BOSQUET DELS ENCANTS (1995-2009)

MIQUEL BARCELONAUTA

*2004.- Vista aèria del triangle que formava el Bosquet dels Encants entre el Teatre Nacional, la Meridiana i el nus viari de la Plaça de les Glòries al fons. 

Inaugurat l’any 1995 en el triangle format per l’avinguda Meridiana, el carrer Castillejos i la Gran Via, aquest jardi va ser dissenyat com una zona verda integrada en la reordenació de la plaça de les Glòries derivada de la construcció de l’anell viari-tambor enlairat l’any 1992 i de la definitiva urbanització dels espais propers del Teatre Nacional de Catalunya i l’Auditori. Era un jardi amb desnivells i camins de terra, un pèl laberíntic, que tenia com a nota més característica que tota la seva flora era formada per espècies autòctones mediterrànies que podem trobar a qualsevol dels indrets de la nostra geografia. Pins, plantes aromàtiques com l’espigol, la camamilla o la farigola, ginesta, llorers i alzines dominaven aquest parc, nascut amb la voluntat d’esdevenir un petit bosc mediterrani, com a contrapunt de sostenibilitat diferenciada del que és habitual en els nostres jardins públics.

No obstant, amb el pas del temps i l’evolució dels esdeveniments no es va poder veure acomplert aquest objectiu. La proximitat dels històrics encants de la Fira de Bellcaire i la presència cada cop més massiva de captaires i gents sense sostre, que intentaven aprofitar l’activitat comercial de la zona per vendre els seus productes robats o trobats a les deixalles, va anar degradant progressivament la zona. D’altra banda, la necessitat de trobar una ubicació alternativa als propis encants, dins el pla general de reordenació de la nova plaça de les Glòries Catalanes, va suposar paradoxalment la sentencia de mort per aquest triangle enjardinat, ja que seria l’espai escollit per a encabir-hi els nous encants. Es podría dir doncs, que aquest bosquet va morir víctima del seu propi nom. Els encants varen ser els veritables causants de la seva desaparició el 2009.

*2006.- El perfil de la Torre Agbar sobresortia entre la vegetació mediterrània del bosquet.

PLAÇA DE LES GLÒRIES (IV). (1992-2014)

La plaça de les Glòries Catalanes que ens va deixar la Barcelona olímpica no va ser en realitat un projecte gaire reeixit. D'una banda, es va resoldre la fluidesa del trànsit, però la sol.lució aplicada no diferia gaire de la que ja s'havia assajat a les dècades anteriors. Es concretava novament en un pas elevat en forma de tambor que donava continuïtat al trànsit de la Gran Via des del sector de la Monumental fins a l'inici de l'autopista de Mataró i a l'inrevés. Paral·lelament una rotonda baixa a nivell del terra assegurava la connexió entre les altres dues grans vies que confluïen a la plaça: la Meridiana i la Diagonal. Aquesta última començava a obrir-se pas cap al Besòs i el mar en el seu últim tram.

 

*1991.- L'anella viària en plena construcció durant les vigílies olímpiques

L'interior de la gran rotonda va ser urbanitzat com una gran zona verda circular amb heures al terra i alzineres com arbre dominant. A nivell monumental l'espai central presentava una escultura d'acer de 35 metres de llarg, obra dels arquitectes francesos Alain Domingo i François Scali (també coneguts com a Nemo), que reproduïa el perfil geogràfic del meridià que passa entre Barcelona i Dunkerque, i tot un seguit de panells de marbre, ferro i formigó sobre els que hi figuraven inscripcions referides a episodis diversos i rellevants de la història de Catalunya i que, d'alguna manera, donaven contingut al nom de Glòries Catalanes amb que oficialment es coneixia la plaça. Sota les vies elevades s'hi va habilitar un aparcament cobert i un dipòsit municipal de vehicles.

