ESTAND DE L'AIGUA DE MONTSERRAT. Parc de Montjuïc. Exposició de 1929. (1929-1930's)

MIQUEL BARCELONAUTA 

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ, JAUME MAS i DARIUSZ OSIAK

*1928.- Anunci aparegut a la premsa barcelonina sobre l'Aigua de Montserrat, un producte que comercialitzava Destil·leries de Plantes i Flors S.A. amb indicació de les seves principals aplicacions.

L'Aigua de Montserrat (o de la Verge de Montserrat), dotada de propietats medicinals, va tenir presència a l'Exposicio Internacional de 1929 mitjançant un estand propi, que intentava reproduir les formes de les roques de les muntanyes del massís de Montserrat. Allà es dispensava aquest producte presentat en petites ampolles i comercialitzat per Destilerias de Flores y Plantas, una societat anònima amb seu al número 170 de l'Avinguda Icària. Segons la publicitat de l'època era un líquid adequat per fer friccions per aliviar les dolències produïdes pel reumatisme, pels canvis sobtats de temperatura, per a ferides i cicatrius a la pell, i també com a simple ambientador o desinfectant de dormitoris, salons, biblioteques, etc. 

L'estand era situat prop del Palau Nacional en un extrem de l'esplanada que conduia cap a l'avinguda de Montanyans.                                 

*1929.- Emplaçament exacte de l'estand (número 106-fletxa blanca) en el plànol oficial de l'Exposició. 
(Font: Col·lecció privada de Francisco Arauz)

*1929.- L'estand on es venia l'Aigua de Montserrat amb la silueta de l'Estadi al fons. (Foto: Col·lecció privada de Dariusz Osiak)

*1929.- Comentari inclòs en la Guia del visitant de l'Exposició de 1929 en relacio l'estand de l'Aigua de Montserrat. (Font: Col·lecció privada de Francisco Arauz)

*1929.- Un pai-pai publicitari dels que es repartien durant els dies de l'Exposició de 1929 a l'estand de l'Aigua de Montserrat.

INSTITUT OFTALMOLÒGIC BARRAQUER. Construcció original. Muntaner/Laforja (1941)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a MERITXELL CARRERAS GALDÓS

Ignasi Barraquer i  Barraquer (1884-1965), fill de Joan Antoni Barraquer i Roviralta i de la seva cosina Concepció Barraquer i Garrigosa, va estudiar Medicina a Barcelona i va llicenciar-se el 1907. Obtingué el doctorat un any després amb la tesi titulada Dacriocistitis. El 1910 es va casar amb Josefa Moner i van tenir set fills, dos dels quals van continuar la nisssaga d'oftalmòlegs. Era coneguda l'atracció de Barraquer pels animals i va arribar a tenir un petit zoològic al jardí de la seva mansió de Torre Vilana a la Bonanova i després a l'avinguda Pearson. Al 1917 va presentar a la Reial Acadèmia de Medicina la seva tècnica de la intervenció de les cataractes mitjançant un instrument ideat per ell mateix i anomenat Erisífaco. Entre 1929 i 1939 va presidir la Societat Catalana d'Oftalmologia i el 1933 va ser nomenat professor Universitari a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. 

*1940's.- Imatge del primer edifici de l'Institut Oftalmològic Barraquer al carrer Muntaner xamfrà Laforja. (Foto: Autor desconegut.)

Els orígens de la història de l'edifici de la Clínica Barraquer estan vinculats a l'obertura del tram del carrer Laforja que fins als anys 1930's quedava interromput entre els carrers Muntaner i Camp de'n Vidal. En aquest sector s'estenia la mansió anomenada Quinta Eugènia propietat de Juan José Ferrer Vidal casat amb Maria Parellada Santaló, que pertanyia a una família que disposava d'una gran extensió de terreny al barri Galvany i que donà nom al carrer del mateix nom. Aquesta operació urbanística va permetre unir el barri de Galvany amb el nucli corresponent als voltants de la plaça Cardona, més enllà del carrer Aribau en direcció a Gràcia. 

