dilluns, 30 de juny del 2014

FOTO CLUB. Pelai (1949-1983)

Agraïments a MARÍA JOSÉ GONZÁLEZ


*1949.- Aquest anunci, amb foto de l'actriu Jane Wyman inclosa, va servir de presentació en societat de la nova botiga Foto Club. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

El dia 20 de desembre de 1949, coincidint amb l'inici de la temporada de Nadal, obria les seves portes al carrer Pelai número 50 la botiga Foto Club, especialitzada en fotografia, discos i petits electrodomèstics casolans. Un comerç que durant prop de 35 anys esdevindria una de les referències obligades dins aquest sector de l'oci audiovisual domèstic.
L'arribada de la televisió a finals dels anys 1950's va suposar un altre important punt d'inflexió pel negoci. A l'estiu de 1961 obria la seva secció de discos, una de les més ben assortides de la ciutat.
L'èxit del negoci convertiria la botiga en una cadena que inclouria dos establiments més. Un al carrer Urgell 170 (Telekolor) i l'altre al Passeig de Fabra i Puig 254 inaugurat el 1976. També es va modernitzar la marca gràfica com a Cadena Foto Club




*1979.- Publicitat de Foto Club en els seus últims anys d'existència. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)


De la cadena Foto Club, la botiga original, la del carrer Pelai, va ser la primera a tancar l'any 1983.

diumenge, 29 de juny del 2014

GALERÍAS ASTORIA. Rambla 113. (1955-1968)

Agraïments a MARÍA JOSÉ GONZÁLEZ


*1958.- Imatge nocturna de l'entrada a les galeries.

 
 

El dia 15 de desembre de 1955 van ser inaugurades les Galerias Astoria al número 133 de la Rambla dels Estudis. Aquest complex comercial s'estenia fins al carrer Xuclà i ocupava l'històric solar dels antics magatzems El Siglo, que van quedat reduïts a cendres després del terrible incendi esdevingut el dia de Nadal de 1932.
Sanchez Egea havia estat el promotor d'aquell negoci que amb una arrencada plena d'optimisme i bons propòsits recuperava aquell tram de les Rambles entre el Teatre Poliorama i l'Hotel Manila.El lema per atraure públic es trobava en una simple frase: En su memoria, Galerias Astoria.


*1955.- Publicitat del dia de la inauguració de les galeries. (Font: Hemeroteca la Vanguardia)

Alguns dels comerços que s'instal·laren a Galerias Astoria:

Estudio Fotográfico Torres
Aplicaciones Eléctricas Molner
Superservis Supermercat d'Alimentació
Almerich. Complements en pell.
Calzados Navarro. Sabates per a senyores
Bluette. Moda de pell


A partir del 19 de desembre de 1959 una gran part de la superficie de les Galerias Astoria va ser ocupada per un dels primers supermecats de la ciutat. El Superservis. Aquest negoci va contribuir a donar una nova volada a les galeries.
El 1968 les Galerias Astoria van tancar i el gran local que les acollia va ser adquirit per la cadena francesa de supermercats i grans magatzems Simago Prisunic, que hi va obrir un establiment a l'any següent. 

divendres, 27 de juny del 2014

ESTÀTUES DE PROHOMS CATALANS del Saló de Sant Joan (1880's-1937)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ, FRANCISCO ARAUZ, ENRIC GREGORI i CARMEN MARTÍN

El Saló de Sant Joan (actual Passeig Lluís Companys i abans conegut com Salón Víctor Pradera) s'estén des de l'Arc del Triomf fins a l'accés al Parc de la Ciutadella des del carrer Pujades. Va ser la porta i avinguda d'entrada a l'Exposició Universal de 1888. En els dos extrems d'aquest passeig, al costat de l'arc de Triomf i davant de l'entrada al Parc hi van haver emplaçades un total de vuit escultures (quatre a cada extrem) de diversos prohoms catalans destacats en la història del nostre país.
Les escultures originals en bronze reproduïen les figures senceres a peu dret de:

Rafael de Casanova
Bernat Desclot
Antoni de Viladomat
Jaume Fabre
Pere Albert
Ramon Berenguer el Vell
Guifré el Pilós
Roger de Llúria

*1888.- Text aparegut a La Ilustració Catalana sobre les escultures del Saló de Sant Joan.

Emplaçament de les escultures en un i altre extrem del Saló de Sant Joan. Quatre al costat de l'Arc de Triomf i altres quatre a la vora del monument a Rius i Taulet. En vermell les desaparegudes.



*1900's.- L'escultura de Bernat Desclot, una de les desaparegudes.

De les vuit escultures originals només se'n conserven dues a la part del carrer Pujades. Són les del pintor Antoni de Viladomat (obra de Torquat Tassó) i la de l'almirall Roger de Llúria (obra de Josep Reynés), que avui flanquejen el grup escultòric central dedicat a Rius i Taulet.
La de Rafael Casanova, projectada per Rossend Nobas, també ha sobreviscut. Va ser traslladada el 1914 a la Ronda de Sant Pere on avui es pot veure després d'haver estat retirada durant tota la dictadura franquista. Una altra escultura, la de Pau Claris, va reemplaçar la de Casanova al costat de l'Arc de Triomf. Aquesta escultura, que fou retirada el 1939 i també recuperada el 1977 amb l'arribada de la democràcia, es pot veure avui molt aprop del seu emplaçament original. 


A la fila superior les escultures de Jaume Fabre, Bernat Desclot  i Pere Albert
A la inferior les del Comte Guifré el Pilós i Ramon Berenguer el Vell

*1916.- Acte d'homenatge a Rius i Taulet davant del seu monument. A la dreta de la imatge podem veure les escultures d'Antoni de Viladomat (fletxa verda) que s'ha conservat fins l'actualitat, i la de Jaume Fabre desapareguda (fletxa vermella). (Foto: Frederic Ballell. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).


*1929.- Una altra imatge en la que es poden apreciar les quatre escultures amb el monument a Ruis i Taulet davant. (Foto: Arxiu Mas). 

Les cinc escultures desaparegudes eren les de Jaume Fabre, arquitecte de la catedral de Barcelona, dissenyada per Pere Carbonell; Pere Albert, jurista, obra d'Antoni Vilanova; Ramon Berenguer el Vell obra de Josep Llimona; l'historiador Bernat Desclot, esculpida segons un projecte de Manuel Fuxà i la del comte Guifré el Pilós feta per Venanci Valmitjana. 
Sobre l'any de la desaparició existeix la versió, confirmada en part per algun article de premsa trobat a les hemeroteques, que van ser enretirades dels seus pedestals al gener de 1937. Algunes hipòtesis sostenen que va ser amb la intenció de fondre-les per fabricar material bèl·lic per la defensa de la ciutat en la Guerra Civil. Altres versions diuen que van estar dipositades en magatzems municipals i que en realitat varen ser foses pels franquistes, ja acabada la guerra, amb l'objectiu d'aprofitar el bronze per poder esculpir la nova imatge de la Mare de Deú de la Mercè, que l'any 1959 va ser reposada al cim de la basílica dedicada la patrona de la ciutat.

*1937.- Aquesta breu notícia, publicada a La Vanguardia del dia 5 de gener, sembla confirmar la hipòtesi que les estàtues varen desaparèixer del Saló de Sant Joan (aleshores Saló Fermín Galán) durant la Guerra Civil. En tot cas, el periodista cita erròniament una escultura de Fortuny que probablement confón amb la del pintor Antoni de Viladomat que no va ser retirada.

dijous, 26 de juny del 2014

TEATRE DE LES ARTS / TEATRE ÍNTIM. Floridablanca 151. (1903-1906)


 Adrià Gual en un quadre de Ramon Casas.

Obert al públic el 1903 amb el nom de Teatro de las Artes, aquesta sala va començar sent l'escenari del local d'una societat recreativa coneguda com Ateneo de la Izquierda del Ensanche on des de 1901 s'hi representaven obres de teatre d'aficionats i s'hi programaven sarsueles els diumenges a la tarda.
Aquella mateixa temporada 1903-1904 s'hi va instal·lar el Teatre Íntim d'Adrià Gual. Aleshores la sala apareixia a les cartelleres de la premsa de l'època amb el nom de Teatre Íntim-Teatre de les Arts. S'hi van fer algunes peces com La Margarideta (novembre de 1903), L'avar de Molière o Prometeu encadenat. Sembla ser que la gran actriu Margarida Xirgú, aleshores encara una nena, ja havia actuat sobre aquell escenari. 


*1903.- Retall de la cartellera de La Vanguardia del dia 25 de juliol d'aquell any.

El 1905 hi va debutar la companyia d'Enric Borràs amb la representació de Fructidor d'Ignasi Iglesias promoguda per la Societat Frederich Soler
El final d'aquest local va arribar sobtadament la matinada del 10 de juny de 1906 víctima de les flames d'un incendi mal control·lat pels bombers. La Bohemia, que era al costat, també va quedar destruït.