El cert és que, tot i la seva grandària, aquell espai transmetia una sensació d'espai tancat. Aviat va ser utilitzat per activitats marginals i apartades de la llei (compravenda il·legal aprofitant la proximitat dels encants de la Fira de Bellcaire, tràfic de drogues i material robat, cruising homosexual, refugi de captaires i persones sense sostre, etc.). Tot plegat va acabar aconsellant als responsables municipals de tancar l'espai, que s'havia anat degradant progressivament fins que el tancament esdevingué complet.

*2012.- Vista del pas elevat amb la Torre Agbar i la Diagonal en primer terme i la Sagrada Família al fons.

Aquest model de Plaça de les Glòries no va plantejar doncs, problemes de trànsit, però tampoc va humanitzar la plaça ni la va posar a l'abast del vianant en unes condicions del tot dignes. Al seu voltant van créixer noves icones arquitectòniques de la ciutat: la torre Agbar, el Museu del Disseny (DHUB, conegut popularment com la grapadora) i finalment el nou emplaçament cobert dels encants de la Fira de Bellcaire, que va fer desaparèixer el Bosquet dels Encants.

A començaments del 2014 les màquines van començar un lent procés d'enderrocament i deconstrucció de l'anella viaria. El tortell de vies elevades va desaparèixer i també els arbres de l'espai central que foren transplantats per aprofitar-los en la nova urbanització. Una nova etapa de la història d'aquesta plaça començava amb la celebrada eliminació, ara sí definitiva, de qualsevol pas elevat. 

*2013.- Ultima etapa del tambor viari. El vehicles passaven molt aprop de la façana del Museu del Disseny (DHUB). Al fons l'estructura de cobertura els nous Encants.

HOTEL DE VENTAS. Carrer Pelai 8. (1915-1947)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ 

Obert al públic el 23 de setembre de 1915 l'Hotel de Ventas va ser una macrobotiga de compravenda on es podien trobar tota mena d'objectes decoratius per la llar, mobles i antiguitats. Ocupava els baixos de la finca del número 8 del carrer Pelai, amb façana posterior al carrer Tallers i disposava d'una gran superfície d'exposició. 

L'establiment havia estat promogut per la familia d'A. Bonnin Sociedad en Comandita, i disposava també d'uns magatzems per guardar mobles a la Gran Via 414 cantonada amb Vilamarí. Els Bonnin havien pres com a referent l'Hôtel de Ventes de París amb l'objectiu de donar una sortida comercial més digna a la compravenda d'objectes antics (catifes, cortinatges, estufes, arcons i mobiliari) aleshores ja molt activa als encants i a la Fira de Bellcaire. També varen existir altres establiments amb el nom genèric d'hotel de vendes al passeig de Gràcia i al carrer dels Arcs.

*1915.- Vista de l'interior del local i retall de premsa que dona compte de la inauguració de l'Hotel de Ventas. (Font: La Hormiga de Oro)

*1922.- Anunci publicat a La Vanguardia sobre els mobles que es podien trobar a l'Hotel de Ventas.

*1929.- L'empresa A. Bonnin S en C. propietària de l'Hotel de Ventas va tenir cura del mobiliari de diverses instal·lacions de l'Exposició Universal de 1929 com testimonia aquest anunci. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

*1934.- Publicitat en català dels temps de la República anunciant subhastes. (Font: Diari La Ciutat)

El negoci va sobreviure al drama de la Guerra Civil i va arribar a estendre's fins a mitjans de la dècada dels anys 1940's. Va especialitzar-se en subhastes d'obres d'art i mobles antics fins que va tancar portes al 1947. Posteriorment a l'ampli local que havia ocupat s'hi va instal·lar el Cinema Pelayo que amb el pas dels temps donaria pas a les actuals sales Lauren Universitat.

BAR MAURI. (1959 - 2014) / BAR FALÓ. (1900's - 1959). Aribau / Provença.

