dissabte, 3 de desembre de 2011

LA CASITA BLANCA (1912-2011)



El meublé més famós de la història de Barcelona era situat al carrer Bolívar  2-4 fent cantonada amb Ballester i l'avinguda de Vallcarca. A començaments del segle XX, en aquell mateix lloc hi havia una marisqueria amb un muntatge un pèl original. Als pisos superiors s'hi llogaven habitacions per tal que els clients després dels àpats poguessin fer una migdiada, una becaineta i de pas arribar més lluny si el desig ho demanava.
L'any 1912 va comprar l'immoble la família Sendra originària de Vilafranca del Penedès i el seu propietari va decidir instal·lar-hi el negoci que el va fer passar a la història. Segons apunta el cronista Lluís Permanyer, el nom de Casita Blanca tenia el seu origen en les grans esteses de llençols i roba blanca que sempre es podien veure al terrat de l'edifici assecant-se al sol.



 
Tot i els milers d'històries, secrets, amors furtius i escàndols que entre les parets de La Casita Blanca s'havien viscut, la discreció va ser sempre el valor màxim i més preuat d'aquest negoci. Al llarg de la seva història, vetllar pel manteniment de l'anonimat dels clients va ser sempre l'objectiu permanent de la casa, la seva garantia d'èxit. Des de l'arribada en cotxe amb un semàfor particular a la porta del garatge, fins als laberíntics circuits de passadissos, portes i llums indirectes per preservar l'anonimat dels usuaris i evitar que poguessin ser vistos o reconeguts, La Casita Blanca cuidava tots els detalls amb un mim que va fer d'aquest meublé un dels establiments de més prestigi dintre dels del seu ram, que el convertien en el refugi adequat per a tota mena d'amors clandestins.
Aquesta cura pels detalls era certament una altra de les seves característiques. Els resultats del futbol eren comunicats als clients mitjançant un panell (fer el salt a la parella durant els partits era un clàssic i calia conèixer el marcador final abans de retornar a casa). Les tauletes de nit disposaven de tres botons de diferents colors orientats a finalitats diverses: El groc T per demanar un taxi; el verd S per sortir a peu i el vermell C per avisar el cambrer. Algunes normes de la casa eren estrictes: No s'acceptaven parelles no heterosexuals, ni menors de 23 anys, ni targetes de crèdit. 
Moltes llegendes urbanes de dubtosa certesa han voleiat sobre la història de La Casita Blanca, entre elles un atracament pistola en mà del maquis Quico Sabaté, la veracitat del qual mai va ser confirmada.
Entre 1971 i 1977, el local va ser clausurat. El jutge Andrés de Castro va ordenar el seu tancament en el marc d'una gran operació contra la prostitució a Barcelona, que va acabar amb prop de setanta bordells clausurats. En aquest cas, es va confondre la prostitució amb un negoci de casa de cites. El 23 de febrer de 1977 l'històric meublé tornava a funcionar. I així continuà fins al gener de 2011 quan l'edifici i el negoci es varen acomiadar definitivament. La reforma urbanística de la zona va imposar la desaparició d'aquest local que alguna cançó de Joan Manuel Serrat i algun film de Carles Balagué han recordat per a la posteritat.

El logo de La Casita Blanca en un dels racons del meublé.

4 comentaris:

  1. Encara no he entès que, sabent que anaven a plegar per un tema urbanístic, dos mesos abans no fessin una temporada de portes obertes -previ pagament- per tal de satisfer els qui no hi havien anat mai. Crec que hagués estat el darrer gran negoci. A 6 € l'entrada i caixa cobri!

    ResponElimina
  2. El que m'encurioseix és saber si la Casita Blanca tenia un nom abans que els veïns la bategessin com a tal. Sovint he llegit l'explicació del per què d'aquest nom, però imagino que quan la van obrir devia tenir un nom... o no va ser així?

    gràcies i moltes felicitats pel blog, és genial.

    ResponElimina
  3. Cal destacar no solament la discreció sinó també la neteja i la professionalitat.
    Els preus eren variats dins una gama alta. Tot depenia del tipus d'habitació triat: miralls en el sostre i parets, banyera o dutxa,...
    Molt a prop estava "La Rosaleda", al carrer de Ballester, però la seva qualitat era molt inferior i la discreció no massa bona.

    ResponElimina