CAMP DE FUTBOL DE LA GRANJA. Carrer de Buenos Aires / Comte d'Urgell. (1953-1960)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

Des dels primers anys del segle XX, el sector de la part muntanya de l'Esquerra de l'Eixample, des de l'Escola Industrial, el mercat del Ninot i l'Hospital Clínic cap a la Diagonal era curull de camps de futbol que van contribuir a la projecció i extensió d'aquest esport a la ciutat. Entre ells hi van figurar els dels dos equips històricament més representatius de la ciutat: El Futbol Club Barcelona, que tenia el camp al carrer de la Indústria (avui París) tocant a Comte d'Urgell, i el Reial Club Deportiu Espanyol que abans d'establir-se a la carretera de Sarrià, jugava com a local al camp del carrer Muntaner entre Indústria i Londres. 

Acabada la Guerra Civil el panorama havia canviat del tot. Aquells camps de joc del primer terç de segle ja havien gairebé desaparegut i a poc a poc s'anava poblant d'edificis completant-se l'obertura de tots els carrers de la trama Cerdà. Els pocs camps de futbol que subsistien a la zona s'havien situat per sobre de la Diagonal. Aquests eren els casos del CD Bergadà a la carretera de Sarrià, o el de l'antic Atlètic Turó situat prop del Turó Parc, mentre que el CD Catalunya de les Corts jugava a la cruïlla de la Travessera de les Corts amb el carrer d'Entença.

Un dels pocs que van aparèixer va ser el que popularment es coneixia com a camp de la Granja perquè ocupava part de l'espai dels terrenys de la Granja Experimental entre el carrer de Londres (abans Coello) i la Diagonal. Aquest terreny de joc era emplaçat al carrer de Buenos Aires entre Comte d'Urgell i Villarroel. Des de despres de la guerra havia esdevingut solar desocupat, que el 1953 va ser habilitat per la Diputació de Barcelona. com a terreny pera la pràctica de l'esport. També se'l coneixia simplement com el camp de futbol del carrer Buenos Aires i era situat just darrere de l'antic Convent de les Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, convertit després en l'Escola Sagrada Família. A l'espai que limitava amb l'esmentat establiment religiós s'hi va instal·lar un barracó annex al camp de futbol amb serveis sanitaris i vestidors. 

*1950's.- En aquesta imatge aèria es pot veure a la dreta el terreny del camp de futbol del carrer Buenos Aires. Els terrenys de l'antiga Granja Experimental havien quedat reduïts a la totalitat de l'illa que arribava fins a la Diagonal entre Comte d'Urgell i Villarroel. (Foto: Fons TAF)

*1950's.- Emplaçament del camp de futbol prop de la plaça de Francesc Macià, aleshores de Calvo Sotelo (Font: Plànol de Francesc Fontanals).

Tot i que a penes hem trobat dades sobre els clubs i associacions esportives que van utilitzar aquest terreny de joc per a la pràctica del futbol, resulta rellevant i àmpliament documentada la importància que aquest espai va tenir en l'organització de proves de tir amb arc en el decurs de la dècada dels 1950's. El terreny del camp de futbol, que com hem assenyalat pertanyia a la Diputació de Barcelona, va ser la seu del Centre de Funcionaris de l'esmentada institució i s'hi organitzaren diverses activitats esportives. A partir de 1953, en col·laboració amb la Federació Catalana de Tir amb Arc, s'hi van començar a disputar competicions d'aquesta modalitat esportiva. Just sobre l'espai que separava el camp de futbol del barracó dels vestidors, s'hi va habilitar un terreny per a la pràctica de les competicions de tir amb arc, que hi van tenir continuïtat fins a la desaparició del camp el 1960, any en què les proves dels arquers es van traslladar a les Llars Mundet. 

*1953.- El 19 de maig d'aquell any la premsa informava de la celebració del campionat de Catalunya de tir amb arc. (Font: Hemeroteca El Noticiero Universal. ARCA).

*1953.- El 22 de novembre d'aquell any en aquest retall de premsa, s'identificava el terreny de La Granja com el camp d'esports del Centre de Funcionaris de la Diputació Provincial (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

*1957.- Aquell any s'hi continuaven celebrant competicions de tir amb arc. (Font: Hemeroteca El Noticiero Universal / ARCA)

*1960.- Aquestes proves de tir amb arc es traslladarien a partir del 1960 a les instal·lacions esportives de les Llars Mundet a la Vall d'Hebron. (Font: Hemeroteca El Noticiero Universal / ARCA).