*1910's.- Clients i cambrers a la terrassa el Bar Faló. (Foto: Gil. AFB)

Un dels bars més emblemàtics i llegendaris de l'Eixample avui tristament desaparegut, ha estat el Mauri, que ja existia  amb el nom de Faló als inicis del segle XX  a la cruïlla Provença/Aribau, una zona molt animada en aquells temps on hi paraven diverses línies de transport públic. Per aquesta raó era un lloc molt freqüentat pels conductors i encarregats de les línies de tramvia. El 1919 el local fou traspassat a la família Mauri i va adoptar aquest nom.

La seva terrassa, coberta fins els últims dies amb un tendal de color indefinit, entre marró i ataronjat, s'estenia sobre la vorera del xamfrà i havia estat sempre un dels seus encants més preuats. Assolellada durant tot el matí i el migdia, els clients allà asseguts podien contemplar el bullici permanent d'una ciutat activa.
Era un lloc molt freqüentat pels alumnes de les escoles properes (Institut Maragall i Col·legi Sant Miquel) idoni per passar els apunts a net o fer les últimes repassades del temari abans d'entrar a l'examen. 

El servei era agradable i amable i el seu cambrer Jordi un dels referents històrics. L'interior va conservar sempre aquell regust de les coses antigues, escassament actualitzades, en un espai acollidor amb un pàtina d'encisadora decadència. Les taules baixes, els llums tènues configuraven un interior on el temps semblava passar més a poc a poc de l'habitual.

En el seus últims anys el local es va associar a un projecte de bookcrossing i el llibres per a intercanvi s'amuntegaven en una saleta interior mig amagada.

Quan a mitjans de 2014 el Mauri va tancar les seves portes per sempre, tots els que l'havíem freqüentat durant alguna època de la nostra vida, vam sentir la buidor pròpia que sempre acompanya la pèrdua d'un ésser estimat. 

*2012.- El tradicional tendal del Mauri hi va romandre fins al final (Foto: Maria Trinidad Vilchez)

TEMPLET ORIGINAL DE L'EDIFICI D'HABITATGES AVDA. MISTRAL / PARAL·LEL (1930-1940's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ

*1931.- L'esvelt edifici de la cantonada d'Avinguda Mistral (aleshores Passeig de la Creu Coberta) amb Paral·lel

L'apassionant exercici de mirar i comparar detalls de fotos antigues de la ciutat ens porta sovint alguna sorpresa agradable. L'edifici que tanca el triangle de la cruïlla de l'avinguda Mistral amb el Paral·lel va ser enlairat a finals dels anys 1920's coincidint amb el trasllat dels encants de la Fira de Bellcaire a la Plaça de les Glories i la urbanització definitiva del passeig de la Creu Coberta, nom anterior de l'avinguda Mistral, un cop eliminades les barraques del Carboner que van permetre l'arribada del carrer Vilamari fins al Paral·lel. Tot plegat sota l'eufòria ciutadana que representava la inauguració de l'Exposició de 1929 a Montjuïc.

L'esmentat edifici d'habitatges, obra de l'arquitecte Josep Pujol, és d'una gran esveltesa, especialment al vèrtix on presenta una façana en corba que arriba a tenir planta baixa i deu alçades més a les que calia afegir una onzena sota un templet de cúpula arrodonida suportada per columnes.

Aquest templet va desaparèixer al cap d'una dècada i les columnes van ser subtituïdes per uns petits pinacles que marcaven el límit superior de l'àtic arrodonit que corona l'edifici tot privant-nos del elegant remat original noucentista.

*1930.- L'edifici en construcció abans de ser rematat amb el templet (Foto: Col·lecció privada Francisco Arauz).

*1930/1940's.- Dues imatges captades des de punts similars ens mostren el canvi experimentat en la part superior de l'edifici de Paral·lel /Avinguda Mistral. La superior quan el templet encara estava en obres.

