diumenge, 28 de febrer de 2016

JARDINS D'EMILI VENDRELL. Projecte original. Joaquim Costa/Peu de la Creu (1982-2001)

Agraïments a MARIA JOSÉ GONZÁLEZ


*1980's.- La plaça en la seva concepció original, separada del carrer per uns murs amb reixes que es veuen al fons de la imatge i que permetien el seu tancament nocturn. (Foto: Gaspar Maza)

Recuperada la democràcia, una de les primeres intervencions del nou ajuntament al barri del Raval va ser l'esponjament d'un solar a la cruïlla dels carrers Joaquín Costa i Peu de la Creu. Aquesta operació de microurbanisme va permetre alliberar uns 580 metres quadrats que es van destinar a plaça pública.
L'espai es va dedicar al celebre tenor Emili Vendrell i Ibars (1893-1962), fill del carrer de la Cera molt a prop d'allà. El projecte, d'acord amb la seva concepció original de Beth Galí i Rosa Maria Clotet, es va executar com un espai semitancat, delimitat pels murs i les obertures dels baixos l'antic immoble. Es van restaurar les mitgeres i a la banda de Joaquín Costa es va situat una font amb un relleu en bronze i una inscripció, obra de Rafael Solanich, dedicada al tenor. El terreny es va plantar de tipuanes, uns arbres de floració groga que no van trigar en créixer i donar una frondosa coberta vegetal a l'espai.
La inauguració oficial va tenir lloc el 9 de maig de 1982, amb la presència de l'alcalde Narcís Serra i dels regidors Mercè Sala i Josep Miquel Abad. Tampoc hi va faltar gent de l'espectacle com Mary Santpere, Ramon Calduch o l'humorista Eugenio.
Ben aviat però, es va començar a percebre que l'idea inicial de generar un espai de calma i tranquilitat per als veins no quallava. El barri vivia encara temps àlgids pel que fa a problemes socials de delinqüència i drogaaddició. El lloc esdevingué un racó brut i perillós, presidit per una sensació d'inseguretat i freqüentat per persones que convidaven poc a entrar i seure-hi. Els grups de marginats que hi feien vida van acabar fent seu el petit territori i els veins del barri se'l miraven de reüll sense ganes ni ànims de ficar-hi els peus. El brollador permament va quedar aviat avariat i la brutícia acumulada va acabar de consolidar un espai de dificil manteniment i escàs aprofitament. Les actuacions immediates van ser posar-hi reixes pel seu tancament nocturn, que aviat esdevingué permanent 



*1999.- Tres imatges dels murs i reixes que perimetraven els jardins d'Emili Vendrell durant l'època que ja romanien sempre tancats. (Font: Àngels Molina. Televisió Ciutat Vella)

Va tenir que passar més d'una dècada per desterrar aquella imatge de racó tancat i desaprofitat. Finalment es va procedir a redissenyar el jardí mitjançant una intervenció que suposava l'enderroc de tot el perímetre de mur i que va comportar també l'obertuta de finestres a la mitgera de Peu de la Creu amb portes als locals dels baixos. Quedava desterrada per sempre la vella imatge del jardí enxovat, perillós i allunyat de la seva funció de lloc d'esbarjo. La reinauguració es va produir el 2002.  


*2013.- Dues imatges dels jardins d'Emili Vendrell després de la reforma del 2002. 

3 comentaris:

  1. Un fracaso en toda regla porque no se pensón en los vecinos, sino es hacer bonito un esquina más que necesaria.
    A nadie se le hubiera ocurrido una fuente manando constantemente agua de la pared, día y noche, porque aquello se sabía de antemano que sería bebedero de perros, limpiajeringas de drogadictos y lavaderos de los pies de los sin techo, aparte de criadero de mosquitos en verano.
    Y a nadie se le hubiera ocurrido poner tierra y no poner un recogedor de cacas de los perros. Aquello fue un desastre. Dinero gastado y propaganda del Ay untamiento que no sirvió para nada.
    Hoy no deja de ser parte de terrazas de bar, que es lo que está de moda en la ciudad, quedando relegada a absolutamente nada. Ni la Sra Galí supo como desgacer el entuerto...es normal, se da por seguro de que no vive en el cruce.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, estava cantat que allò tenia tots els números per fracassar com així va ser. Avui, com es veu a les fotos, té un altre aspecte, però molts seguim tenint la sensació que alguns arquitectes prioritzen el "lluiment personal" per davant de la funció social de les seves obres, la feblesa i vulnerabilitat de determinats materials emprats en algunes obres públiques d'aquella època (80's-90's) és per exemple una constant que accelera la degradació i a la llarga ho encareix tot.

      Elimina