diumenge, 12 d’agost de 2018

AVENIDA DEL GENERALÍSIMO FRANCO. (1939-1979)




Acabada la Guerra Civil i durant més de 40 anys la Diagonal va rebre el nom d’Avenida del Generalísimo Franco. L'anterior nom republicà d'Avinguda del 14 d'Abril quedava esborrat del mapa i fins el 22 de juny de 1979 amb l’arribada del primer ajuntament democràtic encapçalat pel socialista Narcís Serra, el nom del dictador va presidir les plaques d’aquesta via. El llenguatge popular però, va continuar identificant-la en el dia a dia com la Diagonal. Més enllà del seu nom, durant aquestes quatre dècades el seu desenvolupament va tenir molts punts de contacte amb el règim totalitari sorgit del desenllaç de la Guerra Civil i quedaria impregnada de la simbologia del règim franquista.

Avenida del Caudillo
Amb aquest nom va ser rebatejada iniciament la Diagonal després de l'entrada a la ciutat per les tropes de Franco. El nou règim donava així màxima solemnitat a la desfilada militar amb la que el 21 de febrer de 1939 Franco va voler celebrar l'ocupació de Barcelona i pràcticament el final de la guerra, que era només qüestió de dies.
Dotacions dels exércits franquistes integrats per soldats requetès, marroquins, falangistes, legionaris i feixistes italians entre d'altres, desfilaren pel mateix trajecte que el 19 de juliol de 1936 havien estat interceptats pel poble armat i les tropes fidels a la República que avortaren l'intent dels sediciosos d'arribar fins a la plaça Catalunya. Tres anys després les coses havien canviat radicalment. Les unitats militars fidels a Franco s'havien concentrat des de primera hora del matí per començar la desfilada. El lloc de trobada era l'explanada situada entre la Caserna del Bruc i el Reial Club de Polo al final de la Diagonal. Des d'allà van recòrrer  l'avinguda fins al Cinc d'Oros on prengueren el Passeig de Gràcia (rebatejat del General Mola per aquella ocasió).
El Caudillo va presidir la desfilada des d'un dels balcons de la Casa Coll Portabella, entre els carrers de Balmes i Tuset.


*1939.- Dues imatges del general Franco presidint braç en alt la desfilada de la Victòria a Barcelona el dia 21 de febrer. El Caudillo es va situar al balcó de la finca del número 508 de l'avinguda Diagonal que els guanyadors de la guerra li acabaven de dedicar a ell. (Font: Filmació British Pathé)
 
*1939.- Text d'un peu de foto publicat a La Vanguardia del 22 de febrer en la que es fa referencia a la denominació Avenida del Caudillo.
 
*1939.- Imatges de la desfilada. La guàrdia mora al tram nord de la Diagonal. Franco arribant en cotxe descobert a la plaça que seria dedicada a Calvo Sotelo. Tanquetes i soldats i l'arribada a la cruïlla amb Passeig de Gràcia amb molt poc públic als marges. (Font: Filmació British Pathé)
 
Finalment, acabada la guerra i durant els primers dies d'abril la Diagonal va passar a ser oficialment Avenida del Generalísimo Franco.

*1939.- Retall de l'edició de La Vanguardia del dia 9 d'abril.

 
La Diagonal durant el franquisme.

Del mar a la Plaça de les Glòries
Aquest tram de la Diagonal no va tenir pràcticament cap protagonisme durant el període en que estigué dedicada al general Franco. De fet, la via no existia i començava només teòricament al Camp de la Bota, un espai de dolorós record pels molts antifranquistes que hi foren executats. El traçat d'aquesta invisible Diagonal discorria entre terrenys ocupats per fàbriques, magatzems i algun camp de futbol de barri. Sense asfaltar ni urbanitzar era sovint un cúmul de pols i fang.
Segons l'historiador Enric H. March [1], de Llacuna a Plaça de les Glòries, per sota dels terrenys de l'Olivetti, tot era ple d'hortets i conreus amb els seus reguerols i casetes d'hortolà. Ningú era conscient que allò era la Diagonal i que potser un dia passaria per allà.

*1963.- Tot i que en aquesta foto aèria s'endevina el curs de la Diagonal sota del límits de la Fàbrica Olivetti (avui Centre Comercial Glòries), era un territori salvatge utilitzat fins i tot per fer-hi alguns conreus improvisats. (Foto: Fons SACE. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1977.- El terreny de la futura Diagonal encara conservava imatges com aquesta prop de la plaça de les Glòries. (Foto: Enric H. March)

Fins als anys 1960's no van començar a construir-s'hi algunes edificacions que guardaven la delimitació de la via  (carrer Castella cantonada amb Marroc o els habitatges de la vorera mar situats entre els carrers Bach de Roda i Espronceda).
Als inicis dels anys 1970'es es van construir blocs de pisos al primer tram, entre Selva de Mar i Josep Pla, i es van urbanitzar els vorals. La Diagonal però, continuava essent un miratge en aquells sectors dels barris de Sant Martí i Poblenou.