La Clínica Oftalmològica va ser construida entre 1934 i 1941 a cavall entre el període republicà i l'inici de la posguerra. amb les interrupcions pròpies dels anys de la Guerra Civil, sobre un projecte dissenyat en l'època del GATPAC amb inspiracions de l'expressionisme alemany d'Enric Mendelsohn. El seu arquitecte va ser el sarrianenc Joaquim Lloret i Homs (1890-1988). El projecte de l'edifici de la clínica va preveure dos patis centrals que iluminen zenitalment les estances interiors.  

L'edifici original disposava de baixos, dues plantes i un àtic amb la façana de la cantonada arrodonida i una escala lateral al carrer Laforja amb interiors amb detalls art decó, que suposen una especial singularitat, atès que el propi doctor Barraquer hi va col·laborar incorporant aspectes propis de la iconografia de l'antic Egipte (un dels elements preferits del famós facultatiu), el qual tenia l'habitatge privat a la planta de l'àtic del propi edifici. L'emblema del centre és l'ull udjat que penjava del coll del faraó Tutankhàmon.  

Logotip del Centre Oftalmològic Barraquer inspirat en el mitologia egípcia.

La segona fase de l'edifici o primera ampliació de la clínica es va executar als anys 1950's i va consistir en allargar-la pel carrer Laforja en direcció al carrer Camp d'en Vidal. L'edifici nou era ja més alt que l'original i no va mantenir la continuïtat del marc de les finestres de la façana.

*1955.- L'ampliació de la clínica pel carrer Laforja va mantenir encara l'edifici orginal de la cantonada amb Muntaner, si bé el nou ja era més alt, amb finestres separades i arribava fins als cinc pisos (Foto: Autor desconegut).

Finalment al 1971 es va remuntar l'edifici afegint-hi tres plantes mitjançant una remunta que va respectar escrupulosament el projecte original tot mantenint la unitat de l'edifici respecte del projecte inicial. Aquesta ampliació va obligar a reforçar l'estructura mitjançant uns pilars metàl·lics exteriors. La corba de la cantonada va perdre però, el volum circular tangent que coronava la façana original. Aquest detall li va fer perdre part del marcat caràcter expressionista de la construcció de 1941.  

*1971.- Obres de remunta i ampliació de la Clínica Barraquer afegint-hi tres plantes més. (Font: Institut Oftalmològic Barraquer).

*2000's.- Imatge de l'edifici de la Clínica en l'actualitat. 

THEBAL. Boîte. Discoteca. Carrer Artesania 38. (1967-1970's)

MIQUEL BARCELONAUTA.

Agraïments a ROBERTO LAHUERTA MELERO

Una de les discoteques pioneres d'aquest tipus de locals apareguda al final de la dècada dels 1960's a la zona perifèrica de La Guineuteta.

El nom del local (Thebal) semblava combinar les denominacions típiques fins aleshores dels llocs d'oci amb musica com eren el Saló de Thé i el Ball, si bé va imposar el nom de boîte, importat de França, que li donava un caire de modernor.

Era situada al número 38 carrer  Artesania, prop de la plaça Llucmajor i les primeres referencies a nivell de publicitat corresponen als anuncis de la seva inauguració, que es va produir l'últim dia de 1967 coincidint amb el reveillon de la nit de Cap d'Any de 1968, un any clau en la història de la humanitat en el món occidental, si bé a l'Espanya d'aleshores les coses anaven d'una altra manera per causa del règim de Franco al que encara quedava gairebé una dècada de supervivència. En aquella primera nit de Thebal, el grup hispano-argentí Yerba Mate s'encarregaria d'amenitzar el nou any als assistents a la inauguració. 

*1967.- Un dels primers anuncis publicats en premsa sobre la discoteca Thebal. (Font: El Noticiero Universal / ARCA).

*1967.- El disc Tuset Street del grup Yerba Mate incorporava el tema que donava nom al LP, dedicat al carrer de moda de Barcelona a ritme de xarleston. 

*1970's.- Entrada a la discoteca al costat de l'estanc corresponent a l'expendeduria de tabacs número 278. (Foto: Autor desconegut)

A Thebal s'hi arribava des del centre de la ciutat amb líníes de tramvia  47, 48 i 50 i amb els autobusos de les línies 13 i 31 de l'època. Malgrat el seu caràcter de discoteca, hi eren freqüents les actuacions en directe d'artistes i conjunts de la música pop de l'època que buscaven obrir-se camí cap a la fama. 

La discoteca va sobreviure fins entrats els anys 1970's.

CLUB De 7 a 9. Tennis de taula. (1931-2000's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

Fundat al mes de novembre de 1931, pocs mesos després de l'arribada de la Segona República, el Club De 7 a 9 és probablement el de més anomenada dins del panorama històric de l'esport del ping-pong a Barcelona i Catalunya. En la seva creació hi va participar un grup d'advocats, que va acordar donar-li aquest nom perquè era l'únic interval horari durant el dia que les seves obligacions professionals els hi permetien la pràctica d'aquest esport. Eusebi Maurel va ser el seu primer president.

*1931.- Primera notícia de la constitució del Club De 7 a 9 . (Font: La Vanguardia. Edició del dia 10 de desembre)

El club va néixer com una entitat multiesportiva si bé amb els anys es consolidaria dins de la pràctica del tennis de taula. També va competir en altres disciplines com el bàsquet, futbol, excursionisme, escacs, bridge i bitlles, a banda de donar una especial rellevança al ball entre els seus socis. Va tenir diverses seus. En els primers anys es va establir al carrer de Rivadenyra número 4, segon pis. Posteriorment va passar al carrer del Pi i després al número 7 del carrer de la Cucurulla molt aprop d'allà, fins que al 1936 va fixar-la a la Gran via  

*1936.- El jugadors del Club de 7 a 9 (a la dreta de la imatge) amb els madrilenys del Club Avenida (a la dreta),

*1936.- Invitació del president del club Felix Robert i Badia al president de la Generalitat perquè presideixi l'acte de lliurament dels premis del Campiuonat de Catalunya de Ping-pong. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

Després de la Guerra Civil el club va reprendre les seves activitats consolidant-se també com un club social que donava especial rellevança als jocs de taula. Des del dominó, parxís, escacs o dames fins a la petanca o les bitlles i sempre amb el ping-pong com a activitat principal, el club va continuar el seu camí. El 1957 el joier Alberto S. Sánchez va accedir a la presidència del club, que uns anys després (al 1961) va abandonar els locals de Ciutat Vella al carrer de la Cucurulla per obrir una nova seu social al pis principal del número 46 del Passeig de Gràcia.

Sota de presidència de Sánchez el club veurà incrementada notablement la seva base social [1], mentre que des d'una òptica estrictament esportiva es situarà entre els clubs més destacats de tot l'estat. La nissaga de la família Palés que integra tres generacions, el pare, Jordi (1936-2014) i Josep Maria (1963), és referència obligada en la història del Club De 7 a 9. 

*1970's.- Un cendrer del Club De 7 a 9 de l'època que tenia la seu al passeig de Gràcia (Font. todocoleccion.com).

*1969.- Article publicat a La Vanguardia en ocasió del 38è. aniversari del club.

A partir de la dècada dels 1970's, la consolidació general del fenòmen de les discoteques afecta considerablement als locals dels clubs de ping-pong que regularment ofereixen sessions de ball pels seus afiliats i amics. D'altra banda, la pràctica del tennis de taula es torna més professional. Les pilotes es tornen més lleugeres i els materials emprats en el revestiment i la fabricació de les pal·les incorporen noves textures amb gomes que afavoreixen un joc més ràpid. Les japoneses de la marca Butterflay són les més exitoses en el mercat català. Entre 1970 i 1985 el Club de 7 a 9 presentarà un palmarès de títols a nivell individual i per equips col·lectiu força important. La professionalització creixent del tennis de taula, amb fitxatges de jugadors i jugadores i canvis de residència, trencarà aquell esperit familiar i social que el club havia tinguit al llarg de la història. Cap a final dels segle XX els espònsors apareixeran també acompanyant als noms dels clubs que competeixen a les diferents lligues per equips.  

L'última participació del Club De 7 a 9 a la Lliga Catalana és a la temporada 2000/2001. 

