CAMP DE FUTBOL DEL CARRER DE LA INDÚSTRIA. FC BARCELONA (1909-1923)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS I PARER i ORIOL PATLLÉ

 

*1910's.- Accés al camp del carrer de la Indústria.

El camp del carrer de la Indústria, anomenat popularment L'Escopidora, va ser el primer terreny de joc que el Futbol Club Barcelona tingué en propietat. Era situat sobre el terreny delimitat pels carrers Indústria (actualment París), Comte d'Urgell, Villarroel i Coello (actualment Londres). 

Abans d'establir-se en aquest camp, el Barça havia fet un llarg pelegrinatge, sempre de lloguer, per diversos terrenys de joc de la ciutat, fins que el presidents Hans Gamper va optar per adquirir-ne un de propi.

Les mesures del terreny de joc eren de 91 metres de llargària per 52 metres d'amplada. Amb el pas dels anys va destacar per la modernitat de les seves instal·lacions i per ser el primer del país amb llum artificial. Un altre dels aspectes singulars era l'aleshores espectacular tribuna de dos pisos fabricada en fusta i instal·lada durant la primavera del 1912. Permetia acollir-hi fins a 1.500 persones assegudes. L'aforament total del camp amb les localitat de general dempeus arribava fins als 6.000 espectadors. 

El recinte del camp del carrer Indústria disposava d'alguns edificis annexos situats a la banda del carrer Urgell rere la tribuna, que acollien un bar per als socis i posteriorment uns vestidors.

El primer partit del Barça a L'Escopidora el va enfrontar al FC Català el dia 14 de març de 1909. El matx era del Campionat de Catalunya i va acabar amb empat (2-2). El primer gol el va marcar el barcelonista Romà Forns. 

*1911.- En els seus primers anys el camp del carrer Indústria només disposava d'una senzilla tribuna coberta d'un únic pis. Aquí la veiem durant el matx disputat el 29 d'octubre entre el FC Barcelona la Reial Societat de Futbol de Sant Sebastià. (Foto: Frederic Juandó /AFB).

*1911.- Una altra imatge del camp del carrer Indústria on es pot apreciar la petita cobertura d'algunes  localitats de la banda del carrer Urgell que conformava la primera tribuna. (Foto: Autor desconegut. Col·leccio privada de Dariusz Osiak).

La gran tribuna coberta va ser construida en fusta per l'empresa Caminals & Coma i el seu muntatge es va executar entre els mesos de març i abril de 1912. Al mes d'abril estava ja pràcticament enllestida i la seva construcció va servir com a reclam durant la celebració de la fase final de la Copa d'Espanya [1]. 

*1912.- Dues imatges de la graderia coberta del camp del carrer de la Indústria amb el segon pis i la coberta en construcció, durant la semifinal de la Copa d'Espanya entre el FC Barcelona i l'Espanya. El Barça, igual que l'equip vermell de l'Espanya, vestia pantaló blanc en aquell època. 

*1912.- El FC Barcelona i l'Auckland Wanderers anglès durant un dels partits que van disputar al camp del carrer de la Indústria al desembre d'aquell any. (Foto: Josep Maria Co de Triola / Arxiu del Centre Excursionista de Catalunya).  

*1913.- La nova tribuna de dos pisos, inaugurada al 1912, va esdevenir un element emblemàtic d'aquest terreny de joc. Era situada al costat del carrer Comte d'Urgell. A l'esquerra de la imatge es pot distingir l'edifici de l'Escola Industrial.

*1910's.- Josep Puig i Cadafalch fent una sacada d'honor al camp del carrer Indústria.

*1914.- Campionat de Catalunya. Partit entre l'Espanyol i l'Espanya. (Foto: Josep Maria Co de Triola /AFCE)

*1910's.- Aspecte que oferia la graderia de fusta de dos pisos en dia de partit.

. 

Sobre aquest camp donarien les seves primeres passes figures llegendàries de la història del Barça: com Josep Samitier, Ricardo Zamora, Paulino Alcántara i Emili Sagi entre d'altres.

Els dies que el camp s'omplia de gom a gom, els espectadors s'enfilaven i s'asseien sobre les tàpies que delimitaven el camp. Aquesta imatge, vista des de l'exterior del recinte, fou l'origen del popular apel·latiu "culers", ja que els aficionats així asseguts mostraven els seus darreres a la gent que circulava pel carrer fora del camp.

*1910's.- La popular imatge que explica l'origen de l'apel·latiu culers que s'aplica als aficionats i seguidors del Barça.

*1920's.- Vista de l'accés al camp des del carrer de la Indústria tocant a Urgell. A la dreta de la imatge els culers s'apleguen a dalt de la tanca oferint la imatge que els identificarà amb aquest nom. (Font. Autor desconegut. Colecció privada de Jorge Álvarez). 

L'any 1923, després del trasllat del Barça al Camp de Les Corts, el del carrer de la Indústria encara va seguir funcionant i va acollir el primer partit de futbol femení disputat a Barcelona [2].  Posteriorment, la seva tribuna de fusta de dos pisos va ser desmuntada i instal·lada al camp del Gràcia FC 

*1923.- El director de El Mundo Deportivo Narcís Masferrer i Sala (1867-1941) fent la sacada d'honor en el primer partit de futbol femení internacional disputat a la ciutat. El FC Barcelona ja havia deixat el camp del carrer Indústria i jugava al de Les Corts. (Foto: Fons Bert i Claret)

_________

[1]. - La fase final del Campionat d'Espanya de futbol de 1912 (Copa Alfons XIII) es va disputar al camp del carrer Indústria entre els dies 31 de març i 7 d'abril d'aquell any. Hi van concòrrer quatre equips, dos de la ciutat (el FC Barcelona i l'Espanya), la Sociedad Gimnástica Española de Madrid. i l'Sporting Club de Irún. 

El títol va ser pel Barça que va guanyar a la semifinal a l'Espanya (3-0) i a la final a la Gimnàstica de Madrid (2-0) amb gols de Massana i Josep Rodríguez.  

[2].- Aquest primer partir de futbol femení a Barcelona es va disputar al setembre de 1923 al camp del carrer de la Indústria entre l'equip anglès de les Stoke Ladies i el francès de Les Sportives de París. Els dos equips femenins varen tornar a jugar l'endemà i es van disputar un trofeu ofert per l'Associació de Periodistes que van guanyar les angleses de l'Stoke.

*1923.- Formació de l'Stoke Ladies FC sobre el terreny de joc del carrer de la Industria. (Font: Cortesia de Jane & Peter Bridgett)

*1923.- Crònica a la Revista Stadium (15 de setembre d'aquell any), on queda clara la poca acceptació i respecte que el futbol femení tenia entre la classe periodística de l'època. Els temps sortosament han canviat molt les coses.

Article ampliat el 26 de juny de 2025

VELÒDROM DE LA BONANOVA (1893-1906)

MIQUEL BARCELONAUTA

*1895.- Primers partits de futbol al terreny de joc del Velòdrom de la Bonanova. 

Situat entre la zona del Turó Parc i la Via Augusta, en un espai delimitat pels actuals carrers Modolell, Reina Victòria, Vallmajor i Valero, el Velòdrom de la Bonanova és bàsicament conegut per haver estat el primer terreny de joc del recent nascut Futbol Club Barcelona. De fet, des de l'any 1895 aquest velòdrom va començar a acollir els primers partits de football de la història de la ciutat. El terreny de joc era al centre de la corda, sobre un terra que, segons diuen les cròniques de l'època, era força irregular i ple de pedres. Generalment els match eren protagonitzats per immigrants britànics que coneixien les regles d'aquest nou esport que amb els anys despertaria grans passions i afició. El primer partit es va disputar el 27 de gener de 1895 i quatre anys després el FC Barcelona s'hi va estrenar en un partit jugat contra un equip de la còlonia anglesa el dia 8 de desembre de 1899.

*1895.- Un retall de premsa de La Vanguardia corresponent al dia 5 de maig, on queda clar que al velòdrom de la Bonanova es barrejava la pràctica del ciclisme amb la celebració de partits d'un emergent esport anomenat futbol, uns quants anys abans de la fundació del Barça i l'Espanyol.

*1895.- Un grup d'esportistes britànics a la tribuna del Velòdrom de la Bonanova abans de començar un dels primers partits de futbol que es van celebrar a Barcelona.

*1899.- Imatge del Velòdrom de Bonanova captada durant un partit de futbol celebrat el 8 de desembre de 1899, pocs dies després de la fundació del FC Barcelona. 

*1900's- Un equip del FC Barcelona formant sobre el terreny de joc del Velòdrom de la Bonanova. La línia del ferrocarril de Barcelona a Sarrià circulava per davant dels xalets que es veuen al fons de la imatge, que coincidiria amb l'actual Via Augusta. (Font: Col·lecció privada de Dariusz Osiak).

No obstant això, la finalitat principal del recinte eren lògicament les curses ciclistes i la pista comptava amb revolts peraltats i una vistosa tribuna. El cost del velòdrom va ser de 30.000 pessetes de l'època i es va finançar mitjançant l'emissió d'accions. La societat promotora va deixar la gestió del recinte a una comitè d'accionistes, mentre que un comitè esportiu format per les societats ciclistes existents a la ciutat s'encarregà de la programació esportiva. La junta d'accionistes va acordar també que als deu anys la societat es presentaria a liquidació i es repartirien els beneficis entre els propietaris de les accions.

El velòdrom es va inaugurar el 24 de setembre de 1893, diada de la Mercè, sota la presidència de l'alcalde de Sant Gervasi de Cassoles senyor Rosés i amb menys públic de l'esperat perquè el cel amenaçava pluja. En la cursa internacional d'inauguració la victòria va ser per Lambrechts. La pista era de ciment, tenia 400 metres de corda amb dues rectes de 120 metres, mentre que els dos trams de corba dels extrems eren de 80 metres cadacún. La tribuna per acollir el públic feia 40 metres de llargada.
Un any després el velòdrom va ser testimoni d'un nou rècord de l'hora que va assolir el cicliste Antoni de Sard en establir una marca de 32 quilòmetres amb 415 metres. També s'hi van celebrar proves de tir i partits de tennis organitzats per la colònia britànica que uns anys després va fundar el Reial Club de Tennis Barcelona. Amb el pas dels anys l'activitat ciclista va baixar i les últimes carreres de velocípedes s'hi van veure a finals de 1898.
Amb el canvi de segle altres velòdroms varen concentrar l'atenció de l'afició ciclista barcelonina. L'any 1900 es va construir el del carrer Aragó cantonada Muntaner, posteriorment al 1907 un altre al costat de l'Escorxador Municipal conegut com el Velòdrom de les Arenes i el 1909 es va inaugurar el Parc d'Sports al carrer Muntaner. 

A partir de l'any 1899 fins a la seva desaparició el 1906,  el recinte del Velòdrom de la Bonanova va deixar d'acollir curses ciclistes i va funcionar només com a camp de futbol.  

*1902.- Un plànol de començaments del segle XX on es pot veure l'emplaçament exacte del velòdrom al costat de la línia del tren de Sarrià, que coincideix amb el curs actual de la Via Augusta (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

Article actualitzat i ampliat el 22 de maig de 2025

PICADERO JOCKEY CLUB. (1951-1980's)

El popular Picadero (oficialment Picadero Jockey Club) va ser un club poliesportiu barceloní de gran renom fundat l'any 1951 per Joaquín Rodríguez Roselló com a continuador de l'antic Picadero Andaluz que hi havia a la Diagonal.

L'entitat, que curiosament va nèixer sense cap secció d'equitació, va destacar especialment pel seu equip de basquetbol (secció fundada el 1953), tot i que també va assolir notables èxits en d'altres disciplines esportives com handbol, beisbol, voleibol, ciclisme, hoquei patins o rugbi.

L'època daurada del bàsquet masculí al Picadero JC va tenir lloc als anys 1960's. Fou subcampió a la Lliga Espanyola en quatre ocasions (1964, 1965, 1966 i 1970) sempre darrera del Real Madrid que en aquells temps era l'etern guanyador del campionat. En la Lliga de 1970 la diferència amb els blancs fou de només un punt. Pel que fa  la Copa del Generalísimo (com es deia aleshores) va ser brillant campió de l'edició de 1964 amb victòria final davant l'Aismalíbar de Montcada i Reixac, però havent superat el Real Madrid a les semifinals per 40 punt de diferència, una gesta gairebé increïble en aquells anys.

*L'equip de bàsquet del Picadero de començaments dels 1970's.

Alfonso Martínez, Albanell. Josep Maria Jofresa i Joaquim Enseñat eren les dues grans figures de l'equip. El 1968 va repetir títol de Copa  a la final disputada a Gijón que l'enfrontava al Joventut de Badalona (58-55) amb una gran actuació del base Chus Codina. El Picadero fou un dels primers equips espanyols a contractar jugadors nordamericans. De fet, era un club que pagava molt bé als jugadors i no disposava d'un estructura de pedrera de categories inferiors com altres clubs catalans. Ocupava en part el buit en el bàsquet barceloní provocat per la desaparició de la secció de bàsquet del FC Barcelona.

Arribats els anys 1970's, el retorn del FC Barcelona al basquetbol d'elit i la puixança del Joventut de Badalona, van provocar en l'equip de bàsquet masculí del Picadero (aleshores esponsoritzat per Damm i després per Filomatic) l'inici d'una etapa de decadència que es va palesar a partir de la seva retirada de la primera divisió a finals de la temporada 1972-73.

L'equip femení de bàsquet però, va continuar el seu camí amb notables èxits. Rosa Castillo, Anna Junyer i Roser Llop eren algunes de les seves jugadores més destacades. Sota nombroses denominacions (PICEFF Barcelona, Evax, Intima, Comansi o Natural Cus) en funció del espònsors que el club anava trobant, les noies del Picadero van aconseguir entre 1975 i 1983 un total de 6 Lligues Espanyoles i 7 Copes, fent el doblet a les temporades 1975, 1978, 1980 i 1983. L'ultim titol assolit fou la Copa de 1985. Finalment l'equip de bàsquet femení, última manifestació del club, va ser desfet el 1989.   

L'equip del Picadero Comansi, que acaparava tots els títols de bàsquetbol femení als anys 1980's.

Pel que fa a la secció d'handbol, el Picadero va aconseguir l'ascens a Primera Divisió de la Lliga Espanyola a la temporada 1968-69, després de vèncer l'eliminatòria de promoció al Club Salleko de Sant Sebastià.

A les edicions de la Copa del Generalísimo de 1969 i 1970 va arribar a les semifinals, que va perdre davant el FC Barcelona i el BM Granollers que serien els respectius campions. El club es va mantenir a la primera divisió durant cinc temporades fins que, tal i com va passar en la secció de bàsquet, hi va renunciar en començar la temporada 1973-74.
En d'altres esports més minoritaris el Picadero també va assolir èxits importants. En beisbol va ser campió d'Europa de les edicions de 1963 i 1968, enfront l'Europhon de Milà i els Piratas de Madrid respectivament. La secció de rugbi va tenir que plegar el 1972. La raó fou que la federació espanyola no acceptava marques comercials en els noms dels equips i el Picadero ja necessitava dels seus espònsors per subsistir.

Dos anys després de la seva fundació, el club es va traslladar des de l'antic Picadero Andaluz de la Diagonal a la carretera de Sarrià 161 on va inaugurar la seva nova pista al febrer de 1953. En els seus últims anys el club va tenir la seva seu social i la pista coberta al pavelló de la Travessera de les Corts / Arístides Maillol, al costat d'un edifici de 8 plantes inaugurat el 1968 sobre els terrenys que antigament havia ocupat la Masia de Can Taner i que el Picadero JC havia adquirit a l'any 1965. El pavelló van ser comprat pel FC Barcelona l'any 1973 i rebatejat com Blaugrana 2. Albert Tobal (1979) i Joaquim Sagnier (1983) foren els últims presidents. En els seus últims anys l'equip femeni de bàsquet era l'única manifestació visible del club, que es nodria bàsicament dels ingressos de la seva sala de Bingo.
En desaparèixer el club molts dels socis del Picadero s'integraren en el Club Esportiu Laietà.

CAMP DEL FC BARCELONA DE CAN SABADELL (CARRETERA D'HORTA) (1901-1904)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS I PARER

Els dos primers terrenys de joc que el FC Barcelona va utilitzar per disputar els seus partits com a local van ser força efímers. Immediatament després de la fundació del club, el Velòdrom de la Bonanova va acollir els de la primera temporada (1899-1900)  i en la següent (1900-1901) l'equip blaugrana es va desplaçar als terrenys de l'antiga finca del Mas Casanovas darrera del futur Hospital de Sant Pau. 

Aquest segon terreny de joc tampoc va tenir continuïtat per l'equip de Gamper perquè aviat es va palesar que l'Hotel de la Font Casanovas, que havia servit com a vestidor dels equips, estava condemnat al fracàs com instal·lació hotelera. D'altra banda, l'imminent inici de les obres de construcció de l'Hospital de Sant Pau també va acabar fent decidir al Barça a deixar el Mas Casanovas. 

*1901.- Nota publicada a l'edició del 20 d'octubre d'aquell any al setmanari esportiu Los Deportes. (Font: ARCA) 

Això va obligar al club de Hans Gamper a cercar un altre emplaçament per habilitar-hi un nou terreny de joc per disputar els seus partits. El lloc escollit era també al Guinardó, si bé ja dins el terme municipal de Sant Andreu de Palomar. Aquest nou camp de joc seria conegut com el de la Carretera d'Horta i s'estenia dins els terrenys de la finca de Can Sabadell, molt a prop del que avui és l'entorn de la plaça Maragall. S'hi podia accedir des del centre de la ciutat a través del tramvia que sortia de la plaça d'Urquinaona en direcció a Horta. 

*1901.- Article publicat a Los Deportes on es glossa el trajecte fins a Can Sabadell i les actuacions realitzades per disposar del nou terreny de joc blaugrana.  (Font: Los Deportes. Edició del 20 d'octubre d'aquell any /ARCA).

*1904.- Plànol de la zona del Guinardó, on s'indica l'anterior emplaçament del camp de joc del Barça al Mas Casanovas (cercle groc) rere l'Hospital de Sant Pau, i el situat als terrenys de Can Sabadell (fletxa groga i rectangle verd) que indiquen la posició del terreny de joc a la Carretera d'Horta, (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya / Barcelofília).

*1900's.- Vista de la Masia de Can Sabadell contigua al terreny de joc de la carretera d'Horta que el Barça va utilitzar de 1901 fins a 1904. 

*1900's.- La fotografia més coneguda i difosa del camp de la carretera d'Horta. S'hi pot veure la Masia de Can Sabadell a l'esquerra i els edificis dels Laboratoris del Dr. Ferran al fons. (Foto: Autor Desconegut / Arxiu del FCB)      

Segons esmentava la premsa de l'època el terreny de joc tenia unes dimensions de 100 metres de llarg per 60 d'ample i les dependències de la masia van utilitzar-se com a vestidors perquè els jugadors puguessin canviar-se. També s'empraven per emmagatzemar l'utillatge i adaptar-hi un servei de begudes. El terreny de joc presentava de algunes clapes d'herba que es van anar completant per a donar-li un millor aspecte

El dia 21 de novembre de 1901 es va produir la inauguració del camp amb un partit entre el Barça (reforçat amb alguns jugadors de l'Hispània AC) i un equip format per mariners del Calliope, un vaixell escola britànic ancorat al port. Anècdotes d'aquell primer partit a Can Sabadell foren que el capità de l'equip blaugrana Arthur Witty va convidar personalment als mariners britànics a jugar el partit, que va durar només 60 minuts dividits amb una interrupció de 5 minuts. El resultat va ser de 4-0 a favor dels blaugranes.

*1901.- Crònica del partit inaugural del camp de la Carretera d'Horta que enfrontà a un combinat del FC Barcelona i l'Hispània AC contra un equip de mariners del Calliope. (Font. Los Deportes. Edició del dia 22 de novembre d'aquell any. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

*1902.- Un equip del FC Barcelona fotografiat davant la Masia de Can Sabadell al camp de la carretera d'Horta. (Font: Los Deportes. Edició del 12 de gener d'aquell any).  

En el decurs d'aquella primera temporada a Can Sabadell el Barça va aconseguir el seu primer títol, la Copa Macaya, un torneig que enfrontava als millors equips de la ciutat. A la temporada següent (1902-03) els blaugranes tornarien a guanyar-la, tot i que aleshores ja havia canviat de nom i se la coneixia com a Copa Barcelona. 

Va ser durant l'estada del Barça al camp de la carretera d'Horta que el seu fundador Hans Gamper va penjar les botes al 1903, amb 26 anys, amb la intenció de dedicar-se exclussivament al seus negocis. No obstant això, l'any següent encara tornaria a vestir-se de curt per jugar en alguns partits amistosos. 

Al setembre de 1904 la premsa va anunciar la decisió del Barça de tornar a canviar de camp. Els propietaris de Can Sabadell tenien la intenció de construir habitatges a la finca i el Barça es va veure obligat a tancar aquesta etapa de quatre anys a la carretera d'Horta. Els blaugranes hi havien disputat un total de 20 partits oficials durant 3 temporades. 

