CINE ADRIANO. Hercegovina 2. (1939-1975)

 

Obert al públic uns mesos després de l'acabament de la Guerra Civil, concretament al desembre de 1939, el Cine Adriano era situat al començament del carrer Hercegovina (aleshores Herzegovino en versió castellana) cantonada amb Camp, a poques passes de la plaça Adrià.

Curiosament el període de vida d'aquesta sala coincidiria amb els mateixos anys que Franco va governar el país (1939-1975) 

Dos historiadors del cinema a Barcelona com Joan Munsó Cabús i Roberto Lahuerta Melero han coincidit a assenyalar que durant els seus primers temps aquesta sala no tingué el suport dels veins, que probablement confiaven en d'altres cinemes del barri o preferien baixar a Barcelona per veure cinema d'estrena al centre. Des dels seus inicis l'Adriano es va mantenir fidel a l'esquema de cinema de barri amb sessions dobles amb pel·lícules de reestrena.

 

*1940's.- Aspecte exterior del primer format del cine Adriano

 

Pere Alsina Castells havia agafat les regnes del cinema a començaments de 1940 i un home com ell, que gestionava també sales de la part alta de la ciutat com els Galvany. Mahón, Spring, Iberia o Bretón, va saber treure-li profit al negoci. El 1946 va tancar durant algunes setmanes la per executar-hi les primeres reformes i tot seguit va reobrir altre cop. El cinema que va passar de programar 3 dies a la setmana per oferir sessions diàries a partir del 8 d'octubre de 1951.

 

*1949.- Programacions del desembre d'aquell any quan la sala en va complir 1o de funcionament. L'expressió Fluído propio los días de restricción assegurava que les pel·lícules no patirien interrupcions per talls de corrent elèctric. (Font: todocoleccion)

 

La gran reforma de la sala no tindria lloc però, fins al novembre de 1955 quan es va ampliar amb la construcció d'un amfiteatre sobre la sala de butaques i al mateix temps les oficines de l'empresa en el mateix edifici. Això li feu perdre l'original frontó amb coronament esglaonat de la façana, que va guanyar dues alçades amb trams de finestres a les dues noves plantes que sobresortien del pla de la façana

 

*1957.- Vista de l'exterior de l'edifici del cinema després de la reforma i ampliació realitzades el 1955.

 

*1969.- Programacions corresponents a l'última setmana de març d'aquell any (Font: todocoleccion)

 

Durant els dies de la setmana santa de 1963 s'hi va projectar la superproducció Los Diez Mandamientos. La sala va tancar portes definitivament l'últim dia de març de 1975 amb la projecció de La semilla de Tamarindo de Blake Edwards, interpretada per Omar Sharif i Julie Andrews, i Y ahora le llaman Aleluya, un spaghetti-western italià que seguia el patró dels films de Trinidad  però sense la parella habitual formada per Terence Hill i Bud Spencer. Durant els seus últims anys d'existència l'Adriano va compartir veïnatge amb  La Posada del Dimoni, un popular restaurant per a grups que era situat just a la vorera d'enfront.

EL NICOLÁS II. Restaurant Rus. Vodkeria. Avinguda Sarrià 137-139. (1970-1977)

Arribats els anys 1970's la tradicional dimonització amb que l'oficialisme franquista tractava tot allò relacionat amb la Unió Soviètica o que tingués alguna connotació russa, semblava que començava a superar-se. Des de feia uns anys el circ rus i els ballets d'aquells país actuaven regularment a Barcelona i en aquest context es va produir un altre detall cap a la normalitat. Fou l'obertura a la ciutat d'un restaurant rus. Es deia El Nicolás II i ocupava els baixos d'un dels comptats edificis nous que hi havia al tram de l'avinguda de Sarrià comprès entre la Diagonal i la plaça Espinosa de Los Monteros, que era el nom que duia durant el fraquisme l'actual plaça de Prat de la Riba. L'emplaçament del restaurant quedava just davant la vella tribuna del camp de l'Espanyol.