Un dels últims logotips del Club de 7 a 9 que va subsistir en el grup de Facebook dedicat al club

_______________

[1].- El Club De 7 a 9 havia passat de 58 socis al 1958 a 614 el 1975. (El Noticero Universal. Entrevista de José Antonio Lorén al president del club Alberto S. Sánchez a l'edició del número 27.832 de 28 de novembre de 1975).

CAMP D'ESPORTS DE LA SOCIETAT ESPORTIVA POMPEIA. Travessera de Gràcia/Balmes. (1915-1923)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS I PARER

La Societat Esportiva Pompeia va ser un dels grans clubs poliesportius del sector Gràcia-Sant Gervasi, que amb el pas dels anys acabaria localitzat a Montjuïc, al costat del Poble Espanyol i l'avinguda de Montanyans. El gruix de les seves instal·lacions esportives eren situades al barri de Galvany, on hi havia la seu social del club (Travessera de Gràcia-Santaló) des de la fundació del club a l'any 1913. Dos anys després, el Pompeia va optar per ampliar les seves instal·lacions amb un nou espai dedicat bàsicament als esports vinculats a la pràctica de l'equitació, com eren l'hípica i el polo.

*1910's.- Proves esportives al camp del Pompeia. A l'esquerra de la imatge el carrer Alfons XII. 

Aquest espai era situat a la Travessera de Gràcia entre els carrers d'Alfons XII i Balmes al final del carrer Tuset. Compartía veinatge amb el convent del Nen Jesús que regentàven les Dames Negres. Comprenia una extensa catifa verda de gespa on els socis del club podien practicar l'hípica, esport que començava ser força practicat per les classes benestants. També s'hi jugava al futbol i s'hi van organitzar proves atlètiques.

El club va passar a ostentar el títol de Reial, atorgar pel monarca Alfons XIII a partir de 1920, però la creixent urbanització de la zona va desestimar l'espai com a adient per a esports eqüestres i es va convertir en un camp de futbol del que va prendre possessió el Gràcia Esport Club (després Gràcia FC) al maig de 1923. Aquest club era el continuador de l'Espanya FC que havia deixat el terreny de joc de Villarroel-Roselló, entre l'Hospital Clinic i l'Escola Industrial. Una de les primeres intervencions a l'antic camp del Pompeia, un cop esdevingut camp de futbol del Gràcia, va ser la instal·lació de la mítica tribuna del camp del FC Barcelona del carrer de la Indústria que es va situar en paral·lel al curs del carrer d'Alfons XII.   

COBERTOR D'ESCOCELLS DE CIMENT AMB FORATS (1930's - 1970's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JORGE ÁLVAREZ i ALFRED PUIG

*1930's.- Els arbres del Passeig de Gràcia amb els seus escocells coberts per`planxes de ciment amb forats, mentre un autobús Tilling-Stevens 1922 de la línia D (Barceloneta-Gràcia) cobreix el seu trajecte (Foto: Autor desconegut).

Evitar posar accidentament el peu dintre d'un escocell, sobretot quan la terra era mullada i fangosa, era un dels principals objectius d'aquesta superfície de ciment, el primer cobertor d'escocells que hi va haver a Barcelona abans que arribessin els metàl.lics. 

La planxa de ciment era plena de forats que permetien l'entrada de l'aigua de pluja i la ventilació de la base de l'arbre sobre els rectangles on eren plantats facilitant així el seu reg natural.

Se'ls va poder veure a la Rambla i a les principals vies i carrers del centre de la ciutat, si bé la seva utilització no va ser generalitzada. Entrada la dècada dels 1970's van anar sent substituïts progressivament per un altre model de cobertor metàl·lic i enreixat.

*1950's.- Un dels típics cobertors d'escocells de ciment al carrer Bergada davant de l'edifici del Banco de Bilbao (Font: Col·lecció privada Jorge Álvarez).

EL PRADO CATALÁN del Paral·lel. Vila i Vilà. 85 (1888-1898)

 MIQUEL BARCELONAUTA

El nom de Prado Catalán va ser recurrent en la denominació de locals d'espectacles entre el darrer terç del segle XIX i els primers anys del XX. Probablement fou com una mena de reacció envers la popularitat del Prado madrileny en un intent de demostrar que Barcelona podia també tenir el seu particular Prado. I així, a banda dels coneguts al Passeig de Gràcia/Casp (1863-1893) i a la plaça Lesseps (1909-1914), n'hi va haver un altre al Paral·lel, situat al número 85 del carrer Vila i Vilà, al mateix terreny que anys després ocuparia la històrica sala El Molino.

Carme Tierz en el seu repàs per la història dels teatres de Barcelona [1], situa l'activitat d'aquesta sala d'espectacles entre 1888 i 1898. No s'han trobat imatges del local i les referències a les cartelleres dels diaris de l'època són mínimes. Tot sembla indicar, i així ho explica Antonio R. Dalmau [2], que la sala i els seus números de circ van tenir un notable èxit entre els veins dels barris de la zona. El Circ Cannety altrament dit Pabellón suizo de los hermanos Canetti havia estat el precedent d'aquest Prado Catalán que també va oferir espectacles de circ. Una atracció de figures de cera representant crims terrorífics va ser d'altra banda el més sonat que es coneix sobre l'activitat en aquest teatre.

Aquest Prado Catalán del Paral·lel va tancar portes cap a finals de 1898 per donar pas a La Pajarera Catalana (1899-1905) i a d'altres locals de varietats abans que s'hi establís el Petit Moulin Rouge (antecedent del posterior i popular El Molino).

_______

[1].- Tierz, Carme i Minuesa, Xavier. Barcelona, ciutat de teatres. Viena Edicions. Barcelona, 2013.

[2].- Dalmau, Antonio R. El circo en la vida barcelonesa. Edicions Llibreria Millà. Barcelona, 1947

CÚPULA DEL COLISEUM. Activitats Culturals. (1935-1971)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

*1919.- Fragment del projecte original del Coliseum en el que es veu la cúpula de l'edifici. (Font: Arxiu Històric del COAC).  

Situat sobre el mateix solar que anteriorment havia acollit el Palacio de la Ilusión, l'edifici del Coliseum (1919-1923), va ser construït segons un projecte de l'arquitecte Francesc de Paula Nebot (1883-1965) al número 575 de la Gran Via, entre Balmes i Rambla de Catalunya. Es va inaugurar el 10 d'octubre de 1923 amb la projecció cinematogràfica del film de la Gaumont, La moderna Dalila amb l'actriu hongaresa Maria Corda encapçalant el repartiment. El cine sonor no hi arribaria fins sis anys després, quan al 27 de setembre de 1929 s'hi va presentar el film La chanson de Paris protagonitzada per Maurice Chevalier.  

L'edifici d'un estil eclèctic monumental inspirat en el corrent Beaux-Arts parisenc, disposava en la seva part superior d'una cúpula situada sobre el pati de butaques, que permetia realitzar-hi activitats paral·leles a les que es presentaven a la sala principal del local.  Són precisament aquestes activitats artistiques i culturals i l'ús que es va fer durant molts anys de l'espai de la cúpula, el que justifica la inclusió en aquest blog sobre la Barcelona desapareguda d'aquest espai de l'actual sala Coliseum, que avui segueix funcionant com a sala de teatre i d'espectacles musicals. 

*1919.- Plànol de la façana completa del Coliseum. El local aplegava en el moment de la seva inauguració un total de 1.815 butaques. (Font: Arxiu Històric del COAC). 

A l'espai interior situat entre el sostre de la sala i la coberta octogonal de cúpula se'l va anomenar Cúpula del Coliseum. L'arquitecte Francesc de Paula Nebot va presentar un projecte a l'octubre de 1923 que preveia instal·lar-hi un casino. No obstant, aquesta idea mai no va reeixir.

*1923.-  Plànol signat per Francesc de Paula Nebot del projecte que preveia instal·lar un Gran Casino a la cúpula del Coliseum. (Font: Arxiu Històric del COAC). 

Malgrat la desestimació del projecte inicial del casino, la cúpula acolliria al llarg de la seva existència la seu de diverses entitats, així com un seguit de manifestacions culturals i artístiques que recollim tot seguit:

1935-1939

A la dècada següent, concretament al 1935, van començar les obres d'adeqüació de la cúpula i el seu entorn per instal·lar-hi la seu permanent del Foment d'Arts Decoratives (FAD), que des de 1929 era emplaçada al carrer Avinyó. 

*1935.- Dues imatges captades des de la terrassa exterior, sobre la façana del Coliseum i davant de l'espai de la cúpula, que recullen els treballs que s'hi realitzaven per adequar la sala interior. (Fotos: Gabriel Casas i Galobardes).

*1935.- Tres imatges dels operaris treballant a l'interior de la cúpula per enllestit la nova seu del FAD. (Foto: Gabriel Casas i Galobardes).

Finalment al maig de 1936, el Foment d'Arts Decoratives (FAD) va establir la seu de l'entitat a la cúpula de l'edifici en un acte d'inauguració que va comptar amb la presència del president de la Generalitat Lluís Companys. L'espai interior havia estat dissenyat pel decorador i interiorista Valeri Corberó i Trepat (1908-2001) i va quedar distribuit en dos pisos, el més baix decorat amb frescos de Evarist Molrà, mentre que el superior, que s'utilitzà com a sala d'exposicions, quedava conformat com un espai octogonal envoltat de columnes i decoració de Santiago Marco.

*1936.-  Inauguració de la Cúpula del Coliseum amb la presència del president la de Generalitat Lluís Companys i del conseller de Cultura Ventura Gassol, que apareixen al centre d'aquesta imatge captada des del pis superior. (Foto: Carlos Pérez de Rozas).

*1936.- Un dels accessos a l'espai de la Cúpula del Coliseum poc després de la seva inauguració com a seu del FAD (Foto: Sala)

L'edifici del Coliseum es va salvar miraculosament dels efectes d'una explosió al març de 1938 que va destruir els edificis colindants a la cruïlla amb Balmes, a menys de 50 metres. Una de les bombes llançades per l'aviació italiana aliada de Franco, va impactar sobre un camió carregat d'explosius i el resultat va ser dantesc. 

*1938.- Efectes de l'explosió produïda la la cantonada Balmes / Gran Via, al costat del Coliseum, el dia 17 de març d'aquell any.

1941-1950

Després de la Guerra Civil l'espai de la cúpula fou condicionat per celebrar-hi diverses desfilades de moda amb participació exclusiva de modistos espanyols davant la Guerra Mundial i l'aislacionisme dels aliats cap al règim de Franco. Mentrestant el FAD patia la lògica repressió del nou règim més ocupat en manifestacions de caire patriòtic que no pas artístic.

*1942.- Les demostracions de pentinats amb ondulación permanente presentades per l'empresa Solriza també van ser presents a la cúpula aquells anys (Fotos: Brangulí)

Un dels certàmens més populars dels celebrats a la cúpula era el Salón de la Moda Española, que periòdicament organitzava la Coordinadora d'Alta Costura. Se n'hi celebraven varies edicions al llarg de l'any fins que a la dècada següent el saló va canviar d'ubicació passant a ocupar els salons de l'Hotel Ritz.

*1941.- Fullet informatiu del 1r. Saló de la Moda Espanyola amb el simbol de Falange a la coberta.

*1944.- Desfilada en l'acte inaugural del Salón de la Moda Española el 27 de setembre d'aquell any. (Foto: Carlos Pérez de Rozas /AFB).

*1944.- Cartell del Salón de la Moda Española organitzat per la Cooperativa d'Alta Costura.

Durant aquest període el FAD no va deixar d'organitzar tota mena de manifestacions artístiques, exposicions de pintura i escultura i concerts de petit format, que malgrat les dificultats que sovint imposava l'autoritat vigent, permetien mantenir viu aquell petit racó de cultura al mig de la ciutat.   

*1945.- Programa de l'homenatge organitzat pel FAD al pianista d'ascendència anglesa nascut a Catalunya Frank Marshall (1883-1959). 

