PUBLICITAT LLUMINOSA DE NEÓ MARTÍN ARXÉ. (1923-1970's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

Martín Arxé Amills (1892-1963) és una figura de cabdal importància pel que fa a la introducció dels anuncis de neó al país i a Barcelona.

Existeixen alguns precedents documentats sobre la introducció de la publicitat amb suports de llums de neó a Barcelona. És però, cap a finals de la dècada dels anys 1920's, coincidint amb les vigílies del gran esdeveniment que fou l'Exposició Internacional de 1929 a Barcelona, que els anuncis de neó comencen a proliferar en el paisatge urbà de la ciutat ocupant terrats, façanes i comerços.  

A l'any 1923 apareix el nom del francès Louis H. Rubin com a introductor del neó a Catalunya i posseidor de l'exclussiva per a tot el terrirori de l'Estat. Rubin estableix la seva fàbrica al carrer Còrsega 409-411 al barri de la Sagrada Família, aleshores conegut com El Poblet.  

*1923.- El Diluvio 29 de març. En aquest article s'afirma que Louis H. Rubin ha establert una gran fàbrica a Barcelona després d'haver-se-li concedit l'exclussiva per a fabricar neons publicitaris. 

Només un any després, al 1924, apareix en escena la figura de Martín Arxé, que figura com a concessionari en exclussiva per a tota Espanya del nou sistema de fer publicitat mitjançant anuncis lluminosos a base de tubs de neó.

*1924.- La Veu de Catalunya 24 de maig. Els tubs lluminosos de Martín Arxe podien adquirir-se per lloguer o compra.

Després d'una primera etapa en un pis de la Ronda Universitat 17, l'empresa de Martin Axé s'estableix al número 7 del carrer Llança, amb el nom de Sociedad Luminosos Neón, al costat de la plaça Espanya entre el Paral·lel i la Gran Via.

*1928.- Coincidint amb l'acostament de la celebració de l'Exposició Internacional a Montjuïc, Martín Arxé decidideix instal·lar la seu de la seva empresa prop del recinte de l'exposició. (Font: Hemeroteca La Vanguardia edició del 30 de setembre) 

El 1930, en ocasió del muntatge de l'anunci lluminós de Chocolates Juncosa al terrat de l’edifici del carrer  Pelai amb Balmes, Martín Arxé afirmava que havia estat la seva empresa la que al 1923 havia introduït a l’estat Espanyol aquest tipus de rètol lluminós patentat per enginyer francés George Claude (1870-1960). 

*1933.- Separata d'un anunci de Luminosos León de Martín Arxé 

A partir dels anys 1950's la publicitat amb rètols de neó torna a tenir una revifalla i el centre de la ciutat s'omple de llums de neó multicolor, especialment a l'entorn de la plaça de Catalunya.

Entre els comerços i empreses que van decorar la seva publicitat a Martín Arxé hi figuren:

1924.- Palacio de Ventas. 
1930.- Principal Palace a la Rambla.
1930.- Xocolata Juncosa al terrat de l'edifici de Balmes/Pelai
1933.- Cerveseria Euzkadi a Passeig de Gràcia/Casp.
1964.- Hotel President a Muntaner/Diagonal
1965.- Cafeteria Oslo. Villarroel 222.
1968.- Camises EFESA. Joan d'Aústria 109.

Martín Arxé mor a Barcelona al febrer de 1963

*1963.- Esquela de Martín Arxé publicada a La Vanguardia el dia 22 de febrer d'aquell any. 

*1970.- Un dels últims anuncis a premsa de Martín Arxé a Llança 7. Trobat a La Vanguardia del 23 de juny.

LA VIGILANCIA Y SEGURIDAD MERCANTIL (MUTUA URBANA Y MERCANTIL). Pelai 47 - Plaça Catalunya 17. (1889-1910)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

Retrat de Daniel Freixa i Martí

Nascut a la localitat tarragonina de Bràfim a la comarca del Alt Camp, Daniel Freixa i Martí (1854-1910) constitueix una figura pionera i cabdal en la història de l'activitat professional dels detectius privats des de finals del segle XIX. 

Allà on no arribava la policia i els poders públics o simplement per dificultar més l'acció dels hipotètics  malfactors, s'estenien un seguit d'activitats de caràcter privat i ben camuflades, aparentment dintre de la legalitat. que varen conformar la comesa dels detectius privats i vetlladors per la integritat personal dels que contractaven tals serveis.

Fill d'una familia benestant establerta a Montblanc amb el pare dedicat a la medicina, Freixa havia donat les seves primeres passes com a policia en terres tarragonines fins que va aconseguir accedir a Inspector del Cos de Vigilancia i ser traslladat a Barcelona, on va ser primer responsable de Ciutat Vella i posteriorment de les quatre provincies catalanes.  

A partir de la dècada dels 1880's, Freixa va anar guanyant prestigi i presència dins el món de la investigació policial fins esdevenir cap de l'ordre públic a Barcelona. Combregava amb les idees del Partit Liberal-Conservador de Cánovas del Castillo i després del triomf d'aquest partit a les eleccions generals de 1884, va viure una primera etapa d'esplendor personal i professional quan va ser requerit pel Govern Central per actuar com a delegat especial a Madrid. No obstant. la mort del rei Alfons XII va propiciar unes noves eleccions al 1886, que aquest cop va guanyar el Partit Liberal-Progresista de Práxedes Mateo-Sagasta i la carrera de Freixa es va veure truncada.  

El 1889 va fundar l'empresa La Vigilancia y Seguretat Mercantil, un nom comercial que, per sí sol, evocava la prevenció enfront qualsevol fet negatiu que potencialment pogués afectar a la vida d'una persona i el seu patrimoni. Les oficines d'aquest negoci es van establir primer al carrer Pelai 47. Freixa va fundar publicacions com El Proteccionista (1890), La Vigilancia y la Seguridad Mercantil (1891) curiosament coincident amb el nom de la seva empresa, i La Riqueza Nacional (1900). Totes elles marcades per una ideologia mercantil clarament proteccionista i defensora dels arancels als productes externs. 

El retorn al poder dels conservadors de Cánovas del Castillo va permetre a Freixa tornar a ser nomenat Cap de l'Ordre Públic a Barcelona. Tanmateix, la delicada situació que vivia la ciutat en aquells dies i una actitud abusiva dels seus subordinats de la policia el va obligar a presentar la seva dimissió al desembre de 1892. La fama com a investigador policial de Freixa va comportar que el capità general de Catalunya Arsenio Martínez Campos li encarregués a finals de 1893 la investigació de l'atemptat del Liceu [1]. A l'abril de 1895 va tornar a ser el Cap del Cos de Vigilància a Barcelona.

Mentre exercia aquest últim càrrec es va inaugurar el Gabinet Antropomètric i Fotogràfic de Barcelona per fitxar i identificar criminals. Aquest gabinet seguia les directrius de l'antropometria forense que Alphonse Bertillon havia impulsat a França i que estava esdevenint l'estandar internacional per identificar delinqüents. 

Els episodis derivats de la dura represió practicada arrel de l'atemptat del dia de Corpus [2] i el posterior Procés de Montjuïc [3] havien erosionat molt la imatge de Freixa que havia estat acusat de permetre tortures i abusos d'autoritat com a cap de la policia. Això afectaria també al prestigi i a la imatge de la seva empresa, de manera que La Vigilancia y Seguretat Mercantil va perdre clients importants amb el consegüent impacte econòmic negatiu. Freixa però, va seguir lliutant i al 1902 va establir-se als baixos, entresol i pis principal de la Casa Segura, al número 17 d'una plaça de Catalunya, que acabava de ser urbanitzada amb una polèmica plantada de palmeres en la seva zona central. El 1903 canviava el nom de la seva empresa pel de Mútua Urbana y Mercantil

La seva delicada salut i la deserció s'alguns dels seus col·laboradors professionals, que l'abandonaren per muntar una empresa pròpia, provocaren la seva decadència i mort el 7 de gener de 1910. D'altra banda, la societat Sucesores de Daniel Freixa, fundada després de la seva mort, no va tenir viabilitat i va caure en fallida al novembre d'aquell mateix any.

__________

[1]. - El 7 de novembre de 1893 dues bombes Orsini van ser llançades sobre la platea del Gran Teatre del Liceu des del cinquè pis causant la mort de 20 persones que assistien a la representació de l'òpera Guillem Tell d'Orsini. L'atemptat ve ser atribuït a l'anarquista Santiago Salvador que va ser executat a garrot al Pati de Corders el 21 de novembre de 1894. 

 

[2] .- El dia 7 de juny de 1896 a les nou del vespre, una bomba va esclatar al pas de la processó del Corpus de l'Església de Santa Maria del Mar en la cruilla del carrer dels Canvis Nous i el d'Arenes dels Canvis, causant un total de 12 morts i nombrosos ferits. L'artefecate explosiu, una bomba Orsini de metralla, va ser llençat des d'un terrat i, tot i que probablement anava dirigit a les autoritats que encapçalaven la processó, va caure sobre els espectadors que contemplaven el pas de la comitiva.

[3] .- El Procés de Montjuïc és la culminacio d'un procés de repressió extrema i probablement desmesurada, després de l'atemptat del dia de Corpùs de 1896. 

CINE COMÈDIA DE GRÀCIA / CINE GRÁFICO i TEATRO DE LA COMEDIA. Carrer de Gràcia 6. (1915-1962)

MIQUEL BARCELONAUTA

Article elaborat en col·laboració amb ENRIC COMAS i PARER

Després de l'obertura a Gràcia del Cinematògraf Saló de Varietats [1] del carrer Bonavista 1, i un cop construida la Casa Fuster, un nou local va obrir portes al 1915 en aquell mateix sector situat al final del passeig de Gràcia. El mes d'octubre d'aquell any s'anunciava l'obertura del Cine Gráfico, que disposava de l'exclusiva de les produccions Gaumont per a la vila de Gràcia.

*1915.- Primer anunci del Cinema Gráfico publicat a La Vanguardia al setembre d'aquell any.

*1915.- L'actriu italiana Lyda Borelli en un cartell del film Flor del Mal que va inaugurar el Cinema Gráfico.

Un any després, al març de 1916, s'anuncià a les cartelleres dels diaris l'obertura d'un nou teatre anomenat Salón de la Comedia amb entrada pel carrer Gràcia 6. En realitat, la sala simultanejava les projeccions de cinema com a Cine Gràfico, amb les representacións de varietats i obres teatrals com a Salón de la Comedia, talment con si hi haguessin dos recintes amb dues entrades diferents, una pel carrer Bonavista i una altra pel carrer Gràcia. La publicitat feia esment a que les funcions teatrals no alterarien les projeccions cinematogràfiques [2].

Segons l'historiador Josep Artís l'aforament del local arribava a les 600 localitats distribuides en 430 a la platea i 170 al galliner. El mateix Artís fa referència a la companyia d'Enric Giménez [3] com la primera que hi va actuar. Posteriorment va ser la companyia de Torres-Castillo qui va agafar el timó del teatre, el 1917 la sala del carrer Gràcia 6 adopta el nom oficial de Teatro Salón de la Comedia. Al 1919 s'hi presenten les primeres varietats i el teatre hi va tornar a viure grans moments amb les companyies de Eduardo Torres o la de Jaume Capdevila que hi va presentar Tenorios. Finalment al març de 1926 les cartelleres tornaven a incloure l'antic Salon de la Comedia, rebatejat com a Cine Teatro de la Comedia i orientat exclussivament al cinema.  

L'actor teatral Enric Giménez

Amb el pas dels anys per tant, el Salón de la Comedia li guanyaria la partida al Gráfico [4], que va desaparèixer al 1925 per convertir-se en Cine Teatre de la Comedia.  

*1950's.- El carrer de Gràcia amb el rètol del Cine Comèdia a la dreta de la imatge al costat de la Casa Fuster. A l'altra banda del carrer es veu l'Església de Jesús (Foto: Arxiu Municipal de Gràcia / Fons del Club Excursionista de Gràcia).