En realitat l'establiment de rus en tenia ben poca cosa. Els seus promotors eren autòctons i el negoci s'inscrivia en la linia dels restaurants espectacle que van proliferar en aquells anys, una proposta de diversió a taula, en la que el client cercava quelcom més que anar a menjar i beure. El Nicolás II, que també es presentava com una vodkeria, reproduia molt bé la decoració tipica de Sant Petersburg (aleshores Leningrado) on havien viscut els antics tzars com el que donava nom a l'establiment.  

El local va obrir portes a començaments de l'hivern de 1970 i reproduia una fòrmula ja assajada a altres locals de restauració de l'època com La Bruxa Borracha o La Posada del Dimoni, que el feien ideal pels sopars de grups, de fi de curs, comiats de solter i altres celebracions amb gresca. No hi faltaven espectacles musicals i coreografies i el vodka corria d'allò més entre la parròquia.

LA POSADA DEL DIMONI. Herzegovina 3. (1969-1987)

A l'inici de la dècada dels 1970's Barcelona va viure una certa eclosió del que en podriem dir restaurants temàtics. Consistien en una aposta decidida pel restaurant-espectacle de caire popular, ideal per passar-ho d'allò més bé amb els amics i fer xerinola. En aquesta categoria hi trobem noms com La Bruxa Borracha, El Mediévolo i també La Posada del Dimoni. Aquest últim es va obrir a finals del 1969 al carrer Herzegovina (que aleshores encara es deia Herzegovino i mai he sabut el perquè d'aquest canvi de gènere al nomenclator de carrers). Era emplaçat als baixos del número 3 en el tram que discorria entre l'estret carrer del Camp i el transitat  Muntaner.

Anunciat com especialitzat en cuina empordanesa, en realitat el plat fort del local era la seva ambientació infernal que permetia al client entrar en calor ja a partir de l'entrada on era rebut per un dimoni tot vermell amb una forca a les mans, que s'encarregava de donar la benvinguda als comensals i conduir-los cap a l'infernal interior, on després es trobarien, entre plat i plat, amb demoníaques sorpreses.

La Posada del Dimoni, que des del principi del seu funcionament s'anunciava sovint en català -detall, no gaire habitual en aquella època-  tenia un telefon curiós (el 211.11.11) i obsequiava amb diplomes de Dimoni Major a tots els clients que visitaven almenys cinc vegades pel local i també de Dimonis-Rodríguez als marits que es quedaven sols a l'estiu.
El negoci va durar fins a finals dels anys 1980's renovant el show demoníac i incorporant la quiromància en els seus espectacles.

 

*1970.- Un retall publicitari de La Vanguardia anunciant el sopar de Cap d'Any.

EL MEDIÉVOLO. Restaurant. Gran Via 459. (1982-2006)

Cap a començaments de la dècada dels 1980's i seguint un model ja assajat a la dècada anterior en establiments com La Bruxa Borracha o La Posada del Dimoni, va obrir a la Gran Via tocant a Calàbria el restaurant El Mediévolo.

Des de la mateixa entrada, que simulava l'accés a un castell medieval, fins a l'interior, decorat amb motius propis de l'època dels cavallers i els senyors feudals, el local permetia als clients passar una estona la mar de divertida, participant en una mena d'espectacle perfectament dissenyat. Per començar, una mena de pregoner donava la benvinguda als clients i els informava dels tres càrrecs que calia desenvolupar a cada taula: bodeguer, soper i cafeter. Aquestes tres funcions eren exercides pels propis clients als quals se'ls col.locava un cridaner barret  blanc de cuiner amb el càrrec escrit. D'altra banda, s'escollia també a la comtesa, que tindria cura de resoldre les queixes dels comensals. Tot plegat acabava amb una sessió de ball i danses medievals.

El Mediévolo va ser durant més de vint anys un clàssic a Barcelona per organitzar sopars de fi de temporada a nivell d'empresa o de grups d'estudiants i sobretot per celebrar-hi comiats de solter i soltera amb totes les altes dosis de disbauxa pròpies d'aquestes celebracions. Probablement mai va ser un lloc per a gourments o gent exigent de la bona taula, però sí un local per divertir-se i passar una bona estona en grup.