PLAÇA DE LES GLÒRIES (III) (1972-1992)

Entre el tortell incomplet obert el 1961 i el tambor circular que va emergir a les vigílies olímpiques de 1992, la plaça de les Glòries Catalanes va viure durant els anys 1970's i 1980's en un entorn dominat pels passos a diferent nivell, que configuraven un paissatge projectat al servei de sa majestat el cotxe. Efectivament, el disseny de les vies que creuaven la plaça s'orientava bàsicament a facilitar la rápida connexió del trànsit rodat entre tots els extrems que disposaven de via d'entrada i sortida.

Així va emergir un entramat de viaductes creaut per una pasarel.la de vianants en forma de Y amb una carcassa metàl·lica inferior de metall de color granat, que facilitava l'accés al centre de la suposada plaça. Aquest pont seria recuperat anys després i el podem veure avui al voltant de l'espai del Fórum 2004.

Tal manifestació de formigó va mirar de ser compensada amb algunes zones verdes que s'estenien bàsicament per la zona d'enfront dels populars encants de la Fira de Bellcaire. Allà hi havia fins i tot un híbrid entre riu i estany allargat amb un pont de fusta que el creuava entre plantacions d'altes palmeres. L'entorn es trobava també força poblat de plantes crasses, cactàcies i vegetació mediterrània.

*1975.- El riuet/estany artificial era l'element més destacat de la zona verda de davant de la Fira de Bellcaire. (Foto: José Gonzalvo Vivas)

*1976.- Una imatge de la zona sud de la plaça de les Glòries on es concentrava la zona de jocs infantils. Al fons la Meridiana era encara una autèntica autopista urbana creuada de ponts per a vianants.  (Foto: Institut Cartografic de Catalanya. Fons SACE)

*1984.- Una imatge de la plaça davant la Farinera del Clot. A l'esquerra la Meridiana i a la dreta l'autopista cap a Mataró. (Foto. Estela Cometta / AFB)

Però malgrat els esforços dels dissenyadors per dotar-la d'una imatge més humanitzada, no acabaria mai de fer oblidar al vianant aquell entorn d'una fesomina poc idònia per al descans del ciutadà.  El ferrocarril continuava marcant el trajecte entre Meridiana i Diagonal per on circul·lava a l'aire lliure fins al la cruïlla amb el passeig de Carles I (avui Marina) on les vies s'amagaven sota l'asfalt del carrer Aragó. Un corrua de bigues nues a la vista, servia de protecció a la via baixa que connectava Gran Via i Diagonal per evitar que, en qualsevol sortida de pista dels automòbils que circulaven per la via superior Gran Via- Meridiana, poguessin caure a la via inferior. 

Aquest panorama va durar fins als inicis dels anys 1990's quan la febre olímpica va aconsellar retirar aquest paissatge tan poc humanitzat. Tot i això la solució no va ser gaire feliç ni reeixida i va suposar un retorn al tortell inicial de 1961, però completat en tota la seva corona.

MONUMENT AL FERROCARRIL BARCELONA-MATARÓ. Plaça Universitat. (1877)

*1877.- El monument a la primera línia de ferrocarril catalana Barcelona-Mataró, amb la màquina de vapor que conduia el tren sobre un pedestal davant de la façana de la Universitat.

Durant el segle XIX i començaments del XX era força habitual celebrar les visites dels Reis d'Espanya a Barcelona amb l'erecció de monuments, arcs i altres elements artístics de carácter efímer, que al cap de poc temps eren desmuntats o eliminats de la via pública.

El 1877 durant una de les visites del rei Alfons XII a Barcelona, el recent construit edifici de la Universitat va acollir l'Exposició Catalana, una mostra sobre els últims avenços industrials amb un sector dedicat al ferrocarril. Davant de la façana principal, entre la porta principal i la de l'ala més propera al carrer Aribau, es va erigir un monument, consistent en un pedestal en forma arc construit amb pedra i maó, sobre el cual se situava la màquina de vapor que duia el primer convoi de la història ferroviària de Catalunya, que va enllaçar Barcelona amb Mataró el 1848. Els escuts d'ambues ciutats presidien els laterals de l'arc. Al voltant del monument es va condicionar una mena de tancat rectangular amb arbres i fanals.