  

*1958.- Una altra imatge aèria de la zona on s'aprecia l'espai que ocupava el camp de futbol de La Granja. (Foto: Fons TAF).

*1962.- Als inicis d'aquesta dècada el camp de futbol havia desaparegut i el terreny començava a ser ocupat per noves edificacions. La primera fou la del carrer Villarroel 253 que apareix identificada a la foto. (Fons TAF).

RIERA D'ESCUDER. El seu naixement a Les Corts de Sarrià.

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

Les investigacions al voltant de l'anomenada riera d'Escuder (sovint anomenada també d'Escudé) tendeixen a posar èmfasi en el seu tram santsenc, sens dubte més important i rellevant des del punt de vista urbanístic, que no pas en el seu trajecte cortsenc, on aquesta riera o torrent naixia abans d'arribar al terme de Santa Maria de Sants i  barrejar-se amb la trama de carrers i places d'aquesta barriada obrera.

Efectivament, amb el nom d'Escuder es coneixia a una riera, que alguns plànols topogràfics de començaments del segle XX situen el seu origen sobre el que avui és la part alta, més pròxima a la Diagonal, de l'avinguda de Joan XXIII, la que baixa cap al Camp Nou, al costat de l'Hotel Grand Hyatt (conegut fins a 2024 com Princesa Sofia i Sofia), just davant la reconstrucció de porta dissenyada per Antoni Gaudí i pertanyent a l'antiga Finca Güell, que avui dóna accés al recinte de la facultat de Farmàcia.

*1930's.- Punt d'arrencada (cercle vermell) de la riera d'Escuder on es distanciava del curs de la riera Blanca, just per sota de l'acabada d'urbanitzar Diagonal camí dels marges del recinte de la Maternitat. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya ).

Al plànol inferior podem veure tot el seu curs fins a arribar al terme de Santa Maria de Sants 

L'ordenació de la llera i el curs d'aquesta antiga riera pels terrenys de Les Corts estan molt vinculats a la construcció del recinte de la Casa de la Maternitat [1], un equipament sanitari i social construït en diverses fases a partir de 1890, seguint un projecte original de l'arquitecte Camil Oliveras. 

La Maternitat ocupava bàsicament els terrenys de l'antiga masia de Can Cavaller sobre els quals es van construir inicialment els pavellons de la zona sud, la més propera a la Travessera de les Corts. En el costat Llobregat d'aquest recinte es va concloure l'any 1896 la construcció del Pavelló de Desmamats (actualment Pavelló Ave Maria) que fixava el límit del recinte. 

Fou en aquest limit dels terrenys de la Maternitat que el 1925 s'hi va afegir el Pavelló Rosa per a mares solteres, obra de l'arquitecte Josep Goday i Casals. A l'altra banda de la riera s'aixecava la masia de Can Planes construïda el 1702, i que posteriorment seria adquirida al 1950 pel Futbol Club Barcelona com a part dels terrenys per a la construcció del Camp Nou. Can Planes va ser reformada, rehabilitada i convertida, ja als anys 1960, en la Masia del Futbol Club Barcelona i mai va ser traslladada de lloc com algunes fonts erròniament han apuntat. 

*1900's.- La primitiva masia de Can Cavaller ocupava els terrenys on es van edificar els pavellons de la Casa de la Maternitat. (Font: Arxiu Municipal de Barcelona)

*1920's.- Vista del pavelló de Desmamats (actual pavelló Ave Maria). La riera d'Escuder discorria justament pel darrere d'aquest edifici. (Foto: Autor desconegut / Fons de la Diputació Provincial de Barcelona).

*1925.- Aspecte que oferias en aquella època la masia de Can Planes, situada al costat del curs de la riera d'Escuder.

*1925.- El cementeri de Les Corts abans de la seva ampliació i el curs de la riera d'Escuder (en blau) i de la Riera Blanca (en groc). Al recinte de la Maternitat hi destaca el Pavelló Rosa que aleshores acabava de ser inaugurat.

Així doncs, la via estreta i allargada que s'estenia entre els terrenys de les masies de Can Planes i de Can Cavaller va rebre el nom del carrer Maternitat, rebatejada amb el nom de la infermera suïssa Elizabeth Eindenbenz l'any 2017.

Un cop superada la Travessera de les Corts la riera d'Escuder s'endinsava en els terrenys de Can Bacardí, avui convertits parcialment en jardins públics, i el seu trajecte seguia pel que avui anomenem carrer del Comandante Benítez on feia un gir en direcció Besos fins a creuar el trajecte de l'actual Ronda del Mig per unir-se tot seguit als carrers de la trama urbana del barri de Sants, on avui encara existeix un petit tram de carrer amb el nom de riera d'Escuder entre el carrer dels Socors i l'antiga carretera de Sants. [2]

El tram de Les Corts de la riera d'Escuder presentava algunes zones de barraquisme i marginalitat amb alguns episodis propis de la crònica negra que va recollir la premsa de l'època. 

*1934.- Retall del periòdic La Ciutat del 19 de desembre d'aquell any. (Font: ARCA).

La construcció de Camp Nou del Futbol Club Barcelona entre 1953 i 1957 va ser l'altre gran esdeveniment en la història de la riera d'Escuder, si bé en aquells moments ja estava urbanitzada i convertida en el carrer de la Maternitat. 

*1954.- El Camp Nou en construcció amb el curs de la riera d'Escuder al centre de la imatge entre la facultat de Farmàcia (A), el cementiri de Les Corts (B), la masia de Can Planes (C), els pavellons de la Casa de la Maternitat (D) i la finca de Can Bacardí (E). A l'esquerra, veiem el curs de l'altre gran torrent de la zona, la riera Blanca (F) en direcció a Collblanc. (Foto: TAF).

*1955.- Visita de les autoritats a les obres del nou estadi del FC Barcelona. Al fons, les façanes posteriors dels pavellons de la Maternitat que marcaven el curs de l'antiga riera d'Escuder (Foto: Carlos Pérez de Rozas).

*1957.- L'estadi del Futbol Club Barcelona acabat de construir, amb l'antiga llera de la riera d'Escuder marcada en blau pels carrers de la Maternitat i del Comandante Benítez. (Font: TAF).

_________

[1].- El nom original de l'actual recinte de la Maternitat era Casa Provincial de la Maternidad y Expósitos de Barcelona.´

[2].- Després de creuar la carretera de Sants, la riera d'Escuder continua actualment el seu trajecte convertit en un carrer més estret i pròxim al Mercat de Sants, que travessa els carrers Cáceres, Daoiz y Velarde i Canalejas. El seu antic curs es pot endevinar fins al carrer Pavía. Més enllà, abocava les seves aigües de pluja a la Riera de Tena.

COMITE DE DEFENSA SOCIAL (1903) i CINEMA LOURDES (1905-1910's). Canuda 31.

 MIQUEL BARCELONAUTA

El pis principal del número 31 del carrer de la Canuda, cantonada amb l'estret carreró de Bertrellans, va acollir a principis del segle XX la seu del Comitè de Defensa Social. Era aquesta una associació creada el 21 de març de 1903 i caracteritzada pel seu conservadorisme radical que organitzava accions, en alguns casos violentes, contra tot allò que consideraven immoral i pornogràfic en un intent d'intentar preservar els bons costums i la decència en tots els espectacles públics que es presentaven a la ciutat. El seu president era Dalmaci Figueras.

Les seves accions s'estenien a l'estatuària pública, als teatres i cinemes. A les publicacions satíriques i al diari El Diluvio l'anomenaven irònicament Comitè de Molèstia Social. Políticament intentaven incidir en els partits conservadors i de dretes com Solidaritat Catalana per tal que defensessin els seus interessos davant l'auge del moviment obrer reivindicatiu i el laïcisme. Algunes personalitats de l'època com l'arquitecte Enric Sagnier hi estigueren estretament vinculats.

Els integrants d'aquest grup es reunien habitualment en el teatret que hi havia al primer pis i que constitueix el precedent immediat de la Sala Mozart, que a partir de 1914 s'instal·laria en aquell mateix edifici un cop fetes les corresponents obres d'adequació de l'espai. Allà els membres del comitè hi celebraven les seves reunions i assemblees i acordaven les accions a dur a terme contra les representacions que consideraven contràries a la moralitat cristiana i als bons costums.

