la sala al seu estat original. La sol·licitud però, li va ser denegada.
El local va passar posteriorment a mans de Luis Miquel Cortés que el 1954 va emprendre una reforma del local sota la direcció de l'arquitecte Alberto Iniesta Plaza. Es va ampliar la pantalla i es van reduir els laterals de l'amfiteatre per tal de facilitar la visió als espectadors de les últimes files.
El Galileo va ser durant el franquisme un cinema de barri integrat en el grup de sales de reestrena. Editava programes de mà i compartia programació amb el Cine Bohemio del carrer de la Creu Coberta.
Va tancar portes a l'abril de 1981 i el local va quedar habilitat com a pàrquing d'automòbils, funció que encara avui desenvolupa.

*1942.- Programa de mà editat conjuntament amb el Cine Bohemio del mateix barri. (Font: todocoleccion.net)

4 comentaris:

  1. Molt deteriorat actualment, en els darrers anys es va d'haver d'intervenir a la marquesina, que ha perdut els plafons d'estuc característic.

    ResponElimina
  2. mi cine favorito en niñez y adolescencia... como lloré el dia que cerraron el GALIEO... era sin duda alguna mi cine de sábado tarde a la primera sesión de las cuatro... yo ya tenia mi butaca preferida, situada justo al lado de uno de los postes que sostenia el anfiteatro al lado derecho, frente al bar y aseos.. recuerdo grandes peliculas junto a grandes bodriazos, pero a esa edad, todo valia... sus enormes lámparas, simulando racimos de uva colgados en la pared, su pequeño vestibulo y las colas que se hacian, formaban parte de su encanto...

    ResponElimina
  3. Per molts llargues que fossin, sempre hi havia dues pel·lícules. Recordo la sessió d'"Una noche en la ópera" i "Quo Vadis". Entraves a les 4 de la tarda i sorties a les tantes de la nit.

    ResponElimina