L'enginyer industrial i historiador mataroní Xavier Nubiola va aconseguir recentment el plànols originals d'aquesta locomotora que es van trobar al mercat dels Encants. La màquina va funcionar fins el 1861 i després es va conservar a les cotxeres del Clot fins a final del segle XIX. [1] 

Aquest exemple d'arquitectura efímera va tenir molts anys després una mena de rèplica en la locomotora que es va col.locar al començament de l'Avinguda Josep Tarradellas tocant a la plaça dels Països Catalans a l'entorn de l'estació de Sants. 

*1877.- La Universitat de Barcelona durant la celebració de l'Exposició Catalana. A l'esquerra de la imatge (fletxa vermella) es pot veure el monument amb la primera locomotora que va circular a Catalunya. (Foto: Joan Martí. Arxiu UPC).

[1]. Segons fa constar Josep Bacardit i Sanllehí en un article publicat al bloc Montcada Post... (http://montcadapost.blogspot.com.es/2012/02/la-trista-historia-de-la-primera.html), mentre es desmuntava el monument un cop acabada l'Exposició, la locomotora va caure del pedestal quedant malmesa i es va decidir convertir-la en ferralla.

GRAN BARBERÍA DEL OBRERO. Paral.lel 74. (1897-1909)

*1908.- La Gran Barberia del Obrero al costat del Café Sevilla.

Cap a finals del segle XIX va obrir al número 74 del Paral·lel un pintoresc local anomenat Gran Barbería del Obrero. Tot i que el gran historiador de la zona Miquel Badenas i Rico apunta que aquest negoci ja existia el 1896 [1], Paco Villar fixa la seva obertura al mes de febrer de 1897 [2]. 

En aquells temps l’ofici de barber entre el sector socials menys afavorits era una activitat bàsicament itinerant, que comportava en molts casos la pràctica d’altres funcions col·laterals vinculades a la salut i a l’estètica (sangrats, extracció de queixals i higiene dental, tractament d’ulls de poll, etc.). La novetat que suposava una gran barberia estable orientada al públic proletari que freqüentava aquella emergent zona lúdica del Paral·lel, va convertir el local en un punt de sociabilització de la classe obrera.

Els factòtums d’aquell negoci varen ser el propietari Manuel Santos i el perruquer Augusto Ferreira, un home de tracte agradable i cordial que va convertir la seva botiga en un centre de reunió. Els debats que es generaven dins aquella modesta barraca, mentre les navalles i les tisores esquilaven els clatells i els caps dels clients, giraven al voltant de les pel·lícules que es projectaven als primers cinematògrafs de la zona, com també dels encants de les cançonetistes i artistes que actuaven als cabarets, teatres i music-halls veins. Però també s’hi sentien tota mena de comentaris i opinions sobre els conflictes socials derivats de la lluita obera i les reivindicacions dels treballadors, fins al punt que la barberia esdevindria un veritable centre d’agitació social.

L'esmentat Badenas situa el tancament i desaparició de la Gran Barbería del Obrero a l'any 1909. El solar quedaria absorbit després pel Café Paralelo.

 

[1]. Badenas Rico, Miquel. El Paral.lel. Nacimiento, esplendor y declive de la popular y bullanguera avenida barcelonesa. Edicions Amarantos. Barcelona 1993.
[2]. Villar, Paco. Barcelona Ciutat de cafés. Vol. 2 (1880-1936). Viena Edicions. Barcelona 2013.

MERCAT DOMINICAL DEL LLIBRE VELL AL PARAL·LEL (1920's-1936)

 

A començaments dels anys 1920's, el mercat del llibre vell, que cada diumenge s'aplegava als voltants del Mercat de Sant Antoni, ocupant les amples voreres del carrer d'Urgell, i de les Rondes de Sant Pau i Sant Antoni, va haver de desplaçar-se al Paral·lel.