El nou destí del Barça seria el camp del carrer Muntaner, que fins aleshores havia estat el camp on havia jugat com a local l'extingit Hispània AC. Allà els blaugranes hi jugarien fins al 1909. Fou aleshores quan el club de Gamper va poder disposar del seu primer camp en propietat, el del carrer de la Indústria.

STADIUM. Revista d'esports (1911-1930)

MIQUEL BARCELONAUTA

*1915.- Capçalera de la revista esportiva Stadium. (Font: ARCA. Biblioteca Nacional de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

 

El mes de maig de 1911 la premsa barcelonina celebrava l'arribada de la revista Stadium, una nova publicació que durant dues dècades suposaria un referent en la premsa esportiva catalana al costat del diari El Mundo Deportivo. Un any abans havia desaparegut el setmanari Los Deportes, publicació pionera en aquest camp. D'altra banda, aquell mateix 1911 s'havia fundat el Sindicat de Periodistes Esportius, la qual cosa palesava la consolidació de la vessant esportiva en l'ofici periodístic.

L'interès per l'esport havia crescut notablement des dels anys posteriors a l'Exposició de 1888, tant a nivell de practicants com d'aficionats. D'altra banda, les classes benestants continuaven veient cada cop més en l'esport un doble al·licient. D'una banda la vida sana que comportava la seva pràctica i de l'altra un element de modernitat, que permetia una certa projecció i un innegable lluïment social. No és estrany doncs, que la burgesia local optés per fer una aposta decidida per finançar iniciatives relacionades amb la promoció de l'esport. En el cas d'Stadium, el finançament per a la creació i impuls de la revista es va poder obtenir gràcies a l'aportació econòmica de Francesc de Moxó i de Sentmenat [1], un barceloní ben posicionat socialment i a la vegada interessat d'allò més en l'esport. Stadium, incorporaria informació sobre una gran diversitat de disciplines esportives i no només de ciclisme i futbol, que eren els més habituals a les planes de la premsa esportiva dels primers anys.

La revista va començar a publicar-se al preu de 20 cèntims amb una periodicitat quinzenal fins que al 1914 esdevingué setmanal. S'editava en format de 27 x 19 centímetres amb 24 pàgines en les que destacava la presència de documentació gràfica i fotografies. En el primer número de la revista apareixia en portada el jugador anglès Farnfield de l'equip de futbol del New Crusaders [2].

 

*1911.- Portada del primer número de la revista esportiva Stadium. (Font: ARCA. Biblioteca Nacional de Catalunya)

 

La primera redacció de l'Stadium era situada al número 205 del carrer Bilbao (després Via Laietana) i posteriorment es traslladaria a un entresòl del carrer Bailèn 29. El 1915 la revista es definia com selecta, ilustrada, técnica y doctrinal i la redacció havia canviat novament de destí establint-se al carrer Consell de Cent 383. Finalment als anys 1920's ocuparia una oficina al carrer Balmes 54. De la impressió de la revista se'n va encarregar sempre la Tipogràfica L'Avenç.

Ricard Cabot i Montalt [3], un actiu periodista que havia dirigit anteriorment el setmanari Los Deportes, va ser el primer director de l'Stadium fins que al 1920 va ser substituït per Narcís Masferrer i Sala (1867-1941), un altre dels pioners de l'esport a Barcelona, que també havia figurat entre els fundadors de la revista. A banda de Cabot i Masferrer, la nova publicació va comptar amb d'altres il·lustres professionals de la premsa esportiva com Josep Elies i Juncosa [4] (cap de redacció als inicis de la revista), Rogeli Martí (secretari de redacció) o Josep Maria Co de Triola. Com a fotògrafs destacats cal mencionar també noms com F. Sanz de Gabilondo i Josep Maria Sagarra.

 

Ricard Cabot i Montalt (Foto: Amadeo/Llibre d'Or de l'Esport Català)

*1916.- Número del primer d'abril d'aquell any amb la portada dedicada al partit que enfrontà al FC Barcelona i al Madrid CF a la Copa d'Espanya disputada al camp del carrer Muntaner. (Font: ARCA).

Narcís Masferrer, director de l'Stadium a partir de 1920 (Foto: Arxiu El Mundo Deportivo)

 

La revista presentava un ventall de seccions temàtiques perfectament diferenciades amb títols independents: Sección doctrinal, El apostolado del sport, Crónica gráfica, Nuestras sociedades, La moda en el sport, De sociedad i Las industrias del sport. Altrament incorporava un suplement amb numeració pròpia titulat Guía del sportman, una mena d'enciclopèdia de l'esport amb els mots ordenats alfabèticament. Un any després de la seva fundació, Stadium s'havia consolidat com una publicació de difusió i àmbit estatal amb delegacions obertes a Madrid i Paris.    

 

*1911.- Plànol esportiu de la ciutat inclòs a la Guía del Sportman que publicava Stadium en un quadern central (Font: ARCA. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

 

L'etapa daurada de l'Stadium va ser durant el període comprès entre 1913 i 1920. Les vendes van augmentar considerablement i el tiratge arribà fins els 15.000 exemplars. Els estralls causats per la guerra europea (1914-1918) van afavorir i espavilar als actius periodistes catalans, que deixarien de dependre de les informacions generades a les agències europees. D'altra banda, la ràpida consolidació del Sindicat de Periodistes Esportius de Barcelona va coadjuvar notablement a la professionalització del gremi. En aquest context Stadium es renovava amb noves seccions dedicades al turisme, la moda i els espectacles, cercant en ells nexes d'unió amb la pràctica esportiva i enriquint així els continguts de la revista. 

El canvi de periodicitat quinzenal a setmanal operat el 1914 va resultar també una decisió d'èxit que va situar Stadium per sobre dels eu rival El Mundo Deportivo, que continuava ancorat en un periodisme més tancat i antiquat, que prioritzava la notícia concreta per sobre d'una divulgació més amplia sobre la projecció social del fenomen esportiu, que sí es podia trobar a les planes de l'Stadium.  

El canvi de director esdevingut el 1920 amb la substitució de Ricard Cabot per Narcís Masferrer va marcar d'alguna manera el destí de la revista, que va entrar en la nova dècada amb unes dificultats que abans no s'havien plantejat. D'una banda el nombre de publicacions esportives havia augmentat considerablement des de l'acabament de la Segona Guerra Mundial i de l'altra els últims anys de la dècada ja albiraven una creixent preferència i interès per la informació política sobre l'esportiva, fenomen que s'aniria fent més palès a mesura que s'apropava l'inici de la dècada dels 1930's. En aquest context Stadium no va poder reaccionar davant d'aquests nous condicionats i al mes de de 1930 desapareixia deixant enrere 19 anys d'informació esportiva a través de 562 números que es van arribar a publicar en la història de la revista.  

 

*1930.- El número de desembre d'aquell any va ser l'últim de la història d'Stadium. Una foto del combat entre el basc Paulino Uzcudun i l'italià Primo Carnera n'il·lustrava la portada. (Font: ARCA. Biblioteca Nacional de Catalunya).

_______________

[1].- Francesc de Moxó i de Sentmenat (1880-1920) fou polític i dirigent esportiu, diputat a Corts per Unión Monárquica nacional, President del FC Barcelona entre 1913 i 1914, del Real Club de Tennis Barcelona i del Yatch Club Barcelona entre d'altres entitats esportives, així com de l'Asociación Barcelonesa de Esgrima, esport en el que va destacar com a practicant.  

 

[2].- Gabriel Tomàs i Frederic Porta en el seu llibre Barça Insòlit (Editorial Còrner. Barcelona. 2017) recullen la participació de l'equip londinenc del New Crusaders en dos amistosos disputats amb el FC Barcelona al camp del carrer de la Indústria a l'abril de 1911. Farnfield, l'home que apareix a la portada del primer número d'Stadium, era jugador i secretari del club anglès que s'imposà al Barça en els dos partits esmentats. 

[3].- Ricard Cabot i Montalt (1885-1958) advocat, va ser un dels promotors de la legislació del futbol espanyol i va treballar per la legalització del professionalisme en l'esport. Va arribar a ser entrenador de la selecció espanyola de futbol entre 1925 i 1926. 

[4].- Josep Elias i Juncosa (1880-1944) tarragoní d'orígen, va ser un impulsor de multiples disciplines esportives i com a peridosta esportiu va dirigir el setmanari Los Deportes. Politicament adcrit a la Lliga Regionalista va promoure la candidatura olímpica de Barcelona per a l'any 1924. 