De la Plaça de les Glòries a la Plaça de Mossèn Cinto Verdaguer
Aquest tram, a cavall entre els barris de Fort Pienc i la Sagrada Família, tenia com a element més singular la via fèrria que circulava a cel obert des del carrer Aragó fins a la plaça de les Glòries. Cap a finals dels anys 1950's va ser coberta fins a la plaça de la Hispanitat i el carrer Marina. Un pont situat davant de l'inici del carrer Padilla creuava les vies i permetia als vianants travessar la Diagonal sobre els trens.
Amb l'obertura de l'autopista cap a Montgat i Mataró es va convertir en una zona molt transitada pels automòbils que entraven a Barcelona provinents del Maresme.

*1949.- Plànol en el que es pot identificar el tram de via del ferrocarril que circulava per la Diagonal entre la Plaça de les Glòries i el carrer Aragó. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)


De la Plaça de Mossèn Cinto Verdaguer al Cinc d'Oros
Poques modificacions i fets destacables va aportar el franquisme a aquest tram de la Diagonal que circula per la Dreta de l'Eixample. Probablement la més remarcable sigui la instal·lació al 1963 del petit monument a Narcís Monturiol, obra de l'escultor Josep Maria Subirachs, que va quedar emplaçat a la cantonada amb Girona i Provença.
 
*1963.- Notícia de la inauguració del monument a Narcís Monturiol a les planes de La Vanguardia del dia 3 de desembre
 
Els passeigs centrals continuaren poblats de alzineres alternades amb plàtans i edificis modernistes de renom com la Casa de les Punxes, el Palau del Baró de Quadras o la Casa Comalat van aconseguir sobreviure sense veure alterades les seves façanes.
El Cinc d'Oros, oficialitzat pel franquisme com a Plaza de la Victoria, va perdre òbviament l'escultura de la República que coronava el monument, que va ser substituïda primer per un aligot (plaça del Lloro) i després per una estàtua de la victòria de Frederic Marès situada als peus de l'obelisc. Els fanals modernistes de Pere Falqués van ser eliminats al 1957 per afavorir el trànsit rodat.
 

Del Cinc d'Oros a la Plaza de Calvo Sotelo
A partir d'aquest sector la Diagonal franquista adquiria ja un regust marcadament burgés i benestant, o allò que alguns identificarien amb un altre tipus de qualificatius com chic, snob o pijo.
A mesura que el règim abandonava l'autarquia i sobria a nous mercats les seves voreres es van anar poblant de botigues de luxe, bars i locals de moda, entitats bancàries i seus d'empreses d'èlit. Passejar o deixar-se veure per aquell tram de la Diagonal era per a molts una demostració de puixança i categoria social.
 
*1950.- Circulació en doble sentit per la calçada central de la Diagonal tocant a Balmes.  (Foto: Francesc Català-Roca).
 
*1960.- Una altra imatge de la Diagonal franquista, entre el final de la Rambla de Catalunya (esquerra) i l'inici de la Via Augusta (dreta). (Foto: Francesc Català-Roca).
 
A partir dels anys 1960' aquest tram va començar a poblar-se d'edificis singulars de certa alçada. Aquesta tendència arquitèctònica i especulativa ja s'havia posat de manifest des de finals dels 1950's amb l'edificació del Banco Comercial Transantlántico a la cantonada amb el Passeig de Gràcia. L'Hotel Presidente (cantonada amb Muntaner) va seguir l'exemple. Posteriorment torres más altes com la del Banco Atlántico (avui BancSabadell) a la cantonada amb Balmes, o el Banco de Madrid a la Torre Barcelona (avui seu del grup Godó) superaven els 20 pisos d'alçada i s'afegien al paisatge de la Diagonal, tot trencant de manera agressiva la uniformitat de la volumetria i les alçades dels edificis en aquell sector.
 
*1957.- Construcció de l'edifici del Banco Comercial Trasatlántico, el primer gratacels a la Diagonal. (Foto: Autor desconegut)
 

*1967.- L'edifici del Banco Atlántico en plena construcció a la cantonada amb Balmes. Avui es propietat del BancSabadell.  (Foto: Autor desconegut)

  
Per fer front a la mancança de places de pàrquings i al progressiu increment dels vehicles particulars als carrers, els passeigs centrals van quedar envaits de cotxes estacionats cap a mitjans dels anys 1960's en una operació, no tan sols consentida sino també promoguda per l'ajuntament porciolista.
 
*1969.- Els magatzems Sears i la Torre Barcelona, seu aleshores del Banco de Madrid, varen canviar la fesomia d'aquell tram de la Diagonal. (Foto: Autor desconegut).
 