Inicialment va ocupar la vorera de la banda del barri de Sant Antoni entre la Ronda de Sant Pau i el carrer de Viladomat. Sobre aquest espai els llibreters instal·laven les seves parades i diumenge rera diumenge oferien les seves mercaderies al vianant.

 

*1921.- Primeres parades del mercat del llibre dominical instal·lades prop de la cantonada del Paral·lel amb la Ronda Sant Pau (Foto: Josep Brangulí / ANC)

Durant les gairebé dues dècades que va durar aquest emplaçament l'espai ocupat pel mercat del llibre va anar creixent progressivament. Als voltants dels paradistes registrats s'instal·laven altres llocs de venda improvisats, que exposaven les seves mercaderies sobre la mateixa vorera. El mercat s'estengué durant els anys 1930's també a la vorera d'enfront, la del barri de Poble-Sec.    

 

*1930's.- Un matí de diumenge al mercat del llibre vell a la vorera del Para.lel entre la Ronda de Sant Pau i el carrer Comte Borrell. En primer terme veiem la Granja Galcerán i al fons es pot distingir la silueta del Teatre Talía. (Foto: Josep Brangulí / ANC)

 

En aquest nou emplaçament però, el problema continuava subsistint els dies de pluja. Alguns llibreters s'arreceraven aleshores sota els porxos existents als baixos de les antigues  edificicacions del Paral·lel. La majoria però, havien d'esperar al diumenge següent per exposar i vendre els seus llibres vells. Per aquest motiu els llibreters van demanar a l'ajuntament poder establir-se novament al costat del mercat de Sant Antoni i aprofitar la marquesina que envoltava tota l'illa del mercat on els dies feiners hi havia les parades de roba dels encants.

A l'any 1936 el mercat dominical del llibre vell i d'ocasió tornava a l'entorn del mercat de Sant Antoni i, malgrat el parèntesi de la guerra, va iniciar una nova etapa sota la marquesina. La venda de productes evolucionaia incorporant cromos, segells, monedes, revistes i publicacions de tota mena i altres objectes de col·leccionista. 

 

MERCAT DOMINICAL DEL LLIBRE DE SANT ANTONI. Instal·lació provisional al carrer del Comte d'Urgell (2011-2018)

*2015.- El mercat del llibre de Sant Antoni sota la coberta del carrer Comte d'Urgell.(Foto: Jordi Ferrer)

A l'any 2009, sota el mandat de l'alcalde socialista Jordi Hereu, començava el procés de reforma del Mercat de Sant Antoni que, a banda de la modernització en profunditat de tot el recinte del mercat i de la seva activitat comercial, va permetre alliberar una part de la muralla i el baluard de Sant Antoni que aparegué al subsòl. El procés de reforma va ser llarg i s'estendria durant més de nou anys. Les parades de l'interior del mercat i les dels encants de roba del seu perímetre es van instal.lar en dues carpes provisionals a la Ronda de Sant Antoni, entre Casanova i Comte d'Urgell. El trasllat es va produir el 10 d'octubre d'aquell any.

El mercat dominical de llibres, amb el seus punts de compravenda, intercanvi i mercadeig de revistes antigues, llibres, cromos, i més recentment videojocs, també va haver de marxar del seu emplaçament habitual a les voreres del perimetre de l'illa. Aquest canvi però, va haver d'esperar una mica més i no es va fer efectiu fins al 2011.
 

