dijous, 30 de novembre de 2017

CINE MIAMI. Carretera de la Bordeta 53. (1961-1976)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ


*1960's.- La petita entrada al cinema Miami a la carretera de la Bordeta. (Foto: Autor desconegut. Col·lecció privada Francisco Arauz).

Sala de cinema inaugurada l'any 1961 a la vorera mar de la carretera de la Bordeta, entre els carrers Farell i Moianès, prop de la Gran Via. El seu primer propietari va ser Joan Vidal i el seu aforament de 850 butaques.
Dintre de la història dels cinemes de Barcelona, aquesta és una sala molt poc coneguda i amb escassa o nul·la presència a les cartelleres que habitualment es publicaven als diaris. Joaquim Romaguera recorda que era conegut popularment com el cine de les pipes [1].
Al 1973, amb Lluís Salses Blanch com a empresari, la sala va estrenar una nova pantalla, una Unus Diplo. Tot i que oferia programació tots els dies de la setmana, la sala no va poder sobreviure a la crisis dels anys 1970's, que afectà a molts cinemes de barri que paulatinament van anar tancant les seves portes. El Miami ho va fer el 1976. [2]. 
La història d'aquesta sala de cinema té un epíleg com a teatre, condició amb la qual es va reobrir el local al 1978 amb el nom de Nou Teatre Olímpia.
 
[1].- Romaguera i Ramió, Joaquim. Diccionari del Cinema de Catalunya
[2].- Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Editorial Temporae. 2015.
 

3 comentaris:

  1. Estaba al lado de una fábrica de gaseosas llamada Gigante, que su lema era:
    Gaseosa Gigante, deliciosa y abundante.
    Lo recuerdo como si fuera hoy
    salut

    ResponElimina
  2. Jo havia anat a veure les sessions dobles a l'estiu, pe r l'any 72 ó 73. Jo llavors no savia que les pelis que veia es deien peplums... Moltes gràcies per publicar aquesta memòria..

    ResponElimina
  3. Hi vaig anar una vegada amb uns altres aficionats al cinema, perque s'anunciaba un sistema de projecció en "Unusduplorama", una cosa de la que mai ningú de nosaltres n'havia sentit parlar ni llegit res. Va resultyar que consistía en que la pantalla era ondulada amb una volta, o sigui que presentaba una gran concavitat, i al centre era convexa. Una cosa estranyíssima que feia que, durant els moviments panoràmics horitzontals de la càmera, els objectes s'allunyaven i s'acostàven a l'espectador, produint una sensació com de va i ve totalment artificial, i no creada pels autors dels films, sinó que afegida per l'exhibidor. Una cosa avui totalment inconcebible.
    Un altre detall que ens va sorprendre molt en aquell temps, va ser que durant els descans, la música ambiental va ser amb un disc de 78 r.p.m. (en notava pel soroll característic) reproduint la sardana "La Santa Espina", una cosa també totalment fora del comú en els cines... Sempre recordaré el Miami per aquestes coses.

    ResponElimina