CAMP DEL FC BARCELONA DE CAN SABADELL (CARRETERA D'HORTA) (1901-1904)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS I PARER

Els dos primers terrenys de joc que el FC Barcelona va utilitzar per disputar els seus partits com a local van ser força efímers. Immediatament després de la fundació del club, el Velòdrom de la Bonanova va acollir els de la primera temporada (1899-1900)  i en la següent (1900-1901) l'equip blaugrana es va desplaçar als terrenys de l'antiga finca del Mas Casanovas darrera del futur Hospital de Sant Pau. 

Aquest segon terreny de joc tampoc va tenir continuïtat per l'equip de Gamper perquè aviat es va palesar que l'Hotel de la Font Casanovas, que havia servit com a vestidor dels equips, estava condemnat al fracàs com instal·lació hotelera. D'altra banda, l'imminent inici de les obres de construcció de l'Hospital de Sant Pau també va acabar fent decidir al Barça a deixar el Mas Casanovas. 

*1901.- Nota publicada a l'edició del 20 d'octubre d'aquell any al setmanari esportiu Los Deportes. (Font: ARCA) 

Això va obligar al club de Hans Gamper a cercar un altre emplaçament per habilitar-hi un nou terreny de joc per disputar els seus partits. El lloc escollit era també al Guinardó, si bé ja dins el terme municipal de Sant Andreu de Palomar. Aquest nou camp de joc seria conegut com el de la Carretera d'Horta i s'estenia dins els terrenys de la finca de Can Sabadell, molt a prop del que avui és l'entorn de la plaça Maragall. S'hi podia accedir des del centre de la ciutat a través del tramvia que sortia de la plaça d'Urquinaona en direcció a Horta. 

*1901.- Article publicat a Los Deportes on es glossa el trajecte fins a Can Sabadell i les actuacions realitzades per disposar del nou terreny de joc blaugrana.  (Font: Los Deportes. Edició del 20 d'octubre d'aquell any /ARCA).

*1904.- Plànol de la zona del Guinardó, on s'indica l'anterior emplaçament del camp de joc del Barça al Mas Casanovas (cercle groc) rere l'Hospital de Sant Pau, i el situat als terrenys de Can Sabadell (fletxa groga i rectangle verd) que indiquen la posició del terreny de joc a la Carretera d'Horta, (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya / Barcelofília).

*1900's.- Vista de la Masia de Can Sabadell contigua al terreny de joc de la carretera d'Horta que el Barça va utilitzar de 1901 fins a 1904. 

*1900's.- La fotografia més coneguda i difosa del camp de la carretera d'Horta. S'hi pot veure la Masia de Can Sabadell a l'esquerra i els edificis dels Laboratoris del Dr. Ferran al fons. (Foto: Autor Desconegut / Arxiu del FCB)      

Segons esmentava la premsa de l'època el terreny de joc tenia unes dimensions de 100 metres de llarg per 60 d'ample i les dependències de la masia van utilitzar-se com a vestidors perquè els jugadors puguessin canviar-se. També s'empraven per emmagatzemar l'utillatge i adaptar-hi un servei de begudes. El terreny de joc presentava de algunes clapes d'herba que es van anar completant per a donar-li un millor aspecte

El dia 21 de novembre de 1901 es va produir la inauguració del camp amb un partit entre el Barça (reforçat amb alguns jugadors de l'Hispània AC) i un equip format per mariners del Calliope, un vaixell escola britànic ancorat al port. Anècdotes d'aquell primer partit a Can Sabadell foren que el capità de l'equip blaugrana Arthur Witty va convidar personalment als mariners britànics a jugar el partit, que va durar només 60 minuts dividits amb una interrupció de 5 minuts. El resultat va ser de 4-0 a favor dels blaugranes.

*1901.- Crònica del partit inaugural del camp de la Carretera d'Horta que enfrontà a un combinat del FC Barcelona i l'Hispània AC contra un equip de mariners del Calliope. (Font. Los Deportes. Edició del dia 22 de novembre d'aquell any. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

*1902.- Un equip del FC Barcelona fotografiat davant la Masia de Can Sabadell al camp de la carretera d'Horta. (Font: Los Deportes. Edició del 12 de gener d'aquell any).  

En el decurs d'aquella primera temporada a Can Sabadell el Barça va aconseguir el seu primer títol, la Copa Macaya, un torneig que enfrontava als millors equips de la ciutat. A la temporada següent (1902-03) els blaugranes tornarien a guanyar-la, tot i que aleshores ja havia canviat de nom i se la coneixia com a Copa Barcelona. 

Va ser durant l'estada del Barça al camp de la carretera d'Horta que el seu fundador Hans Gamper va penjar les botes al 1903, amb 26 anys, amb la intenció de dedicar-se exclussivament al seus negocis. No obstant això, l'any següent encara tornaria a vestir-se de curt per jugar en alguns partits amistosos. 

Al setembre de 1904 la premsa va anunciar la decisió del Barça de tornar a canviar de camp. Els propietaris de Can Sabadell tenien la intenció de construir habitatges a la finca i el Barça es va veure obligat a tancar aquesta etapa de quatre anys a la carretera d'Horta. Els blaugranes hi havien disputat un total de 20 partits oficials durant 3 temporades. 

El nou destí del Barça seria el camp del carrer Muntaner, que fins aleshores havia estat el camp on havia jugat com a local l'extingit Hispània AC. Allà els blaugranes hi jugarien fins al 1909. Fou aleshores quan el club de Gamper va poder disposar del seu primer camp en propietat, el del carrer de la Indústria.

CINE DORÉ (1931-1938) / ELDORADO (1939-1977). Pare Roldós. El Guinardó.

 MIQUEL BARCELONAUTA

Aquest cinema del barri del Guinardó, amb un nom que fàcilment pot portar a confusió per la seva semblança en la denominació amb d'altres sales de la ciutat [1], va obrir a començaments de la convulsa dècada dels anys 1930's. Era emplaçat al carrer Pare Roldós, una via d'escassa llargària (tot just uns cent metres) que enllaça el Passeig de Maragall amb el carrer de la Garrotxa, que era l'antíc camí cap a Horta.

*1932.- Emplaçament del Cine Doré, després Eldorado, prop del passeig i la plaça Maragall al barri del Guinardó sobre un plànol dels anys trenta. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).  

Des de la seva obertura i durant tot el període republicà era conegut com Doré i va ser l'escenari de nombroses concentracions i mítings de caire sindical i polític. Cal precisar que en aquells primers anys la numeració del carrer Pare Roldós començava al carrer de la Garrotxa i acabava al Passeig Maragall, per la qual cosa el cinema era identificat amb el número 2.

*1932.- La Humanitat recollia en la seva edició del 18 de novembre d'aquell any, el míting d'Esquerra Republicana de Catalunya al cinema Doré amb la presència, entre d'altres, de Francesc Macià 

*1936.- Reunió de venedors ambulants del barri al Cine Doré demanant la construcció d'un mercat al Guinardó. (Font: El Diluvio/ARCA)  

Després de la guerra el van rebatejar com Eldorado i la numeració del carrer Pare Roldós es va invertir de manera que la sala de cinema va ocupar des d'aleshores el número 13. No era una sala gaire agraïda ni per les característiques arquitectòniques i de comoditat, ni tampoc per la programació que s'hi oferia. De fet, va tenir els mateixos propietaris que el cine Horta amb el que compartia les pel·lícules en exhibició. Entre els seus primers empresaris hi figuren els germans Marcel·lí i Joan Blanch Sanmartín i posteriorment Concepción Alonso.