 *1906.- Així recollia La Vanguardia la notícia de l'incendi que va destruir el Teatro de las Artes.

dimarts, 24 de juny del 2014

SALON CHEVALIER. Plaça Catalunya (1932)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i SÍCORIS RIBA



L'estiu de 1932 va existir a la Plaça de Catalunya el Salon Chevalier, un local obert als baixos del número 18 (Casa Rosés), sobre un solar avui ocupat per la seu barcelonina del Banco de España a la vorera mar de la plaça. El nom del local era conseqüència de l'enorme popularitat que aleshores tenia el chansonier i actor francès Maurice Chevalier, que feia brillar la seva estrella en els cartells de nombroses pel·lícules de l'època.
La Casa Rosés havia estat enderrocada un any abans i conservava únicament els baixos, que en part havien estat ocupats anteriorment per la botiga de Pianos Maristany. Al seu costat, tocant a Portal de l'Àngel, la Casa Segura seguia també el mateix procés de desaparició mitjançant un enderroc programat en diverses etapes.
De la poca informació que hem pogut recollir sobre què s'hi feia en aquest Salon Chevalier, se'n desprén que bàsicament va ser un lloc orientat a actes lúdics, festius i a reunions d'associacions polítiques i culturals, tot i que la referència que hi fa Jordi Torras en un article a La Vanguardia [1] fa pensar que potser també s'hi projectaren algunes pel·lícules malgrat que mai va aparèixer en cap cartellera. Algunes publicacions satíriques de l'època també esmenten el Chevalier sense concretar-ne la seva programació.
La vida del Salón Chevalier acabaria sent efímera i poc rellevant per la història de la ciutat. En acabar l'estiu del 1932 el local va ser clausurat i el solar tapiat a l'espera de l'enderrocament total del que quedava de la Casa Segura. La Compañía de Aplicaciones Eléctricas l'havia adquirit per aixecar-hi la seva nova seu, però l'esclat de la Guerra Civil va avortar el projecte.  

 
 *1932.- Referència al Salón Chevalier en clau d'humor a la revista catalanista D.I.C. (Número 54, de 2 de juliol).       

*1932.- La publicació satírica El Be Negre també parlava del local en aquest article del seu número 54 corresponent al 28 de juny.


*1932.- Punt i final. Al setembre de 1932, La Veu de Catalunya publicava aquest crític article sobre el final del Salón Chevalier. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)


*1933.- A la dreta, el solar on hi hagué el Salon Chevalier ja totalment tapiat amb el mur ple de propaganda

[1].- Torras Comamala , Jordi. El Select, en el Trilla (y 3) La Vanguardia, edició del 15 d'agost de 1993. Pàgina 40.

diumenge, 22 de juny del 2014

ZUIDERZEE. Scotch Bar. Loreto / Avda. de Sarrià. (1970-1982)




Arribada la dècada dels anys 1970's, l'entorn definit per la plaça de Calvo Sotelo (actualment Francesc Macià) i les avingudes de Sarrià i de la Infanta Carlota (actual Josep Tarradellas), s'havia consolidat com una àrea de centralitat de l'oci i els negocis esperonada pel desarrollisme que havia presidit el deceni anterior.
En aquest context es multiplicaven els locals d'oci, restaurants i altres alternatives. El Zuiderzee, nom referit a l'entrada del mar del Nord als Paisos Baixos que va ser en part dessecada i en part convertida en llac d'agua dolça durant el segle XX, era un local situat al carrer Loreto tocant a l'avinguda de Sarrià davant la plaça del doctor Ignasi Barraquer. S'hi respirava una atmosfera càlida ideal per la relació en la distància curta. Era, en altres paraules, el clàssic scotch-bar a l'anglesa, amb el pedigrí burgués propi de la zona. Un lloc idòni per prendre una copa amb música de fons sense estridències. Allà va romandre durant tots els anys 1970's a l'ombra de l'Hotel Melià i de la sala de festes Starlet's i ben aprop de l'Hotel Derby i el cinema Loreto. En els seus últims anys, traspassada ja la frontera dels 1980's s'hi podia escoltar habitualment música en viu, bàsicament jazz i samba, en un ambient tranquil i intimista.

dissabte, 21 de juny del 2014

BALTÀ / MESON BALTÀ / RACÓ D'EN BALTÀ. Restaurant. Aribau 125 (1900-2013)



Un restaurant històric que va superar els cent anys de vida en diversos formats fou el Baltà del carrer Aribau. Situat a la cantonada amb Rosselló va ser inaugurat a l'any 1900. Va començar com un típic i modest bar on  hi dinaven els treballadors del barri i posteriorment va esdevenir restaurant.
Als anys 1950's la marca Sal Magna sortejava un "sopar per a dos" al Meson Baltà entre els seus clients més fidels.
Als anys 1970's era un local idoni per celebrar-hi sopars de grups d'estudiants i d'empreses. El 1974 el restaurant va passar a mans de Santidrián que n'havia estat l'encarregat durant més de 10 anys. Els seus fills Sílvia i Ignasi es van posar al front del negoci el 1995.

*1967.- Un anunci publicat a La Vanguardia durant les festes de Nadal.

Transformat en Racó d'en Baltà, el restaurant va aconseguir mantenir una clientela fidel especialment formada per joves que ocupaven l'altell interior, sobretot els caps de setmana, gaudint d'uns àpats de bona qualitat a  preus ajustats.
En els últims anys el local va ser objecte d'una nova reforma i es va presentar com a Baltà Restaurant & Bar. La part del carrer Aribau va ser reconvertida amb bar de copes amb cadires i taules de fusta i entrada per la vella marquesina que conferia al local un aspecte cosmopolita entranyable. Per la seva part a la cantonada hi havia el restaurant, orientat cap a la cuina mediterrània. Tot plegat va ser decorat per l'artista britànic Steven Forster, que li va saber donar un to acollidor i bohemi a base de mobiliari i objectes vintage, materials reciclats amb parets de drap art i els discos de vinil com a referent estètic principal.

*2000's.- L'espai de la marquesina convertit amb bar de copes i decorat amb vinils penjats del sostre en els últims anys del Baltà.

Actualment (2014) el local està ocupat per una altre establiment anomenat Soda Bus, un bar modern d'orientació retro, que encara conserva alguns trets de l'antic Baltà, la marquesina sobre la vorera d'Aribau, les rajoles que componen una imatge de Mare de Déu de Montserrat envoltada d'escolanets al costat de l'entrada i la decoració trossejada de la paret exterior de la cantonada.
 
Un dels elements que s'han conservat de l'antic Baltà és aquesta composició de rajoles a la cantonada Aribau-Rosselló.

dimecres, 18 de juny del 2014

ARTENBRUT. Sala de teatre. Perill 9-11 (1993-2005)

 

Petita sala de teatre del barri de Gràcia, promoguda per Joan Raja i Mercè Anglès, que apostava per una barreja de textos nous i relectures de clàssics amb una programació molt diversa que incloia des de matinals infantils fins a sessions golfes de matinada amb espectacles de cabaret. El local disposava d'un atractiu bar i un aforament limitat a 100 espectadors, 
Artenbrut va obrir portes el 15 de desembre de 1993 amb la presentació de l'obra Un Otel·lo per a Carmelo Bene, dirigida i interpretada per Xavier Albertí al costat d'Arnau Vilardebó, Chantal Aimée i Pere Box.
A finals de 2002 la directora de la sala Mercè Anglès va abandonar el projecte i Pepe Pla, Josep Costa i Esther Alonso en van agafar el relleu. Igual que altres sales de teatre petit format, Artenbrut va evidenciar greus problems per mantenir la seva activitat a partir de l'inici de la temporada 2004/2005, que seria l'última. Malgrat els intents de la Coordinadora de Sales Alternatives de Catalunya per negociar amb la Generalitat el manteniment de la sala, aquesta va tenir que baixar definitivament el teló el 9 de gener de 2005 amb l'última representació d'Actes indecents, els tres judicis d'Oscar Wilde, una obra de Moisés Kaufman amb direcció de Teresa Devant, sobre els processos judicials als quals va ser sotmès Oscar Wilde a l'Anglaterra victoriana.
Després del seu tancament, l'edifici fou enderrocat i s'hi construí un immoble d'habitatges.



 Algunes de les obres estrenades a Artenbrut

Temporada 1993-94
  • Un Otel·lo per a Carmelo Bene. Direcció de Xavier Albertí
  • El Titot de Georges Feydeau. Direcció de Pere Sagristà
  • Moltes gràcies. Companyia Poca Conya
Temporada 1995-96
  • Las criadas de Jean Genet. Direcció de Pere Sagristà.
  • El viatge. Amb Quim Lecina i Brownie Jazz Quintet.
  • ...i un clavell vermell al trau. Un trajecte per l'obra poètica de Josep Maria de Sagarra. Amb Lluís Soler.
  • Em vec del bec de Joan Castells. Amb Francesc Albiol.
  • La forza del desatino o de cómo aprender a reirse y amar la ópera. Amb Michael Aspinall.
Temporada 1996-97
  • En la ardiente oscuridad d'Antonio Buero Vallejo. Direcció de Ricard Salvat.
  • Marató de Nova York d'Edoardo Erba.
  • Històries marranes. Direcció de Pep Pla.

Temporada 1999-00
  • Salomé. Direcció de Marta Momblant Ribas.
  • Els vells temps de Harold Pinter. Direcció de Carme Portaceli.
  • La disputa de Pierre Carlet de Chamblain de Marivaux. Direcció de Pep Pla.
  • Dones meves de Darcia Marsini. Direcció d'Anna Güell

Temporada 2000-01
  • La ceba de Jordi Teixidor. Direcció de Joan Raja.
  • La noche de Molly Bloom Versio de José Sanchis Sinisterra. Direcció de Lourdes Barba.
Temporada 2001-02
  • Adéu Berlin de Christopher Isherwood. Direcció de Josep Costa.
Temporada 2002-03
  • Tatuatge de Dea Loher. Traducció de Màrius Gomis. Direcció de Pep Pla.
  • Gertrude Stein i una senyoreta de companyia de Win Wells. Traducció i direcció de Josep Costa.
Temporada 2003-04
  • Follies. Dramatúrgia i direcció de Josep Costa.
  • Cap a la mort d'Alfonso Sastre. Direcció de Pep Pla.
  • L'illa dels esclaus de Pierre Carlet de Chamblain de Marivaux. Direcció de Pep Pla.
  • Perdida en los Apalaches de José Sanchis Sinisterra. Direcció de Raimon Molins.
Temporada 2004-05
  • La Cupletista. Recull de cuplets de Cándida Pérez. Dramatúrgia i direcció de Pere Sagristà.
  • Actes indecents, els tres judicis d'Oscar Wilde de Moisés Kaufman, Direcció de Teresa Devant.