*1904.- Retall d'un anunci publicat a La Veu de Catalunya del 27 de març d'aquell any, en defensa de les festes religioses suprimides per l'ajuntament. (Font: ARA).

El 21 de desembre de 1905 hi van obrir el Cinema Lourdes amb la projecció d'un seguit de pel·lícules dedicades a les festes del centenari de les aparicions de la Mare de Déu de Lorda a França. Les sessions cinematogràfiques eren organitzades pel capellà mossèn Illa, que malgrat els principis que defensava el Comitè, es deia que tenia fama de ser un home força liberal. Com hem apuntat abans, al cap d'uns anys la sala es va reformar i es va convertir en la Sala Mozart.

BIOSCOPE. Cinema. Cafè Colón. Plaça de Catalunya. (1901)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Espai de projecció cinematogràfica emplaçat a la banda del passeig de Gràcia del Cafè Colón de la Plaça de Catalunya d'existència efímera i fugissera. En realitat, un exemple que l'historiador Munsó Cabús [1]  recull com una de les primeres manifestacions en els orígens del fet cinematogràfic a Barcelona i a la vegada com una experiència poc reeixida atès que el cinema fou clausurat pocs mesos després de l'anunci de la seva obertura. 

El Cinema Bioscope va començar a ser anunciat a la premsa el 5 de maig de 1901 i es va mantenir a la cartellera només fins al 10 de juny d'aquell mateix any, és a dir, unes poques setmanes després. En les seves primeres aparacions esmentava només la pròxima estrena de les pel·lícules Quo Vadis  i Minuet de Felipe V (en colors) fent esment, a la vegada, a una variació setmanal del programa, que no hem arribat a trobar en els successius anuncis. El mateix Munsó Cabús esmenta que l'obertura al públic d'aquest cinema fou el 23 de maig. Per la seva banda, Jordi Torras i Comamala [2] fixa el dia 2 de maig com la data d'inauguració del Bioscope, tot indicant que va desaparèixer el mes de juny.

*1901.- La primera referència en premsa al Cinema Bioscope la trobem en aquest anunci publicat a La Publicidad en la seva edició del 5 de maig. (Font: ARCA) 

__________

[1].- Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Editorial Proa. Barcelona. 1995.  

[2].- Torras Comamala, Jordi. Implantació del fet cinematogràfic a Barcelona. Cinematògraf 1992, núm. 1 pàgines 35-64 

FAÇANA ORIGINAL DE L'EDIFICI D'INFANTA CARLOTA (avui Josep Tarradellas) / PROVENÇA (1970-1996)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS i VALENTI PONS TOUJOUSE

A començaments de la dècada dels 1970's la cobertura de les vies de l'avinguda de Roma i la construcció de la nova Estació de Sants anaven prenent forma, la qual cosa suposaria un canvi radical en el paisatge de l'àmplia cruïlla on confluïen els carrers de la Infanta Carlota (avui avinguda de Josep Tarradellas), de Provença i l'eix Numància-Tarragona.

En els anys posteriors, l'enderroc de la Caserna de Cavalleria del carrer Tarragona amb la successiva urbanització i construcció de la nova promoció d'habitatges Roma-2000, amb les seves tres torres de quinze plantes, així com del gratacel de la Torre Catalunya de vint-i-quatre, van fer que l'espai abandonés, per  sempre més, aquella imatge entre ferroviària, militar, industrial i gairebé marginal que la presidia als ulls de qui la contemplàven.

Paral·lelament l'arquitecte Santiago Prats i Viñas (1927-2002) [1] presentava el projecte per aixecar un edifici qualificat d'hoteler a la cantonada entre l'aleshores Infanta Carlota i l'inici del carrer de Provença.

*1972.- L'edifici acabat de construir. En primer terme es pot veure encara el pont que enllaçava els carrers de Numància i de Tarragona abans de la consolidació de les obres de cobertura de les vies. (Foto: Autor desconegut. Fons d'Arquitectura i Urbanisme. Arxiu del COAC).

La solemnitat de l'edifici amb el volum de la cantonada corbat quedava ressaltat per la presència de plaques de metall oxidat en el sis pisos inferiors de la façana, que desapareixien en arribar als dos últims que presentaven un revestiment de vidre.

El conjunt de l'edifici l'integraven uns baixos habilitats com a benzinera, taller i expositor de venda d'automòbils, sis plantes d'aparcament i les dues superiors reservades a  hotel. Citroën era la marca que apareixia com a servei de venda i reparació de vehicles i Motorservicio S.A. l'empresa que prestava aquest servei com a concessionària.  

*1970.- A l'esquerra de la imatge es pot veure la façana original de l'edifici. Al fons a la dreta, es veuen les façanes posteriors dels sis blocs habitatges militars del carrer Vilamarí annexos a la Caserna de Cavalleria del carrer Tarragona.  

*1970.- Motorservicio S.A. com a concessionari de Citroën es va establir a l'edifici poc després de completar-se la seva construcció (Font: El Noticiero Universal / ARCA).

En els últims anys Auto Layetana, concessionària de Ford España va prendre el relleu de Motorservicio de Citroën en les funcions de venda i servei a l'automòbil dels baixos de l'edifici.

Abans de l'arribada del nou segle l'edifici va ser reformat de dalt a baix per acollir oficines de la Generalitat de Catalunya (avui -2026- s'hi troba emplaçat el Departament de Territori), i la benzinera i les dependències de servei a l'automòbil van ser suprimides.

La imatge de l'edifici va canviar radicalment amb una façana amb un revestiment que combina el vidre i el metall.

*2025.- Seu del Departament de Territori de la Generalitat en l'edifici reformat.
_____

[1].- Santiago Prats i Viñas, arquitecte titulat de l'any 1952, va construir també l'edifici d'habitatges del carrer de Casanova 240 i la fàbrica d'embotits Purlom a Abrera (Baix Llobregat).

BOMBIN 76. Discoteca. Espronceda 335. (1976-1981)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

Local que va succeir al pub discoteca Suring (1971-1973) al carrer Espronceda 335 prop de la cantonada amb el de Múrcia al barri de Navas. Entre el temps que el Bombín i el Suring estigueren actius es va enderrocar l'antic local i es va construir una nova promoció d'habitatges, sota els quals es va emplaçar el Bombín 76, obert al públic el mateix any que acompanya al nom del local. Amb el pas del temps, el nom de la discoteca va quedar reduït exclusivament a Bombín.

Aquest local va tenir una especial rellevància dins de la música de rumba flamenca, un gènere emergent en aquells anys de l'inici de la transició. Al Bombín es va presentar el popular grup madrileny Los Chichos el 30 de març de 1977 i hi van actuar durant 10 dies seguits. Eren les primeres actuacions que el grup va fer a Barcelona. Per l'escenari de la sala s'hi van veure desfilar les actuacions d'altres artistes del gènere com Los Chorbos (setembre de 1977), al qual pertanyia el després popular Manzanita, i altres com Bambino y sus rumberos (octubre de 1977)

Los Chicos i Los Chorbos van presentar les seves primeres actuacions a Barcelona al Bombín

L'abril de 1981 una altra discoteca de nom QTH Tropic va establir-se en el mateix aquest local donant per acabada l'etapa del Bombín 

SURING. Boite. Discoteca. Espronceda 335. (1971-1973)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ROBERTO LAHUERTA MELERO 

Aquesta discoteca va sorgir a començament dels anys setanta i era emplaçada al barri de Navas, concretament al carrer Espronceda 335, entre els carrers de Múrcia, de Mallorca i del Clot. Ocupava un antic magatzem  que es va habilitar per transformar-lo en una sala d'oci. En aquells temps les discoteques perifèriques, ubicades fora del centre de la ciutat, van tenir un gran boom. Suring, com abans Europa 68 o M'Lady, va ser-ne un exemple.

El perfil d'una noia amb pentinat afro, que calçava botes altes destacava al logotip. La publicitat feia èmfasi en l'ambient selecte que envoltava el local, que va tenir una vida limitada a dos anys. No hi van faltar actuacions en directe, com les de l'humorista Mateo o El payo y sus rumberos. L'expansió del barri, però, va comportar l'enderroc a l'any 1973 de la finca que l'acollia, que va ser substituïda per un bloc d'habitatges. 

*1972.- Emplaçament de Suring en un fullet publicitari de l'epoca.