Durant el període franquista va ser objecte de nombroses inspeccions i multes per deficiències en les seves instal·lacions (boques d'incendi, ventilació, i fins i tot per venda excessiva de localitats, que obligaven a part dels espectadors a seguir les pel·lícules dempeus). L'historiador cinematogràfic Roberto Lahuerta en fa una extensa descripció en una de les seves obres [2]. 

Era un d'aquells cinemes que mai apareixia a la cartellera d'espectacles i al barri era popularment conegut amb el nom de La Barraca. Gran part del veins preferien anar a veure pel·lícules a d'altres cinemes propers, més moderns i acollidors, com ara el Maragall o el Montserrat. Tot i això. els anys 1940's i 1950's van ser les millors dècades d'aquesta sala, que oferia programes dobles combinant un film espanyol amb un altre d'estranger que el van consolidar com un cinema de barri i familiar.

L'escriptor Juan Marsé, coneixedor a fons del barri, parlava d'aquesta sala en la seva obra Rabos de lagartija on explica les peripècies dels funcionaris municipals del Servei d'Higiene que actuaven en els processos de desratització de les sales de cinema. 

Durant els seus ultims anys la sala havia entrat en una creixent decadència i va tancar portes al 1977 poc anys després de la mort del dictador.

*1970's.- Últims dies del Cine Eldorado del Guinardó, que podem veure amb l'amenaçador cartell de la immobiliària Núñez i Navarro al costat i en la imatge d'abaix amb la tanca ja col·locada pendent de l'inici de les obres. La sala, aleshores ja clausurada, oferia aquesta trista imatge a finals dels anys 1970's. Al fons els edificis del passeig Maragall. (Fotos: Autor desconegut. Memòria dels barris).

_______

[1].- Durant la primera meitat del segle XX existiren a Barcelona diverses sales amb noms similars: Eldorado, el famós teatre-cinema de la plaça de Catalunya que feia cantonada amb Bergara, el cinema Doré (després Dorado) a la Gran Via de les Corts Catalanes 565. Anteriorment havia existit el Gran Salón Doré, antecedent del Teatre Barcelona, al començament de la Rambla de Catalunya.

[2].- Lahuerta Melero, Roberto. Cines de barrio. Sant Andreu, Horta-Guinardo i Nou Barris. Col·lecció Favència. Arxiu Històric Roquetes - Nou Barris. Ajuntament de Barcelona, 2013.

ELS GIMNASOS HIGIÈNICS D’ARTURO SANTANACH. Gran Via / Balmes. (1894-1897), Balmes 6 (1897-1915) i Diputació 208 (1915-1925).

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS I PARER

*1922.- El professor de gimnàstica Arturo Santanach Bracmann, lluint el seu portentós físic als 77 anys. (Font: Stadium núm. 380 del 2 de desembre).

Com ja s'ha comentat àmpliament en aquest blog, els centres gimnàstics de Juan Estrany i Miquel Gibert figuren entre els pioners en la introducció a Barcelona de les sales d'exercici físic, altrament dits gimnasos. Al costat d'aquests dos, mereixen també menció els Gimnasos Higiènics que Arturo Santanach Bracmann (1845-1926) [1] va obrir al començament del carrer Balmes a finals dels segle XIX, en especial el del número 6 que va tenir una petita etapa prèvia a la cantonada entre aquest mateix carrer i la Granvia uns pocs anys abans.  

Després de formar-se i adquirir expertesa com a gimnasta en les instal.lacions dels esmentats Estrany i Gibert, Santanach, que sempre havia destacat per la seva dedicació i culte a l'exercici físic, va anar obrint successivament els seus propis gimnasos:

1. Gimnàs Higiènic, Ortopèdic i Recreatiu Santanach 

(Corts/Balmes). [1894-1897].