*2011.- Operaris acabant d'enllestir la coberta amb la silueta del Mercat de Sant Antoni al fons. (Foto: Manolo García)

Mentre que, com s'ha apuntat abans, el mercat i parades de roba es van establir a la Ronda de Sant Antoni, entre Casanova i Urgell, el nou emplaçament del mercat dominical del llibre antic es va ubicar finalment sobre la calçada del carrer del Comte d'Urgell, entre Tamarit i Floridablanca. Això va requerir de construir una gran coberta metàl·lica  a dues aigües de vorera a vorera. El trànsit del carrer quedava tallat els diumenges per tal de permetre les activitats del mercat de llibres incloses les tasques de muntatge i desmuntatge. Aquest nucli central de parades es complementava amb un altre sobre la vorera de muntanya del carrer Tamarit, entre Urgell i Borrell.

La instal·lació de la coberta de 17,8 metres d’amplada per 107 metres de llargada va obligar a fer modificacions al carril bici i a les parades d’autobús de les línies 20 i 37. El 24 de juliol de 2011, amb el nou alcalde Xavier Trias acabat d'arribar a l'Ajuntament, el mercat dominical del llibre s'estrenava sota la coberta.
El tall de trànsit al carrer Comte d'Urgell es produia tots els diumenges des de les tres de la matinada fins a les cinc de la tarda. A mitjanit els paradistes ja transportaven els seus carros (baguls de fusta amb rodes) amb el material a exposar sota la coberta amb el carrer sense trànsit.

*2015.- Primers moviments de baguls a la matinada del diumenge per instal·lar sota la coberta el Mercat del Llibre. (Foto: Marcel Albet Guinart).

 

*2014.- Vista nocturna de la coberta des de la cantonada Comte d'Urgell/Floridablanca. (Foto: Roser Paredes Baulida).
 

A partir d'aleshores i durant set anys, els habituals i incondicionals del mercat dominical es van acostumar a passejar sota la carpa per xafardejar el material exposat a les parades, que quedaren disposades en dos trams seguint la llargaria del carrer i la coberta.

 

*2013.- El mercat de llibres del diumenge sota la carpa en plena activitat. (Foto: Mané Espinosa. La Vanguardia)

 

El 20 de maig de 2018 va ser l'últim diumenge què va funcionar el mercat del llibre sota la carpa de Comte d'Urgell. El diumenge següent ja va quedar instal·lat a les noves paredes que envolten el mercat, que finalment havia inaugurat la seva reforma. Aquella llarga provisionalitat s'havia acabat i al novembre la calçada central del carrer Comte d'Urgell entre Floridablanca i Manso tornava a veure el cel, ja sense l'estructura de la carpa.
 

BARRAQUES DEL CARBONER. Vilamarí-Paral·lel (1890's - 1928)

Agraïments a MAITE MAR
 

*1923.- Cantonada Vilamarí - Paral.lel amb el nucli de les Barraques del Carboner en primer terme i el passeig de la Creu Coberta (actual avinguda Mistral) al darrera.

*1928.- La mateixa foto de dalt captada cinc anys després quan ja s'havien començat a enderrocar les barraques.

*1928.- El petit carreró obert entre Paral·lel i l'avinguda Mistral durant l'enderroc de les barraques. La casa de l'avinguda Mistral que es veu al fons encara roman avui dempeus. (Foto: Josep Brangulí)

*1929.- Altre cop des de la mateixa posició veiem en aquesta tercera imatge les barraques ja totalment enderrocades i el carrer Vilamarí obert fins al Paral·lel.

Entre els nuclis de barraques més cèntrics de la ciutat, n'hi haguè un durant el primer quart del segle XX que s'estenia per l'ultim tram muntanya del Paral.lel abans d'arribar a la plaça Espanya. Coincidia bàsicament amb la cruïlla entre el carrer Vilamarí i l'avinguda Mistral. Vilamarí era aleshores una via que començava just a la cantonada amb l'avinguda Mistral i continuava en sentit muntanya per l'escorxador fins a morir a la paret de la presó Model després d'haver travessat la línia ferria de l'avinguda de Roma mitjançant un pont. Per la seva banda, l'actual  Avinguda Mistral resseguia l'antiga via d'entrada a Barcelona des de l'interior de la península, que venia de Sants i la Creu Coberta i entrava a la ciutat antiga pel Portal de Sant Antoni de la muralla just davant del mercat del mateix nom. Fins a finals dels anys 1920's era coneguda com passeig de la Creu Coberta.