Des de la postguerra fins al seu final la sala, ja dedicada exclusivament al cinema, va patir una decadència progressiva i no era gaire ben vista pels graciencs a causa dels seus habituals talls de fluid elèctric i l'arribada tard de les bobines que compartia amb d'altres sales. Jordi Torras descriu el risc que suposava ocupar butaques de platea i quedar a mercè dels espectadors del galliner que sovint s'entretenien llençant tota mena d'objectes al pis inferior. L'única nota positiva, sobretot pels joves i per la gent amb les butxaques migrades, era que era la sala més econòmica. Els westerns i els films d'aventures eren els més habituals. Tot i que el Comèdia de Gràcia apareixia molt poc o gens a les cartelleres, l'obertura al 1941 del Teatre Comedia a l'antic Palau Marcet, esdevingut sala de cinema a partir de 1960, va generar polèmica i una certa tibantor entre els gerents d'ambdues sales per la coincidència de nom. Alguns cinèfils i veïns de la zona el recorden el Comèdia de Gràcia com el Comedieta o el Cacahuet Palace.

*1950's.- Entrada al Cinema Comedia des del carrer de Gràcia número 6. (Foto: Josep Barrillón Paradell. Fons Núria Barrillón Pi).

*1955.- Solo ante el peligro i El prisionero de Zenda, un dels programes dobles que es projectaren aquell any.

Al 1962 la sala va tancar les seves portes [5] per convertir-se en un pàrquing i posteriorment, coincidint amb la compra per part de l'elèctrica ENHER de l'edifici de la Casa Fuster, va passar a ser propietat d'aquesta empresa. Enderrocada anys més tard i substituïda per una edifici d'obra nova, a l'any 1994 es va obrir el carrer Alpel·les Fenosa, que uneix el carrer Bonavista i el carrer de Gràcia a través d'una part dels terrenys que en el passat servien d'accés al cinema Comedia de Gràcia.

*1962.- Un dels últims programes dobles projectats al Comèdia de Gràcia.

____________

[1].- El Cinematògraf Saló de Varietats, que alternava espectacles de cinema, teatre i varietats, és considerada la sala de projecció cinematografica més antiga del barri de Gràcia.

[2].- Torras i Comamala, Jordi. El cine teatro Comedia de Gracia. Viaje sentimental por los cines de Barcelona. La Vanguardia 1 d'octubre 1990.

[3].- L'actor Enric Giménez i Lloberas (1868-1939) havia estat descobert per Enric Borràs el 1894. Giménez i la seva companyia no tant sols va inaugurar el Teatre de la Comèdia sino que hi van romandre almenys els primers 18 mesos. El drama El corazón en la mano i la peça Los corridos s'hi van presentar el 19 de març de 1916. L'etapa de Giménez es pot considerar com a molt fructífera portant al Comèdia peces de Muñoz Seca, Arniches, Julià Pous i Ferrer i Codina. Al maig de 1917 s'hi va celebrar la quarta vetllada catalana amb la representació del drama en tres actes Papa Ministre de Gerolamo Rovetta amb traducció de Narcís Oller. 

[4].- Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio.  Editorial Temporae. 2015

[5].- L'historiador del cinema Jordi Torras i Comamala arrel d'una entrevista amb Josep Maria Badal i Basora fixa erròniament la data de tancament del Comedia de Gràcia en el dia 11 de juny de 1961. L'existència de programes de mà datats del 1962 dóna fe d'aquesta errada.

CINEMATÒGRAF SALÓ DE VARIETATS. Teatre i cinema. Bonavista 1. (1903-1915)

MIQUEL BARCELONAUTA

Article elaborat en col·laboració amb ENRIC COMAS i PARER

Considerada la primera sala de cinema de Gràcia, el Cinematògraf Saló de Varietats va obrir portes a l'any 1903 segons es desprén de les cartelleres d'espectacles dels diaris de l'època. Concretament El Diluvio, en la seva edició del dia 21 de juny d'aquell any, feia esment al Cinematógrafo Variedades, localitzant-lo al carrer Bonavista i anunciant la projecció del film Sublevación de las tropas de Servia (sic) y asesinato de los Reyes. El cinema va continuar apareguent a les planes de El Diluvio durant els mesos següents com a l'única sala perfeccionada sense oscil·lació. 

El primer emplaçament del Comèdia era al número 1 del carrer Bonavista sobre un terreny que sobresortia mes enllà de l'aliniació del tram final del passeig de Gracia envaint la vorera més enllà dels Xalets del Marquès de Salamanca, que ocupaven aquell sector del passeig des del que després seria el Cinc d'Oros fins al carrer Bonavista. Aquell primer edifici era com un templet coronat per un frontó suportat per quatre columnes, guarnit amb baixrelleus i presidit per un escut de Barcelona. Encara convivia amb la fàbrica de xocolata Juncosa atès que la Casa Fuster (1908-1911) encara no havia estat aixecada.

1900's.- Terreny sobre el que s'edificà el primer Cinematògraf Salo de Varietats de Gràcia al costat de la fàbrica de xocolata Juncosa.

*1902.- Projecte original del Cinematògraf  Saló de Varietats de Gràcia. Plànol, façana i interior (Font: Arxiu Diputació de Barcelona).

Als inicis de 1905, Joan Canudas va demanar un permís d'obres per tal de convertir la seva propietat del número 1 del carrer Bonavista en una sala de cinema i varietats. Finalitzades les obres s’inaugurà el Saló de Varietats. amb repartiments de bons per a les families nes necessitades amb els que podien obtenir pa carn i arròs. D'acord amb la premsa de l'època era en realitat una reobertura del primitiu local un cop reformat. El refundat local programava bàsicament varietats i teatre.

*1905.- Notícia de la reobertura del Saló de Varietats al carrer Bonavista. (Font: La Publicidad/ARCA. Edició del 18 de març d'aquell any).

*1907.- El 7 de febrer d'aquell any la revista L'Escena Catalana publicava aquest anunci del Saló de Varietats.

Posteriorment,  al 1910, es presenta una nova sol·licitud de permís d’obres, amb la intenció d'incorporar una cabina de projecció a l’exterior de la sala. En la petició s'argumenta que la raó rau en fer desaparèixer el risc d'un incendi al cinema [1]. El 29 de març de 1911 la sala va acollir una funció especial a benefici de la Creu Roja. 

L'última referència a aquesta sala és de 1912, posteriorment va ser utilitzat com a Gran Cotxera Col·lectiva i a començament dels anys 1920's el mateix número del carrer Bonavista acollia una funerària. 

*1914.- La primitiva silueta del Saló de Varietats romania encara dempeus aquell any quan es va celebrar la cursa del campionat Bonavista, que va guanyar l'atleta del FC Barcelona Pere Prat, al que veiem a la foto passant per l'embocadura del carrer Bonavista al passeig de Gràcia. Al frontal de l'edifici s'hi pot veure un rètol amb la inscripció Gran Cochera Colectiva. (Foto: Frederic Ballell).

Tot i que alguns històriadors del cinemes barcelonins han vinculat aquest Saló de Varietats al cinema Gràfico, obert el 1915 i al Cine Comèdia de Gràcia emplaçat al número 6 del carrer de Gràcia al costat de la Casa Fuster, hem volgut separar en articles independents aquestes dues sales, més enllà de la seva proximitat geogràfica dins la mateixa illa de cases.  

____________

[1].- Contel Ruiz, Josep Maria. Les sales de cinema a Gràcia, orígens i evolució. Taller d'història de Gràcia. Centre d'Estudis.

GIMÉNEZ-SALINAS. Especialitats Farmacèutiques. Sagués 2-4 / Travessera de Gràcia (1926-1940's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

L'empresa Giménez-Salinas y Cia dedicada a la representació i comercialització de productes farmacèutics es va constituïr a Barcelona el 4 de juny de 1917 durant la Primera Guerra Mundial. El seu fundador, Jerónimo Giménez-Salinas Gil (Almeria 1872-Barcelona 1931) havia arribat a Barcelona amb el canvi de segle i el seu esperit emprenedor el va a portar a establir la primera seu de la seva empresa a la Dreta de l'Eixample (primer al carrer Bruc i després al carrer Pau Claris 111, a la mateixa illa de La Pedrera). Allà havia iniciat des de 1901 la seva activitat com a representant i dipositari de productes farmacèutics al costat del seu soci Julio Bascans Cachet, un home amb molts i bons contactes amb la indústria farmacèùtica francesa. Després de la mort de Bascans al 1917, Giménez-Salinas va traslladar la seu de la seva empresa al 1926 a un nou edifici emplaçat al carrer Sagués cantonada Travessera de Gràcia, pràcticament al límit del barri de Galvany amb la Diagonal i l'Esquerra de l'Eixample. 