*1971.- Festa de cap d'any a Suring amb actuació en directe de El Payo y sus Rumberos (Font: El Noticiero Universal /ARCA)

A l'octubre del 1972, amb l'inici de la nova temporada i la reobertura del local amb una nova direcció, es va programar un concurs de rock & roll per eliminatòries.  

*1973.- Als inicis de la temporada 1973/74, que seria l'última, el Suring, catalogat aleshores com a Pub Discoteca, continuava apareguent a les pàgines de la cartellera d'espectacles. (Font: El Noticiero Universal /ARCA)

Aquell seria també l'últim cap d'any celebrat al Suring que, com s'ha dit, va tancar tot seguit en enderrocar-se l'edifici que l'acollia per construir-hi una promoció de nous habitatges.

*1973.- Últims anuncis a la premsa del Suring anunciant el darrer cotillón de cap d'any. (Font: El Noticiero Universal /ARCA)

SALÓN CATALUÑA / CINE CATALUÑA (1912-1993). Plaça de Catalunya 3.

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments ENRIC COMAS i PARER i ROBERTO LAHUERTA MELERO

Sala de cinema construïda a la plaça de Catalunya, als baixos de la Casa Teodor Bosch, entre l'inici de la Rambla de Canaletes i el carrer de Bergara. En els seus més de vuitanta anys d'història va tenir moments àlgids i altres no tan esplendorosos, però sens dubte passarà a la història com un dels grans cinemes de la ciutat i, sens dubte, com el més rellevant de la plaça de Catalunya, en la que l'oferta cinematogràfica pràcticament només s'ha limitat a aquesta sala. Va ser inaugurat el dissabte 22 de juny de 1912, d'acord amb un projecte de l'arquitecte Claudi Durán i Ventosa (1864-1925) [1] i del decorador i interiorista Boix. El seu primer gerent i propietari fou Josep Vives Oliver. 

Segons apuntava l'historiador del cinema Joan Monsó Cabús [2] la construcció d'aquesta sala va requerir d'uns fonaments fins a de 17 metres de profunditat, perque per allà hi havia la llera de l'antiga Riera de'n Malla en el seu camí cap a la Rambla, abans de ser desviada de la Rambla de Catalunya a l'alçada del carrer Casp. El cinema s'assentava sobre el frontis de l'antiga muralla que discorria pel carrer de Pelai. La ventilació va ser resolta amb uns grans finestrals situats rere de la paret de la pantalla que s'obrien a la veïna estació del tren de Sarrià encara sense soterrar.

Amb un aforament de 1.112 espectadors, el Salón Cataluña va cobrir la seva primera etapa projectant pel·lícules de cinema mut fins al 1930 després de posar-se en servei amb la presentació dels films Un héroe, Mirka la gitana, El santo rosario, Ciudado de la tisis i el noticiari d'Actualitats Gaumont.

*1912.- Article sobre la imminent obertura del Salón Cataluña a les planes de El Diluvio (20 de juny) i retall de La Vanguardia (22 de juny) amb l'anunci del primer programa projectat en aquest local (Font: ARCA).

L'èxit de la sala va possibilitar ben aviat la projecció de films de llarga durada amb metratges superiors a les dues hores. El primer va ser La alondra y el milano també coneguda com El muchacho de París, estrenat el 19 de maig de 1913 i Fantoches, presentada el 9 de juny del mateix any. 

*1913.- Retalls de La Publicidad (18 de maig) i La Veu de Catalunya (7 de juny).

*1928.- L'entrada al Salón Cataluña en els seus temps de cinema mut, quan s'hi projectava, entre d'altres la comèdia Muy confidencial (Very confidential) amb l'actriu Madge Bellamy, i el film de George O'Brien Tenorios del mar (Sharp Shooters), els cartells de les quals veiem a la imatge inferior

L'any 1930 el Salón Cataluña va tancar la seva etapa de cinema mut per convertir-se en una de les primeres sales de la ciutat en projectar cinema sonor. El canvi va requerir tancar la sala durant uns mesos, així com l'adquisició d'un nou equip de projecció de la Western Electric. El film escollit per encetar la nova etapa fou la producció de la Fox amb actors de parla espanyola Del mismo barro, que s'hi estrenà el dia 10 d'octubre [3].

