dimarts, 18 de març de 2014

CINE REINA VICTORIA (1924-1931) / SALÓN VICTORIA (1931-1945). València 289-291.

 
* El Cine Reina Victoria segons una aquarel·la de Josep Marfà.
 
Situada al bell mig de la burgesa Dreta de l'Eixample, aquesta sala va ser projectada per l'arquitecte Albert Blasi Ochoa i inaugurada el dissabte dia 19 d'abril de 1924. El local feia honor al barri i aviat va ser elogiat per la seva elegància i distinció. La primera programació va incloure dos produccions franceses La voz de la raza d'Henri Rousel i El maniquí de Chez Taquin, complementades amb el curt còmic Severiano no se achica.
Segons ha recollit Joan Munsó Cabús [1], en els seus inicis el local va ser equipat amb projectors Imperator Krupp-Ernemann i disposava de l'orquestrina Torrens per amenitzar els temps morts amb la seva música.
La nit del 21 de maig de 1924, un mes després de la seva obertura, el Reina Victoria va rebre la visita dels Reis d'Espanya Alfons XIII i Victòria Eugènia. Els monarques es varen poder veure a si mateixos a la pantalla, que projectava imatges de la seva arribada a Barcelona. La reina va quedar especialment impressionada en veure que el cinema portava el seu nom i va prometre tornar-hi.
La pantalla del Reina Victoria serra testimoni de grans estrenes dels anys 1920's com El ladrón de Bagdad de Raoul Walsh; Una mujer de París de Charles Chaplin o Los Diez Mandamientos de Cecil B. de Mille.


*1932.- Localització del cinema Reina Victoria sobre un plànol municipal de l'època. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la.)

La dècada dels 1930's començà amb la incorporació de sessions de balls selectes amb la música de l'orquestra Zig-Zag, que juntament amb les projeccions cinematogràfiques  habituals, les sessions vermouth dels diumenges al matí (parada obligada per molts feligresos que sortien de missa de l'església de la Concepció), i els balls d'estiu al jardí conformaven el particular univers d'aquesta sala, associada a l'esbarjo de les classes benestants. 
La fama de monàrquic que va tenir aquest cinema li va passar ràpidament factura en proclamar-se la Segona República. Abans d'acabar el mes d'abril de 1931 el local ja havia mudat el nom a simplement Salón Victoria. El 17 de març de 1932 va arribar el cinema sonor a la sala que aleshores dirigia Francesc Perpinyà.
La vocació dretana del Victoria va continuar viva durant la Guerra Civil quan el local acollia sovint trobades de quintacolumnistes i gent de dretes que, malgrat trobar-se en zona republicana, col·laboraven clandestinament fent costat als sublevats de Franco en la mesura de les seves possibilitats.  Segons explica Jordi Torras [2], aquests quintacolumnistes apareixien pel cinema disfressats d'obrers amb espardenyes i boina i s'intercanviaven informacions sobre la marxa de la guerra i les sèries de billets de banc que serien vàlids i de curs legal després que Franco hagués guanyat la guerra.
Deu mesos després de l'entrada victoriosa de les tropes nacionals a Barcelona, el Victoria va reobrir amb la projecció de Saratoga i Sublimes engaños. Li quedaven però, pocs anys de vida per endavant. Tot i que cap a finals del 1944 la sala va ser modernitzada i reformada i tot semblava albirar-li una llarga vida, va tancar sorprenentment al cap d'un any, justament el dia 4 de novembre de 1945 amb la projecció de Pistoleros sin pistolas i Una chica rubia
 
[1].- Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Edicions Proa. Barcelona. 1995.
[2].- Torras Comamala, Jordi. Viaje sentimental por los cines de Barcelona. Parsifal Ediciones. Barcelona. 2002.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada