dijous, 14 de juliol de 2016

EL ELEFANTE BLANCO. Gai Club. Carrer Còdols. (1965-1979)

Agraïments a LEOPOLD ESTAPÉ



Els elefants sempre han estat una icona recurrent dintre de la cultura gai. A Barcelona l'Elephas, situat en plena Gran Via, va ser un dels locals elegants on era frequënt veure-hi clients de tendència homosexual 
A Ciutat Vella durant l'última etapa del franquisme, hi va haver un altre elefant destacat: el local conegut amb el nom de El Elefante Blanco. En aquella època el triangle format pels carrers Còdols, Serra i Rull concentrava la major part dels locals orientats al públic gai.  Allà l'ambient era molt més sòrdid i noms com Nagasaki, La Finestra, Arco Iris o Topkapi eren només alguns dels que conformavem l'oferta de la zona. Eren establiments sotmesos molt sovint a un sever setge policial, que provocava multes i tancaments governatius. L'estret carrer Còdols, que connectava el d'Escudillers amb el carrer Ample prop de la plaça de la Mercè, n'era el centre neuràlgic.

 
Detall de dos dels quadres que formavern part de la decoració interior de El Elefante Blanco. (Fotos: Gentilesa de Sílvia Arqué).

El Elefante Blanco era també un reducte de travestis i transsexuals, amb els seus xulos i explotadors campant pels quatre racons, la qual cosa conferia al local una fama de perillositat on no eren estranyes agressions, robatoris, intimidacions i ajustaments de comptes. Allà hi feien cap els homosexuals més notoris i de pluma, que es desmelenàven al seu interior en un exercici de radical desinhibició com a resposta a l'extrema repressió que es vivia fora. Quan avançada la matinada arribava l'hora de tancar, el tema reloj no marques las horas... es deixava sentir per l'interior del local avisant que calia anar abandonant la sala.
El dibuixant de còmic Nazario Luque fa referència a aquest local a les seves memòries [1], tot i que confessa que mai va formar part de les seves preferències. No obstant, reconeix que es passava hores en un petit frankfurt que un dels seus amics havia obert just al davant, i des d'allà observava i comentava la jugada, sense perdre's detall de tothom que entrava i sortia del local.
El Elefante Blanco va desaparèixer al 1979 per convertir-se en un bar de tapes. Els locals de públic gai començaven a diversificar-se i estendre's per altres zones de la ciutat, a mesura que lentament la permissivitat i la tolerància augmentaven.
 
[1]-. Nazario. La vida cotidiana del dibujante underground. Editorial Anagrama. 2016

6 comentaris:

  1. Nunca escuché hablar de él.
    Gracias.
    Un abrazo
    Salut

    ResponElimina
  2. Gràcies per la informació. Memòria d'un llavis pintats, del Lluís Llach en parla.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que Memòria d'un llavis pintats parla del Copacabana, que hi havia davant del Museu de Cera.

      Elimina
  3. podria dir-me d'on ha tret totes aquestes dades si us plau

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bàsicament del propi llibre del Nazario Luque ja esmentat i de testimonis d'algunes persones que van ser-hi

      Elimina
  4. el bar se abrió como muy pronto en el año 69. Este bar se abrió para sustituir el dickens club, que quedo pequeño al poco de abrirlo. Lo describes como si fuera un bar de la mafia en lugar de un local de ambiente. No estaba en buen barrio pero era en el único sitio donde se pudo abrir en esa época. Me consta que lo frecuentaba gente de alto nivel y algún que otro artista, tengo un cuadro firmado por Sara Montiel que de vez en cuando se dejaba caer por ahí. En su momento este bar fue un refugio para mucha gente que escondía su condición sexual. Es verdad que cuando se empezó a permitir abrir mas bares de ambiente, este quedo desfasado por el barrio donde se encontraba

    ResponElimina