diumenge, 6 de febrer de 2011

ESTUDIS CINEMATOGRÀFICS IFI. Paral·lel 106 (1950-1970)

El realitzador català Ignacio Ferrés Iquino, fill de Valls, pot considerar-se com un dels directors més prolífics del cinema espanyol del segle passat.
L'any 1950 va assabentar-se que el saló de ball Amaya,  situat al número 106-108 de l'avinguda del Paral.lel, havia tancat el seu local i va decidir quedar-se'l. Allà hi va instal·lar uns estudis cinematogràfics amb tres platós, divuit camerins, una sala de maquillatge i perruqueria,  tres oficines de producció, cinc sales de muntatge i una sala de projecció de 10 per 15 metres amb 37 localitats. Tot plegat disposava de calefacció a diferència dels altres estudis existents aleshores a Barcelona que eren gèlids i poc comfortables pels actors i altres professionals que hi treballaven. Durant els seus vint anys d'existència, els Estudis IFI, que també van ser coneguts com els Estudis del Paral·lel, varen viure el rodatge de 74 llargmetratges, 32 curtmetratges, així com escenes de 59 pel·lícules d'altres productores. El seu nom IFI no era més que les inicials del noms i cognoms del seu propietari.

Ignacio F. Iquino (1910-1994)

A la façana que donava al Paral.lel, unes vitrines exposaven fotografies dels films que s'hi rodaven i de les pel·lícules que eren a punt d'estrenar-se. A l'interior, una escala de cargol conduia a l'altell on hi havia el despatx del productor i director, des del que es podia veure tot el plató.
A finals dels anys seixanta, la productora d'Iquino passava per serioses dificultats econòmiques i el solar on hi havia els estudis va ser venut a una immobiliària. L'any 1970, el local, que ja amenaçava ruïna, va ser enderrocat. L'últim film que s'hi va realitzar fou La diligencia de los condenados, un spaguetti-western dirigit per Juan Bosch. Al mateix lloc, un cop desapareguts els estudis, s'hi va aixecar el 1973 un nou edifici que als seus baixos hi acollí una discoteca que, al llarg del temps, canviaria sovint de nom (Barbarroja, Fannia, Palacio de la Salsa, etc.).

*1952.- Un anunci d'Iquino publicat a La Vanguardia sol·licitant actors secundaris per a una pel·lícula

1 comentari:

  1. Els Estudis IFI (Ignacio Ferrés Iquino) -que funcionaren des de 1950 i durant els anys 60-, eren propietat del productor i director Ignacio F.Iquino qui, encoratjat pels seus èxits a CIFESA i fugint de problemes familiars, decidí dedicar-se a la realització i producció en solitari, i llogà un gran local a l'Avinguda del Paral.lel barceloní que havia funcionat com a club nocturn (Amaya) i d'atraccions. Hi invertí tots els seus estalvis en la creació dels estudis que aviat foren propietat seva. Actualment hi ha pisos.

    El 1963 esdevingué distribuïdor de les seves pròpies pel.lícules. La nova distribuïdora, IFISA, la ubicà en els locals que havien estat el seu estudi fotogràfic, al Passeig de Gràcia. Més tard, a Iquino li anaren tan bé els negocis que obrí sucursals a Madrid, Sevilla, València, Bilbao, La Corunya, Ciutat de Mallorca, Sta.Cruz de Tenerife i Las Palmas de Gran Canària.

    El 1955, els estudis -que disposaven de calefacció!- es composaven de:

    - Tres platós de 20x25m., 23x8m. i 23x12m., respectivament.

    - Cinc tipus de càmeres (Super-Parvo, Super-Parvo Debrie, Super-Parvo Reflex color, Cameflex i Arriflex)

    - Projectors Fresnel i Gruber, arcs, nitres, spots.

    - Dues "girafes".

    - Una força de 300 KW. per a corrent altern, i 300 amperis corrent continu per a arcs.

    - Cinc sales de muntatge.

    - Una sala de projecció.

    - Una sala per a doblatges.

    - Camerins, maquillatge, sastreria i perruqueria, oficines, tallers, magatzems.

    - Garatge, al qual s'accedia pel c/Campo Sagrado.

    Per tal d'evitar els enderrariments que ocasionaven els estudis de so existents en el moment de la sonorització, Iquino creà els seus propis estudis de so al c/Diputació, Parlo Films, per als quals adquirí equips d'enregistrament Klangfilm.

    D'altra banda, adaptà els nous sistemes existents de pantalla ampla i de color, als seus propis sota els noms comercials de Ifiscope i Ificolor. Fins i tot, inaugurà la seva pròpia casa discogràfica i una editora musical, Discos IFI i Ediciones Musicales IFI per tal de publicar-se les cançons de les seves pel.lícules en lloc que fecin, com fins aleshores, altres cases.

    El 1966, però, passà per moments de greus dificultats econòmiques i hagué de vendre els estudis del Paral.lel a una immobiliària i els de Diputació, quedant-se només amb els del Passeig de Gràcia. Més tard comprà els antics locals de Cifesa i de Rey Soria Film del c/València, i hi realitzà les seves darreres 19 produccions.


    A finals de 1948 i inicis de 1949, sobrevé una paràl.lisi gairebé total en la producció de films fets a Barcelona. Pel febrer, només s'en filma una. Orphea i Diagonal són des de fa mesos inactius. Hi ha pocs projectes de futur i la gent interessada pel negoci del cinema es redueix significativament. La premsa de l'època dóna part de culpa a les productores de Barcelona que s'han dedicat a produir films econòmics -exposant així poc per guanyar molt-, sense donar importància a la part artística, cosa que va fer que no sortís cap títol d'anomenada dels estudis barcelonins. No se sabia fer indústria cinematogràfica. Molts productes eren fruit de la impaciència i presses de directors novells.

    En tot cas, l'única productora organitzada i amb continuïtat fou Emisora Films que, quan a inicis dels anys 50 continua la crisi de producció a Barcelona, als IFI es segueixen rodant pel.lícules. Aspecte que contrasta amb els Kinefón on els platós són deserts. El número de rodatges del 1955 es distribueixen entre 8 als Orphea, 6 als IFI i 5 als Trilla.


    A meitats dels anys 50, noves tendències estètiques a remolc de les europees apunten pel rodatge en escenaris naturals; càmeres lleugeres i material sensible ho permeten. La concepció dels estudis com a principals indrets per realitzar les pel.lícules comença a trontollar. Els més afectats són els tècnics de plató.

    ResponElimina