*1926.- Façana de l'empresa Giménez-Salinas & Cia. al carrer Sagués cantonada amb Travessera de Gràcia (Foto: Autor desconegut / todocoleccion.com).

Emplaçament de la seu de l'empresa Giménez-Salinas i Cia. al carrer Sagués 2-4 cantonada amb Travessera de Gràcia, sobre un plànol de 1933. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1912.- Primeres activitats de Giménez-Salinas associat amb Bascans, que apareixen en aquest anunci com a dipositaris de l'Aigua dels Carmelites Boyer, que amb els anys ve ser coneguda com Agua del Carmen. (Font: Diario de Guipúzcoa).

 

*1926.- La Gaseta Municipal va publicar aquell any diversos anuncis del trasllat de l'empresa des del número 111 de Pau Claris a la Dreta de l'Eixample fina a la nova seu a Sant Gervasi-Galvany. (Font: ARCA).

El paisatge que oferia aleshores aquell sector del barri Galvany era molt diferent a l'actual. La Travessera de Gracia no estava del tot urbanitzada ni l'alineació de les finques presentava una regularitat en el tram que discorria entre el final del carrer Casanova i l'arrencada del carrer Calvet. D'altra banda,  els ultims plans urbanístics havien previst que el carrer Villarroel travessés la Diagonal per morir en l'arribar a Travessera. La finca de la Travessera que feia cantonada amb la vorera dels numeros parells del carrer Sagués, havia estat construida per encàrec de Pere Matas Llopart el 1895 i ocupada posteriorment per una empresa de fabricació de caixes de cartró, propietat de Juan Moya, que duia el nom comercial de Cajas y Reclamos Moya S.A. [1]. L'edifici datava de 1895 i havia estat reformat i ampliat diverses vegades i en el moment de ser ocupat per l'empresa de Giménez-Salinas disposava de baixos i dues alçades més amb una renglera de finestres a cada façana.

1930's.- L'empresa tenia una seu a Lisboa i l'altra a Barcelona i ostentava la representació dels productes d'una gran quantitat de laboratoria catalans i altres espanyols. (Font: todocoleccion.com)

L'empresa va anar guanyant quota de mercat al sector farmacèutic fins esdevenir una de les més importants del país. Va obrir també una seu a Lisboa i era dipositari de la producció de molts laboratoris d'arreu de l'Estat. 

*1928.- Retall publicitari de Giménez-Salinas y Cia. després de la inauguració de la seva seu al barri de Galvany

*1930's.- La Magnèsia italiana San Pellegrino de Torí i la pomada Rinoleina contra els processos gripals, dos dels productes més populars que comercialitzaven els Giménez-Salinas. 

Giménez Salinas (nascut Jerònimo Giménez Gil) havia afegit el cognom de la seva mare (Salinas) al seu primer i adoptà el segon del pare (Gil) també com a segon seu. Tot plegat Jerónimo Giménez-Salinas Gil. El 23 de gener de 1931 moria a Barcelona sense que, per uns mesos, pogués viure ni l'eufòria de la proclamació de la República, ni el dramatisme dels episodis políticosocials posteriors. En la seva esquela apareixia com a Cavaller de la Legió d'Honor i Oficial d'Instrucció Pública en llengua francesa. El seu fill Jerónimo Gimenez-Salinas i Filvà va heretar el negoci

*1940.- Dues imatges posteriores a la Guerra Civil, captades des de l'avinguda Diagonal on es pot veure, a la dreta, l'edifici de l'empresa i l'inici del carrer Calvet a l'esquerra. (Foto: Josep Domínguez Martí)

Acabada la Guerra Civil i a començaments dels anys 1940, el terreny és adquirit per la família d'Antonio Puig que va procedir a l'enderrocament de l'edifici i a la construcció d'un altre on quedaria establerta la seu de l'empresa de parfums i fragàncies. Aquesta nova seu és inaugurada el 1946. 

_________________

[1].- Després d'abandonar la finca del carrer Sagués on s'instalà Giménez Salinas el 1926, Juan Moya, l'empresari de caixes de cartró de luxe que havia ocupat anteriorment aquell mateix terreny, es va suïcidar a la seva fàbrica del carrer Vergós el 1934, deprimit per problemes econòmics.  