*1970's.- Calvo Sotelo va ser un dels espais que el franquisme va aconseguir dotar de centralitat consolidant-lo com un símbol de la part alta de la Diagonal. (Foto: Postals Escudo de Oro)
 

De la Plaza de Calvo Sotelo a la Plaça de Pius XII.
La plaça de Calvo Sotelo va poder completar la definició del seu entorn amb noves construccions modernes a la part de mar. S'afegien així a les antigues edificacions del costat muntanya al voltant dels carrers Calvet i l'actual avinguda Pau Casals. Aquest últim carrer els franquistes l'havien dedicat al general Goded per recordar aquell militar revoltat contra la República que va fracassar en el seu intent de fer triomfar l'alzamiento a Barcelona.
La plaça va aconseguir una indiscutida centralitat fins esdevenir un lloc de referència i trobada a la zona. D'allà en endavant la Diagonal dels anys 1940's era un lloc més impersonal i poc construit on proliferaren els balls i sales de festes a l'aire lliure (El Cortijo, Bikini, Jardines Granada, etc.) molt animats a l'estiu.
L'Hospital de Sant Joan de Déu i la presó de dones de Les Corts completaven aquell paisatge des de la vorera mar que limitava amb el barri de Les Corts
L'exaltacio de la fe catòlica del règim va tenir el seu moment més eufòric amb la celebració a l'any 1952 del Congrés Eucarístic Internacional, al que les institucions franquistes hi van dedicar tots els seus esforços. Els actes centrals tingueren lloc al gran altar situat a la Plaça de Pius XII on s'aplegaren centenars de milers de creients.
Arribats els anys 1970's l'obertura a la plaça Maria Cristina del segon centre comercial dels magatzems El Corte Inglés va començar a animar considerablement el panorama de la zona, afavorit també per l'arribada de la línia 3 del metro. 
 
*1950.- Aspecte que oferia el despoblat tram de la Diagonal a partir de Calvo Sotelo en una postal de l'època.
 
*1970.- Vinst anys després, des de finals dels anys 1960's, la zona havia canviat radicalment amb la construccio de nous edificis.

*1970's.- L'edifici Atalaya, un dels més singulars dels construits durant el franquisme. (Foto: Autor desconegut)

De la Plaça de Pius XIIè al límit amb Esplugues de Llobregat

En el seu últim tram, la Diagonal franquista va veure créixer la zona universitària de Pedralbes. El primer equipament universitari fou la Facultat de Farmàcia de línies clàssiques i façana de maó vist a la que servien de vestíbul els edificis dels dos col·legis majors.

*1949.- La Facultat de Farmàcia (requadre vermell) fou la primera a traslladar-se a la Zona Universitària de Pedralbes. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)


La facultat de Dret, guardonada amb el premi FAD de l'any 1958, va aparèixer tot seguit entre la plaça de Pius XII i el Palau de Pedralbes
El 25 de novembre de 1961 s’inaugurava el nou edifici de l’Escola d’Alts Estudis Mercantils, successora de l’Escola Superior de Comerç de Barcelona del carrer de Balmes. S’havia començat a construir el 1955 segons un projecte d’estil neoracionalista dels arquitectes Rafael García de Castro i Javier Carvajal Ferrer amb domini del vidre i el formigó.

*1961.- Les facultats de Farmàcia i de Dret, juntament amb els dos Col·legis Majors, van ser els primers edificis universitaris de la Diagonal.

 
*1963.- Passeig a cavall per la Diagonal, una estampa burgesa captada per la càmera d'Eugeni Forcano.

Tot seguit a la banda de mar aparegueren les escoles tècniques d'Arquitectura, Enginyers i Aparelladors, la de Ciències Econòmiques i Empresarials s'inaugurà el 1967 a la banda muntanya. La de Ciències Físiques i Químiques es va edificar també a la banda de mar i la va acompanyar finalment la de Ciències Biològiques inaugurada ja desprès de la mort del dictador. Entre tots aquests equipaments universitaris, la presència permanent de la imatge freda del Monumento a los Caídos, inaugurat el 1951 davant el Palau Reial, conferia una atmosfera franquista a l'entorn.

*1966.- Vista de la Zona Universitària de Pedralbes. A l'esquerra, l'Escola d'Alts Estudis Mercantils i la Facultat d'Econòmiques i Empresarials. A la dreta, les Escoles de la Universitat Politècnica.
 
*1950's.- El tram final de la Diagonal des del límit amb Esplugues de Llobregat. (Foto: Francesc Català-Roca).

Finalment el porciolisme va dotar a la ciutat d'un parc plantat de roses, que fou batejat amb el nom de Cervantes, a la sortida de Barcelona per la Diagonal. El 1965 es va inaugurar aquest roserar que havia estat projectat per Lluís Riudor i Carol.


[1].- Enric H. March. El Rec Comtal. 1000 anys d'història. Edicions Viena. Barcelona. 2016.

1 comentari:

  1. Tito, eres un valiente. No hubiera tenido prebostes de poner a Paco con la mano cazando moscas, no por nada, no, pero es que por estos pagos a la primera que dices algo te llaman "feixiste".

    Buena información.
    Salut

    ResponElimina