diumenge, 15 de juny del 2014

PLAÇA TETUÀN. Urbanització central (III). (1958-1985)

Cap a mitjans de la dècada dels 1950's, l'ajuntament va començar a elaborar propostes per reformar el centre i l'entorn de la plaça Tetuán. La seva antiga ordenació en forma de rombe, amb els costats corbats cap al centre, resultava dificil d'acoblar amb la circulació circular de les nombroses línies de tramvies que hi passaven i amb la pròpia intersecció del trànsit entre les dues grans vies que hi confluïen.
El 1953 es va fer públic un projecte -sortosament descartat- que preveia passes elevades per facilitar la cruilla de cotxes entre Gran Via i Passeig de Sant Joan, tot dividint el centre de la plaça en quatre sectors connectats per passos soterrats. Era una prova més de submissió del ciutadà-vianant a la emergent dictadura del vehicle, criteri que ja començava a institucionalitzar-se, tot i que aleshores el boom del Seat 600 i la massificació del trànsit pròpia del desarrollisme encara no havien arribat.

*1953.- Fragment d'un article publicat a La Vanguardia en el que s'exposaven les línies mestres d'un projecte que preveia resoldre els problemes de trànsit de l'entorn de la plaça Tetuan mitjançant passos a diferent nivell. (Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la).

Finalment el 1958 va ser inaugurada la nova ordenació que va optar per arrodonir tota la part central amb les vies del tramvia enganxades al perímetre circular. S'hi van instal·lar els habituals jocs infantils (tobogans, gronxadors...) i un element que va caracteritzar aquest període de la història de la plaça: una pista rodona de ciment per patinar que quedava emplaçada al bell mig del jardí. A finals dels anys 1960's s'hi van incorporar un lavabos públics de superfície situats en una caseta. La vegetació del jardí quedava definida amb les velles palmeres de Canàries i tires de lledoners que seguien el curs de la Gran Via i el Passeig de Sant Joan fins al centre del cercle. La Font de la Sardana (1921), obra de Frederic Marés, era l'únic grup escultòric a tota la plaça.


*1963.- Postal en color de la plaça Tetuan amb la pista rodona de patins al centre.

*1975.- Una altra imatge de la plaça Tetuan, empetitida per l'impacte visual del gratacels que s'hi va construir a començaments de la dècada.

La història de la plaça Tetuan canviaria de cicle quan va ser escollida com a lloc per emplaçar-hi el monument al doctor Bartomeu Robert, obra de Josep Llimona, ocult als magatzems municipals des del seu desmantellament després de la Guerra Civil quan era a la plaça Universitat. El 14 de maig de 1985 s'hi va inaugurar el recuperat monument després d'una nova reforma de la plaça, que va suposar un lleuger increment de la seva superfície i la construcció d'una balaustrada al voltant del seu perímetre circular.

dissabte, 14 de juny del 2014

L'ESPAI. Dansa i música. Travessera de Gràcia 63. (1992-2005)

Quan a finals de 1991 la Filmoteca de la Generalitat va desocupar el seu local a Travessera de Gràcia per instal·lar-se al cinema Aquitània de l'avinguda de Sarrià, la sala de l'antic teatre de l'Escola de l'Infant Jesús (Dames Negres) va ser conservada per la Generalitat per obrir-hi un centre de dansa i música.
La nova etapa d'aquest local de 380 espectadors va començar el 1992 que es tornà a obrir al públic amb el nom de L'Espai de Dansa i Música. El primer espectacle de dansa que s'hi presentà fou el titulat Aquí no hi ha cap àngel  a càrrec de la companyia Metros.
L'auge que havia adquirit la dansa a Barcelona des dels anys 1980's aconsellava d'oferir a les noves companyies un espai per poder desenvolupar-se i presentar les seves cracions. L'Espai va ser dirigit en un primer cicle per Agustí Ros (1992-1997) i posteriorment per Marta Garcia. Companyies i coreografies com les de Sol Picó, Marta Carrasco, Raravis o Lapsus Dansa van tenir en aquest local un lloc adequat per desenvolupar la seva creativitat artística.
Però l'activitat de L'Espai no es reduí només a la dansa sino que es va complementar amb un grapat considerable de concerts de música nostrada. Noms mítics de la nova cançó com Raimon, Marina Rossell o Rafael Subirachs, així com grups de rock i noves veus com Sopa de Cabra, Gossos, Quimi Portet, o Lídia Pujol van passar pel seu escenari, sovint amb notable èxit de públic.