GIMNASOS DE JUAN ESTRANY. Plaça Beat Oriol 4, Canuda 31, Rambla Catalunya 6 (Plaça Catalunya) i Rambla dels Estudis 3. (1857-1887)

MIQUEL BARCELONAUTA

AgraÏments a ENRIC COMAS i PARER

Els primers establiments per a la pràctica de la gimnàstica que van existir a Barcelona van veure la llum en la primera meitat del segle XIX. Pero no va ser fins després de 1850 quan van començar a proliferar sempre vinculat als conceptes de salut i higiene. 

Al costat de noms que podem considerar pioners en l'arribada de la cultura gimnàstica a Barcelona (Eudald Thomase, Bernabé Barrio, Carlos Berthier i el germans Emmanuelle i Josep Vall Cardona) hi destacaven també els gimnasos que figuraven a nom de Juan Estrany i Xairó (1836-1887). 

Al 1857, amb només 21 anys, Estrany decideix iniciar la seva trajectòria personal en el negoci de la gimnàstica oferint-ne classes a particulars [1]. Amb l'experiència assolida com a instructor de gimnàstica en diverses escoles i col·legis privats de la ciutat i especialment al Cos de Bombers, va aprofitar el magatzem que tenien al número 4 de la Plaça del Beat Oriol (avui de Sant Josep Oriol) al costat de l'esglèsia del pi, per donar-hi lliçons de gimnàstica per a senyores, nens i adults. A la Guia de Barcelona de 1863 ja apareix el gimnàs d'Estrany.

*1857.- Nota publicada per Juan Estrany a l'edició de Diario de Barcelona del 15 de novembre d'aquell any, on predicava les excel·lències i els grans beneficis que comportava per a la salut la pràctica de la gimnàstica, tot anunciant la posada en marxa de les seves sessions gimnàstiques a la plaça del Beat Oriol, davant de la façana lateral de l'Església del Pi.    

*1863.- Juan Estrany anunciant el seu Gimnàs Higiènic per començar la temporada el 15 d'octubre d'aquell any (Font: ARCA/Diario de Barcelona).

D'altra banda, Estrany presumia d'haver viatjat i visitat els millors gimnasos d'Europa i ser l'encarregat  de les classes d'educació física dels principals col·legis de Barcelona. També presentava, en exhibicions públiques dels seus alumnes als teatres, els mètodes emprats i era fàcil veure'l els diumenges al matí al Saló de Sant Joan practicant exercicis amb els seus alumnes

Posteriorment, Estrany va habilitar un gimnàs de dimensions més grans, dotat de cordes, anelles i altres elements per a la pràctica de l'exercici físic i el va situar al primer pis del número 31 del carrer de la Canuda, fent cantonada amb Ventrallans, on anys després s'hi emplaçaria la Sala Mozart. El nou gimnàs d'Estrany rivalitzava amb d'altres establiments com el Gimnàs Higiènic i Ortopèdic de Carlos Berthier a la plaça de Sant Sebastià núm. 15 o el d'Emmanuelle Vall al carrer Ataülf número 8.

*1879.- Portada del número 10 de la Revista Universal Ilustrada que recull un anunci del Gimnàs Estrany al carrer de la Canuda número 31

Al 15 de novembre de 1881 i per un espai curt de temps que no arribaria als 2 anys, Estrany va traslladar el gimnàs als baixos de la Casa Vives de la Plaça Catalunya quan encara estava identificada amb el número 6 de la Rambla de Catalunya, just al costat del Teatre Eldorado.

L'estada a l'emergent Plaça de Catalunya va ser doncs breu i el 1883, mentre pretenia també instruir en gimnàstica als bombers graciencs, el seu gimnàs ja s'anunciava a la premsa situat al número 3 de la Rambla dels Estudis, el seu últim emplaçament on estigué fins a la seva mort esdevinguda al 1887.

*1883.- Informació apareguda a El Busilis el 16 de desembre d'aquell any, segons la qual Estrany sol·licitava estendre la seva instrucció gimnàstica als bombers de Gràcia.

*1887.- Esquela de Juan Estrany i Xairó publicada a El Diluvio del 26 de maig d'aquell any. 