*1930.- La notícia del primer programa de cinema sonor al Salón Cataluña a les pàgines del diari El Diluvio del divendres 10 d'octubre d'aquell any. (Font: ARCA)

Mona Harris i Juan Torena protagonistes del film Del mismo barro i un cartell del film

*1930's.- Interior del Salón Cataluña durant la Segona República.

Des de la irrupció del cinema sonor la sala combinava indistintament les denominacions de Cine Cataluña i Salón Cataluña. Durant el període republicà va adquirir més protagonisme i continuava essent considerada com aristocràtica i de màxim confort.

El 4 de maig de 1933 s'hi va inaugurar la setmana del cinema català, que va organitzar Seleccions Muria i era patrocinada pel comitè pro catalanització del cinema. S'hi va estrenar Gloria, amb subtítols en català i la pel·lícula catalana Draps i Ferro Vell.

*1933.- El film Gloria. amb l'actriu alemanya Brigitte Helm, famosa pel seu paper a Metropolis, va ser projectada amb subtítols en català.  

Un altre film que va quedar per sempre lligat a la història d'aquest cinema és Morena Clara (1936) de Florián Rey amb Miguel Ligero i Imperio Argentina. Havia estat estrenada poques setmanes abans de l'esclat de la guerra civil el juliol de 1936, però l'evolució del conflicte bèl·lic i el clima de tensió creixent que es vivia al carrer, va obligar a suspendre les projeccions i tancar la sala. Amb l'arribada dels nacionals i l'inici de la dictadura de Franco, el film va ser reposat a partir del 2 de febrer de 1939 amb un notable èxit entre la ciutadania. 

*1939.- La Reina Mora va ser una de les primeres pel·lícules que es van projectar a la sala després de l'acabament de la Guerra Civil. (Foto: Carlos Pérez de Rozas).

*1939.- Canvi de decorat per l'estrena de La Canción de Aixa amb Imperio Argentina. (Foto: Carlos Pérez de Rozas).

*1939.- A finals d'aquell any s'estrenava l'adaptació cinematogràfica de Gonzalo Delgrás de La tonta del bote. (Font: Destino / ARCA).

La sala va continuar funcionant durant tots els anys de la dictadura, alternant la seva condició de cinema d'estrena i reestrena. El 1943 va ser reformada en profunditat amb l'eliminació de les llotges dels laterals.

 

A l'edició de l'Anuario del Cine Español de la temporada 1955/56 hi constava que l'aforament del Catalunya en aquells anys era de 1.088 butaques i que l'empresa explotadora de la sala era Comercial Verdaguer S.A. 

El 1970 es va emprendre una gran reforma del cine Catalunya amb un projecte de l'interiorisme de Jordi Galí, que va reduir notablement l'aforament del local fins a deixar-lo en 427 butaques. El nou Catalunya destacava per la comoditat dels seus seients i la separació que hi havia entre ells. Això el va convertir en el més ampli i confortable de la ciutat.

 

*1970's.- Les còmodes i àmplies butaques de l'interior del cinema després de la reforma de la sala. 

El 8 de maig de 1974 Cinesa prenia la direcció del cinema i van tornar les estrenes amb Gritos y Susurros del director suec Ingmar Bergman. El tancament definitiu del cinema va ser el 2 de novembre de 1993 amb la projecció de Jurassic Park de Steven Spielberg.

*1989.- Porta d'accés al cinema Catalunya en la seva darrera etapa

________

[1].- Claudi Duran i Ventosa era fill del polític Manuel Duran i Bas i fins a la seva mort va ser l'arquitecte de la Diòcesi de Solsona. També va ser arquitecte municipal als pobles del Pla de Barcelona Sant Joan d'Horta i Sant Martí de Provençals per incorporar-se posteriorment a l'Ajuntament de Barcelona. Se'l considera un dels pioners en la utilització del ciment armat en l'arquitectura.

[2].- Monsó Cabús, Joan. El cinemes de Barcelona. Editorial. Barcelons 199x.

[3].- Al film Del mismo barro hi actuava l'actor Juan Torena (1898-1983). El seu nom real era Juan de Garchitorena, un esportista d'ascendència basca i nascut a Manila (Filipines). Segons la revista Panenka, era cosí germà de Paulino Alcántara, també filipí, i havia jugat a les files del Futbol Club Barcelona prèviament a iniciar la seva carrera d'actor als Estats Units.