*1993.- El mes de novembre d'aquell any, el popular cantautor de Xàtiva Raimon va oferir diversos recitals a L'Espai.

L'any 2005 el Departament de Cultura de la Generalitat, governada aleshores pel tripartit d'esquerres, va optar per passar a l'Auditori la programació musical que s'oferia a L'Espai, mentre que la dansa s'integrava al nou projecte del Mercat de les Flors que es dedicava integralment a aquesta modalitat artística.
La desaparició de L'Espai va comportar també la del teatre de l'Escola de l'Infant Jesús. L'immoble va ser transformat en un modern edifici que acull diverses instal·lacions esportives i un pàrquing.

dijous, 12 de juny del 2014

SCENIC BARCELONA. Paral·lel 62 (2000-2002)



Al solar que va acollir durant gairebé cent anys el Teatro Español primer, i després la històrica discoteca Studio 54 (rebatejada Chic en els seus últims anys), va emergir amb el canvi de segle un nou local orientat al sopar-espectacle que fou inaugurat el maig de 2000 amb el nom d'Scenic Barcelona. L'edifici havia estat remodelat i de l'aspecte exterior de l'antic Español només es conservava el tros de façana amb la silueta del rellotge de la cantonada amb Abat Safont.
Scenic Barcelona era, d'alguna manera, una proposta d'oci en la linia del popular Scala Barcelona del passeig de Sant Joan. Va presentar-se en societat amb un espectacle anomenat That's Jazz, dirigit per Coco Comín, que era un repàs històric sobre l'evolució del jazz a través dels temps.
Aviat es va palesar que el nou negoci no cuallava com s'havia previst. Al cap d'un temps va començar a planejar sobre la ciutat la possibilitat que es convertís en un macroprostíbul. Aquesta alarma va obligar  l'ajuntament a intervenir i va acordar la clausura del local un any després. 
El consistori municipal va acabar adquirint el local. Després de convocar-se un concurs públic va passar a ser explotat per la Societat General d'Autors i Editors (SGAE), que hi va posar en marxa el teatre Artèria Paral·lel, antecessor de l'actual Barts.

dimarts, 10 de juny del 2014

EDITORIAL ARALUCE. Gran Via / Llança. (1915-1967)

MIQUEL BARCELONAUTA

Article elaborat amb el suport d'ENRIC COMAS PARER




Contemplant detingudament fotos antigues de la plaça Espanya, especialment les aèries de finals dels anys 1920's, quan tot aquell entorn va rebre una important sacsejada urbanística a causa de les obres de l'Exposició de 1929, sorprèn descobrir la presència d'un edifici d'inspiració neomudejar emplaçat a la cantonda Besós/Mar de Gran Via amb Llança.


*1929.- Obres a la Gran Via cantonada Llança amb motiu de l'Exposició. A l'esquerra l'edifici de l'Editorial Araluce (Foto: Josep Brangulí / ANC)

*1929.- La fletxa groga assenyala l'emplaçament d'Ediciones Araluce


*1936.- Una altra imatge de l'Editorial Araluce (Foto: Josep Maria Sagarra)

Es tracta de l'Editorial Araluce, bastida en aquell indret cap a 1915 segons un projecte de l'arquitecte Guillem Busquets. El seu propietari Ramon de San Nicolás Araluce (1865-1941) fou un editor nat a Santander, que abans d'establir-se a Barcelona havia viatjat a Mèxic on tingué els primers contactes amb el món editorial. Un cop arribat a la nostra ciutat va fundar la seva pròpia editorial. La va instal·lar primerament al número 107 del carrer Bailèn i quan veié que el negoci prosperava va comprar la parcel·la del xamfrà al que hem fet referència per construir-hi la nova seu de l'editoral. El palauet de Gran Via/Llança era envoltat a la part del darrera, primer pel viver de plantes i arbres de Josep Vidal i a partir de 1951 per les graderies del Pabellón del Deporte convertit  després en Canòdrom Pabellón.

*1956.- L'editorial Araluce ja amb les graderies del Pabellón del Deporte darrera.

L'Editorial Araluce va cobrir durant gairebé 50 anys un espai cabdal de la literatura infantil i jovenil, adequant les grans obres de la literatura universal a un format pensat per als més menuts i els joves amb moltes il·lustracions a les seves pàgines. Llegint els llibres dels Araluce segur que es van formar molts futurs lectors. Com a dada anecdòtica cal recordar que la primera edició en castellà del llibre d'Adolf Hitler Mi lucha (Mein Kampf) va ser editat per Araluce el 1935.


Els llibres editats per Araluce segueixen essent molt apreciats entre els cercadors d'edicions antigues a les llibreries de vell.

