dissabte, 25 d’octubre de 2014

MAISON DORÉE. Cafè-Restaurant. Plaça Catalunya / Rivadeneyra. (1903-1918)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ



El 15 de setembre de 1903 els germans Michel i Charles Pompidor, van inaugurar un restaurant a la Plaça Catalunya que va significar la introducció definitiva a Barcelona dels gustos gastronòmics parisencs. La condició de francesos dels fundadors afavoria l'autenticitat d'aquesta fórmula que va trobar aviat una acollida fidel entre el públic barceloní fins al punt de convertir-se en un punt de trobada de la burgesia i l'aristocràcia locals i la seu de nombroses tertúlies d'intel·lectuals i artistes.
Explica Permanyer [1] que els Pompidor eren gent assenyada i prudent i el camí cap a l'obertura de la Maison Dorée va tenir una etapa prèvia quan al 1897 van comprar el local de la xocolateria La Mallorquina per iniciar el negoci. Uns anys després, quan van veure que el seu projecte tenia viabilitat, es quedaren el local del costat, un comerç de llits metàl·lics que feia cantonada amb Rivadeneyra. L'ampliació va comportar la reforma total de l'establiment i el naixement definitiu de la Maison Dorée. Les obres de transformació van ser lentes, però tot plegat va valdre la pena.


*1907.- Dues vistes exteriors de la Maison Dorée.

La decoració interior, d'una sumptuositat extrema, era obra de l'arquitecte August Font i Gumà (1859-1922), i va aconseguir el segon premi en el concurs anual d'establiments que organitzava l'ajuntament. El local ocupava tres nivells: el soterrani de l'edifici, la planta baixa a nivell de carrer i el primer pis. 
A la planta baixa hi havia un primer espai dedicat a cafè-restaurant amb accés des de la Plaça Catalunya i més endins un gran saló, destinat exclusivament a banquets i a menjar a la carta, amb una capacitat per a 300 persones, al qual es podia accedir directament pel carrer Rivadeneyra. Aquestes dues estances de la planta baixa eren sostingudes per unes artístiques columnes de ferro colat amb motius florals, petxines daurades i uns aplics al sostre amb vidres de colors, que configuraven un espai de gran impacte visual. El mobiliari era comprat directament a Paris. A les parets del restaurant interior hi havien pintures d'Antoni Ferrater, Joaquim Vancells, Rius, Urgell i Gual i una altra d'Alexandre de Riquer al cafè. Un altre element a destacar de l'interior era l'impressionant taulell que abastava les dues sales.  


*1905.- El gran menjador del restaurant a la planta baixa 

El pis superior quedava sectoritzat igualment en dues sales. Una dedicada a menjadors privats amb una sala de descans amb piano, així com algunes habitacions de luxe que utilitzaven només els clients viatgers més destacats. L'altra hi havia un menjador amb capacitat per a 150 persones, una gran terrassa-jardí i un conjunt de serveis complementaris com lavabos, tocador per a senyores, guarda-roba i sala de fumadors.



*1905.- De dalt abaix: la sala del piano, el vestíbul i una de les habitacions del primer pis. (Col.lecció de postals franceses). 

Finalment a la planta soterrània s'hi emplaçaven tots els serveis necessaris pel correcte funcionament de l'establiment: cuina, celler, rebost, nevera etc.
La fascinació i l'impacte que va produir la Maison Dorée en les classes benestants barcelonines va raure en la importació de costums de París que fins aleshores no s'havien vist mai a la ciutat. Paco Villar [2] descriu algunes d'aquestes novetats que deixaren bocabadats als primers clients, com els fogonets d'esperit de vi per treballar a les taules abans de servir el plat, o les premses pels ànecs i les carns, a banda de luxosos de coberteries, estovalles i vaixelles. Els cambrers i altre personal del servei havien de complir un estricte reglament de règim interior en el que hi destacava la severitat en l'observança de la higiene, la prohibició de l'ús del bigoti i l'obligatorietat del tacó de goma per a les sabates dels cambrers que servien als menjadors.

*1907.- La cuina situada al soterrani

Altres novetats de caire estructural que incorporà la Maison Dorée foren les portes giratòries (les primeres que es van veure a Barcelona) i el condicionament de la terrassa exterior durant els mesos d'hivern que permetia mantenir-la activa tot l'any. Finalment el local oferia a les tardes un servei per 4,50 pessetes de l'època anomenat Five o'clock tea, que comprenia una tassa de té acompanyada de llet, mantega, mel, torrades i dolços.
Com ja s'ha dit a la Maison Dorée s'hi van formar nombroses penyes de tertulians. Les més destacades foren la coneguda com dels pintors integrada per diversos artistes del pinzell amb Miquel Utrillo al front, i una altra d'apassionat debat polític integrada per Juli Marial, Ramon Turró, Pere Rahola i Francesc Macià entre d'altres. També n'hi havia una de taurina i gent de teatre amb l'empresari de la plaça de Les Arenes Luis del Castillo al front. Entre els forasters il·lustres que quan venien a Barcelona no faltaven a les tertúlies de la Maison Dorée hi destacaven noms com Jacinto Benavente, Pío Baroja o Carlos Arniches.
Un dels principals atractius de la Maison Dorée eren els grans banquets organitzats per les classes nobles i els banquers. Entre els més sonats hi destaca el que va organitzar Camil Fabra, marquès d'Alella, l'últim dia de febrer de 1905. En els dies previs a aquesta celebració una gran polèmica va sacsejar l'alta societat de la ciutat perquè en aquells temps no era ben vist entre les classes més benestants el fet de celebrar balls en locals públics. Però finalment es van aparcar velles tradicions i el ball va acabar essent un èxit rotund.

*1905.- El ball organitzat pel Marquès d'Alella.

El 2 d'octubre de 1907 s'hi va celebrar un banquet organitzat pels diputats i senadors de Solidaritat Catalana en homenatge a les víctimes de l'atemptat d'Hostafrancs i el 23 de maig de 1909 s'hi va homenatjar a Àngel Guimerà
El final de la luxosa Maison Dorée va arribar quan ningú s'ho esperava. El 15 de juny de 1918 quan ja faltava poc perquè s'acabés la Primera Guerra Mundial l'històric restaurant va tancar. L'havia comprat la Banca Arnús, que va bastir l'edifici que després seria seu barcelonina del Banco Central i actualment ocupen els magatzems El Corte Inglés. 


*1915.- Un menú de la Maison Dorée corresponent al Sopar del Paraigua.



Les pintures dels plafons de la Maison Dorée
(Fotos: Arquitectura y Construcción. 1903)


Adrià Gual

Alexandre de Riquer

[1].- Permanyer, Lluís. Biografía de la Plaça Catalunya. Edicions La Campana. Barcelona.1995.
[2].- Villar, Paco. Barcelona ciutat de cafès. Viena Edicions. Barcelona. 2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada