divendres, 5 de setembre de 2014

LA INDUSTRIA CARBÓNICA L. COROMINA. Santaló/Avenir. (1908 -1968)

Article elaborat amb el suport d'EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i FRANCISCO ARAUZ.



El 1897 es va consumar l'annexió de l'antic municipi de Sant Gervasi de Cassoles a Barcelona. El sector més pròxim al mar del seu terme municipal es va urbanitzar i poblar al voltant de la zona anomenada El Camp de Galvany just per sobre de l'actual Diagonal. A començaments del segle XX, quan aquesta zona ja formava part de la ciutat de Barcelona, el carrer Muntaner es va consolidar com la via principal de l'eix mar-muntanya. A l'any 1908, al costat del número 265 i ocupant una superfície de 10.000 pams quadrats al llarg de vorera del carrer Avenir fins a la cantonada amb Santaló, es va construir una fàbrica que seria una de les pioneres en l'elaboració de productes carbònics per a refrescos i begudes amb gas. L'empresa propietaria de la fàbrica era La Industria Carbónica de L. Coromina Sociedad en Comandita. que va començar a comercialitzar gas carbònic utilitzat per conservar la pressió de la cervesa, per fabricar gaseoses i sifons i tota mena de begudes i refrescs gasificats. També es dedicaven a importar maquinària i a instal·lar-la en d'altres fàbriques orientades a la producció de begudes carbòniques. Només tres anys després, l'empresa es va fusionar amb la Suizo-Española, l'altra empresa del sector establerta a Barcelona. Ambdues van arribar a editar una revista especialitzada en begudes carbòniques anomenada  La Revista de las Gaseosas




*1912.- Revista mensual especialitzada en begudes carbòniques publicada per l'empresa després de la fusió amb La Suizo-Española. (Font: todocoleccion.com)

Alguns dels aparells comercialitzats per l'empresa (Font: Coromina Industrial SA. 1908-1983. Edició commemorativa del 75è. aniversari)

*1932.- Emplaçament de la fàbrica de La Industria Carbònica sobre un plànol municipal de l'època al costat de les mansions de la família Llorach i la Real Sociedad Sportiva Pompeya. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

La Industria Carbónica va ser una de les poques fàbriques que es van establir en aquella zona que ja s'havia començat a poblar de xalets unifamiliars pertanyents a la burgesia i l'aristocràcia més refinada de la ciutat. De fet, ocupava un dels racons de la mateixa illa de cases on s'estenia la gran mansió de la Casa Llorach i les altres petites residències amb jardí d'aquella familia. La Reial Societat Esportiva Pompeia, va inaugurar uns anys després les seves instal·lacions davant mateix de la fàbrica, a l'altra banda del carrer Santaló, per sobre de la Travessera de Gràcia.
El perfil de l'edifici d'aquesta fàbrica, propietat de Lluís Coromina, era presidit per una torre que s'aixecava amb paret al carrer Santaló. Per la part del darrera limitava amb la frondositat dels jardins de les cases unifamiliars burgeses dels acabalats Llorach. Posteriorment, en data no identificada, la torreta que sobresortia per damunt de la teulada de la fàbrica va ser modificada. Va passar de tenir la base quadrada a rectangular. L'ampliació però va mantenir rigorosament l'estil original, tot i que va perdre els acabats escultòrics de la part superior.  

*1967.- La fabrica de La Industria Carbónica en els seus últims anys, poc abans de la compra del terreny per la immobiliària Nuñez i Navarro. (Foto: Coromina Industrial S.A: 1908-1983. Edició commemorativa del 75è. aniversari. Gentilesa de Francisco Arauz).

La fàbrica de sifons, com se la coneixia popularment al barri, va sobreviure fins a finals de la dècada dels 1960's. El 1967 l'empresa de Coromina es va traslladar al passeig de la Zona Franca i unes dècades després seria absorbida per Carburos Metálicos. Desocupada la fàbrica, les urpes de Núñez i Navarro no van trigar gaire a fer-se amb el terreny on van construir un dels seus edificis d'habitatges. El barri entrava ja en l'etapa de la seva definitiva despersonalització, allunyat del que havia estat en altre temps, amb l'eliminació de pràcticament totes les torres i xalets amb jardí. Un procés immobiliari que ja havia començat als anys 1940's en aquella mateixa illa de cases, quan els Llorach varen començar a enderrocar les seves luxoses mansions dins les quals havien mantingut una internsa vida social al costat de la fàbrica de sifons.

2 comentaris:

  1. Hola Miquel
    No saps la grata sorpresa que ha estat per a mi aquest article.
    Recordo perfectament aquesta fàbrica. Just a la cantonada de Santaló amb Avenir hi havia unes finestres baixes que donaven a una mena de soterrani on hi havia unes grans basses on s'emmagatzenava l'aigua carbònica amb uns grans sortidors que l'anaven omplint. Nosaltres de petits sempre ens hi aturavem per tafanejar.
    Una cordial salutació
    Magda

    ResponElimina