diumenge, 13 de gener de 2013

CAFÈ RESTAURANT SUIZO. Plaça Real 17. (1857 - 1949)


 
 
*1900's.- El Restaurant Café Suizo vist des de l'entrada de la Plaça Real (foto superior) i des de La Rambla (foto inferior)
 
 
 
*1930's.- Una altra imatge del Café Suizo des de La Rambla.
 
La història de la restauració a Barcelona no s'explicaria mai completa sense referir-se a aquest local situat al número 17 de la plaça Real i obert el dia de Tots Sants de 1857. L'entorn era pràcticament nou de trinca amb els edificis de la plaça acabats de construir.
Només uns anys després (1861) el va comprar un italià de nom Mario Zanfa, que posteriorment el va vendre a dos socis, Maffioli i Starna (també italians). Els Maffioli ja tenien una certa experiència en negocis de restauració a Barcelona des que el 1777 havien obert la Fonda dels Falcons al carrer Escudillers cantonada amb Còdols.
El local funcionava inicialment com un cafè, pero aviat es va proveir d'una cuina per servir plats i acabà plenament dedicat a la restauració a partir de 1866. Tot i que oficialment el seu primer nom fou Cafè Suizo i després Cafè Restaurant Suizo va ser conegut sempre pels barcelonins com el Suís.
El 1880 va ser objecte d'una ampliació que li va permetre obrir una altra porta pel costat de la Rambla justament al número 40. El restaurant s'havia fet famòs adquirint un gran prestigi entre els barcelonins i també entre els visitants de la ciutat. Acollia nombroses tertúlies literaries i d'intel·lectuals de l'època. Entre els asidus del local figuraren noms com Valentí Almirall, Pitarra, Conrad Roure i més endavant Santiago Rusiñol, Narcís Oller, Ferran Agulló o el cronista Tomàs Caballé i Clos, que hi va arribar a instal·lar el seu lloc habitual de treball. Durant els anys de la Renaixença s'establí una certa competència, sovint impregnada d'un excés d'entusiasme, entre els tertulians que defensaven les formes plurals del mots acabades en "es" i els que contràriament eren partidaris de l'acabament en "as". Finalment, per tal d'evitar discussions pujades de to, els partidaris dels "as" varen abandonar el restaurant per fixar el seu lloc de reunió i tertúlia al Cafè Espanyol de l'altre costat de la Rambla, mentre els defensors dels "es" varen romandre al Suís [1].
Una part de l'actractiu del local residia en el reservats que hi havia a l'entresol. Eren habitualment ocupats per famílies benestants que hi organitzaven llurs celebracions en un ambient d'absoluta d'intimitat. Aquests reservats també foren testimonis de molts acords i aliances polítiques. A més dels intel·lectuals, també fou freqüentat per personatges com el general Primo de Rivera quan era capità general de Catalunya, homes de negocis i emprenedors com el milionari Juan March o polítics de tota mena com el regionalista Francesc Cambó o el radical Alejandro Lerroux.

Interior del Restaurant Cafè Suizo (Foto: Frederic Ballell)

El restaurant Suís faria un salt definitiu de qualitat quan es va fer càrrec del negoci Miquel Matas i Jorba, que el va comprar als descendents dels inicials propietaris italians. Matas havia començat a conèixer el món de la restauració en el propi Suís on havia entrat com ajudant de taulell a l'any 1908. Amb el seu germà Joan havien arribat a Barcelona després d'abandonar la masia familiar de Martorell arruinats pels estralls de la fil·loxera. Miquel Matas va continuar la seva carrera en d'altres establiments (Lyon D'or i Mundial Palace) fins arribar a ser un maître reconegut. Finalment el 1932 va decidir tornar al Suís per comprar-lo i va acabar de consolidar-lo durant els anys de la República com un dels primers restaurants de la ciutat. 
Poques setmanes després del tancament definitiu del local, la revista Destino publicava un exhaustiu article signat per Miguel del Puerto [2] en el que explicava anècdotes diverses de la vida del Suís. Entre elles hi destaca la que identifica aquest restaurant com a lloc d'origen de la denominació d'arròs o paella Parellada. Juli Parellada era un client habitual del Suís que vivia al palau del carrer Canuda que avui acull l'Ateneu. Un dia de l'any 1902 que tenia molta pressa, va demanar un plat d'arròs prèviament buidat i net d'espines, ossos i clofolles. La fòrmula tingué èxit i quan el cambrer feia la comanda a la cuina demanava un arròs del Parellada, denominació que va acabar quallant per referir-se a aquest plat, tant habitual avui a les cartes dels restaurants i arrosseries.
El Suís va acollir les cerimònies de lliurament dels Premi Nadal des de la seva creació el 1945 fins a l'edició de 1949. A finals dels anys 1940 la Plaça Real i el seu entorn ja no eren el mateix, des de l'acabament de la guerra havien patit una degradació creixent i els locals de moda començaven a traslladar-se a l'Eixample i a la Diagonal. Miquel va decidir tancar el local per establir-se a Sitges i fer-se càrrec de l'Hotel Terramar on continuaria els seus negocis de restauració i hoteleria. El 30 de març de 1949 el restaurant Suís tancava portes per sempre.
Avui entrar a la plaça Real des de la Rambla pel decadent passatge Bacardí, sovint tancat amb les seves portes de ferro, ens pot donar encara una idea del que fou aquell restaurant Suís en els seus anys d'esplendor.
 
 
[1] Lluís Permanyer. Establiments i negocis que han fet història. Edicions La Campana. 1990.
[2] Miguel del Puerto. Revista Destino. Número 611. 23 d'abril de 1949.

2 comentaris:

  1. Magnífic article!!!
    Anit vaig llegir precisament, en el llibre d'en Narcís Oller (La febre d'or), una referència a aquest restaurant.

    ResponElimina
  2. A ''Vida privada'', de Sagarra, hi apareix sovint, igual que altres restaurants de l'època.

    ResponElimina