El petit palauet va romandre a la cantonada fins i tot després del tancament de l'editorial fins que a mitjans dels anys 1960's Nuñez i Navarro va adquirir la finca i tot seguit va enderrocar la casa per construir-hi un dels seus grans edificis cantoners d'habitatges.
.

dilluns, 9 de juny del 2014

CINE ASTORIA. París 193-197. (1934-1999)


*1934.- L'Astoria, l'any de la seva inauguració (Foto: Revista AC)

Inaugurat  el dia 28 de setembre de 1934, amb una sessió privada en la que van projectar La comedia de la vida (Howard Hawks) amb John Barrymore i Carole Lombard, l'Astoria tingué l'honor d'ocupar els baixos d'un edifici racionalista obra de l'arquitecte Germán Rodriguez Arias, un dels representants del GATPAC. La sala de projecció fou projectada per l'interiorista Juan Antonio Castañer i tenia una capacitat per a prop d'un miler d'espectadors dividits en platea i amfiteatre.

*1934.- Notícia de la inauguració del Cinema Astoria apareguda a les planes de La Vanguardia (edició del dia 23 de setembre)



*1936.- L'elegant il·luminació indirecta dels sostres era una de les característiques de l'interior de l'Astoria.

El 3 de maig de 1936 s'hi va projectar la primera pelicula en color amb efectes de relleu, un equivalent a l'actual 3-D, aleshores conegut com Tercera Dimensió. El film era La Feria de la vanidad de Rouben Mamoulian amb l'actriu Miriam Hopkins de protagonista
Després dels entrabancs de la Guerra Civil, la sala tornaria a l'activitat només uns dies després de l'entrada triomfal de les tropes franquiates a la ciutat. Va ser el 31 de gener de 1939 amb un seguit de sessions gratuites en les que es projectaven documentals de propaganda franquista sobre la guerra, les atrocitats dels rojos i les delícies i esperances el nou règim. Els títols ja ho déien tot: Prisioneros de guerra, Ciudad Universitaria o 18 de julio. El cap nacional de propagansda l'aleshores falangista Dionisio Ridruejo va assistir personalment a les projeccions de l'Astoria.
De 1942 a 1946, sota la direccio del responsable de la secció de cinema de la revista Destino Ángel Zúñiga, la sala va programar uns interessants cicles de sessions de cinema d'autor. Juan Francisco de Lasa, un altre crític de la revista Cinema va ser el continuador d'aquests cicles a partir del 1947. [1].
A finals dels anys 1940's va ser el cine-club de la Facultat de Farmàcia i ja als 1950's va acollir diversos espectacles musicals amb intèrprets com Bill Coleman, Samy Price o Renato Carosone i programava les seves pel·lícules conjuntament amb el cinema Cristina. L'Astoria serà també recordat perque s'hi estrenaven els films mítics dirigits pel gran Charlie Chaplin. 
Dissortadament la sala no va poder arribar pels pèls al segle XXI, El 28 de juny de 1999 tancava definitivament les seves portes. En aquella última sessió, van tenir la bona pensada de projectar-hi la primera pel·lícula d'èxit que s'hi va estrenar durant els primers dies d'octubre de 1934, La alegre divorciada amb la històrica parella de ball que formaven Fred Astaire i Ginger Rogers.
Després, el local va ser ocupat per un restaurant-bar de copes (Opium Cinema) amb espectacles musicals i discoteca, que va ser succeït per altres propostes d'oci recuperant el nom i el rètol de Cine Astoria a la façana.

[1].- Torras Comamala, Jordi. Viaje sentimental por los cines de Barcelona. Parsifal Ediciones. Barcelona 2002.

divendres, 6 de juny del 2014

PLAÇA DE LES GLÒRIES (IV). (1992-2014)




La plaça de les Glòries Catalanes que ens va deixar la Barcelona olímpica no va ser en realitat un projecte gaire reeixit. D'una banda, es va resoldre la fluidesa del trànsit, però la sol.lució aplicada no diferia gaire de la que ja s'havia assajat a les dècades anteriors. Es concretava novament en un pas elevat en forma de tambor que donava continuïtat al trànsit de la Gran Via des del sector de la Monumental fins a l'inici de l'autopista de Mataró i a l'inrevés. Paral·lelament una rotonda baixa a nivell del terra assegurava la connexió entre les altres dues grans vies que confluïen a la plaça: la Meridiana i la Diagonal. Aquesta última començava a obrir-se pas cap al Besòs i el mar en el seu últim tram.
 