Quedava emplaçat just a la cruïlla entre el carrer de les Corts (actual Gran Via de les Corts Catalanes) i el carrer de Balmes als baixos de la casa identificada amb el número 229 d'acord amb l'antiga numeració de la Gran Via [2]. Va ser obert el 1894 i es presentava al públic com una instal·lació ben il·luminada i ventilada en un barri obert com era l'emergent Eixample, lluny de les estretors urbanístiques i les humitats de Ciutat Vella on s'havien establert els primers gimnasos de la ciutat [3]. Altrament, el nou gimnàs de Santanach incorporava un aparell novedós, com era la politja ortopèdica de producció pròpia, de la que se'n destacaven els excel·lents resultats que aportava a l'exercici físic i els seus efectes guaridors.

*1894.- Edició de La Vanguardia del 16 de novembre d'aquell any, que publicava aquest retall publicitari del primer gimnàs d'Arturo Santanach a Gran Via / Balmes.

*1895.- Un altre article, ric en afalacs, sobre les característiques del primer gimnàs de Santanach. (Font:  El Diario Catalán. Edició del dia 23 de març).

*1890's.- Emplaçament dels dos primers gimnasos d'Arturo Santanach (cercles vermells) al començament del carrer Balmes. (Foto: Antoni Esplugas Puig / AFB)

2. Gimnàs Higiènic Santanach (Balmes 6). [1897-1915]

L'imminent enderroc de l'edificació que acollia el seu primer gimnàs va obligar Santanach a cerca un nou emplaçament per al seu gimnàs. El va trobar en un local més ampli a l’inici del carrer Balmes on la via descriu una petita corba perquè les vies del tren enllacin amb l’estació de la Plaça Catalunya del carril de Sarrià. En aquest nou emplaçament, més ampli i només a dos-cents metres de l'anterior gimnàs,  Santanach va consolidar la seva empresa gimnàstica. Allà hi romandria fins al 1915. La seva passió per l'esport el va portar a constituir la Sociedad Deportiva Santanach fundada al 1900 i de la qual el seu fill Arturo Santanach Esquirol [4] fou el primer president. La Santanach disposava també d'un equip de futbol que ben aviat es va fusionar amb la Sociedad Española de Futbol la qual va convergir posteriorment en el Club Español de Futbol, antecedent històric immediat de l'actual Reial Club Deportiu Espanyol. [5]

*1898.- Fotografia del carrer Balmes captada entre el carrer Bergara i la Ronda de la Universitat. A la dreta i en la imatge ampliada s’hi pot apreciar l’entrada al gimnàs Santanach amb la inscripció Gimnasio Higiénico. Director Arturo Santanach. (Foto: Jorge Venini. Col·lecció privada de Jorge Álvarez)

*1899.- Article dedicat a la figura de d'Arturo Santanach que va publicar la revista Los Deportes a l'abril d'aquell any, després d'haver-se celebrat el cinquè aniversari de l'obertura del seu primer gimnàs. (Font: ARCA).

*1899.- Nota informativa sobre la creació de la Sociedad Deportiva Santanach i els seus ambiciosos objectius en l'àmbit de l'esport. (Font: Los Deportes. Edició del 13 d'agost).

3. Gimnàs Higiènic Santanach. (Diputació 208). [1915-1925].

Aquest va ser el darrer gimnàs de Santanach. S'ubicava al 208 del carrer Diputació, entre els de Muntaner i Aribau. Va romandre actiu fins un any abans de la mort d'Arturo Santanach que va traspassar al 1926 a l'edat de 82 anys. 

*1915.- Notícia sobre l'últim gimnàs d'Arturo Santanach, que va obrir al maig d'aquell any quan ja tenia 71 anys. (Font: La Publicidad. Edició del 22 de maig.)

_____

[1].- Arturo Santanach Bracmann (en alguns documents escrit Bracman amb una sola n) era fill de Juan Santanach i Dolores Bracmann. Es va casar al 1873 amb Maria Esquirol Bernet (1854-1910) amb la que tingué quatre fills: Arturo, Celia, Emília i Francisco. Va enviudar al 1910 i moriria al 1926.

