diumenge, 9 d’octubre de 2011

CINE ARGENTINA. Sadurní 11 / Robador 28 (1947-1967)

Un dels cinemes oberts a la zona nord del Barri Xino després de la Guerra Civil. Estava situat per sota del carrer Hospital dins l'illa delimitada pels carrers Sant Rafael, Sant Josep Oriol, Robador i Sadurní amb entrada per aquests dos últims.
El nom del cinema pretenia recuperar el de la Sala Argentina, rebatejat després Florida, que hi hagué molt aprop entre 1920 i 1938.
Aquest nou cinema Argentina era una sala poc agraïda i modesta, amb un aforament inicial per a 500 espectadors que arribaria fins a les 767 localitats. Es caracteritzava per la seva sordidesa. La seva clientela habitual barrejava gent honesta i treballadora del barri amb altra de molt baixa condició, integrada per clients i proxenetes del comerç de la prostitució de la zona del carrer Robador i delinqüents habituals que freqüentaven el barri.
Paco Villar, que ha investigat a fons els racons del Barri Xino, apunta diverses anècdotes curioses sobre aquest cinema i comenta que, bàsicament, la gent hi anava a dormir i els noctàmbuls hi passaven pràcticament tot el dia. El so dels roncs formava part de l'ambient de la sala i el que es veia a la pantalla era el menys important. Fins i tot,  l'ordre de projecció dels rotllos dels films no era sovint l'adequat, però ni així hi havia queixes [1]. També era lloc habitual on s'oferien serveis sexuals manuals a càrrec de les popularment anomenades pajilleras.  
La sala va obrir la nit del 5 de setembre de 1947 amb la projecció de El fantasma de la ópera amb Nelson  Eddy, Susanna Foster i Claude Raina i Envuelto en la sombra (Henry Hataway).
El local va aguantar actiu fins el mes de març de 1967. L'últim programa doble anunciat a la cartellera incloïa el film de James Bond Operación Trueno i la producció espanyola de José Maria Elorrieta El halcón de Castilla amb Núria Torray i Germán Cobos.


*1947.- Anunci publicat a La Vanguardia poc després de l'obertura del cinema

[1]. Villar, Paco. Historia y leyenda del Barrio Chino. Edicions La Campana. Barcelona. 1996

6 comentaris:

  1. No vaig arribar a entrar mai en aquest cinema, però puc imaginar-me l'ambient. Era el mateix del Cine Mar, de la Rambla. Segurament el local més tenebrós que he visitat mai. Un submón habitat per la cort dels miracles.

    ResponElimina
  2. Completamente equivocados, nada que ver con el cine Mar, el Argentina es sus sesiones de tarde y noche, entre semana eran para la gente trabajadora del barrio, que no todo era prostitución,delincuencia, étc. Caso aparte era el fin de semana que se llenaba de clientes venidos de otras zonas de la ciudad.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els meus pares van portar durant uns anys el bar ce cine i estic totalment d'acord amb tu.

      Elimina
  3. Yo habia ido algún sábado por la tarde con mis amigos, entre el 63 y el 65, y no habiamos tenido problemas. Aunque la mayoria de veces ibamos al cine Padro. Ibamos solos y nuestros padres no nos pusieron nunca pegas, pero siempre con las advertencias de que fueramos con cuidado. Empezamos a ir a partir de los 9-10 años. El que teníamos prohibidisimo era el Diana, en la calle San Pablo.

    ResponElimina
  4. Vaig néixer al 52 i era el cinema més a prop de casa meva. A l'època que aproximadament vaig anar (56-65) només tenia entrada pel carrer St. Sadurní. La sala estava dividida per una barrera longitudinal baixa que separava les dues categories dels preus de les entrades. La banda de l'esquerra era més gran, i la de dreta era més petita i barata, encara que les butaques eren totes igual. Nosaltres, els nens, al cinema que tenien prohibit anar era al HORA, situat al Paral·lel.

    ResponElimina
  5. soc nascuda al cor de bcn al carrer de la cadena, ...
    dons tinc que di que al cinema argentina era al mes casula que ningu pugui imagina recordu haberi anat munts de vegadas, si la sesio era mes llarga recordu que las maras que anaben am canalla ans portaban al entre pa amb una veguda i anabem menjan i veyen la pelicula y tot era gent traballadora del barri, als altres cinemas numes recordu un parell de vegades haber anat al Diana dons cuan acababa la pelicula feien "varietes" i surtian las flamencas a dansa i canta, allí ben veure la Lola Flores un cop, cuan cantaba pena penita pena...sembla mentida com la gent que no va viure de aprop al carre cadena i rededors sempre tenen tendencias cumdenatorias de horrors i de mal lloc de mala vida ...molt equivocats...al que i habia era gent republicana que habian perdut tot a la "guerra" y tambe molta emigracio espanola del sud i de tot arreu de la peninsula que las pobres dones que venian a bcn o be trobaban casa per servi o non sabian daltre moltas altres i feian al que podian per poguer tira endeban pobres dones...i de aixos sen aprofitaben als homes que venian de las esferes mes altes de bcn per fer las sevas malifetas am realitat la gent que viviam no eran als que feian malifetas sino que aquells que venian de fora, i pensaban i segueixan pensan i posan a totom al mateix sac....al mon no cambia ...moltes de aquestas dones es baren casa am americans que arrivavan al port amb la sexta flota y varen teni la oportunitat de refer la seva vida, bona i millo vida, o dic dons varaix teni la oportunitat de cuneixa a tothom casi del barri dons la meba familia tenía botigai a les botigues tot sa sap.... i llavors la gent parlaba molt als agradaba parla y tenir cunversa i putse treure al que als i feia mal dintre ...tret algun qualtre "cap de tro o cap de suru" la gent era bona gent la que varen viure amb aquella época pro es te que entendra que era tambe gent que tots habian patit be prou amb una "guerra" absurda i de odi...aixis que tinc que dir que masa be que varem surtin-na tots plegats...jo era petita pro no sorda aixis que tambe sabia tot com anabe ...parlo dels anys 40-50 60's
    tinc que dir que al unic cinema que anabem era al mes casula del barri l'argentina a las hores normals de la tarde-vespre depen de lo llarc que era la pelicula...

    ResponElimina