*1950.- El Salón de la Moda Española continuava celebrant les seves edicions a la cúpula. Aquest és el cartell del certàmen de primavera del 1950 i les invitacions que es van expedir per assistir-hi. (Font: Col·lecció privada de Francisco Arauz).

1950-1971

*1953.- Vista aèria de la Cúpula del Coliseum amb l'edifici de l'Instituto Nacional de Previsión en construcció darrera, quan ja s'enllestien les seves plantes superiors sobre el solar arrassat per l'explosió de 1938.

A l'any 1951 el FAD va organitzar a la cúpula el primer Salón del Hogar Moderno, que tindria una periodicitat anual i seria l'embrió del posterior saló Hogarhotel, que a partir de 1961 es va celebrar a l'espai firal de Montjuïc, i després esdevindria ExpoHogar.

*1956.- Cartell de la sisena edició del Salón del Hogar Moderno dissenyat per Joan-Josep Tharrats. (Font: todocoleccion.com)

Cap a finals de la dècada dels 1950's. el crític d'art Alexandre Cirici i Pellicer funda l'Associació d'Artistes Actuals i concep la idea de crear un Museu d'Art Contemporani a Barcelona tot aprofitant l'espai de la cúpula per obrir-hi aquest espai de museístic. Lògicament l'oficialitat de l'època, que tenia poc o gens d'interès per l'art contemporani, refusa el projecte i no recolza la proposta. Cirici ho planteja aleshores al FAD i amb el suport del jurista, escriptor i crític d'art Cesáreo Rodríguez-Aguilera es crea una societat anònima per impulsar el futur museu amb 100 participacions de 1.000 pessetes de l'època. Als propietaris se'ls atorga la condició de socis fundadors.

Només un any després, el 21 de juny de 1960, s'inaugura aquest primer centre d'art contemporani de la ciutat, autèntic precedent de l'actual MACBA, a base de petites donacions d'artistes i entitats. A banda d'artistes catalans com Guinovart, Argimon, Ràfols Casamada, Tharrats o Hernández Pijuán també hi participen també alguns d'espanyols com Rafael Canogar, Antonio Saura o Rafael Zabaleta i d'altres d'estrangers instal·lats a Espanya com l'alemany Erwin Bechtold, l'equatorià Enrique Tábara o la francesa Nadia Werba.

*1960.- Acte d'inauguració a la Cúpula del Coliseum del primer Museu d'Art Contemporani de la ciutat, una iniciativa d'Alexandre Cirici i Pellicer, al que podem veure a la dreta de la foto, juntament amb d'altres autoritats i la senyora Maria Carme Pallejà Ricart, directora del museu, al centre de la imatge.

*1960.- Ressenya publicada a La Vanguardia del dia 23 de juny d'aquell any, que dóna compte de la inauguració del Museu d'Art Contemporani. 

El nou espai quedava configurat com un afegitó al Museu d'Art Modern del Parc de la Ciutadella, que tancava el seu recorregut cronològic en el modernisme. Sense cap mena de suport ni subvenció oficial, aquesta experiència museística a la Cúpula del Coliseum amb prou feines va durar tres any. Entre 1960 i 1963 s'hi van celebrar un total de 23 exposicions. L'última d'elles, titulada El arte y la paz, un tema prou delicat als ulls de l'oficialitat del moment, va generar la desconfiança del règim i l'espai va ser clausurat. El seguent capítol de la història dels orígens d'un museu d'art contemporani a Catalunya seria al castell de la Geltrú a partir de 1969.  

Relació d'exposicions presentades al Museu d'Art Contemporani de la Cúpula del Coliseum.

* 1960

Moisès Villèlia

Antoni Bonet

Romà Vallès

Gravats britànics contemporanis

* 1961

Angel Ferrant

Jean Fautrier

Ràfols-Casamada

Enrique Tábara

Jordi Curós

Josep Maria de Sucre

Eva Fischer

* 1962

Massieu-Monzón

August Puig

Miquel Vázquez

Grupo Hondo

Juan Ripollés

Ietta Donega

Grupo Signo

Nadia Werba

* 1963

Exposició El Arte y la Paz (censurada)

Finalment a l'any 1970 el FAD va abandonar la Cúpula del Coliseum per instal·lar la seva nova seu al carrer de Brusi número 45 tocant a Plaça Molina. És a partir d'aleshores que la cúpula va quedar com un espai tancat, inutilitzat i tristament oblidat. 

* 2020's.- Estat actual de l'escultura que corona la cúpula del Coliseum. 

PUBLICITAT LLUMINOSA DE NEÓ MARTÍN ARXÉ. (1923-1970's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

Martín Arxé Amills (1892-1963) és una figura de cabdal importància pel que fa a la introducció dels anuncis de neó al país i a Barcelona.

Existeixen alguns precedents documentats sobre la introducció de la publicitat amb suports de llums de neó a Barcelona. És però, cap a finals de la dècada dels anys 1920's, coincidint amb les vigílies del gran esdeveniment que fou l'Exposició Internacional de 1929 a Barcelona, que els anuncis de neó comencen a proliferar en el paisatge urbà de la ciutat ocupant terrats, façanes i comerços.  

A l'any 1923 apareix el nom del francès Louis H. Rubin com a introductor del neó a Catalunya i posseidor de l'exclussiva per a tot el terrirori de l'Estat. Rubin estableix la seva fàbrica al carrer Còrsega 409-411 al barri de la Sagrada Família, aleshores conegut com El Poblet.  

*1923.- El Diluvio 29 de març. En aquest article s'afirma que Louis H. Rubin ha establert una gran fàbrica a Barcelona després d'haver-se-li concedit l'exclussiva per a fabricar neons publicitaris. 

Només un any després, al 1924, apareix en escena la figura de Martín Arxé, que figura com a concessionari en exclussiva per a tota Espanya del nou sistema de fer publicitat mitjançant anuncis lluminosos a base de tubs de neó.

*1924.- La Veu de Catalunya 24 de maig. Els tubs lluminosos de Martín Arxe podien adquirir-se per lloguer o compra.

Després d'una primera etapa en un pis de la Ronda Universitat 17, l'empresa de Martin Axé s'estableix al número 7 del carrer Llança, amb el nom de Sociedad Luminosos Neón, al costat de la plaça Espanya entre el Paral·lel i la Gran Via..

*1928.- Coincidint amb l'acostament de la celebració de l'Exposició Internacional a Montjuïc, Martín Arxé decidideix instal·lar la seu de la seva empresa prop del recinte de l'exposició. (Font: Hemeroteca La Vanguardia edició del 30 de setembre).

*1929.- A l'edifici marcat en groc del carrer Llança 7 és on es va establir la seu de Martín Arxé (Font: AFB)

El 1930, en ocasió del muntatge de l'anunci lluminós de Chocolates Juncosa al terrat de l’edifici del carrer  Pelai amb Balmes, Martín Arxé afirmava que havia estat la seva empresa la que al 1923 havia introduït a l’estat Espanyol aquest tipus de rètol lluminós patentat per enginyer francés George Claude (1870-1960). 

*1933.- Separata d'un anunci de Luminosos León de Martín Arxé 

A partir dels anys 1950's la publicitat amb rètols de neó torna a tenir una revifalla i el centre de la ciutat s'omple de llums de neó multicolor, especialment a l'entorn de la plaça de Catalunya.

Entre els comerços i empreses que van decorar la seva publicitat a Martín Arxé hi figuren:

1924.- Palacio de Ventas. 
1930.- Principal Palace a la Rambla.
1930.- Xocolata Juncosa al terrat de l'edifici de Balmes/Pelai
1933.- Cerveseria Euzkadi a Passeig de Gràcia/Casp.
1964.- Hotel President a Muntaner/Diagonal
1965.- Cafeteria Oslo. Villarroel 222.
1968.- Camises EFESA. Joan d'Aústria 109.

Martín Arxé mor a Barcelona al febrer de 1963

*1963.- Esquela de Martín Arxé publicada a La Vanguardia el dia 22 de febrer d'aquell any. 

*1970.- Un dels últims anuncis a premsa de Martín Arxé a Llança 7. Trobat a La Vanguardia del 23 de juny.