Esquela de l'esposa d'Arturo Santanach publicada a La Vanguardia el 18 de desembre de 1910.

Esquela d'Arturo Santanach Bracmann publicada a La Vanguardia el 18 febrer de 1926. 

En ambdues figura com absent el seu fill Arturo, que s'havia establert a l'Argentina.

[2].- Aquest edifici seria enderrocat al 1897 per iniciar la construcció de la Casa Bonet (1897-1901), obra de l'arquitecte Pere Falqués i Urpí, que seria destruïda el 17 de març de 1938 de resultes d’un bombardeig de l’aviació feixista italiana que va impactar sobre un camió que transportava trilita i circulava molt a prop de l'edifici.

[3].- L'establiment de gimnasos fora de l'àrea de Ciutat Vella havia tingut la seva primera experiència en el de Juan Estrany, que durant poc més de dos anys, va instal·lar-lo al costat del Teatre Eldorado de la plaça Catalunya.

[4].- Arturo Santanach Esquirol, nascut a Barcelona el 1879, va contraure matrimoni el 19 de març de 1901, diada de Sant Josep, amb Rosita Estivill Asens. A primers de maig de 1903 van tenir dues filles bessones de les quals només en va sobreviure una. Posteriorment (1907) la parella i la seva filla es van establir a la República Argentina. El 27 de desembre de 1910 va néixer a Buenos Aires el seu segon fill batejat amb el nom d'Arturo Francisco Lázaro Santanach Estivill.

                    

                    

*1902/1903.- Notícies insertades a la revista esportiva Stadium. A dalt sobre el casament d'Arturo Santanach Esquirol amb Rosa Estivill Asens i a baix sobre el naixement de les deus filles de la parella, de les quals només una sobrevisqué.

[5].- La conversió de la Sociedad Española de Futbol en Club Español de Futbol es va produir al gener del 1901. Anys després (1912) el rei Alfons XIII va atorgar al club el títol de reial esdevenint Reial Club Esportiu Espanyol tal com el coneixem avui. 

L'EDIFICI DEL MAS CASANOVAS. Hotel (1899-1904).- Caserna de la Guàrdia Civil (1904-1934).- Escola Pablo Iglesias (1934-1939).- Caserna de la Guàrdia Civil del Guinardó (1940-1950) i Escola Obispo Irurita (1950-1970's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

Foto: Autor desconegut. Colecció privada de Jorge Álvarez. Publicat a La Barcelona desparareguda de Giacomo Alessandro. Volum II.

Els antics terrenys del Mas Casanova eren situats al Baix Guinardó en la zona contigua a l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau i abastaven aproximadament des de l'actual Ronda del Guinardó fins a la Travessera de Gràcia, que abans de la construcció de l'hospital arribava fins a la carretera d'Horta prop de Can Girapells. Eren terres de conreu de vinyes que van patir la plaga de la fil·loxera el 1881. La part més baixa era dedicada a conreus de secà amb alguns arbres fruiters. La masia de la finca era situada sobre l'actual curs del carrer Cartagena a l'alçada del carrer que precisament porta el nom de del Mas Casanova (Manso Casanovas durant el franquisme). L'espai que ocupava el Mas Casanovas s'estenia inicialment al voltant dels terrenys colindants al curs ascendent del carrer Igualtat (actual Cartagena), aproximadament entre la Travessera de Gràcia i l'actual Ronda del Guinardó.

La masia, que disposava d'una petita capella annexa, es va enderrocar per la urbanització del carrer Igualtat i les obres de construcció de l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau. 

1890's.- El que quedava de la capella del Mas Casanovas a finals del segle XIX abans d'aixecar-se l'hotel. En el dibuix inferior l'emplaçament de l'antiga capella sobre els terrenys que acabarien marcant el límit muntanya del recinte de l'Hospital de Sant Pau cap a l'últim tram del carrer Cartagena. 