EDIFICIS ANNEXOS DEL CAMP DE FUTBOL DEL CARRER DE LA INDÚSTRIA. Bars i Vestidors (1910's- 1920's)

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER 

Entre els edificis annexos del camp del carrer Indústria del Futbol Club Barcelona (1909-1923) , n'hi va destacar un durant els primers anys de vida d'aquest terreny de joc, que sobresortia per la seva singularitat i impacte visual. Ens referim al bar on els espectadors podien prendre alguna beguda i fer petar la xerrada al costat del terreny de joc. Es tractava d'un petit edifici amb una coberta a dues aigües i de doble inclinació, molt pronunciada a la part superior, que evocava les típiques construccions de muntanya pròpies dels Alps suïssos, terra de la qual cal recordar que n'era originari el fundador del club senyor Hans Gamper.  

A la vista de les imatges que es conserven del terreny de joc, podem dir que l'emplaçament de l'edifici era al final de la tribuna de dos pisos que s'aixecava a la banda del carrer Urgell, cap a la banda del gol nord (costat muntanya), i es trobava orientada de biaix respecte del terreny de joc i de la propia tribuna d'espectadors. Per aquest motiu, cal considerar que seguia la perpendicular respecte de la cantonada truncada (Mar-Besòs) que es formava en la intersecció dels carrers de Coello (actual Londres) i Comte d'Urgell. Quedaria per tant davant dels límits de la Granja Experimental i de l'Escola Sant Jordi, tot i que convé recordar que el carrer Coello quedava en aquells temps encara tallat i pendent d'urbanitzar a l'alçada de Villarroel fins a Comte d'Urgell .

 

*1910's.-  Vista de l'edifici que acollia el bar del camp del carrer de la Indústria amb la seva petita barra situada als baixos i el balcó del primer pis ocupat per diverses persones. A la imatge inferior es veu més en detall l'escut imperfecte del Futbol Club Barcelona que hi havia a la façana, sota el frontó de l'edifici.

*1910's.- Dues imatges de la celebració d'unes proves atlètiques al camp del carrer de la Indústria. Rere la tribuna es pot veure l'edifici del bar i apreciar que no estava disposat en paral·lel a la tribuna.

L'edifici, per la seva ubicació rere la tribuna, cal considerar que era reservat per als espectadors d'origen social més benestant o vinculats a la directiva del club. Al pis de dalt hi havia un balcó des d'on es podia veure només una part del terreny de joc i sobre aquest balcó hi lluïa una mena d'escut imperfecte de forma ovalada, que reproduïa les tres parts fonamentals de l'escut del Barca: la creu de Sant Jordi i les quatre barres catalanes a la part superior i unes altres barres verticals, previsiblement  blaugranes i sense la pilota, a la part de sota.   

*1910's.- Una altra vista del xalet-bar al costat de la tribuna. 

Aquesta construcció semblant a un xalet suís va tenir una vida efímera. L'edifici seria enderrocat a mitjans de la dècada dels 1910's i substituït per una altra construcció menys impactant estèticament, que era coronada per un frontó de formes esglaonades. Disposava d'una àmplia terrassa amb balaustrada al pis superior, mentre que als baixos una barra de bar amb accés directe a l'exterior permetia servir als clients a les taules i cadires, que s'escampaven sobre l'espai situat entre l'edifici i la graderia del camp de futbol.

*1921.- El nou edifici del bar amb els vestidors a banda i banda. (Foto: Frederic Juandó Alegret / Diputació de Barcelona)

A banda i banda del nou edifici del bar s'hi van instal·lar els vestidors dels equips. El del Barça, que era situat a l'esquerra del bar mirant cap al carrer Urgell, presentava un escut del club ja normalitzat sobre la porta d'accés. A les cobertes les teules dibuixaven una trama força original.    

Imatge ampliada de la fotografia anterior en la qual podem veure l'escut del FC Barcelona sobre la porta d'accés a un dels vestidors. (Foto: Frederic Juandó Alegret / Diputació de Barcelona).

*1916.- Imatge del partit disputat al Camp del Carrer Indústria entre el FC Barcelona i l'Athlétic Club de Bilbao. Al fons podem veure la silueta del segon edifici del bar. (Foto: Frederic Juandó Alegret. Reproduïda a la revista Stadium del 4/11/1916).