*1991.- L'anella viària en plena construcció durant les vigílies olímpiques

L'interior de la gran rotonda va ser urbanitzat com una gran zona verda circular amb heures al terra i alzineres com arbre dominant. A nivell monumental l'espai central presentava una escultura d'acer de 35 metres de llarg, obra dels arquitectes francesos Alain Domingo i François Scali (també coneguts com a Nemo), que reproduïa el perfil geogràfic del meridià que passa entre Barcelona i Dunkerque, i tot un seguit de panells de marbre, ferro i formigó sobre els que hi figuraven inscripcions referides a episodis diversos i rellevants de la història de Catalunya i que, d'alguna manera, donaven contingut al nom de Glòries Catalanes amb que oficialment es coneixia la plaça. Sota les vies elevades s'hi va habilitar un aparcament cobert i un dipòsit municipal de vehicles.
El cert és que, tot i la seva grandària, aquell espai transmetia una sensació d'espai tancat. Aviat va ser utilitzat per activitats marginals i apartades de la llei (compravenda il·legal aprofitant la proximitat dels encants de la Fira de Bellcaire, tràfic de drogues i material robat, cruising homosexual, refugi de captaires i persones sense sostre, etc.). Tot plegat va acabar aconsellant als responsables municipals de tancar l'espai, que s'havia anat degradant progressivament fins que el tancament esdevingué complet.


*2012.- Vista del pas elevat amb la Torre Agbar i la Diagonal en primer terme i la Sagrada Família al fons.

Aquest model de Plaça de les Glòries no va plantejar doncs, problemes de trànsit, però tampoc va humanitzar la plaça ni la va posar a l'abast del vianant en unes condicions del tot dignes. Al seu voltant van créixer noves icones arquitectòniques de la ciutat: la torre Agbar, el Museu del Disseny (DHUB, conegut popularment com la grapadora) i finalment el nou emplaçament cobert dels encants de la Fira de Bellcaire, que va fer desaparèixer el Bosquet dels Encants.
A començaments del 2014 les màquines van començar un lent procés d'enderrocament i deconstrucció de l'anella viaria. El tortell de vies elevades va desaparèixer i també els arbres de l'espai central que foren transplantats per aprofitar-los en la nova urbanització. Una nova etapa de la història d'aquesta plaça començava amb la celebrada eliminació, ara sí definitiva, de qualsevol pas elevat. 

*2013.- Ultima etapa del tambor viari. El vehicles passaven molt aprop de la façana del Museu del Disseny (DHUB). Al fons l'estructura de cobertura els nous Encants.

dijous, 5 de juny del 2014

TORRETA ORIGINAL DEL CARRER TICIÀ 16. Vallcarca. (1900)



Al maig de l'any 1914, el poeta i escriptor nicaragüenc Rubén Darío (Félix Rubén García Sarmiento 1867-1916) va visitar Barcelona. Es va instal·lar uns mesos a la torreta del número 16 de carrer Ticià, un estret carreró del capdamunt de Vallcarca que fa pujada cap a Collserola. L'acompanyava la seva última dona Francisca Sánchez, una minyona que havia conegut a Madrid, i el seu fill comú.
Un jove Sempronio (Andreu Avel·lí Artís) descrivia la torreta com una caseta de planta baixa amb una tanca, rera la qual hi havia un hort i sis altres cases de la mateixa dimensió a l'altra banda. construccion simplíssimes gairebé fetes a motllo amb motius ornamenatals diferents a cadascuna d'elles.
El motiu de l'estada del poeta a Barcelona, i més concretament a la caseta de Vallcarca, era guarir-se del mal estat de salut que patia. Tenia 47 anys i la seva addicció a l'alcohol era extrema.
L'estat de salut i d'ànim del poeta va anar a pitjor, sovint patia al·lucinacions i les seves crisis el portaven a protagonitzar situacions límits i actes contra natura. Havia caigut en un estat de progressiva autodestrucció que ja s'albirava irreversible. Només va poder escriure Canto a la Argentina y otros poemas, la seva última obra. La idea de la mort el tenia obsesionat i la paranoia el devorava.
A l'octubre d'aquell mateix any següent Darío va abandonar la seva dona i el seu fill i va retornar a Amèrica. A la vella Europa havia començat la Primera Guerra Mundial i el poeta va tornar als seus origens on només sobreviuria dos anys més fins a la seva mort a León (Nicaragüa) el 6 de febrer de 1916.
Avui el carrer Ticià ha quedat dividit en dos trams per la Ronda de Dalt. La caseta del número 16 encara hi és. No s'assembla gaire a l'original. Hi van construir un pis més i la façana va perdre el seu frontó corbat i els elements originals de les cornises i la barana del balcó. Encara conserva però, la mateixa distribució amb l'hort esdevingut jardí i una reixa renovada.


 
*1932.- Fragment final de l'article Rubén Darío, veí de Vallcarca, publicat per Andreu Avel·lí Artís (encara no havia adoptat el pseudònim de Sempronio) al número 163 del setmanari El Mirador. (Font: ARCA. Arxiu de Revistes Catalanes Antigues)

*2012.- Estat actual de la finca del número 16 del carrer Ticià (Font: Google Earth)

Placa que l'any 1967 va ser col·locada a la porta d'entrada de la casa.