Des del 1876 un projecte d'urbanització dels terrenys del Mas Casanovas preveia l'obertura d'un total de nou carrers, dels quals tres eren perpendiculats a la Travessera de Gràcia (Castillejos, Igualtat (avui Cartagena) i una petita porció de Dos de Maig) i els altres sis n'eren paral·lels (Sant Climent -avui Rosalia de Castro-, Santa Carolina, Lleó XII -actualment Llorens i Barba-, Mas Casanovas. Fargas i Niça [1]. Tots els solars que quedaven a la dreta del carrer Igualtat van ser comprats el 1901 pels administradors del futur Hospital de Sant Pau que era a punt erigir-se, L'antiga masia tambe formava part dels terrenys afectats i com s'ha apuntat abans fou enderrocada,

Montserrat de Casanovas i Fernández de Landa (1861-1948), que havia heredat la propietat de la finca, va sol·licitar a l'ajuntament de Sant Martí de Provensals permís per edificar un hotel als terrenys del Mas Casanova el de 1898

*1930's.- Zona on previsiblemet es trobava l'antiga masia del Mas Casanova (cercle marró) i emplaçament de l'Hotel Mas Casanova (cercle vermell) sobre un plànol dels anys 1930's. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya / Barcelofília. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

Hotel de la Fuente de Casanovas

El pendent existent a la zona afavoria la visibilitat de l'hotel que era fàcilment identificable des de lluny. Havia estat construit en un estil eclèctic, que li donava una certa aparença de castell medieval, sobre el que destacàven les seves dues cúpues semicirculars revestides de pisarra. Al mateix temps des de les finestres i balcons de l'hotel es podia gaudir d'unes vistes privilegiades del pla de Barcelona fins al mar. L'establiment hoteler es va dotar d'una central elèctrica pròpia dissenyada per l'enginyer Josep Mestres Borrell i instal·lada al costat mateix de l'hotel, que assegurava la continuïtat de l'energia elèctrica en aquella zona encara molt descampada. 

L'establiment va ser inaugurat el 26 de setembre de 1899 i batejat amb el nom oficial d'Hotel de la Fuente Casanovas, en referència a una de la fonts existents als terrenys i de les quals s'havien proveit durant molts anys els veins de la zona. Disposava d'un trentena d'habitacions de notable luxe i comfort en un intent d'arrencar un negoci vinculat al Gran Hotel Inglaterra de la cantonada entre el Portal de l'Àngel i la plaça de Catalunya (just on anys després s'aixecaria l'edifici de la Telefònica). Com a responsables de l'hoteleria i restauració hi figuraven els germans Cacciami i es posava a disposició del públic un òmnibus des de la Plaça Tetuan, que en quinze minuts arribava a l'hotel. 

*1899.- Full publicat en ocasió del banquet inaugural de l'Hotel de la Fuente Casanovas. Inclou un dibuix de la vista general de la ciutat des de l'emplaçamant de l'hotel on s'hi pot veure la Sagrada Família amb només l'àbsis construit i amb el mar i la muntanya de Montjuïc al fons. (Font: Fons J. Fernández)

*1899.- A dalt: Anunci de la inauguració de l'Hotel de la Fuente Casanovas que dóna més rellevança al Gran Hotel de Inglaterra, del que deixa clar que l'establiment del Guinardó n'és una mera sucursal.

Abaix: Retall de premsa sobre l'obertura i característiques de l'hotel, que insisteix en el caràcter de pintoresco de l'establiment.  (Font: La Dinastia. Edició del 27.09.1899)

*1899.- La Vanguardia també va dedicar unes línies a la inauguració de l'hotel, amb aquesta nota que inclou informació sobre la central elèctrica i d'altres subministres propis. (Font: ARCA).

