divendres, 16 de gener de 2015

TORRE BARCELONA. BANCO DE MADRID. Diagonal 477. (1970-1990's)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ


*1972.- La Torre Barcelona en els seus primers anys quan era la seu del Banco de Madrid amb la seva façana original. (Foto: A. Fabregat)

L'edifici més alt de l'entorn de la plaça Francesc Macià va ser enlairat entre 1968 i 1970 i se'l va batejar com a Torre Barcelona. Acollia la seu barcelonina del Banco de Madrid i era situat entre els magatzems Sears i l'edifici Winterthur, el de la peculiar façana amb les finestres en forma de parpelles.
Les 24 plantes de la Torre Barcelona li concedien un volum i una alçaria que s'imposava sobre la resta d'edificacions de l'entorn i va canviar notablement la imatge de la plaça Calvo Sotelo (nom amb el que era coneguda aleshores l'actual plaça Francesc Macià). L'edifici va ser construit segons un projecte de l'arquitecte municipal Emili Bordoy Alcántara amb façana de vidre i metall de tons de color coure. Les dues últimes plantes eren cobertes per una trama metàl·lica de formes cúbiques que ocultaven les conduccions interiors de l'edifici i sobre la qual hi lluïen les lletres lluminoses de color groc amb el nom de l'entitat financera que hi tenia la seu (Banco de Madrid) i d'una de les seves filials Banco Catalán de Desarrollo.
L'accés principal a l'edifici era situat al número 477 de la Diagonal. Es realitzava a través d'un vestíbul extern cobert i revestit integralment de marbre de color crema. Sobre el terra de l'entrada hi havia una superfície lleugerament enfonsada i coberta d'aigua que era alimentada a través d'un seguit de brolladors que feien caure l'aigua a raig verticalment desde el sostre, talment com si es tractés d'una dutxa. Era aquell un espai força animat per la proximitat de la cafeteria La Oca, lloc habitual de trobada de molts grups de joves que freqüentàven les discoteques i locals de moda de la zona del Turó Parc i Galvany.
Aquella imatge dels anys 1970's i 1980's canviaria radicalment una dècada després. La Torre Barcelona va passar a mans del Grup Godó, que va procedir a una reforma integral del gratacels. Primerament s'hi va instal·lar a la planta baixa un dels platós de l'emissora local Citytv, que era visible des del carrer estant, mentre s'hi realitzava en directe el programa nocturn Vitamina N conduït per Jordi González. Un cop reformat tot l'edifici la imatge exterior va canviar radicalment conservant la façana de vidre però sectoritzada per tires horitzontals metàl·liques d'alumini i un acabament de vidre glaçat a l'última planta. Oficialment conservà el nom original però va començar a ser coneguda per Torre Godó i el seu interior acull les redaccions de les publicacions de premsa del grup, l'emissora RAC1 i el canal televisiu 8tv.

*1978.- Una altra vista del gratacels al capvespre durant les festes nadalenques. (Foto: Postals Escudo de Oro)


*2013.- Vista actual de la Torre Barcelona després de la reforma realitzada pel Grup Godó que va modificar la seva façana original.

6 comentaris:

  1. Quina manera d´espatllar els projectes originals ....

    ResponElimina
  2. Hola. És possible que Barcelona sigui l'única ciutat del món que té un edifici que porta el seu nom? No m'estranya que tothom li digui "Torre Godó"; és absurd. És la primera vegada que comento res en aquest blog, però el segueixo sovint. És magnífic. Gràcies

    ResponElimina
  3. Estèticament havia quedat desfassada, millor que l'hagin renovada.

    ResponElimina
  4. M'agrada molt més l'actual.
    No sé on està el problema de portar el nom de la mateixa ciutat.

    ResponElimina
  5. Jo tampoc veig on està el problema de que la torre porti el nom de la ciutat.
    Madrid té un gratacels que es diu la Torre de Madrid i ningú ha qüestionat mai el nom. Però quan es tracta d'alguna cosa que fa referència a Catalunya o la seva capital, sempre ha de sortir algú que li molesta.
    La veritat, m'estimo més dir-li Torre Barcelona que no pas Godó

    ResponElimina
  6. En mi opinión, la torre y el edificio Winterthur rompieron la estética de la plaza, especialmente el Winterthur, de curvatura "rompedora", según explicó alguien entonces para defender la aberración... En la primera foto, a lo largo de la Diagonal, se observan un par más de edificios que rompen el paisaje urbano. Hay lugares, sean calles, plazas, avenidas o pequeños rincones, que tiene su propia personalidad, un sello inconfundible y los cambios de estilo, especialmente si son brutales, destrozan el lugar. A mí, particularmente, esos edificios me fastidian y prefiero recordar la Diagonal (de Passeig de Gràcia a Pedralbes)y la Plaza como eran cuando de niño paseaba con mis padres y mis hermanos. Hace unos meses puse una foto hecha alrededor de 1945 por un fotógrafo de calle en la que estoy en el interior de la plaza y de la que Enric Comas hizo un curioso montaje.

    ResponElimina