____________

[1].- Torrabadella Flix, Xavier. Los gimnasios de Barcelona durante el reinado de Isabel II (1837-1868). Universitat Autònoma de Barcelona. ISSN: 1989-9289

EL BARRI DELS CAMPS DE FUTBOL (1900-1920).

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

Durant les dues primeres dècades del segle XX, quan el futbol era encara un esport emergent en procés d'expansió, un gran nombre de camps per a la pràctica d'aquest esport es van anar estenent per la zona de l'Esquerra de l'Eixample al voltant de l'entorn de l'Hospital Clínic i l'Escola Industrial 

Aquest conjunt de camps de futbol, dels qual en trobareu notícia en aquest mateix blog a través dels seus corresponents articles, eren pràcticament un al costat de l'altre. 

L'àrea en questió estava delimitada pels carrers d'Aribau, Coello (actual Londres), Comte Borrell i Provença.

*1910's.- Retall d'un plànol de Barcelona de l'època en el que s'han identificat els diferents camps de futbol que van establir-se en aquella àrea de l'Esquerra de l'Eixample. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya / Barcelofília - Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

*1912.- Detall dels camps de joc existents a la ciutat de Barcelona- (Font: Revista Stadium. Edició del 15 d'abril de 1912. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

      Futbol Club Barcelona      

El Futbol Club Barcelona fundat pel suís Hans Gamper va establir-se a partir de 1912 al Camp del carrer de la Indústria, altrament conegut com l'Escopidora, que era situat entre els carrers Indústria (avui Paris), Comte d'Urgell, Coello (avui Londres) i Villarroel. Va abandonar-lo al 1922 per inagurar el seu nou Camp de Les Corts. Número 1 del plànol. 

    Club Deportivo Español     

El Club Deportivo Español, al que el rei Alfons XIII va atorgar el titol de Real a partir de 1912, va jugar al camp del carrer Muntaner, conegut també com el camp de les fabes, des de 1911 fins que es va traslladar al camp de la carretera de Sarrià, inicialment conegut com Can Ràbia. al 1923. Anteriorment al camp del carrer Muntaner hi havien jugat l'Hispania (1901-1903) i el Barça (1905-1909)  i durant dues temporades va estar ocupat pel Velòdrom Parc d'Esports (1909-1911). Número 2 del plànol. 

        Football Club España        

El FC España, va tenir el seu terreny de joc dins la quadrícula formada pels carrers Urgell/Rosselló/Villarroel/Còrsega enfront l'Hospital Clínic. Posteriorment es va instal·lar al camp del carrer Balmes cantonada amb Travessera de Gràcia. Número 3 del plànol. 

         Sport Club Català

L'Sport Club Català, considerat el club degà del futbol català per haver estat fundat el 1898, va tenir el seu camp de joc dins l'illa formada pels carrers Aribau/Indústria/Muntaner i Coello. Número 4 del plànol. 

         Football Club Internacional

El Football Club Internacional és el precedent històric de la Unió Esportiva de Sants, en la fundació del qual va participar després de fusionar-se amb d'altres equips d'aquell barri a l'any 1922. El primer camp de joc de l'Internacional va estar emplaçat a l'espai delimitat pels carrers Rossello/Urgell/Provença i Comte Borrell, fins que va passar a jugar al camp del carrer València amb Entença, al costat de la linia del ferrocarril, i després al camp del carrer Galileu a Sants. Número 5 del plànol. 

         Sport Club Universitary

L'Sport Club Universitary va establir-se a sobre de l'Hospital Clínic dins l'illa formada pels carrers Còrsega, Villarroel, Indústria (avui París) i Casanova. El terreny de joc tenia una orientació Besòs/Llobregat, que no era la tendència habitual d'aquest conjunt de camps de futbol, que tenien les porteries als costats muntanya i mar del terreny de joc. Número 6 del plànol. 

                                            Football Club Continental 

Aquest club va tenir el seu camp de joc en un terreny que la Federació Catalana d'Atletisme havia habilitat per als seus atletes. Era situat al costat del de l'SC Català, dins la quadrícula delimitada pels carrers Muntaner, Còrsega, Aribau i Indústria. Número 7 del plànol.