Les expectatives però, aviat es van veure frustrades, tot i que es va intentar atraure els barcelonins cap a la zona oferint a l'emergent FC Barcelona uns terrenys colindants a l'hotel per fer-los servir de camp de joc. L'acord era amb la condició que els jugadors poguessin ocupar diverses habitacions i serveis de l'hotel com a vestidors. L'estada del Barça a l'Hotel Casanovas va durar només una temporada i l'hotel va continuar la seva vida amb més pena que glòria. Carme Martín, en el seu magnific blog Memòria dels barris [1] apunta també la coexistència del funcionament hoteler amb el joc de casino abans del tancament de l'establiment. L'aleshores popular revista Los Deportes en el seu numero de 20 d'octubre de 1901 feia esment a que l'hotel ja no podia acollir els jugadors per canviar-se la roba a causa del seu tancament.

*1901.- Nota publicada a la revista Los Deportes el 20 d'octubre d'aquell any (Font: ARCA).

Sigui com sigui, la manca de viabilitat com a negoci de l'Hotel de la Fuente Casanovas es va fer palesa de tal manera que la instal·lació va quedar definitivament abandonada per a la seva finalitat hotelera cap a finals del 1904, deixant un edifici que acabaria sent cedit a la Guàrdia Civil. 

*1900`s.- Dues imatges de l'edifici en la curta etapa en què va ser Hotel de la Fuente Casanovas. (Fotos: Autor desconegut).

*1904.- Retall d'un plànol simple de Barcelona i el seu entorn en el que hi figura l'Hotel Casanovas.

Caserna de la Guàrdia Civil

El fracàs del projecte hoteler va fer que la propietària arrendés l'espai a l'exèrcit on els militars realitzaven maniobres i exercicis d'instrució. Als pocs anys però, l'edifici va passar a la Guàrdia Civil que hi va establir una Caserna i amb aquest funció el Mas Casanovas va romandre fins al periode republicà.

*1910's.- Dues imatges que mostren maniobres militars sobre els camps pertanyents al Mas Casanovas davant de l'antic Hotel. (Fotos: Autor desconegut)

Grup Escolar Pablo Iglesias

Ja arribada la Segona República, la Generalitat es va fer càrrec de l'edifici a l'any 1934 i el va convertir en el Grupo Escolar Pablo Iglesias. L'antiga caserna va ser reformada a fons a càrrec del l'arquitecte Josep Goday i Casals (1881-1936), que va adaptar l'edifici a la nova finalitat docent que s'hi duria a terme fins l'acabament de la Guerra Civil. La inauguració havia tingut lloc el dia de Sant Jordi de 1934.

*1934.- Aspecte que presentava las façana principal de l'edifici de l'Hotel Casanovas el dia de la seva inauguració com a Grup Escolar Pablo Iglesias després de la reforma de Josep Goday. (Foto: Badosa / El Día Gràfico)

*1934.- L'alcalde Carles Pi Sunyer i altres personalitats durant la cerimònia d'inauguració del Grup Escolar. (Foto: Badosa / El Día Gráfico).

Abans de l'inici de la Guerra Civil es varen realitzar unes excavacions a la part posterior del recinte de l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau per posar al descobert un poblat ibèric existent a la zona dels antics terrenys del Mas Casanova. L'esclat del conflicte bèlic però, va frustar la iniciativa i aquell solar acabaria ocupat per un important nucli de barraques a la postguerra. 

*1973.- Imatge del nucli barraquista emplaçat darrera de la tanca de separació del recinte hospitalari de Sant Pau. En primer terme es veu el carrer Cartagena amb força trànsit en direcció ascendent cap a l'avinguda Mare de Déu de Montserrat. (Foto: Autor desconegut. Fons Josep Maria Huertas Claveria).

Caserna de la Guardia Civil del Guinardó

Acabada la Guerra Civil el nou règim va decidir tornar a instal·lar a la Guardia Civil a l'edifici. La

benemèrita hi romanguè al llarg d'una dècada fins al 1950.

Escola Obispo Irurita

La manca d'equipacions docents al barri durant el franquisme va fer decidir al règim a recuperar l'edifici per a finalitats docents, tal i com s'havia esdevingut durant la República. El nou centre escolar instal·lat a l'edifici i inaugurat el 1950 va ser dedicat al Obispo Irurita un dels màrtits preferits pel règim franquista. El centre romangué actiu fins a la recuperació de la democràcia amb alguns conflictes amb els pares dels alumnes per la deficient qualitat de les instal·lacions i de l'ensenyament impartit.

*1960's.- Coberta d'un butlletí de notes de les alumnes de l'escola Obispo Irurita amb l'escut franquista sobre la silueta de l'edifici. Com es pot veure, fins i tot en les llibretes de notes existia la separació per sexes.  

Finalment el 1986 l'edifici fou remodelat íntegrament i ampliat seguint un projecte de l'arquitecte Jordi Romeu i Costa (Barcelona, 1949). Es van substituir les cobertes de les cúpules per un model diferent de les originals semiesfèriques que li donen un aire bizantí molt característic. L'escola resultant va ser el CEIP Mas Casanovas que recuperava l'històrica denominació del lloc.

_______

[1].- Corbera Palau, Joan. El Mas Casanovas; senyors, pagesos, rajolers, veins. El Pou. Grup d'Estudis de la Vall d'Horta i la Muntanya Pelada.-  Barcelona, 2020.

[2].- Martín, Carme. https://memoriadelsbarris.blogspot.com/2010/12/mas-casanovas-i-lhotel-casanovas.html

PISTA DE PATINATGE DE LA FOIXARDA. Montjuïc. (1955-1970's).

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JAUME MAS i JÚLIA COSTA

Pista de patinatge molt popular durant les dècades dels anys 1950s fins als 1970s del segle passat. S'estenia sobre un dels extrems del camp de rugbi de la Foixarda davant de les parets de les antigues pedreres sobre les quals discorre l'avinguda de l'estadi. Aquells terrenys hacien format part de l'Estadi Català (1921) i amb motiu de l'Exposició Internacional de 1929 van acollir un popular Parc d'Atraccions.

Durant la dictadura franquista el rugbi, amb la construcció de l'estadi de la Foixarda i l'hipica van passar a ser els esports protagonistes d'aquell indret. Els Jocs del Mediterrani de 1955 van ser una primera oportunitat per a Barcelona de projectar el seu esperit esportiu a l'exterior i la Foixarda va ser el lloc escollit per jugar-hi les competicions de rugbi. Altres indrets de la Foixarda pròxims a l'Avinguda de Montanyans van ser condicionats per a la pràctica de l'equitació, però encara va quedar un petit racó per al patinatge i l'espai s'inaugurà al desembre de 1955.

*1955.- Programa del dia de la inauguració de la pista de patinatge de la Foixarda amb presència de les digníssimes autoritats municipals. (Font: El Noticiero Universal / ARCA)

1960's.- Una imatge de les evolucions dels joves patinadors sobre la pista de la Foixarda (Foto: Autor desconegut)

En aquells anys l'ajuntament havia instal·lat algunes pistes de patinatge en els espais reservats a jocs infantils al costat dels clàssics tobogans i gronxadors. El de la de la Foixarda però, tenia un encant especial, quedava enfonçada en un espai on pràcticamanet no s'hi veien edificions i semblava estar lluny del soroll de la ciutat.

*1973.- Un grup de patinadors exercitant-se a la pista de la Foixarda. (Foto: Família Vidal i Barraquer / ANC).   

Als anys setenta la pista va començar a mostrar signes de decadència. Les tanques de delimitació no es van renovar, el manteniment era mínim i en general tot l'entorn va quedat immers en un estat d'abandonament que van propiciar que la pista no trigués a desaparèixer.

*1973.- El Noticiero Universal del 14 de desembre d'aquell any denunciava l'estat d'abandonament que patia aquesta pista de patinar. (Font: ARCA).