Era just on es trobaven els carrers Vilamarí i Floridablanca on existia aquest nucli barraquista limitat pel Paral.lel. No fou començat a enderrocar fins al desembre de 1927, a les vigílies de l'Exposició Universal, quan tots els voltants de la plaça Espanya van ser urbanitzats.

*1890/1.- Dos plànols que identifiquen l'indret on es va formar el primer nucli de barraques del Carboner. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya).

D'aquest nucli de barraques en donà una detallada i desgarrada descripció el periodista Joan Vallès i Pujals, quan el 1912 escriví aquest text que reproduim amb fidelitat a l'original en llengua catalana de l'època: Formant nombrosos i estretíssims carrers, que donen laberíntiques giravoltes. y tenint, de tant en tant, alguna plaça, existeix tocant al Paralelo, molt aprop de la Granvia, al extrem dels carrers de Floridablanca, Vilamarí y Entença, una barriada que s'anomena de barraques y que tindrà una extensió com d'una mansana del Ensanxe. Es una veritable població. La divisió, diguem-ne administrativa, d'aquesta població es lo Pati. Hi ha lo pati de l'Alcalde, lo pati del Carboner, lo pati del Enrich, lo pati del Calderer, lo pati de la Gallega, lo pati dels Gitanos... Los carrers ho són per dotzenes, les barraques per centenars. Munts de brutícia, veritables dipósits d'escombreries, barrejades ab desferres de tota mena, es lo que constitueix lo pís d'aquests carrers. Demunt d'aquest paviment hi jauen y salten munions de quitxalla, mólts dels quals van completament nús, portant altres un negre y fastigós drapot que, volent imitar una camisa, tapa ses brutes carns. Assegudes aquí y allà se veuen dones, ab posat d'idiotes unes, de malvades altres, dones d'aspecte repugnant, les carns de les quals no s'han cobert may més que ab y immons pellingos, y los seus cabells no han sentit may lo contacte d'una pinta, y la cara no coneix encara la impressió de lo aygua. Fent un esforç suprem para vèncer la repugnancia, s'entra en les habitacions d'aquells miserables. Són una barreja de barraca i de calaboç, de dimensions reduhidíssimes, baxes en extrem de sostre, sense xemaneya ni finestra. A ells l'ayre y la llum hi tenen  prohivida la entrada; los misasmes y la pudor hi tenen prohivida la sortida. La major part d'elles no tenen divisió de cap mena. No hi ha més que un fogonet per coure lo menjar y un jaç fastigossísim que vol semblar una màrfega, sobre-l qual jauen, en impúdica y repugnant barreja, hòmens y dones, petits y grans, bons y malalts. Lo reste de l'habitació, los poquíssims palms que dexen lliures lo fogó y lo jaç, l'ocupa ordinariament, un munt d'òssos, drapots y desferres, senyal de la "indústria" de drapayre, a que la major part d'aquests infeliços se dedican.  Aquest és lo tipus ordinari d'aquelles barraques que, com hem dit, es compten per centenars. N'hi ha algunes, poques, que forman lo que podríam anomenar barri aristocràtich, en les quals s'hi arriba a trobar, a terra, un somnier de ferre, d'aquells vells somniers tan típics en los Encants, y que fins tenen un embà que divideix en dues les habitacions. Però hi ha també quelcom pitjor.Hi ha trossos en que ni barraca bona ni dolenta hi arriba a haver i viu tot-hom, persones y besties, sota llarchs portxos o baix les rodes d'un carro, o sota l'ombra d'una vela.... [1]

[1].- Vallès i Pujals, Joan . Les "Hurdes" barcelonines. La Veu de Catalunya 17-X-1912.

Article ampliat el 5 de gener de 2025