dissabte, 30 de juny de 2012

SOLIDARIDAD NACIONAL. (1936-1979)




Al febrer de 1939, pocs dies després de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona. naixia un nou diari amb l'objectiu d'esdevenir un difusor de propaganda del falangisme. De fet, amb aquest mateix nom ja havia circulat temps abans al 1936 una publicació setmanal clandestina promoguda pels falangistes i els revoltats contra la República. La capçalera del nou periòdic era com una resposta a Solidaridad Obrera, el periòdic oficial de la CNT-FAI.
Encara mancaven uns mesos pel final de la Guerra, que ja s'albirava victoriosa pels franquistes, quan va aparèixer el primer número com a diari de Solidaridad Nacional. Era el 14 de febrer de 1939. A la ciutat es respirava un ambient que transitava entre la por i la fam de les clases populars i l'eufòria desbordada dels sectors conservadors i catòlics que s'havien decantat en favor de Franco.
La fundació del diari s'atribueix al psiquiatre castellà Jesús Ercilla, un falangista radical amic d'Onésimo Redondo, que també exercia de periodista. Ercilla fou també el primer director del diari, si bé va durar per pocs mesos perquè aviat s'incorporaria al madrileny Pueblo.
La Soli, com era coneguda popularment, s'editava als mateixos tallers que havien estat del periòdic anarcosindicalista Solidaridad Obrera a la cantonada dels carrers Villarroel i Consell de Cent, al mateix edifici que avui acull les oficines de la Biblioteca de Catalunya. El diari, juntament amb La Prensa, va quedar integrat dins el grup anomenat Prensa del Movimento.
El director que més anys va estar al front del diari fou Luys Santa Marina (1898-1980), un periodista càntabre, que en realitat es deia Luís Narciso Gregorio Gutiérrez Santa Marina. Després d'uns anys de coqueteig amb l'Alemanya nazi Santa Marina va intervenir en el judici contra l'anarquista Joan Peiró defensant-lo. El seu objectiu era que s'integrés al moviment sindical falangista a canvi de no ser condemnat. Peiró va refusar l'oferta i fou condemnat a mort i executat. Santa Marina va arribar a ser membre del Consejo Nacional del Movimiento i procurador a Corts.  El 1963 deixaria la redacció del diari del que havia aconseguit una tirada de 100.000 exemplars
El 29 de novembre de 1946 la seu del diari, que compartia amb el vespertí La Prensa, va patir un atemptat amb bomba que va deixar dos morts.

*1946.- Tractament informatiu que va donar els diaris a l'atemptat amb bomba del 29 de novembre (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

*1953.- Un exemplar de Solidaritat nacional imprès a dues tintes.
 
*1952.- Suplement dedicat al Congrés Eucarístic amb una foto del gran altar de la Diagonal en construcció.  

En el seus primers temps el diari s'autoproclamava Diario de la revolución nacional-sindicalista. A partir de 1940 va passar a ser el Diario de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Al març de 1957 la capçalera incorporava el subtítol Diario Sindicalista de Cataluña que va tornar a canviar al 1970 per un esqüet Diario Regional.
Per les planes de la Soli van passar coneguts periodistes i escriptors com Manuel Vázquez Moltalbán, Robert Saladrigas, Enrique Rubio, Alfredo Rueda, Martí de Riquer, Elisabeth Mulder o Luis Marsillach (el fill del dramaturg).

*1976.- Capçalera del diari en els seus últims anys.

A partir dels anys 1970's, coincidint amb els últims anys del règim i la desaparició del dictador, el diari va entrar en una progressiva decadència. La fi de la dictadura i la pròpia abolició del Sindicat Vertical varen accelerar la crisi final del diari. El 5 de juny de 1977 un grup de militants de la CNT varen ocupar els locals del diari reclamant el seu retorn al sindicat. La tirada mitjana del diari a l'any 1978 era de només 2.500 exemplars. Finalment, l'últim número va sortir al carrer el 16 de juny de 1979.

Llista de directors de Solidaridad Nacional

Jesús Ercilla (1939)
Luys Santa Marina (1939-1963)
José Ramon Alonso (1963-1965)
Fernando Ramos (1965-1967)
Clemente Pamplona Blasco (1967-1969)
Federico Gallo Lacárcel (1969-1972)
Luis Climent (1973-1975)
Francisco Gutiérrez Latorre (1975-1979)
 

2 comentaris:

  1. Tot i que els primers diaris que recordo haver comprat eren el Tele-Expres i el Mundo Diario, tinc perfectament a la memòria aquella "soli" de mides descomunals. Em sembla recordar que tenia 4 fulls dobles però "king-size".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert Josep, en algunes èpoques va arribar a tenir un superformat anomenat "gran foli" a 7 columnes, la qual cosa el feia difícil de dominar per unes mans humanes. Suposo que pensarien que la grandesa de "la revolución pendiente" s'ho valia.

      Elimina